Què podem fer amb els refugis antiaeris?

Moltes ciutats i poblacions de la rereguarda republicana foren castigades pels bombardeigs de l’aviació al servei de Franco durant la Guerra Civil espanyola. En el cas català, les més properes a la costa es trobaven a l’abast dels bombarders italians amb base a Mallorca, tot i que també ho foren pels alemanys des de l’interior a mesura que avançava la guerra. Reus n’és un clar exemple, amb prop d’un centenar d’atacs documentats des de la tardor de 1937 –encara que abans ja havia estat bombardejat, el municipi, un parell de vegades– fins al 15 de gener de 1939, dia en què les tropes franquistes van ocupar la ciutat.

Les limitacions de la defensa militar, derivades en bona part de la impossibilitat de preveure els atacs –el radar era encara un secret militar britànic– deixaven la població civil en una situació d’indefensió que només van poder pal·liar les actuacions de defensa passiva, és a dir, la construcció de refugis antiaeris per a salvaguardar les persones.

Se’n van fer centenars, en moltes poblacions, impulsats pels consells municipals o per iniciativa del mateix veïnat. En el cas de Reus, divuit grans refugis públics –planificats amb temps–, que havien de poder acollir la totalitat dels habitants de la ciutat, però també més de vuitanta bastits per iniciativa del veïnat d’un carrer, de les persones que treballaven en un taller, magatzem o servei…, als quals cal afegir un nombre indeterminat de refugis construïts en els masos i masets del municipi, o en termes veïns, com Castellvell, Cambrils, Vila-seca o Tarragona, on van acudir a refugiar-se moltes famílies de la ciutat.

A Reus, l’estudi d’aquestes construccions i de les vivències associades als bombardeigs rep un impuls als anys noranta del segle passat. El 1997, amb motiu de les obres de remodelació de la plaça del Mercadal, es va obrir temporalment l’accés al refugi que hi ha al seu subsòl i es va fer una exposició a l’Arxiu Municipal. Posteriorment, el 2007 es va redescobrir el de la Patacada, constatant el seu excel·lent estat de conservació. Aquest dos refugis públics són els que es poden visitar en l’actualitat, tot i que només el de la Patacada de forma continuada, gestionat des del Museu de Reus. Paral·lelament, es desenvolupa una investigació –sempre oberta– sobre el període dels bombardeigs, a partir del considerable volum de documentació municipal conservada a l’Arxiu, de nombroses entrevistes a persones que van viure aquells moments i d’altres fonts, com la premsa o la memòria personal escrita. Entre altres iniciatives de divulgació, es publicà el treball d’Ezequiel Gort i Salvador Palomar, Viure sota les bombes. Els bombardeigs a Reus 1937-1939,dins les publicacions de l’Arxiu Municipal, i s’elaborà una exposició itinerant, Reus sota les bombes, que va recórrer els centres cívics i diversos centres educatius de la ciutat. A més, els bombardeigs sobre Reus han estat objecte de nombroses conferències i jornades monogràfiques. El 2008 es va ubicar una placa a la plaça de Prim, en un indret on es conserven rastres de la metralla que va afectar els edificis, en record de les víctimes d’aquells atacs.

El cas de Reus no és una excepció i, en els últims anys, són diverses les poblacions on s’ha recuperat la memòria dels refugis antiaeris i s’han habilitat físicament algunes d’aquestes construccions per a ser visitades pel públic.

L’estudi i conservació, si escau, d’aquests espais patrimonials, testimoni d’un període de la història prou recent, és un repte de present i cal reflexionar sobre el seu ús en el futur.

De bon començament, és clar que cal documentar-los tots, tant com sigui possible, a partir de les restes físiques, en les seves característiques arquitectòniques, però també d’altres fonts documentals i de memòria oral. És evident que la biologia determina, però el recull de vivències, transmeses a altres generacions és útil per a contextualitzar l’ús de cada construcció i personalitzar-la dins el conjunt. Sobre la seva conservació, cal considerar-ne la propietat i constatar el seu ús posterior, amb diverses finalitats. En tot cas, quant a Reus, l’existència de dos dels gran refugis públics –el del Mercadal i el de la Patacada– en molt bon estat de conservació representa un excel·lent punt de partida per a treballar sobre el temps de la Guerra Civil, un tema prou ampli que exigeix sempre seleccionar en funció de les característiques del públic: edat, formació acadèmica…

En la recuperació de la memòria històrica:

— La Guerra de 1936-1939: la revolta militar contra el govern de la República, el suport del feixisme italià i el nazisme alemany a Franco, amb tropes i, sobretot, amb l’aviació, front al suport limitat que representaren les Brigades Internacionals i el condicionat suport soviètic, les fases del conflicte…

— El refugi com a espai per a explicar els bombardeigs: l’ús de l’aviació com a arma de la guerra total, els atacs de l’aviació italiana des de Mallorca, les limitacions de la defensa militar, la defensa passiva, les característiques del refugi…

— La situació de la població no combatent durant una guerra: la resposta del veïnat per a la construcció de refugis, l’autoorganització de la població, la vida quotidiana sota l’amenaça constant de les bombes, l’impacte dels bombardeigs en la rereguarda sobre la moral dels soldats al front…

En la reflexió sobre el present:

— El model de guerra total, en què qualsevol persona –en qualsevol indret del territori en conflicte– pot ser un objectiu i els atacs a la població no combatent formen part de l’estratègia militar, que és plenament vigent.

— Les persones refugiades: les guerres provoquen inevitablement el desplaçament de la població no combatent a la recerca de llocs més segurs, a indrets més o menys llunyans, massius, de la canalla –avui en diríem menors no acompanyats­– i també, com en el cas de Reus, de famílies senceres amb motiu del trasllat de les indústries de guerra, amb les necessitats d’acolliment i els contrastos culturals que comporta. En aquest àmbit es pot fer referència també a l’exili del final de la guerra.

En l’experiència del Museu de Reus hem adaptat el discurs a diferents nivells, començant amb escolars del primer cicle de primària, per als quals la guerra és un concepte ben conegut, però no s’entra en absolut en les circumstàncies històriques concretes. En aquest sentit, hem desenvolupat, amb bons resultats, visites en col·laboració amb escoles, a partir de contes que fomenten la cultura de la pau —per exemple, Si tingués la màgia d’un mag—, tot incidint en el fet dels refugiats…

Capacitat d’organització de la població civil i visió d’una rereguarda molt més organitzada del que els anys del franquisme han presentat.

L’ús de de la memòria personal, amb exemples concrets, permet connectar el públic amb les vivències, alhora que amb el coneixement dels fets. En aquest sentit, és important constatar com les aportacions de testimonis –viscuts, fa uns anys, i cada cop més de segona o tercera generació, a partir de les pròpies activitats– són un component prou interessant que ha generat aportacions d’història oral prou interessants.

Finalment, el fet que el refugi sigui un espai de memòria l’ha fet referent de commemoracions ciutadanes com la recent del Dia Internacional de Record de les Víctimes del Nazisme, el 5 de maig.

[Comunicació presentada a la taula rodona «La memòria dels refugis antiaeris», dins Recercat, jornades de recerca i cultura local dels territoris de parla catalana. Tortosa, 7 de maig de 2021]

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Els internacionals que van morir al Priorat

En  una nova publicació Josep Munté ens apropa als voluntaris internacionals que van morir a la comarca del Priorat durant la guerra de 1936 a 1939.

A mesura que vas llegint, a tall de lúgubre desfilada, es fa inevitable un cert desassossec, pensant que darrera cada nom hi havia una vida, uns ideals… Un excel·lent treball de documentació reuneix la relació de persones, massa joves, que van deixar els seus països d’origen per venir a morir a casa nostra. Des d’Europa: Alemanya, Anglaterra, Àustria, França, Finlàndia, Gal·les, Hongria, Montenegro, Noruega, Països Baixos, Polònia, Romania, Suècia; o des de l’altre costat de l’ocèa, els Estats Units, sense oblidar aquells que reivindicaren la pertinença a la nació jueva. Històries conegudes en part com la de John Cookson o Clarence Kaitlin i algunes molt emotives, com la de Fernando Iaffa, que no va morir en el conflicte, però que va voler que les seves cendres reposin amb les dels seus companys al «Chabola Valley», entre Marçà i la Torre de Fontaubella, la vall de les barraques on instal·laren el seu campament els brigadistes.

Notícies de morts accidentals i monuments efímers, com el dedicat a Gerszon Rotholc. Notes biogràfiques que ens permeten copsar la diversitat de procedència i d’ofici dels brigadistes:  paletes, serrallers, escriptors, fusters, militars d’ofici… disposats a lluitar i a perdre la vida per oposar-se a una amenaça que afectava el món, el feixisme.Lluitadors que no vingueren a fer turisme, ni a gaudir del paisatge no de la gastronomia, que es van relacionar amb la població local i, en algun cas van establir vincles afectius.


Al Priorat hi ha nombrosos indrets de memòria, on —més enllà de les evidències físiques– hi ha el record d’allò que hi va passar. El mateix Josep Munté n’ha fet un exhaustiu recull en una publicació, també recent, Espais de la batalla de l’Ebre al Priorat (Tarragona: URV, 2020). Amb aquest nou llibre, d’edició acurada, amb fotografies localitzades de diferents arxius i publicacions i un treball rigorós de documentació, Josep Munté ens convida al record i a l’homenatge. A recórrer la geografia propera i a no oblidar que, malauradament, el feixisme no ha desaparegut.

Josep Munté i Mateu,
Els nostres brigadistes. Els voluntaris internacionals morts al Priorat
Edició de l’autor, 2021

Publicat dins de les idees, memòria | Deixa un comentari

Feina feta no fa destorb

Avui, l’avi de les nostres filles fa noranta anys, que no és poca cosa. Es diu Isidre Fonts i Masdéu, i als que el coneixeu, o en sabeu de la seva trajectòria, no cal que us expliqui gaire res més.

Nascut a la Selva del Camp, poeta des de la joventut, impulsor dels aplecs de Paretdelgada, llibreter durant molts anys a la llibreria Gaudí de Reus ―coneguda com ca l’Isidre per moltes persones de la ciutat i de la comarca―, un punt de referència de l’antifranquisme local. L’Isidre, dinamitzador de la celebració de la diada de Sant Jordi a la plaça del Mercadal i de no poques parades militants de llibres en poblacions de l’entorn, activista de la cultura i de la memòria popular: la dels vençuts, la de les persones menys conegudes que no es van rendir i la d’aquelles que van recomençar…

Suposo que podria parlar força més del seu compromís social i polític, o de les seves vivències de lluita, algunes compartides des de fa bastants anys. Sempre em costa, però, parlar de «personatges» quan són persones molt properes. I tampoc cal que us ompli ara de detalls i anècdotes que van de dinars d’estiu al Florida a moltíssims cafès a casa de l’Isidre i la Maria –mentre la Montsant es feia gran–  i de mobilitzacions per reivindicar la identitat comarcal; d’intents frustrats de construir la unitat popular en l’àmbit municipal, des de baix i des de les esquerres ―d’això en fa 35 anys, no us penseu― o de la seva participació incansable, en temps prou més recents, en les acampades al Mercadal. I també com a primer president d’una entitat sense presidències com és Carrutxa…, i moltes coses més que em deixo al calaix o que ja he explicat quan he considerat necessari.

.

L’Isidre, a la presentació del llibre sobre els aplecs de la Selva, al febrer de 2020

Afirmar que l’Isidre Fonts és una persona cabdal per entendre la meva pròpia experiència vital em sembla obvi. Potser en el meu pensament polític hi ha una barreja de l’independentisme social de l’Isidre i l’anarquisme del Ramon. Però posats a destacar un aspecte del seu pensament ―que assumeixo totalment com a llegat― esmentaré la insatisfacció crònica: amb l’evolució del país, amb la superació de la rèmora del franquisme, amb la construcció de noves formes de fer política al servei de les persones, amb la memòria del passat, fent crítica punyent als seus… Una insatisfacció permanent que, lluny d’esdevenir bloqueig o de justificar l’abandonament, sempre ha acabat, després de moments de desànim i cansament, essent motor de noves iniciatives.

Per tant, avui, als noranta anys i amb els condicionants que imposa una pandèmia mal gestionada ―un exemple més del que suara esmentava― pels nostres polítics, només puc dir-li que feina feta no fa destorb. I que déu n’hi do la feina que ha fotut. I que continuarà fent-ne, encara que sigui conspirant idees al pati de casa.

I que continuarem tenint-lo com a referent, amb aquesta insatisfacció ja no crònica sinó constant que, a cops, ens porta a pensar que res no ha canviat però que, malgrat tot, ens engresca a continuar lluitant per canviar-ho tot.

Per molts anys, Isidre.

Publicat dins de les idees, personal | 4 comentaris

Testimoni de la presència dels llops a Montsant

A l’exposició «La feina que no es pot deixar. Pastors a Montsant» es mostren diversos exemplars de collars de gos, emprats per protegir, antany, els gossos que defensaven els ramats dels atacs dels llops. L’exposició es pot visitar a la seu del Parc Natural, a la Morera, fins al 3 de juliol.

Collar de defensa de gos, conservat al Mas Gregori (Porrera)
Fotografia: Montserrat Solà

Els últims llops de Montsant van ser exterminats a finals del segle XIX. L’animal fou objecte d’una persecució secular, especialment intensa en algun períodes, pels danys que podia comportar als ramats i que la llegenda s’encarregava d’amplificar. De fet, hem escoltat explicar que es deia que en poblacions com Albarca o la Morera els llops corrien per arreu, que s’emportaven les criatures dels pobles i que hi havia diverses mesures, des d’arrossegar la faixa, encendre fogueres o portar un objecte lluent fins a tocar una trompeta, per espantar-los i evitar els seus atacs.

Jaume Estella, secretari de l’Ajuntament d’Ulldemolins al segle XIX, transcriu actes municipals de la població i anota que el 1558:

«Muchos eran los lobos que había en este país y como se pagaba a razón de un sueldo por lobo que se presentaba al Jurado, lo mismo vivo que muerto, en este año se pagaron veinte y dos sueldos por otros tantos lobos presentados.»

Ramon Violant i Simorra, a l’Etnografia de Reus i la seva comarca, explica que «quan encara hi havia llops a la comarca, cada ramat anava acompanyat del seu gos de gira (Ulldemolins) o ‘gos gros del bestiar’ –citat alguna vegada en les ordinacions– o mastí. Anaven arreats amb un collar de ferro, de ganxos o grapes molt afilats, un exemplar del qual conserven encara els amos de cal Roig d’Ulldemolins –forjat, segurament, al mateix poble, a mitjan segle passat. El duien per defensar-se de les escomeses d’aquells carnissers, els pitjors enemics del bestiar i dels pastors».

.

Detall del collar d’Ulldemolins
Ref. MR 348

Aquest collar, que forma part en l’actualitat del fons dels Museus de Reus, porta efectivament un paper apegat on es pot llegir: «Collà defensa. Fins a 1890 que foren exterminats, los llops donaven a entendrer als remats y corrals. Si bé en ínfim nombre feyen niu per Montsant […] per defensar els mastins guardadors dels remats de les escomeses que tenien ab los llops, los hi aplicaven aquesta mena de collars. Aquest probablement fou forjat a mitj segle dinou.»

Segons la memòria oral del poble, l’últim llop va ser mort a les Creus Velles –indret que rebia aquest nom perquè hi anava el viacrucis–, al camí de Prades.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

El moro, de personatge folklòric a qualificatiu racista

La figura del moro és molt present a la nostra cultura popular: protagonista de contes que ens transporten a terres llunyanes on les catifes volen o de rondalles ubicades en imaginats temps medievals, referent de construccions arquitectòniques bastides en temps immemorial, present en les celebracions amb balls que recorden antics enfrontaments, imatge exòtica de recurs per a disfresses de Carnaval…, els moros són, en definitiva, els altres a la nostra tradició popular.

Geogràficament, el concepte abasta un territori amplíssim: s’aplica tant als habitants del Magreb –d’aquí vindria el nom– com als turcs, als pobles de l’Orient Mitjà i a d’altres encara més llunyans, tots associats a la religió musulmana.

La història d’enfrontaments —des de la lluita per la dominació del territori en temps medievals fins al control de les rutes marítimes— fins al segle XVIII o les guerres colonials del XIX pel control europeu dels territoris africans han deixat una forta petjada en la nostra cultura.

Més enllà d’afirmar que el moro és, sens dubte, l’altre per excel·lència, la categoria és absolutament imprecisa. «Nosotros, los moros, no sabemos dónde empieza y termina lo moro, tampoco cómo se es moro ni cómo se deja de serlo. Sin embargo, cualquiera que esté leyendo esto sabe qué es un moro, tiene una idea clara y podría, incluso, dibujarlo», expliquen Ainhoa Nadia Douhaibi i Salmia Amazian. I és que, efectivament, el moro és una construcció social, una diferenciació secular —ara categoria— que agrupa pobles i cultures diversos amb trets diversos, agrupats pel color de la pell o la pertinença a un món àrab i/o musulmà, una altra construcció colonial de límits imprecisos però prou útil per a la geopolítica europea, com afirmen les mateixes autores.

Gegant moro de Reus, figura del voltant de 1800

Entre l’exotisme dels contes i el record del conflicte, la figura del moro ha estat idealitzada o temuda. Llegendes com el salt de la reina mora de Siurana perpetuen el record d’una dominació feudal musulmana –aquesta fou terra de moros– que queda molt lluny en el temps. En podeu trobar a Llegendes de moros i cristians (2003), entre moltes altres publicacions. Més recents en el temps són algunes construccions de vigilància i defensa vora el mar –moros a la costa!–  i les narracions de pirateria i d’atacs a les poblacions del litoral, o la poc coneguda història de la balandra corsària Misericòrdia, finançada pels comerciants reusencs, a finals del segle XVIII. Encara més propers són els testimonis orals que les últimes generacions han anat transmetent sobre les guerres colonials a l’Àfrica des de la segona meitat del segle XIX o sobre el paper de les tropes marroquines emprades per Franco a la Guerra Civil.

A les festes, tenim balls de cavallets i de galeres, de moros i cristians, relats de pirateria, com el Ball de Marcos Vicente, o de cavallers que tornen de la guerra contra els moros, com el de Mossèn Joan de Vic. La llista de representacions festives seria molt llarga. L’exposició Ballar el moro (2014), presentada per primer cop al II Congrés de Balls Parlats, a Tarragona, o les actes del congrés La dansa dels altres aporten una considerable informació sobre aquest conjunt de manifestacions. Tenim gegants moros, des de fa segles, en viles i ciutats. I, per Carnaval, disfressar-se moro és un recurs prou a l’abast.

En el present, però, les persones procedents o amb orígens familiars a l’altra riba de la Mediterrània han esdevingut part de la nostra vida quotidiana. I, sense la llunyania que propicia l’acceptació de l’exotisme, els tòpics i les imatges folklòriques, o els records de passats llunyans o recents, esdevenen recança; i la por a la diferència, arma política.

Els mites i les mentides històriques continuen ben presents a la nostra societat: és absolutament habitual que es parli de la reconquesta cristiana medieval, idea que va impregnar l’ensenyament durant dècades i un dels pilars del nacionalcatolicisme franquista. Apareixen noves llegendes urbanes, rumors contemporanis adreçats a fomentar el rebuig vers les persones migrades o l’odi contra tota aquella que per aparença o indumentària s’hi associa, encara que hagi nascut a la pròpia ciutat. S’oblida que totes les religions han generat fanatismes i violència —«Totes les doctrines comencen amb uns màrtirs i acaben amb una inquisició», afirmà Joan Fuster. Es mesura l’altre en funció de la seva posició social: no és el mateix ser un turista àrab o un jugador de futbol que que venir a treballar a la verema o a collir fruita. I el concepte de moro, més enllà de les definicions de diccionari, esdevé insult en boca de racistes i xenòfobs.

Ens podem preguntar fins a quin punt la presència del moro en l’imaginari col·lectiu té algun paper en la construcció de l’altre en la societat actual. Certament, la distància geogràfica i temporal és inherent a la majoria d’aquests personatges festius, que apareixen representats segons un models tòpics no necessàriament propers a cap realitat passada o present.

El moro folklòric del passat, com els dracs o els diables, pot ser reconegut i representat. Són màscares o carcasses, són personatges de fantasia literària. En aquest sentit, potser no cal deixar d’explicar rondalles ni llegendes ni tampoc canviar la toponímia. No ens cal deixar de ballar per festa major. Això sí, hem de treballar perquè en la composició social dels nostres grups festius no hi hagi fractures culturals. Que tothom hi participi i hi interpreti el paper que li abelleixi.

Però, alhora, hem d’entendre que el que avui és llegenda i joc festiu en algun moment fou eina d’adoctrinament, de canalització de les pors o de generació d’odi. Perquè la cultura popular no és neutra ni innòcua. La cultura popular ha propiciat la transmissió de mites i creences que sustentaven la desigualtat i justificaven la injustícia. I en el present, la difusió de nous relats llegendaris sobre les persones immigrades o d’imatges simbòliques –moro, musulmà, terrorista– no s’atura.

No es el mateix emprar moro com a categoria genèrica que s’aplica a persones diverses: homes i dones de diferents generacions, nascudes al Magreb o a Catalunya, de llengua àrab o amazic, creients, més o menys practicants o no, d’ideologies vàries… Un qualificatiu genèric que serveix per a construir ara mateix una comunitat a la qual atribuir suposats comportaments col·lectius que afecten a tots els seus membres. Ho exemplifica prou bé l’escriptor Saïd el Kadaoui a Radical(s) (2020) quan parla de la seva pròpia experiència després dels atemptats de Barcelona.

Publicat dins de cultura popular | 2 comentaris

El Priorat en temps de guerra

Dues publicacions recents ens proposen conèixer els llocs que testimonien el pas del front de la Guerra Civil pel Priorat. Espais de la Batalla de l’Ebre al Priorat, de Josep Munté i Mateu, recull 105 fitxes de vestigis existents a la comarca vinculats a la Batalla de l’Ebre (juliol-novembre de 1938), presentats municipi a municipi. Hi trobem relacionats edificis que foren emprats pels comandaments militars o com a hospitals de sang, posicions militars, parapets, fosses col·lectives i tombes individuals, i també altres indrets on van succeir fets o es van fer fotografies emblemàtiques, testimoni d’aquells moments.

L’inventari ha estat impulsat per l’associació No Jubilem la Memòria amb l’objectiu de continuar amb l’estudi i elaborar unes rutes pels espais històrics de la comarca, que es voldrien degudament senyalitzats i dignificats.
Tal com apunta Albert Sabaté, president de l’associació, «molts dels estudis sobre la Batalla de l’Ebre s’han basat en l’escenari principal de l’enfrontament: la vora dreta del riu Ebre».

Efectivament, el Priorat fou cabdal en la preparació i el transcurs de la batalla. El ferrocarril i les carreteres que travessen la comarca foren vies de pas per al transport de tropes i material bèl·lic; algunes poblacions van acollir brigadistes en els mesos anteriors a l’ofensiva i s’hi ubicaren els comandaments de l’exèrcit republicà. Durant els combats hi hagué diversos hospitals de campanya i al pla de l’estació de Pradell de la Teixeta – La Torre de Fontaubella va tenir lloc l’última desfilada de les Brigades Internacionals abans de la seva retirada del front.

La comarca fou, malauradament, més protagonista durant la campanya de Catalunya, a partir de finals de desembre de 1938, que portà a la total invasió del Principat per part de les tropes franquistes. Senyals de guerra a Montsant és un opuscle que forma part de la col·lecció de quaderns que edita el Parc Natural de la Serra de Montsant amb l’objectiu de divulgar el patrimoni natural, històric i etnològic de la serralada.

La publicació proposa, d’entrada, una reflexió sobre el paisatge des del coneixement dels fets històrics succeïts al territori. Tot paisatge és el resultat de la interacció entre la natura i les comunitats humanes, fins i tot en aquells en què l’acció humana es pot considerar mínima. El valor que s’atorga als paisatges es vincula al coneixement i la percepció cultural de les persones que els contemplen. L’activitat humana sobre l’entorn natural conforma el paisatge, tot modificant l’entorn i generant elements arquitectònics que hi possibiliten la vida de les comunitats. I els fets històrics també hi han deixat la seva petjada.

La serra de Montsant conserva un ric patrimoni d’elements arquitectònics que evidencien la secular activitat humana sobre el territori i és, en aquest sentit, un espai de memòria històrica. Apropar-se al paisatge des del coneixement dels fets que hi van succeir ens ajuda a interpretar la història i a copsar les vivències de les persones que la van protagonitzar. Montsant fou rereguarda de la Batalla de l’Ebre –amb indrets destacats, com l’observatori de l’exèrcit republicà a la Figuera o la cova hospital de la Bisbal–, escenari de bombardejos sobre els pobles i d’enfrontaments sagnants entre desembre de 1938 i gener de 1939, en els darrers mesos de la Guerra Civil espanyola, uns combats poc coneguts que van comportar centenars de morts en l’intent de les tropes franquistes de travessar des de les Garrigues cap al Camp de Tarragona, superant la difícil orografia. Els rastres físics d’aquells enfrontaments es troben encara en parapets i trinxeres desdibuixades pel pas dels anys o en les campanes de les ermites, fetes amb projectils d’artilleria, sense oblidar els molts desapareguts, soldats mai identificats i civils que sabem que van morir perquè mai més ningú els va veure.

El quadern sintetitza, amb voluntat divulgativa, treballs realitzats en els últims anys per membres del Centre de Documentació del Patrimoni i la Memòria / Carrutxa i que han estat objecte de conferències i activitats sobre el terreny. La revista La Carxana d’Albarca, en commemoració dels vuitanta anys del pas del front per Montsant, va publicar, els anys 2018 i 2019, dos treballs que recullen una recerca basada tant en fonts documentals com en el testimoni de persones que van viure aquells moments.

Aquesta publicació ha comptat amb el suport del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya.

Munté i Mateu, Josep. Espais de la Batalla de l’Ebre al Priorat
Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, 2020

Palomar, Salvador (coord.) Senyals de guerra a Montsant
Albarca: Parc Natural de la Serra de Montsant, 2020

Publicat dins de memòria | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El dijous, a Reus, coca d’ou

A Reus és típic, el Dijous Gras, menjar coques: de llardons, com en molts indrets, però també d’ou. Aquestes són coques de pasta adobada que van cobertes d’una una barreja d’ou i sucre que qualla al forn durant els últims minuts de cocció de la massa.

Coca d’ou d’un forn de proximitat 🙂

La diada, també anomenada Dijous Llarder, és adient al menjar abundant i gras, inici d’un període que culminarà amb els tres darrers dies del Carnestoltes. Uns menjars en què els derivats del porc i els ous són ingredients comuns. Arreu del país s’acostumen a consumir, entre altres receptes tradicionals, botifarres d’ou o truites de botifarra: «El Dijous Gras, botifarra menjaràs», diu la cançó.

També són molt comunes les coques de llardons. Els llardons són els trossos de sagí –greix del porc–, més o menys rostits, que resten després d’extreure’n el llard. De fet, cal recordar que les coques són una menja prou comuna en moltes celebracions festives.

El Dijous Gras havia estat una diada d’àpats col·lectius, familiars o de colla, amb sortides a l’exterior quan la meteorologia hi convidava. El text costumista d’Andreu de Bofarull (1851), Reus en el bolsillo, parla d’aquest dijous com un dia de cassola i coca, «condimentada la primera con manos de cerdo, morcillas y rebozada con huevos y azúcar, y la segunda, tachonada con lonjas de tocino y longaniza».

Una recepta força semblant la trobem a la veïna població de Valls, on havia estat típica la cassola de Carnaval, un arròs preparat amb brou de porc, amb botifarra, cobert amb una capa d’ou i sucre. La cassola es posa al forn a gratinar per a fer la crosta. El plat està documentat des del segle XVIII i s’ha reivindicat en els últims anys com a element característic del patrimoni festiu vallenc.

Sembla, doncs, que la cassola elaborada amb porc i coberta d’ou i sucre havia estat una menja pròpia del Dijous Gras. Al seu Costumari Català, el folklorista Joan Amades la descriu a Barcelona:

«Havia estat gairebé general fer un àpat gras propi i especial de les Carnestoltes, cuinat a base de carn de porc, ous, llom, orella, ventre, botifarra, i altres carns de les més delicades. Es duia al forn amb ous debatuts amb canyella i sucre, de manera que en prendre’s els ous formaven com una crosta que els donava un sabor exquisit per als paladars d’aleshores.»

Hi ha referències més antigues de plats semblants i, a més de les botifarres d’ou i les coques de llardons, podríem enumerar moltes propostes gastronòmiques vinculades al Dijous Gras: les truites de botifarra, la fogasseta en poblacions del Baix Ebre, les olles i cassoletes, botifarrades, la Baldanada popular de Tortosa, el cóc de brossat, les ensaïmades farcides de sobrassada i melmelada de carabassa…

En tot cas, constatem que la pràctica de menjar coca d’ou, elaborada en l’actualitat a molts forns i pastisseries de la ciutat, és ben vigent a Reus. I que no s’acabi.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Carnaval

Què és el Carnaval? Es podria dir que és «la Festa». Cap altra celebració com el Carnaval exemplifica el caire de la festa com a temps diferent de la quotidianitat. Cap festa com aquesta ha representat, de forma tan explícita, el trencament amb la normalitat diària, la transgressió de costums i pautes de comportament, en definitiva, l’excepcionalitat.

Però, alhora, és difícil definir el Carnaval. És una festa que s’ha celebrat durant molts segles i en diverses tradicions culturals, que ha viatjat d’un continent a l’altre, que ha retornat, transformat. Hi ha molts carnavals. O si voleu, moltes pràctiques festives que reconeixem com a Carnaval.

Aquí apunto quatre idees que, de ben segur, només volen encetar la reflexió del que ha estat i és aquesta festa que s’escau a l’hivern, en data mòbil, d’acord al cicle de la lluna i amb la referència de l’arribada de la primavera.

En aquest sentit, podem entendre el Carnaval com un conjunt de rituals que tenen com a finalitat propiciar el pas de l’hivern a la primavera, el despertar de la natura, la resurrecció de la vida…, una visió ancestral de la festa que ha deixat el seu rastre en els carnavals rurals, de poblacions de muntanya, amb l’ós com a protagonista, amb màscares elaborades amb els recursos més a l’abast que transformen les persones en éssers d’arrels mitològiques. I que avui han esdevingut un espectacle turístic.

I també com a festa d’inversió, de canvi de papers, ja present al món clàssic, dels homes transformats en dones, dels privilegis temporals dels esclaus o de la canalla, del fadrins i les dones substituint momentàniament l’autoritat establerta… Un temps de Carnaval que s’escau de Nadal a Carnestoltes, amb Sant Antoni –primer dia que pot ser Dijous Gras– com a celebració de referència.

O com a festa d’ostentació, de fer veure i fer creure allò que no s’és. De transgressió social amb la disfressa que iguala o desdibuixa els estaments socials.

Festa de broma i sàtira, basada en la paraula, amb veus desdibuixades i cançons burlesques, de papers, d’ençà la popularització dels fulls impresos, de romanços i versots, de sermons i testaments… De representacions populars, de danses rituals i balls de saló, de colles i mascarades, de desfilades de lluïment, de carrosses i d’accions provocadores de teatre de carrer…

Tot plegat, amb les referències a la religió que embolcalla la nostra vida, el cristianisme. La Pasqua –commemoració de la resurrecció de Crist–, primer diumenge després de la primer lluna plena de primavera, determina la Quaresma i el tres dies de Carnestoltes, culminació del cicle festiu de l’hivern. S’ha dit que el Carnaval és el període de disbauxa, de menjar gras, de relaxament moral –segons quina moral–, de crítica social i política, de broma punyent, de deixar de ser un mateix per esdevenir personatge sota la disfressa…; de trasbals i subversió perquè tot torni a ser com abans l’endemà del dimarts de Carnestoltes, o del dimecres de Cendra, segons el costum local.

I tots aquests components, diversos i acumulats en el temps, modificats segons la pròpia evolució de les societats, regulats o prohibits segons el context polític, arriben als nostres dies en un aiguabarreig que poua de costums antics i de pràctiques difoses pels mitjans de comunicació, en una constatable necessitat de fer i ser diferents per uns dies o unes hores. De participar o d’observar l’espectacle, de cremar greix corporal a ritme de músiques tòpiques o aprofitar per deixar anar aquella crítica que, en un dia qualsevol, ens costaria de verbalitzar. De sortir de la normalitat endinsant-nos en el col·lectiu o fent-ne, del nostre aïllament, la singularitat desitjada. I aquesta necessitat de festa es tradueix en models diferents i genera situacions diverses, a cops, no menys conflictives en l’actualitat que en el passat. El Carnaval és el treball de preparació, l’elaboració d’una disfressa o l’assaig d’una coreografia, la vivència d’una colla, o la compra d’una pijama de supermercat, la carota del tot a euro…, el menjar i el beure, o el beure molt i segons què.

Perquè si alguna cosa defineix el Carnaval és el fet de ser una Festa. No un dia qualsevol.

[Notes per a la meva participació en el taller digital «La vida quotidiana i la festa», amb Carrutxa. Biblioteca Pública de Tarragona, febrer de 2021]

Publicat dins de carnaval, cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

El Carnaval virtual

Una rere l’altra, moltes festes del calendari s’han anul·lat, un cop palès que l’ajornament seria indefinit, o substituït per rituals simbòlics o virtuals. De les tres gràcies demanades a una imatge de Crist en una església tancada, el Divendres Sant, a la desfilada del carro de Sant Antoni, a tall de commemoració dels Tres Tombs, els exemples són abundants.

El paper dels mitjans de comunicació –especialment els de proximitat– i de la xarxa ha estat cabdal, possibilitant fer arribar a l’interior de les cases aquella proposta simbòlica que havia d’emocionar o el record de la festa d’anys anteriors. Alguns actes, a porta tancada i amb aforament limitat, s’han pogut realitzar, amb resultats més o menys satisfactoris per a la població.

A vegades, la festa ha esdevingut mer espectacle retransmès, mancat de l’emoció que comporta compartir la vivència; d’altres, amb imaginació i bona feina comunicativa, s’ha aconseguit superar la distància digital i hem gaudit d’excel·lents exemples de  creativitat festiva. Si la festa ha de ser excepció respecte a la vida quotidiana, la festa dins la pandèmia haurà estat, i és, encara més excepcional si s’arriba a celebrar.

I ara arriba el Carnaval, per a molts la festa de les festes. Una celebració sense actes de culte que exemplifica el concepte de moment diferent en el temps, en què les persones –amb l’ajut de la màscara o disfressa– ens comportem de forma diferent a com ho hauríem de fer cada dia. Un espai per a la broma i la sàtira que pot qüestionar l’ordre diari encara que sigui per retornar a la normalitat l’endemà.

Però quin pot ser el trencament amb la normalitat en un any en què el dia a dia està condicionat per la incertesa, quan les pautes de comportament s’han vist significativament alterades per les necessitats sanitàries? Quin sentit té posar-se la màscara quan en portem cada dia i a vegades ens costa reconèixer qui ens saluda pel carrer? Però, sobretot, quin sentit té emmascarar-se, esdevenir un altre, si no podem interactuar amb la resta, fer comèdia, cantar desafinadament, repartir fulls satírics, esdevenir protagonistes de l’espectacle o suar la cansalada ballant pels carrers?

Perquè la festa és sempre necessàriament col·lectiva. I la festa implica contacte, relació, vivència compartida, sinó contrafur, provocació i conflicte. I el Carnaval, diuen, és la festa de les festes.

I l’acudit satíric virtual, la burla des de l’anonimat, la crítica provocadora, han deixat de ser patrimoni del Carnaval: s’exerceixen a diari des de les xarxes socials, amb la paraula i la imatge. Més que mai, el Carnaval necessita ser presencial per a existir.

El Carnaval virtual és un miratge. El millor exemple de la festa aparent d’una comunitat damnada per no poder exercir el dret a la disbauxa. Que només pot recordar allò que va ser o que li agradaria que hagués estat. Desitjant tornar ben aviat als carrers, sense prevencions sanitàries ni formes de control social derivades.

No cal cercar justificacions per a dir que no farem festa si la festa no ha de ser festa.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Notes sobre el concepte de tradició

Més d’un cop, i de dos, m’han proposat que definís el concepte de tradició. De fet, és una de les preguntes tòpiques que sorgeixen tot parlant de costums i festes populars, i la resposta no és pas fàcil. Moltes vegades començo afirmant que definir ‘tradició’ seria tema per a una altra xerrada. Però en absolut intento defugir la qüestió.

D’una banda, podem entendre tradició com a llegat, com a transmissió entre generacions de coneixements: de fets històrics, de costums, de tècniques, de creences… En aquest sentit hi ha moltes tradicions que es vinculen a diverses comunitats. Hi ha, per exemple, tradicions familiars amb pràctiques concretes que tenen tot el significat dins d’aquest nucli, tradicions locals —costums festius que són viscuts intensament en una població i potser ni es coneixen en altres—, fins arribar a poder parlar, de forma genèrica, d’un símbol propi de la tradició cristiana…

Aquesta definició de la tradició es vincularia, per tant, a la història i a les formes de vida d’una societat, amb un sentit que ens porta del passat al present.

De l’altra, podem afirmar que la tradició és la percepció que cada comunitat té respecte d’unes pràctiques o costums col·lectives. Dit d’altra manera, que és tradicional allò que col·lectivament, en un indret i moment de la història, una comunitat humana considera que és tradicional. Els exemples no són menys nombrosos. Constantment s’aplica el qualificatiu de tradicional a moltes pràctiques des d’aquesta percepció subjectiva.

Ambdues concepcions no són antagòniques, ans al contrari. Ens situen en una visió absolutament dinàmica i canviant: cada grup social, cada generació, en cada indret, defineix quina és la seva tradició a partir del llegat que ha rebut i d’allò que ha creat amb percepció de continuïtat o no —i aquí tradició i innovació sumen—, i, evidentment, mantenint una diversitat que és absolutament enriquidora.

Un càntir, una olla o una gerra de terrissa són ceràmica tradicional. I una garrafa de plàstic, que ens serveix igualment per a recollir aigua d’aquella font on raja tan bona, potser no ho és. Moltes vegades, la categoria de tradicional s’aplica a objectes i tècniques obsoletes que es coneixen o conserven com a part d’un llegat o amb un component simbòlic que ens reafirma, per exemple, com a part d’una comunitat. Així, la barretina és tradicional.

Des d’aquesta visió dinàmica, allò que en diem neotradicions són circumstancials. El consens entre els membres d’una família, d’una colla, d’un barri o d’una població…, pot generar noves pràctiques culturals —fet que no exclou que tinguin com a referent el passat— que esdevenen tradicions.

Qualsevol costum, creença o forma d’expressió artística col·lectiva, poden esdevenir tradicionals? Sens dubte. Qualsevol costum, creença o forma d’expressió artística col·lectiva, són tradicionals? No.

En aquest batibull de reflexions he intentat creuar aportacions a aquest univers complex: connexió amb el passat, transmissió —oral, escrita, iconogràfica…–—, creació i valorització a partir d’una percepció consensuada dins la col·lectivitat, canvi que no sobta…

La mera repetició no fa tradició. Els trencaments que esguerren no fan tradició, però la transgressió pot ser tradicional. La violència dels poders per mantenir la dominació genera tradicions. La imposició de costums ha generat tradicions.

Una pràctica totalment generalitzada no suposa pas la seva tradicionalitat immediata. No és tradicional portar mascareta sanitària pel carrer i dubto que ho sigui, tot i que potser, en el futur, veurem col·leccions de mascaretes tematitzades a les vitrines d’un museu.

Però, del patrimoni, ja en parlarem un altre dia.

[He escrit això per a participar en un taller sobre patrimoni immaterial a la xarxa, però si ho voleu debatre, m’hi apunto.]

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari