Els balls de carnaval durant el franquisme

El ball, com a espai lúdic, de relació i de festeig, ha estat un component fonamental de moltes festes. Els balls de mascarots i màscares han estat un signe d’identitat del Carnaval, i constitueixen un dels components que permet constatar la vigència de la seva celebració fins i tot en aquells moments en què, per les prohibicions, la festa s’amagava i no es mostrava al carrer.

El carnaval fou la festa maleïda pel franquisme. En plena guerra, el dictador la va prohibir, el 3 de febrer de 1937, per les circumstàncies del moment. Però va ratificar la prohibició el 1939 i continuà prohibint-lo en els anys següents. L’aversió franquista a la festa, de ben segur, es pot interpretar pel caire de transgressió de l’ordre, disbauxa, burla i crítica que representava la celebració del Carnestoltes, o per la seva capacitat de mobilització social,  que el règim no podia acceptar. El ball, condemnat explícitament com a pràctica pecaminosa, contrari a la moral imposada pel nacionalcatolicisme, es veia agreujat pel major o menor anonimat que afavoria la màscara.

Per aquesta raó, la prohibició dels balls de disfresses –no tant d’algunes danses folklòriques amb màscares rituals– fou taxativa i implacable: «no pudiendo en consecuencia celebrarse fiesta alguna que exteriorice en cualquier forma aquel carácter, desde el domingo de Sexaguésima hasta el primero de Cuaresma, ni autorizarse durante estos días el uso de dominós, caretas o disfraces en las calles y lugares públicos, ni en los cafés, casinos y círculos de todas clases los bailes que periódicamente acostumbraban a organizar con tal motivo» (1941). Van caure multes i, fins i tot, foren destituïts alcaldes per haver estat tolerants amb la celebració de balls carnavalescos.

Amb el pas dels anys es començaren a tolerar els balls en els establiments dedicats a oferir aquesta activitat durant tot l’any «pero aún estos no podrán anunciarlos al público como bailes de carnaval, ni introducir en ellos variación alguna que directa o indirectamente pueda revelar el propósito de conmemorar tales fiestas.»

A Reus, fa 75 anys, es van tornar a anunciar explícitament els balls de Carnaval, als teatres Fortuny, de la societat El Círcol, Fou, probablement, l’entitat que tornà a celebrar més aviat la festa. Coneguda popularment a Reus com el Círcol dels senyors, pel fet que agrupava els membres de la societat benestant reusenca, fou creada el 1852 i comptava amb una continuada i significativa presència en els carnavals reusencs anteriors a 1936. Malgrat haver estat dissolta en un primer moment, reunia membres de les famílies econòmicament més potents de la ciutat, fet que facilità la seva ràpida recuperació i les relacions amb el règim. El Círcol tenia entre les seves finalitats, entre altres, l’organització de balls en diverses festivitats de l’any. En la seva presència al carnaval destacava l’esplèndida decoració del Teatre Fortuny, a banda de la singular carrossa amb que participava en les desfilades dels grans carnavals, la barca. Fa 75 anys, el 1947, el Diario Español  explicava:

«Estos dias solicita la atención de los reusenses el adorno de nuestro primer coliseo donde se celebraran extraordinarios bailes durante los días 15, 17 y 18 del actual. El martes último principió ya a erigirse ante la fachada de la sociedad “El Círculo” un artístico arco anunciador de estas fiestas de Carnaval, en las cuales actuaran conocidas orquestas y destacados artistas.»

Anunci dels balls de 1947, al Diario Español, sense explicitar que corresponen als tres darrers dies de Carnaval

També organitzava balls l’empresa que gestionava el Teatre Bartrina. En un primer moment, sense explicitar la seva vinculació a la festa tradicional. I sense màscares. Un altre local que, a finals de la dècada de 1940, oferia sessions de ball era el Monumental Cinema, que havia tancat com a sala de projeccions.

Si en els carnavals de la segona meitat del segle XIX fins a la Guerra de 1936 es pot afirmar que tothom ballava, això no implicava que diferències socials no fossin evidents. Entre els diferents espais, amb balls públics i privats, limitats als associats o bé oberts –sobretot a les noies–, els salons de les entitats i els cafès… la diversitat d’opcions era prou gran. Després de la guerra, els espais d’oci associatiusrestaren força més limitats.

Des de finals de la dècada de 1940, els balls als teatres van continuar, alhora que sovintejaven balls particulars en fondes, cases que disposaven d’alguna sala gran i altres espais tancats.

Noies en un ball de Carnaval al Monumental (1948)

El carnaval reusenc, a mig segle XX, era doncs un carnaval amagat que  es sustentava en el ball de disfresses innòcues i que anà emergint tímidament al carrer en l’anar i venir de persones, especialment la canalla, que assistien a aquestes sessions.

Es podria considerar, doncs, que el carnaval va començar a retornar a Reus durant el franquisme, però com una festa escapçada, limitada a espais tancats i despullada  de tota connotació crítica i burlesca. No fou així a tot arreu, en algunes poblacions –a vegades, celebrat com a Fiestas de Invierno­– el carnaval recuperà més aviat els sermons crítics del Carnestoltes i les representacions humorístiques de la seva mort.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s