El barri Gaudí estrena gegant

És ben conegut que les figures de la imatgeria festiva popular tenen, molts cops, un caire de referent que identifica l’indret al qual es vinculen. La seva presència al carrer és signe de festa i esdevenen, si s’escau, representants de la comunitat allí on van. És cert que, en altres moments, aquest caire no ha estat tant evident com ho és avui. Sense anar massa enrere en el temps, la necessitat d’algunes viles de comptar amb gegants, va motivar l’adquisició de parelles de sèrie, un rei i una reina, sense nom o conegudes —per estalviar-se maldecaps— amb els noms d’Isabel i Fernando. Sense oblidar les poblacions —Reus n’és un bon exemple— que han conservat al llarg dels segles les seves parelles històriques.

20170708bgaudi01

El cert és que, en les últimes dècades, hem assistit a un veritable esclat en la construcció de gegants i altres figures d’imatgeria festiva, ara sí amb rerefons que els vincula clarament a la història o a la llegenda, en el cas del bestiari fantàstic, amb referents locals.

Aquesta reflexió ve a tomb perquè aquest dissabte el barri Gaudí de Reus va estrenar, amb motiu de les seves festes, un nou gegant, el Marcelino, fruit de la iniciativa personal d’un veí, que reprodueix una persona real, també veí del barri, botiguer fins a la seva jubilació, col·laborador actiu en les celebracions, sobretot pel que fa al cuinar les paelles populars. De fet, el gegant el mostra amb la corresponent paella a les mans. I els que els gegants poden representar reis o antics senyors feudals d’una població, però encara més personatges del poble.

20170708bgaudi02

Amb el gegant va sortir una peça de bestiari, un dofí. Figura lleugera, fàcil de portar que treu aigua per la boca. Us preguntareu que hi fa un animal aquàtic en un barri urbà com el Gaudí de Reus. Doncs bé, en el centre d’aquest barri hi hagué, en els primers blocs de dissany, un petit estany que no va fer fortuna i que acabà cobert de ciment i convertit en plaça. Ens van explicar, que —a manca d’aigua—com a mínim ja tenien un dofí. Detall d’humor que també ens podria portar a reflexionar sobre l’evolució del barri entre l’agosarat projecte inicial i el present.

Aquest, però és un altre tema. De moment, ja tenim noves figures festives a la ciutat que esperem poder veure pels carrers —i no només del barri— a partir d’ara.

Anuncis
Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

L’urbanisme té molt a veure amb el patrimoni immaterial

A la presentació del llibre dels germans Ezequiel i Josep M. Gort, Reus, del passat al present. La formació d’una ciutat (Carrutxa, 2017) vaig afirmar, tot fent de representant dels editors, que l’urbanisme té molt a veure amb el patrimoni immaterial.

Sovint s’identifica el treball de Carrutxa amb la recerca i difusió d’allò que sovint anomenem patrimoni immaterial. Efectivament, des de l’associació —i personalment— hem treballat en àmbits com la festa i el conjunt de pràctiques culturals —imaginari, teatre, música o dansa—que s’hi vinculen, la literatura oral i el cançoner, o les creences, entre altres components del patrimoni que s’associen a aquesta immaterialitat.

És ben cert que, des de la vessant històrica i etnològica, ens hem apropat diverses vegades al patrimoni arquitectònic, que Carrutxa ha editat diversos llibres sobre la història de la ciutat i que el llibre que ara es publica és una nova edició d’un treball de divulgació que sortir fa anys, reformulat a partir d’una recerca de més de tres dècades.

Amb els anys, però, no només ha variat el nivell de coneixement que els autors ens aporten sobre el desenvolupament urbanístic de la vila reusenca fins esdevenir la ciutat —sempre canviant— en què avui ens movem. També ha canviat la nostra, i també meva, percepció sobre la importància del paper de la configuració urbana en la definició de costums i pràctiques festives que ara considerem part d’aquest patrimoni immaterial. Del paper del Mercadal com a espai central de la vila a la divisió en barris a partir dels portals de la muralla medieval i el creixement posterior,  de la importància simbòlica d’algunes places o els mateixos recorreguts de la festa, en les cercaviles i professons.

dibuixJMgort

Fragment d’un dibuix de Josep M. Gort

I si, en definitiva, l’urbanisme de la vila antiga explica perquè determinades pràctiques culturals es fan on es fan, també cal que aquest coneixement serveixi de reflexió per a un present en què la ciutat ocupa un territori força més ampli que el que omplia fa cent anys.

Tot plegat, ho constato amb una certa preocupació perquè tinc la sensació que la distància que separa avui el nucli antic de les àrees urbanes que s’han anat construint en els darrers segles és avui més força gran que en el passat. I no em refereixo als barris més perifèrics, bastits a la segona meitat del segle XX. Sembla que després d’anys de creixement, més lent o més ràpid segons el moment històric, l’expansió del darrer segle hagi motivat un cert replegament cap els espais més antics com a referents identitaris.

No cal dir que us recomano la lectura i l’observació —dels excel·lents dibuixos i gràfics que acompanyen el text— del llibre d’Ezequiel i Josep M. Gort. Però no només des de la curiositat vers el passat medieval. Potser també per descobrir que hi ha un Reus més que centenari que va desenvolupar-se fora de les antigues muralles i que avui no és, culturalment, ni centre, ni perifèria. Perquè aleshores potser podrem reflexionar sobre una certa pèrdua de part del nostre patrimoni immaterial, de vida associativa, de costums i festa, en aquests espais.

reuspasspres_w

Ezequiel i Josep M. Gort Juanpere,
Reus; del passat al present. La formació d’una ciutat
Reus: Carrutxa (Ed. Migdia Serveis Culturals), 2017

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Pensar en el futur de la festa

Ha passat la Festa Major 2017 i el balanç general és ben positiu. Amb una meteorologia favorable pel que fa a la temperatura, malgrat els ensurts puntuals amb la pluja, els carrers del nucli antic i la plaça del Mercadal s’han omplert de milers de persones per veure el pas del seguici, l’enlairament dels castells, el ball dels gegants i les figures del bestiari festiu de la ciutat, viure l’esclat de la tronada o presenciar l’espectacular exhibició de foc del Ball de Diables de Reus que va cloure la intensa jornada del 29 de juny.

20170628tronada

Una crònica que, amb petites variants i més enllà de l’anècdota, es pot repetir any rere any. Efectivament, el model festiu que es configura a Reus a partir de la dècada de 1980 amb l’aposta pel ritual històric basat en el seguici com a eix de la celebració i la recuperació d’antigues manifestacions festives ha funcionat, i funciona, molt bé. Gegants, balls, bestiari, castells o diables són referents d’una festa que té una seqüència definida, que ha anat incorporant noves pràctiques, i que s’allarga fins entrada la matinada del 30 de juny.

L’èxit de la festa, indiscutible, no ens ha de fer oblidar que hi ha una gran part de la població reusenca que ni veu, ni viu, la Festa Major, exemple potser d’una fractura social més àmplia que abasta altres aspectes de la Cultura que, diuen, és un dels referents emblemàtics de la ciutat.

Potser després de quasi quatre dècades de festa recuperada pertoca repensar alguna cosa, no per negar la validesa d’allò que funciona sinó per trobar el camí per a una necessària renovació que cerqui trencar sostres i obrir-se més al conjunt de la població. Més enllà dels tòpics sobre la manca de difusió, la distància geogràfica respecte al centre urbà o l’absència de referents culturals per a interpretar la festa. Perquè s’ha fet, començant per l’escola, un considerable treball de difusió dels continguts de la festa i perquè hi ha distàncies que són més socials que físiques.

De ben segur, com passa en qualsevol aproximació a les societats urbanes del segle XXI, la realitat és complexa i no hi ha interpretacions unívoques, fórmules exactes, ni solucions úniques, per dinamitzar processos culturals. Però tampoc podem restar en la còmoda visió del titular fàcil o de la imatge d’una plaça plena a gom a gom. En tot cas, les persones que ens hem dedicat a estudiar la festa i els seus mecanismes, la seva evolució des del passat al present, la seva relació amb cada moment i context social, la vinculació en definitiva de la festa amb la comunitat que la celebra, podem contribuir a aquesta indispensable reflexió sobre el futur de la festa.

En continuaré parlant.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El patrimoni sota el foc

La presència de les colles de diables impregna de foc la festa. Dins del que anomenem genèricament grups de foc hi trobem agrupacions amb diferents noms, també de bestiari, que tenen com a característica comuna el fet d’emprar la pirotècnia per bastir espectacle o fer participar el públic en el joc del correfoc.

Tanmateix, i més enllà de la importància i l’espectacularitat del foc, hi ha altres components que atorguen personalitat a aquestes manifestacions festives, específicament a aquelles que, seguint el model històric, anomenem Ball de Diables.

El Ball de Diables és la representació de la lluita del bé i el mal, és teatre popular de carrer, forces infernals amb Llucifer i la Diablessa al capdavant que són derrotades per sant Miquel i els seus àngels; també cercaviles o professons, segons els indrets, en què cada persona s’ha de procurar el seu vestit i cada diable porta les seves pròpies carretilles en un sarró o civader. Diables que participen en seguicis de festa major, encapçalen professons de trasllat d’imatges de la Mare de Déu, carnavals, festes de barri… cercaviles, correfocs i carretillades —manllevant la denominació històrica de l’Arboç, avui emprada genèricament—, rituals de festa en definitiva.

festasotafoc_w

Un patrimoni cultural que es vincula al foc pirotècnic i que té en la indumentària un dels seus components importants. Hom pot tirar carretilles amb vestits més o menys elaborats —àdhuc despullat, dirà alguna persona que conec— però el treball que comporta la indumentària específica de cada colla pot ser, sens dubte, un valor afegit al valor patrimonial de la pràctica festiva.

A Reus —i de retruc, al Baix Camp i al Priorat— la forma històrica del ball de diables —sense parlaments i de participació individual— ha propiciat la conservació d’una quantitat considerable de vestits antics, conservats en mans de particulars —sobretot, els obrats al segle XX— i en els fons dels establiments de lloguer d’indumentària per a la festa i el teatre, una activitat molt present a la vida reusenca, que van arribar fins al darrer terç del segle passat.

Vestits de Ball de Diables que es poden veure a l’exposició (~1800–1920). Fotos: F. Fernàndez (Museu de Reus)

Recentment, el Museu de Reus ha rebut una interessant i important donació de vestits, procedents de les antigues cases Jansà i Mallorca, que havien estat adquirits pel Bravium Teatre. De fet, ja fa alguns anys que una mostra d’aquests vestits es pot veure a l’exposició permanent «Ara toca festa», però amb aquesta mostra temporal —de juny a octubre— es podran veure una cinquantena de vestits, complmentats amb altres de fora vila i de fabricació més recent, en una exposició que vol mostrar la trajectòria del model històric de ball de diables reusenc, tot apuntant les seves particularitats i les raons que les motiven.

Una exposició que es proposa, en definitiva, posar la mirada en allò que hi ha sota el foc, en el treball artesà de les decoracions que al llarg de temps han guarnit els nostres vestits de diables, amb diferents aplics de motius florals, geomètrics, zoomòrfics… en roba cosits damunt de la base del vestit. Una tècnica que caracteritza els vestits reusencs. En altres poblacions, les decoracions són pintades, que segons el costum, poden reproduir sempre les mateixes imatges o variar cada cop que es renova el vestuari.

Una aproximació, doncs, a la història d’aquesta manifestació festiva catalana i a la seva funció a la festa a partir del model concret que es genera des de Reus i abasta, en alguns moments, bona part del Camp de Tarragona, del Priorat i altres poblacions.

La festa sota el foc. El ball de diables a Reus
Del 16 de juny al 28 d’octubre de 2017
Museu de Reus (Pl. de la Llibertat)

Publicat dins de cultura popular, patrimoni | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Masroig Vi Solidari

D’iniciatives solidàries n’hi ha força i força diferents. Aquest dissabte 10 de juny tindrà lloc una nova edició —la setena— de la Fira del Vi Solidari del Masroig, al Priorat.

A la presentació que es va fer al Teatre Bravium de Reus —em va tocar parlar perquè Carrutxa apadrina enguany l’acte— vaig destacar que, a més de la finalitat que motiva una iniciativa com aquesta, és prou important la forma en que s’aconsegueixen els objectius.

etiquetes2

La motivació és prou vàlida: recaptar recursos per a la investigació sobre malalties —conegudes genèricament com a càncer infantil— les quals, per ser minoritàries, interessen menys a les grans empreses farmacèutiques. I la forma, no ho és menys: compta amb la complicitat de persones i empreses, des dels cellers que ofereixen les ampolles de vi a la munió de canalla, de les escoles del Priorat i alguna de Reus, que dibuixa les etiquetes. Un component de participació que afegeix valor a la proposta.

A Carrutxa també ens han demanat una etiqueta, l’ha fet el Marc Díez, de l’estudi OVNI de Reus, col·laborador de l’associació.

etiquetacarrutxa

Des de 1980, fent recerca i divulgació, l’entitat treballa al Baix Camp i al Priorat

A la presentació de Reus vaig voler fer la comparació amb tantes festes populars que, més enllà de l’organització, no serien possibles sense la complicitat del veïnat. I l’exemple de la festa de Sant Sebastià al Masroig n’és un cas prou evident.

Els actes d’aquest dissabte comencen a les 9 del matí amb una sortida en bicicleta pel terme. La fira obre a 2/4 d’11 pels carrers del poble. Hi haurà una conferència sobre la recerca, vermut, cercaviles i concerts amb el cantautor del País Valencià Josep Lluís Notari, al migdia, i amb Joan Masdeu —padrí també de la fira, junt amb Mariona Quadrada— al vespre, entre altres actes.

etiquetes1.jpg

No cal dir que us convido a apropar-vos al Masroig, observar el resultat de la participació de molts xiquets i xiquetes, gaudir del menjar i el beure, i adquirir ampolles de vi. L’objectiu solidari s’ho mereix. I el vi, també.

Trobareu més informació i podeu adquirir ampolles on-line a:

http://www.masroigvisolidari.com/index.php/en/

Publicat dins de personal | Deixa un comentari

Infants, festa i festa infantil

Recentment l’anunci d’una suposada tronada infantil a Reus —no hi ha tronades infantils, aquestes les preparen els professionals pirotècnics i poden ser curtes o llargues, però són tronades per a tothom— ha estat motiu de debat aquest dies. A la fi, després d’una reunió entre el consistori i la comissió de protocol del propi ajuntament, la proposta s’ha desestimat.

Pertoca, més enllà d’aquest fet anecdòtic, reflexionar d’una forma més general, sobre el paper dels més petits a la festa. Però el tema, ben interessant, té massa extensió com per tractar-lo en una sol article. Ja n’he parlat altres vegades. Amb tot, intentaré apuntar algunes notes sobre l’estreta, però especial, vinculació entre els infants i el món festiu.

preparadescorrefoc

De bon començament, afirmar que sempre han existit festes de caire infantil, o millor, costums festius infantils dins el conjunt de celebracions de la comunitat. Els exemples són molt nombrosos: les captes dels petits, característiques de les festes d’hivern —període tradicionalment associat a la inversió de papers dins la societat— o costums com el bisbetó, per posar un cas evident. L’anar a esperar el Reis amb torxes d’espígol o fanalets, o anar a beneir els rams i passar carraus per setmana santa. I les cucanyes infantils a les festes majors i de barri o l’anar a seguir els gegants menjant, a Reus, coca amb cireres… la llista podria ser molt més llarga.

La participació dels infants a la festa, però, no es limita a reproduir —imitar— allò que fan els adults. Bona part de costums infantils tradicionals, tinguin major o menor coincidència amb les pràctiques dels adults, tenen personalitat pròpia i s’adrecen al sector de població que els correspon. Els adults tenen el seu paper, com a receptors, acompanyants o constructors dels elements que formen part de la festa infantil.

La festa és aprenentatge, territori educatiu on es transmeten costums, tècniques i creences, que vincula la relació entre adults i infants, com ho fa amb el conjunt de la comunitat. L’exemple de la nit de Sant Joan amb l’ús de la pirotècnia seria un exemple tòpic, però són molts els moments en que els grans acompanyen als petits i els introdueixen a les pràctiques festives. Alhora, la transgressió és un component consubstancial a la festa i no són pocs els costums infantils que han generat maldecaps als adults.

La festa és ritus de pas. Fer determinades accions a la festa, assumir un paper, implica un canvi en la posició de la persona respecte a la societat. Fa anys que vaig escriure —al llibre sobre la Festa Major— com el fet d’anar a veure sol la tronada del migdia de Sant Pere, va representar una fita que deixà empremta en el meu record. Des de les neotradicions com abandonar el xumet oferint-lo a un gegant o a una figura del bestiari festiu, fins a les festes que correspon organitzar als fadrins —ara, als quintos i les quintes— que tanquen el cicle de la infància i la primera joventut, també podríem esmentar exemples de com la froma de participar en la festa assenyala canvis d’estadi personals.

La nostra societat ha capgirat moltes percepcions respecte el paper de la canalla en vida col·lectiva i en la festa. Així s’estableixen un seguit de mesures de protecció que afecten els menors que poden limitar el que havia estat el seu paper històric a la festa. D’altra banda, massa sovint es tendeix a considerar als infants com a petits adults —només cal observar la publicitat— potencials consumidors en defintiva d’uns productes adreçats a ells però que, en definitiva, impliquen als grans. L’activitat diària dels petits està cada cop més programada. I encara es podrien apuntar molts altres factors, que poden també influir en l’àmbit festiu, com la extraordinària difusió dels mitjans de captació d’imatges digitals.

A la ciutat, els carrers i les places han deixat de ser el territori natural de la canalla, que s’ha de refugiar en els parcs habilitats a l’efecte —a tall de reserves ecoculturals— i l’activitat espontània dels xiquets i xiquetes en la societat tradicional xoca amb normatives i prohibicions: de les fogueres del 23 de juny al joc diari a pilota o l’enxarranca. Avui a les ciutats, a la canalla, per jugar al carrer, li cal passar molts cops pel moviment associatiu —d’educació en el lleure— i a prou feines. I per participar a la festa, molts cops, també, encara que afortunadament no sempre en totes les celebracions.

En aquest context, moltes vegades, la festa infantil es mou entre l’espai programat per a la participació dels més joves i l’espectacle per als adults. I no sempre en equilibri.

Sobre si la generació de versions infantils és la millor garantia per a la pervivència o la preservació del continuïtat de la festa —conceptes que, segons com, em fan por, les festes són dinàmiques, evolucionen i també minven— ja n’he parlat altres cops: no m’ho crec en absolut. I massa vegades, l’espectacle dels petits fent de grans condiciona, més que afavoreix, el que podria ser la lliure expressió de la canalla fent la seva festa. No és el mateix jugar a fer el que fan els adults que haver de reproduir, més o menys mimèticament, el que fan els adults.

Històricament, el pas de moltes manifestacions festives a l’àmbit infantil ha estat indicador de decadència o un senyal previ a la seva desaparició. En el món tradicional, molts rituals o pràctiques passaven a ser cosa de canalla quan havien perdut el seu significat pels adults. Evidentment, en el context actual no sembla el mateix, però caldrà veure l’evolució d’algunes festes en el futur per copsar fins a quin punt es generen processos de creixement o d’abandonament de costums i manifestacions festives recuperades a cavall entre els segles XX i XXI.

Tot plegat, no arribo a cap mena de conclusió defintiva. Ni molt menys vull aplicar aquestes reflexions a un fet concret, tot i que la motivació inicial de l’article ha quedat palesa. Sóc conscient que he volgut condensar en el text moltes línies de debat que es podrien ampliar, contestar o rebatre.

D’això es tracta, el debat resta obert per qui s’hi vulgui afegir.

[Si us ve de gust us podeu llegir altres articles en aquest blog sobre el tema:
La canalla i la Festa Major, 27 /06/2016
Jugar amb la festa, 23/9/2014
L’entaulat fa festa, 20/9/2009
Fullejar  la revista Caramella, núm. 28 (2013) o el llibre que aquest dies estic llegint:
La ciutat de les fogueres. Els focs de Sant Joan i la cultura popular infantil de carrer a Barcelona (2017)]

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Trobada a Reus de la Coordinadora de Balls de Diables Tradicionals

Aquest dissabte, 3 de juny, va tenir lloc a Reus la trobada de les colles que formen part de la Coordinadora de Balls de Diables Tradicionals.

Aquesta agrupació neix amb l’objectiu de revindicar un model històric, una forma concreta de manifestació festiva que, dins el context dels grups de foc, anomenem Ball de Diables, figurant la lluita del bé contra el mal, amb una representació de teatre popular de carrer —ball parlat o acte sagramental— excepte al Baix Camp on el ball no té parlaments.

Un model històric que contempla la forma d’evolucionar pels carrers i la participació en els rituals festius de les respectives poblacions, des de la participació en els seguicis de festa major a professons de trasllat de les imatges de la Mare de Déu entre les ermites i els nuclis urbans, així com la indumentària, amb particularitats específiques de cada indret. Sense oblidar les cercaviles, exhibicions de plaça i correfocs que caracteritzen els diables.

La coordinadora aspira a esdevenir un model de referència, més enllà de notícies històriques centenàries, pels criteris amb què les colles que la integren realitzen les seves activitats.

La trobada a Reus va comptar amb la representació, a la plaça del Mercadal, de tres balls, el de Sant Miquel i els Diables d’Igualada, l’Acte sagramental del Ball de Diables de l’Arboç i el Típic del Ball de Diables de Sant Quintí de Mediona. Tot seguit, les colles participants — Ball de Sant Miquel i els Diables d’Igualada, Ball de Diables de Sant Quintí, Ball de Diables de Sitges Colla Vella, Ball de Diables de Vilanova i la Geltrú, Ball de Diables de Vilafranca, Ball de Diables de l’Arboç, Ball de Diables del Vendrell, Ball de Diables de Torredembarra, Ball de Sant Miquel i Diables de la Riera, Ball de Diables de Tarragona i Ball de Diables de Reus—van fer una cercavila que va acabar amb una encesa conjunta a la mateixa plaça del Mercadal.

Aquestes són algunes fotografies de l’esdeveniment.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari