Les darreres setmanes, la guerra a Ucraïna ha fer properes les imatges de persones refugiades a soterranis i estacions del metro cercant una, sempre relativa, protecció contra els bombardeigs.
Han passat més de vuitanta anys des que es van bastir més d’un centenar de refugis a Reus, per iniciativa del consell municipal, els més grans, o gràcies a l’esforç veïnal o col·lectiu els que, tant a l’interior del nucli urbà com als masos de la rodalia, aportaven seguretat a població. La guerra és la guerra, les armes cada cop més sofisticades, però la situació d’indefensió dels no combatents és la mateixa.
Recuperar la memòria, amb la visita a refugis antiaeris com el de la Patacada o, de tant en tant, al de la plaça del Mercadal de Reus és útil i important. Per conèixer el passat, però també per a copsar el present. Un present de destrucció, mort i fugida com a única alternativa.
La guerra no és una partida d’escacs. Ni un joc que mirar des de la comoditat de la distància i la percepció esbiaixada de l’allau d’informació contradictòria que aporten mitjans i xarxes.
Avui, com ahir, la guerra –com altres situacions de crisi que afecten al humanitat– és por, dolor i provoca desplaçaments que allunyen les persones del seu entorn, que trenquen la seva vida. I fa necessària la solidaritat: amb els milers de refugiats que, a diari, ens mostren les pantalles, i amb totes les persones que, a diari, ens trobem pel carrer i que fan que ens preguntem per què hi són, per què van deixar casa seva. O en aquelles que han perdut la vida, al mar, en viatges sense retorn.
Apropar-nos a les guerres viscudes a casa, més enllà del record, ens ha de servir per qüestionar el present.
La Teiera 