Els balls de carnaval durant el franquisme

El ball, com a espai lúdic, de relació i de festeig, ha estat un component fonamental de moltes festes. Els balls de mascarots i màscares han estat un signe d’identitat del Carnaval, i constitueixen un dels components que permet constatar la vigència de la seva celebració fins i tot en aquells moments en què, per les prohibicions, la festa s’amagava i no es mostrava al carrer.

El carnaval fou la festa maleïda pel franquisme. En plena guerra, el dictador la va prohibir, el 3 de febrer de 1937, per les circumstàncies del moment. Però va ratificar la prohibició el 1939 i continuà prohibint-lo en els anys següents. L’aversió franquista a la festa, de ben segur, es pot interpretar pel caire de transgressió de l’ordre, disbauxa, burla i crítica que representava la celebració del Carnestoltes, o per la seva capacitat de mobilització social,  que el règim no podia acceptar. El ball, condemnat explícitament com a pràctica pecaminosa, contrari a la moral imposada pel nacionalcatolicisme, es veia agreujat pel major o menor anonimat que afavoria la màscara.

Per aquesta raó, la prohibició dels balls de disfresses –no tant d’algunes danses folklòriques amb màscares rituals– fou taxativa i implacable: «no pudiendo en consecuencia celebrarse fiesta alguna que exteriorice en cualquier forma aquel carácter, desde el domingo de Sexaguésima hasta el primero de Cuaresma, ni autorizarse durante estos días el uso de dominós, caretas o disfraces en las calles y lugares públicos, ni en los cafés, casinos y círculos de todas clases los bailes que periódicamente acostumbraban a organizar con tal motivo» (1941). Van caure multes i, fins i tot, foren destituïts alcaldes per haver estat tolerants amb la celebració de balls carnavalescos.

Amb el pas dels anys es començaren a tolerar els balls en els establiments dedicats a oferir aquesta activitat durant tot l’any «pero aún estos no podrán anunciarlos al público como bailes de carnaval, ni introducir en ellos variación alguna que directa o indirectamente pueda revelar el propósito de conmemorar tales fiestas.»

A Reus, fa 75 anys, es van tornar a anunciar explícitament els balls de Carnaval, als teatres Fortuny, de la societat El Círcol, Fou, probablement, l’entitat que tornà a celebrar més aviat la festa. Coneguda popularment a Reus com el Círcol dels senyors, pel fet que agrupava els membres de la societat benestant reusenca, fou creada el 1852 i comptava amb una continuada i significativa presència en els carnavals reusencs anteriors a 1936. Malgrat haver estat dissolta en un primer moment, reunia membres de les famílies econòmicament més potents de la ciutat, fet que facilità la seva ràpida recuperació i les relacions amb el règim. El Círcol tenia entre les seves finalitats, entre altres, l’organització de balls en diverses festivitats de l’any. En la seva presència al carnaval destacava l’esplèndida decoració del Teatre Fortuny, a banda de la singular carrossa amb que participava en les desfilades dels grans carnavals, la barca. Fa 75 anys, el 1947, el Diario Español  explicava:

«Estos dias solicita la atención de los reusenses el adorno de nuestro primer coliseo donde se celebraran extraordinarios bailes durante los días 15, 17 y 18 del actual. El martes último principió ya a erigirse ante la fachada de la sociedad “El Círculo” un artístico arco anunciador de estas fiestas de Carnaval, en las cuales actuaran conocidas orquestas y destacados artistas.»

Anunci dels balls de 1947, al Diario Español, sense explicitar que corresponen als tres darrers dies de Carnaval

També organitzava balls l’empresa que gestionava el Teatre Bartrina. En un primer moment, sense explicitar la seva vinculació a la festa tradicional. I sense màscares. Un altre local que, a finals de la dècada de 1940, oferia sessions de ball era el Monumental Cinema, que havia tancat com a sala de projeccions.

Si en els carnavals de la segona meitat del segle XIX fins a la Guerra de 1936 es pot afirmar que tothom ballava, això no implicava que diferències socials no fossin evidents. Entre els diferents espais, amb balls públics i privats, limitats als associats o bé oberts –sobretot a les noies–, els salons de les entitats i els cafès… la diversitat d’opcions era prou gran. Després de la guerra, els espais d’oci associatiusrestaren força més limitats.

Des de finals de la dècada de 1940, els balls als teatres van continuar, alhora que sovintejaven balls particulars en fondes, cases que disposaven d’alguna sala gran i altres espais tancats.

Noies en un ball de Carnaval al Monumental (1948)

El carnaval reusenc, a mig segle XX, era doncs un carnaval amagat que  es sustentava en el ball de disfresses innòcues i que anà emergint tímidament al carrer en l’anar i venir de persones, especialment la canalla, que assistien a aquestes sessions.

Es podria considerar, doncs, que el carnaval va començar a retornar a Reus durant el franquisme, però com una festa escapçada, limitada a espais tancats i despullada  de tota connotació crítica i burlesca. No fou així a tot arreu, en algunes poblacions –a vegades, celebrat com a Fiestas de Invierno­– el carnaval recuperà més aviat els sermons crítics del Carnestoltes i les representacions humorístiques de la seva mort.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El senyal del Raval

El Jueu del Raval és una figura molt popular de Reus, ubicada en una casa a la cantonada del raval de Santa Anna amb el carrer d’en Vilar. En l’actualitat, la imatge —una talla de fusta de mitjan segle XVIII— es conserva al Museu d’Art i Història de Reus, mentre que també es pot contemplar una còpia al carrer, ubicada a l’indret original.

La veu popular atribueix a aquest personatge diverses funcions, la més versemblant és que en tractar-se d’una representació de Cupido, personatge mitològic viculat a l’amor, indiqués la direcció d’un prostíbul que hi havia al carrer del davant, l’antic carreró de Misericòrdia.

La figura, a inicis del segle XX (ACBC)

Podem suposar que la presència d’aquest senyal, pel seu significat, incomodava algunes persones que maldaren per la seva desaparició, mentre que altres la consideraven una figura pràctica o, si més no, entranyable, més enllà dels seus orígens. És en aquest context de possible polèmica que es pot explicar l’anunci burlesc, el desembre de 1886, de la seva suposada solemne retirada.

«Una importante y numerosa reunion celebrada anoche con el objeto de esponer la necesidad de que desaparezca el Jueu, que desde tiempo inmemorial se exhibe en la parte elevada de la casa del Arrabal de Santa Ana, esquina a la calle Vilá (a) Bou, se acordó por unanimidad de que el acto  de su descenso, tuviese lugar hoy, 28 del actual, formulándose el siguiente

PROGRAMA

A fin de que la solemnidad del descenso del Jueu se celebre con toda la pompa y solemnidad que su elevado puesto reclama, se escita á todos estos vecinos y a los de los pueblos comarcanos, para que a las 6 de la tarde de hoy acudan a la plaza de Prim para desde allí dirijirse en correcta formación, en unión de la compañia de ingenieros y bomberos encargados de realizar el pensamiento de todos. Se dará una vuelta de arrabales y una vez llegado al sitio donde yace el personage, se hará con todo el aparato su descenso, al acorde do varias músicas y bandas de tambores y cornetas, para ser depositado interinamente en la plaza antes citada de Prim, para trasladarlo luego al panteón que será costeado por t do sus admiradores.

Reus 28 de diciembre de 1886. La Comisión»

No cal dir que la festivitat entra plenament dins el període que, de Nadal a Carnestoltes, portava la broma als carrers de la població. Aleshores, a la ciutat hi havia bon esperit per a fer propostes com aquesta. A tall d’exemple, al carnaval immediat, el de febrer de 1887 els reusencs, no contents amb enterrar el Carnestoltes, ho van fer amb el braç i el dit.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Retornar la festa al carrer

Les recents festes decennals de la Candela han fet evident el retorn de l’espectacle festiu al carrer. Llevat d’algun detall, com l’ús –encara– de mascaretes per part del públic i alguns components dels balls i elements festius que participaren en cercaviles i seguicis, la imatge de les desfilades d’aquests dies podria ser la de moltes altres celebracions d’abans de la pandèmia. Només, a tall d’exemple. Que l’espectacle festiu torni a l’estat prepandèmic és una bona notícia. L’espectacle, en una visió àmplia del concepte, és un component substancial de la festa.

El ball reusenc de Mossèn Joan de Vic. Festes decennals de Valls, 6/2/2022

L’espectacle –tradicional o no– comporta una delimitació i distribució de l’espai, una diferenciació entre actuants i públic, programació d’horaris, que molts cops genera –amb pandèmia o sense– mesures de control. I és clar que la situació sanitària dels darrers anys ha afavorit aquestes mesures que adaptaven, amb més o menys encert, la celebració festiva a les condicions del moment.

El risc és que, cara al futur, la pandèmia ens deixi un pòsit de control sobre les manifestacions festives que, més enllà d’arguments sanitaris, respongui a una innata necessitat de regular la festa des de dalt, per raons de control social o, massa vegades, de simple comoditat dels responsables administratius.

L’experiència dels anys anteriors a la pandèmia, amb l’aplicació de criteris de prevenció no sempre equitatius, segons els llocs i les persones, respecte a l’ús del foc o les concentracions festives, per exemple, pot fer témer que per algunes administracions, sobretot locals, sigui temptador quedar-se en models més o menys semblats als adoptats durant la crisi sanitària.

De ben segur que no ha de passar a tot arreu. Però convé ser conscients de que el retorn a una pregonada normalitat no suposi pèrdues en les interaccions socials, les pràctiques transgressores i els aspectes no subjectes a programa de les diverses celebracions festives.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

La tradició

El debat sobre la tradició és recurrent i reapareix en diversos àmbits de la cultura amb l’objectiu d’acotar límits o establir categories respecte a pràctiques contemporànies. Més que definir he intentat entendre la tradició com a transmissió. Com un procés –per tant, sempre dinàmic– de comunicació de sabers, de coneixements i tècniques, de costums i creences, que es produeix entre el passat i el present. Un procés que implica les persones o col·lectius que transmeten allò que constitueix el seu bagatge i, nogensmenys, aquelles que interpreten allò que reben.

La transmissió pot ser més o menys, però sempre selectiva , d’igual forma  que la recepció ho és, en funció ambdues dels condicionants de les persones i les comunitats. El present construeix –podeu dir que inventa– la tradició a partir d’acollir –rebre, escolta, viure la experiència– o pouar –amb la recerca–en el passat.

Des d’aquesta perspectiva, no m’he estat d’emprar i aplicar el qualificatiu de tradicional, des de la subjectivitat inevitable i la necessitat de treballar sobre pràctiques culturals en evolució que mantenen vincles amb el passat per un procés de transmissió del coneixement.

Publicat dins de les idees | Deixa un comentari

Què la distància no esdevingui norma

Esperar els reis amb sorolls metàl·lics de llaunes o esquelles, amb el foc d’atxes, falles, aixames o fanalets, rebent-los amb senyals fets de canya, cridant-los o guiant-los perquè no passin de llarg del poble i no es deixin cap casa per visitar.

Pràctiques antigues de simbolismes ancestrals del temps hivernal a l’espera de retorn de la primavera, que tenen tot el seu sentit al segle XXI si suposen implicació i participació de la comunitat en la festa, col·laboració entre els adults i els petits, en la preparació dels estris i el seu ús; aprenentatge del foc o transgressió de la normalitat amb protagonisme efectiu de la canalla. Components que atorguen sentit als costums, més enllà de referències a la tradició o a  la conservació del patrimoni.

En general, voldria que la pandèmia no ens faci caure en la temptació de restar en la festa que només es pot mirar, en l’espectacle generós, i regulat, per al consum passiu del poble.

Que la distància, avui sanitària, no esdevingui en aquesta i altres festes, norma de futur.

I millor 2022.

Publicat dins de les idees | 1 comentari

Una reflexió pessimista

Permeteu-me un punt de pessimisme racional. Si el 2021 havia de ser un any de recuperació de la vida cultural associativa, em sembla que no ho ha estat prou. La pandèmia ens va situar en un estat de desconnexió personal, que vam resistir a cop de converses i conferències digitals, de voluntat de mantenir la presència des de la distància, que no hem acabat de superar.

És clar que no es pot generalitzar i que cada col·lectiu ho ha viscut d’acord als seus objectius i àmbit de treball. Com també ho és que la comunicació i la difusió digitals han esdevingut eines a les que no hem de renunciar. Però, malgrat tot, aquest any que s’ha acabat em deixa un regust d’incertesa. No tant per la quantitat d’activitats en què he participat o que he col·laborat a organitzar com per una sensació de limitar-nos a continuar resistint.

Em desagrada aquesta deliberada confusió, que no és gens nova, entre cultura i espectacle –que és, sens dubte, un component important de la cultura, però no l’únic– o entre festa, esbarjo i oci. M’indignen les declaracions i mesures de suport a la cultura entesa només com a producte comercial i mercaderia. Em preocupa la poca valoració del treball quotidià de dinamització social i cultural, la superficialitat amb què s’afronten alguns temes, sempre en benefici de les actuacions puntuals i més o menys excepcionals. I el cada cop més gran control administratiu sobre l’ús del carrer… trets que no són cap novetat en absolut, però que la situació de la pandèmia ha accentuat.

Doncs, ja ho he dit. A continuar.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

La confraria dels fadrins de Reus

Aquest desembre, i fins al gener, passat Reis, el Museu Salvador Vilaseca de Reus exposa un relleu en fusta, obra de Rafael Rocafort i Segimon Roura ―daurat, més tard, per Francesc Cervera―, que formava part del retaule encarregat l’any 1623 per la Confraria de Jesús, la dels fadrins, i es trobava a la prioral de Sant Pere. S’hi figura la representació del naixement de Jesús i l’adoració dels pastors.

La Confraria dels fadrins, sota l’advocació del Santíssim Nom de Jesús, fou una de les agrupacions d’aquest tipus més potents de la vila, ja que ―segons les seves ordinacions de 1616― reunia tots els joves de la vila des dels setze anys fins al matrimoni. Com altres confraries, reunia finalitats religioses i socials. Així, tenia cura del manteniment de l’altar de l’advocació, d’acompanyar els confrares malalts al combregar, de treure atxes per al seu enterrament i de fer dir missa quan aquests morien:

«Que sempre quan estarà mal algun de dits confrares y se li haurà de aportar a sa casa lo Santíssim Sagrament, los procuradors o sagristans de dita confraria sian tinguts y obligats en traure les atxes de dita confraria y acompanyar lo Santíssim Sagrament, y, sempre y quant morra algun confrare, hajen de traure la lluminària y acompanyar lo cos, sens pagar cosa alguna los béns del difunt.»

També havia d’ajudar els confrares en cas de necessitat: «Quant estant malalt algun confrare y tindrà necessitat de béns de la confraria, se haie de socórrer».

A més a més, sabem de la seva participació en les professons de pregàries ―a Misericòrdia i altres ermites― per les necessitats de la vila. Per altra part, la funció de les confraries que reunien els membres d’una comunitat per edat o per gènere era complementària a les que agrupaven els mestres dels diversos oficis. Cal esmentar que també s’anomenaven fadrins els joves en curs d’aprenentatge d’algun ofici. Els càrrecs de la confraria es renovaven cada any per la diada de la Mare de Déu de setembre.

En l’àmbit cultural, el paper dels fadrins era especialment rellevant en les festes. Els dies de Nadal, els joves escollien un rei burlesc ―anomenat rei moro o moixó, segons els documents―, que es feia l’amo del mercat i en dictava disposicions estrafolàries, fet que acabava amb la seva fugida final; les seves mesures, però, permetien aplegar diners per a la confraria. El costum és molt antic i ja al final del segle xv coneixem debats al Consell municipal sobre la seva prohibició. Així, el 18 de desembre de 1496, «los honorables jurats an preposat, per sublevar alguns escàndels, los quals ja per esperiència avem vist sobre la profanitat del rei moro e que·ls par se deu vedar, que no·s fasa e que serquen altres remeis per aument de la lluminària».

En els llibres d’actes municipals sovintegen les notícies sobre peticions de músics per les festes de Nadal i de Carnestoltes, tot demanant si hi haurà joglars a càrrec de la vila. A tall d’exemple, el novembre de 1532 preguntaven al Consell si n’hi hauria, «per quant los fadrins acostumen quiscun any logar los juglars per a Nadal ab totes les festes acostumadas», com Sant Sebastià o Carnestoltes. Aquestes peticions es repeteixen força anys.

Les ordinacions recullen el ritual del ball de plaça, al Mercadal, en què els fadrins n’eren els protagonistes. El privilegi de començar una ballada ―podia subhastar-se― comportava abonar als plegadors ―les persones que s’encarregaven de cobrar els balls per la confraria― una quantitat de diners. Coneixem una ordinació municipal de 1475

«per squivar dans e perills que molt sovint se speren, més que més en les festes de Nadal, sobre lo fer de les dançes, on se fan grans disolucions e abusos redundant en avinantesa de prou scàndels. Ab autoritat de la senyoria que de la present ora avant no sie nengú qui ballar volrà ab qualsevulle fadrina se hage a convenir ab los plegadors.»

Com cal suposar, els joves eren l’ànima de la festa ―no pertoca pas aquí detallar les moltes peticions i incidències que recull la documentació municipal―, i en una societat preindustrial, en què les confraries eren la forma d’associació més comuna, el paper de la del Nom de Jesús fou força rellevant.

El 1707, la confraria s’adreçà al Consell per a la  «concessió de un puesto és detràs lo altar mayor, al costat del armari que tenen construït los confrares del número del Roser, per recondir en ell algunas figuras té la confraria», sol·licitud que fou acceptada.

La Confraria dels fadrins va finir la seva activitat a mitjan segle xviii. Segons consta en una acta municipal d’agost de 1750, aquesta va lliurar les imatges, els llibres i altres objectes de la seva propietat a la vila.

Publicat dins de cultura popular, patrimoni | Deixa un comentari

Un projecte sobre molins fariners

Els molins són un clar exponent de l’aprofitament de la força de l’aigua per accionar màquines en la societat preindustrial. Apropar-se al funcionament dels molins hidràulics –per a moldre els cereals. o minerals, elaborar teles o paper– conèixer les implicacions de la seva propietat en la jurisdicció sobre un territori, saber de les condicions de treball o els tractes que s’establien per a la molta d’un gra que arribava de prop o de lluny, ens ajuda a conèixer molts aspectes de la societat del passat. Cal tenir  en compte que els molins foren una indústria indispensable en una societat anterior a la màquina de vapor o l’electricitat, en que aprofitava l’energia hidràulica, allí on podia, amb recursos limitats. Els nostres petits rius mediterranis en són bon exemple.

Moltes poblacions havien de portar a moldre el seu gra a termes veïns, on hi ha l’aigua, a vegades força allunyats del nucli de població. Per aquesta raó de necessitat, els molins generaven activitat econòmica  i el seu control era cobejat pel poder. Alguns municipis tenien molins en propietat que permetien prioritzar l’obtenció de farina per a les necessitats pròpies.

L’any 2005, l’edifici mig enrunat del molí de l’Estudiant, a Cabassers, conservava restes de la maquinària

En l’actualitat, de molts antics molins només es conserven rastres, L’abandonament i, en algun cas, la seva proximitat al curs del riu ha enrunat o fet desaparèixer edificis, mentre encara podem observar les gruixudes parets d’una bassa o el pou per on l’aigua es precipitava amb força per moure la roda que accionava les moles. Altres edificis han estat musealitzats o reutilitzats com a vivenda o allotjament turístic o encara conserven les antigues estructures.

El proper dimarts 30 de novembre es presenta a Reus el «Projecte Siurana. Un riu, un Parc Natural i una ruta de molins» a càrrec d’Aina Porqueres (École nationale supérieure d’architecture Paris-Malaquais) que ens proposa, a partir d’unas recerca sobre els molins hidràulics, que planteja la reutilització d’antics molins del riu de Siurana com a espais de formació agrícola i venda de productes de proximitat i coneixement de la importància d’aquest patrimoni.

Un projecte que ens mostra com, a més de l’estudi històric, etnogràfic i arquitectònic, els molins hidràulics poden esdevenir espais de dinamització social, cultural i econòmica del territori.

L’acte tindrà lloc al local de Carrutxa (Travessera del C/Nou de Sant Josep, 10, baixos) a les 6 de la tarda.

Publicat dins de patrimoni | Deixa un comentari

Els ramats, els homes i les dones, a Montsant

Enguany l’exposició «La feina que no es pot deixar. Pastors a Montsant», produïda pel Parc Natural a partir de la recerca de Carrutxa, ha anat itinerant per diferents poblacions del Priorat –i ho continuarà fent– amb una visita a Reus, on es pot veure fins al 5 de novembre al local de l’associació.

L’exposició ha estat motiu de xerrades a cada població i un element de dinamització de la recerca que ha facilitat la recollida d’informació i testimonis, la localització d’objectes i el recull de fotografies. És una pràctica habitual en els nostres treballs d’investigació sobre el patrimoni etnològic, amb propostes de divulgació que alhora actuen com a factor de motivació per aprofundir en la recerca.

La recerca d’aquest estiu ens ha permès endinsar-nos, doncs, en el coneixement de l’ofici, més enllà dels tipus de bestiar i les característiques de la feina. És cert que la majoria de pastors que hem documentat eren, i són, homes. Sobretot si fem referència als que –procedents d’altres comarques– portaven ramats dalt a la serra, a l’estiu, i feien estada a la muntanya. Sí que hem aplegat notícies de més dones en els ramats de proximitat, a cura dels ramats.

Però, sobretot, ens ha interessat apropar-nos a les economies domèstiques, on homes, dones i canalla tenien el seu paper. És cert que, d’una banda, hi havia pastors a jornal de cases ramaderes que tenien diversos ramats escampats pel terme, però sovint ens trobem amb explotacions familiars on la pastura es combina amb un establiment de venda de carn, de llet, de les pells dels animals –valorades per a fer bots– o de la llana, segons el tipus de bestiar. De formatges per a la venda al públic, molt poques referències en el passat, a diferència de l’actualitat.

Testimonis d’homes i dones que ens han apropat a les formes de vida d’un passat recent, de les exigències d’una feina que no es podia deixar durant tot l’any, que implicava negociació per a l’ús del terrenys i abastia a la comunitat. I que ens fan reflexionar sobre un present on tota l’estructura social –i la normativa legal– sembla abocada a afavorir les grans explotacions de ramaderia intensiva. D’aquesta forma, reivindicar la ramaderia extensiva, amb ramats sempre acompanyats, que aprofiten –i s’impliquen en la gestió– dels recursos del territori, amb una producció necessàriament ecològica… esdevé, més que emmirallar-se en el record d’un passat, proposta de futur.

Publicat dins de cultura popular, patrimoni | Deixa un comentari

Anissos

L’aigua és, en el seu estat pur, un líquid transparent i sense gust. A la pràctica, és clar, trobem diferències entre les aigües d’una font o altra, en funció dels minerals que ha dissolt, l’aigua tractada de l’aixeta o de l’ampolla que comprem al supermercat. Acompanyar l’aigua de la font amb alguna llepolia o d’un producte dolç era prou comú i, sens dubte, els anissos eren el més popular, entre els més petits i no tant petits. Els anissos són ben presents a la cultura popular: n’és exemple «van ser feliços i menjar anissos» com a tancament d’un relat que acaba bé.

De fet els anissos eren una bona recompensa per a les accions infantils, pagament de bon comportament o de petites feines ben realitzades. Pere Cavallé explica que, al tombant del 1900, després de la Tronada de la vigília del migdia de la vigília de Sant Pere, la canalla s’ocupava de recollir els mascles que quedaven escampats damunt les llambordes de la plaça del Mercadal i els portava a la Casa de la Vila, a canvi d’una paperina d’anissos.

Com les coques de sucre o les rosquilles, els anissos formaven part dels refrigeris populars a les festes de barri i altres celebracions. Sense oblidar els aiguardents anisats que eren beguda comuna dels adults, a les festes i al jornal, però això ja és un altre tema.

Tornant a aquest humil i petit confit, cal veure com la presència d’una venedora d’anissos i dolços a la Boca de la Mina és una mostra que el costum de passejar fins aquest indret era ben vigent al Reus del passat i juna prova evident de l’elevada quantitat de reusencs i reusenques que s’hi desplaçaven al llarg de l’any, sobretot a les festes assenyalades. Perquè la rendibilitat del negoci, si l’hem d’anomenar negoci, només s’explica per l’abundància de clientela.

I com en tantes activitats econòmiques, hi intervenia el municipi. I sabem de les venedores d’anissos per la documentació municipal. Pel que sabem, dones amb pocs recursos –el caire del producte ho fa pensar– que trobaven en aquesta feina una forma de guanyar-se la vida. Una feina per la qual havien de pagar l’arbitri corresponent.

Les fotografies ens han mostrat la imatge de dones velles, però –pel que ens diuen els papers– alguna hi va ser força temps i, per tant, hi va començar quan era jove. També perquè potser aquest era un ofici per al qual no hi havia jubilació…

Sabem per la documentació que al segle XIX hi havia, alhora, diverses venedores d’anissos que s’hi estaven en totes les èpoques de l’any i que fins sabem que instal·laven les seves taules a tocar, l’una al costat de l’altra. En coneixem el nom d’algunes, com la Maria Sans, que hi era des del 1827 i que el 1871 es considerava una de les més antigues; o bé l’Antònia Roger, que el 1871 sabem que era molt velleta i que ja hi portava molts anys tot «prestant un veritable servei al públic» –com detallen els documents–, i encara Francesca Juanpere, també esmentada el 1871. Aquell any 1871, fins i tot, es parlà de fer una caseta a la Boca de la Mina per a dedicar-la a la venda de dolços.

Ja al segle XX, l’última venedora d’anissos que coneixem fou la Maria Roig Borrull. La seva néta, Josepa Pita Domènec, la va recordar:

«A la meva infància, amb la meva germana Ventureta, que malauradament ja no està entre nosaltres, veníem cada dia d’estiu amb l’àvia i gaudíem del lloc, jugant i corrent, observant l’entorn. Des d’aquí veiem l’Institut Pere Mata, llavors en dèiem el manicomi, i ens semblava molt lluny! Prèviament havia ajudat a l’àvia, que vivia amb nosaltres, a preparar les paperines amb els confits i els caramels que després exposaria en aquest pedrís, i a l’hora de fer el recompte, sempre en faltava algun que m’havia menjat jo. Quan es feia fosc ens venia a buscar el pare i anàvem caminant cap a les Cases Barates, on vivíem i jo segueixo vivint…»

La venedora d’anissos. Al fons, dos personatges d’època, interpretats
per membres del Bravium Teatre, en l’acte d’inauguració
(Foto: Ajuntament de Reus)

Avui una escultura de Mercè Bessó recorda aquella feina, la de Maria Roig i la de les dones que la van precedir. Vivim en una societat en que la prestació de serveis semblants s’encomana molts cops a màquines –no vull donar idees, com la d’instal·lar un aparell expenedor d’anissos– i en què els oficis de carrer han pràcticament desaparegut. Una societat, però, que reconstrueix, no només físicament, els espais del passat per donar-hi nous usos. I que no renuncia a la memòria

(El text correspon al parlament que vaig fer en l’acte d’inauguració, el dissabte 10 d’octubre, amb l’afegit del testimoni de la Josepa Domènec)

Publicat dins de patrimoni | Deixa un comentari