Reus, bous i festes

La vila de Reus té una llarga trajectòria de vinculació entre els bous i les seves festes. De bon començament, parlem d’animals vius, que després de ser passejats pels carrers —acompanyats de joglars, el 1343— acabaven morts, escorxats i oportunament condimentats. Menjar bou, qui podia, era senyal inequívoc de festa: «sobre lo bou se acostume matar a sant Sebastià» delibera el consell a començaments del segle XVI o com «fonch proposat per dits senyors de Jurats dient com cada any se acostumà per al dia de St Pera, matar bous» i «fonch determinat per lonrat consell que de bous que se.n maten i que.s maten tres», cent anys després, el 1620. Les referències a la documentació municipal són nombroses i seria farragós relacionar-les: «fer córrer per tota la vila ab gran alborot de xics i grans un bou o vadell, y després fent-lo matar y tallar, repartir-lo entre los de tal barri, o carrer, en no poc dany de las comunas carnisserias» (1756). De fet, el bou i arròs —avui recuperat— arriba al tombant de 1900 com a plat característic dels àpats de Festa Major.

boudereus

El Bou de Reus

Amb bous i vedelles s’hi jugava pels carrers, en aquesta pràctica que avui coneixem com a correbou. El córrer la vedella era un acte prou comú per Sant Pere, o a les festes de barri del segle XIX, «antes de apuntar el alba del referido día, se hizo correr por las calles y arrabales del barrio una ternera que motivó los consiguientes sustos, caídas, gritos y broma, propios de tal costumbre» (1871)

I també vam fer curses de braus al Mercadal —amb toreros vinguts de València i l’Aragó— ja al 1733, amb encierro i mostres d’habilitat semblants a les d’alguns correbous actuals. I a mitjan segle XIX es volia construir, segons Andreu de Bofarull, «una incivilizadora plaza de toros». Durant el segle XX es van fer, sense comptar amb una instal·lació estable, diversos espectacles taurins.

El 2004 s’incorporava a la Festa Major de Sant Pere la figura del Bou. Un animal festiu que durant aquest anys ha comptat amb la seva pròpia dinàmica festiva, amb cercaviles engrescats pels carrers al so dels tabals i correbars amb altres elements convidats. El Bou de Reus compta amb una colla estable, vinculada al Casal Despertaferro, on té la vivenda la bèstia. Enguany, per commemorar aquella referència de fa 6 anys s’ha incorporat al seguici i el veurem desfilar a la professó, més amansit.

vedellafoc

La Vedella, un dels bous de foc actuals amb que compta la ciutat

D’altra banda, probablement, a les festes de barri també es jugava amb els bous de foc. Aquestes són figures de factura més senzilla, amb aparença de bou, que carreguen tot un seguit d’artificis pirotècnics al llom. De fet, eren un bon recurs per a la festa: propietat de les empreses pirotècniques es llogaven o deixaven a canvi de l’adquisició de la corresponent càrrega de coets i carretilles.

De bou de foc en vam trobar un al pati dels antics tallers de la Pirotècnia Espinós, a la carretera de Castellvell. Aquest va servir de model per a la creació de tres noves figures, dos bous i una vedella —que així s’anomena la que resideix al Casal Despertaferro— que surten el dissabte de Corpus, en altres cercaviles o correfocs. Ara, aquest vell bou es troba en procés de restauració al Museu de Reus per tal d’incorporar-lo definitivament a l’exposició «Ara toca festa» que es pot visitar de forma permanent al museu (espai Plaça de la Llibertat).

estructurabou

Estructura de l’antic bou de foc, actualment en restauració

 

Anuncis
Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Bestiari per aprendre a jugar amb el foc

El dissabte de Corpus —enguany, 2 de juny— la Vedella i els Bous de foc van omplir d’espurnes la plaça del Mercadal. Els bous de foc són carcasses zoomòrfiques, amb aparença de bou, ben comunes a les tradicions festives del sud d’Europa i prou presents a les festes catalanes fins a temps ben recents, especialment a les del País Valencià.

Unes carcasses que carreguen a la part superior un aplic d’artificis pirotècnics —l’anomenem, espina— que omplen d’espurnes i d’esclats l’entorn. I, en el passat, de pirotècnia de curs erràtic —les anomenades carretilles o coets borratxos— que aportaven un component de risc notable a les seves evolucions. En l’actualitat, aquest tipus de pirotècnia està prohibit o condicionat el seu ús en determinats espais.

En el passat, l’existència d’aquestes bèsties no comportava en absolut l’existència d’una colla estable de portadors. Les figures eren, molts cops, propietat de les mateixes empreses pirotècniques. Els festers —generalment, gent jove— compraven les corresponents càrregues de focs d’artifici i l’empresa els hi deixava el bou, que després tornaven un cop acabada la festa. O bé, en algun poble, hi havia un bou a disposició dels joves, si es preocupaven d’adquirir la pirotècnia…

Si he fet aquest breu repàs a una història que ja he explicat altres cops, és perquè convé recordar que el món ha canviat i que la cultura popular, o la festa, també. Fa uns anys vam trobar un vell bou de foc deixat en un pati del que havien estat els tallers de la Pirotècnia Espinós de Reus. La peça antiga, que ja fou exposada i que ara ho serà definitivament al museu —un cop restaurada, dins Ara toca festa—  va motivar l’aparició de noves figures: dos bous i una vedella, semblants o idèntics, en el cas de la Vedella, a l’anterior. Aquestes figures festives són portades per colles associatives, que compten amb les seves assegurances i que han fet el corresponent curset que els habilita per formar part d’un grup de foc. En resum, poc a veure amb la dinàmica més informal i espontània del passat. I tampoc en la seva funció, quan molts bous sortien al carrer a la mateixa hora que els participants podien anar tan erràtics com els coets abans esmentats.

I és aquí on la tradició és reinventa. Com ho ha fet sempre, ho repeteixo perquè n’estic cansat de la neurosi que afecta els debats sobre la tradició en el món dels grups de foc i en altres àmbits de la cultura popular. El nous bous reusencs surten al capvespre d’un dissabte en un espai gran i proposen, al so de la música —component important, a destacar en aquesta proposta festiva— un joc. La plaça permet observar, apropar-se i entrar a córrer entre les espurnes, o sortir, i les figures de bestiari es mouen sense interaccionar amb aquells que no volen. Aquest fet possibilita que canalla força petita, molts cops acompanyada dels seus familiars, s’atreveixi a apropar-se al foc. I jugui a fugir quan aquest s’apropa. Amb distàncies que varien segons el tipus d’artifici —els fuets del tipus emprat a la Patum constitueixen el foc més amable— i l’intensitat de cada moment. Desenes de xiquetes i xiquets movent-se al voltant de la Vedella i els Bous, participant en una festa sense adjectius —cada cop m’agraden menys algunes rèpliques infantils de les festes dels adults— on grans i petits tenen el seu paper.

Tot plegat, podeu pensar, és força més innocent que el que havia estat el seu ús en el passat. De ben segur. Però allò que té de proposta didàctica —el foc emociona, convida a participar, però té un punt de risc i s’ha de controlar— justifica plenament la nova funció. Després ja hi haurà correfocs per a tots els gustos i edats.

I que el foc no falti a la nostra festa mediterrània i de carrer.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Ballar la primavera

L’arbre de maig —plantar el Maig— és un molt antic costum del temps de primavera, comú a diversos països d’Europa i encara vigent en alguns indrets del territori català. S’ha conservat, fonamentalment, com a festa de fadrins, de joves que, encara a l’actualitat, es troben una nit —pot ser la vetlla del primer de maig— per tallar un pi, un xop o àlber i plantar-lo al mig d’una plaça, despullat de brancatge excepte a la seva part superior. A cops la festa és senzillament això: aconseguir l’arbre, transportar-lo i alçar-lo de bona matinada, voltat d’esforç, gresca i alcohol.

En altres, la plantada del Maig té un caire més associatiu i comporta l’organització d’activitats culturals i àpats col·lectius al seu entorn. I encara hi ha pobles que compten amb manifestacions de folklore específiques que es vinculen a aquesta pràctica.

A Reus, també es plantà l’arbre fa segles —cal remuntar-se al 1577 per trobar notícies documentals— i, des de fa un parell d’anys, ha retornat. En aquesta recreació contemporània de la festa, el paper de l’arbre —i la seva mida— és relativament simbòlic, tot i que va guanyant alçada. Però, alhora, la proposta es presenta amb un programa que posa en valor el ball —i, de retruc, la música— com un dels components principals.

Assistim a una nova festa de primavera en què els balls habitualment associats als seguicis de festa major són presents a la cercavila pels carrers de Reus. Impulsada per la Cordinadora de Danses Tradicionals de Reus, a més d’un ball reusenc es convida a formacions d’altres viles: Aquest any, el reusenc Ball de Mossèn Joan de Vic, el Ball d’Arquets de Tàrrega i el Ball de Panderos de Vilafranca del Penedès. Però, a més, hi havia ball popular i s’ha organitzat un taller de jota, ball de plaça característic de les nostres comarques mirant al sud, una cantada de glosa, amb corrandes i garrotins, amb els Glosadors del Camp i qui s’hi volgué afegir. I, entre altres activitats, el corresponent dinar popular que no pot faltar a la festa.

L’indret, la plaça de la Patacada, ha estat un encert. Perquè té un volum i una estructura que s’adequa a la festa i perquè ens cal anar donant vida i personalitat a les places reusenques, més enllà de les més concorregudes al nucli antic. Els guarniments artesanals, un altre aspecte que caracteritza la festa, han generat un ambient diferent al que quotidianament presenta el lloc.

El balanç ha de ser, doncs, ben positiu i cal engrescar a la Coordinadora a continuar amb aquesta celebració primaveral que mostra balls i convida a ballar.

I, és clar, anar treballant en el protagonisme del pi, cada cop més alt, la seva arribada —aquest any, en carro— i el moment de plantar-lo amb la necessària col·laboració popular. Tot plegat, anar consolidant la celebració i mostrant com les tradicions, amb referents històrics més o menys llunyans, un dia o altre, una generació o altra, s’inventen. Fins l’any que ve!

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Castells de focs a Reus

Des de finals del segle XVII, els espectacles pirotècnics esdevenen un dels grans atractius de les solemnitats festives reusenques i, en menor mesura, de la Festa Major de Sant Pere. Reus és, durant el segle XVIII, una ciutat amb un potencial econòmic important: la segona del Principat quant a població i amb una gran activitat productiva i comercial.

Efectivament, al darrer terç del segle XVII, la tronada –tal com la coneixem en l’actualitat– és un component habitual de les celebracions de la vila. El 1696, la confraria dels pagesos paga per «pólvora y los mascles y los trons», «per los trons y treballs de aviar mascles» o «per fer los coets», fet que indica que probablement ja hi havia algun pirotècnic a la població, entre altres despeses de pólvora –probablement per ser emprada pels arcabussos de les milícies de la confraria–, per a la festa de Sant Isidre. També el 1688, ens costa el pagament a Francesc Fuster, per «rodas y cuets, festa de St. Pere». I les referències als trons, mascles i coets,continuen després del 1700.

El 1683 ja tenim notícia de tres nits d’espectacles pirotècnics, amb motiu de les festes de trasllat de la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia al seu nou santuari. Segons consta al volum 1681-1720 de Resolucions de la comunitat de preveres (AMR), el dia 26 de setembre, a la nit:

«[…] se tiraren o aviaren molts cuets, ja al aire com ab dos cordas, la primera des del portal de Muntarols fins al carrer Major i la altre corda des de lo campanar fins a casa Gaspar Huguet, al Mercadal [era el jurat en cap] pujant i baixant, i després se tirà lo castell, ab dos retiradas que durà mitja hora y donà molt de foch.»

També es van fer lluminàries per tota la muralla que, en part, encara voltava la vila. Al dia següent, després de la professó, es dispararen molts coets, tant «de corda, com de voladors», i l’endemà, 28 d’octubre, «Se disparà lo altra castell, lo qual anà millor que lo primer ja de foch com de tot lo demés a plaer de tots […]. Assí mateix y hagué molts coets de corda com de voladors, i tot per la gràsia de Déu nostre Senyor, intercessió de Maria Santíssima, allà on y havia tanta gent, noi hagué ninguna desdicha».

La referència a la intercessió de la Mare de Déu s’entén perquè, segons Josep Rius a Jardin de Maria, manuscrit conservat a l’Arxiu, la nit del 26, un noi que tenia cura del castell de focs va patir un greu accident amb una càrrega de coets, del qual en sortí miraculosament deslliurat.

Segons consta al Llibre de Promenies, el 7 de novembre de 1705, la vila celebrava l’arribada a Catalunya de l’arxiduc Carles, entre altres actes, amb lluminàries i un castell de focs al Mercadal. La vinguda del rei a la ciutat, el juliol de 1706 també va motivar una altra demostració de focs d’artifici a la plaça. El 1711, també es fa un castell per celebrar la coronació del rei d’Hongria, a càrrec de Josep Fuster, que consta, amb el seu germà en altres anotacions d’aquell moment: «Francesch i Joseph Fuster, jermans, cueters, cuets fets festa de St. Pere».

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Reus, ciutat màrtir i heroica, es defensa

A començaments de març de 1938, a diferents periòdics –La Vanguardia, El día gráfico– es publicava un article, Reus, la ciudad mártir y heroica se defiende, que destacava la capacitat de la ciutat per resistir els embats dels bombardeigs feixistes, de l’afectació del Centre de Lectura, la tardor de 1937 al sagnant hivern d’aquell any que havia deixat desenes de morts.

refugiprim

Refugi antiaeri sota la plaça de Prim, avui desaparegut (Fotografia Niepce)

L’article, però, es centra en l’obra de defensa passiva, la construcció de refugis públics: el primer –el de la plaça de Prim– ja és acabat i es treballa, segons l’autor, en quatre refugis escolars i onze més, en diferents punts del nucli urbà, alguns pràcticament enllestits. Fa referència també a la construcció de refugis particulars i a l’eficiència dels serveis.

«Merece especial mención el servició contra incendios, que no sólo ha actuado en los casos de agresión contra la ciudad, sino que ha extendido su labor a otros pueblos necesitados de auxilio y, en ocasiones, ha acudido a los frentes para ayudar a los heridos a su hospitalización.»

Els atacs no es van aturar i l’hivern de 1938 va acabar com havia començat, sota el foc. Després d’uns dies de treva, Reus va haver de suportar reiterats bombardeigs a partir del dia 9 de març —que va deixar una vintena de morts— en una nova onada d’atacs que van rebre diverses poblacions catalanes. Barcelona va patir, entre el 16 i el 18, els pitjors bombardeigs de tota la guerra. I, a Reus, els avions italians van tornar el 10, el 12, el 14, el 15, el 19, el 20..

26031938reus

Bombardeig sobre Reus 26/03/1938 (Arxiu Municipal(

El 26 de març, a un quart i mig de nou del matí, sis bombarders S-79 –amb quaranta-vuit bombes de cent quilos, explosives, i vint-i-quatre més, de vint, incendiàries– van tornar a assolar la ciutat de punta a punta. Sembla que foren dos atacs seguits, amb pocs minuts de diferència

Les bombes van creuar la ciutat, des del camí de Salou a l’estació del Nord, afectant nombrosos edificis. Potser el més conegut, a la plaça del Mercadal. A la cantonada del carrer de Jesús, una bomba destruí cal Pedrol i deixà molt nalmesa la casa Navàs, que va perdre bona part del darrer pis i de la teulada, així com la torreta de la cantonada, que no s’ha arribat a reconstruir. A més, les bombes van destruir una fàbrica de persianes i cremar un magatzem de roba.

impactes2

Impactes sobre les columnes dels porxos de la plaça

Diversos testimonis afirmen que en aquest bombardeig els reusencs quedaren definitivament convençuts de la seguretat que els oferien els refugis en esclatar dues bombes a la plaça de Prim, prop del bar Solsis –a la cantonada de la plaça amb el carrer de Llovera–, directament sobre el refugi, sense provocar cap dany. Els impactes de la metralla sobre algunes de les columnes dels porxos de la plaça encara es poden observar en l’actualitat.

Com molts altres cops, el refugis antiaeris foren la millor mesura de protecció. Els morts —aquest cop, vuit— i els ferits —una dotzena— haurien pogut ésser força més. L’article abans esmentat situa l’experiència reusenca com un model a seguir: «Los técnicos en la materia han proclamado que la labor realizada en este sentido por los ciudadanos de Reus es verdaderamente ejemplar, y han invitado a las demás poblaciones a que imiten su conducta». La ciutat, un dels nuclis urbans més castigats del país, fou també exemple d’autodefensa.

impactes3

Impactes sobre les columnes dels porxos de la plaça

El dilluns 26 de març de 2018, en el vuitantè aniversari del bombardeig que va tocar la plaça de Prim, l’Ajuntament de Reus descobrirà una placa en memòria de les persones que van patir els bombardeigs aeris sobre la ciutat, durant la Guerra Civil.  Avui encara es poden observar els senyals que l’explosió d’una bomba va deixar a les columnes dels porxos de la plaça.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Teresa Vilalta, la primera regidora reusenca

El dissabte passat, en una jornada dedicada al paper de les dones en la Guerra Civil, Dolors Marín va parlar de la presència i la importància femenina en el desplegament de la sanitat republicana a Catalunya, tant a nivell legislatiu —amb Federica Montseny com a referent— com de base, en la formació de professionals, recordant el paper dels anarquistes, amb metges com Félix Martí Ibáñez i d’agrupacions com Mujeres Libres.

Per completar, amb una pinzellada reusenca, aquesta exposició, em cal recordar avui a Teresa Vilalta Sentís, que fou la primera regidora del municipi. Efectivament, l’octubre de 1936, després de l’esclat revolucionari que generà la resposta a la revolta militar, es va formar un nou consell municipal que va substituir el comitè antifeixista creat al juliol. D’aquest consistori, integrat per representants de totes les organitzacions polítiques i sindicals de la ciutat, hi formà part —com a única dona— Teresa Vilalta, escollida en representació de la Federació local de Sindicats Únics de la CNT.

Aquesta circumstància fa de Teresa Vilalta la primera regidora de l’Ajuntament de Reus. Un fet prou significatiu en la història de la ciutat, encara que ho va ser durant ben poc temps.

No sabem gaire coses de la seva biografia. Va nèixer el 29 de setembre de 1900 a Bellmunt del Priorat, els seus pares eren originaris de Cabassers. Llevadora de professió, va formar-se a Barcelona, a l’Hospital Clínic i després va venir a viure a Reus, cap al 1924. Segons dades del cens municipal, el 1930 vivia, sola i cap 1935 vivia amb el seu marit Esteve Casas-Salat, nascut a Barcelona, corredor de comerç. Treballà a l‘Hospital de Sant Joan (Hospital Civil).

19280217DR

Anunci al Diari de Reus, 17 de febrer de 1928

Afiliada a la CNT, trobem el seu nom en diverses campanyes de solidaritat amb les víctimes del feixisme, al començar la guerra. El 15 d’octubre de 1936 fou nomenada consellera, per part de l’organització anarcosindicalista, ocupant la delegació de Sanitat i Assistència Social.

Un àmbit que li representà una intensa activitat a causa de l’arribada a la ciutat de desenes de refugiats procedents de diferents indrets de l’estat i de la gestió de l’hospital reusenc. Això li comportà la necessitat d’ocupar tots els habitatges possibles, esbrinant quins pisos o masos hi havia buits i incautant-los. D’igual forma, calia aplegar recursos com llits o roba, per atendre als refugiats.

19361021DR

Diari de Reus, 21 d’octubre de 1936

Va proposar al consell la creació d’un sanatori per a fer front a l’estat sanitari d’algunes persones refugiades, que no es va arribar a fer per manca de recursos, tenint en compte que hi havia establiments a Tarragona i a Altafulla.

Es va oposar, junt amb els consellers Carrasco i Fontana, a la construcció del Mercat en l’indret on és actualment, considerant que quadaria ubicat davant de l’Hospital i molt proper a l’escola Prat de la Riba, les del Mas Vilella i de l’asil dels pobres, defensant que allí hi corresponia fer-hi jardins —l’espai havia estat ocupat pel Teatre Circ— i no una plaça de mercat. Carrasco, a més, defensava el criteri de construir «petites places mercats en distintes barriades», segons consta a les actes del consell municipal.

19361119DR

Diari de Reus, 19 de novembre de 1936

A començaments de 1937, la Federació local de la CNT la va substituir per Ventura Agustí i Gebellí. No sabem els motius, però el cert és que Teresa Vilalta va continuar la seva activitat dins l’organització confederal.

Publicà articles al periòdic llibertari Adelante en què reivindicava el ple dret de les dones treballadores a disposar de plena assegurança maternal i a rebre assistència mèdica, llevadora i medicaments. També es lamentava de les dificultats per a les dones de poblacions petites de disposar de llevadores reconegudes per l’assegurança. Així, l’11 d’octubre de 1937, fou escollida presidenta del sindicat de Sanitat de la CNT reusenca. El sindicat manifestà una especial preocupació pels presos socials, sense intentar justificar el delicte. Les seves idees queden també paleses en la proposta que féu, el 1936, al consell municipal —i que fou acceptada— de «prohibir portar al cementiri creus ni cap classe d’atribut de caràcter religiós el dia de Difunts, sinó únicament rams i poms de flors.»

Fou una de les impulsores de l’agrupació local de Dones Lliures. Adelante informa que va presidir l’assemblea constituent de l’agrupació local reusenca, l’1 de gener de 1938. Dins aquesta organització participà en els grups de treball de solidaritat i pro-presos, que tenien com a finalitat ajudar als ferits dels hospitals, refugiats i necessitats de tota mena, en particular als combatents, mutilats, presos antifeixistes.

No he pogut trobar, per ara, notícies de la seva trajectòria personal després de la Guerra Civil. Va morir a Barcelona, el 20 de maig de 2005, a l’edat de 104 anys.

Publicat dins de memòria | Deixa un comentari

El Mercadal

Als diccionaris trobareu Mercadal com a «plaça o altre lloc on se celebra ordinàriament el mercat» o, en una visió més històrica, com a «lloc on eren celebrats els mercats i les fires, generalment extramurs», etimològicament derivat de mercat, amb el sufix -al, indicador de col·lectivitat o de lloc on hi ha moltes coses (DCVB)

Josep Güell i Mercader, a les seves Coses de Reus (1889), proposa un altre origen per a la denominació de la plaça reusenca:

«De temps enrera es coneixia aquell indret amb el nom de Mercadal, que és un abreujament de mercat de dalt, i prové de quan, ans de construir-se l’actual temple de Sant Pere, la Plaça Major de Reus ocupava on ara hi ha el terreny de la Peixateria i la Carnisseria, que és on es feia el mercat. En augmentar la població, aquell lloc es degué considerar esquifit per a l’objecte al qual es destinava i es portà el mercat a l’esplanada que ocupa la actual plaça de la Constitució, gairebé despoblada tot i estar dintre de les muralles; i com que queia a la part alta de la vila, d’ací ve que al nou lloc destinat a contractació se l’anomenés mercat de dalt per distingir-lo del vell, o sigui el de la part baixa.»

Més enllà d’etimologies domèstiques, Ezequiel Gort, a Reus, del passat al present. La formació d’una ciutat (2017) incideix en la configuració del Mercadal com a espai de comerç extramurs, és a dir, fora de la primera muralla de la vila, de forma més o menys rectangular, que deixava en el su interior el primer nucli urbà reusenc. A l’interior hi havia efectivament una plaça on es feia mercat, a tocar de l’església de Sant Pere.

«Fora muralla, sortint pel portal del camí de Prades, ja hi devia haver una esplanada, convertida aviat en plaça mercadera —el Mercadal— potser ja amb algunes cases al voltant».

mercadal

El Mercadal, a començaments del segle XX

L’espai esdevingué el centre de la vila quan, després d’anar creixent fora de la primera muralla, es va bastir una segona —al darrer quart del segle XIV— per protegir la població, la que encara s’intueix en la forma de l’actual tomb de ravals.

El Mercadal ha rebut diversos noms: plaça Major o del Mercat, plaça Reial, d’Isabel II, de la Constitució, de la República —en algun moment, República Federal— i, per imposició al 1939, d’Espanya. Dir-ne la Mercadal és moda de fa quatre dies, espero que tant efímera com algun dels noms precedents.

 

 

Publicat dins de cultura popular, patrimoni | Deixa un comentari