Tronades i cóssos al barri de Sant Antoni

L’església de Sant Francesc des del carrer de Misericòrdia. Foto: Estanislau Pedrola
Fons AFR/ CIMIR. Núm. reg. 25039

Els carrers que formaven el barri de Sant Antoni –avui desdibuixat per les reformes urbanístiques– celebraven la seva festa patronal el 13 de juny. Aquesta festivitat cal vincular-la inicialment al convent franciscà de Reus. Tal com apunta Josep Alsina en el seu estudi sobre el convent de Jesús, la diada de Sant Antoni de Pàdua era una de les grans festes dels franciscans, que fundaren una confraria dedicada al sant al segle XVI . Al  1637 ja comptava amb altar propi a l’església. Fou una confraria força implicada en diverses celebracions locals que, durant molts anys, per encàrrec del Consell tingué cura de guardar al convent els gegants de la Vila. D’altra banda, és ben conegut l’episodi del drac festiu que van construir els franciscans per fer befa dels liberals reusencs.

Amb la desaparició del convent, per Sant Antoni es van mantenir els actes religiosos a la parròquia: les misses solemnes o el novenari dedicat al sant, alhora que el veïnat organitzava la festa al barri, amb la capella ubicada al començament del carrer dedicat al sant com a referent. Segons Josep Olesti, en el seu estudi sobre la imatgeria religiosa als carrers reusencs, la capella data del 1876. A banda dels actes religiosos, les  tronades, els cóssos i els focs d’artifici eren els components populars d’aquesta festa, com recull del Diario de Reus, el 1880:

«Con algunos festejos propios de semejantes dias, salvas de morteros al amanecer, al mediodía y al anochecer, colgaduras durante el día e iluminaciones y fuegos artificiales por la noche, celebraron los vecinos de la calle de San Antonio la festividad de su santo patrón, en el día de ayer, habiendo por lo tanto reinado mucha algazara y bullicio durante todo el día hasta última hora de la noche.»

El programa es mantingué, any rere any, amb poques variacions durant la el que restà de segle XIX: «al amanecer y a la elevación de la misa se dispararán tronadas y por la tarde tendrán lugar varios cossos y por la noche, fuegos de bengala» (1881), «acompañarán la fiesta tronadas, fuegos artificiales y cossos de costumbre» (1883).

Un detall interessant és que les tronades s’aviaven «a la salida del sol y en la elevación de la misa mayor» seguint la pràctica, prou comuna de despertar el veïnat de matinada, i solemnitzar amb trons el moment de la consagració, durant la missa. Les tronades petaven a la plaça de sant Francesc. Una nota a Lo Somatent, de 1897, ens detalla més els actes:

«Al despuntar l’alba una salva de morteretes s’encarregarà de fer deixar lo llit a tots los vehins, los qui procediran a engalanar lo carrer ab banderetas, salomons, jardineras y demés joguinas que’l deixaran per demés atractiu. Las dolsaynas y tabals donaran tot sovint los acostumats passa-calles». [A la tarda:] «a las cinch, hi haurà cos de sachs y’ls jochs dels bots, lo cossi de pomas, la paella, lo del conill y tots los demés de cucanyes. La festa acabarà disparantse a les deu de la nit un bonic remillet de fochs artificials.»

També, altres anys, s’anuncia l’enlairament de globus. La música de les gralles, a més de les cercaviles, acompanyava el ball. També es ballava al so dels pianos de maneta: «Los organillos de manubrio hicieron en dicha velada las delicias de la gente joven que con gran contentamiento se entregaron a las delicias del baile» (1897). Quant als focs es parla sovint de fuegos de bengala, és a dir, castells de focs de pal, amb artificis –rodes, sortidors, figures…– fixats a estructures de fusta; no tant, castells de focs aeris.

El 1898, atenent la situació del país «se suprimeixen tots los festeigs públichs ab que se solempnisava la festa de son patró en anys anteriors.» Amb el nou segle, el model de festa no canvia, tot i que –espigolant la premsa local– es constata la progressiva desaparició dels actes festius fins a restar només el guarniment de la capella i els oficis religiosos a la parròquia a la dècada de 1920. Així, el diari Las Circunstancias anota el 1904:

«Con motivo de ser la fiesta del barrio, durante el dia de ayer se vió muy concurrida y animada la calle de San Antonio, donde se celebraron los tradiciones festejos de salvas, dulzainas y demás alicientes callejeros.»

Sembla, però, que es deixaren d’aviar tronades, tot i que es mantenien el focs d’artifici. Per exemple, el 1911, al Diario de Reus, llegim:

«En el barrio de San Antonio celebráronse ayer, en honor del santo, algunos festejos populares, estando la capilla vistosamente arreglada. Por la noche fue disparado un ramillete de fuegos de artificio, que resultó muy del agrado de la gran concurrencia que se congregó en las calles del barrio.»

Després de la guerra de 1936-39, ja sense festes populars, encara es guarnia la capelleta del sant, refeta el 1941 amb una nova imatge. Una nota al Diario Español, el 1946, explica com una família del carrer de sant Antoni s’esmerçava «en exteriorizar la devoción popular a San Antonio de Padua presentando profusamente adornada con flores e iluminada la centenaria imagen que figura en la hornacina sita en dicha calle y celebrando en la parroquia de San Francisco los tradicionales actos religiosos.»

Aleshores, en la memòria de la gent gran del barri restava –segons s’explica– la tronada que s’encenia a la plaça de Sant Francesc o les cercaviles de les gralles acompanyant els sagristans. Finalment, la capella, deteriorada pel pas del temps, es va restaurar i reinaugurar el 13 de juny de 1992. Una xocolatada popular recordà que antany havia estat diada de festa. La capelleta va desaparèixer quan es va enderrocar la casa on estava.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Tronades i cóssos al barri de Sant Antoni

  1. antonbaigesgras ha dit:

    L”escamot’ nocturn que el 1992 ‘alliberàrem’ el sant de l’atrotinada fornícula de fusta, el duguérem, primer, al Centre Catòlic, i l’endemà a l’IMAC, per si en podien assumir la restauració. Aleshores, vam descobrir que el ‘patrimoni religiós’ dels carrers no pertany a l’Església ni a la Casa de la Vila, sinó als veïns (o, per ser més exactes, a les veïnes que sempre n’havien tingut cura). Finalment, gràcies a la col·laboració d’uns quants devots i la bona intervenció del restaurador Sotoca, vam polir la talla de la postguerra. El Gremi de la Construcció del Baix Camp va fer la resta: l’endreça de la paret i la restauració de la nova capella. D’uns anys ençà, amb l’enderroc de la casa que fa xamfrà amb el carrer de Sant Jaume, la imatge és a mans de l’Associació de Veïns l’Harmonia del Carme a l’espera d’una nova recol·locació. Gràcies per l’article!

    • spalomar ha dit:

      I moltes gràcies per la teva informació.

    • antonbaigesgras ha dit:

      No l’Associació de Veïns de l’Harmonia del Carme, sinó el Gremi de la Construcció del Baix Camp conserva la imatge. La idea és retornar-la al carrer quan les condicions urbanístiques ho permetin.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s