El debat sobre la tradició és recurrent i reapareix en diversos àmbits de la cultura amb l’objectiu d’acotar límits o establir categories respecte a pràctiques contemporànies. Més que definir he intentat entendre la tradició com a transmissió. Com un procés –per tant, sempre dinàmic– de comunicació de sabers, de coneixements i tècniques, de costums i creences, que es produeix entre el passat i el present. Un procés que implica les persones o col·lectius que transmeten allò que constitueix el seu bagatge i, nogensmenys, aquelles que interpreten allò que reben.
La transmissió pot ser més o menys, però sempre selectiva , d’igual forma que la recepció ho és, en funció ambdues dels condicionants de les persones i les comunitats. El present construeix –podeu dir que inventa– la tradició a partir d’acollir –rebre, escolta, viure la experiència– o pouar –amb la recerca–en el passat.
Des d’aquesta perspectiva, no m’he estat d’emprar i aplicar el qualificatiu de tradicional, des de la subjectivitat inevitable i la necessitat de treballar sobre pràctiques culturals en evolució que mantenen vincles amb el passat per un procés de transmissió del coneixement.