L’amenaça del purgatori

«Hay Purgatorio; y que las almas detenidas en él reciben alivio con los sufragios de los fieles, y en especial con el aceptable sacrificio de la misa; manda el santo Concilio a los Obispos que cuiden con suma diligencia que la sana doctrina del Purgatorio, recibida de los santos Padres y sagrados concilios, se enseñe y predique en todas partes, y se crea y conserve por los fieles cristianos (…)»

El purgatori, com a estat de transició entre la Terra i el Cel, acollia –segons la religió catòlica– les ànimes que no mereixien la condemna eterna de l’infern, però que tampoc podien anar directament al paradís celestial perquè algun pecat havien de redimir: és a dir, la gran majoria de creients. El purgatori representava per tant la immediatesa del càstig que seguia a la mort: Les pregàries per les ànimes del purgatori eren el remei amb que els vius podien alleujar el patiment dels difunts.

El concili de Trento, l’any 1563, es va signar el decret sobre el purgatori. Les consignes religioses contrareformistes defensen l’existència del purgatori en contraposició a les negacions protestants.

Els vius havien de procurar pels seus difunts, mitjançant pregàries, misses i novenaris, perquè la seva estada al purgatori fos el més breu possible. Les representacions del purgatori explicitaven el patiment d’aquells que s’hi trobaven. D’aquesta forma, les captes per les ànimes esdevingueren una font d’ingressos per a l’Església gens menyspreable, sobretot a partir que el Concili de Trento ratifiqués la seva existència, vinculant-ho a la consecució d’indulgències en vida i als actes pietosos en benefici dels difunts.

Aquest mes, el Museu Salvador Vilaseca de Reus mostra en una vitrina, a l’entrada, una bacina per a captar almoines. Us adjunto l’article que vaig publicar al web del museu:

El bací de les Ànimes

«E aprés dirà lo prevere: Hajau per recomanats los bacins qui van entre Déu i vosaltres.»

La pregària per les ànimes dels difunts és un aspecte cabdal de la tradició cristiana. Per tal de cobrir les despeses que ocasionava el culte, com la realització de misses, els ornaments o la il·luminació d’un altar, s’establien diferents formes de capta, en diners o en espècies. Un exemple era el pa ofert el dia de l’enterrament o en la missa del dia dels difunts, el 2 de novembre; les famílies que havien tingut morts durant l’any n’oferien i, al final, el baciner el repartia entre els pobres. Els costums variaven segons el moment i la pràctica de cada diòcesi. D’igual forma, antigament i en el moment de l’ofertori, passaven escolans amb diverses bacines –dels sants, de la Mare de Déu del Roser, de l’Esperit Sant o de les Ànimes, per exemple– per aplegar diners. Els recursos eren administrats per alguna confraria –sovint, als nostres pobles, fou la dels fadrins– o per la parròquia. Evidentment, en cada població podrem trobar particularitats en aquestes pràctiques enumerades aquí de forma genèrica.

Al Museu de Reus es conserva, des de 1937, un bací de les Ànimes procedent de la prioral de Sant Pere: una safata rodona de llautó amb una figura femenina al mig, de fusta policromada, que representa una ànima del purgatori.

La peça de llautó mostra abundant decoració, tot i que molt desgastada. S’hi observen motius ornamentals vegetals i formes ondulades envoltant una inscripció poc entenedora –sembla que en una llengua germànica– que ocupa tot el contorn. A la base de la safata s’hi representen Adam i Eva al Paradís, amb l’arbre al mig i la serp amb la fruita prohibida, símbol del pecat original. La figura central de fusta, femenina i amb els cabells llargs i negres, en actitud de resar i voltada de flames, correspon a la representació més habitual en els altars: les ànimes visualitzades amb cossos nus, en actitud de pregar i figurant un sofriment extrem.

El Consell de la Vila reusenc acordà fer la capta del bací de les ànimes –sembla que per primer cop– el maig de 1540, tot i que ja se’n parlava l’any anterior. Els diners aplegats es guardaven en una caixa de dos panys, una clau de la qual la tenia un jurat major i l’altra el prior o un prevere de la comunitat de Sant Pere.

Segons consta a les actes municipals reusenques, el bací havia estat donat per l’arquebisbe Lluís de Cardona, entenem que uns quants anys abans. Cardona fou arquebisbe de Tarragona entre 1531 i l’any de la seva mort, el 1532. Anteriorment ho havia estat de Barcelona.

Tot i que la preocupació pel més enllà ha estat present en totes les èpoques, una de les primeres formes d’advocació organitzada és la de les confraries de les ànimes del purgatori, les quals –segons apunta Eugeni Perea– apareixen documentades a la majoria de parròquies de l’arquebisbat de Tarragona al segle XVIII, amb ordinacions que regulaven les seves funcions –organització, obligacions dels confrares, servei litúrgic i eclesiàstic i beneficis– i que sovint eren erigides a instàncies del bisbe. Les confraries havien de mantenir la il·luminació en les capelles corresponents, procurar les celebracions funeràries, el novenari d’ànimes, els aniversaris…, així com tenir cura dels tocs de campanes. Els beneficis per als confrares eren bàsicament de caire espiritual. El 1724, la confraria de les ànimes reusenca es va agermanar amb la germandat de la Mare de Déu dels Socors de Sevilla.

El culte vinculat a la vida ultramundana ens ha deixat diversos testimonis. A Reus, el tram de corredor de muralla que hi havia al costat del Fossar Vell s’anomenava, si més no al segle XVI, el corredor de les Ànimes.

També havia existit una capella de les Ànimes, al terme de Castellvell i a tocar del de Reus, que donà nom al camí que des del camí Fondo de la Bassa Nova va fins a la població veïna.

Sens dubte, però, el referent més recent de la religiositat popular a l’entorn del purgatori és l’anomenat mas de les Ànimes, a la partida del Roquís, al costat de l’antiga carretera a Falset. A la paret del mas, a la vista dels qui hi circulaven, es podia llegir una invocació als vianants perquè hi deixessin una caritat per a les ànimes del purgatori. La inscripció va desaparèixer ja fa anys, però el topònim continua ben vigent.

Perea anota retaules d’ànimes encara conservats en diverses poblacions, com el de l’Aleixar, o ben documentats, com el de Gratallops o el de Torroja. Un dramatisme visual, quant a la por al més enllà, que també es reflectia en penons, estampes i fulls. «La iconografia ajudava a fixar, precisament, aquests horrors: les penes de les ànimes traspassades al purgatori. Convenia, en primer lloc, situar l’indret, mostrar els camins o patiments d’accés, expressar els dolors de la carn que no crema i de l’ànima que pateix, per acabar ensenyant als vius la manera d’intercedir pels morts, així com d’endreçar els propis comportaments i creences.»

(*) Eugeni Perea Simón, «L’advocació de les ànimes del purgatori a l’Europa posttridentina: apunts per a una història a l’Arxidiòcesi de Tarragona», a Pedralbes. Revista d’Història Moderna, núm. 18.1 (1998), p. 519-528.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Els primers anys del nou carnaval reusenc

«Molts dels qui van instaurar el Carnaval l’any 1978, a la nostra ciutat, ja no són entre nosaltres», escrivia Antoni Zaragoza el 2016. Avui, ell tampoc hi és. La recuperació del carnaval és un component important en el conjunt de canvis culturals que es generen a Reus des del darrer quart del segle passat ençà. Ho hem recordat amb la projecció a l’Arxiu de Reus d’un recull elaborat pel Centre de la Imatge Mas Iglésias a partir de filmacions domèstiques.

El retorn de la festa als carrers de la ciutat, després d’haver estat reclosa en els balls de societat d’El Círcol al Fortuny i d’altres, força més populars, en espais particulars, es va produir el 1978, un cop mort el dictador. Si bé ja feia alguns anys que hom podia veure canalla disfressada o, fins i tot, algun adult, anant i venint, en les diades pròpies de la gran celebració hivernal, fou aquell 1978 el moment que assenyala, efectivament, l’organització de les primeres desfilades de disfresses o l’arribada del rei Carnestoltes a la ciutat, acompanyat de les corresponents autoritats carnavalesques.

Altres vegades he explicat, de paraula i per escrit, que la recuperació del carnaval es va moure entre la justificada por a la prohibició, el 1978, i la voluntat de reproduir un model de festa, d’abans de la Guerra Civil, que havia restat en el record de la gent més gran. No insistiré tampoc en les diferències que, en aquells anys, van enfrontar els impulsors de la festa amb les colles de gent jove que apostàvem per un carnaval més transgressor i satíric. La conversa amb Jaume Amenós al cicle «Testimonis», organitzat per Carrutxa el 2012, d’on surt la veu que acompanya les filmacions, aporta força informació sobre aquells moments.

Les imatges presentades ens mostren una festa en construcció on la creativitat és cabdal. Força diferent de les edicions més recents. La projecció va servir per a recordar –o cercar-se entre els participants–, però també aporta idees per a reflexionar sobre el present.

Els primers anys de retorn al carrer dels carnavals reusencs
Reus: Centre de la Imatge Mas Iglésias (Institut Municipal Reus Cultura), 2019
Edició i muntatge: Josep Torrents Alberich

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Un primer opuscle sobre diables

Sovintegen a les xarxes socials propostes de cadenes de recomanacions de llibres —piulant només la portada, per exemple— o de cançons que han estat importants en les nostres vides. No m’hi afegeixo. No em fa res, però, comentar publicacions, i avui em proposo fer-ho amb una de pròpia i, per tant, especial, des de la distància del temps. Si us ve de gust, la podeu llegir…

Una entrada al facebook de fa unes setmanes, em va recordar la que fou la meva primera recerca sobre el ball de diables, ara fa ben bé quaranta anys. Redactat la primavera de 1981, El Ball de Diables a Reus és un opuscle de vint pàgines dedicat a una manifestació festiva que, amb els anys, ha esdevingut l’eix d’un dels meus grans àmbits de recerca a l’entorn de la festa, el foc o la pirotècnia.

La curiositat em va motivar a rellegir el treball. Ha estat una experiència interessant. De bon començament, apunto que és una lectura relativament prescindible, bàsicament perquè ara hi ha una bibliografia molt més exhaustiva, des de llibres fins a articles de divulgació, on pouar. Però, alhora, tampoc desdibuixa, ans al contrari, la percepció que avui podem tenir sobre la trajectòria històrica del ball.

Efectivament, l’opuscle apunta cap a la singularitat dels diables al Baix Camp, sense parlaments, ni moviments de dansa, i l’absència de personatges definits dins el grup vinculats a una representació teatral de la lluita entre el bé i el mal que, malgrat tot, s’intueix com a referent: «Seria enfilar-se massa el connectar el ball de diables amb l’antic ball de Sant Miquel?»

Entre les errades més evidents, la consideració de la professó del 28 de febrer de 1603 cap a l’ermita de Misericòrdia com a primera data documentada de sortida del ball. Anys després, revisant la documentació amb l’Ezequiel Gort, vàrem constatar que aquesta no va existir. Avui, explico que el ball de diables, tal com el coneixem, es consolida a Reus al darrer terç del segle XVIII i m’interessa poc trobar una data fundacional.

Hi manquen igualment moltes dades sobre la presència dels diables en celebracions no religioses, especialment el seu paper en les festes de barri i als carnavals del segle XIX i començaments del segle XX. La relació de solemnitats anotades es nodreix, en bona part, d’un manuscrit de Francesc Torné i Domingo que em va fer descobrir Pere Anguera.

Més enllà d’aquestes consideracions, em sembla força interessant reflexionar sobre la gènesi del treball: d’alguna manera s’explicita en la presentació, amb la voluntat de divulgar els diferents components de la festa i la seva funció en les diverses celebracions, un dels objectius que motivà la creació de Carrutxa.

Cal llegir, però, el final del text per a copsar la clau del moment: «Com a punt final diré que entre els personatges que aparegueren l’any passat [1980] a la festa de la Nit de Sant Joan, que en els darrers anys ha estat recuperada per diferents entitats ciutadanes, hi havia uns quants dimonis que tiraven carretilles». M’imagino que l’ús de la paraula dimonis no és accidental. No m’atrevia, potser, a parlar de ball de diables —tot i que ho eren, amb vestits procedents de cal Jansà, a la plaça de la Farinera— en un moment en què la colla encara s’estava formant. De fet, tot l’opuscle traspua el concepte de «colles estables» en contraposició a les sortides obertes del ball que havien caracteritzat històricament el Baix Camp.

Potser perquè l’objectiu de la publicació era també desmitificar una mena de llegenda urbana que planava sobre l’intent d’una colla de gent jove de revitalitzar l’antiga manifestació de foc: aquella que afirmava que els diables «només» podien sortir cada vint-i-cinc anys, en les festes de coronació de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Recerca aplicada, que en diríem ara.

Finalment, vull esmentar que la publicació es va finançar en part gràcies a tres anuncis: la disponibilitat econòmica del col·lectiu, aleshores, era nul·la.

Salvador Palomar Abadia
El Ball de Diables a Reus
Reus: Carrutxa (grup de recerca i acció sobre festes i cultura popular), 1981
Col·l. Fulls monogràfics; 1
Fotografia de portada: Pere Martorell Jareño
Imprès per Trama, taller òfset (Ricard Solana)

Publicat dins de cultura popular, personal, publicacions | Deixa un comentari

Canalla tocant el timbal

Benvolguts pares i mares, o altres familiars o parents, que aneu a veure el pas del seguici festiu pels carrers de Reus o pel passeig de Misericòrdia, amb els xiquets o les xiquetes portant timbals de joguina: heu pensat si la millor forma d’educar musicalment els vostres fills o filles és que juguin amb l’estri esmentat (també podríem parlar, encara que en un grau menor, de trompetes i altres instruments de fer soroll) mentre balls i elements festius evolucionen?

Les nostres festes majors han aconseguit destacar, entre altres factors, per la qualitat excel·lent dels acompanyaments musicals dels grups festius, tant per la diversitat instrumental com de melodies. Des de formacions més tradicionals —colla de grallers, flabiol i cornamusa, cobles— fins a les que combinen instruments autòctons amb altres de vent… I comptant amb el fet que a les tonades històriques de ball o cercavila s’hi han afegit noves composicions, vinculades a figures de creació més recent, es pot afirmar que la música constitueix una part molt significativa dels nostre patrimoni festiu.

Veure, o no, passar els grups festius a cop descompassat de timbal de plàstic o de llauna no és la millor manera de descobrir aquest aspecte de la festa i acaba generant un entorn sonor poc propici per a gaudir de les melodies, o seguir el compàs per a ballar, si no és que acaba molestant tothom per l’excessiva concentració de canalla jugant a fer soroll en trams concrets.

És cert que hi ha xiquets o xiquetes amb una sensibilitat especial pel ritme, per als que  seguir els diferents tocs de percussió són una manera d’experimentar l’excepcionalitat del moment. Magnífic. La festa reusenca ofereix diverses propostes per a fer-ho possible, des de l’aprenentatge fins a la participació en colles que incorporen sonadors molt joves, fan assaigs específics amb la seva canalla, i surten al carrer, no només en el seguici infantil. Participar directament a la festa és una forma de viure-la amb més intensitat.

L’escola ha fet un treball excel·lent en la difusió de les festes majors reusenques pel que fa al coneixement dels seus components i com a forma de fer participar a les generacions més joves d’uns referents culturals que, en definitiva, construeixen comunitat i fomenten la convivència. Els aspectes musicals de la festa s’han treballat, amb experiències força reeixides, i es poden continuar treballant.

El ball de diables és un bon exemple de grup festiu que incorpora i forma tabalers molt joves

Ens pertoca als adults, des de l’àmbit familiar, escolar o associatiu, transmetre el sentit de la festa com a espai necessàriament col·lectiu, amb referents comuns, que combina cultura i esbarjo, on les persones tenen papers diferents en cada moment, seguint rituals comuns: com a actuants i espectadores, o tothom barrejat en moments d’esclat festiu, observant el pas d’una dansa, saludant una figura o jugant a córrer sota les espurnes en un correfoc.

Us convido, doncs, a educar en la festa, a conèixer i fer descobrir tots els seus matisos. I, evidentment, a participar-hi de les moltes maneres que el seu costumari proposa.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Una visió reusenca de la guerra del Rif

Aquests són els últims dies –fins a final de setembre– en què podeu visitar «Un reusenc a la guerra del Rif (1921-1926)», la mostra temporal que presenta el Museu Salvador Vilaseca, al raval de Santa Anna, de Reus.

reusenc_rif.jpg

Com el seu títol indica, l’exposició ens apropa al conflicte a partir de la col·lecció de fotografies realitzades per Macià Ferrando Roca en el transcurs de la seva estada al Marroc com a soldat de l’exèrcit espanyol. Es tracta d’una visió evidentment parcial, més encara si tenim en compte que feia de mecànic d’avions al camp de Nador, lluny de la primera línia de combat.

L’exposició contextualitza aquest recull explicant els antecedents i el desenvolupament de la guerra, la percepció que en tenia la població catalana o la trajectòria vital del fotògraf. Un coneixement necessari per apropar-se a la que podem considerar una guerra d’alliberament nacional en què l’exèrcit ocupant s’enfrontà a la revolta de la població autòctona, liderada per Abd-el-Krim, que creà la República Confederal de les Tribus del Rif al setembre de 1921, un estat amazic que va existir fins el 1926.

L’exèrcit espanyol fou vençut el 1921 a Annual, però finalment la col·laboració entre França i Espanya, a partir de 1924, possibilità la derrota dels rifenys. L’exèrcit espanyol utilitzà armes químiques contra la població civil. L’aviació va tenir, per primera vegada, un paper molt significatiu. El coneixement de l’actuació de l’Estat espanyol al Marroc, i especialment d’aquesta guerra, a la dècada de 1920, és cabdal per entendre el desenvolupament de la Guerra Civil espanyola pocs anys després.

El record de la presència militar i de les guerres d’Àfrica, en diversos indrets i moments, és encara més o menys present en la memòria popular, sobretot quan sovintegen, en algun calaix o caixa, les fotografies d’avantpassats vestits de soldat. i encara més a Reus, on la figura mitificada del general Prim, ben present al paisatge urbà, i la indiscutible qualitat artística de la pintura de Fortuny, sembla que fan oblidar la realitat històrica de les guerres colonials que representen.

La mostra ha estat, doncs, una aportació útil per a una reflexió molt necessària sobre la nostra relació amb el Magreb, del passat al present. Com a activitats finals, el dijous 26, a les 7 de la tarda, es projectarà el documental dirigit per Julio Sánchez Veiga, El laberinto marroquí, i el dissabte 28 es clourà amb una visita comentada al migdia.

laberintomarroqui.jpg

Per a més informació, us podeu adreçar al Museu de Reus (Institut Municipal Reus Cultura), tel. 977 010 660 , a/e: museu@reuscultura.cat

Publicat dins de memòria | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Els rituals al voltant del foc

Ben entrat el segle XXI, el foc —de les fogueres a la pirotècnia— conserva i renova el seu paper com a creador de l’espai festiu, punt de trobada de la comunitat, generador d’espectacles efímers o factor de risc assumit per a jugar-hi. A l’entorn dels focs festius trobem costums i pràctiques que pouen d’antics rituals i de creences que corresponen a visions del món en el passat o que es reinventen en el present.

El IV Simposi sobre Focs Festius a la Mediterrània, que tindrà lloc al Centre de Congressos d’Andorra la Vella, del 22 al 24 de novembre d’enguany, té com a proposta de referència «Les simbologies i rituals del foc». La trobada continua així la tasca iniciada amb la convocatòria de Vic, el 2016, i que continuà amb les de Reus (2017) i Gandia (2018), aquest cop organitzada per la Societat Andorrana de Ciències, la Taula Nacional de Fallaires de les Valls d’Andorra, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Institut Ramon Muntaner.

Del passat a l’actualitat, el simposi vol tractar des de la presència de costums fins al calendari festiu, amb vinculacions a creences paganes o cristianes, a temes com la incidència de la declaració patrimonial de la UNESCO quant a les falles pirinenques en les diferents festivitats, el turisme o l’aparició de problemàtiques no previstes. També es vol incidir en el paper de l’associacionisme, que contribueix, amb la seva pràctica, al manteniment de les festes de foc.

La salvaguarda i reconeixement de les festes de focs, la presentació de recerques realitzades en els últims anys o la d’entitats, persones i publicacions, són àmbits d’aquesta reunió, que es complementarà amb propostes lúdiques i festives. La presentació de comunicacions és oberta fins al 14 d’octubre.

Nosaltres hi participarem un cop més. L’estudi de les festes on el foc és un component significatiu ha estat, i és, una de les línies de recerca permanent de Carrutxa. I encara més des del 2017, quan, a partir de l’organització del segon simposi, vam reforçar els nostres lligams amb altres associacions que treballen als Països Catalans i a Occitània en aquest àmbit. Entenem que jornades d’aquest tipus han de servir per a compartir coneixements i experiències que després es reflecteixen en les pràctiques locals.

Podeu trobar-ne més informació a:

IV Simposi Internacional Focs Festius a la Mediterrània. “Les simbologies i els rituals al voltant del foc”

Publicat dins de cultura popular, patrimoni | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Agost de 1979, la Palma per al poble

L’agost de 1979, ara fa quaranta anys, un grup de joves sortia al carrer per a reivindicar que el local d’estiu d’una societat reusenca històrica, la Palma, aleshores de propietat municipal, no fos enderrocat per a ubicar-hi nous equipaments.

La cercavila de Taronjada Natural, grup d’animació festiva, música i teatre de carrer —també una experiència singular de vida, al Reus de finals dels anys setanta—, fou una de les mobililitzacions que, en els anys següents, van contribuir a salvar l’històric local de la destrucció per esdevenir un espai habitual d’organització d’activitats culturals i lúdiques per a la ciutadania. Efectivament, aturat el primer projecte d’enderrocament, s’obrí un període en què la realització d’actes a la Palma, fins ben entrats els anys vuitanta, era un exercici d’imaginació i militància per les condicions en què es trobava.

Ho recordava fa pocs dies, després de l’actuació de Jaume Arnella i Ferran Martínez, tots dos membres de l’Orquestrina Galana,  acompanyant habitualde les castanyades populars d’aquells anys.

De la mobilització per preservar la Palma, de les inquietuds de persones joves, de les frustracions d’una transició política que va possibilitar la recuperació del carrer però no va anar, ni de bon tros, tan lluny com cantava Llach a «Viatge a Ítaca»…, en va sorgir un moviment de renovació cultural i festiva que ha generat no pocs costums i pràctiques, avui de tota la vida.

Potser caldrà fer un repàs a aquestes quatre dècades de mobilització i construcció de cultura popular per a constatar encerts i aprendre dels errors. Avui em limito a recordar el moment —tinc el vici de documentar allò que visc— sense escarafalls nostàlgics, i continuar amb la reivindicació de l’espai públic, la cultura i la festa.

Publicat dins de cultura popular, memòria, personal | Deixa un comentari

La ramaderia a Montsant

Aquest agost s’ha presentat a Cabassers el darrer opuscle editat pel Parc Natural de la Serra de Montsant, en col·laboració amb Carrutxa, d’una sèrie que té com a objectiu donar a conèixer el patrimoni cultural de la serralada; dit d’altra forma, de com la activitat humana al llarg dels segles ha participat en la configuració d’aquest espai que avui volem preservar i gestionar com a parc natural. En aquest cas, sobre la ramaderia a Montsant. Altres publicacions han estat dedicades als masos, als molins hidràulics, a les ermites o a les construccions dedicades a l’aprofitament de l’aigua.

Ramat d’ovelles a Montsant

La pràctica de la pastura a la muntanya ha estat constant al llarg del temps. Ben recordats els ramats de proximitat, amb ovelles i cabres de llet —era habitual que moltes cases tinguessin un animal que deixaven al pastor cada dia—, i els procedents de les terres de l’Ebre, de cabra blanca, que feien estiueig dalt a la serra.

Ramat de cabres a la fira de Rasquera

Com en altres treballs, l’opuscle recull una síntesi d’una recerca prou més àmplia i apunta els trets bàsics d’un ofici ancestral que, en l’actualitat, manté la seva vigència com a necessari per a la gestió del territori.

Decoració d’una clavilla de collar (IMRC / Museu de Reus)

L’activitat ramadera ens ha deixat també un ric llegat patrimonial en l’arquitectura (carrerades, corrals, dormidors, anjubs…), l’artesania (clavilles i tota mena d’objectes d’ús quotidià), la música i la literatura popular, el folklore festiu o les creences.

En la recerca, coordinada per Albert Margalef, amb la col·laboració de Salvador Palomar quant al llegat patrimonial, hi han participat Raquel Ferret, Montsant Fonts i Montserrat Solà.

ramaderiamontsant

 

Publicat dins de publicacions | Etiquetat com a | 1 comentari

Sant Pere sense sant Pere

Enguany —any d’aniversaris com cada any— hi ha una efemèride que considero especialment significativa: l’abolició per part de l’Ajuntament de Reus de la festa de Sant Pere el 1869, ara fa cent-cinquanta anys.

Ja n’he parlat altres vegades. El 26 de juny d’aquell any, Reus va suprimir la festa de Sant Pere, substituint-la per una festa popular, cívica i laica del 29 de juny. Hi hagué tronada, balls i gegants, i la Vitxeta va lluir la gorra frígia, d’acord amb el costum d’adequar el seu vestit al moment, com a símbol del pensament republicà.

Commemorar aquella data té un doble interès: d’una banda, recordar un moment històric en què Reus fou una ciutat de referència, a tot l’Estat, quant a republicanisme i a les idees de transformació social.

i d’una altra, encara més important: la celebració de 1869, i les d’anys següents, ens mostren com, més enllà de creences religioses, la festa té tot el sentit com a espai i temps de gaudi col·lectiu a partir d’unes manifestacions que són referents d’una comunitat. Efectivament, hi hagué tronades i van ballar els gegants —també per Corpus, posteriorment, malgrat que s’havia suprimit la festa— i el veïnat va guarnir als carrers i es van organitzar balls. Però no es va fer professó ni el consistori va anar als oficis religiosos, que, tanmateix, no es van prohibir. De fet, fins ben entrat el segle XX i en un context de dictadures, foren molts els anys en què la presència de les autoritats municipals als actes religiosos fou ben minsa.

I aquesta és una lliçó que cal tenir molt present. Avui, quan la comunitat local és diversa en les seves creences, majoritàriament no practicant, la religió no és per ella mateixa, en conjunt, una tradició. Hi ha tradicions religioses i les creences religioses han generat costums que perduren en el temps. La festa, però, pot ser —hauria de ser— una celebració cívica i popular, respectuosa amb les creences de totes les persones que integren la comunitat, però no únicament supeditada als rituals que tenen els seus orígens en la religió. Una festa que cridi al veïnat a participar des de tots els racons de la ciutat no només a esdevenir públic en uns espais concrets, sinó que ha de generar nous rituals que, sense renunciar al bagatge del passat, trobin l’encaix en la realitat present.

No voldria pas entrar ara en polèmiques sobre el patronatge del sant. El fet religiós no és l’objectiu d’aquestes reflexions. Només vull recordar que avui, com fa 150 anys —amb tots els matisos que el pas del temps comporta—, les celebracions es poden repensar en funció de noves mentalitats i contextos socials. I que es poden crear nous símbols i rituals de festa.

Publicat dins de cultura popular, les idees | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Jugar amb avantatge

En el recurrent debat sobre tradició i innovació, hi ha manifestacions festives que juguen amb avantatge. Els balls parlats de caire burlesc troben en la renovació dels seus parlaments i accions teatrals —i, per tant, en la innovació— la forma de mantenir la seva funció tradicional: satiritzar i fer crítica de personatges i esdeveniments d’actualitat.

20190622reus11

Xiques del ball de Dames i Vells de Reus

No és estrany, doncs, que balls com els de Dames i Vells, de Malcasats o el mateix ball de Diables, que també incorpora parlaments burlescos, es trobin entre les representacions teatrals de carrer que gaudeixen de millor salut en l’actualitat.

El dissabte 22 de juny en vam poder gaudir a Reus d’una bona mostra, amb motiu de la celebració dels deu anys de la incorporació del ball de Dames i Vells a la nostra Festa Major. El ball de Vells de Valls, el de Malcasats de Vilafranca del Penedès i el de Malcasats de Vilanova i la Geltrú, van acompanyar el ball reusenc en actuacions per diverses places del nucli antic i espais tancats, com cal Massó o els jardins de la Casa Rull.

Ball de Vells de Valls

Amb una línia argumental comuna —les picabaralles entre parelles mal avingudes, amb la intervenció posterior del poder—, els diferents grups van mostrar una interessant diversitat de tractaments. Des de l’ús de màscares en el ball vilanoví —que surt per Carnaval— fins al canvi de rols sexuals entre els actuants del ball de Reus, passant per la interpretació concreta que cada colla fa de les autoritats civils i religioses: alcaldes o alcaldesses, jutges, capellans o bisbes, amb els corresponents agutzils o mossa d’esquadra. Tot això embolcallat de somriures i rialles, davant els acudits i la provocació en la paraula i les actituds dels diversos personatges.

Ball de Malcasats de Vilafranca del Penedès

Teatre de proximitat, per a ser vist a curta distància i escoltat sense gaire soroll ambiental, fou un privilegi poder gaudir, en un dia i en uns espais ben coneguts, d’un seguit de peces que cal anar a veure a cada localitat i saber trobar en el seu lloc i moment. I que no sempre es pot copsar en tota la seva càrrega satírica. És clar que els grups van versionar els seus propis balls per adaptar-los, més o menys, a un context diferent. I és que la crítica a les persones i als fets locals és cabdal en aquestes representacions. En aquesta línia, cal destacar sobretot el treball dels Malcasats de Vilafranca, que van incorporar nombroses referències reusenques, per a gaudi del públic, als seus parlaments.

Aquests balls satírics són, en certa forma, un bon reflex de la mateixa evolució d’allò que sovint anomenem cultura popular en referència a les seves arrels històriques. D’una banda, en el paper d’homes i dones en el desenvolupament de l’argument. Lluny dels sermons contra les dones que sovintegen en els textos de fil i canya del segle XIX, continuen, però, persistint els tòpics, que són el mirall d’una societat que és igualment lluny de desterrar-los. Les figures o les referències exagerades i estripadores a la sexualitat són una necessària vacuna contra una societat que fa de l’aparença física producte de consum. I no hi manquen les referències explícites contra el masclisme.

Ball de Malcasats de Vilanova i la Geltrú

Dures crítiques a l’Església que podrien semblar fora de temps, en un moment en què la religió ha deixat d’impregnar molts aspectes de la vida social, però que revifen a partir dels nombrosos casos d’abusos sexuals que s’han conegut en els últims anys. Més enllà d’aquests fets punyents, la figura del capellà representa una moral social dominant en el passat que cal fer objecte de sàtira perquè no retorni, si és que ha marxat del tot.

I és en l’àmbit local on les representacions palesen més la crítica al poder. És clar que, en aquest cas, millor anar a veure cada ball a casa seva i comptar amb l’ajut d’alguna persona de la població. En el cas de Reus, caldrà esperar a la versió integral de Dames i Vells d’enguany, els dies 27 i 28 de juny, per saber com surten esquitxats els polítics de la casa del Mercadal. Un ball que, en l’actualitat, compta amb una figura, el jutge, clar reflex del moment històric que vivim i patim.

20190622reus03

L’alcalde vallenc

En tot cas, manifestacions festives transgressores i necessàries, paròdia i mirall d’una societat imperfecta, que ha de fer broma de les seves misèries, que ens fan riure però també ens fan pensar. Com a arbocenc, que diria aquell alcalde vallenc que aspira a més, m’ho vaig passar d’allò més bé. Gràcies al ball de Dames i Vells, i a tots els convidats, per la diada. I per molts anys.

20190622reus23

Músics del ball vilanoví

Toca…!

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari