El patrimoni sota el foc

La presència de les colles de diables impregna de foc la festa. Dins del que anomenem genèricament grups de foc hi trobem agrupacions amb diferents noms, també de bestiari, que tenen com a característica comuna el fet d’emprar la pirotècnia per bastir espectacle o fer participar el públic en el joc del correfoc.

Tanmateix, i més enllà de la importància i l’espectacularitat del foc, hi ha altres components que atorguen personalitat a aquestes manifestacions festives, específicament a aquelles que, seguint el model històric, anomenem Ball de Diables.

El Ball de Diables és la representació de la lluita del bé i el mal, és teatre popular de carrer, forces infernals amb Llucifer i la Diablessa al capdavant que són derrotades per sant Miquel i els seus àngels; també cercaviles o professons, segons els indrets, en què cada persona s’ha de procurar el seu vestit i cada diable porta les seves pròpies carretilles en un sarró o civader. Diables que participen en seguicis de festa major, encapçalen professons de trasllat d’imatges de la Mare de Déu, carnavals, festes de barri… cercaviles, correfocs i carretillades —manllevant la denominació històrica de l’Arboç, avui emprada genèricament—, rituals de festa en definitiva.

festasotafoc_w

Un patrimoni cultural que es vincula al foc pirotècnic i que té en la indumentària un dels seus components importants. Hom pot tirar carretilles amb vestits més o menys elaborats —àdhuc despullat, dirà alguna persona que conec— però el treball que comporta la indumentària específica de cada colla pot ser, sens dubte, un valor afegit al valor patrimonial de la pràctica festiva.

A Reus —i de retruc, al Baix Camp i al Priorat— la forma històrica del ball de diables —sense parlaments i de participació individual— ha propiciat la conservació d’una quantitat considerable de vestits antics, conservats en mans de particulars —sobretot, els obrats al segle XX— i en els fons dels establiments de lloguer d’indumentària per a la festa i el teatre, una activitat molt present a la vida reusenca, que van arribar fins al darrer terç del segle passat.

Vestits de Ball de Diables que es poden veure a l’exposició (~1800–1920). Fotos: F. Fernàndez (Museu de Reus)

Recentment, el Museu de Reus ha rebut una interessant i important donació de vestits, procedents de les antigues cases Jansà i Mallorca, que havien estat adquirits pel Bravium Teatre. De fet, ja fa alguns anys que una mostra d’aquests vestits es pot veure a l’exposició permanent «Ara toca festa», però amb aquesta mostra temporal —de juny a octubre— es podran veure una cinquantena de vestits, complmentats amb altres de fora vila i de fabricació més recent, en una exposició que vol mostrar la trajectòria del model històric de ball de diables reusenc, tot apuntant les seves particularitats i les raons que les motiven.

Una exposició que es proposa, en definitiva, posar la mirada en allò que hi ha sota el foc, en el treball artesà de les decoracions que al llarg de temps han guarnit els nostres vestits de diables, amb diferents aplics de motius florals, geomètrics, zoomòrfics… en roba cosits damunt de la base del vestit. Una tècnica que caracteritza els vestits reusencs. En altres poblacions, les decoracions són pintades, que segons el costum, poden reproduir sempre les mateixes imatges o variar cada cop que es renova el vestuari.

Una aproximació, doncs, a la història d’aquesta manifestació festiva catalana i a la seva funció a la festa a partir del model concret que es genera des de Reus i abasta, en alguns moments, bona part del Camp de Tarragona, del Priorat i altres poblacions.

La festa sota el foc. El ball de diables a Reus
Del 16 de juny al 28 d’octubre de 2017
Museu de Reus (Pl. de la Llibertat)

Publicat dins de cultura popular, patrimoni | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Masroig Vi Solidari

D’iniciatives solidàries n’hi ha força i força diferents. Aquest dissabte 10 de juny tindrà lloc una nova edició —la setena— de la Fira del Vi Solidari del Masroig, al Priorat.

A la presentació que es va fer al Teatre Bravium de Reus —em va tocar parlar perquè Carrutxa apadrina enguany l’acte— vaig destacar que, a més de la finalitat que motiva una iniciativa com aquesta, és prou important la forma en que s’aconsegueixen els objectius.

etiquetes2

La motivació és prou vàlida: recaptar recursos per a la investigació sobre malalties —conegudes genèricament com a càncer infantil— les quals, per ser minoritàries, interessen menys a les grans empreses farmacèutiques. I la forma, no ho és menys: compta amb la complicitat de persones i empreses, des dels cellers que ofereixen les ampolles de vi a la munió de canalla, de les escoles del Priorat i alguna de Reus, que dibuixa les etiquetes. Un component de participació que afegeix valor a la proposta.

A Carrutxa també ens han demanat una etiqueta, l’ha fet el Marc Díez, de l’estudi OVNI de Reus, col·laborador de l’associació.

etiquetacarrutxa

Des de 1980, fent recerca i divulgació, l’entitat treballa al Baix Camp i al Priorat

A la presentació de Reus vaig voler fer la comparació amb tantes festes populars que, més enllà de l’organització, no serien possibles sense la complicitat del veïnat. I l’exemple de la festa de Sant Sebastià al Masroig n’és un cas prou evident.

Els actes d’aquest dissabte comencen a les 9 del matí amb una sortida en bicicleta pel terme. La fira obre a 2/4 d’11 pels carrers del poble. Hi haurà una conferència sobre la recerca, vermut, cercaviles i concerts amb el cantautor del País Valencià Josep Lluís Notari, al migdia, i amb Joan Masdeu —padrí també de la fira, junt amb Mariona Quadrada— al vespre, entre altres actes.

etiquetes1.jpg

No cal dir que us convido a apropar-vos al Masroig, observar el resultat de la participació de molts xiquets i xiquetes, gaudir del menjar i el beure, i adquirir ampolles de vi. L’objectiu solidari s’ho mereix. I el vi, també.

Trobareu més informació i podeu adquirir ampolles on-line a:

http://www.masroigvisolidari.com/index.php/en/

Publicat dins de personal | Deixa un comentari

Infants, festa i festa infantil

Recentment l’anunci d’una suposada tronada infantil a Reus —no hi ha tronades infantils, aquestes les preparen els professionals pirotècnics i poden ser curtes o llargues, però són tronades per a tothom— ha estat motiu de debat aquest dies. A la fi, després d’una reunió entre el consistori i la comissió de protocol del propi ajuntament, la proposta s’ha desestimat.

Pertoca, més enllà d’aquest fet anecdòtic, reflexionar d’una forma més general, sobre el paper dels més petits a la festa. Però el tema, ben interessant, té massa extensió com per tractar-lo en una sol article. Ja n’he parlat altres vegades. Amb tot, intentaré apuntar algunes notes sobre l’estreta, però especial, vinculació entre els infants i el món festiu.

preparadescorrefoc

De bon començament, afirmar que sempre han existit festes de caire infantil, o millor, costums festius infantils dins el conjunt de celebracions de la comunitat. Els exemples són molt nombrosos: les captes dels petits, característiques de les festes d’hivern —període tradicionalment associat a la inversió de papers dins la societat— o costums com el bisbetó, per posar un cas evident. L’anar a esperar el Reis amb torxes d’espígol o fanalets, o anar a beneir els rams i passar carraus per setmana santa. I les cucanyes infantils a les festes majors i de barri o l’anar a seguir els gegants menjant, a Reus, coca amb cireres… la llista podria ser molt més llarga.

La participació dels infants a la festa, però, no es limita a reproduir —imitar— allò que fan els adults. Bona part de costums infantils tradicionals, tinguin major o menor coincidència amb les pràctiques dels adults, tenen personalitat pròpia i s’adrecen al sector de població que els correspon. Els adults tenen el seu paper, com a receptors, acompanyants o constructors dels elements que formen part de la festa infantil.

La festa és aprenentatge, territori educatiu on es transmeten costums, tècniques i creences, que vincula la relació entre adults i infants, com ho fa amb el conjunt de la comunitat. L’exemple de la nit de Sant Joan amb l’ús de la pirotècnia seria un exemple tòpic, però són molts els moments en que els grans acompanyen als petits i els introdueixen a les pràctiques festives. Alhora, la transgressió és un component consubstancial a la festa i no són pocs els costums infantils que han generat maldecaps als adults.

La festa és ritus de pas. Fer determinades accions a la festa, assumir un paper, implica un canvi en la posició de la persona respecte a la societat. Fa anys que vaig escriure —al llibre sobre la Festa Major— com el fet d’anar a veure sol la tronada del migdia de Sant Pere, va representar una fita que deixà empremta en el meu record. Des de les neotradicions com abandonar el xumet oferint-lo a un gegant o a una figura del bestiari festiu, fins a les festes que correspon organitzar als fadrins —ara, als quintos i les quintes— que tanquen el cicle de la infància i la primera joventut, també podríem esmentar exemples de com la froma de participar en la festa assenyala canvis d’estadi personals.

La nostra societat ha capgirat moltes percepcions respecte el paper de la canalla en vida col·lectiva i en la festa. Així s’estableixen un seguit de mesures de protecció que afecten els menors que poden limitar el que havia estat el seu paper històric a la festa. D’altra banda, massa sovint es tendeix a considerar als infants com a petits adults —només cal observar la publicitat— potencials consumidors en defintiva d’uns productes adreçats a ells però que, en definitiva, impliquen als grans. L’activitat diària dels petits està cada cop més programada. I encara es podrien apuntar molts altres factors, que poden també influir en l’àmbit festiu, com la extraordinària difusió dels mitjans de captació d’imatges digitals.

A la ciutat, els carrers i les places han deixat de ser el territori natural de la canalla, que s’ha de refugiar en els parcs habilitats a l’efecte —a tall de reserves ecoculturals— i l’activitat espontània dels xiquets i xiquetes en la societat tradicional xoca amb normatives i prohibicions: de les fogueres del 23 de juny al joc diari a pilota o l’enxarranca. Avui a les ciutats, a la canalla, per jugar al carrer, li cal passar molts cops pel moviment associatiu —d’educació en el lleure— i a prou feines. I per participar a la festa, molts cops, també, encara que afortunadament no sempre en totes les celebracions.

En aquest context, moltes vegades, la festa infantil es mou entre l’espai programat per a la participació dels més joves i l’espectacle per als adults. I no sempre en equilibri.

Sobre si la generació de versions infantils és la millor garantia per a la pervivència o la preservació del continuïtat de la festa —conceptes que, segons com, em fan por, les festes són dinàmiques, evolucionen i també minven— ja n’he parlat altres cops: no m’ho crec en absolut. I massa vegades, l’espectacle dels petits fent de grans condiciona, més que afavoreix, el que podria ser la lliure expressió de la canalla fent la seva festa. No és el mateix jugar a fer el que fan els adults que haver de reproduir, més o menys mimèticament, el que fan els adults.

Històricament, el pas de moltes manifestacions festives a l’àmbit infantil ha estat indicador de decadència o un senyal previ a la seva desaparició. En el món tradicional, molts rituals o pràctiques passaven a ser cosa de canalla quan havien perdut el seu significat pels adults. Evidentment, en el context actual no sembla el mateix, però caldrà veure l’evolució d’algunes festes en el futur per copsar fins a quin punt es generen processos de creixement o d’abandonament de costums i manifestacions festives recuperades a cavall entre els segles XX i XXI.

Tot plegat, no arribo a cap mena de conclusió defintiva. Ni molt menys vull aplicar aquestes reflexions a un fet concret, tot i que la motivació inicial de l’article ha quedat palesa. Sóc conscient que he volgut condensar en el text moltes línies de debat que es podrien ampliar, contestar o rebatre.

D’això es tracta, el debat resta obert per qui s’hi vulgui afegir.

[Si us ve de gust us podeu llegir altres articles en aquest blog sobre el tema:
La canalla i la Festa Major, 27 /06/2016
Jugar amb la festa, 23/9/2014
L’entaulat fa festa, 20/9/2009
Fullejar  la revista Caramella, núm. 28 (2013) o el llibre que aquest dies estic llegint:
La ciutat de les fogueres. Els focs de Sant Joan i la cultura popular infantil de carrer a Barcelona (2017)]

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Trobada a Reus de la Coordinadora de Balls de Diables Tradicionals

Aquest dissabte, 3 de juny, va tenir lloc a Reus la trobada de les colles que formen part de la Coordinadora de Balls de Diables Tradicionals.

Aquesta agrupació neix amb l’objectiu de revindicar un model històric, una forma concreta de manifestació festiva que, dins el context dels grups de foc, anomenem Ball de Diables, figurant la lluita del bé contra el mal, amb una representació de teatre popular de carrer —ball parlat o acte sagramental— excepte al Baix Camp on el ball no té parlaments.

Un model històric que contempla la forma d’evolucionar pels carrers i la participació en els rituals festius de les respectives poblacions, des de la participació en els seguicis de festa major a professons de trasllat de les imatges de la Mare de Déu entre les ermites i els nuclis urbans, així com la indumentària, amb particularitats específiques de cada indret. Sense oblidar les cercaviles, exhibicions de plaça i correfocs que caracteritzen els diables.

La coordinadora aspira a esdevenir un model de referència, més enllà de notícies històriques centenàries, pels criteris amb què les colles que la integren realitzen les seves activitats.

La trobada a Reus va comptar amb la representació, a la plaça del Mercadal, de tres balls, el de Sant Miquel i els Diables d’Igualada, l’Acte sagramental del Ball de Diables de l’Arboç i el Típic del Ball de Diables de Sant Quintí de Mediona. Tot seguit, les colles participants — Ball de Sant Miquel i els Diables d’Igualada, Ball de Diables de Sant Quintí, Ball de Diables de Sitges Colla Vella, Ball de Diables de Vilanova i la Geltrú, Ball de Diables de Vilafranca, Ball de Diables de l’Arboç, Ball de Diables del Vendrell, Ball de Diables de Torredembarra, Ball de Sant Miquel i Diables de la Riera, Ball de Diables de Tarragona i Ball de Diables de Reus—van fer una cercavila que va acabar amb una encesa conjunta a la mateixa plaça del Mercadal.

Aquestes són algunes fotografies de l’esdeveniment.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Simposi sobre els focs festius a la Mediterrània

2017simposifoc01.jpg

El darrer cap de setmana del mes de maig s’ha celebrat a Reus el segon simposi internacional sobre focs festius a la Mediterrània. La proposta ha aplegat més d’un centenar de participants: vuitanta persones inscrites i altres que van assistir a les sessions de treball. Quant a les activitats al carrer, centenars les persones es van apropar a la plaça del Mercadal, el divendres i el dissabte, per tal de veure la mostra de falles i fogueres, que cremaren dissabte a la nit acompanyant un sopar popular.

2017simposifoc00

Alguns dels participants al simposi

Més enllà del bon resultat pel que fa a la quantitat, cal valorar l’èxit de les jornades en la mesura que van aconseguir el seu objectiu de donar a conèixer recerques i promoure el debat, però també de posar en contacte les persones. Reus ha estat punt de trobada de poblacions no tan llunyanes geogràficament que tenen costums semblants.

S’ha parlat de rituals de festa, el seu significat i la seva funció en el present, de la importància de la canalla en molts d’aquests costums i del paper dels adults, de la transmissió del coneixement i les tècniques en una societat on han canviat o s’han trencat els mecanismes tradicionals.

Quant a les activitats complementàries a les conferències i la presentació de comunicacions, hem escoltat música tradicional del pirineu gascó, corrandes catalanes, tonades de Sant Anton, gralles i formacions de flabiol, tamborí i sac de gemecs, cançons mallorquines al so de la ximbomba.

Hem vist cremar foguerons mallorquins, una petita focara italiana, una foguera de sant Joan, atxes, falles, aixames, fatxos… com els emprats en les festes de Nadal o per anar a esperar els Reis d’Orient. En definitiva el simposi ha servit per a mostrar la riquesa del patrimoni festiu vinculat al foc dels Països Catalans i apropar-nos en la mesura de les nostres possibilitats a aquesta mediterrània que ens és més propera: Itàlia, Occitània, Aragó, Andalusia…

2017nitsimposi05jpg

Resta molta feina per fer. Des de l’organització d’enguany, començar a preparar l’edició de les actes del simposi per al 2018. Però també, continuar amb la recerca. Per retrobar-nos a l’abril de l’any que ve a Gandia, tal com es va anunciar.

2017nitsimposi06

Podeu trobar més informació al web de Carrutxa

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

La teiera crema de nou

Després d’un mes de vacances —o de massa feina— amb l’arribada del juny, la teiera digital torna a cremar. Com ho ha fet, físicament, la que hi ha al peu del campanar de la prioral de Sant Pere.

teieramaig2017

Si amb el seu foc assenyala habitualment l’inici de la part més ritual de la Festa Major, enguany ha cremat a l’inici de la festa al carrer amb motiu del segon simposi de focs festius a la Mediterrània, celebrat a Reus el 26, 27 i 28 de maig.

Una encesa excepcional, la del dissabte 27 al vespre, que de ben segur va servir per donar a conèixer aquesta senzilla peça del mobiliari urbà i el seu simbolisme: la plaça de Sant Pere es va omplir i, aquest cop, les seves flames foren el centre d’atenció del públic. Tornarà a cremar, com cada any, el 28 de juny, quan el consistori precedit del seguici festiu arriba a l’ofici de completes.

Publicat dins de personal | Deixa un comentari

Costums de maig

El mes de maig és farcit de celebracions vinculades a l’esclat de la primavera. Una pràctica ben coneguda arreu d’Europa era l’Arbre de Maig: un pi, pollancre, àlber… ben alt, despullat de totes les seves branques, excepte les de la part superior. L’anaven a tallar —moltes vegades d’amagat i sense comptar amb l’autorització del seu propietari— els fadrins, que el plantaven al mig d’una plaça. Tot i que el costum ha desaparegut en moltes poblacions, encara resten nombrosos exemples i, en últims anys, s’ha recuperat en diversos llocs. S’acostumava a plantar la nit del 30 d’abril al primer de maig, tot i que, segons el costum, hi ha llocs en que es fa en altres moments del mes. També, en diferents indrets de la Península Ibèrica, aquesta nit es canten els mayos, cançons de ronda i de festeig, costum semblant a les nostres caramelles.

maioplantat

L’Arbre de Maig a Igualada (foto: Daniel Vilarrúbias)

La festa de la santa creu o la Creu de Maig podria considerar-se, en certa forma, com la cristianització de l’Arbre de Maig. Al País Valencià i en altres indrets de l’estat, es basteixen creus guarnides de flors i altres elements vegetals. A la ciutat de València es celebra un concurs de creus fetes de flors naturals i seques.

La diada, el 3 de maig, commemora la troballa de les restes de la veritable creu on fou crucificat Crist per part de santa Helena, en el seu pelegrinatge a Jerusalem. Un costum ben comú havia estat la benedicció dels termes des de llocs alts: el campanar de l’església o un turó proper a la població, amb la finalitat de protegir les collites de la meteorologia adversa. Com explica Josefina Roma al Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja:

«Es tracta d’una festa de plenitud i fertilitat que al mateix temps té virtuts profilàctiques. La Santa Creu cristianitza l’aixis mundi , que es porta al llarg del terme per beneir-ne totes les partides. Aquesta benedicció del terme no exclou el recinte urbà: fins a començaments de segle era corrent en molts pobles l’erecció d’altarets particulars a tots els carrers, amb nenes adornades amb llaços i flors , a les portes de les cases o als llocs tradicionalment establers. Era una manera de santificar i protegir tots els racons del poble, alhora que s’enaltia també l’exultant primavera. Lligada encara amb aquesta benedicció del terme, hi havia encara la tradició de confegir creuetes de fusta que, un cop beneïdes, eren enterrades o escampades pels camps i que quan es trobaven en el moment de la sega, eren motiu de celebració».

jubileusiurana

Professó al castell de Siurana

Aquest mateix simbolisme d’invocar la protecció celestial contra les pedregades, demanant la pluja en el moment oportú, és ben present en diversos aplecs i romiatges que es fan a les ermites o, per exemple, en la benedicció que es fa des del punt més alt del castell de la població prioratina de Siurana, la tarda del Jubileu —el 9 de maig— diada de pelegrinatge a Santa Maria, popularment anomenada la marededéu de l’aigua, que es venera a l’església parroquial.

platcaptamaig

Plat emprat per a la capta de la Creu de Maig

El dia de la Creu de Maig s’acostumaven a fer captes infantils. La canalla anava pel veïnat a demanar «un dineret per la santa creu», una pràctica que, a finals del segle XIX, fou objecte de prohibició municipal en diverses ciutats de l’estat per considerar-la vergonyant. Seguint el costum general, la família m’explica que —a Tarragona, a mitjan segle XX— les xiquetes preparaven un plateret de vidre, ple de pètals de rosa i anaven a les cases dels veïns a captar, tot dient:

I vostè, senyora Rosa,
que té la cara tan hermosa,
no té res per la santa Creu?

I vostè, senyor galant,
que té la cara de diamant,
no té res per la santa Creu?

Els hi donaven monedes de poc valor, «calderilla» que en caure al plat quedaven amagades entre els pètals de rosa.

captacreumaig1920

La capta de la creu de Maig. Fotografia publicada a l’Almanac de l’Esquella de la Torratxa, 1920

A finals del segle XIX, aquest costum va ser objecte de prohibició en algunes ciutats de l’estat, com Madrid.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari