Aquest dissabte 4 de març, la presentació a Ulldemolins de l’exposició sobre els cent anys de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, organitzada per la revista Caramella, ha estat tot un èxit. Per la quantitat de persones que hi van assistir, però també —com comentava Jaume Aiats, comissari dels actes del centenari— perquè s’hi va cantar. A la presentació hi vam participar, a més, M. Carme Jiménez, directora de l’Institut Ramon Muntaner, Montserrat Solà, redactora de Caramella, i jo mateix
Apropar-nos a una recerca de la magnitud de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, i fer-ho amb una mirada crítica, permet copsar el gran valor patrimonial de l’enorme quantitat de material literari i musical que es va aplegar, sense oblidar que la recerca va deixar de banda altres repertoris, per la perspectiva ideològica que guiava el projecte. I descobrir l’ús de la cançó en el context d’unes formes de vida que han canviat amb el temps, com a forma d’acompanyar el treball o les tasques domèstiques, com a expressió d’unes creences, eina de comunicació entre les persones, de festeig o de crítica… Però, alhora, reflexionar sobre el fet de cantar i fer-ho conjuntament, en un present immers en la comunicació individual, en una societat que tendeix a l’aïllament individual i al consum de la música com a mercaderia.
A Ulldemolins, però, hi hagué cançons gràcies al treball de l’Associació de Dones «La Carena» que van recuperar –després de treballar sobre les versions que, més o menys fragmentàriament restaven en la memòria– una petita mostra del repertori local de cançó popular. Un repertori del que Xavier Gols i Antoni Brunet en van aplegar una considerable quantitat, l’any 1932, en una missió de recerca de l’Obra del Cançoner. I que, en part, continuava viu a les acaballes del segle XX quan, des de Carrutxa, vam aplegar materials per al Cançoner tradicional del Baix Camp i el Montsant o sobre les cançons de pandero de les majorales del Roser, entre altres exemples.
La característica del patrimoni immaterial, explicava en la meva intervenció a l’acte, és la seva estreta vinculació a la vida de la comunitat. I les transformacions en la societat poden fer desaparèixer determinades pràctiques en dues generacions, sense que en resti poc més que un record esvaït. També és cert, però, que determinats components d’aquest patrimoni poden adquirir, més enllà de ser objectes d’estudi i conservació museística, nous valors per al col·lectiu que els posseeix. Cantar velles cançons, descobrir la riquesa, i la complexitat, de la literatura popular en la construcció d’una narrativa que s’interpreta amb una tonada, repensar críticament el missatge que traspuen les lletres o els fets que descriuen… Si, tot plegat, engresca i a més connecta amb l’emoció d’una experiència viscuda per la comunitat, doncs endavant, a cantar…!
La Teiera 