El Corpus és la festa de l’Església que venera Crist en l’eucaristia. A l’igual que les solemnitats de rebuda d’un rei o del senyor feudal, la celebració d’una victòria militar o l’acció de gràcies a la Mare de Déu pels beneficis obtinguts, la festa del Corpus s’estructura, a l’Antic Règim, com una representació idealitzada de la societat i l’ordre establert: l’espai urbà es transforma amb guarniments, catifes i altars, i la professó esdevé una desfilada, ordenada protocol·làriament, dels diferent estaments socials: les confraries d’ofici o gremis; el món eclesiàstic, convents i parròquia; les autoritats civils; tots ells amb els seus elements simbòlics –penons, banderes– i les corresponents demostracions festives. Moltes de les referències documentals més antigues de gegants, figures de bestiari, diables o balls de seguici les trobem en les professons dels Corpus urbans.
La imatge, d’autor desconegut, és de mitjan segle XX
Fons CIMIR. Núm. reg. 26280
Al segle XIX, amb la fi del món gremial, la festa manté la seva vigència, tot i que perd part dels components que l’havien caracteritzat. A Reus, per exemple, es manté el costum que les figures de propietat municipal –gegants i mulassa, l’àliga havia desaparegut al segle XVIII– encapçalin la professó i que surtin la vetlla a fer cercavila pels carrers, per a divertiment de la canalla que els seguia tot menjant coca amb cireres.
Amb la darrera reforma del calendari litúrgic, la professó té lloc el diumenge, però els gegants encara surten el dijous, en la que ha estat, històricament, la diada de la festa.
Al segle XIX, però, no només hi havia una professó. A la de la Vila s’hi afegien les que organitzaven, per Corpus i durant la vuitada de la festa, els convents i els barris. Moltes d’aquestes celebracions incorporaven, acompanyant Crist a la custòdia, manifestacions de cultura popular, com, per exemple, les tronades:
«Ayer tarde tuvo lugar la procesión del Corpus que todos los años celebra la comunidad de monjas carmelitas establecidas en esta ciudad. A las siete poco más o menos, salió SD Majestad de la iglesia que poseen dichas religiosas, dirigiéndose por la calle de Monterols a la plaza de la Constitución, dió la vuelta por ella regresando por el mismo punto. Al entrar el Sacramento al indicado templo fué saludado con una salva de morteretes.» (1861)
«Ayer tuvieron lugar las funciones religiosas propias de la octava de Corpus, costeadas por el barrio […] de la calle Mayor. A las 9 de la mañana dio principio en la parroquial de San Pedro un solemne oficio […]. Al llegar a la elevación del Señor se disparó en la plazuela de la iglesia una salva de morteretes.
»Por la tarde, salió la procesión que fue bastante concurrida y al regresar al templo otro disparo de otra salva de morteretes dio fin a la festividad del dia y a la octava de Corpus.» (1885)
La vuitada es celebrava especialment a la parròquia de Sant Francesc, hereva de l’antic convent franciscà de Jesús, amb una professó on no hi solien faltar gegants.
«La procesión celebrada el domingo pasado y que salió de la parroquia de San Francisco revistió la solemnidad de todos los años. Abrían la marcha una sección de batidores del brillante regimiento de Alcántara, siguiendo los dos gigantes moros precedidos de las tradicionales dulzainas, iban en correcta comitiva varias corporaciones y colegios de esta ciudad […].» (1897)
Quant als actes populars de les festes dels barris, cal esmentar els guarniments, l’ús abundant de la pirotècnia o, com en la festa patronal del juliol, que al barri de Santa Anna alguns anys també es fessin castells:
«Recorreren los carrers las collas dels Xiquets de Valls y al mitx dia ‘s verificà una ‘corrida’ (cós) d’homes, otorgant la comissió diferents premis humorístics als vencedors. En la tarde se ballaren cocas en la plassa de Sant Narcís.» (1880)
Aquests són només alguns exemples i és clar que no sempre hi havia la mateixa quantitat de festes. Hi ha moments en què el context polític o de conflicte –carlinades– condicionen les celebracions.
Podeu trobar més informació en aquestes altres entrades del blog:
La Teiera 