El Carnaval de 1872, l’onzè des que es va iniciar el període dels grans carnavals vuitcentistes fou una celebració molt reeixida.
No vull afirmar quin lloc ocuparia entre tots els carnavals que coneixem d’aquella època, però és cert que reuneix molts dels components que caracteritzaren aquella època d’esplendor. Va tenir lloc entre l’11 i el 13 de febrer, de dilluns a dimarts, els darrers dies abans del dimecres de Cendra, com correspon als carnavals històrics.
L’impulsà i organitzà una comissió formada per membres de diverses societats recreatives, amb l’Olimpo al capdavant, i el financià el poble. Dies abans s’organitzaven cavalcades i captes per aplegar diners i sembla que la resposta era molt bona. I té sentit: la ciutat s’omplia de forasters i molts establiments hi feien l’agost. El Carnaval cridava més que la Festa Major.
La diada d’Innocents de 1871 ja es va proclamar un ban anunciant que hi hauria carnaval al febrer següent. Malgrat això, el gener fou fred i per Sant Sebastià hi havia molt poca animació. Societats com l’Alba o l’Olimp dubtaren, però a l’acabar el mes es publicava una declaració, en vers, obra de Joaquim M. Bartrina, que cridava a la festa:
Nós, Don Joan Cranc i Celdoni,
conegut per lo trempat,
cavaller condecorat
amb la creu del matrimoni,
abans que més no m’irriti
d’aqueix poble la fredat,
a tota aqueixa ciutat
declaro en estat de siti
Des d’avui que el mal destrossa,
fins al Dimecres de Cendra,
tots aquells que vulguin vendre,
deixaran que els facin mossa.
Queda ja d’una vegada
terminantment prohibit
que ningú dormi de nit
baix pena d’esquellotada.
[…]
Un ban que fou publicat i llegit per les cantonades, alhora que apareixia el primer comunicat de l’ambaixador del Carnestoltes, que sembla era foraster:
«Mi señor Carnestolendas querer venir a esa ciudad. De resultas de su maridaje su esposa tener una pequeña barriga o en la estógama (que yo no sé pas como se apela este nombre aquel de aquí el) y creer bonos esos aires a desocupar: Vos nos remerciaremos beancoup. Al rever.
Sir Ihon Broquil. Baron de Anechs grochs escuats»
No pertoca publicar aquí tota la literatura carnavalesca (1) que va anar sortint. En tot cas, aquesta era un dels pilars que sustentava la festa.
I començaren els balls de màscares, un dels components fonamentals del Carnaval, a les societats —Olimp, Círcol, Alba, Ateneu Liberal…– i als cafès.
Per embolicar més la troca, el diumenge anterior al de Carnaval, visita la ciutat l’avi de Carnestoltes. Aquesta figura, poc usual, fou rebuta amb honors reials, amb una desfilada de carruatges de les diverses societats, precedit d’una colla de gralles i tabals. Va arribar, en tren, des de Vilaseca i reuní una gran gentada. La Juventud reusense, amb la indumentària de cal Mallorca hi participà amb vestits de diverses èpoques. També havia sortit a captar el dia abans a benefici de l’organització. I és que la forma d’obtenir recursos per a la festa era fer festa.
El dijous Gras es va fer el bateig del fill del Carnestoltes, que havia de regnar a l’any següent i va sortir la barca, carrossa del Círcol, arranjada aquell any com a gòndola. Es començaren a netejar els carrers, mentre la companyia de ferrocarrils anunciava bitllets d’anada i tornada amb descompte des de les poblacions de la rodalia, per cert, no aplicables a canalla i als militars.
I el diumenge 11, arribà el Carnestoltes.
(1) Pels poemes humorístics de Joaquim M. Bartrina, podeu consultar Cor infinit i altres poemes. Edició a cura de Rosa Cabré. Lleida: Puctum, 2012. Altres textos es troben publicats a la premsa reusenca del moment.
La Teiera 