Notes sobre el concepte de tradició

Més d’un cop, i de dos, m’han proposat que definís el concepte de tradició. De fet, és una de les preguntes tòpiques que sorgeixen tot parlant de costums i festes populars, i la resposta no és pas fàcil. Moltes vegades començo afirmant que definir ‘tradició’ seria tema per a una altra xerrada. Però en absolut intento defugir la qüestió.

D’una banda, podem entendre tradició com a llegat, com a transmissió entre generacions de coneixements: de fets històrics, de costums, de tècniques, de creences… En aquest sentit hi ha moltes tradicions que es vinculen a diverses comunitats. Hi ha, per exemple, tradicions familiars amb pràctiques concretes que tenen tot el significat dins d’aquest nucli, tradicions locals —costums festius que són viscuts intensament en una població i potser ni es coneixen en altres—, fins arribar a poder parlar, de forma genèrica, d’un símbol propi de la tradició cristiana…

Aquesta definició de la tradició es vincularia, per tant, a la història i a les formes de vida d’una societat, amb un sentit que ens porta del passat al present.

De l’altra, podem afirmar que la tradició és la percepció que cada comunitat té respecte d’unes pràctiques o costums col·lectives. Dit d’altra manera, que és tradicional allò que col·lectivament, en un indret i moment de la història, una comunitat humana considera que és tradicional. Els exemples no són menys nombrosos. Constantment s’aplica el qualificatiu de tradicional a moltes pràctiques des d’aquesta percepció subjectiva.

Ambdues concepcions no són antagòniques, ans al contrari. Ens situen en una visió absolutament dinàmica i canviant: cada grup social, cada generació, en cada indret, defineix quina és la seva tradició a partir del llegat que ha rebut i d’allò que ha creat amb percepció de continuïtat o no —i aquí tradició i innovació sumen—, i, evidentment, mantenint una diversitat que és absolutament enriquidora.

Un càntir, una olla o una gerra de terrissa són ceràmica tradicional. I una garrafa de plàstic, que ens serveix igualment per a recollir aigua d’aquella font on raja tan bona, potser no ho és. Moltes vegades, la categoria de tradicional s’aplica a objectes i tècniques obsoletes que es coneixen o conserven com a part d’un llegat o amb un component simbòlic que ens reafirma, per exemple, com a part d’una comunitat. Així, la barretina és tradicional.

Des d’aquesta visió dinàmica, allò que en diem neotradicions són circumstancials. El consens entre els membres d’una família, d’una colla, d’un barri o d’una població…, pot generar noves pràctiques culturals —fet que no exclou que tinguin com a referent el passat— que esdevenen tradicions.

Qualsevol costum, creença o forma d’expressió artística col·lectiva, poden esdevenir tradicionals? Sens dubte. Qualsevol costum, creença o forma d’expressió artística col·lectiva, són tradicionals? No.

En aquest batibull de reflexions he intentat creuar aportacions a aquest univers complex: connexió amb el passat, transmissió —oral, escrita, iconogràfica…–—, creació i valorització a partir d’una percepció consensuada dins la col·lectivitat, canvi que no sobta…

La mera repetició no fa tradició. Els trencaments que esguerren no fan tradició, però la transgressió pot ser tradicional. La violència dels poders per mantenir la dominació genera tradicions. La imposició de costums ha generat tradicions.

Una pràctica totalment generalitzada no suposa pas la seva tradicionalitat immediata. No és tradicional portar mascareta sanitària pel carrer i dubto que ho sigui, tot i que potser, en el futur, veurem col·leccions de mascaretes tematitzades a les vitrines d’un museu.

Però, del patrimoni, ja en parlarem un altre dia.

[He escrit això per a participar en un taller sobre patrimoni immaterial a la xarxa, però si ho voleu debatre, m’hi apunto.]

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Una tradició fascinant i viva

«Tió de Nadal,
ca d’animal,
tu que m’ets padrí,
caga torrons per mi.»

Aquest dijous 3 de desembre es va presentar a Reus el llibre de Pep Fornès sobre el tió de Nadal. Una activitat condicionada per la pandèmia, amb aforament limitat, a l’església de Sant Joan i amb el suport d’una associació gitana.

Josep Fornès i Raquel Ferret, de Carrutxa, que va introduir l’acte

El llibre ens apropa a una visió general dels orígens d’aquesta pràctica, avui emblema de la celebració del Nadal a Catalunya, en relació a la pervivència d’antics cultes i el paper del foc a les festes populars, de Nadal a Sant Joan, i les creences relacionades amb el bosc, els arbres i les plantes.

Una segona part, força interessant, ens endinsa en la memòria del tió. En els últims anys han sovintejat els reculls de cançons del tió, cantarelles que presenten nombroses variants arreu i que constitueixen, sens dubte, un bon exemple de patrimoni immaterial viu. La seva diversitat, malgrat els processos d’homogeneïtzació que ha comportat l’escola —que ha estat, d’altra banda, una eina fonamental en la difusió del costum—, és notable. El treball de Fornès n’aplega una bona mostra, però les contextualitza en la descripció dels records d’infantesa de persones d’arreu del país. Testimonis semblants que repeteixen pautes que expliquen l’evolució del costum i les seves formes: el pas d’un tió rural —el tronc que cremava al foc a terra— a un d’urbà —l’ésser amb aparença més o menys zoomòrfica— o la seva desaparició a les ciutats —«això només ho feien als pobles»—; el ritual, amb la forma de preparar la canalla per a fer-lo cagar, i el tipus de productes amb què obsequiava.

Quant al Priorat, l’autor ens explica què és el vin blanc, beguda que apareix sovint a les cançons de la comarca, i ens recorda altres costums com el de fer petar bufetes de porc durant la missa del gall, una pràctica ben antiga que coneixem de Reus, entre molts altres indrets, en temps més allunyats. I de Reus, té especial interès el relat d’Antoni Carbonell, en «Sicus», músic i cantant de rumba gitana catalana. Ell parla del tió a casa dels seus avis, el seu tió gitano, potser no tant diferent d’altres. Un testimoni, però, força interessant perquè ens parla de la importància cabdal de la festa com a moment de retrobament familiar.

I del record del passat, a un present en què el tió esdevé referent del Nadal a Catalunya. El tió a l’escola, als carrers i a les places. Tions en grup que la canalla transmet a uns adults que no el coneixien per tradició familiar, activitats associatives, recurs per al joc entre amics, fixació de la figura amb una barretina que referma la seva catalanitat, mostren, com s’afirma, citant Josep Santesmases, que «les tradicions evolucionen, sobretot quan reben l’impuls comercial i mediàtic i d’alguna manera s’oficialitzen».

Tanmateix, Fornès es mulla —com es fa en algunes cases amb els bastons per a picar al tió— i apunta el seu propi manual per a aquelles persones que vulguin introduir el costum, optant per un tronc recaragolat i, si pot ser, amb algun forat, sempre al costat d’una font d’escalfor…, una proposta que vol allunyar-lo de models folkloritzats de consum, però que, sens dubte, és una més de les possibilitats que poden trobar-se en una tradició viva amb una considerable diversitat de variants en la forma i en el ritual. El meu tió de petit era obra de fuster i el nostre tió familiar actual és, efectivament, una peça de fusta sense faccions definides i amb un bon forat al mig, però no és un tronc. Prové d’una premsa del taller d’enquadernació de l’àvia de la Montsant.
El llibre acaba amb uns apèndixs —dites, refranys, endevinalles i creences en el món clàssic— que il·lustren i amplien el coneixement de la tradició.

En definitiva, un llibre per a conèixer més el passat del costum —i aquests orígens que sovint preocupen als practicants actuals de qualsevol ritual festiu— i, segons el cas, introduir-lo en l’àmbit domèstic o associatiu o, si ja hi és, fer-hi alguna modificació a partir de la descoberta de costums semblants. Perquè és a partir de la difusió com, també, les tradicions evolucionen.

Josep Fornès i Garcia
El tió de Nadal. Orígens i tradició
Sant Vicenç de Castellet: Farell edicions, 2020

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

La queda, la veda i el seny del lladre

El diccionari defineix la queda com «un toc de campana, format de més de vint batallades, que es tocava a les nou de la nit en l’hivern i a les deu en l’estiu i era el senyal perquè tothom es retiràs a reposar; les persones que després del toc de la queda eren trobades pel carrer sense causa justificada, eren empresonades» (DCVB). Altra forma, més antiga, d’anomenar aquest aquest toc de confinament nocturn era el seny –de senyal– del lladre. A Reus el trobem esmentat al Llibre de la Cadena, que recull les ordinacions medievals de la Vila: «que si nengú és trobat al bordell pus que lo seny del lladre aia tocat, encare que tinga foch, que pach v sous de ban».

La denominació toc de queda ens arribà, fa segles, de l’espanyol. Del francès couvre-feu surt cobrefoc, un nom que també ha sovintejat aquest dies, en referència a la necessitat d’apagar el foc a les nits, quan les cases eren de fusta, per evitar els incendis.

Tocar la queda. Actes municipals, 3/5/1677. Arxiu Municipal de Reus

A Reus ens consta el toc de queda ja al segle XVII, en les actes del Consell de la Vila. Així, el 3 de maig de 1677, per tal d’evitar robatoris, hi llegim:

«En lo qual consell fonch propossat per dits senyors de jurats dient: Magnífichs Senyors, ha vista de la experiència se té conforme vostres mercès veuen que lo jovent per la llibertat que thenen no deixen de rondar moltes parts de la nit, lo que se té experiència de algunes morts y robos de fruites y altres cosses; que encara que és veritat que lo senyor balle de sa part fa lo que li toca en rondar, però després de retirats a part hora no deixen dessprés de haver-se retirat lo senyor balle de succseyr alguns encontres. Y per evitar aquells, propossam a vostres mercès miren lo remey se puga donar, que allò que vostres mercès delliberaran se farà.

»Fonch delliberat per lo Honrrat Consell que per evitar los molts danys se poden succeyir, que de vuy en avant se fassa un pregó notificant a tot lo pobla que ninguna perssona gossa ni presumesca de rondar per la vila sinó tan solament fins a les deu ores de la nit, en pena de 3 lliures. Y qui no tindrà per a pagar la pena, trenta dies de pressó. Y per a que sia esta cossa notòria, que·s toca a la queda donades les deu ores. Y tots los que de aquella ora en avant se trobaran, caigan en dita pena. Aplicada aquella, dos terssos per la confraria del Santíssim Sacrament y lo ters per lo senyor balle y per aquells que no tindran per a pagar la pena, los dies de pressó, ha coneguda dels senyors de jurats.»

La queda, doncs, començava a les 10 de la nit. Certament, aquesta només era la prohibició més estricta entre aquelles que al llarg dels segles han afectat l’activitat de les persones durant la nit. Cal recordar que, a les hores nocturnes, els carrers eren totalment foscos i que l’enllumenat –les teieres o graelles– només s’encenia en situacions excepcionals.

Pere Barrufet, que recull aquesta notícia al seu llibre Les campanes del nostre campanar (1953), malgrat que amb la data errònia, anota també acords de no poder circular pels carrers sense portar un llum: per exemple, el 4 de desembre de 1622, en què es proposa si «per la policia y bon govern sis tocaria la vadada en ser vespra», i el Consell acorda «que al punt de las set hores de vespre ques toca la campana y ques fasa crida que tocada la vadada, que ninguna persona gosa ni puga anar per la vila sense que no porta llum, y qui alcontrari ferà caigua en pena de sinch sous».

Lo tocar la vadada. Actes municipals, 4/12/1622. Arxiu Municipal de Reus

La vedada seria també el nom d’una campana, emprada en algunes poblacions com a senyal en el moment de la consagració, a la missa, tal com recull el Diccionari Català-Valencià-Balear. Per tant, podríem parlar de veda o toc de veda, després del qual no es podria sortir al carrer sense portar un estri indispensable. Potser podríem afirmar, doncs, que ens trobem en veda de sortir a cara descoberta.

Les festes, com a moments excepcionals en què s’ocupava el carrer, són excepcions d’aquestes restriccions nocturnes. I del segle XV ençà ens trobem com el Carnaval o determinades celebracions domèstiques, com les noces, possibiliten una major circulació de persones pel carrer.

Així, doncs, noms històrics per a designar situacions prou actuals.

(Amb el meu agraïment a Montserrat Flores i a Elisenda Cristià)

Publicat dins de cultura popular | 1 comentari

La memòria cantada: el cançoner del Priorat

Fa uns mesos va sortir publicat El Priorat. Cançons i tonades de la tradició oral, un llibre disc editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, de la col·lecció de la Fonoteca de Música Tradicional Catalana. La situació sanitària ha impossibilitat fer-ne, de moment, una presentació presencial.

Aquesta publicació recull el treball realitzat entre 1985 i 1992 per Josep Crivillé i Ramon Vilar, entre altres persones, per a la Fonoteca de Música Tradicional Catalana, a poblacions de la comarca del Priorat. El llibre, amb tres discos amb enregistraments directes –selecció de Ramon Vilar i Herms– inclou estudis sobre les recerques històriques de cançoner a la comarca, comentaris lingüístics i etnomusicològics del repertori, a més de la relació d’informants o la memòria del treball de camp.

No és el primer cop que la Fonoteca publica materials de camp sobre la comarca. Al juny de1992 es van presentar al local de Carrutxa, aleshores a la plaça del Mercadal, els dos primers volums de la col·lecció, dedicats a la música de tradició oral a Catalunya –en una visió general– i a les músiques de festa de Valls. En el primer hi figuren documents sonors aplegats en el curs de la recerca de l’associació.

Ramon Vilar, Josep Crivillé i Antoni Anguela, al 1992
(Foto Yvonne Masip/ Nou Diari, 6/6/1992)

Efectivament, a la dècada de 1980, des de Carrutxa, s’inicia una considerable tasca de recollida de  testimonis orals en poblacions del Baix Camp i del Priorat, amb dos eixos temàtics de referència: les festes populars i el cançoner, especialment pel que fa a la baladística. El resultat fou la publicació del Cançoner tradicional del Baix Camp i el Montsant (1988). El 1985, Josep Crivillé i Ramon Vilar van iniciar el seu treball de camp en terres prioratines. Josep Crivillé creà l’Associació de Recerca Etnomusicològica, dedicada a la pràctica de la recerca en treballs col·lectius. Una línia d’investigació que es consolida a partir de l’any 1987 quan el Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Popular i Tradicional de la Generalitat de Catalunya, amb Antoni Anguela al capdavant del servei de patrimoni etnològic, va posar en marxa el programa de recerca i conservació del patrimoni musical català, amb la creació de la Fonoteca de Música Tradicional Catalana.

La publicació que es presenta ara esdevé, doncs, una excel·lent mostra dels reculls de folklore oral que, a les últimes dècades del segle XX, fou possible de realitzar, a partir dels testimonis d’unes generacions que havien emprat el cançoner com a recurs per acompanyar les tasques quotidianes, que recordaven pràctiques, on la cançó era un component necessari en el ritual. Ordenades per blocs temàtics, les cançons i cantarelles incloses en aquesta edició evidencien la presència constant de la música i el cant en totes les etapes de la vida de les persones i en tots els àmbits: el treball i la festa, el cicle de l’any, les creences i la religiositat, el curs de la vida, del naixement a la mort… cançons que reflecteixen una visió del món i uns valors, a cops molt diferents dels que voldríem en el present –per exemple, en el paper de les dones– i que servien per a vehicular sentiments, exercir la crítica, o comunicar-se segons uns codis prèviament acceptats per la comunitat.


Documents que constitueixen, en conjunt, una aproximació sonora a les formes de vida d’una societat encara preindustrial en molts aspectes, què els nous mitjans de comunicació –física, sonora o visual– anaven transformant, si és que no ho havien fet definitivament. Una memòria cantada que ens ajuda a interpretar la societat del passat.

La publicació d’aquest volum de cançons i tonades de la tradició oral ens fa recordar també la tasca de dues persones de la mateixa generació que avui ja no hi són: Josep Crivillé i Bargalló (1947-2012), destacat etnomusicòleg –cal esmentar, a banda de la creació de la Fonoteca, publicacions com els quatre volums de música tradicional catalana (Ed. Clivis)– i d’Antoni Anguela i Dotres (1947-2010), persona que, procedent del món sardanista, va saber copsar la riquesa i complexitat de la cultura popular, a partir de la seva tasca institucional, obrint el servei i impulsant iniciatives en diversos àmbits.

Publicat dins de cultura popular, publicacions | Deixa un comentari

El dia del nom

La pràctica de celebrar la festa onomàstica ha estat ben comuna a la nostra cultura. Habitualment havia estat associada al santoral cristià o, en força menor mesura, a altres. Però, en el present, la diversitat de procedència dels noms que es donen a les criatures, en una societat cada cop més laïcitzant, ha motivat que aquesta vinculació es desdibuixi, malgrat que molts cops, quan el nom té referent en el santoral, s’aprofiti la data.

 

Roser silvestre, gavarrera

La nostra filla petita –que ja no ho és– té nom de planta de flors molt boniques i tiges que punxen, un nom que li escau plenament. Nom laic, alhora que equivalent a una advocació de la Mare de Déu que he estudiat força per la riquesa del costumari popular que porta associada, entre cançons de dones, aplecs i danses. Podria celebrar la seva diada del nom a la primavera, temps de flors, el primer o el segon diumenge. O bé per la segona Pasqua. O, per tenir una data fixa, optar per la celebració instituïda per commemorar un fet de guerra –origen de no poques festes– en aquest cas, la victòria de la coalició cristiana, contra les galeres turques, el 7 d’octubre de 1571, en la llarga lluita pel control de la Mediterrània.

Com que la data fixa fa de més bon recordar, feliç dia del nom, Roser

Publicat dins de cultura popular, personal | Deixa un comentari

«La Baixada», un ritual singular en l’àmbit dels diables festius

Enguany, malgrat que finalment no es celebrarà, l’Institut Municipal Reus Cultura ha dedicat la postal núm. 45 de la sèrie sobre actes i components de les festes majors de Reus a la Baixada del Ball de Diables de Reus al santuari de Misericòrdia, cada 25 de setembre. Com he explicat sovint és una tradició relativament nova que recull una pràctica antiga i que caracteritza el model històric dels diables al Baix Camp. Una mostra de com la cultura popular crea nous rituals:

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Les festes de Misericòrdia de 1929

La coronació canònica de la imatge –un ritual litúrgic per palesar la devoció a una advocació mariana– de la Mare de Déu de Misericòrdia, el 1904, va encetar un seguit de celebracions commemoratives cada vint-i-cinc anys.

En aquestes solemnitats, es traslladava la imatge des del seu santuari fins a la prioral, se celebraven oficis a les diferents parròquies i es programaven actes populars. Per a retornar-la, s’organitzava una professó en què no faltaven manifestacions festives, especialment els diables. És, en definitiva, un model de solemnitat religiosa de caire commemoratiu que, al segle XX, va substituir aquelles que en temps anteriors s’havien fet en acció de gràcies per la fi d’una epidèmia o pel benefici de la pluja.

El 1929, les festes van tenir lloc del 7 al 10 de novembre. Van començar el dijous, amb una tronada –sempre anunciant la festa– i el guarniment dels carrers. Es va anar a buscar la imatge al santuari amb l’acompanyament dels gegants, nanos i altres danses i les carrosses dels boters i els pagesos, amb la Vint-i-quatrena. Un fet que ens mostra clarament el canvi vers el passat: antigament la imatge s’anava a cercar en moments de crisi, en professó de pregàries per la sequera o la malaltia.

Entre els actes destacats de la celebració cal esmentar la col·locació d’una làpida a la casa on la tradició ubicava el naixement de la pastoreta Isabel Besora. Es van enlairar globus i aviar tronades, hi hagué concerts i cercaviles de la banda de música local, de la militar del regiment de Luchana i de la dels Mossos d’Esquadra de Barcelona. La batalla de flors i confeti, versió temperada de les antigues desfilades carnavalesques, amb carruatges i vehicles guarnits, va tenir lloc al passeig de Mata, a l’igual que les curses ciclistes i de cintes. Es van disparar castell de focs al passeig de Sunyer i a la plaça dels Quarters.

Carrossa del gremi de boters al seu pas pel Mercadal (Carrutxa/ cedida per la família Muñoz-Rovira)

El retorn al santuari va tenir lloc el diumenge 10 de novembre. Dies abans, la premsa anunciava que es preparava una comparsa de diables i des de l’Ajuntament s’obligava a «pasar por el Cuartelillo Municipal a inscribirse en las listas preparadas al efecto». Un ban del 6 de novembre, tot just abans de començar la celebració, fa pensar –fins i tot– que la presència d’aquest component tan tradicional de la professó era problemàtica. En tot cas, és segur que van sortir junt amb altres danses com el ball de Gitanes o el ball parlat de Marcos Vicente. També es representà aquells dies el ball de la Mare de Déu. Al pas de la imatge pel Mercadal, es va encendre una tronada que va pagar el veïnat.

Just una setmana després de la solemnitat, es va estrenar la pel·lícula «Fiestas en Reus en honor de la Virgen de Misericordia», un reportatge encarregat per la empresa del Teatre Fortuny, tal com explicava el dia 13, el diari Las Circunstancias:

«La empresa del Teatro Fortuny, persistente en su deseo de complacer al público que con tanta asiduidad viene favoreciendo aquel coliseo, ha hecho filmar una película de las fiestas celebradas estos dias en honor a la Virgen de Misericordia. Dicha película se proyectará mañana jueves por la noche en dicho Teatro Fortuny y, tarde y noche, en el Monumental Cinema.»

19291114 LC

Anunci publicat a Las Circunstancias, el 14 de novembre de 1929

Segons el Diario de Reus de 10 de novembre, la filmació va anar a càrrec de persones contractades fora vila: «Ayer llegaron a esta Ciudad varios operadores cinematogràficos, de acuerdo con la empresa del Teatro Fortuny para filmar la batalla de flores y la procesión que se celebrarà esta tarde.»

No fou la única vegada que l’empresa del Teatre Fortuny impulsà la realització de reportatges cinematogràfics referents a esdeveniments locals, com a mesura per fomentar l’assistència. De fet, pocs dies abans s’havia projectat el que mostrava els actes del «Dia de Reus i la seva comarca» a l’Exposició Internacional de Barcelona. El 10 d’octubre d’aquell any Amadeu Trius i Antonín, de Barcelona, s’havia fet càrrec de l’empresa del Fortuny i del Teatre Circ.

La pel·lícula de les festes de  Misericòrdia, d’uns deu minuts de durada, mostra seqüències breus de bona part dels actes del programa: la col·locació de la làpida, amb amenaça de pluja, al carrer de l’Hospital; la guàrdia urbana a cavall i les bandes de música; la batalla de flors i la cursa ciclista amb els seus guanyadors; l’esbart Folklore ballant, i la sortida de gegants i nanos. Els diables encenen a la plaça de Sant Pere, al començament de la professó, just després que els gegants hagin enfilat cap al Mercadal. La filmació acaba amb les dues carrosses, la dels boters i la dels pagesos, aquesta precedida per la Vint-i-quatrena.

Es tracta d’una producció professional, que complementa altres treballs ja coneguts i publicat pel Centre de la Imatge de Reus. Cal recordar, en aquest sentit, «Reus, sus fiestas y sus monumentos», d’Antoni Martra i Amadeu Valveny, en què apareix el ball de diables al seu pas per la plaça de Prim, entre altres imatges de santuari a l’any 1929. D’aquella celebració s’han conservat també diverses fotografies.

La pel·lícula «Fiestas en Reus en honor de la Virgen de Misericordia», fou localitzada a Montblanc, l’any 2005, d’una col·lecció personal. L’original es conserva a l’Arxiu de la Filmoteca de Catalunya. El Centre de la Imatge Mas Iglesias l’ha recuperat per a la difusió pública. La podeu veure aquí:

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Un nou curs, difícil

La segona quinzena de setembre assenyala el començament d’un nou cicle. Ha començat el curs escolar i associatiu, alhora que es celebren les últimes festes majors de l’estiu. Enguany, però, en un context de crisi sanitària que s’ha perllongat des de la primavera i que no sembla s’hagi d’acabar, encetem la tardor en un context d’incertesa en què és difícil definir objectius a mig termini i planificar activitats.

Aquest ha estat un estiu molt diferent al d’anys anteriors. Temps de festa, de retrobament, d’actes culturals i lúdics, però també temps per a la recerca, per a la conversa informal en un banc de la plaça que propicia entrevistes en profunditat sobre històries de vida. Temps d’aplegar memòria oral i fer de la divulgació una eina de coneixement i de construcció d’una cultura compartida que esdevé patrimoni. Temps de fer el seguiment de costums i pràctiques festives per constatar com l’evolució i el canvi es inherent a la cultura popular.
Poc o gens d’això ha estat possible. I no ens ha faltat la feina: treball, en podríem dir, de laboratori, de catalogació de materials o de documentació d’imatges, d’estudi de fons i d’elaboració de continguts… i malgrat tot, la fi de l’estiu, em deixa –si més no, personalment– un regust d’insatisfacció de projectes ajornats i experiències no viscudes.

Tot això embolcallat de discursos tòpics sobre com la cultura és prioritària, algunes bastonades de cec i polítiques d’aparença. I, encara, amb una certa demagògia sobre la perillositat de la festa que amaga la consideració de que la festa popular és sinó prescindible, més perillosa socialment que sanitàriament.

La pandèmia afavoreix consum individual front a l’experiència col·lectiva. La comunicació digital, eina potent per al treball en equip i la difusió del coneixement, no ha d’esdevenir un recurs per a l’aïllament.

Tot plegat, cal continuar i reivindicar el paper de la cultura. Des dels col·lectius professionals, de creació artística, de la música o el teatre, des dels professionals de la festa –que potser no en viuen, però fan la feina amb tot el rigor– des de l’associacionisme sense ànim de lucre però amb voluntat de poder desenvolupar les seves propostes. De continuar treballant i de plantar-nos davant aquells poders –polítics, burocràtics…– que utilitzin la pandèmia com a excusa per la comoditat de no fer ni deixar fer, o potser per a fer net  de propostes que no acaben de ser del seu gust.

Un temps de no limitar-se a recordar el que ha estat i esperar que retorni l’abans. Comença, això sí, un curs difícil.

Publicat dins de cultura popular, personal | Deixa un comentari

La festa en temps de pandèmia (2): Misericòrdia 2020

La segona Festa Major de Reus té els seus orígens en una epidèmia. La pesta de 1592 fou, efectivament, un dels molts episodis de malaltia generalitzada que van afectar la vila des de temps medievals. La creença en l’aparició de la Mare de Déu a una noieta, decisiva en la superació de la crisi, va generar una devoció mariana que, sota l’advocació de Misericòrdia, que esdevingué principal. Durant segles ha estat invocada en les situacions de perill, sequera o malaltia, objecte de pregàries i objecte de festes d’acció de gràcies cada cop que la seva imatge retornava al seu santuari després d’haver aconseguit la població, els favors demanats al cel.

baixada2019

No fou, però, fins a mitjan segle XX que la data del 25 de setembre esdevingué festa local i encara caldria apropar-se més en el temps per constatar com es configura el ritual que avui la caracteritza. Efectivament, fou a la dècada de 1980 quan es consolida l’anada cívica al santuari, amb el conjunt d’elements del seguici festiu. Una pràctica que, pouava de components tradicionals –com el concepte d’aplec en una ermita, ben present en l’organització de l’Aplec Baix Camp a càrrec de la colla sardanista Rosa de Reus– i de religiositat popular, com el rosari de torxes, la vetlla de la diada, tot cercant reproduir el seguici de les antigues solemnitats, amb el ball de Diables com un dels components destacats. Un ritual que, amb els anys, s’ha redefinit i enriquit –el ball de l’Àliga a l’interior del santuari n’és un bon exemple– fins avui.

A l’igual que succeeix per Sant Pere, es pot afirmar que el seguici de manifestacions festives és, en bona part, l’eix del ritual festiu. I aquí convé recordar la definició de seguici: un «conjunt de persones que acompanyen i segueixen algú per fer-li honor en una cerimònia». Al juny, el paper del seguici ve determinat, en bona part, per una pràctica històrica de, com a mínim, quatre segles. Les figures, balls i músics acompanyen al consistori en els seus desplaçaments, encapçalen la professó i fan la seva exhibició a la plaça del Mercadal, epicentre de la festa.

pilar_misericordia

Al setembre, en canvi, aquest nou ritual contemporani d’anada al santuari –o baixada, ja que l’edifici es troba situat anant cap a mar– aportà canvis significatius. D’una banda, el nucli antic deixa de ser l’espai central de la festa, un fet a considerar en una ciutat que, com tantes altres, ha crescut notablement des de la segona meitat del segle XX. Una descentralització geogràfica que és del tot positiva.

Quant al seguici, potser cal preguntar-se a qui acompanya. Ni les autoritats municipals, ni les religioses, han participat mai en el recorregut. El seguici acompanya al poble. O el poble acompanya al seguici, un fet que es palesa de forma emblemàtica en la baixada dels diables, avui un acte certament singular en el conjunt de manifestacions festives de foc a Catalunya. Les cercaviles des de la plaça de la Pastoreta al santuari, de cada 25 de setembre, són un bon exemple de com es pot construir un ritual cívic i laic, sense renunciar al substrat històric de religiositat popular, en la recreació d’una festa a finals del segle passat.

En aquest context, la situació actual de crisi sanitària afecta directament la festa d’enguany. La incertesa i la possibilitat de suspensió total són ben presents. No cal recordar que les epidèmies han condicionat moltes vegades les celebracions festives. Ni que és evident que la festa i la cultura són necessitats socials. Que la festa mobilitza un teixit associatiu gens menyspreable i dóna feina a professionals. Tot plegat fa difícil valorar quines alternatives poden ser més factibles.

Només a tall de reflexió, dubto si pot ser més negatiu renunciar a la festa en conjunt que substituir-la per alguna activitat, segurament proposada amb la millor voluntat, que implicaria la renúncia als valors socials que la festa ha aportat en els últims anys. Una actuació, en podem dir d’escenari, en espai tancat encara que sigui a l’aire lliure, i amb aforament limitat, per exemple, es contraposaria a valors com el de la democratització de l’espai festiu o a la funció de mutu acompanyament que seguici poble mantenen en la celebració.

És evident també que els diables –a la baixada– tenen pocs problemes de distància social, entre els components del grup i respecte al públic. A banda que entre el mocador habitual i la mascareta, tampoc hi ha tanta diferència. Però, tot i considerar que personalment els considero l’element més emblemàtic de la diada, convé no deslligar la seva presència de la resta de components de la festa. D’igual forma, caldria repensar el ball de l’Àliga, encara que sigui amb públic molt limitat.

[Publico aquest article quan volia fer-ho –a un mes de la diada de Misericòrdia– en un moment en què Reus es troba amb un altíssim risc de contagi, amb les activitats culturals i esportives suspeses, i amb recomanacions constants d’evitar el contacte social. Des de la immediatesa, no sembla un temps per a festes de cap mena.  Veurem com evoluciona la situació en les properes setmanes. Però les reflexions són de fa dies i volen anar més enllà del moment concret]

Publicat dins de cultura popular, les idees | Etiquetat com a , | 1 comentari

La festa en temps de pandèmia (1): Sant Pere 2020

Tots els sants tenen vuitada. I les festes majors potser també. Fa una setmana, Reus en celebrava una d’excepcional, condicionada per la pandèmia que afecta tot el món. Podia no haver tingut lloc. No hauria estat el primer cop, tal com recordava, en un excel·lent pregó, Coia Ballesté. Les epidèmies, entre altres situacions de catàstrofe col·lectiva, han condicionat la celebració de nombroses festes al llarg del temps.

Sant Pere 2020 es presentava com una festa confinada, per a ser viscuda des de casa, des d’una distància social que es contradiu, sens dubte, amb la funció cabdal de la festa com a moment de retrobament –i de refermança de vincles– d’una comunitat. Un cartell molt ben resolt ho explicitava.

Una celebració basada en el record del que ha estat en altres moments –des de l’àmplia difusió d’imatges a la xarxa fins a les retransmissions dels actes del 2019 a Canal Reus TV– i en el desig de tornar-hi quan la situació sanitària ens ho permeti.

L’Ajuntament, amb bon criteri, va decidir suprimir els actes que, de ben segur, haurien comportat una concentració massiva de persones al carrer: la Tronada com a exemple paradigmàtic, una mesura que va motivar un cert debat al maig.

Però certament la situació del 29 de juny, pel que fa a la mobilitat de les persones i la represa de l’activitat econòmica i social, no era la del 29 de maig. I la festa, més que estrictament confinada, esdevingué adaptada a aquest context d’incertesa que avui encara perdura.

I és aquesta adaptació que mereix una reflexió. L’aposta del govern municipal ha estat clara: campanar, prioral i actes religiosos. Amb contrastos sorprenents: d’un saló de plens buit el dia del pregó, amb un mínim de representants dels grups municipals, a una assistència nombrosa –no tots els components del consistori– als oficis d’església, amb fotografies de grup a l’entrada i a l’interior, actes que Canal Reus TV va transmetre per a tota la ciutadania. De fet, els rituals religiosos van ser els únics que es van mantenir, sense sortir al carrer, però amb tronada aèria sorpresa dedicada al sant.

Del campanar es va voler fer l’element de referència de la festa. Als tocs de campanes i al concert d’altres anys s’hi va afegir un espectacle de llum i so amb que es volia fer arribar a tota la ciutat, unes matinades confinades –que esdevingueren repetitives fins a l’avorriment, malgrat la qualitat dels intèrprets– i un ball de gralles.

Mentrestant, els carrers restaven buits de festa i plens de gent que gaudia del temps d’oci, situació perversa que representa el contrari del que ha de ser una festa, molt més que un període de no-treball. L’esclat simbòlic amb les ballades d’alguns grups festius al Mercadal, al migdia del 29, va aportar detalls emocionants i de qualitat: va evidenciar el desig d’ocupar al carrer de forma autogestionada per part d’un sector de població que viu intensament la festa des de l’associacionisme. Però va ser simbòlic: a la tarda hi havia més persones –i menys mascaretes– a les terrasses i al mig de la plaça que al migdia.

El salt, quantitatiu i qualitatiu, que va experimentar la nostra Festa Major a partir de la dècada de 1980 ha definit un model, amb el seguici festiu com a eix, que ha engrescat bona part de la població. Les figures d’imatgeria popular, les danses, els castells o les espurnes dels diables, han esdevingut icones de festa, més enllà dels dies de la seva celebració. L’escola n’ha fet difusió i el marxandatge n’ha fet joc. Paradoxalment, això fa que sigui més necessària que mai la seva presència al carrer perquè la festa sigui festa. A les xarxes podem veure ballar els gegants o petar la tronada cada dia. Amb escoltar, amb variacions i arranjaments, les tonades des del campanar o a l’interior de l’església no n’hi ha prou. La capacitat de crida a aquella nombrosa part de la població que no té interioritzada la vivència de la festa desapareix. I, tot plegat, tampoc satisfà en absolut als més festers.

La pandèmia ens ha fet molt de mal. Sant Pere ha deixat un cert regust de frustració, que pot compensar l’esperança en una recuperació més o menys propera. Però també d’indiferència i, fins i tot, que algunes persones pensin que aquesta festa no és la seva.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari