Tronades i cóssos al barri de Sant Antoni

L’església de Sant Francesc des del carrer de Misericòrdia. Foto: Estanislau Pedrola
Fons AFR/ CIMIR. Núm. reg. 25039

Els carrers que formaven el barri de Sant Antoni –avui desdibuixat per les reformes urbanístiques– celebraven la seva festa patronal el 13 de juny. Aquesta festivitat cal vincular-la inicialment al convent franciscà de Reus. Tal com apunta Josep Alsina en el seu estudi sobre el convent de Jesús, la diada de Sant Antoni de Pàdua era una de les grans festes dels franciscans, que fundaren una confraria dedicada al sant al segle XVI. Al 1637 ja comptava amb altar propi a l’església. Fou una confraria força implicada en diverses celebracions locals que, durant molts anys, per encàrrec del Consell tingué cura de guardar al convent els gegants de la Vila. D’altra banda, és ben conegut l’episodi del drac festiu que van construir els franciscans per a fer befa dels liberals reusencs.

Amb la desaparició del convent, per Sant Antoni es van mantenir els actes religiosos a la parròquia: les misses solemnes o el novenari dedicat al sant, alhora que el veïnat organitzava la festa al barri, amb la capella ubicada al començament del carrer dedicat al sant com a referent. Segons Josep Olesti en el seu estudi sobre la imatgeria religiosa als carrers reusencs, la capella data del 1876. A banda dels actes religiosos, les  tronades, els cóssos i els focs d’artifici eren els components populars d’aquesta festa, com recull el Diario de Reus, el 1880:

«Con algunos festejos propios de semejantes días, salvas de morteros al amanecer, al mediodía y al anochecer, colgaduras durante el día e iluminaciones y fuegos artificiales por la noche, celebraron los vecinos de la calle de San Antonio la festividad de su santo patrón, en el día de ayer, habiendo por lo tanto reinado mucha algazara y bullicio durante todo el día hasta última hora de la noche.»

El programa es mantingué, any rere any, amb poques variacions durant el que restà de segle XIX: «al amanecer y a la elevación de la misa se dispararán tronadas y por la tarde tendrán lugar varios cossos y por la noche, fuegos de bengala» (1881); «acompañarán la fiesta tronadas, fuegos artificiales y cossos de costumbre» (1883).

Un detall interessant és que les tronades s’aviaven «a la salida del sol y en la elevación de la misa mayor», seguint la pràctica, prou comuna, de despertar el veïnat de matinada i solemnitzar amb trons el moment de la consagració durant la missa. Les tronades petaven a la plaça de Sant Francesc. Una nota a Lo Somatent, de 1897, ens detalla més els actes:

«Al despuntar l’alba una salva de morteretes s’encarregarà de fer deixar lo llit a tots los vehins, los qui procediran a engalanar lo carrer ab banderetas, salomons, jardineras y demés joguinas que’l deixaran per demés atractiu. Las dolsaynas y tabals donaran tot sovint los acostumats passa-calles». [A la tarda,] «a las cinch, hi haurà cos de sachs y’ls jochs dels bots, lo cossi de pomas, la paella, lo del conill y tots los demés de cucanyes. La festa acabarà disparantse a les deu de la nit un bonic remillet de fochs artificials.»

També, altres anys, s’anuncia l’enlairament de globus. La música de les gralles, a més de les cercaviles, acompanyava el ball. També es ballava al so dels pianos de maneta: «Los organillos de manubrio hicieron en dicha velada las delicias de la gente joven que con gran contentamiento se entregaron a las delicias del baile» (1897). Quant als focs, es parla sovint de fuegos de bengala, és a dir, castells de focs de pal, amb artificis –rodes, sortidors, figures…– fixats a estructures de fusta; no tant, de castells de focs aeris.

El 1898, atenent la situació del país, «se suprimeixen tots los festeigs públichs ab que se solempnisava la festa de son patró en anys anteriors». Amb el nou segle, el model de festa no canvia, tot i que –espigolant la premsa local– es constata la progressiva desaparició dels actes festius fins a restar només el guarniment de la capella i els oficis religiosos a la parròquia a la dècada de 1920. Així, el diari Las Circunstancias anota el 1904:

«Con motivo de ser la fiesta del barrio, durante el día de ayer se vió muy concurrida y animada la calle de San Antonio, donde se celebraron los tradiciones festejos de salvas, dulzainas y demás alicientes callejeros.»

Sembla, però, que es deixaren d’aviar tronades, tot i que es mantenien el focs d’artifici. Per exemple, el 1911, al Diario de Reus llegim:

«En el barrio de San Antonio celebráronse ayer, en honor del santo, algunos festejos populares, estando la capilla vistosamente arreglada. Por la noche fue disparado un ramillete de fuegos de artificio, que resultó muy del agrado de la gran concurrencia que se congregó en las calles del barrio.»

Després de la guerra de 1936-39, ja sense festes populars, encara es guarnia la capelleta del sant, refeta el 1941 amb una nova imatge. Una nota al Diario Español, el 1946, explica com una família del carrer de Sant Antoni s’esmerçava «en exteriorizar la devoción popular a San Antonio de Padua presentando profusamente adornada con flores e iluminada la centenaria imagen que figura en la hornacina sita en dicha calle y celebrando en la parroquia de San Francisco los tradicionales actos religiosos».

Aleshores, en la memòria de la gent gran del barri restava –segons s’explica– la tronada que s’encenia a la plaça de Sant Francesc o les cercaviles de les gralles acompanyant els sagristans. Finalment, la capella, deteriorada pel pas del temps, es va restaurar i reinaugurar el 13 de juny de 1992. Una xocolatada popular recordà que antany havia estat diada de festa. La capelleta va desaparèixer quan es va enderrocar la casa on estava.

Memòria i relat

Aquests dies de començaments de juny, tot just fa 42 anys, una colla de gent –jove, aleshores– creàvem un grup de treball dedicat a la recerca, la difusió i la dinamització a l’entorn de la cultura popular, amb especial interès per la festa.

En aquestes quatre dècades hem revisat i redefinit –una i una altra vegada, a l’igual que ho feia el nostre entorn social– què és cultura popular, quin sentit té parlar de tradició, què considerem patrimoni i com aquesta consideració afecta aquells components immaterials de la cultura. I continuem treballant, fent recerca i divulgació, reflexionant i aportant debat a la societat.

De l’experiència d’aquests anys, en vull destacar la importància de recuperar la memòria. D’una memòria crítica, sobre molts i diferents àmbits –del treball a les idees, de les creences a l’oci, del festeig al conflicte, dels símbols o de les eines…–, aplegada de fonts diverses, del testimoni documental a la vivència narrada, contrastada entre les subjectivitats, que des d’un passat llunyà o proper ens interroga sobre el present.

I reivindico la memòria crítica, com a experiència col·lectiva i factor de debat, en temps dominats pel relat, per la construcció del discurs que adapta, falseja o reconstrueix el passat, llunyà o recent. I, massa vegades, també el present segons els objectius i el poder dels grups socials dominants. No és un fenomen nou, en absolut.

De ben segur que la feina per a una entitat que es vulgui dedicar a la recerca i la divulgació del patrimoni cultural i la memòria històrica, a la dinamització comunitària a partir del coneixement d’experiències i pràctiques viscudes, no s’acabarà mai. La cultura es crea, recupera o reinventa cada dia. I la memòria crítica, amb perspectiva d’història i de patrimoni, pot ser un bon antídot contra el relat circumstancial i més o menys efímer, per poderós que pugui semblar en un moment determinat.

A l’entorn de la Setmana Santa

Històricament, les manifestacions col·lectives de religiositat popular –pregàries, romiatges, professons…–  cercaven, d’una banda, invocar l’ajut de la divinitat davant les necessitats de la comunitat o expressar l’agraïment pels favors rebuts, mentre que alhora eren un factor d’ordre social com a representació dels estaments de la comunitat.

En la societat preindustrial, les confraries –d’ofici o gremis, penitencials, de gènere o estat– són la forma associativa més comuna, sota una advocació religiosa i amb finalitats de devoció i culte, econòmiques o socials.

La celebració de la Setmana Santa, commemoració de la passió i mort de Crist que culmina amb la Pasqua, continua estretament vinculada a aquestes agrupacions, encara que l’evolució de la societat ha transformat, més enllà de la denominació, la seva estructura i funcions.

En una societat més laica i amb una mentalitat que deslliga l’esdevenir de la societat de la voluntat divina, podria sobtar el creixement dels actes i la generació de nous continguts que omplen la programació d’aquests dies. En el nostre cas, després de la davallada que fa unes dècades va experimentar la celebració, conseqüència de la progressiva laïcització de la societat, però també la rèmora que suposava la identificació de determinades manifestacions del catolicisme amb les imposicions del període franquista.

En el present, més enllà de les creences de les persones, aquest creixement es sustenta sobre diversos factors. D’una banda, les identitats. D’una identitat d’arrel cristiana assumida com a fonament a les identitats culturals de procedència geogràfica, però també a les identitats associatives. Formar part d’un grup amb uns referents simbòlics comuns és un element de cohesió que va més enllà de les creences i del reconeixement institucional. L’exemple de les professons metropolitanes no reconegudes per la jerarquia eclesiàstica, si més no, en un primer moment, en són bon exemple.

De l’altra, a l’igual que en el passat, la competència entre grups socials esdevé motor de solemnitat. Des de fa segles, segurament més en altres indrets de la península que a Catalunya, la competència entre associacions ha generat demostracions de luxe i manifestacions espectaculars que atrauen públic d’arreu. Perquè tota manifestació col·lectiva al carrer pot esdevenir espectacle, i més si és ordenada i integrada per agrupacions que poden competir en quantitat de membres, indumentària, qualitat dels elements icònics o acompanyament musical.

És aquesta recerca de l’espectacle, explicitada en la pròpia promoció de l’esdeveniment, que hom opta per incorporar nous recursos: convidar grups forasters, generar noves formacions musicals, guàrdies d’honor o crear indumentàries vistoses.

És interessant constatar el paper que juga, aquí, la tradició –en la seva relativitat més palesa– com a referent inexcusable per a justificar qualsevol iniciativa.

Tot plegat, una evolució que no nega la vigència d’unes creences o la pervivència d’unes pràctiques religioses entre la població, però que va prou més enllà.

El repte de futur, i de present, és constatar si aquestes demostracions de religiositat col·lectiva poden ser realitzades per altres grups socials de creences diferents, sense provocar rebuig o trobar-se amb entrebancs que no tenen les pràctiques derivades de la tradició cristiana.

Tornar al refugi

Les darreres setmanes, la guerra a Ucraïna ha fer properes les imatges de persones refugiades a soterranis i estacions del metro cercant una, sempre relativa, protecció contra els bombardeigs.

Han passat més de vuitanta anys des que es van bastir més d’un centenar de refugis a Reus, per iniciativa del consell municipal, els més grans, o gràcies a l’esforç veïnal o col·lectiu els que, tant a l’interior del nucli urbà com als masos de la rodalia, aportaven seguretat a població. La guerra és la guerra, les armes cada cop més sofisticades, però la situació d’indefensió dels no combatents és la mateixa.

Recuperar la memòria, amb la visita a refugis antiaeris com el de la Patacada o, de tant en tant, al de la plaça del Mercadal de Reus és útil i important. Per conèixer el passat, però també per a copsar el present. Un present de destrucció, mort i fugida com a única alternativa.

La guerra no és una partida d’escacs. Ni un joc que mirar des de la comoditat de la distància i la percepció esbiaixada de l’allau d’informació contradictòria que aporten mitjans i xarxes.

Avui, com ahir, la guerra –com altres situacions de crisi que afecten al humanitat– és por, dolor i provoca desplaçaments que allunyen les persones del seu entorn, que trenquen la seva vida. I fa necessària la solidaritat: amb els milers de refugiats que, a diari, ens mostren les pantalles, i amb totes les persones que, a diari, ens trobem pel carrer i que fan que ens preguntem per què hi són, per què van deixar casa seva. O en aquelles que han perdut la vida, al mar, en viatges sense retorn.

Apropar-nos a les guerres viscudes a casa, més enllà del record, ens ha de servir per qüestionar el present.

Una setmana d’enterros carnavalescos

El 13 de febrer de 1872, dimarts, va morir Carnestoltes onzè. El seu testament fou llegit, probablement, a l’Olimp i també publicat a la premsa. Com altres textos festius havia estat redactat per Joaquim M. Bartrina.

Aquell mateix vespre fou cremat. S’explica que el seu enterro no fou tan espectacular com altres anys, tot i que hi va assistir molt de públic. L’enterrament del Carnestoltes era propici a l’aparició de mascarots burlescos, fanals decorats amb versots satírics i comparses que ridiculitzaven persones o fets d’actualitat. Era un acte on la participació era més individual que associativa, tot i que les societats també podien aportar les seves comparses.

La novetat de 1872 fou l’aparició d’un luxós cotxe fúnebre que portava les despulles del rei Carnestoltes. Un cartell burlesc indicava que es podia llogar, però que no era obligat, entre altres al·lusions que avui no sabríem interpretar.

El costum d’anar a berenar el dimecres de Cendra –l’anomenat enterro de la sardina– encara no semblava gaire arrelat en aquell moment a Reus. En els carnavals de començaments de l’entorn de 1900, però, l’enterro ja es celebrava el dimecres.

El programa de 1872 anunciava que «el miércoles, jueves, viernes y sábado siguientes se enterrarán succesivamente algunas partes del cuerpo del difunto, que habrán ido apareciendo succesivamente».

Per la premsa, sabem que el braç fou enterrat sota una fina pluja que va deslluir una mica l’acte. De la resta, no en tenim notícia. En tot cas, la pràctica d’enterrar esquarterat el cos del Carnestoltes era comuna als carnavals del moment i una forma de perllongar la festa en els primers dies de la quaresma. Un allargament que culminava en els balls de la Pinyata el dissabte i diumenge posteriors a la fi del Carnaval. Comentava un diari: «Todas las sociedades de recreo a escepción del Ateneo y Círculo verificaron anteanoche [diumenge] el acostumbrado baile de piñata, concurriendo a cada uno de ellos las respectivas parejas con el mismo traje con que asistieron a las celebradas danzas del Carnaval.»

Entre enterros i balls, les màscares continuaven ben presents als carrers reusencs la primera setmana de la quaresma.

Dimarts de Carnaval

Fa un segle i mig, el dia més important de la celebració del Carnaval era el dimarts. Aquest fet pot sorprendre en l’actualitat, però aleshores el calendari festiu atorgava la màxima importància al darrer dia del temps de Carnestoltes.

Després d’haver conegut al seu avi i al seu fill, el rei de la broma de 1872 va arribar el diumenge a la tarda, en ferrocarril, i fou rebut per un ampli seguici de comparses de les societats recreatives i de particulars. L’havien anunciat a esclat de tronades. La seva carrossa representava un castell –un clàssic– que anava disparant salves a tot i a dret en el seu recorregut pels carrers del ciutat. També va sortir una gòndola veneciana, figura que va sovintejar en els carnavals reusencs fins a la guerra de 1936-39. Genets a cavall, músiques i autoritats burlesques, presidides pel governador del Carnaval, acompanyaven el ninot reial. A la nit, lluminàries, molts balls a les societats i cafès.

El dilluns, feiner i més tranquil, es retré acatament al rei –l’anomenat besamà– amb una música sorda i un concert de música, itinerant, al vespre.

I el dimarts, les Danses. Aquest era l’acte de lluïment més rellevant de la festa reusenca: un ball de saló, a l’aire lliure, al mig del Mercadal, al so de les bandes de música. Les comparses de les diferents societats i colles particulars, després de fer un tomb d’exhibició pels ravals, rivalitzaven en el gust o l’espectacularitat dels seus vestits. Les Danses constituïen un joc d’aparences en què la posició social de cada persona quedava embolcallada per la gràcia de la seva disfressa. Transgressió de l’ordre social en la mesura que diluïa els estaments per un dia. Les Danses eren l’acte més popular d’aquells carnavals. A plena llum, les disfresses no ocultaven gaire les persones però sí la seva condició social.

Les societats feia dies que mostraven les seves indumentàries als aparadors de diferents establiments. La dels homes, més reglada, identificava cada entitat, en general, les de 1872 seguiren un patró semblant. La Juventud Reusense, vinculada a Casa Mallorca, mostrava una diversitat de vestits de diferents èpoques. I, per exemple, la del Centre de Lectura «precedida de tres ginetes llevando un estandarte. Su traje era de marinero inglés, compuesto de pantalón blanco, blusa del propio color con vueltas azules, ceñida con un cinturón de charol, y sombrero de charol tambien con una áncora de oro. Cerraba esta comparsa una linda barca de pescadores, original en su construcción por encerrar los medios de transporte en su interior, produciendo el efecto de moverse por una fuerza de locomoción propia». El 1872 van partcipar més de tres-centes parelles, en algun moment, unes dues-centes a la vegada, amb els músics situats al mig de la plaça.

A la nit, el Carnestoltes fou enterrat i el ball –epicentre de la festa– continuà en diferents locals. Segons la premsa, n’hi hagué més d’una quinzena alhora.

Tot plegat comportava la vinguda de molts forasters: «tanta fué la afluencia de gente de fuera que se dignó visitarnos estos últimos días de broma, que fondas, posadas cafés y otros establecimientos públicos no podian contener tanta concurrencia ni abstecere debidament el servicio.» anotava la premsa reusenca, mentre que el Diario de Tarragona parlava de l’atracció que les danses exercien fins al punt que la veïna ciutat es buidava el dimarts.

El carnaval reusenc de fa 150 anys

El Carnaval de 1872, l’onzè des que es va iniciar el període dels grans carnavals vuitcentistes fou una celebració molt reeixida.

No vull afirmar quin lloc ocuparia entre tots els carnavals que coneixem d’aquella època, però és cert que reuneix molts dels components que caracteritzaren aquella època d’esplendor. Va tenir lloc entre l’11 i el 13 de febrer, de dilluns a  dimarts, els darrers dies abans del dimecres de Cendra, com correspon als carnavals històrics.

L’impulsà i organitzà una comissió formada per membres de diverses societats recreatives, amb l’Olimpo al capdavant, i el financià el poble. Dies abans s’organitzaven cavalcades i captes per aplegar diners i sembla que la resposta era molt bona. I té sentit: la ciutat s’omplia de forasters i molts establiments hi feien l’agost. El Carnaval cridava més que la Festa Major.

La diada d’Innocents de 1871 ja es va proclamar un ban anunciant que hi hauria carnaval al febrer següent. Malgrat això, el gener fou fred i per Sant Sebastià hi havia molt poca animació. Societats com l’Alba o l’Olimp dubtaren, però a l’acabar el mes es publicava una declaració, en vers, obra de Joaquim M. Bartrina, que cridava a la festa:

Nós, Don Joan Cranc i Celdoni,
conegut per lo trempat,
cavaller condecorat
amb la creu del matrimoni,
abans que més no m’irriti
d’aqueix poble la fredat,
a tota aqueixa ciutat
declaro en estat de siti

Des d’avui que el mal destrossa,
fins al Dimecres de Cendra,
tots aquells que vulguin vendre,
deixaran que els facin mossa.
Queda ja d’una vegada
terminantment prohibit
que ningú dormi de nit
baix pena d’esquellotada.

[…]

Un ban que fou publicat i llegit per les cantonades, alhora que apareixia el primer comunicat de l’ambaixador del Carnestoltes, que sembla era foraster:

«Mi señor Carnestolendas querer venir a esa ciudad. De resultas de su maridaje su esposa tener una pequeña barriga o en la estógama (que yo no sé pas como se apela este nombre aquel de aquí el) y creer bonos esos aires a desocupar: Vos nos remerciaremos beancoup. Al rever.
Sir Ihon Broquil. Baron de Anechs grochs escuats»

No pertoca publicar aquí tota la literatura carnavalesca (1) que va anar sortint. En tot cas, aquesta era un dels pilars que sustentava la festa.

I començaren els balls de màscares, un dels components fonamentals del Carnaval, a les societats —Olimp, Círcol, Alba, Ateneu Liberal…– i als cafès.

Per embolicar més la troca, el diumenge anterior al de Carnaval, visita la ciutat l’avi de Carnestoltes. Aquesta figura, poc usual, fou rebuta amb honors reials, amb una desfilada de carruatges de les diverses societats, precedit d’una colla de gralles i tabals. Va arribar, en tren, des de Vilaseca i reuní una gran gentada. La Juventud reusense, amb la indumentària de cal Mallorca hi participà amb vestits de diverses èpoques. També havia sortit a captar el dia abans a benefici de l’organització. I és que la forma d’obtenir recursos per a la festa era fer festa.

El dijous Gras es va fer el bateig del fill del Carnestoltes, que havia de regnar a l’any següent i va sortir la barca, carrossa del Círcol, arranjada aquell any com a gòndola. Es començaren a netejar els carrers, mentre la companyia de ferrocarrils anunciava bitllets d’anada i tornada amb descompte des de les poblacions de la rodalia, per cert, no aplicables a canalla i als militars.

I el diumenge 11, arribà el Carnestoltes.

(1) Pels poemes humorístics de Joaquim M. Bartrina, podeu consultar Cor infinit i altres poemes. Edició a cura de Rosa Cabré. Lleida: Puctum, 2012. Altres textos es troben publicats a la premsa reusenca del moment.

Els balls de carnaval durant el franquisme

El ball, com a espai lúdic, de relació i de festeig, ha estat un component fonamental de moltes festes. Els balls de mascarots i màscares han estat un signe d’identitat del Carnaval, i constitueixen un dels components que permet constatar la vigència de la seva celebració fins i tot en aquells moments en què, per les prohibicions, la festa s’amagava i no es mostrava al carrer.

El carnaval fou la festa maleïda pel franquisme. En plena guerra, el dictador la va prohibir, el 3 de febrer de 1937, per les circumstàncies del moment. Però va ratificar la prohibició el 1939 i continuà prohibint-lo en els anys següents. L’aversió franquista a la festa, de ben segur, es pot interpretar pel caire de transgressió de l’ordre, disbauxa, burla i crítica que representava la celebració del Carnestoltes, o per la seva capacitat de mobilització social,  que el règim no podia acceptar. El ball, condemnat explícitament com a pràctica pecaminosa, contrari a la moral imposada pel nacionalcatolicisme, es veia agreujat pel major o menor anonimat que afavoria la màscara.

Per aquesta raó, la prohibició dels balls de disfresses –no tant d’algunes danses folklòriques amb màscares rituals– fou taxativa i implacable: «no pudiendo en consecuencia celebrarse fiesta alguna que exteriorice en cualquier forma aquel carácter, desde el domingo de Sexaguésima hasta el primero de Cuaresma, ni autorizarse durante estos días el uso de dominós, caretas o disfraces en las calles y lugares públicos, ni en los cafés, casinos y círculos de todas clases los bailes que periódicamente acostumbraban a organizar con tal motivo» (1941). Van caure multes i, fins i tot, foren destituïts alcaldes per haver estat tolerants amb la celebració de balls carnavalescos.

Amb el pas dels anys es començaren a tolerar els balls en els establiments dedicats a oferir aquesta activitat durant tot l’any «pero aún estos no podrán anunciarlos al público como bailes de carnaval, ni introducir en ellos variación alguna que directa o indirectamente pueda revelar el propósito de conmemorar tales fiestas.»

A Reus, fa 75 anys, es van tornar a anunciar explícitament els balls de Carnaval, als teatres Fortuny, de la societat El Círcol, Fou, probablement, l’entitat que tornà a celebrar més aviat la festa. Coneguda popularment a Reus com el Círcol dels senyors, pel fet que agrupava els membres de la societat benestant reusenca, fou creada el 1852 i comptava amb una continuada i significativa presència en els carnavals reusencs anteriors a 1936. Malgrat haver estat dissolta en un primer moment, reunia membres de les famílies econòmicament més potents de la ciutat, fet que facilità la seva ràpida recuperació i les relacions amb el règim. El Círcol tenia entre les seves finalitats, entre altres, l’organització de balls en diverses festivitats de l’any. En la seva presència al carnaval destacava l’esplèndida decoració del Teatre Fortuny, a banda de la singular carrossa amb que participava en les desfilades dels grans carnavals, la barca. Fa 75 anys, el 1947, el Diario Español  explicava:

«Estos dias solicita la atención de los reusenses el adorno de nuestro primer coliseo donde se celebraran extraordinarios bailes durante los días 15, 17 y 18 del actual. El martes último principió ya a erigirse ante la fachada de la sociedad “El Círculo” un artístico arco anunciador de estas fiestas de Carnaval, en las cuales actuaran conocidas orquestas y destacados artistas.»

_{Anunci dels balls de 1947, al Diario Español, sense explicitar que corresponen als tres darrers dies de Carnaval}

També organitzava balls l’empresa que gestionava el Teatre Bartrina. En un primer moment, sense explicitar la seva vinculació a la festa tradicional. I sense màscares. Un altre local que, a finals de la dècada de 1940, oferia sessions de ball era el Monumental Cinema, que havia tancat com a sala de projeccions.

Si en els carnavals de la segona meitat del segle XIX fins a la Guerra de 1936 es pot afirmar que tothom ballava, això no implicava que diferències socials no fossin evidents. Entre els diferents espais, amb balls públics i privats, limitats als associats o bé oberts –sobretot a les noies–, els salons de les entitats i els cafès… la diversitat d’opcions era prou gran. Després de la guerra, els espais d’oci associatiusrestaren força més limitats.

Des de finals de la dècada de 1940, els balls als teatres van continuar, alhora que sovintejaven balls particulars en fondes, cases que disposaven d’alguna sala gran i altres espais tancats.

_{Noies en un ball de Carnaval al Monumental (1948)}

El carnaval reusenc, a mig segle XX, era doncs un carnaval amagat que  es sustentava en el ball de disfresses innòcues i que anà emergint tímidament al carrer en l’anar i venir de persones, especialment la canalla, que assistien a aquestes sessions.

Es podria considerar, doncs, que el carnaval va començar a retornar a Reus durant el franquisme, però com una festa escapçada, limitada a espais tancats i despullada  de tota connotació crítica i burlesca. No fou així a tot arreu, en algunes poblacions –a vegades, celebrat com a Fiestas de Invierno­– el carnaval recuperà més aviat els sermons crítics del Carnestoltes i les representacions humorístiques de la seva mort.

El senyal del Raval

El Jueu del Raval és una figura molt popular de Reus, ubicada en una casa a la cantonada del raval de Santa Anna amb el carrer d’en Vilar. En l’actualitat, la imatge —una talla de fusta de mitjan segle XVIII— es conserva al Museu d’Art i Història de Reus, mentre que també es pot contemplar una còpia al carrer, ubicada a l’indret original.

La veu popular atribueix a aquest personatge diverses funcions, la més versemblant és que en tractar-se d’una representació de Cupido, personatge mitològic viculat a l’amor, indiqués la direcció d’un prostíbul que hi havia al carrer del davant, l’antic carreró de Misericòrdia.

_{La figura, a inicis del segle XX (ACBC)}

Podem suposar que la presència d’aquest senyal, pel seu significat, incomodava algunes persones que maldaren per la seva desaparició, mentre que altres la consideraven una figura pràctica o, si més no, entranyable, més enllà dels seus orígens. És en aquest context de possible polèmica que es pot explicar l’anunci burlesc, el desembre de 1886, de la seva suposada solemne retirada.

«Una importante y numerosa reunion celebrada anoche con el objeto de esponer la necesidad de que desaparezca el Jueu, que desde tiempo inmemorial se exhibe en la parte elevada de la casa del Arrabal de Santa Ana, esquina a la calle Vilá (a) Bou, se acordó por unanimidad de que el acto  de su descenso, tuviese lugar hoy, 28 del actual, formulándose el siguiente

PROGRAMA

A fin de que la solemnidad del descenso del Jueu se celebre con toda la pompa y solemnidad que su elevado puesto reclama, se escita á todos estos vecinos y a los de los pueblos comarcanos, para que a las 6 de la tarde de hoy acudan a la plaza de Prim para desde allí dirijirse en correcta formación, en unión de la compañia de ingenieros y bomberos encargados de realizar el pensamiento de todos. Se dará una vuelta de arrabales y una vez llegado al sitio donde yace el personage, se hará con todo el aparato su descenso, al acorde do varias músicas y bandas de tambores y cornetas, para ser depositado interinamente en la plaza antes citada de Prim, para trasladarlo luego al panteón que será costeado por t do sus admiradores.

Reus 28 de diciembre de 1886. La Comisión»

No cal dir que la festivitat entra plenament dins el període que, de Nadal a Carnestoltes, portava la broma als carrers de la població. Aleshores, a la ciutat hi havia bon esperit per a fer propostes com aquesta. A tall d’exemple, al carnaval immediat, el de febrer de 1887 els reusencs, no contents amb enterrar el Carnestoltes, ho van fer amb el braç i el dit.

Retornar la festa al carrer

Les recents festes decennals de la Candela han fet evident el retorn de l’espectacle festiu al carrer. Llevat d’algun detall, com l’ús –encara– de mascaretes per part del públic i alguns components dels balls i elements festius que participaren en cercaviles i seguicis, la imatge de les desfilades d’aquests dies podria ser la de moltes altres celebracions d’abans de la pandèmia. Només, a tall d’exemple. Que l’espectacle festiu torni a l’estat prepandèmic és una bona notícia. L’espectacle, en una visió àmplia del concepte, és un component substancial de la festa.

_{El ball reusenc de Mossèn Joan de Vic. Festes decennals de Valls, 6/2/2022}

L’espectacle –tradicional o no– comporta una delimitació i distribució de l’espai, una diferenciació entre actuants i públic, programació d’horaris, que molts cops genera –amb pandèmia o sense– mesures de control. I és clar que la situació sanitària dels darrers anys ha afavorit aquestes mesures que adaptaven, amb més o menys encert, la celebració festiva a les condicions del moment.

El risc és que, cara al futur, la pandèmia ens deixi un pòsit de control sobre les manifestacions festives que, més enllà d’arguments sanitaris, respongui a una innata necessitat de regular la festa des de dalt, per raons de control social o, massa vegades, de simple comoditat dels responsables administratius.

L’experiència dels anys anteriors a la pandèmia, amb l’aplicació de criteris de prevenció no sempre equitatius, segons els llocs i les persones, respecte a l’ús del foc o les concentracions festives, per exemple, pot fer témer que per algunes administracions, sobretot locals, sigui temptador quedar-se en models més o menys semblats als adoptats durant la crisi sanitària.

De ben segur que no ha de passar a tot arreu. Però convé ser conscients de que el retorn a una pregonada normalitat no suposi pèrdues en les interaccions socials, les pràctiques transgressores i els aspectes no subjectes a programa de les diverses celebracions festives.