Els ramats, els homes i les dones, a Montsant

Enguany l’exposició «La feina que no es pot deixar. Pastors a Montsant», produïda pel Parc Natural a partir de la recerca de Carrutxa, ha anat itinerant per diferents poblacions del Priorat –i ho continuarà fent– amb una visita a Reus, on es pot veure fins al 5 de novembre al local de l’associació.

L’exposició ha estat motiu de xerrades a cada població i un element de dinamització de la recerca que ha facilitat la recollida d’informació i testimonis, la localització d’objectes i el recull de fotografies. És una pràctica habitual en els nostres treballs d’investigació sobre el patrimoni etnològic, amb propostes de divulgació que alhora actuen com a factor de motivació per aprofundir en la recerca.

La recerca d’aquest estiu ens ha permès endinsar-nos, doncs, en el coneixement de l’ofici, més enllà dels tipus de bestiar i les característiques de la feina. És cert que la majoria de pastors que hem documentat eren, i són, homes. Sobretot si fem referència als que –procedents d’altres comarques– portaven ramats dalt a la serra, a l’estiu, i feien estada a la muntanya. Sí que hem aplegat notícies de més dones en els ramats de proximitat, a cura dels ramats.

Però, sobretot, ens ha interessat apropar-nos a les economies domèstiques, on homes, dones i canalla tenien el seu paper. És cert que, d’una banda, hi havia pastors a jornal de cases ramaderes que tenien diversos ramats escampats pel terme, però sovint ens trobem amb explotacions familiars on la pastura es combina amb un establiment de venda de carn, de llet, de les pells dels animals –valorades per a fer bots– o de la llana, segons el tipus de bestiar. De formatges per a la venda al públic, molt poques referències en el passat, a diferència de l’actualitat.

Testimonis d’homes i dones que ens han apropat a les formes de vida d’un passat recent, de les exigències d’una feina que no es podia deixar durant tot l’any, que implicava negociació per a l’ús del terrenys i abastia a la comunitat. I que ens fan reflexionar sobre un present on tota l’estructura social –i la normativa legal– sembla abocada a afavorir les grans explotacions de ramaderia intensiva. D’aquesta forma, reivindicar la ramaderia extensiva, amb ramats sempre acompanyats, que aprofiten –i s’impliquen en la gestió– dels recursos del territori, amb una producció necessàriament ecològica… esdevé, més que emmirallar-se en el record d’un passat, proposta de futur.

Publicat dins de cultura popular, patrimoni | Deixa un comentari

Anissos

L’aigua és, en el seu estat pur, un líquid transparent i sense gust. A la pràctica, és clar, trobem diferències entre les aigües d’una font o altra, en funció dels minerals que ha dissolt, l’aigua tractada de l’aixeta o de l’ampolla que comprem al supermercat. Acompanyar l’aigua de la font amb alguna llepolia o d’un producte dolç era prou comú i, sens dubte, els anissos eren el més popular, entre els més petits i no tant petits. Els anissos són ben presents a la cultura popular: n’és exemple «van ser feliços i menjar anissos» com a tancament d’un relat que acaba bé.

De fet els anissos eren una bona recompensa per a les accions infantils, pagament de bon comportament o de petites feines ben realitzades. Pere Cavallé explica que, al tombant del 1900, després de la Tronada de la vigília del migdia de la vigília de Sant Pere, la canalla s’ocupava de recollir els mascles que quedaven escampats damunt les llambordes de la plaça del Mercadal i els portava a la Casa de la Vila, a canvi d’una paperina d’anissos.

Com les coques de sucre o les rosquilles, els anissos formaven part dels refrigeris populars a les festes de barri i altres celebracions. Sense oblidar els aiguardents anisats que eren beguda comuna dels adults, a les festes i al jornal, però això ja és un altre tema.

Tornant a aquest humil i petit confit, cal veure com la presència d’una venedora d’anissos i dolços a la Boca de la Mina és una mostra que el costum de passejar fins aquest indret era ben vigent al Reus del passat i juna prova evident de l’elevada quantitat de reusencs i reusenques que s’hi desplaçaven al llarg de l’any, sobretot a les festes assenyalades. Perquè la rendibilitat del negoci, si l’hem d’anomenar negoci, només s’explica per l’abundància de clientela.

I com en tantes activitats econòmiques, hi intervenia el municipi. I sabem de les venedores d’anissos per la documentació municipal. Pel que sabem, dones amb pocs recursos –el caire del producte ho fa pensar– que trobaven en aquesta feina una forma de guanyar-se la vida. Una feina per la qual havien de pagar l’arbitri corresponent.

Les fotografies ens han mostrat la imatge de dones velles, però –pel que ens diuen els papers– alguna hi va ser força temps i, per tant, hi va començar quan era jove. També perquè potser aquest era un ofici per al qual no hi havia jubilació…

Sabem per la documentació que al segle XIX hi havia, alhora, diverses venedores d’anissos que s’hi estaven en totes les èpoques de l’any i que fins sabem que instal·laven les seves taules a tocar, l’una al costat de l’altra. En coneixem el nom d’algunes, com la Maria Sans, que hi era des del 1827 i que el 1871 es considerava una de les més antigues; o bé l’Antònia Roger, que el 1871 sabem que era molt velleta i que ja hi portava molts anys tot «prestant un veritable servei al públic» –com detallen els documents–, i encara Francesca Juanpere, també esmentada el 1871. Aquell any 1871, fins i tot, es parlà de fer una caseta a la Boca de la Mina per a dedicar-la a la venda de dolços.

Ja al segle XX, l’última venedora d’anissos que coneixem fou la Maria Roig Borrull. La seva néta, Josepa Pita Domènec, la va recordar:

«A la meva infància, amb la meva germana Ventureta, que malauradament ja no està entre nosaltres, veníem cada dia d’estiu amb l’àvia i gaudíem del lloc, jugant i corrent, observant l’entorn. Des d’aquí veiem l’Institut Pere Mata, llavors en dèiem el manicomi, i ens semblava molt lluny! Prèviament havia ajudat a l’àvia, que vivia amb nosaltres, a preparar les paperines amb els confits i els caramels que després exposaria en aquest pedrís, i a l’hora de fer el recompte, sempre en faltava algun que m’havia menjat jo. Quan es feia fosc ens venia a buscar el pare i anàvem caminant cap a les Cases Barates, on vivíem i jo segueixo vivint…»

La venedora d’anissos. Al fons, dos personatges d’època, interpretats
per membres del Bravium Teatre, en l’acte d’inauguració
(Foto: Ajuntament de Reus)

Avui una escultura de Mercè Bessó recorda aquella feina, la de Maria Roig i la de les dones que la van precedir. Vivim en una societat en que la prestació de serveis semblants s’encomana molts cops a màquines –no vull donar idees, com la d’instal·lar un aparell expenedor d’anissos– i en què els oficis de carrer han pràcticament desaparegut. Una societat, però, que reconstrueix, no només físicament, els espais del passat per donar-hi nous usos. I que no renuncia a la memòria

(El text correspon al parlament que vaig fer en l’acte d’inauguració, el dissabte 10 d’octubre, amb l’afegit del testimoni de la Josepa Domènec)

Publicat dins de patrimoni | Deixa un comentari

Tardor

Després d’uns mesos d’atur forçat, pel que fa a la recerca de camp i la divulgació del patrimoni, aquest estiu ha estat un temps de represa de l’activitat. Confinaments locals i comarcals, restriccions en les trobades o actes, la no celebració d’esdeveniments culturals o festes, alhora que el propi criteri de precaució en el moment de concertar entrevistes, han condicionat de forma significativa els treballs a l’entorn de la memòria popular o el patrimoni etnològic.

Bona part d’aquesta activitat es realitza en poblacions del que podem denominar l’entorn rural de la ciutat de Reus, on treballo al Museu. Ara mateix, col·laboro en un projecte del Parc Natural de la Serra de Montsant a l’entorn de la ramaderia i en una recerca de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya, amb Carrutxa, sobre els usos i l’aprofitament de l’aigua, entre altres programes com el que el proper divendres es presenta al Museu de Tàrrega sobre la terrissa popular. Sense oblidar l’interès per la memòria històrica i els esdeveniments que van sotragar els nostres pobles al segle XX. I no continuo amb altres projectes menors, o no tant.

Dos apunts sobre aquests darrers mesos d’incerteses i de feines a fer.

D’una banda, la constatació de que, malgrat les tecnologies de comunicació i entreteniment, la globalització de la cultura, l’augment en la mobilitat de les persones… i molts altres factors que sovint s’esmenten en les tertúlies, hi ha significatives diferències en les formes de vida de pobles i ciutats, no només vinculades a la producció. Per això, em sembla del tot oportú que l’entitat proposi presentar les seves recerques en el marc d’una reflexió més àmplia sobre el món urbà i la ruralitat.

El cicle començarà aquest dimecres, amb una xerrada de Roser Vernet i l’obertura, a l’Arxiu de Reus, de l’exposició «La cultura oral dels paisatges agraris» producció de l’Institut Ramon Muntaner en el marc del projecte de l’Euroregió Pirineus Mediterrània. Podeu consultar les activitats previstes al web de Carrutxa.

De l’altra, en l’àmbit personal, considero que aquest moment comporta un final d’etapa, de relleu al capdavant de l’associació i de continuar participant com a investigador i col·laborador.

Publicat dins de general | Deixa un comentari

Sobre manifestacions de cultura popular (?) inevitables i ingovernables

Havia decidit no fer acte de presència en cap dels suposats actes de cultura popular de la suposada Festa Major de Misericòrdia d’enguany, a Reus. Una actitud de mínims, estrictament personal, gairebé de protesta o potser de frustració davant la proposta municipal de mesures per a la celebració.

Avui l’antropòleg Manuel Delgado ha publicat un comentari a la xarxa, en referència a la macrofesta –en podeu dir botellot, botellada…– que es va produir aquest dissabte a la Ciudad Universitaria de Madrid. Pel 324, constato que un esdeveniment semblant es va generar al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona: «Bé, crec que veureu quan triguen els mitjans a buscar i trobar ‘experts’ que interpretin coses sociològicament o psicològicament com aquesta. El que no voldran acceptar és que les consignes oficials de civisme i bon comportament són inútils quan es tracta de controlar, ni tan sols entendre, formes ingovernables de cultura popular.»

Ve a tomb, indirectament, de les meves cabòries. No cal dir que aquesta afirmació ha obert debat sobre què és i que no és cultura popular. Un debat intens. Si us ve de gust, podeu seguir el debat al mur de facebook del professor Delgado.

Personalment, em reafirmo en la idea que moltes mesures actuals de l’Administració –a diferents nivells– sobre la cultura pública, és a dir aquella pertanyent a la comunitat, tenen a veure més amb la necessitat de reafirmar-se com a poder protector de la ciutadania i, sobretot, augmentar el control sobre l’associacionisme de base i les seves manifestacions culturals. Considero que això consolida un nou panorama.

Sense cap mena de negacionisme sanitari, l’observació de la vida quotidiana ens aporta prou exemples de com les constants contradiccions entre molts esdeveniments i situacions diàries i les restriccions puntuals que s’apliquen a les activitats culturals de carrer: podem parlar de transport públic, d’espais de treball, de manifestacions de caire polític o d’oci… La pandèmia només ha accelerat un procés de control social ja existent sobre l’anomenat espai públic. Tinc dubtes raonables que la superació de l’emergència sanitària impliqui el retorn a una suposada normalitat prepandèmica, si més no, si no apareix una resposta efectiva i organitzada des del carrer.

Insistiria aquí en la importància de l’organització col·lectiva. Perquè botellots i botellades són certament una resposta bàsicament individual. I n’hi continuaran havent, a gran i petita escala, sense aportar mecanismes d’implicació personal o cooperació en un projecte col·lectiu –funcionen perfectament a partir d’una convocatòria anònima i cadascú a la seva– i generant una no-identitat de massa sense necessitat de cap mena de visió de futur… com a resposta vivencial i incívica de moment present, condemnada formalment però inevitable.

Potser és que, en definitiva, sempre ha existit una cultura popular cívica i sotmesa a l’estructura social –recordeu els seguicis festius amb les manifestacions del món gremial– i una cultura popular incívica, més incontrolada i reprimida quan esdevenia perillosa, com les bullangues derivades dels carnavals.

El futur potser ens aportarà evolucions interessants: des de la consolidació de nous balls o de  rituals parareligiosos en context  de botellada, o la creació d’àrees, a tall de reserves acotades, per a la seva realització. La ficció ja ens ha aportar prou propostes distòpiques que poden esdevenir realitat. No m’interessa gaire, dons, debatre ara sobre si aquestes trobades massives són cultura popular o sobre si poden rebre la denominació de festa. M’ocupo del present d’allò que, amb més o menys encert, vam optar per considerar cultura popular.

Per això, tornant a l’inici de l’article, ni m’apunto a l’entrompada –una denominació de regust nostrat, com ampollot o poalada– però tampoc he fet mans i mànigues per obtenir telemàticament una entrada per veure a distància com persones amigues ballen o cremen carretilles, això sí, amb il·lusió.  Però continuo observant i participant com puc.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

De dimonis i diables

El cinquè Simposi sobre focs festius a la Mediterrània atorga el protagonisme a la figura del dimoni, o del diable, segons l’acostumem a denominar segons el moment i el context.

De fet, els diccionaris fan equivalents els dos mots. Com a personificació de l’esperit del mal. El Català-Valencià-Balear, monument i inestimable font de coneixement, també, però a més d’anotar la seva relació amb els àngels rebels i al seu príncep Satanàs, aporta algunes denominacions de dimonis populars, vinculats a l’infern, i com també es parla del diable com a ésser fantàstic, espècie d’esperit familiar anomenat a certes regions follet. Sense oblidar els oficis, eines o animals que són anomenats així, dimonis o diables.

El cert és que el personatge mític és polièdric i incorpora altres figures, un fet que es pot constatar en moltes festes populars. El seu simbolisme pot anar del dimoni cristià derrotat per sant Miquel en el seu inútil intent de portar la desgràcia a la humanitat, a la temptadora presència que vol allunyar sant Antoni del camí eremita, del geni que desperta la natura i propicia la fecunditat en els rituals festius hivernals al que juga a allunyar mesuradament el públic de l’espai sagrat on es desenvolupa la dansa…

I si el foc és el medi, en podem dir natural, de residència del diable, també és l’instrument –no pas l’únic– que li permet exercir les seves funcions a la festa. El dimoni és descarat i provocador i pot dir o fer allò que als altres ens està vedat.

Tot això passat pel sedàs de la contemporaneïtat, on els antics símbols i els drets a la transgressió s’esvaeixen.

Per tal, no cal justificar en absolut perquè un simposi sobre focs festius a la Mediterrània es dedica a la festa, el foc i al dimoni o diable. Pot ser una magnífica oportunitat de conèixer la diversitat de figures en el context d’unes celebracions on sovint hi figura. I d’intercanviar coneixements i experiències entre persones de tot el país que ens dediquem a l’estudi de la festa, des del seus referents en el passat fins a la seva funció en el present. Tot plegat, en el marc d’una cultura mediterrània que, com arreu del món, té els seus dimonis.

I el diable és, sobretot, transgressió festiva, encarnació de l’esperit trencador de la festa respecte a quotidianitat, crític i punyent. De contestació burlesca al poder.

La convocatòria d’aquest simposi és una bafarada que més que ser d’aire calent i pudent –com hauria de semblar si parlem de l’infern– ho és de frescor, després de mesos de pandèmia que, més enllà de prohibicions i limitacions concretes necessàries en alguns moments, pot deixar massa rastre de regulacions interessades. Perquè reivindicar el dimoni és reivindicar la festa popular.

Trobareu més informació del V Simposi de Focs Festius a la Mediterrània a l’indret web de l’Institut Ramon Muntaner

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Mal moment per a la festa

La pandèmia ha afectat molts aspectes de la nostra vida quotidiana. I ho continua fent en aquest moment d’incerteses quan l’augment constant de persones vacunades coincideix amb l’increment de contagis entre la població, amb el rerefons de la por a les variants del virus.

Tot plegat, no cal dir-ho, la cultura n’ha quedat malmesa com tantes altres branques de l’activitat humana. I, tampoc caldria recordar-ho, en la diversitat inherent al concepte, alguns àmbits de la cultura han restat més perjudicats que altres.

Entre els més, la festa –no pas l’únic– perquè aquesta és una manifestació necessàriament col·lectiva, que es vincula a una comunitat, petita o gran, de referència. I sense interacció social i vivència compartida des de la proximitat o el contacte físic, si s’escau, tota festa pot esdevenir simulacre.

Durant el confinament més estricte es van multiplicar les festes virtuals, les propostes digitals en substitució de la pràctica presencial. En alguns casos, mer record d’un passat recent amb voluntat de satisfacció emocional, en altres, potent eina de divulgació patrimonial o, finalment, mostra de creativitat en la recreació del sentit de la celebració. Amb resultats positius en la construcció de comunitats virtuals, més enllà dels àmbits geogràfics propis.

Tot plegat, però, amb una percepció de temporalitat i de voluntat irrenunciable de retorn a una normalitat que s’intuïa hauria de ser diferent.

I ara, mal moment per la festa. Mal moment entre el festival i el botellot, entre l’activitat regulada, amb reserva prèvia –sigui o no de pagament– en espais delimitats, i l’oci indefinit, que dura mentre no és reprimit.

Mal moment per a la festa que és un estat de diferència, de transgressió amb la normalitat quotidiana, però que alhora construeix en els seus rituals i els seus costums interioritzats un ordre, a vegades sagrat, que la caracteritza. Celebrar festes no és el mateix que programar festivals. I trencar amb la quotidianitat no és exactament el mateix que fugir-ne.

Podem pensar que tant la festa adaptada i regulada com l’oci espontani o descontrolat, segons des d’on s’observa, obeeixen a una percepció de la cultura festiva com un mer producte de consum individual en què hom participa en allò que ha adquirit o gaudeix d’allò que li ve de gust.

Sovintegen els relats que equiparen consum a participació, alhora que es generen actes simbòlics per cohesionar minories, obviant que les estructures socials sobre les quals s’hauria de sustentar la festa –si es vol afirmar popular– han quedat tocades, i que caldrà recuperar el temps i el terreny perdut.

En un sistema que prioritza l’economia a l’existència, cal salvar les activitats professionals –evident, tothom té dret a guanyar-se dignament la vida– però sembla que compta massa poc la visió d’una societat complexa, en què la cultura actua com a factor de cohesió, de cooperació i implicació en la vida social. I, si cal, com a expressió de conflicte.

No podem anar a models de futur en què tot s’haurà de comprar o reservar amb el mòbil. Cal que la superació dels condicionaments sanitaris, quan arribi, no acabi en la reducció del potencial de la festa, com a marc de gaudi col·lectiu però també de construcció de comunitats i de transformació social, i resti en mer acte de consum regulat.

Publicat dins de cultura popular, les idees | Deixa un comentari

Els balls que fan festa

Enguany s’escauen els 25 anys del retorn del ball de Cercolets a les festes reusenques. L’efemèride ve a tomb per recordar que, durant segles, les danses de carrer han estat un component important en la construcció del moment festiu, d’aquesta excepcionalitat que feia dels dies de festa, jornades diferents de les de l’esdevenir quotidià.

El ball de Cercolets, anomenat també d’Arquets al País Valencià, és una dansa que evoluciona pel carrer seguint el curs d’una cercavila o professó, en què les persones que la ballen porten uns cèrcols guarnits amb flors, amb els que formen diverses figures. Tot i que alguns estudis de folklore el vinculen a les cerimònies i festes de la verema, el cert també és que l’ús de cèrcols guarnits és comú en danses festives i ritus de pas d’arreu d’Europa. Podríem dir que els arcs guarnits fan festa.

El ball a la Festa Major de 1996

Aquest forma part del repertori habitual que ha conformat els seguicis de Festa Major i de solemnitats de moltes poblacions. A Reus, la primera referència documental del ball és de 1725, per Sant Pere, festa major que va tenir especial relleu per commemorar la Pau General, el tractat de Viena, signat entre l’emperador Carles i Felip V. La data és relativament tardana, però cal tenir en compte que la documentació municipal reflecteix la sortida de colles gremials o contractades per la Vila. La trobem també en altres festes, al segle XVIII.  Al tombant de 1800, la dansa estava vinculada al gremi de corders. La relació de balls que participen en les festes del juliol de 1833, però, anota dues colles de cercolets: la dels corders i una altra de particular, per tant, pagada per algun establiment o comerciant de la Vila. El memorial de la solemnitat n’anota una breu descripció:

«Los sogueros se distinguieron con la llamada dels Cercolets, que consiste en formar vistosas figuras con medios aros hermosamente aderezados, siendo de notar que particulares aficionados duplicaron este agradable objeto.»

La seva presència es repeteix en altres solemnitats. El 1844, per exemple, l’Ajuntament paga tres duros al gremi per les despeses de la sortida del ball.

Com passa amb altres manifestacions festives, les notícies s’esvaeixen al darrer terç del segle XIX –l’última referència documental és la del programa de les festes en honor a la Mare de Déu, el novembre de 1865–  i no serà fins a les acaballes del segle XX que el ball de Cercolets retornarà a les festes majors reusenques.

Aquesta breu síntesi històrica, a tomb de l’aniversari, em mou a insistir en la necessitat d’anar més enllà de l’estricte reguitzell de dades que ens han deixat les cròniques del passat. Dit d’altra forma, la presència de les danses de carrer a la vida festiva local anava necessàriament força més enllà en la participació en els seguicis cívics o religiosos de les solemnitats. Les danses que evolucionaven pels carrers, acompanyades del flabiol, la gralla, el tabal o altres instruments, eren el recurs necessari per a construir la festa. No implicaven tant una estructura associativa formal, tal com l’entenem avui, com la formació de colles més o menys efímeres, amb assaigs previs a una celebració, amb continuïtat –o no– d’una festa a altra, creades entre el veïnat o que es podien llogar a la comissió d’un altre barri, que no apareixen en els programes perquè molts actes eren coneguts per costum o es comunicaven oralment. Algunes notícies de balls de bastonets, balls parlats, d’assaigs domèstics, de moixigangues indefinides, gegants d’efímera existència i diables, potser il·lustren aquesta dinàmica.

Aquest reflexió sobre les dinàmiques de festa popular en el passat té un component de plena actualitat. Aquestes dècades de revitalització festiva han aportat desenes de nous actuants, balladores i balladors, músics i formacions musicals, que haurien de ser l’eina de construcció d’una festa diversa en motivacions i descentralitzada en la geografia urbana, amb el necessari suport municipal i la complicitat del veïnat. Més enllà d’acompanyar ritualment al consistori i encapçalar les professons, les figures d’imatgeria popular festiva o els balls han de ser, alhora que components de la conservació de rituals històrics, eines de construcció de nous models de festa descentralitzada i participativa que, sospito, tenen molt a veure amb aquest passat divers que volem denominar tradició.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Sortí l’Àliga i dansà

En referència al seguici festiu reusenc, des de Carrutxa explicàvem al primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana (1981-82) que la recuperació festiva sumava, a la voluntat i la necessitat de participació de nous col·lectius a la festa, l’interès per dotar cada celebració de referents d’identitat propis. Quinze anys després, el 1996, el treball coordinat del Col·lectiu Reusenc d’Activitats Culturals (CRAC) i l’entitat en fou un bon exemple: recerca i divulgació històrica, difusió amb la col·laboració dels mitjans de comunicació, participació d’establiments locals i del conjunt de la població, van fer possible el retorn de la figura de l’Àliga a les festes reusenques. Aquesta Festa Major, amb els condicionants que ens ha deixat la pandèmia, Carrutxa ho commemora amb una exposició fotogràfica al seu local.

Presentació de l’Àliga (1996)

Un retorn que volia aportar fa 25 anys, a més d’un nou component per al seguici, la recuperació d’un seguit de funcions protocol·làries que aquest havia tingut històricament, tot divulgant alhora el coneixement del context polític que va motivar la seva desaparició al segle XVIII. Fou una experiència reeixida perquè, alhora que coneguda abans de sortir la carrer, l’Àliga impactà tant per la qualitat de la figura, obra de Manel Llauradó, com per la seva dansa, amb composicions de Jesús Ventura i l’excel·lent treball dels balladors del CRAC. En definitiva, una suma de factors que anava més enllà de la novetat per ser un referent de la festa.

Avui, cal preguntar-se si la generació que ha conegut l’Àliga com un element festiu de tota la vida, o que ha assimilat els seus rituals com a part indestriable de les celebracions de Sant Pere o de Misericòrdia, mantindrà aquesta percepció de l’especificitat de la figura, el seu significat i la seva trajectòria en el temps. O si, senzillament, l’ha interioritzat com una part indestriable de la festa, que hi és perquè hi ha de ser. La cultura popular funciona així.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

La cultura popular en temps de Franco

Hi ha una cultura popular de la dictadura? És evident que sí. Una cultura popular de resistència –o de simple supervivència– que fa broma del drama, burla de l’opressor, crítica del règim… una cultura popular derivada de la ingerència del poder en tots els àmbits possibles de la vida quotidiana de les persones, de la voluntat de controlar i d’anihilar la diferència, de reduir a superficialitat innòcua les pràctiques culturals que sustentaven la diversitat.

La dictadura franquista ens ha deixat un considerable bagatge cultural, ben vigent per exemple, en costums i rituals festius avui acceptats com procedents dels temps immemorials en què, moltes vegades, la imprecisa memòria popular situa l’origen de les tradicions…

El franquisme va suposar un retorn a visions del món d’una societat preindustrial on la religió impregnava les actuacions de les persones i de la comunitat, en que el poder era atorgat per la divinitat –Franco també era «caudillo por la gracia de Dios»– i en què els comportaments socials s’ajustaven a les imposicions del poder polític i d’una moral catòlica definida des de la jerarquia. I va tolerar, sinó acceptar, aquelles interpretacions fossilitzades de la cultura popular que la despullaven de tota funció que no fos un mer record romàntic d’un passat imaginat.

Entre els molts oblits de la mal anomenada transició política –el règim del 78– hi ha el de reflexionar sobre fins a quin punt determinades pràctiques culturals o festives ben vigents són hereves de la societat de la postguerra, malgrat hom pugui emmirallar-se en el record de costums centenaris. O com han passat dècades des de la mort del dictador i seguim descobrint –a vegades, comencem a descobrir– una cultura popular obrera, lliurepensadora i laica que va florir als nostres pobles fins al trauma de la Guerra Civil, obrint camins diversos a la interpretació del món, des del coneixement científic i la reivindicació de la justícia social. Una cultura popular que el franquisme va tenir bona cura d’esborrar i substituir per un folklore de les aparences.

Jordi Martí i Aleix Cardona, a la presentació de la revista al local de Carrutxa, aquesta tarda

En aquest context, publicacions com la del darrer número de la revista Caramella són necessàries i contribueixen a omplir el buit encara massa gran que resta a l’entorn de Franco i la cultura popular.

Per saber més de les impostures i les escletxes del règim, de la recerca de models alternatius al dirigisme de Coros y Danzas i al seu programa d’homogeneïtzació espanyolista, de com la Patum va ser utilitzada com a mostra folklòrica d’exaltació del règim, com el ritual de la festa fallera va canviar a partir de 1939, amb actes que encobrien clares manifestacions politicoideològiques, com les presentacions de les falleres majors de València. Però també com Franco va cremar en una falla impulsada per l’exili republicà, a Perpinyà, el 1946. La revista inclou, a més, l’edició facsímil del llibret de la falla plantada pels valencians, amb el lema «Cremem a Franco». I de la presència de la figura del  dictador en les celebracions falleres posteriors a la seva mort.

La revista ens parla de la poesia popular contra Franco, de la crítica i la sàtira en les gloses i versets cantats o de la permissivitat del règim davant formes d’expressió oral que considera inofensives, com les cançons nadalenques, o de la construcció d’un gènere, barreja de cuplets d’abans de la Guerra amb la copla , amb girs flamenquistes i nous tòpics de cant i de ball elaborats per al consum i per al turisme.

Tot plegat, un bloc monogràfic en absolut exhaustiu però prou interessant que es complementa amb altres entrevistes i reportatges sobre música i cultura popular, i que encapçala el record al recentment desaparegut Jordi Fàbregas. Amb aquest bloc monogràfic que tanca una entrevista d’absoluta actualitat, a Jordi Borràs i Miquel Ramos, sobre la batalla cultural i les xarxes, prioritats actuals del neofeixisme rejovenit.

Publicat dins de cultura popular, memòria | Deixa un comentari

Què podem fer amb els refugis antiaeris?

Moltes ciutats i poblacions de la rereguarda republicana foren castigades pels bombardeigs de l’aviació al servei de Franco durant la Guerra Civil espanyola. En el cas català, les més properes a la costa es trobaven a l’abast dels bombarders italians amb base a Mallorca, tot i que també ho foren pels alemanys des de l’interior a mesura que avançava la guerra. Reus n’és un clar exemple, amb prop d’un centenar d’atacs documentats des de la tardor de 1937 –encara que abans ja havia estat bombardejat, el municipi, un parell de vegades– fins al 15 de gener de 1939, dia en què les tropes franquistes van ocupar la ciutat.

Les limitacions de la defensa militar, derivades en bona part de la impossibilitat de preveure els atacs –el radar era encara un secret militar britànic– deixaven la població civil en una situació d’indefensió que només van poder pal·liar les actuacions de defensa passiva, és a dir, la construcció de refugis antiaeris per a salvaguardar les persones.

Se’n van fer centenars, en moltes poblacions, impulsats pels consells municipals o per iniciativa del mateix veïnat. En el cas de Reus, divuit grans refugis públics –planificats amb temps–, que havien de poder acollir la totalitat dels habitants de la ciutat, però també més de vuitanta bastits per iniciativa del veïnat d’un carrer, de les persones que treballaven en un taller, magatzem o servei…, als quals cal afegir un nombre indeterminat de refugis construïts en els masos i masets del municipi, o en termes veïns, com Castellvell, Cambrils, Vila-seca o Tarragona, on van acudir a refugiar-se moltes famílies de la ciutat.

A Reus, l’estudi d’aquestes construccions i de les vivències associades als bombardeigs rep un impuls als anys noranta del segle passat. El 1997, amb motiu de les obres de remodelació de la plaça del Mercadal, es va obrir temporalment l’accés al refugi que hi ha al seu subsòl i es va fer una exposició a l’Arxiu Municipal. Posteriorment, el 2007 es va redescobrir el de la Patacada, constatant el seu excel·lent estat de conservació. Aquest dos refugis públics són els que es poden visitar en l’actualitat, tot i que només el de la Patacada de forma continuada, gestionat des del Museu de Reus. Paral·lelament, es desenvolupa una investigació –sempre oberta– sobre el període dels bombardeigs, a partir del considerable volum de documentació municipal conservada a l’Arxiu, de nombroses entrevistes a persones que van viure aquells moments i d’altres fonts, com la premsa o la memòria personal escrita. Entre altres iniciatives de divulgació, es publicà el treball d’Ezequiel Gort i Salvador Palomar, Viure sota les bombes. Els bombardeigs a Reus 1937-1939,dins les publicacions de l’Arxiu Municipal, i s’elaborà una exposició itinerant, Reus sota les bombes, que va recórrer els centres cívics i diversos centres educatius de la ciutat. A més, els bombardeigs sobre Reus han estat objecte de nombroses conferències i jornades monogràfiques. El 2008 es va ubicar una placa a la plaça de Prim, en un indret on es conserven rastres de la metralla que va afectar els edificis, en record de les víctimes d’aquells atacs.

El cas de Reus no és una excepció i, en els últims anys, són diverses les poblacions on s’ha recuperat la memòria dels refugis antiaeris i s’han habilitat físicament algunes d’aquestes construccions per a ser visitades pel públic.

L’estudi i conservació, si escau, d’aquests espais patrimonials, testimoni d’un període de la història prou recent, és un repte de present i cal reflexionar sobre el seu ús en el futur.

De bon començament, és clar que cal documentar-los tots, tant com sigui possible, a partir de les restes físiques, en les seves característiques arquitectòniques, però també d’altres fonts documentals i de memòria oral. És evident que la biologia determina, però el recull de vivències, transmeses a altres generacions és útil per a contextualitzar l’ús de cada construcció i personalitzar-la dins el conjunt. Sobre la seva conservació, cal considerar-ne la propietat i constatar el seu ús posterior, amb diverses finalitats. En tot cas, quant a Reus, l’existència de dos dels gran refugis públics –el del Mercadal i el de la Patacada– en molt bon estat de conservació representa un excel·lent punt de partida per a treballar sobre el temps de la Guerra Civil, un tema prou ampli que exigeix sempre seleccionar en funció de les característiques del públic: edat, formació acadèmica…

En la recuperació de la memòria històrica:

— La Guerra de 1936-1939: la revolta militar contra el govern de la República, el suport del feixisme italià i el nazisme alemany a Franco, amb tropes i, sobretot, amb l’aviació, front al suport limitat que representaren les Brigades Internacionals i el condicionat suport soviètic, les fases del conflicte…

— El refugi com a espai per a explicar els bombardeigs: l’ús de l’aviació com a arma de la guerra total, els atacs de l’aviació italiana des de Mallorca, les limitacions de la defensa militar, la defensa passiva, les característiques del refugi…

— La situació de la població no combatent durant una guerra: la resposta del veïnat per a la construcció de refugis, l’autoorganització de la població, la vida quotidiana sota l’amenaça constant de les bombes, l’impacte dels bombardeigs en la rereguarda sobre la moral dels soldats al front…

En la reflexió sobre el present:

— El model de guerra total, en què qualsevol persona –en qualsevol indret del territori en conflicte– pot ser un objectiu i els atacs a la població no combatent formen part de l’estratègia militar, que és plenament vigent.

— Les persones refugiades: les guerres provoquen inevitablement el desplaçament de la població no combatent a la recerca de llocs més segurs, a indrets més o menys llunyans, massius, de la canalla –avui en diríem menors no acompanyats­– i també, com en el cas de Reus, de famílies senceres amb motiu del trasllat de les indústries de guerra, amb les necessitats d’acolliment i els contrastos culturals que comporta. En aquest àmbit es pot fer referència també a l’exili del final de la guerra.

En l’experiència del Museu de Reus hem adaptat el discurs a diferents nivells, començant amb escolars del primer cicle de primària, per als quals la guerra és un concepte ben conegut, però no s’entra en absolut en les circumstàncies històriques concretes. En aquest sentit, hem desenvolupat, amb bons resultats, visites en col·laboració amb escoles, a partir de contes que fomenten la cultura de la pau —per exemple, Si tingués la màgia d’un mag—, tot incidint en el fet dels refugiats…

Capacitat d’organització de la població civil i visió d’una rereguarda molt més organitzada del que els anys del franquisme han presentat.

L’ús de de la memòria personal, amb exemples concrets, permet connectar el públic amb les vivències, alhora que amb el coneixement dels fets. En aquest sentit, és important constatar com les aportacions de testimonis –viscuts, fa uns anys, i cada cop més de segona o tercera generació, a partir de les pròpies activitats– són un component prou interessant que ha generat aportacions d’història oral prou interessants.

Finalment, el fet que el refugi sigui un espai de memòria l’ha fet referent de commemoracions ciutadanes com la recent del Dia Internacional de Record de les Víctimes del Nazisme, el 5 de maig.

[Comunicació presentada a la taula rodona «La memòria dels refugis antiaeris», dins Recercat, jornades de recerca i cultura local dels territoris de parla catalana. Tortosa, 7 de maig de 2021]

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari