El 15 de gener de 1939, les tropes franquistes entraven a la ciutat de Reus. En els primers dies de l’ocupació es van repartir milers de racions de menjar entre una població castigada per l’escassetat provocada per la guerra i els bombardeigs. Des d’un primer moment, el nou règim es presentà com a garantia del benestar de la població empobrida, assumint necessitats bàsiques, i com a redemptor de la dominación roja. Les aspiracions de justícia social del període republicà foren substituïdes per l’acció d’un estat paternalista i opressor de les classes treballadores, que afavorí l’enriquiment d’una minoria sobre la base de l’empobriment de la majoria. El franquisme intentà compensar la misèria de les classes populars amb mesures de beneficència –indispensables per a evitar el col·lapse– que esdevenien, alhora, instruments de propaganda i consolidaven les desigualtats.
Una de les principals institucions benèfiques de l’aparell franquista fou l’Auxilio Social, creada durant la guerra seguint el model d’organitzacions semblants de l’Alemanya nazi. S’encarregava de repartir menjar entre la població i va anar obrint, durant i després de la guerra, menjadors de beneficència i centres per a canalla òrfena o abandonada –com a resultat de la repressió–, sempre sota la disciplina i l’ideari formatiu del nacionalcatolicisme. Fiu una tasca reservada en bona part a les falangistes de la Sección Femenina, d’acord al paper que atorgava el règim les dones. La institució, molt activa durant el primer franquisme, va perdurar fins a la mort del dictador.
Logo de l’Auxilio Social
Amb l’ocupació, una de les primeres mesures de les noves autoritats fou requisar els locals de les clausurades entitats republicanes. Així, la Casa del Poble –a la cantonada del carrer de l’Hospital amb la plaça de la Sang– esdevingué la seu de l’Auxilio Social, alhora que requisaven també els locals del Foment Nacionalista Republicà, al carrer de la Perla, i del Centre Republicà Autonomista, a la plaça de Catalunya. Segons informes oficials, sota la direcció de la Falange, un grup de noies procedents de les Terres de l’Ebre fou l’encarregat d’organitzar el primer menjador a la ciutat. El dia 16 de gener es repartiren 1.500 pans grans, cada un dividit en 5 trossos, amb un total de 7.500 porcions, a més d’altres 2.500 racions consistents en pots de llet, rajoles de xocolata i pa, segons un informe oficial esmentat per Montserrat Duch.
De la situació desesperada del moment, en són bona mostra els saqueigs de magatzems col·lectivitzats, un cop abandonats pels republicans, com ens explicà, per exemple, l’Emília:
«Passaven gent amb càntirs i ferrades [que anaven a buscar oli d’un dipòsit municipal], estaven plens els cups i el poble no en tenia. I la gent va obrir les portes. Jo també hi vaig anar amb ma cunyada, vam anar a buscar oli també, hi anava tothom.
[…] Aquí dalt, a les monges que hi havia al carrer Amargura, estava ple de sacs de pataques. I la gent van obrir i les van prendre. Ma cunyada i jo també hi vam anar allà i en vam baixar un sac també. Cot! teníem de menjar xuravies i moniatos… Hi havia molta gana, eh!»
Un fet que també recullen les memòries de Miquel Serra, que explica que es van rebentar bótes o tines de cal Rofes i el vi corria carrer avall:
«També deixaren anar l’oli de la casa Gasull, encara que allí no hi havia tant per vessar, ja que molt oli es trobava en cups, algunes tines o bidons, i clar, allí l’oli quasi no va arribar al carrer perquè la gent, al donar-se’n compte, corregué la veu i corregué amb garrafes, llaunes i altres envasos que tenien a mà i a empentes, a mirar qui era el primer que arribava i així poder omplir.»
O, en paraules de Xavier Amorós:
«Però a Reus, seguia havent-hi misèria, gana. Era cert que a l’arribada de les tropes vencedores s’havien repartit algunes camionades de pa i que, fins i tot, abans de l’entrada, en les hores que la ciutat no era de ningú, grups de gent havien saquejat magatzems de queviures que l’exèrcit republicà no havia pogut endur-se perquè l’enemic baixava de trascantó, però això només eren anècdotes.
Per una banda, els proveïments que arribaven tampoc eren gaire abundosos, però, per l’altra, hi havia l’enorme necessitat que patia un gran nombre de famílies, a les quals, amb els homes fora, els faltava qualsevol mena d’ingrés. La gent menjava pa tant com podia, com a aliment bàsic d’acord amb hàbits seculars, i als forns hi havia llargues cues perquè a partir d’allí era on la majoria s’espolsava la fam de sobre, i era això el que havíem guanyat.»
En aquest context d’escassetat i misèria, amb la distribució d’aliments limitada i controlada pel racionament, la política de beneficència esdevingué cabdal.
Auxilio Social, com a institució «destinada a la extinción de la mendicidad y evitar el hambre, el frío y la miseria», gestionava menjadors per a la canalla i gent gran, repartia vestits, flassades o espardenyes, mitjançant l’Obra Nacional del Ajuar, i tenia cura dels infants, amb l’Obra Nacional Sindicalista de protección a la Madre y el Niño.
Per tal de complir els seus objectius, Auxilio Social comptà amb formes de finançament que, a la pràctica, van esdevenir noves mesures de control sobre la població. D’una banda, la capta de diners mitjançant la venda d’emblemes n’era una. Aquests havien de ser exhibits en públic com a mostra d’adhesió al règim. De la seva venda, se n’encarregaven les dones de la Sección Femenina.
Una altra fou la Ficha Azul, una subscripció –en principi voluntària– per la qual ajuntaments, entitats i persones es comprometien a lliurar una quantitat cada mes per a l’obra benèfica. Aquest caire voluntari va esdevenir aviat un mecanisme de coacció econòmica, una imposició falangista –no pas l’única– sobre una població que havia de demostrar constantment la seva «fidelidad y adhesión inquebrantable al Nuevo Régimen». El nom dels subscriptors es feia públic i els governadors civils s’encarregaven de mantenir la recaptació. La negativa a contribuir-hi podia ser objecte de càstig.
Tal com explica Montserrat Duch, el governador civil publicà, el gener de 1942, una circular en què recordava les disposicions adreçades a fomentar l’obra d’Auxilio Social i la prohibició d’entrada a cafès, bars i cinemes a tota persona que en dies de col·lecta no mostrés l’emblema corresponent. Una altra font de finançament fou el «Día del plato único», una imposició als restaurants i fondes de servir, en algunes dates, un plat únic com a menú, cobrant el mateix preu que cada dia. En la mateixa línia, s’establí el «Día sin postre», quan es volia que les famílies renunciessin als postres per a fer donatius a beneficència. Mesures que, en definitiva, descarregaven l’Estat de la seva obligació de fer front a les conseqüències de la guerra i d’una economia autàrquica condicionada per l’aïllament del règim, obligant a exercir una caritat forçada a la mateixa població.
.
La Teiera 