Aquests dies de començaments de juny, tot just fa 42 anys, una colla de gent –jove, aleshores– creàvem un grup de treball dedicat a la recerca, la difusió i la dinamització a l’entorn de la cultura popular, amb especial interès per la festa.
En aquestes quatre dècades hem revisat i redefinit –una i una altra vegada, a l’igual que ho feia el nostre entorn social– què és cultura popular, quin sentit té parlar de tradició, què considerem patrimoni i com aquesta consideració afecta aquells components immaterials de la cultura. I continuem treballant, fent recerca i divulgació, reflexionant i aportant debat a la societat.
De l’experiència d’aquests anys, en vull destacar la importància de recuperar la memòria. D’una memòria crítica, sobre molts i diferents àmbits –del treball a les idees, de les creences a l’oci, del festeig al conflicte, dels símbols o de les eines…–, aplegada de fonts diverses, del testimoni documental a la vivència narrada, contrastada entre les subjectivitats, que des d’un passat llunyà o proper ens interroga sobre el present.
I reivindico la memòria crítica, com a experiència col·lectiva i factor de debat, en temps dominats pel relat, per la construcció del discurs que adapta, falseja o reconstrueix el passat, llunyà o recent. I, massa vegades, també el present segons els objectius i el poder dels grups socials dominants. No és un fenomen nou, en absolut.
De ben segur que la feina per a una entitat que es vulgui dedicar a la recerca i la divulgació del patrimoni cultural i la memòria històrica, a la dinamització comunitària a partir del coneixement d’experiències i pràctiques viscudes, no s’acabarà mai. La cultura es crea, recupera o reinventa cada dia. I la memòria crítica, amb perspectiva d’història i de patrimoni, pot ser un bon antídot contra el relat circumstancial i més o menys efímer, per poderós que pugui semblar en un moment determinat.
La Teiera 