Els bombardeigs sobre els pobles de Montsant

Aquest estiu hem dedicat les pàgines de La Carxana a parlar, en bona part, dels bombardeigs que van patir les poblacions del Priorat, i específicament les que envolten la serra de Montsant, durant la Guerra Civil.

Atacs aeris que mai havia vist ni sofert cap població, en una guerra en que —per primer cop a Europa— l’aviació fou decissiva. Una guerra total en que qualsevol punt del territori i qualsevol persona podia esdevenir objectiu militar.

cornudella

Conferència a Cornudella, amb Ezequiel Gort

La publicació de La Carxana acompanya un cicle de conferències que hem anat fent per diverses poblacions, en col·laboració amb el Parc Natural de la Serra de Montsant, amb un notable èxit de públic, i que continuaran en els propers mesos, tot coincidint amb els vuitanta anys dels fets.

La fotografia de la portada ens mostra un detall de la façana de l’ermita de Santa Magdalena d’Ulldemolins, amb el campanar de cadireta d’on penja una campana —la part superior d’un obús reaprofitat— que ens recorda l’aniversari: el pas del front de la darrera Guerra Civil pels pobles de Montsant, entre finals de desembre de 1938 i els primers dies de gener de 1939. A les ermites de Montsant hi ha diversos projectils reaprofitats com a campanes, però hem triat aquesta perquè enguany es commemoren els 500 anys del naixement de Jaume Amigó, ulldemolinenc, impulsor de les primeres obres renaixentistes de Catalunya.

carxana22.jpg

La revista parla dels bombardeigs que van patir diverses poblacions de Montsant durant la Batalla de l’Ebre —la Figuera o la Bisbal, sense oblidar Falset, Marçà i altres indrets— i en el moment del pas del front —entre altres, Albarca i Cornudella, però sobretot Ulldemolins— i de les seves conseqüències de mort i destrucció. I de molta por, de persones refugiades en coves i masos, de marxar a peu cap a no se sap ben bé on… I convé fer memòria perquè, de persones refugiades, avui n’hi ha moltes. I molt properes.

Com que de revistes en paper en queden poques, us deixo aquí el pdf de l’article per si és del vostre interès:

bombesmontsant

Anuncis
Publicat dins de memòria, publicacions | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

25 d’agost de 1973

 

ciprianomartos

Un 25 d’agost fou detingut, a Reus, Cipriano Martos Jiménez. Quinze dies abans havia repartit fulls a Igualada, signats per l’Organització Sindical Obrera, amb altres dues persones. La Guàrdia Civil els aconseguí localitzar perquè un testimoni identificà el vehicle amb que es van traslladar des de Reus. El 17 de setembre, Cipriano Martos va morir, incomunicat i vigilat, a l’Hospital de Sant Joan, després d’haver estat torturat a la caserna de la Guàrdia Civil i agonitzar durant durant més de dues setmanes.

No repetiré aquí la crònica d’aquells dies i us recomano el llibre de Roger Mateos, Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista (Ed. Anagrama, 2018), una lectura del tot indispensable per apropar-nos a les circumstàncies de la seva mort, però també —i no menys important— a la seva vida, a l’emigració des de terres andaluses, a les condicions de vida d’una classe treballadora que maldava per trobar un futur. Per saber de la seva militància comunista, intransigent amb les renúncies des de l’esquerra que s’albiraven amb la decadència del règim franquista i, alhora, ingènuament confiada en una avantguarda revolucionària que havia de mobilitzar les masses. Cipriano Martos és més conegut per la seva mort —i encara molt poc, en comparació amb altres antifranquistes executats en aquells anys— que per la seva trajectòria humana.

De Cipriano Martos s’ha explicat la seva militància al PCE (m-l) i al FRAP, el posicionament ideològic d’aquesta organització, de l’ús dels anomenats còctel molotov i el seu paper en les mobilitzacions dels últims anys del franquisme en vida de Franco. I convé recordar que en definitiva va ser detingut per repartir papers que expressaven unes idees i cridaven a la lluita social.

El franquisme, diem-ne també feixisme, fou un règim assassí de començament a final: des dels bombardeigs sobre la població no combatent, amb la finalitat de sembrar el terror a la rereguarda, als experiments de l’aviació sobre pobles sense cap interès militar o als metrallaments de les columnes de refugiats civils que fugien del front. Dels afusellaments nocturns sense judici o després de farses judicials sense cap mena de garanties, a les execucions d’opositors que van anar succeint-se fins a poc abans de la mort del dictador. Dels morts de la resistència rural i urbana a totes aquelles persones que van deixar la pell en accions de protesta, en mobilitzacions sindicals, repartint propaganda o escrivint llibertat a les parets… els exemples són massa nombrosos.

Una altra lectura recomanable, en aquest sentit, és la del treball també recent de David Ballester, Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya 1964-1980 (Universitat de València, 2018), on hi trobareu a Cipriano Martos, però també a altres víctimes de la violència institucional i parainstitucional durant els darrers anys del franquisme i l’anomenada Transició.

De la mort de Cipriano Martos en fa 45 anys, un període en què potser ens hem acostumat massa a creure que hi havia llibertat d’expressió, que les idees es poden manifestar lliurement, que repartir papers pel carrer defensant unes opcions polítiques o cridant a la mobilització ciutadana entrava dins la més absoluta normalitat democràtica. Si més no, a Catalunya, malgrat el que vivia Euskadi i malgrat els continuats exemples de repressió sobre l’anarquisme, l’independentisme i els moviments alternatius. Ens han volgut fer creure allò que «sense terrorisme i violència, es pot parlar de tot».

Però avui constatem que escamots feixistes organitzats, amb el rostre cobert i armats, actuen amb impunitat contra aquells símbols que no els hi agraden, mentre exhibeixen descaradament esvàstiques i àguiles imperials, atemoreixen persones o provoquen amb violència, mentre que partits i mitjans de comunicació atien l’odi, amb manipulació i sense vergonya.

Aquest 17 de setembre —data que també ens recorda l’assassinat de dues persones a Reus, per les bombes franquistes— podem recordar Cipriano Martos com a militant antifranquista, vingut d’Andalusia com tant altres, que va viure un temps a la ciutat —al carrer Pubill Oriol— i que hi va morir de forma tràgica. Que mai s’han aclarit els fets i que els responsables han restat impunes. Però sobretot ens convé tenir molt present que el règim de 1978 —i el seu aparell judicial— és hereu de la dictadura, que el feixisme és cada cop més present en el nostre entorn immediat, com també ho és arreu d’Europa i que l’hem de combatre en tots el àmbits, des de la mobilització al carrer a l’educació.

Per això cal no perdre la memòria, recordar el passat, però mirant al present.

Publicat dins de les idees, memòria | Deixa un comentari

Una recerca sobre imatges de Cornudella

carncornudella

L’estiu de l’any passat , l’amic Miquel Saperas va trobar a les golfes de casa, a Cornudella de Montsant, un seguit de caixes amb molta pols, i vidres fotogràfics amb imatges de la vila i, en la seva majoria, retrats de persones. Una troballa que ha motivat una activitat en què la fotografia és el fil conductor d’una recerca sobre la memòria de la vida quotidiana, la festa i els esdeveniments, sense defugir el component emocional que té el retrobament amb el record del passat, els avantpassats i les persones que ja no hi són.

Aquest és un projecte participatiu, en la línia d’altres treballs de Carrutxa, que en algun moment ens ha desbordat per l’excel·lent resposta de la població.

De bon començament, es va fer una tasca de neteja dels negatius, dels anys 1920 i 1930, que han estat digitalitzats. A partir de les còpies digitals i de projeccions es va fer una presentació a Cornudella, el passat juny i durant l’estiu, s’han realitzat —i en farem d’altres— un seguit de sessions d’identificació, amb el veïnat de la població. Però, a més, han estat diverses les persones que ens han començat a portar els seus fons familiars, que anem digitalitzant al temps que apleguem dades i informació sobre les fotografies. Un treball d’equip que es complementa amb entrevistes i amb la necessària recerca documental i d’hemeroteca.

És obvi que moltes imatges s’ubiquen en l’àmbit dels esdeveniments familiars, principalment ritus de pas —primeres comunions o casaments— i en la voluntat de deixar testimoni, amb retrats, de les diferents etapes de la vida. Però n’hi ha moltes altres que ens mostren la vida al carrer i els esdeveniments públics: ball de plaça a la festa major, músics, viacrucis, professons… o fets històrics com la proclamació de la segona República.

Finalment, i no menys important, són les col·leccions de fotògrafs de la comarca que al primer terç del segle XX realitzen reportatges, editats com a postals, sobre la població i el seu entorn. Circulades o no, es conserven còpies a les cases.

En el conjunt d’imatges que hem aplegat destaquen les referents al Carnaval, una festa que històricament fou molt important a la població, pels seus balls i la diversitat de disfresses, però també per les mostres de literatura popular que ens ha deixat —sermons i testaments— o les escenificacions de la mort del Carnestoltes, que hem aplegat de testimonis orals. Un model de festa que es consolida al segle XIX a partir de la considerable activitat associativa existent a la població.

El carnaval cornudellenc va sobreviure a les prohibicions del franquisme, transformat en «Fiesta de invierno». Si els vidres fotogràfics localitzats l’estiu passat ens mostren moltes disfresses, infantils i d’adults, anteriors a la Guerra Civil, les aportacions del veïnat ens permeten documentar gràficament la festa durant el franquisme.

Retornar a la població els resultats d’aquest treball en què el veïnat participa de forma activa, ha de ser un objectiu inexcusable. En l’actualitat estem treballant en un projecte de difusió sobre el Carnaval, tot i que és evident que la recerca en curs possibilita altres propostes sobre indumentària, indústries locals, vida associativa i política… només per esmentar alguns temes.

Publicat dins de cultura popular, memòria | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Mossèn Roquer

roquer_brivalls

Imatge del llibre ‘El fet casteller al Priorat. Els Brivalls de Cornudella’ (Carrutxa, 2013)

«Qui també s’hi implica molt activament és el nou mossèn de Cornudella, Antoni Roquer, que ha estat destinat a la vila a començaments de 1977. Antoni Roquer és fill de l’Arboç, un poble amb una important tradició castellera. El seu avi ha estat casteller i ell coneix els castells de ben a prop. Des de la seva arribada al poble s’interessa per les activitats que s’hi duen a terme i ben aviat s’involucra amb els Brivalls, amb paraules seves ‘quan la colla encara anava amb bolquers’. Mossèn Roquer esdevindrà un personatge important a la vila, no només com a mossèn, sinó per la seva implicació cultural amb el poble. A la colla hi aporta l’experiència que potser hi manca en aquells primers moments. Forma part de la junta ocupant el càrrec de vocal i en les reunions dels primers anys, que per a molts són la seva primera experiència organitzativa, són molt útils els coneixements d’una persona no tant jove i amb més bagatge. […] Mossèn Roquer corregeix algunes de les cartes i textos, sovint escrits en un català que no s’ha estudiat a l’escola, que s’envien als diaris i a altres institucions per a comunicar les actuacions o la mateixa marxa de la colla. El mossèn també porta la camisa de la colla i, quan la seva feina li ho permet, assisteix a les actuacions, i en alguns casos fa mans a la pinya.»

Aquest text de David Pallejà i Alba Corbalán, un fragment del treball conjunt que vam fer el 2013 sobre el fet casteller al Priorat i els Brivalls de Cornudella, explicita prou bé l’estreta vinculació de mossèn Anton Roquer a la cultura popular.

I ben bé, no em cal afegir res més. Anton Roquer —nascut a l’Arboç, el 1932— ens ha deixat, a Reus, aquest 12 de juliol, i el seu pas per la ciutat també ha estat significatiu en l’àmbit de la festa. En el procés de recuperació  del costumari, amb el seu coneixement, esdevenint assessor ‘en afers religiosos’ de la Festa Major —com a tal, consta en els crèdits del llibre editat per l’Ajuntament de Reus  sobre la festa de Sant Pere, el 2009— O contribuint a la recreació d’antigues pràctiques, com el fet que l’Àliga balli a l’interior del santuari, per Misericòrdia. I fent observacions als estudiosos i dinamitzadors laics de la festa popular, posant en valor el ritu com a pràctica que es transmet de generació en generació.

No cal repetir que si avui les festes majors reusenques són el que són, recreació d’estructures centenàries amb renovats components, conservant pràctiques específiques, compartint espais entre la creença i el referent d’identitat, la vivència de la descoberta o el record, és gràcies a les aportacions que, des de diferents àmbit, han fet moltes persones. L’Anton Roquer n’és una.

I, com a millor homenatge, cada 28 de juny l’encesa de la teiera al carrer, mentre els pilars dels castellers saluden el consistori, continuarà precedint la cerimònia d’obrir l’armari que guarda la imatge, amb tres claus, a l’ofici de completes.  I el 25 de setembre, l’Àliga dansarà el seu ball solemne curt, en una tradició que pot semblar centenària però no ho és. Tot plegat, imatges d’una festa que es pot viure des de creences diverses i experimentar d’emocions pròpies i compartides.

aliga_roquer

PS: El ball de l’Àliga a la porta de la prioral ha estat el símbol del reconeixement del món de la cultura popular i de la ciutat a mossèn Roquer (14/07/2018)

Publicat dins de cultura popular, memòria | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Reus, bous i festes

La vila de Reus té una llarga trajectòria de vinculació entre els bous i les seves festes. De bon començament, parlem d’animals vius, que després de ser passejats pels carrers —acompanyats de joglars, el 1343— acabaven morts, escorxats i oportunament condimentats. Menjar bou, qui podia, era senyal inequívoc de festa: «sobre lo bou se acostume matar a sant Sebastià» delibera el consell a començaments del segle XVI o com «fonch proposat per dits senyors de Jurats dient com cada any se acostumà per al dia de St Pera, matar bous» i «fonch determinat per lonrat consell que de bous que se.n maten i que.s maten tres», cent anys després, el 1620. Les referències a la documentació municipal són nombroses i seria farragós relacionar-les: «fer córrer per tota la vila ab gran alborot de xics i grans un bou o vadell, y després fent-lo matar y tallar, repartir-lo entre los de tal barri, o carrer, en no poc dany de las comunas carnisserias» (1756). De fet, el bou i arròs —avui recuperat— arriba al tombant de 1900 com a plat característic dels àpats de Festa Major.

boudereus

El Bou de Reus

Amb bous i vedelles s’hi jugava pels carrers, en aquesta pràctica que avui coneixem com a correbou. El córrer la vedella era un acte prou comú per Sant Pere, o a les festes de barri del segle XIX, «antes de apuntar el alba del referido día, se hizo correr por las calles y arrabales del barrio una ternera que motivó los consiguientes sustos, caídas, gritos y broma, propios de tal costumbre» (1871)

I també vam fer curses de braus al Mercadal —amb toreros vinguts de València i l’Aragó— ja al 1733, amb encierro i mostres d’habilitat semblants a les d’alguns correbous actuals. I a mitjan segle XIX es volia construir, segons Andreu de Bofarull, «una incivilizadora plaza de toros». Durant el segle XX es van fer, sense comptar amb una instal·lació estable, diversos espectacles taurins.

El 2004 s’incorporava a la Festa Major de Sant Pere la figura del Bou. Un animal festiu que durant aquest anys ha comptat amb la seva pròpia dinàmica festiva, amb cercaviles engrescats pels carrers al so dels tabals i correbars amb altres elements convidats. El Bou de Reus compta amb una colla estable, vinculada al Casal Despertaferro, on té la vivenda la bèstia. Enguany, per commemorar aquella referència de fa 6 anys s’ha incorporat al seguici i el veurem desfilar a la professó, més amansit.

vedellafoc

La Vedella, un dels bous de foc actuals amb que compta la ciutat

D’altra banda, probablement, a les festes de barri també es jugava amb els bous de foc. Aquestes són figures de factura més senzilla, amb aparença de bou, que carreguen tot un seguit d’artificis pirotècnics al llom. De fet, eren un bon recurs per a la festa: propietat de les empreses pirotècniques es llogaven o deixaven a canvi de l’adquisició de la corresponent càrrega de coets i carretilles.

De bou de foc en vam trobar un al pati dels antics tallers de la Pirotècnia Espinós, a la carretera de Castellvell. Aquest va servir de model per a la creació de tres noves figures, dos bous i una vedella —que així s’anomena la que resideix al Casal Despertaferro— que surten el dissabte de Corpus, en altres cercaviles o correfocs. Ara, aquest vell bou es troba en procés de restauració al Museu de Reus per tal d’incorporar-lo definitivament a l’exposició «Ara toca festa» que es pot visitar de forma permanent al museu (espai Plaça de la Llibertat).

estructurabou

Estructura de l’antic bou de foc, actualment en restauració

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Bestiari per aprendre a jugar amb el foc

El dissabte de Corpus —enguany, 2 de juny— la Vedella i els Bous de foc van omplir d’espurnes la plaça del Mercadal. Els bous de foc són carcasses zoomòrfiques, amb aparença de bou, ben comunes a les tradicions festives del sud d’Europa i prou presents a les festes catalanes fins a temps ben recents, especialment a les del País Valencià.

Unes carcasses que carreguen a la part superior un aplic d’artificis pirotècnics —l’anomenem, espina— que omplen d’espurnes i d’esclats l’entorn. I, en el passat, de pirotècnia de curs erràtic —les anomenades carretilles o coets borratxos— que aportaven un component de risc notable a les seves evolucions. En l’actualitat, aquest tipus de pirotècnia està prohibit o condicionat el seu ús en determinats espais.

En el passat, l’existència d’aquestes bèsties no comportava en absolut l’existència d’una colla estable de portadors. Les figures eren, molts cops, propietat de les mateixes empreses pirotècniques. Els festers —generalment, gent jove— compraven les corresponents càrregues de focs d’artifici i l’empresa els hi deixava el bou, que després tornaven un cop acabada la festa. O bé, en algun poble, hi havia un bou a disposició dels joves, si es preocupaven d’adquirir la pirotècnia…

Si he fet aquest breu repàs a una història que ja he explicat altres cops, és perquè convé recordar que el món ha canviat i que la cultura popular, o la festa, també. Fa uns anys vam trobar un vell bou de foc deixat en un pati del que havien estat els tallers de la Pirotècnia Espinós de Reus. La peça antiga, que ja fou exposada i que ara ho serà definitivament al museu —un cop restaurada, dins Ara toca festa—  va motivar l’aparició de noves figures: dos bous i una vedella, semblants o idèntics, en el cas de la Vedella, a l’anterior. Aquestes figures festives són portades per colles associatives, que compten amb les seves assegurances i que han fet el corresponent curset que els habilita per formar part d’un grup de foc. En resum, poc a veure amb la dinàmica més informal i espontània del passat. I tampoc en la seva funció, quan molts bous sortien al carrer a la mateixa hora que els participants podien anar tan erràtics com els coets abans esmentats.

I és aquí on la tradició és reinventa. Com ho ha fet sempre, ho repeteixo perquè n’estic cansat de la neurosi que afecta els debats sobre la tradició en el món dels grups de foc i en altres àmbits de la cultura popular. El nous bous reusencs surten al capvespre d’un dissabte en un espai gran i proposen, al so de la música —component important, a destacar en aquesta proposta festiva— un joc. La plaça permet observar, apropar-se i entrar a córrer entre les espurnes, o sortir, i les figures de bestiari es mouen sense interaccionar amb aquells que no volen. Aquest fet possibilita que canalla força petita, molts cops acompanyada dels seus familiars, s’atreveixi a apropar-se al foc. I jugui a fugir quan aquest s’apropa. Amb distàncies que varien segons el tipus d’artifici —els fuets del tipus emprat a la Patum constitueixen el foc més amable— i l’intensitat de cada moment. Desenes de xiquetes i xiquets movent-se al voltant de la Vedella i els Bous, participant en una festa sense adjectius —cada cop m’agraden menys algunes rèpliques infantils de les festes dels adults— on grans i petits tenen el seu paper.

Tot plegat, podeu pensar, és força més innocent que el que havia estat el seu ús en el passat. De ben segur. Però allò que té de proposta didàctica —el foc emociona, convida a participar, però té un punt de risc i s’ha de controlar— justifica plenament la nova funció. Després ja hi haurà correfocs per a tots els gustos i edats.

I que el foc no falti a la nostra festa mediterrània i de carrer.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Ballar la primavera

L’arbre de maig —plantar el Maig— és un molt antic costum del temps de primavera, comú a diversos països d’Europa i encara vigent en alguns indrets del territori català. S’ha conservat, fonamentalment, com a festa de fadrins, de joves que, encara a l’actualitat, es troben una nit —pot ser la vetlla del primer de maig— per tallar un pi, un xop o àlber i plantar-lo al mig d’una plaça, despullat de brancatge excepte a la seva part superior. A cops la festa és senzillament això: aconseguir l’arbre, transportar-lo i alçar-lo de bona matinada, voltat d’esforç, gresca i alcohol.

En altres, la plantada del Maig té un caire més associatiu i comporta l’organització d’activitats culturals i àpats col·lectius al seu entorn. I encara hi ha pobles que compten amb manifestacions de folklore específiques que es vinculen a aquesta pràctica.

A Reus, també es plantà l’arbre fa segles —cal remuntar-se al 1577 per trobar notícies documentals— i, des de fa un parell d’anys, ha retornat. En aquesta recreació contemporània de la festa, el paper de l’arbre —i la seva mida— és relativament simbòlic, tot i que va guanyant alçada. Però, alhora, la proposta es presenta amb un programa que posa en valor el ball —i, de retruc, la música— com un dels components principals.

Assistim a una nova festa de primavera en què els balls habitualment associats als seguicis de festa major són presents a la cercavila pels carrers de Reus. Impulsada per la Cordinadora de Danses Tradicionals de Reus, a més d’un ball reusenc es convida a formacions d’altres viles: Aquest any, el reusenc Ball de Mossèn Joan de Vic, el Ball d’Arquets de Tàrrega i el Ball de Panderos de Vilafranca del Penedès. Però, a més, hi havia ball popular i s’ha organitzat un taller de jota, ball de plaça característic de les nostres comarques mirant al sud, una cantada de glosa, amb corrandes i garrotins, amb els Glosadors del Camp i qui s’hi volgué afegir. I, entre altres activitats, el corresponent dinar popular que no pot faltar a la festa.

L’indret, la plaça de la Patacada, ha estat un encert. Perquè té un volum i una estructura que s’adequa a la festa i perquè ens cal anar donant vida i personalitat a les places reusenques, més enllà de les més concorregudes al nucli antic. Els guarniments artesanals, un altre aspecte que caracteritza la festa, han generat un ambient diferent al que quotidianament presenta el lloc.

El balanç ha de ser, doncs, ben positiu i cal engrescar a la Coordinadora a continuar amb aquesta celebració primaveral que mostra balls i convida a ballar.

I, és clar, anar treballant en el protagonisme del pi, cada cop més alt, la seva arribada —aquest any, en carro— i el moment de plantar-lo amb la necessària col·laboració popular. Tot plegat, anar consolidant la celebració i mostrant com les tradicions, amb referents històrics més o menys llunyans, un dia o altre, una generació o altra, s’inventen. Fins l’any que ve!

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari