Notes sobre el patrimoni festiu immaterial

S’han fet molts debats i s’ha escrit força sobre el concepte de patrimoni. El patrimoni material, moble o immoble, pot perviure més enllà de la funció per al qual fou creat. És clar que un castell pot mantenir el seu valor patrimonial malgrat no serveixi per a vigilar cap frontera. I que pot ser admirat per la seva arquitectura fins i tot sense conèixer el seu paper en la història del territori. O que una imatge religiosa pot tenir un valor artístic independent de les creences que representa. O que podem considerar com a peça d’art una màscara ritual sense conèixer la cultura que la va produir. No he d’afegir, en aquest breu apunt, gaire cosa.

Amb el patrimoni immaterial aquestes reflexions s’emboliquen una mica més. La immaterialitat radica en la pràctica cultural o festiva concreta? O bé en la seva vinculació a una comunitat determinada, a unes creences, a unes necessitats o a les formes de vida d’unes generacions, en un moment històric concret?

Tenint en compte que les persones som efímeres, que les comunitats es transformen a vegades només amb un canvi generacional, o que les necessitats d’un grup humà es poden modificar en un temps relativament breu, considero que allò que considerem valors immaterials d’una manifestació cultural està subjecte a una constant transformació. En definitiva que el concepte de patrimoni immaterial és tan dinàmic que considerar «objectes de patrimoni immaterial» pot arribar a ser un oxímoron, si no es fa comptant amb la caducitat de la catalogació.

Faig aquestes reflexions mentre observo una festa que fa ben pocs anys no dubtava en presentar com a exemple de generació de patrimoni i de referent d’identitat col·lectiva per a una comunitat local i que avui em sembla, en bona part, una proposta d’oferta lúdica, seguint un model estàndard, que conserva això sí el nom i la pràctica que li atorga singularitat, però perdent molts component de vinculació —intangibles, potser, per al públic foraster— al conjunt de la població.

I faig aquest apunt sense lamentacions ni estrips. Ans al contrari, puc pensar que aquesta transformació sobtada era una possible sortida a una inevitable necessitat de canvi, probablement derivada del relleu generacional. I que aquesta nova etapa pot generar percepcions diferents. Només afirmo que el factor patrimonial —immaterial— que descrivia fa uns anys, avui ja no hi és en bona part. Potser en sorgirà un altre.

És evident que una tonada, una cançó, una dansa, poden perviure —com l’edifici o l’estàtua— més enllà de la pèrdua de la seva funció en un moment donat i, àdhuc, desvinculades de la comunitat humana que les va generar. Són objectes d’una cultura immaterial que poden ser valorats per la seva estètica o adquirir un nou paper a la societat. Ens cal, però, ser-ne conscients.

En tot cas, el patrimoni més immaterial és el coneixement.

Ps. Reflexions, en veu alta i a partir de notes de camp, sobre el patrimoni festiu immaterial, subjectes a debat i a revisió.

Publicat dins de cultura popular, personal | Deixa un comentari

El reusenc Joan Montseny

Reus commemora enguany el 75 aniversari de la mort de Joan Montseny i Carret (1864-1942), més conegut com a Federico Urales. Mestre, escriptor, editor, publicista i propagador dels ideals llibertaris, el seu pensament va influir notablement en els moviments socials de l’estat espanyol i d’altres indrets del món. Nascut a Reus, va obrir amb la seva companya Teresa Mañé —Soledad Gustavo— la primera escola laica per a xiquets i xiquetes de la ciutat. La repressió contra l’anarquisme motivà el tancament de l’escola el 1896 i, després del procés de Montjuïc —moment en que va rebre un considerable suport del poble de Reus— s’exilià a Londres per tornar després a l’estat, a Madrid i més endavant a Barcelona.

joanmontseny

Amb Teresa Mañé, veritable ànima del projecte editorial de la família, impulsà publicacions de gran abast com La Revista Blanca, que reuní un ampli ventall de col·laboradors, amb un ventall ideològic divers: lliurepensadors, republicans, anarquistes… Editaren també Tierra y libertad, entre 1904 i 1923, periòdic que esdevingué un a mena d’òrgan oficiós dels grups anarquistes de l’estat. I La novela ideal, un producte de gran difusió, adreçat a un públic popular, una col·lecció de relats que plantejaven problemàtiques socials, denunciaven la hipocresia dels poderosos o presentaven protagonistes que desafiaven la moral establerta. A més Joan Montseny va publicar centenars d’articles als diaris, llibres per infants com Sembrando flores, per a l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, obres de teatre com El castillo maldito o autobiogràfiques com Mi vida.

Joan Montseny i Teresa Mañé no van perdre el contacte amb Reus. Sovint feien estada a casa de familiars o amics a Reus, o en pobles del Baix Camp, com Duesaigües. Durant bona part la Guerra Civil, Montseny va residir a l’Espluga de Francolí on es dedicà a visitar i a explicar contes a la canalla de les colònies que organitzava la CNT. Va mantenir una bona amistat amb Evarist Fàbregas —va escriure les seves memòries en un mas de la seva propietat— i va publicar diversos articles a la premsa reusenca, entre els que destaca una sèrie a Foment on reflectia la seva visió de la utopia llibertària. Com recordà la seva filla Frederica, en una visita a la ciutat, el 1983: «quan era joveneta, no hi havia algun any que no vinguéssim a passar alguns dies aquí. [Joan Montseny] sempre es va sentir reusenc en el fons del seu cor i, fins i tot, el meu català és el català de Reus.»

El record del personatge ens porta a apropar-nos al seu temps. La tasca educadora dels anarquistes en les escoles de les societats obreres, els ateneus i els sindicats i la renovació pedagògica que s’enceta a l’escola pública catalana culmina, el 1936, amb la creació del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU). un projecte escolar aleshores revolucionari que, malauradament, només es va portar a terme en part i en un context de guerra. Per aquest motiu, en un moment en que commemorem els vuitanta anys de la Guerra Civil, entitats —Carrutxa i el Centre de Lectura—  i les institucions municipals dedicades al patrimoni —Arxiu, Museu i Biblioteca— han programat un seguit d’activitats per a recordar aquest reusenc i tota la vessant educadora dels moviments socials al primer terç del segle XX.

El franquisme anorreà aquella voluntat d’educar per transformar la societat que inspirà tantes persones compromeses amb l’ensenyament que van patir la repressió i l’escola catalana tardaria anys en recuperar fites ja assolides als anys trenta.

Publicat dins de memòria | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Memòria de mobilitzacions ciutadanes a Reus

Aquest dimarts es presenta a Reus l’exposició «L’aigua, el camp, l’energia: tres lluites pel territori», una proposta d’Òmnium Cultural del Baix Camp en el marc de la campanya nacional de l’entitat «Catalunya, lluites compartides».

La mostra, que anirà itinerant per entitats, centres cívics i altres equipaments de la ciutat, s’inaugurarà a la plaça de Prim. Hi haurà tallers i un punt d’informació sobre la campanya i, a la seu d’Òmnium, s’estrenarà el documental que acompanya l’exposició i que ha realitzat la productora reusenca Àcid Factory.

cartell_lluitescompartides

Comissariada per la periodista Isabel Martínez, l’exposició «L’aigua, el camp, l’energia: tres lluites pel territori és el resultat d’un treball iniciat a partir d’un seguit de diverses taules participatives a les quals es va convidar tant a entitats culturals i cíviques, com a persones a títol individual.

L’exposició es centra en el naixement i desenvolupament del sindicat Unió de Pagesos a la comarca, la lluita per defensar l’aigua de boca durant la dura sequera dels anys vuitanta a la ciutat i al territori,  en la participació del primer moviment ecologista a través de l’experiència del col·lectiu Flors i Violes (1977-1985), i en campanyes com l’adhesió a la Comissió de Defensa de les Aigües del Camp de Tarragona o el moviment antinuclear.

Un dels objectius del projecte és fer arribar el coneixement d’aquestes mobilitzacions moviments ciutadans  a tota la ciutadania, posant en valor el treball col·lectiu realitzat. La mostra s’estructura a partir del testimoni de cinc persones que han aportat la seva memòria sobre aquest moment, de fotografies i altres documents que ens apropen al treball realitzat per aquests moviments ciutadans.

Publicat dins de memòria | Deixa un comentari

La Passió no és una cosa de missa

Dissabte passat —4 de març— vaig assistir, a Cervera, a una taula rodona, presentació de les diferents entitats que en els transcurs de les properes setmanes escenificaran la Passió de Crist, amb diversitat de textos i muntatges, a les respectives poblacions. Va ser força interessant constatar els trets comuns que, malgrat les diferències de volum i d’antiguitat, presenten les diferents agrupacions. Efectivament, les representacions i la seva preparació constitueixen un factor cabdal de cohesió associativa que mobilitza centenars de persones i que deixa petjada en el dia a dia —si més no, en un període de l’any— de les poblacions on es generen. La trobada fou convocada per la Federació Catalana de Passions i, després de la roda de presentacions —Cervera, Esparreguera, Olesa, Ulldecona, Vilalba, Llinars del Vallès i la Cava— la historiadora M. Teresa Salat va oferir una xerrada sobre Inicis i evolució de les Passions a Catalunya.

Especialment interessants foren les reflexions a l’entorn de la vinculació entre aquestes manifestacions teatrals i les creences personals dels participants o dels espectadors. Ningú discuteix, i M. Teresa Salat ho va explicar prou bé, que les representacions de la Passió tenen els seus orígens en la litúrgia i la voluntat de presentar de forma didàctica al poble el relat evangèlic. Una funció d’adoctrinament que, d’alguna forma, ha estat present en la nostra història recent quan el nacionalcatolicisme franquista exaltà algunes representacions amb la idea de cristianitzar la població.

Però la realitat, avui és una altra. «La Passió no és una cosa de missa» es va afirmar. I es va insistir en què les representacions poden interessar tant als creients com als que no ho són, en què l’experiència de col·laboració en un projecte comú i la cohesió de grup és força més important que les creences personals en el moment d’integrar-se en una obra.

Efectivament, de representació adreçada als fidels a espectacle popular que cerca públic en el conjunt de la població, emprant els recursos tecnològics més contemporanis, el sentit de la representació ha evolucionat. En l’actualitat la Passió i els seus personatges poden ser interpretats com a símbols i reflex de problemàtiques humanes i socials que són ben presents en la nostra societat. Així, la representació de Vilalba dels Arcs es defineix explícitament com a Passió social. I en la majoria podem constatar —apuntava M. Teresa Salat— com les conspiracions del sanedrí o figures com la samaritana, Magdalena o Judes poden ser revisitades des d’una òptica totalment actual.

Personalment no considero anar a veure una representació de la Passió com cap mena d’exercici de religiositat popular —amb ple respecte a aquelles persones que considerin el contrari— de la mateixa forma que anar a veure un drama clàssic on els déus d’altres mitologies anteriors al cristianisme participen en l’argument intervenint en la vida dels humans, no implica identificar-se amb aquelles creences. I, de ben segur, no em costa gens ni mica trobar en el drama de Crist, referents a situacions del present, com tampoc em costa trobar-ne en més d’una tragèdia grega, posem per cas. No dubto, per tant, que les Passions, com a gènere teatral que ha perviscut i manté la seva vigència al nostre país, mereixen l’atenció que els hi correspon a l’igual que altres manifestacions de cultura popular.

Finalment, a la tarda, vaig poder assistir a la representació de la Passió medieval de Cervera, una experiència magnífica que mereix un comentari a banda.

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

El Carnaval de fa cent anys, per exemple

La imatge dels antics carnavals reusencs que ha restat en la memòria és la dels grans carnavals, els de les desfilades multitudinàries i les carrosses espectaculars, del rei Carnestoltes i el seu sèquit i del cap de dol al saló noble del Palau Bofarull. Imatge que s’ha vist potenciada, en els darrers anys, per la divulgació de moltes fotografies de les grans cavalcades, les danses al Mercadal o les disfresses que llueixen les parelles en retrats d’estudi. Una visió de la festa que en els els últims quaranta anys ha volgut, si més no, recrear l’actual model de celebració.

El cert, però, és que de grans Carnavals, abans de la Guerra Civil només n’hi va haver tres: el de 1908, el de 1916 i el de 1919. Foren, de ben segur, les festes que encara podrien recordar els més grans quan el nostre actual carnaval va retornar al carrer i les qe es poden veure en la pràctica totalitat de fotografies que es conserven. Una imatge esbiaxada, sens dubte, perquè les fotografies només mostren una part de la festa, la més lluïda.

Les notícies a la premsa tampoc reflecteixen tot el que passava: una mascarada, una acció teatral, individual o en grup, de caire satíric no era —ni és— notícia si no provoca alguna mena de conflicte. No trobarem gaires descripcions de mascarots, ni de disfresses. I malgrat tot, la lectura dels diversos periódics, de diferent signe ideològic, que es publicaven a Reus, ens aporta alguns elements per intentar imaginar-nos com era la festa.

El carnaval de fa cent anys, el de 1917, per exemple. Fou un carnaval menor, a diferència de l’any anterior. Un fet, però, que cal tenir en compte —i que el diferencia notablement dels carnavals actuals— és l’ambient de carrer: des de finals de gener hom podia trobar, sobretot els dissabtes i els diumenges, persones disfressades que anaven als balls organitzats per les societats i els cafès, com el Novelty, ubicat a la plaça de Catalunya. Els anunciaven el Círculo Republicano i el Círcol dels senyors. El 28 de gener es van fer el primers ballsde màscares al Foment i a la Palma. També començà l’Olimpo.

I amb les disfresses que anaven als balls comencen a sortir els mascarots. El 4 de febrer surt una comparsa que publica un ban carnavalesc, un recurs habitual de sàtira en les nostres festes. Un fet que no agrada a les autoritats municipals que manifesten la seva voluntat de prohibir «la circulación de mascaradas y mascarones montados en desvencijados y grotescos carros que vayan a pregonar bandos carnavalescos, por considerar dichos bandos y las desarrapadas comparsas impropias de una población culta.»

la-palma1917

El temps no va acompanyar massa. A començaments de febrer, va ploure i nevar a la comarca i «por lo que respecta a Reus, hacía treinta años que no se había visto nada igual». Però de balls de saló no en van faltar, ans al contrari. El mateix dijous gras, dia 15, fou «lluvioso y desapacible» i no es va veure gaire canalla disfressada pels carrers, un costum habitual. «Por ser jueves lardero, la mayoría de sociedades políticas y recreativas, celebraron bailes de máscaras.»

Els balls dels carnavals reusenc ens han deixat un ric patrimoni material de targetes i invitacions als diferents esdeveniments. Impremtes locals com la Fleca o la de Ferrando disposaven de models artísticament treballats, de sèrie o fets expressament, que personalitzaven per a cada societat.

El diumenge de Carnaval, l’Hotel de Londres oferia un menú amb plats amb nom sospitosament humorístic. El Cafè de Paris també oferia sopars-espectacle. Al carrer hi havia màscares i mascarots —la premsa sol diferenciar entre les disfresses de lluïment i les més senzilles— i canalla disfressada. A la tarda, la banda del regiment de Galícia, contractada pel Círcol, va oferir un concert públic a la plaça de Prim. A més de la banda municipal, era comú llogar bandes militars, com les del regiments de Luchana i Almansa, aquell any, per als balls. També va sortir, com a mínim una ronda o estudiantina a cantar pels carrers.

El darrer dia del Carnaval, el Círcol va programar un ball de màscares a la tarda al Teatre Circ —n’havia fet altres d’infantils en aquest horari i avisà que era per als adults—, a la Palma n’hi hagué a la tarda i a la nit. També van fer l’últim ball a Foment i a l’Olimpo, tots fins ben entrada la matinada. A l’Olimpo preparaven l’enterro del Carnestoltes, no ens consta però com va ser.

crepubradical1917

L’animació, diuen, va ser menor que altres anys ja que es va treballar en alguns establiments.

«Ayer tarde la gente lanzóse a la calle, ávida de jolgorio y a disfrutar de las delicias de la fiesta. Las máscaras fueron pocas y estas se reducieron a unas pocas muchachas y muchachos que lucieron disfraces del mismo corte y visualidad de todos los años.»

I les Gemanetes de la Caritat oferien a les persones que tenien acollides un àpat extraordinari, amb menjablanc —aportat per un regidor— de postres. Acabat el Carnaval es va celebrar, el primer diumenge de Quaresma, com era costum, el ball de la Pinyata. I com era i és costum, i més en un any menys reexit que altres, hi hagué qui pronosticà la fi de la festa:

«Cada año que pasa se aumenta el desprestigio y decadencia de las fiestas de máscaras que estuvieron en auge durante una época en que el atraso del pueblo se hallaba en armonía con la calidad de la diversión.[…] Aunque en diferentes ocasiones se ha tratado de rodear el Carnaval de determinados alicientes artísticos, nada lograron los que tal fin se propusieron.
La podredumbre moral de esta fiesta pagana se revela por todas partes y la muerte será el final de esta batalla que se ha entablado entre la antigua corrupción social y el espíritu reflexivo y moralizador de los modernos tiempos.»

Tradició condemnada a desaparèixer, deien. «El disfraz era para muchos un intervalo en la vida de hipocresia y recato a que le obligaban las circunstancias, hoy que se vive con una libertad más amplia y que no es necesario recatarse para hacer cada ciudadano su voluntad, el Carnaval va perdiendo su verdadera finalidad y así anda de capa caída, hasta que desaparezca totalmente.»

I malgrat tot, amb grans i petits carnavals, la festa continuà fins que la guerra la va impedir i el franquisme la va prohibir, per retornar després. I és que, com s’ha afirmat sovint, el carnaval és mort, però ressuscita cada cop que és necessari.

(Totes les informacions són procedents del buidat de la premsa reusenca de 1917, especialment del Diario de Reus, Las Circunstancias i Foment)

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Observant el Carnaval i escombrant cap a casa

Aquest cap de setmana m’he disfressat d’espectador. Mirar el pas de les colles des del darrere de la màscara té la seva gràcia perquè, encara que suposadament la gent surt a les rues de lluïment a lluir, quan es troben un babau com jo que els mira fixament des de la vorera, decideixen interactuar amb el personatge, saludar o demanar alguna fotografia, posant-s’hi bé. Us en poso alguns exemples:

El cert és, però, que bàsicament m’he dedicat a fer el reportatge de la colla del Casal Despertaferro que enguany feia un homenatge a les milícies antifeixistes. Aquesta és una selecció d’imatges —de la família en tinc més, però potser no cal— per si us ve de gust donar-hi un cop d’ull:

Alegria! És Carnaval!

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El carnaval de la minoria

En una festa en què sembla que el titular és sempre el caire multitudinari, la quantitat de colles i el nombre estimat de participants a la rua del dissabte, sortir al carrer unes dotzenes de persones —prop de dos centenars, si ens refiem dels cançoners repartits— potser no sembla anar una mica contra corrent. I ho és. El Cantaval, grup informal de cantaires que interpreten cançons humorístiques, satíriques o crítiques, sobre fets locals o generals, és una proposta participativa, divertida, engrescada, però evidentment minoritària dins el carnaval reusenc.

Aquest divendres 24 de febrer hem viscut una nova edició, força participada pel que fa a la seva preparació, amb cançons que han esdevingut clàssiques i noves composicions. Hem cantat a l’hospital i a la capital cultural, al Prim i al carro del Sistaré, a la recuperada plaça de la Farinera i als fums de la petroquímica… i hem fet burla dels privilegis de la monarquia davant una suposada justícia que diu ser igual per a tothom, solidaritzant-nos explícitament amb el raper mallorquí Josep Miquel Arenas, Valtònyc. I hem acabat demanant al Carrasclet que torni —un altre clàssic— i fent una mica de glosa, entre jotes i garrotins, a la porta de la Taverna Despertaferro.

Minoritària, sí, però tant de bo que el carnaval de Reus recuperi aquella pràctica de petites colles o personatges que interactuen amb el públic, les cançons burlesques i les publicacions satíriques, el joc provocatiu i la gresca pels carrers que les cròniques del passat ens expliquen. En definitiva, l’ambient que genera la suma de moltes accions minoritàries, a més i més enllà de les grans desfilades. I si no ho fa, no ens hi capficarem. Naltros ens ho passem d’allò més bé fent el que fem.

Us deixo amb el reportatge gràfic de l’Helena Sardà:

Si teniu més fotografies, les podeu enviar a l’adreça del blog

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari