Efemèrides

Commemorar l’aniversari, més o menys rodó, d’un esdeveniment, del naixement o la mort d’un personatge, pot ser un recurs útil per apropar-nos a la història, tot centrant l’atenció en un fet singular per a mostrar el context d’una època, la trajectòria professional o els valors humans d’una persona, o la importància d’un moment històric concret. Per tant, cap motiu de crítica —de bon començament— a la voluntat o la necessitat de commemorar determinats aniversaris.

Ara bé, si s’opta per atorgar especial rellevància a un fet, a una data o a una persona, caldria conèixer primer allò que es vol fer valer i, encara més, quin és l’objectiu del fet de destacar aquell i no un altre esdeveniment o personatge. Perquè és ben clar que una ciutat com Reus, amb més de vuit segles d’història documentada, ha generat i continuarà generant efemèrides.

Aquest juny sembla que des de l’Ajuntament s’ha volgut recordar la solemnitat festiva que acompanyà les visites de la reina Isabel II i la seva mare a Reus, el 1844. El model d’aquestes celebracions correspon al que havia estat vigent durant tot l’Antic Règim. L’espai urbà es transformava amb arcs de brancatge i altres guarniments, especialment amb la construcció de la Piràmida, una estructura de fusta i tela que es plantava al mig del Mercadal. Les nits s’il·luminaven amb l’encesa de teieres i crides a la població a posar llumeneres als portals i balcons. Els elements protocol·laris i les demostracions festives de la Vila —gegants i mulassa— o dels gremis —balls i danses— omplien els carrers, sortint a rebre els personatges notables o encapçalant les professons de trasllat de la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia.

Un model de celebració que el 1844 es trobava a les acaballes. Efectivament, un seguit de canvis legislatius entre 1813 i 1834 va suposar la desaparició dels antics gremis. La societat canviava amb la industrialització i, a la segona meitat del segle XIX, molts dels balls i danses que havien format part dels grans seguicis en el passat. En aquest sentit, les solemnitats festives de 1844 no tenen altra cosa d’especial que ser de les últimes que s’estructuren amb la fórmula de l’Antic Règim.

Aquell any, la vila va rebre dues visites de la monarquia borbònica. La primera fou l’11 de març: va venir a Reus la reina mare Maria Cristina. En la recepció van participar els balls de cavallets, de cercolets, de bastonets, de prims, de Mossèn Joan de Vic, els gegants i la mulassa. També van sortir dues carrosses dels gremis, la dels pagesos i la dels boters. I, és clar, es van aviar les corresponents tronades. Un dietari de l’època ho explica aixi:

«Vingué a Reus a fé una visita la Reyna Mare Doña Maria Crsitina. Que li van fer mol bona arribada, cuan va sortí de Tarragona, per señal, tocaren 12 totchs de campana, y en seguida anaren a recibirla los senyors regidors yls convidants, yls balls de Bastonets y de Cercolets, lo de mosén Juan de Vich, lo dels Prims y de Caballets, y los dos carros triunfals del Gremi dels Pagesos y dels Botés. Cuan entrà al terma, 24 tochs, y al entrà a Reus repich general de campanes, y en seguida entrà a la iglésia, que la van rebra ab lo Talam, y cantaren lo Tadeo […]. Al sortin de la parròquia anà a casa Miró, de la Plaza de las Monjas, a hon era la seva posada. A la Plaza y havia la Piràmida del gremi dels Valés, al balcó de Casa de la Ciutat y havia una capella ab lo retrato de la Reina Doña Isabel, a la Plaza de las Monjas, y havia a mà dreta un hermós Portal de gremi dels Confités y Platés, a mà esquerra avia una capilla ab lo retrato de sa filla Donya Isabel […]. Los carrés a hon va pasà, los van gorní de domasos.»

La reina mare va visitar l’hospital, la casa de la caritat i la fàbrica tèxtil de Josep Roselló Martí (a) Víctor, personatge destacat a Reus a mitjan segle XIX: fervent defensor de la monarquia borbònica, fou alcalde de la ciutat i va haver de fugir per cames en esclatar la Revolució de Setembre de 1868.

En aquells dies, hi havia la imatge de la Mare de Déu a la prioral de Sant Pere, tal com acostumava a passar quan la vila havia fet pregàries. L’Ajuntament va voler aprofitar que la població estava de festa per a tornar-la l’endemà a la seva ermita, però pel mal temps s’ajornà al diumenge següent. Però el clima tampoc va acompanyar, perquè va ploure:

«A la profesó y anavan los Gegans al davan, y los dos Carros Triunfals dels gremis dels paxesos y botés, y tres o cuatra balls, y achas moltas. Cuan sortia la profesó ya comensava a ploviscà, y no obstan la profesó ya arrivaba al pon de Misericòrdia, y la iglésia estava plena de gen ab achas, que no gosavan a sortí per po de mullàs, y lo ajuntamen se va posar a fé ensendra, y sinó ensenian las achas que sen anesin, tan promta com feren ensendra se posà a fé una gran pluya y la profesó se esborrià, y lo que feia de Prió, Josep Fon, va puxà a la trona dien que per raó de la molta aygua que queia se sosprenia. Tornà la Verge de Misericòrdia, y cuan va se esborriada o desfeta se va parà de ploura y no va ploura més. Los balls de Diables, que ni avia mols, van avià las carretillas al davan de la iglésia.»

El cronista apunta que, tot plegat, fou per motiu del disgust de la Mare de Déu per voler aprofitar unes altres festes: «Si se aguesin esparat fins al dia de Sant Pere, com la gent ho deyan, hagueren fet més festa, però la Verge no va volgué aquestas festas, perquè no mareix tan poc.»

EL 31 de maig, Reus va rebre la visita de la reina Isabel II, la reina mare Maria Cristina i la infanta María Luisa Fernanda. Aquesta vegada també es va guarnir la ciutat. A cal Miró hi havia un sortidor i van penjar la bandera dalt del campanar. De la decoració, en tenim una descripció:

«Al carrer Majó, de Monterols y Padró eran gornits ab papallons, a la Plaza [Mercadal] y havia la Piràmida del gremi dels Teixidós de seda y cotó, a la Casa de la Ciutat y havia una capella ab lo retrato de la reyna Doña Isabel, a la Plaza de las monjas y havia a par esquerra los retratos dels Borbons, a modo de una capella. A par dreta y havia un hermós Portal del gremi dels Platés y Confités, a davan de casa Miró y havia una capella ab lo de sa majestat.»

Van sortir els balls de cavallets i de cercolets, i les carrosses dels pagesos i els boters. I de nou, va ploure. La premsa de Madrid parlà del gran fervor dels reusencs vers la monarquia, el cert, però, és que aquell any, als carrers de Reus, hi sovintegen els conflictes i les revoltes. Tal com explica Pere Anguera, «el juny, diversos progressistes foren detinguts. El càstig es podia deure a una decisió arbitrària , però també als crits subversius amb què fou acomiadada Isabel II en la visita que hi féu amb tota la família el 31 de maig». Al juliol, una protesta dels joves contra les quintes acabà a trets i amb un mort.

 

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

La Moixiganga a Reus. Notícia històrica

La paraula moixiganga ha servit per a designar, durant molts anys, manifestacions teatrals i festives molt diverses, des de jocs fins a curses de braus o representacions de caire burlesc. En altres països de l’àmbit hispànic, les mojigangas són figures d’imatgeria popular. Com també s’ha emprat sovint en debats socials o en política, en situacions que eren confuses o motiu de crítica.

Més enllà del sentit figurat de la paraula, en el nostre àmbit festiu, les moixigangues han estat balls, teatre popular i, sobretot, construccions humanes. La moixiganga o muixeranga—com se’n diu al País Valencià— forma part d’aquesta tradició d’enfilar-se les persones, les unes sobre els altres, per tal de bastir estructures més o menys espectaculars que mostren la força i l’habilitat dels actuants.

20190529presentamoixiganga

Presentació de la nova moixiganga reusenca, al local dels Xiquets de Reus, el 29 de maig de 2019

També a Reus la documentació del passat parla de balls, danses del país o moixigangues, de forma genèrica, en referència al conjunt de manifestacions que integren els seguicis festius de la vila: «Los gremios arreglaron sus antiguas danzas y mogigangas» (1748) o «Las fiestas fueron magníficas, pues a más de las danzas populares y mojigangas […]» (1788).  A partir del darrer quart del segle XVIII, però, s’esmenta específicament un ball de la Moixiganga, diferenciat d’altres danses., com en el cas de la festa del trasllat de les relíquies de sant Bernat Calvó, el 1775:

«Anaren en professó ab diferents balls: de Muixiganga, cuatre de Valencians, de Sta. Fe, cuatre de Bastonets, de Pastors, de Dames y Vells, de Cerculets y demés balls.»

El 1792, en una professó d’acció de gràcies a la Mare de Déu de Misericòrdia per la pluja, acompanyant la seva imatge al santuari s’esmenten «la Mogiganga del gremio de sastres, y otra de particulares», dues colles en un seguici on trobem els gegants i la mulassa, i balls de Cavallets, de Galeres, de Prims, de Valencians, de Gitanes, de Moros i Cristians, de Diables…, en el moment més àlgid del repertori festiu reusenc.

Coneixem altres notícies de la sortida de la Moixiganga al primer terç del segle XIX, un ball que, a partir de la documentació conservada, sabem que ocupava força persones i que es caracteritzava per fer construccions humanes. Josep Aladern el descriu així:

«Lo ball que ‘s separa de tots per sa naturalesa és lo que anomenavan de la Moixiganga o Moxurranga. Aquest ball, sense parlaments, consistia en portar a cap una sèrie d’exercissis de forsa, de destresa y d’equilibri, que requerian uns llarchs ensajos, los quals sols podian fer perferctament los individuos aficionats als castells, ab los quals tenian dits exercissis gran semblansa.» (Costums típiques de la ciutat de Valls, 1895)

Aquesta descripció s’ajusta força a la que aporta un memorial de l’esmentada celebració reusenca de 1792:

«A la danza dels Prims seguía la mogiganga del gremio de Sastres y otra de particulares, vestidos como bailarines de teatro, formando varias contradanzas con muchas variedades de figuras piramidales, ya con achas encendidas, ya con palos o bien otros objetos que la hacían en estremo agradable.»

Significativament, el 1805, la Moixiganga fou l’única dansa que acompanyà el consistori a rebre el comissionat del ministre Godoy —hi havia en joc la construcció del canal de Reus a Salou— a l’entrada del municipi, fora vila. L’espectacularitat d’unes construccions humanes amb indumentàries de colors vius s’adequava prou bé al context. Podríem anotar encara altres referències: les festes del trasllat de la imatge de sant Domènec a la capella de Monterols (1798), la visita de Ferran VII a la vila (1814) —aquí, la crònica recull «las pantomimas de la Mogiganga»– o les festes de la jura d’Isabel II (1833).

Amb la desaparició dels antic gremis s’acaben les notícies de la Moixiganga del gremi de sastres. Es ben possible, però, que més d’un any el veïnat d’algun barri organitzés una moixiganga, entesa com a dansa amb diverses figures, incorporant-hi bastons o cercolets, a l’estil de la moixiganga lleidatana. I aquestes moixigangues arribarien fins a temps més recents. És el que sembla indicar el dibuix conservat entre els papers de Joan Ferran i Cases, potser de finals del segle XIX, recuperat pel folklorista reusenc Josep Bargalló i Badia. O també el que diu el programa de les festes del barri de Sant Domènec, l’agost de 1871:

«Recorrerán durante todo el día las calles del barrio diferentes bailes, conocidos por ‘Muchiganga’.»

El cert és que les construccions humanes, amb jocs de força i habilitat, les figures amb torxes al vespre, els balls amb bastons o cercolets, formaven part d’un espectacle que aportava excepcionalitat al moment i que s’adaptava a les possibilitats i recursos de la comunitat. Balls parlats, de bastons o altres «danses del país», sovintejaven a les festes de barri, sense haver de pressuposar l’existència de colles estables o cap altra continuïtat que la derivada de l’engrescament temporal d’un grup de joves. La percepció des del present, amb una festa sempre estructurada a partir de l’associacionisme, pot resultar esbiaixada respecte a les festes populars del passat. Efectivament, el creixement de la festa en l’actualitat es vincula sovint a l’aparició de noves colles, figures o manifestacions festives.

20190529moixiganga

Una de les figures de la nova Moixiganga de Reus

Fa dotze anys es va incorporar al seguici reusenc una moixiganga de caire religiós, seguint el model sitgetà, que no va arribar a consolidar-se. Enguany se’n presenta una de nova, una experiència que connecta amb diferents tradicions de construccions humanes a la Mediterrània i que reivindica les acrobàcies com a part de l’espectacle festiu. La proposta, des del Circ Social, és força engrescadora i es podrà veure al carrer a partir del proper 18 de juny, i caldrà anar-la a veure.  El primer tast, però, ha deixat molt bon gust. Benvinguda la nova Moixiganga de Reus!

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | 1 comentari

Els refugis antiaeris reusencs, més enllà de la curiositat

Aquest mes de maig, des de l’associació Carrutxa ens hem adreçat a l’opinió pública i a diverses formacions polítiques, insistint en la necessitat de valorar la importància dels refugis antiaeris com a part significativa del patrimoni històric de la ciutat de Reus, tal com, en altres indrets, un castell, les restes d’una muralla o una torre de vigilància —per posar exemples de construccions relacionades amb situacions de conflicte— esdevenen monuments que permeten apropar els visitants a una etapa de la seva història. Els refugis antiaeris ens apropen als difícils temps de la Guerra Civil de 1936-39, encara ben propers en la memòria. I de forma particularment interessant: des de l’òptica de la vida i la resistència de la població no combatent. Els refugis antiaeris que es van bastir i que es conserven, en part, dins el nucli urbà reusenc i en molts masos del terme municipal no són construccions militars; en la seva gran majoria són obra civil, de defensa passiva: construccions impulsades des del consell municipal o des de la iniciativa veïnal, particular, amb voluntat de protegir tota la població dels atacs de l’aviació, principalment la italiana, al servei de Franco. Reus fou una de les ciutats catalanes de la rereguarda republicana que va patir més bombardejos entre 1937 i 1939.

El treball de recerca realitzat durant anys, des d’entitats dedicades a la memòria com Carrutxa i institucions públiques com l’Arxiu Municipal o el Museu de Reus, possibiliten actuacions de divulgació que, més enllà de la curiositat, apropin el públic al coneixement del passat. Els records aplegats de les persones que van viure aquells moments dramàtics, la valuosa documentació conservada a l’Arxiu i el conjunt de construccions identificades i que s’han pogut estudiar, en major o menor mesura, constitueixen una base sòlida per aquest objectiu, més enllà de la curiositat que pot motivar saber que el subsòl reusenc conserva encara nombroses galeries en bon estat.

Un patrimoni fins a cert punt singular. De refugis antiaeris, públics o privats, se’n van fer en moltes poblacions, però la relació entre la quantitat de refugis, el volum de la ciutat i la intensitat dels atacs és prou representativa. El maig de 1938, en diferents periòdics de l’Estat es publicava l’article «Reus, ciudad mártir y heroica, se defiende», que mostrava com a exemple a seguir els treballs de defensa passiva reusencs.

refugimonterols

Escales d’un refugi sota un antic obrador, entre els carrers de Monterols i Galió

Tanmateix, no es tracta només de mirar al passat. La Guerra Civil espanyola inicià a Europa un model de guerra total, en què qualsevol punt del territori, proper o llunyà al front, pot ser objecte d’atac. De guerra contra tothom, en què els atacs aeris no diferencien homes i dones, xiquetes o vells; en què la població civil és objectiu militar. Un model que avui continua desgraciadament vigent i que explica les migracions forçades de milers de persones que malviuen en camps de refugiats. El passat ens ajuda a entendre millor el present, i des de la difusió del patrimoni podem treballar per la memòria històrica i el foment de la cultura de la pau. Sense oblidar pas que hi ha un sector del turisme, cultural i de qualitat, que s’interessa pels fets històrics.

La salvaguarda del patrimoni potser no serà un tema central en la campanya de les municipals, però ara és un bon moment per a reflexionar sobre la seva importància al servei de la comunitat, per a descobrir la pròpia història i mostrar-nos als altres.

[Aquest article fou publicat a reusdigital.cat el 20/05/2019. També podeu llegir el text de la proposta de l’associació Carrutxa]

Publicat dins de cultura popular, memòria, patrimoni | Deixa un comentari

La Patacada no era una plaça

El topònim de la Patacada s’associa actualment, a Reus, a una plaça i al refugi antiaeri que fou bastit al seu subsòl. Però fins al darrer quart del segle XX la plaça no existia. Si més no, era «un pati, al carrer de Sant Llorenç, rodejat de magatzems, enderrocats fa poc temps», afirmava Ramon Amigó el 1988. En el seu estudi sobre els noms de lloc i de persona del terme de Reus, explica que el nom deriva del fet que «hi havien tingut lloc balls públics, a partir del 1822 en què s’hi va inaugurar un local per a saraus». I esmenta, significativament, els balls celebrats per Sant Sebastià —data tradicional d’inici dels balls de màscares a la ciutat— aquell any: «hubo tres bayles públicos, uno al Teatro, otro a la Patacada», segons el dietari d’Antoni Pons (1808-1846), qui també explica com —el 1835— els balls de màscares es van perllongar en aquest local fins al segon diumenge de quaresma.

L’origen de la denominació l’actual plaça deriva, per tant, del fet que hi hagué un local on es feia ball per a les classes populars. El Diccionari de la Dansa defineix ‘ball de patacada’ com a «qualificatiu aplicat a un ball fet entre persones de molt baix estament, i també quan en ell són permeses certes llibertats». En el seu costumari reusenc, Reus en el bolsillo, publicat el 1851, Andreu de Bofarull explica del carnaval reusenc: «[…] con la luz concluian los máscaras diurnos y no volvían en escena hasta la hora de asistir a los bailes públicos. La diferencia que marcaba el tipo de los concurrentes al Teatro y Patacada se observaba en las especies que despachaba cada uno de sus cafés.»

Sembla, doncs, que com a local de ball va restar actiu durant la primera meitat del segle XIX. A banda, l’espai servia també per a reunions i actes de caire polític. N’és un exemple la que hi celebrà el Partit Progressista, liberal, per tal de reorganitzar aquesta formació a la ciutat, el 22 d’abril de 1851.

A la segona meitat del segle, trobem que una part de l’edifici estava ocupat per un magatzem de guano, un fertilitzant orgànic molt emprat a l’època. Amb tot, la Patacada conservava l’espai de ball, com ho mostren, per exemple, els anuncis de balls amb orquestra, amb motiu de les festes del barri, l’agost de 1893. També, al tombant del 1900, el nom apareix vinculat a una fonda —si és que l’edifici no va tenir, des d’abans, aquesta funció.

Quan es va bastir el refugi antiaeri per a defensar les persones dels atacs de l’aviació franquista durant la Guerra Civil, el nom era ben vigent i, a la documentació, se l’anomena Refugi de la Patacada. Era un dels refugis planificats des del Consell Municipal per a encabir-hi tota la població reusenca. S’hi va treballar durant gairebé un any, entre 1937 i 1938. Era el tercer de la ciutat en capacitat.

Després de la guerra, el refugi va restar inaccessible durant molts anys. Redescobert arran d’unes obres al carrer de la Girada, les obres de l’edifici que allotja el centre cívic del Carme van afectar una de les escales originals. Aleshores es va construir un nou accés, emprat actualment per a les visites. A l’exterior, amb l’enderroc dels edificis, l’espai va esdevenir durant un temps un gran parterre de gespa. El juny de 2012 es va inaugurar la remodelació de la plaça.

[Article publicat a l’indret web del Museu de Reus]

Publicat dins de cultura popular, memòria, patrimoni | Deixa un comentari

Recrear costums: l’Arbre de Maig

Aquest cap de setmana s’ha celebrat, a Reus, la festa de l’Arbre de Maig, una proposta de la Coordinadora de Danses Tradicionals que, a partir d’una antiga pràctica festiva coneguda arreu d’Europa i també documentada a Reus, comença amb l’arribada de l’arbre, el maig, un pi despullat de les seves branques excepte de la part superior.

Lluny encara d’arribar a la mida que expliquen les cròniques o que és vigent en altres poblacions, l’arbre reusenc va creixent any rere any. I aquest 2019 ha fet un recorregut des de l’entrada de la població a la plaça de la Patacada, espai central de la festa. Certament, aquest passeig ha aportat aquell punt de transgressió necessària perquè la festa sigui, efectivament, un espai diferent de la quotidianitat. Veure una colla de gent jove amb un pi a les espatlles per algun dels carrers més comercials de la vila, davant la sorpresa dels vianants, ja és una festa.

La plantada de l’arbre i el guarniment de la plaça, els jocs populars, l’àpat col·lectiu, la cercavila de les danses i els balls a la plaça, els tallers de dansa, els vermuts i la cantada de corrandes i garrotins, van conformar el programa, de divendres a diumenge. Una festa organitzada des de la base, l’associacionisme, que es va consolidant. I amb el desig d’una llarga vida a aquesta nova celebració de referents antics, em permeto alguna reflexió.

No posaré en absolut l’accent en el rigor de la forma. De ben segur que cal tenir en compte el coneixement de com era el costum en el passat, tot i ser conscients que no retornaran ni la confraria de fadrins, ni probablement les picabaralles entre colles per veure qui plantava l’arbre més alt. Tanmateix, no hi ha dubte que la mida de l’arbre aporta espectacularitat a la festa i és un bon repte per a l’organització. És clar, però, que tota recreació festiva consolida la seva identitat a partir dels nous components —en el cas reusenc, la importància de les danses— que la configuren.

Un indicador de la capacitat d’una pràctica cultural per a reivindicar-se com a tradicional es troba també en el coneixement que el conjunt de la població —hi participi o no, li agradi o li sigui indiferent— en té. El repte de celebracions com l’Arbre de Maig reusenc és que acabi formant part d’un calendari conegut, més enllà de ser una pila d’actes més d’un atapeït programa de cap de setmana. En aquest sentit, el treball de difusió, la implicació de la gent del barri, la participació en el transport i plantada de l’arbre —que espero necessiti cada cop més persones—, són aspectes cabdals en què, des de la Coordinadora de Danses Tradicionals, amb la col·laboració d’altres entitats i persones, caldrà anar treballant.

Com és habitual, aquestes fotografies no reflecteixen pas el conjunt de la festa, que només vaig poder seguir en part. Són només una contribució a les moltes imatges que, de ben segur, trobareu a la xarxa.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Pel Dijous Sant, pengen el Judes cada any

Recentment, l’afusellament i crema d’un ninot que representava al president Puigdemont. en una població sevillana, ha escandalitzat bona part de la societat catalana. És una tradició, han argumentat, un costum de temps immemorials. I és cert. El costum de bastonejar —com també passa en altres indrets d’Europa—, penjar o cremar un ninot, els dies de Setmana Santa, representant l’apòstol traïdor ha estat present a molts llocs. La dita que serveix de títol a aquest article, ens ho recorda. I  ho explica, evidentment, Joan Amades:

«Havia estat costum, sobretot per la Catalunya nova, figurar la mort de Judes penjant un ninot fet de parracs, tan ridícul i estrafet com es podia. El suspenien enlaire amb una corda estesa al mig del carrer, lligada de finestra a finestra […] El ninot restava penjat fins al toc d’al·leluia del Dissabte de Glòria.»

O si voleu, una referència més propera en la geografia, però prou llunyana en el temps, aquesta del Diario de Tarragona de 1868:

«Otra costumbre cuyo uso se va perdiendo es la de vestir con trapos muñecos de paja, que representan a Judas, los cuales se cuelgan en las calles y sirven de blanco a los muchachos para toda clase de insultos. De ahí proviene el dicho de ‘estar hecho un Judas’ para denotar que una persona esta mal y haraposamente vestida.»

Per no parlar del matar jueus, esgarrifós nom que designava una pràctica molt sorollosa però força més inofensiva, com era fer sonar carraus i matraques, o picar fustes, per a recordar el moment de la mort de Crist. Un costum que ha arribat fins a temps força més recents i que és viu encara en el record de força persones.

Tot plegat ens ha de fer reflexionar. Potser no som conscients  que la cultura popular ha estat vehicle de transmissió de coneixements, experiències, creences, pràctiques lúdiques o formes d’entreteniment…, però que alhora ha reforçat visions del món que condicionaven el paper de les dones a la societat, estigmatitzaven determinats col·lectius o identificaven els  altres amb el mal. La nostra tradició popular compta amb nombrosos exemples de jueus traïdors i moros que s’identifiquen amb el mateix diable.

Per tant, és clar que no podem acceptar de forma acrítica les pràctiques considerades tradicionals. Quan ens dol veure la representació d’un president legítim forçat a restar a l’exili, però també quan acceptem, amb un somriure de circumstàncies, la reproducció de determinats continguts en les nostres festes populars.

Insisteixo en el concepte: mai l’acceptació acrítica. Perquè en absolut proposo esborrar de cop i volta tota una pila de costums, balls, cançons o narracions que tenen com a protagonistes —no sempre afortunats en el paper que els hi correspon— cristians i musulmans, dones i sogres, moros, jueus o gitanos.

No es tracta de prohibir costums que, avui, potser han perdut la seva càrrega ideològica inicial, però tampoc d’amagar els seus orígens ni deixar de fer-ne la crítica. Ens cal explicar la història i apropar-nos al coneixement dels altres que, sovint, hem percebut com a encarnació del mal.

La cultura popular és dinàmica, es transforma i evoluciona. De la tradició, cada generació en va fent la seva reinterpretació. I de nosaltres, no pas del passat, depèn el significat que avui atorguem a una determinada pràctica cultural.

 

Publicat dins de cultura popular, les idees | Deixa un comentari

Les professons reusenques a l’entorn de 1900

En el transcurs de la història, la celebració de la Setmana Santa a Reus ha viscut moments crisi i de conflicte. En són un bon exemple els anys a l’entorn del canvi de segle, del XIX al XX. D’una banda, cal considerar que, a l’època, Reus és una població on han arrelat les idees racionalistes i de progrés social, molt crítiques amb la religió catòlica. Una ciutat capdavantera del republicanisme, amb una notable activitat cultural i editorial, quant a premsa, que propicia el debat. On s’ha obert la primera escola laica per a xiquets i xiquetes, i que es veurà clausurada per la ferotge repressió contra l’obrerisme i l’anarquisme de 1896 després de l’atemptat del carrer de Canvis Nous, durant la professó de Corpus d’aquell any, a Barcelona.

Però alhora, la crisi en les solemnitats públiques vinculades a la religió obeeix a un canvi en les formes d’associacionisme que, a partir de la industrialització, privarà els actes de la base social amb què havien comptat en el passat. Les antigues confraries d’ofici o gremis han desaparegut pràcticament i la commemoració cristiana resta a càrrec de la confraria penitencial que, des del segle XVI, ha encapçalat les celebracions, la Sang, com es coneix popularment la Reial Congregació de la Puríssima Sang de N.S.J.

A finals del segle XIX i en els primers anys del segle XX són diversos els anys en què la congregació decideix no organitzar la professó de l’Enterrament, el divendres, i altres en què aquesta surt només amb els passos o misteris de la seva propietat. Surten, no sempre, el dels Natzarens i el del Descendiment, de la confraria dels pagesos. Altres, dels antics gremis, resten desats, es perdran o acabaran cedits a la mateix congregació de la Sang. Com comenta el diari Lo Somatent, el 1887, «únicament la representació de dos gremis figurava en la processó». Entre 1890 i 1910, la Sang renuncia a fer la professó de l’Enterrament nou vegades.

L’acte central, públic i al carrer, són les professons del migdia i primera hora de la tarda del divendres: el trasllat de la imatge de Crist crucificat des del temple de la Sang a la Prioral de Sant Pere i el seu retorn, després de la funció de l’Agonia. El recorregut d’aquesta professó varia segons si es preveu realitzar o no la del vespre. Més llarg o més curt, com a l’anada. Altres actes, com les visites als monuments, el Dijous Sant, o la Coronació, el diumenge de Pasqua, tenen lloc a l’interior dels temples.

anunci1897

Crida a la premsa demanant ajut per a la realització de la funció de l’Agonia

L’enfrontament entre partidaris i detractors de la celebració no es centra tant en el fet que es realitzin aquestes manifestacions, que en aquest moment han deixat de ser representatives del conjunt de la població, com del fet que l’Ajuntament col·labori econòmicament en la seva realització. Efectivament, la Sang rebia anyalment un donatiu —anomenat l’unça d’or— de part del municipi, una aportació que en aquell moment se situa en les vuitanta pessetes. En el debat, els regidors republicans defensen que el municipi té altres despeses més importants, amb incidència en les de caire social, mentre que els conservadors argumenten que és una tradició i que l’Ajuntament no ha renunciat a fer despeses o a donar subvencions per altres motius, com els homenatges als voluntaris de la llibertat que van morir als camps del Morell, els ajuts al Centre de Lectura o la celebració del Carnaval. Alguns anys, les votacions ajustades i el vot de l’alcalde acaben decidint si hi ha ajut o no. Quan aquest és negat, fet que passa sovint, la Sang organitza uns subscripció popular per a recollir els diners.

Malgrat que, si no hi havia suport municipal, la Congregació —segons els seus estatuts— es podia negar a organitzar la funció de l’Agonia, sembla ser que mai va arribar a fer-ho, si més no en aquest moment.

Cap any es van prohibir la sortida de les professons o les celebracions religioses. Ans al contrari, en moments de governs municipals de majoria progressista laica es mantenen les ordenances municipals restrictives de la circulació, el soroll o l’activitat en aquests dies.

El debat, però, és ben present a la premsa i al carrer, on no hi manquen episodis de tensió. Les associacions republicanes i lliurepensadores organitzen sopars de promiscuació i esmorzars d’embotits al pas del viacrucis. El pas de la professó de l’Enterrament és rebutjat amb xiulets i amb la clàssica mesura de boicot: aviar animals —gossos i gats— en el curs del recorregut. De la tensió amb què es viuen els actes religiosos al carrer en són bona mostra l’alarma que mouen petits incidents anecdòtics o el pànic que motiva un imprevist moviment de la cavalleria al pas de la professó, el 1896. Per no recordar aquell trasbals involuntari que provocaren els obrers del forn de vidre, en anar a la prioral, el Dijous Sant.

professomigdia

Sortida de la professó del migdia, c. 1900 (autor desconegut)

La resposta dels catòlics, en aquests temps de crisi, es centra a potenciar el component emocional de la professó més viscuda per un sector significatiu de la població, la del retorn de la imatge del Crist de la Sang a l’església titular de la congregació. La petició individual d’ajut diví en un moment assenyalat —una creença que pot ser tan antiga com la mateixa professó— esdevé ritual, a partir de 1907, en el moment en què el portador de la imatge la mostra a les persones aplegades a la plaça abans d’entrar al temple. El que coneixem com les Tres Gràcies.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari