Cultura popular, comarca i memòria històrica

Comencem l’any presentant un llibre —primer a la Selva del Camp i  aquest dimecres 11 a Reus— sobre els aplecs a l’ermita de Paretdelgada entre 1959 i 1964. És una publicació que, des de l’associació Carrutxa, ens calia impulsar. Efectivament, els aplecs de la Selva del Camp foren una manifestació de cultura popular —sardanes, castells, concerts…— de la nostra comarca. Apropar-nos a la trajectòria dels aplecs és, alhora, un exercici de memòria històrica, a la resistència antifranquista cívica i cultural i als moviments de redreçament del país, com explicita el treball de Quim Masdeu. Com afirmà Rafael Català, que n’ha fet el pròleg, no és un llibre d’història local, sinó dels Països Catalans, àmbit de referència que es dibuixa en l’emblema del grup Germanor, que impulsava l’aplec, on s’esmenten els territoris de parla catalana. I es palesa en el fet que el 1962 Joan Fuster va guanyar el segon concurs literari de l’aplec, amb un treball, Qüestió de noms, on es reivindicava per primera vegada l’expressió Països Catalans.

Presentació a la Selva del Camp (foto: Montsant Fonts)

Els aplecs de la Selva són història de petites resistències, sorgides des de la base, que connecten amb persones i iniciatives d’arreu del país —torno a citar a Rafael Català—, un «aprofitar al màxim les sinergies locals i nacionals; als organitzadors se’ls escauria ben bé el lema de l’activisme contemporani ‘pensa localment, actua globalment’. Amb una idea clara de catalanitat completa, amb una presència volguda de la cultura d’arreu dels països de parla catalana, eixamplant les mires del sardanisme i de l’Església de la qual partia».

Efectivament, Quim Masdeu no es limita a la crònica dels esdeveniments, sinó que situa els aplecs en un context d’iniciatives personals i de moviments associatius que malden per superar les prohibicions del règim franquista, de les sardanes a l’escoltisme, incidint en el paper d’una Església alternativa a la jerarquia que havia legitimat la revolta militar franquista, obtenint el control de la moral i l’educació del poble. Una Església local, allunyada del nacionalcatolicisme, que propicià l’aparició de grups de joves de caire cultural.  El llibre ens apropa a l’associacionisme selvatà a mitjan segle, d’on sorgeixen els sis grans aplecs que van tenir lloc a l’ermita de Paretdelgada.

Si tot plegat justificaria sobradament que una associació com Carrutxa, que reivindica la cultura popular i la memòria, publiqui ara aquest llibre, la història dels aplecs selvatans té encara un altre component, personal i familiar, que la fa especialment important: l’Isidre Fonts, un dels impulsors més significats —no pas l’únic, ell ho recorda cada cop que en parlem— de l’aplec.

L’Isidre, pare de la Montsant i avi de les nostres filles, ha estat i és un activista cultural. El vaig acompanyar fa bastants anys, anant pels pobles del Baix Camp a fer comarca, dinamitzant grups locals amb voluntat de construir alternatives de base (i jo fent animació infantil i titelles) o experimentant les que considerava —amb innocència— les últimes fuetades del franquisme. L’Isidre ha estat implicat amb la nostra associació en diversos moments, sempre preocupat per preservar la memòria de les persones que des del carrer i des de la seva tasca van lluitar per transformar la societat.

A Reus, la llibreria familiar, que enguany fa 55 anys —va obrir el febrer de 1965—, es coneix com ca l’Isidre. La Gaudí, que va començar com una experiència d’activisme cultural militant —de llibres en català a sala d’exposicions— és hereva, si més no en part, de l’esperit que va moure l’Isidre a organitzar els aplecs. El 1964, any del darrer aplec, l’Isidre fou acomiadat de la feina a la Selva —a més de passar per comissaria, a Reus— i li van proposar treballar en un projecte que d’alguna forma participava d’aquella voluntat de redreçament cultural de país que implicava persones de Reus i de Barcelona. L’experiència no va reeixir del tot, o sí, perquè l’Isidre va acabar assumint l’establiment i la Gaudí esdevingué ca l’Isidre. Però aquesta és una història que tampoc convé no oblidar i que altres persones poden explicar.

El llibre recull un seguit de textos del moment, força interessants per a copsar les diverses visions que van confluir en aquell moment, i una cronologia que contextualitza les edicions dels aplecs. L’11 de setembre de 1964 es convocava una manifestació —no autoritzada—, la primera des de 1939, davant el monument a Rafael de Casanova. Aquell mateix any es publicà Els altres catalans de Francesc Candel.

Joaquim M. Masdeu Guitert
Els aplecs de Paretdelgada. 1959-1964
Resistència cívica i cultural en el redreçament del país
Reus: Carrutxa (Migdia SC), 2020

Dimecres 11 de març, a 2/4 de 8 del vespre,
a l’Arxiu de Reus (C/ St. Antoni M. Claret, 3)
Presentació del llibre amb Raquel Ferret, Rafael Català i Joaquim M. Masdeu

Publicat dins de cultura popular, personal, publicacions | 1 comentari

Fotografia i revolució social

«L’imaginari que s’ha acabat imposant sobre els anarquistes està molt més a prop de la llum encegadora de l’explosió d’una bomba o d’una església en flames que del fulgor d’una espelma al voltant de la qual s’agrupaven obreres i obrers, després d’una extenuant jornada laboral, per llegir un llibre, un diari o discutir un text col·lectivament.
En l’intent de propagar la idea, els anarquistes van utilitzar invariablement la impremta, encara que fos molt humil, com a arma.»

Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social 1936-1939 és una mirada, potser només un cop d’ull, al riquíssim bagatge visual que l’anarquisme, com a moviment de transformació social, ens ha deixat. Treball col·lectiu de l’Observatori de la Vida Quotidiana, publicat per l’Ajuntament de Barcelona, recull una selecció d’imatges, fotografies i fotomuntatges, per a publicacions i cartells, procedents del fons CNT-FAI de l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam. Una visió gràfica, en part coneguda, que permet reflexionar un cop més sobre la memòria històrica, «camp de batalla de la lluita de classes» en què la visió de l’anarquisme ha estat massa sovint deformada.

Però més enllà del combat ideològic, Gràfica anarquista ens apropa a unes propostes comunicatives, a partir de la tecnologia a l’abast, amb un enorme potencial. La fotografia com a document i com a recurs per a la construcció d’un missatge, o esdevenir mirall –il·lusió– d’una nova realitat. Del cos nu com a forma d’atac als prejudicis de la moral catòlica, com a expressió de llibertat, de formes de vida naturals, de protesta, a la recerca d’unes imatges de les classes populars que reflectissin valors contraposats al paternalisme burgès.

«Quan va ser possible, es va fer», s’afirma recollint l’experiència del temps revolucionari, amb l’Oficina d’Informació i Propaganda de la CNT-FAI i el treball de fotògrafes i fotògrafs com Antoni Campañà, Katalin Deustch Blau (Kati Horna), Margaret Gross o David Marco. També el de la família Pérez de Rojas, conservat a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

La mort de Durruti assenyalà un dels moments àlgids en l’imaginari iconogràfic llibertari: l’enaltiment de l’heroi, símbol de la revolució, al qual «l’Estat i les seves institucions subalternes li van retre tots els honors, potser perquè ja no tornaria a fer nosa», en paraules de Felipe Aláiz. Després dels Fets de Maig la veu anarquista es va començar a apagar i la derrota a mans del franquisme va suposar la fi d’una etapa.

Una obra que ens aproxima, en una visió de conjunt, a un somni compartit que es va voler transmetre gràficament.

Andrés Atebi, Pablo González, Teresa Ferré i Roger Adam.
Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social 1936-1939
Barcelona: Ajuntament, 2020

Publicat dins de les idees, memòria | Deixa un comentari

La reivindicació popular de «La Palma» reusenca

La Palma. Reúne locales para invierno y verano: el primero en la calle de las Galanas, núm. 8 y el segundo en unos grandes jardines de la calle Castelar, nún. 75, teniendo ambos locales toda clase de recreos. En el teatro de invierno caben 340 personas y en el de verano 800, dándose con frecuencia lucidos bailes al terminar las funciones de teatro.
(Monografia geográfica de Reus, 1905)

El local de la Palma, situat al carrer Ample, prop de l’estació, té una llarga tradició de balls. teatre, festes, concerts, etc. Després de bastants anys de no fer-se servir, calia suposar que el nou Ajuntament miraria de recuperar-lo com a espai a utilitzar pels ciutadans, amb actes de tot tipus, aprofitant les intsal·lacions. Però al contrari, amb l’actual Ajuntament ens arriben rumors que volen tirar a terra La Palma i aixecar-hi un edifici d’oficines, posar-hi el parc de bombers […] seria molt trist de veure com l’Ajuntament democràtic, que diu representar i defensar els interessos del poble, fos el continuador de les malifetes i les destrosses urbanístiques realitzades per anteriors ajuntaments franquistes.
(Comunicat del grup “La Palma pel poble”, agost de 1979)

A partir d’aquest dimecres 19 de febrer es podrà visitar al local de Carrutxa una petita mostra fotogràfica, un recull d’imatges de la cercavila que, el 3 d’agost de 1979, una colla de gent jove va començar pels carrers del nucli antic de Reus. L’objectiu era sensibilitzar la població sobre el fet que l’Ajuntament, el primer consistori escollit democràticament després del franquisme, volia enderrocar La Palma.

Aquest era el local d’estiu, al carrer Ample, de la societat del mateix nom, ubicada al carrer de les Galanes, clausurada el 1939. Era una societat cultural i recreativa, popular i progressista, fundada el 1897, molt activa durant el primer terç del segle XX, al servei de les classes populars. Per al poble –el Círcol era dels senyors– si l’Olimpo fou el referent del grans carnavals vuitcentistes i de començaments del segle, la Palma ho fou d’aquells que es van celebrar fins a la Guerra Civil.

El franquisme va esborrar en bona part la seva memòria, però aquell local d’estiu va sobreviure a l’especulació urbanística que va malbaratar edificis de gran valor històric. Poc utilitzat durant anys i en constant degradació, l’espai, aleshores de propietat municipal, semblava condemnat.

El record dels més grans d’allò que havia estat fou el punt de partida per aquells que vam sortir al carrer, aquell estiu de 1979, per a reivindicar «La Palma per al poble». I no era un fet menor: d’una banda, es defensava un espai adequat per a la cultura i l’esbarjo, amb un valor patrimonial més vinculat al seu ús que, estrictament, a la seva arquitectura. De l’altra, es reivindicava la Palma per al poble front a un govern municipal legitimat per les urnes. De fet, el detonant de la campanya fou una proposta que havia d’anar al ple de part d’un regidor socialista al govern.

Cartells a les parets i pintades artesanals, accions de carrer…, que van aconseguir aturar l’enderrocament i obrir una etapa en què, poc a poc, i amb la voluntat de diversos col·lectius i entitats, es va fer de la Palma el referent cultural i festiu que encara és avui. Tot i que, des d’aleshores, el conjunt ha experimentat diverses reformes, l’adequació d’espais i canvis en la seva gestió.

Aquestes imatges, recuperades d’un fons personal, poden servir de motiu per a reflexionar i obrir debats que van més enllà del record d’aquells que hi vam ser. Sobre la necessitat de reivindicar equipaments d’ús públic o sobre els límits d’una democràcia que només s’entengui com l’exercici del vot. Però també la interacció entre la cultura popular d’arrel tradicional i l’espectacle d’animació –l’experiència de Taronjada Natural, el col·lectiu que va impulsar la mobilització és prou interessant– o sobre el carrer com a espai de relació, de conflicte, de vida…

Temes que avui com, fa quatre dècades, continuen sent de plena actualitat.

Publicat dins de cultura popular, memòria | Deixa un comentari

Any d’aniversaris

Enguany, a casa, celebrem doble aniversari. D’una banda, la llibreria Gaudí fa 55 anys i, de l’altra, Carrutxa, 40.

La llibreria Gaudí va obrir el 1965 i durant anys ha estat coneguda com ca l’Isidre. Amb una llarga trajectòria de compromís amb la cultura i el país, l’Isidre Fonts, als seus 88 anys, és un dels referents de la comarca –si més no– pel que fa a la militància cívica, de base, més enlla de sigles de partit: impulsor de la celebració de la diada de Sant Jordi al Mercadal i activista de la reivindicació de la comarca com a espai de proximitat per a la construcció del país. I l’establiment, amb l’Isidre i la Maria, d’haver estat punt de trobada de resistents diversos al franquisme.

La llibreria amb l’aparador dedicat a la publicació que Carrutxa va editar amb motiu del centenari de R. Violant i Simorra (2003)

Canvi de generació. Ara, la llibreria, la porta la Montsant –amb la seva germana Aràntzazu– i molts dies hi podeu trobar les nostres filles darrere el taulell. Segur que els temps han canviat, o no tant, però una llibreria ha de ser alguna cosa més que una botiga on es venen llibres. I la Gaudí compleix sens dubte aquesta funció. D’una porta de vidre farcida de cartells anunciant activitats diverses a un aparador on es mostren els fulls carnavalescos, quan n’hi ha, fins a lloc de recollida d’entrades per a esdeveniments culturals o de col·laboració en campanyes ciutadanes.

I Carrutxa, creada, com a grup de recerca i acció sobre la festa i la cultura popular, el 1980, quinze anys després de la llibreria, en un context diferent, en què l’aparent superació del període franquista necessitava de coneixement i volia omplir els carrers de cultura. L’experiència de quatre dècades de treball en el que avui es defineix com un centre de documentació del patrimoni –sobretot immaterial– i la memòria ha estat molt positiva i en podem anar parlant. Però avui, potser, cal remarcar la vinculació entre ambdues trajectòries, més enllà de l’evident connexió personal. Certament, tant la llibreria com l’associació responen a una voluntat de difusió del coneixement i de dinamització cultural estretament vinculada a una reivindicació clarament poítica, la d’un país i d’una societat bastida de baix a dalt, la d’una cultura implicada amb els moviments socials.

Una publicació conjunta, de 2001

O, quant a consideracions més pràctiques, la consolidació de Carrutxa com a centre de documentació hauria estat força més difícil sense el considerable avantatge que ha suposat l’accés al coneixement de les novetats editorials o de les publicacions especialitzades gràcies a la bona feina de llibreria. Abans d’Internet i encara avui. I també perquè la llibreria ha continuat essent aquest punt de contacte i referència per a propostes culturals.

Tot plegat, doncs, estem d’aniversari compartit i, de ben segur, en tornaré a parlar. Però volia començar compartint una perspectiva familiar que forma part d’una experiència més àmplia i amb voluntat de futur.

Publicat dins de cultura popular, personal | Deixa un comentari

Començo l’any amb mal peu

Un seguit de problemes amb l’estat físic –cap d’ells, greu– han condicionat la meva vida en les últimes setmanes. Es van solucionant. Es pot dir que he començat l’any amb mal peu. Si més no, és el que es pot observar més fàcilment: porto la cama esquerra enguixada del dit petit a sota el genoll. Baixa laboral i uns quants compromisos associatius que no podré atendre. Paciència i a continuar endavant.

Salut, que sempre fa falta.

Publicat dins de personal | Deixa un comentari

1919, un any de conflictes socials (2)

(continua)

Contra la força creixent del sindicalisme, la patronal va optar pel locaut —de l’anglès lock-out—, la clausura de les fàbriques o dels centres de treball, com a mesura davant els conflictes. El 1919 s’emprà el locaut en conflictes de diversos sectors fins a la convocatòria general exigint la dissolució dels sindicats, la implantació dels contactes individuals i la llibertat d’acomiadament. Del 26 al 29 d’octubre va tenir lloc el congrés de la Federació Patronal,que va declarar un tancament parcial a partir del 3 de novembre. Aquest va esdevenir total a començaments de desembre i es va perllongar, a Barcelona, fins al 26 de gener i va afectar moltes altres poblacions. A Reus, en una reunió celebrada a començaments de desembre, la patronal local va decidir no seguir el tancament que proposava la federació barcelonina, «que se acordaría si las circunstancias lo exigiesen». La ciutat ja havia viscut un locaut el 1915, arran del conflicte que es va iniciar al Vapor Nou amb les treballadores del tèxtil i que acabà en una vaga general amb pocs resultats positius per al moviment obrer local.

El tancament patronal situava en condicions desesperades moltes famílies obreres. En algunes ciutats es van haver de repartir entre la població vals de pa i de carn. La premsa reusenca reflectia la gravetat de la situació amb una paràlisi que s’estenia com una taca d’oli, tot i l’afectació indirecta a la indústria i el comerç local, amb consideracions alarmants:

«Por el moment0, el lock-out determinará una alza terrible en el precio de los artículos más indispensables como consecuencia de la escasez provocada por la paralización de las fábricas […]. De las consecuencias remotas que el lock-aout puede tener, no hay que hablar. Es preferible callarse para no sembrar más inquietudes en el ánimo público.»

En un manifest que reprodueix el Diario de Reus, el 23 de desembre, la patronal nega que el locaut tingués com a finalitat «rendir por miseria y por hambre a los trabajadores»; al contrari, afirma, «son las masas obreras las primeras que debieran bendecir este movimiento […] librándose así de los lazos que hoy las atan a organizaciones que constituyen un engendro de tiranía y de crimen», en referència als sindicats.

En el rerefons del conflicte hi havia la possibilitat de revolució social que l’experiència russa podia propiciar. Per això la patronal amenaçava: «Si los obreros se deciden a interpretar  nuestro propósito, pronto vendrán la normalidad y el acuerdo, quedando frente a los Sindicatos, convencidos que su finalidad exclusiva es imitar a Rusia.»

D’aquell moment ens ha arribat un testimoni oral, una poesia de combat que recitava Joan Tarragó March, de Garcia, una població de la Ribera d’Ebre a tocar del Priorat. En desconeixem l’autoria, però de ben segur que va ser recitada en qualsevol acte obrerista en aquell moment a les nostres comarques:

«Volem demostrar al públic
i a tothom en general
que’l locaut és una infàmia
i un acte molt fatal.

»Tots el que en tenen la culpa
de tal vil resolució
no tenen cor ni entranyes,
ni una mica de raó.

»El procediment que empleien
és perquè el treballador
sucumbeixi de misèria
i així demani perdó.
No volen de cap manera
reconèixer el sindicat,
i en canvi tots els burgesos
procuren estar associats.
Es valen de tots els medis
per desfer la nostra unió,
per después poguer explotar-nos
en més gran satisfacció.
I per més coses que facin,
no’ls hi darà resultat,
perquè els pobres ja fa dies
que són tots majors d’edat.

»Quan se prepara una huelga
o bé un paro general,
a les juntes les agafen
i es sellen els seus locals.

»No podem repartir fulles,
no podem fer reunions,
amb alguns veureu que els buscan
hasta per tots los racons.

»Si el govern ne fos prou recte
i complís la obligació,
ja anirien alguns burgesos
tancats dins de la presó.

»Ells ne fan coses mal fetes
i, com que van al segur,
tenen reunions secretes
i no els hi diu res ningú.

»I encara tenen la barra,
de dir en un tono modern:
“Lo que ens falta a nosaltres
és l’apoio del govern”.

»Dels arguments dels burgesos,
no n’hi ha cap que busqui pau,
ben clarament ens demostren
que d’ells hem de ser uns esclaus;
però els pobrets no comprenen
que, com més apretaran,
els pobres, un dia o altre,
molt més se’n recordaran.

»Per més que tenen la forsa,
el apoio i els calés,
els pobres tenen els braços,
i sense braços no es fa res.

»Mireu que sembla mentida
i hasta mi fa esgarrifar
que l’obrer que produeixi
sempre hagi de dejunar.

»Es fan rics els burgesos
amb la suor dels pobres
i, per més que s’ho mereixin,
no’ls hi volen donar res.
Ells lo que voldrien veure
és a l’obrer desorientat,
per pega’l així garrotades
quan voldrien alsar el cap.

»Van fer un congrés els burgesos
per arreglar la qüestió
i que hi hagués harmonia
entre l’obrer i el patró.
Van proposar moltes coses,
van prometre qui sap què,
i el congrés es va acabar-se
sense haver quedat en res.
Al contrari, que els burgesos,
mireu si van obrar brut,
que en ves d’arreglar el conflicte
ens van declarar el locaut.

»Per solucionar el conflicte
van formar una comissió,
ja sabeu que es componia
de amos i treballadors,
i el govern va fer unes fulles
que uns i altres van firmar,
però després els burgesos,
la firma van trepitjar.
Van interpretar una base,
tan mal i sense raó,
que van tenir la gran barra
de triar al treballador.

»En la tàctica que empleen
estos de la patronal
nos buscan la ruina
de tothom en general.

»Si no canviem de rumbo
a l’últim vindrà el tropell
i quan voldran arreglar-ho
potser no hi haurà remei.

»I podria ser molt fàcil
i ells s’ho haurien buscat,
que ens passés com a la Rússia,
que el burgès n’ha caducat.»

Agraeixo a l’Albert Margalef  haver-me facilitat el testimoni del seu besavi Joan Tarragó March, de ca la Candela (1900-1979).

 

Publicat dins de memòria | Etiquetat com a | Deixa un comentari

1919, un any de conflictes socials (1)

Enguany ha fet cent anys d’una mobilització especialment significativa en la història del moviment obrer, la coneguda com a vaga de la Canadenca, una vaga que s’inicià a Barcelona i va tenir ressò arreu del país. Les seves conseqüències, més enllà de l’àmbit local, foren importants per al conjunt de la classe treballadora: per primer cop s’acceptà la jornada laboral màxima de vuit hores, i la capacitat de negociació del sindicalisme, amb la CNT al capdavant, en va sortir molt reforçada i va obligar la patronal a formular noves estratègies per afrontar les reivindicacions obreres.

La vaga va començar el gener de 1919 quan l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro —coneguda com «La Canadenca» per ser filial de la Barcelona Traction Light and Power— va modificar les condicions de treball del personal, de facturació, i va acomiadar vuit treballadors. La resta del personal d’aquella secció es va declarar en vaga i la resposta de l’empresa fou l’acomiadament de 140 treballadors més. Com a resposta, es paralitzà tota l’empresa.

El 21 de febrer el Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i va implicar també les empreses participades per La Canadenca: Catalana de Gas, Ferrocarril de Sarrià a Barcelona i Societat General d’Aigües. Els vaguistes van ocupar l’empresa i començaren vagues, primer a Barcelona i després en altres poblacions, que van acabar paralitzant el país. Aquesta fou una mobilització en què la solidaritat entre els obrers fou cabdal.

La resposta de les patronals fou la repressió, la militarització d’alguns serveis i l’empresonament de centenars de persones. Malgrat tot, la mobilització va continuar. Sense electricitat, sense transports i amb els tallers aturats, el país estava paralitzat. S’hi van implicar molts sectors productius, per exemple, el tèxtil, amb una gran majoria de treballadores. Es va crear una caixa de solidaritat, a més de bancs d’aliments i de carbó, per fer front a les necessitats bàsiques de les famílies dels vaguistes. Els treballadors de la premsa es negaren a imprimir les disposicions del govern militar i exerciren la censura sobre les informacions a la lluita.

A començaments de març, les companyies d’aigua, gas i electricitat van donar un ultimàtum als treballadors amb un acomiadament general per a tots aquells que no es presentessin a la feina abans del dia 6. Però, finalment, la lluita va reeixir. El 19 de març tingué lloc una assemblea gegantina a la plaça dels braus de les Arenes, a Barcelona, i el comitè explicà que s’havien assolit els objectius. Es van readmetre els acomiadats i s’aconseguí la llibertat de la majoria de presos.

En aquest context, arreu de Catalunya van esclatar vagues en solidaritat amb Barcelona que reivindicaven la jornada de vuit hores durant la primavera de 1919. A Reus, l’any havia començat amb una vaga de tipògrafs. Ja acabada, el 23 de febrer, el Diario de Reus informava:

Anteayer tarde quedó Barcelona sin corriente eléctrica, no pudiendo circular los tranvias ni publicarse los periódicos de la tarde. La interrupción fué debida a haberse declarado en huelga los operarios de la Canadiense.
Ayer fue objeto de muchos comentarios lo sucedido anteayer en Barcelona con la electricidad, siguiéndose con interés durante todo el día de las incidencias ocurridas, siendo esperadas con avidez las noticias de dicha capital sobre la génesis del conflicto que se conviene unánimemente en considerar reviste extraordinaria gravedad.

El 29 de març, una comunicació del governador civil de Tarragona al Ministerio de Gobernación informa:

Autoridades Reus comunícanme que esta mañana declararon paro obreros fábricas y ramo construcción. Los de la fábrica sedera, que comenzaron trabajo, suspendiéronlo después de almorzar. Huelguistas explican actitud por solidaridad con los de Barcelona, que piden libertad procesados y detenidos Monjuich. Alcalde cree que el lunes se reanudará allí trabajo. Comerciantes reusenses decidieron no abrir tiendas, no registrándose ningún incidente. Muchos huelgistas marcharon campo hasta mañana noche.

Cal considerar, però, que en el cas de Reus la força del sindicalisme havia quedat prou debilitada després de vagues com les de 1915.

Al Priorat, el 1919 fou un any d’expansió del sindicalisme revolucionari: la CNT havia celebrat un míting al teatre de l’Artesana de Falset amb la participació de Llibertat Ròdenas, Felip Barjau o Josep Viadiu, presentats per Joaquim Llorens. Els sindicalistes van fer una campanya de propaganda per diverses poblacions.

A Bellmunt, la CNT era el sindicat majoritari a les mines de plom. Al febrer es va constituir el sindicat d’oficis varis després que, a mitjan gener, s’havia fet un míting a la Cooperativa Obrera Republicana. En aquell acte, Llibertat Ròdenas afirmava que «las sociedades no deben constituirse sólamente para obtener mejoras econòmicas, sino que han de tener la capacidad y altivez necesarias para negarse a trabajar en condiciones detestables, en donde ponen en todos los momentos su vida en peligro.» (Solidaridad Obrera, 14/1/1919)

Aquell hivern de 1919 començaren les vagues reivindicant la jornada de vuit hores a la mineria i en altres indústries. En el cas de Bellmunt cal esmentar la coordinació amb altres indústries del territori. La patronal intentà aturar-les anant a buscar mà d’obra aaltres indrets de l’Estat. Una crida, publicada al Boletín de la Comarca de Flix, ho explicitava:

En Camarasa, Bellmunt y Flix hay sinvergüenzas que habiendo hipotecado su dignidad, escriben a las provincias de Andalucía y Murcia para que vengan obreros de aquellas regiones para traicionar a los huelguistas de los pueblos mencionados. Esos miserables agentes de reclutación, engañan a los obreros a quienes escriben, diciéndoles que se ganan en esos trabajos sueldos fabulosos, cosa que es mentira […]. Las sociedades obreras de Andalucia y Murcia deben procurar que no venga ni un obrero a Flix, Camarasa y Bellmunt, cuyos obreros están en huelga por defender los derechos y la dignidad proletarias.
Obreros: Boicot a la empresa Electro Química de Flix. Boicot a la Canadiense. Boicot a la compañía minera de Bellmunt.

De Bellmunt, s’informava que «se han declarado en huelga 300 obreros de aquellas minas, continuando en el trabajo otros 150 trabajadores forasteros. Los huelguistas que son del país piden el 75 por ciento de aumento de sus jornales y la jornada de ocho horas». La pràctica de contractar miners en altres indrets de l’Estat fou continuada durant molts anys. Més enllà de moments concrets del conflicte, el cert és que la situació dels treballadors nouvinguts afavoria el seu control per part de l’empresa.

A les mines de Bellmunt i del Molar hi acudien obrers d’altres poblacions del Priorat. També el sindicalisme agrari experimentà un notable creixement. Segons el falsetà Josep Banqué, «els obrers i camperols de la comarca del Baix Priorat, afiliats a la CNT, es mobilitzaren disposats a iniciar accions decisives i per això s’armaren de tot el que tenien, escopetes, pistoles i dinamita». Aquesta insurrecció, però, no es va arribar a produir. A finals de març fou detingut Francesc Figueres, d’Ulldemolins, quan intentava coordinar l’actuació de diverses societats obreres.

L’activitat va retornar a Barcelona, a poc a poc, la segona quinzena de març, però a diferents indrets es mantenien vagues per aconseguir la jornada de vuit hores, una fita que es va assolir per a tots els treballadors i treballadores de l’Estat al cap de poques setmanes. El 3 d’abril, el govern espanyol decretava la jornada laboral de vuit hores. A la pràctica, la mesura tardaria anys a ser efectiva. A Reus, el 3 d’abril, la premsa informava que

Según noticias recibidas a última hora de ayer noche, va volviendo a su estado normal la vida de Barcelona, aunque no tan rápidamente como sería de desear. Los abastecimientos y servicios públicos se prestan con regularidad, habiendo aumentado notablemente la circulación rodada y empezando a prestar servicio bastante número de tranvias.

I també que

Han vuelto al trabajo 140 obreros de la fábrica de Bellmunt, esperándose seguirán igual conducta los 160 restantes.

El governador hi va enviar la guàrdia civil.

El ressò d’aquella vaga es va fer notar en la celebració del primer de maig, a Falset, que fou multitudinària, i, en els mesos següents, en el creixement dels sindicats locals de la CNT. L’octubre de 1919 es va constituir la Federació Comarcal de l’Alt i el Baix Priorat, i en moltes poblacions es creà el sindicat únic. Sindicalistes com Àngel Pestaña van fer estada a Cornudella o a Ulldemolins.

Les societats obreres crearen biblioteques i escoles per a petits i adults. L’agost de 1919, Felip Barjau, que exercia de mestre a Torroja del Priorat, fou expulsat del poble a punta d’escopeta pel sometent. Al setembre fou detingut a Reus, junt amb Àngel Pallejà, traslladat a la presó de Tarragona i després desterrat a Terol. A proposta de les societats obreres, l’Ajuntament acordà, el 3 d’octubre, manifestar la seva queixa en telegrames al governador civil i president del govern:

Ayuntamiento de Reus en sesión que acaba de celebrar por unanimidad acordó protestar enérgicamente contra violento atropello cometido con ciudadanos de ésta Ángel Pallejà y Felipe Barjau deteniéndolos por orden Gobernador Tarragona y trasladándolas a pie maniatados a dicha ciudad en altas horas de la noche, como viles criminales sin que hayan cometido la más ligera falta. Significarle además disgusto Corporación por tal hecho y rogarle encarecidamente sean puestos en libertad cuanto antes y esperando abrirá información para depurar responsabilidades.

(Continuarà)

Publicat dins de memòria | Etiquetat com a | 1 comentari

Migracions forçades

En el marc del Festival Terrer, una excel·lent proposta cultural a la comarca del Priorat, em van proposar de presentar l’actuació del grup Cocanha –polifonies d’arrel tradicional occitanes– a Siurana. Recordar la vinculació d’aquesta població amb el país occità suposava anar força enrere en el temps, quan en època medieval els pobles de Montsant i les muntanyes de Prades van acollir pobladors que fugien de la persecució religiosa contra el catarisme, procedents de terres al nord dels Pirineus.

Si els fets són llunyans en el temps, el cert és que els motius –les guerres que tenen com a rerefons la religió i provoquen l’èxode la població– són malauradament ben vigents.

Al segle XIII, a Siurana i al seu entorn –Prades, Arbolí, Gallicant, Ulldemolins, Albarca, Cornudella o Porrera, per esmentar alguns pobles– van arribar famílies des d’Occitània seguint rutes preexistents, bàsicament de transhumància, cercant refugi. Totes aquelles persones professaven les creences càtares? No ho sabem i probablement podem pensar que no. La repressió sobre la dissidència afecta, massa cops, al conjunt de la població.

Sabem d’aquesta migració perquè a les nostres terres el catarisme també fou perseguit. Primer, amb la predicació –amb fets tan significatius com que el bisbe de Tarragona demanés als cartoixans d’Escaladei sortir de la seva vida d’aïllament per anar a predicar; després, amb la repressió que, més enllà de la imatge més coneguda –la foguera–, s’exercia sobre la pèrdua de drets i de propietats. El cert és que el catarisme fou present a les nostres terres entre els segles XIII i XIV.

estela_siurana

Migracions forçades –aquesta no fou l’única des de terres occitanes– que han deixat rastres a la nostra cultura. Ho explicava davant la porta de l’església romànica de Santa Maria, i esmentava el costum d’assenyalar els enterraments amb esteles funeràries discoïdals, una pràctica que ens arriba del nord i que perdura fins a temps més recents. I cal no oblidar els nombrosos cognoms de procedència occitana que trobem als nostres pobles. De la història medieval a l’etnologia i l’onomàstica, convé per damunt de tot, però, constatar que, malauradament, les migracions forçades per les guerres continuen.

……………….

Si us interessa el tema, trobareu abundant bibliografia –haureu de destriar el gra de la palla– en paper i a la xarxa. Quant a edicions que es poden trobar a les llibreries, us recomano els d’Anne Brenon, El veritable rostre dels càtars (Proa, 2017); d’Anna M. Androer i Pere Català Càtars i catarisme a Catalunya (Rafael Dalmau, 2001), o d’Ezequiel Gort, Occitans i càtars a Montsant i muntanyes de Prades (Migdia, 2007). També podeu revisitar clàssics com el de Jordi Ventura, Els heretges catalans (Selecta, 1963). D’aquest darrer autor podeu consultar en línia l’article «El catarismo en Cataluña», publicat al Butlletí de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1960, vol. 28 (1959-1960), p. 75-168, aquí [Consulta realitzada el 16 de desembre de 2019].

Publicat dins de les idees, patrimoni | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Una jornada sobre la recerca

En temps d’intensa activitat, de reivindicacions i mobilització, cal continuar treballant per la cultura, fent recerca i divulgació. Aquest dissabte dedicaré una estona a exposar la síntesi d’un treball que, amb altres persones, s’ha anat elaborant en els últims anys. Quan fa vuitanta anys de la fi de la Guerra Civil, calia recordar els moments en què els front de guerra va arribar al Priorat i al Camp, específicament a les muntanyes de Montsant i de Prades. Una recerca que ha publicat, entre 2018 i 2019, la revista La Carxana, basada en bona part en fons orals. Perquè no es tracta tant de fer història militar com d’explicar com va viure la població no combatent els bombardeigs de les últimes setmanes dels combats, la retirada de l’exèrcit republicà i l’ocupació dels pobles per part de les tropes franquistes.

Un cop més, el coneixement dels fets ens mostra la visió esbiaixada que ens ha deixat la història escrita pels vencedors. Després de la batalla de l’Ebre, l’ocupació de Catalunya pels franquistes, a partir dels volts de Nadal de 1938, no fou cap passeig triomfal. Hi hagué resistència, en clara inferioritat de condicions, i combats duríssims, com els que es van produir els primers dies de l’any 1939 entre la serra de la Llena i Montsant.

Fer memòria de moments difícils, però també de la vida quotidiana, de la vida domèstica, de les activitats productives o del folklore oral són els objectius del Centre de Documentació del Patrimoni i la Memória / Carrutxa. Una petita jornada com la que es proposa per aquest dissabte 16 de novembre vol servir per a  fer conèixer el treball  realitzat en els últims mesos, la feina quotidiana de documentació, però també per a exposar projectes de recerca, pensant en el futur, com ara la reflexió a l’entorn de la construcció d’un nou model festiu a Reus, en aquestes últimes quatre dècades.

No cal dir que les sessions són obertes i que hi sou convidades totes aquelles persones que us interessi conèixer el treball de l’associació o, si s’escau, proposar noves línies d’investigació o difusió.

Recerques en curs
Jornada de treball de Carrutxa 2019
10 – 14 h.
Local de l’associació (Travessera del C/ Nou de St. Josep, 10)

Raquel Ferret, La llum a casa
Albert Margalef, La ramaderia a Montsant
Judit Gamundi, El fons de memòria oral de Carrutxa
Graciella Pereda, Quaranta anys de festa major a Reus
Salvador Palomar, Memòria del front a Montsant, hivern 1938-39
Ezequiel Gort, Montsant i Muntanyes de Prades als temps medievals

També es presentarà l’edició dels Fulls de Treball de Carrutxa 2019

Publicat dins de cultura popular, memòria | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La mostra sobre els carnavals històrics reusencs visita Vilanova i la Geltrú

Vilanova i la Geltrú organitza, del 8 al 10 de novembre, la cinquena edició del Saló del Carnaval, un certamen que té com a objectiu la divulgació de la festa, la reflexió sobre el sentit del carnaval, i la seva història a Vilanova, comparada amb Catalunya i el món.

Les activitats tenen lloc a la plaça de la Vila. Entre altres es podrà veure, a l’estand de la plaça, una exposició amb el títol «Cuinant un Carnaval d’alçada», dedicada als Gegants de la Cuyna Vella, una parella de gegants humorístics estrenats el  Dijous Gras de 1892 per una societat vilanovina.

Amb aquest motiu també es podrà visitar, al vestíbul de l’Ajuntament, una versió adaptada de l’exposició «Semblar déu i tot lo món. Els carnavals reusencs 1859-1939», que es va presentar al Museu Salvador Vilaseca, entre el 31 de gener i el 16 de març d’enguany. L’exposició, realitzada pel Museu de Reus a partir del fons fotogràfic conservat al Centre de la Imatge Mas Iglésias i del treball de recerca del Centre de Documentació sobre el Patrimoni i la Memòria / Carrutxa, fa un repàs dels actes i costums que configuraven els carnavals històrics de la ciutat.

Enguany ha fet cent anys del que fou el darrer gran carnaval reusenc, el de 1919. A Reus, des de 1859, es diferenciava entre carnavals –amb desenes de balls de màscares, organitzats per les societats i el cafès, mascarots i accions parateatrals al carrer– i Grans Carnavals. En aquests, a més, arribava el rei Carnestoltes –sempre un ninot–, amb un seguici d’autoritats burlesques, es convocaven actes protocolaris de caire humorístic i s’organitzaven grans desfilades amb les espectaculars carrosses de les diverses societats. I es ballaven les danses i es generava una abundant literatura carnavalesca: anuncis, disposicions de Sa Magestat Carnestoltes, testaments, revistes satíriques… I no hi faltava mai l’enterrament del Carnestoltes, fins i tot quan formalment aquest no havia vingut, i que es podia perllongar en els primers dies de quaresma, amb els successius enterraments del braç, de la mà o del dit… Un model que es consolidà amb la industrialització i l’aparició d’un ric teixit associatiu de caire divers: recreatiu, cultural o polític, en una ciutat que era la segona del país en població. Allò que s’ha anomenat l’edat d’or del carnaval reusenc, si més no des d’un punt de vista associatiu i de capacitat de mobilització popular.

Era una festa que aplegava el conjunt de la comunitat i en què les classes populars podien competir per unes hores, en aparença, amb els sectors més benestants: la màscara amagava la identitat de la persona que la duia; la disfressa, la seva posició social. I les indumentàries i l’espectacularitat de les carrosses de les societats populars rivalitzaven amb les que agrupaven les classes benestants. D’aquí, el títol de la mostra.

Cal recordar que el Carnaval no va acabar, però, el 1919, sinó que va continuar fins a la Guerra Civil. Explícitament prohibit a partir de 1939, va restar amagat en balls particulars o a l’única societat tolerada pel règim, durant el franquisme, i no retornà al carrer fins al 1978.

A la mostra de Vilanova també s’hi podran veure alguns vestits antics, com la disfressa de manat de plàtans que va guanyar un concurs al Teatre Bartrina, el 1928, un pierrot cedit pel Bravium o els vestits emprats pel ball de diables, que tenien un paper destacat a la festa, tant en l’arribada com, sobretot, en els enterraments del Sa Magestat.

A vilanova, el dissabte 9 tindrà lloc una jornada amb les intervencions de Josefina Roma i Vicenç Villatoro sobre la vigència del Carnaval en la societat actual i es presentarà un recull sobre els cinc anys del Saló del Carnaval.

(Fotografies: Estudi OVNI)

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari