Tu quoque, Mandríl·lia?

Aquest passat dijous gras, Mandríl·lia associació ha gosat enfrontar-se a un dels actes maleïts de l’inalterable programa del carnaval reusenc: l’arribada del Carnestoltes i el corresponent pregó. Efectivament, des de fa anys i panys, aquest acte que no omple massa la plaça del Mercadal —enguany menys, fotia un fred de nassos— es mou entre el més absolut ridícul, en el sentit menys carnavalesc de la paraula, i el festival de final de curs realitzat amb la millor intenció i, quasi sempre, amb una malversació de recursos en infraestructura, esgarrifosa i indignant.

Encarregat habitualment a alguna agrupació de la FRAC, és cert que en els darrers anys alguna colla s’ha esforçat en donar contingut als parlaments i trobar la persona que els fes entenedors al poble, fent del Carnestoltes un personatge actiu i present a la festa. Malauradament, sembla que el gruix dels participants i la majoria de colles, potser massa ocupades en acabar els preparatius per a la Rua del dissabte, prescindeixen d’aquest moment.

En aquest context, s’ha de dir que l’espectacle encarregat als Mandríl·lia —un col·lectiu cultural de la ciutat, no pas un grup de teatre professional— fou raonablement bo. Perquè no va generar malversació inútil de recursos —algun periodista ha parlat d’escenografia pobre, no hi estic d’acord—, perquè tingué una duració escaient, malgrat que el clima convidava a fer-lo encara més curt, i perquè tenia contingut crític. Potser tòpic —la recurrent capitalitat cultural— com ho era també una mica la proposta argumental de l’espectacle: un suposat Carnestoltes que es veu desplaçat per les autèntiques forces de la festa, per donar pas al veritable Carnestoltes.

pregocarnaval2018

Fotografia: Josep Martí Sedó

Tanmateix, la bona tria de la música —un aspecte a destacar, acostumats a les acostumades tonades del carnaval tropical— i la força de l’entrada dels personatges de l’inframón, amb un correcte ús de llum i el confeti, amb artefactes enginyosos com els bufadors de rotlles de paper de vàter, van generar moments de gran intensitat que haurien pogut derivar en un esclat participatiu de festa popular a la plaça.

Dic hauria, perquè no fou. Si per Festa Major, per posar un exemple, la repetició d’una i una altra vegada de la mateixa tonada aconsegueix fer saltar fins a l’èxtasi centenars de persones —en diuen fer l’indiu— aquests dijous, les crides a cridar, des de l’escenari, rebien una discreta resposta per part del públic. Qüestió de temperatura, potser. O potser no. I és que, malgrat la bona feina dels Mandríl·lia, com la d’altres Carnestoltes i colles d’alguns —pocs— anys anteriors, el Carnaval de Reus necessita una sotragada que porti a redefinir la festa més enllà de la gestió de les massificades desfilades i els balls.

Per tant, felicitats a Mandríl·lia associació que, un cop més, han mostrat la seva capacitat de construir espectacles de carrer implicant força gent jove. I ja tenim aquí el Carnaval dels quaranta anys del seu retorn al carrer, efemèride àmpliament recordada per la premsa local i la Germandat dels Set Pecats Capitals.

Anuncis
Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Quaranta anys de carnaval al carrer

Enguany fa quatre dècades que el carnaval reusenc retornà al carrer de forma pública. La ciutat que havia viscut grans carnavals al primer terç del segle XX, va veure arribar de nou, el 1978, el rei Carnestoltes. Les desfilades de disfresses van tornar als ravals.

L’efemèride ha comportat que, com a investigador de fet festiu i persona més o menys implicada en el carnaval, algú s’interessi per conèixer el meu record d’aquells primers carnavals. De fet, el 1978, jo no hi vaig participar en absolut. I, en els anys següents, amb altres persones, m’implicava en una festa alternativa de fulls satírics, mascarots, guerra de tomaques o, més endavant, de colles que no anaven a la rua. Un carnaval que coexistia —i, a vegades, s’enfrontava— amb el carnaval del programa. Un carnaval paral·lel que només es pot dibuixar en el temps com la suma d’iniciatives diverses.

Fa anys que amb el Jaume Amenòs, persona clau en aquesta recuperació del carnaval al carrer, vam compartir reflexions sobre una festa en què, durant anys, havíem defensat posicions enfrontades. Algun cop, en públic, com en la xerrada del cicle Testimonis, organitzat per Carrutxa, el 2012.

Corona fúnebre del Carnestoltes, 1978 (Autor desconegut/Arxiu Carrutxa)

Tinc la sensació que el Carnaval de Reus no ha consolidat cap dels dos models que es formulaven a finals dels anys setanta del segle passat —el més lluït i el més crític—  a vegades contraposats sense ser prou conscients que ambdues vessants havien format part indestriable de la mateixa celebració. Efectivament, el coneixement dels antics carnavals reusencs ens ha fet veure com espectacle i sàtira, desfilades, carrosses i mascarots, pregons i testaments, cançons i pirotècnia, i molts, molts balls configuraven una festa que implicava una part molt considerable de la població, de diferents classes socials.

Enguany la festa reusenca commemora, o no, aquests quaranta anys, amb un programa calcat dels anys anteriors. Personalment, m’he agafat una baixa carnavalesca, espero que temporal, per estrictes raons de condició física.

Publicat dins de cultura popular, personal | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Recordatori

Portar uns quants mesos amb dolor tot el dia, no dormir ni descansar prou, és quelcom que li passa a més d’una persona. Però quan et passa, aguantes i fas el que pots. Però no arribes a fer tot el que volies. Disculpeu.

Publicat dins de personal | Deixa un comentari

Pastorets: teatre popular, ritual, festa

El pastor ha estat un personatge cabdal en la cultura popular. És aquell que viu fora del poble, però en forma part, en contacte íntim amb la natura, dotat d’enginy i saviesa emprírica. Encarna sovint uns valors d’honestedat i sentit primari de la justícia que s’associen simbòlicament a la puresa que comporta el seu relatiu aïllament de la col·lectivitat i els seus conflictes quotidians. Aquest pastor imaginat i idealitzat, que ocupa les seves hores tocant el flabiol o treballant la fusta amb el ganivet, que acumula un tresor de saber fruit de l’experiència, que condueix el ramat i coneix els recursos per plantar cara als perills i fer vida on la civilització s’esvaeix, és l’altre perfecte. Forma part i alhora és foraster a la comunitat i, per això, pot manifestar-se, per exemple, des de la seva innocència simbòlica sobre afers que no es fàcil expressar públicament des de dins de la pròpia comunitat.

20171230pastorets02

Representació dels Pastorets a l’Orfeó Reusenc (2017)

De pastors i pastoretes n’hi ha molts en l’imaginari popular. Són protagonistes de romanços i cançons. El seu paper és principal en la troballa d’imatges amagades a la muntanya o en les aparicions de la Mare de Déu. Els pastors són protagonistes o tenen un paper destacat a les festes de diversos moments de l’any: als balls de Pastorets de les festes majors del Camp iel Penedès, o formant part de les representacions del Nadal.Aquesta ha estat, de sempre, una festa on la canalla i els pastors, que comparteixen el simbolisme de la innocència, han estat rellevants. El nostre Nadal té en les representacions teatrals dels Pastorets un costum prou arrelat. Teatre popular a càrrec de grups associatius sense ànim de lucre, argument amb diverses variants segons el text emprat, però que té com a fil conductor —ben conegut per tot el públic— la narració evangèlica amb no pocs afegits de la tradició local. Representació, en definitiva, de l’eterna lluita entre el bé i el mal.

Els Pastorets nadalencs necessiten, efectivament, d’aquest rerefons de canalla que crida quan els dimonis s’emporten els pastors cap a l’infern o riu quan Satanàs els provoca amb enganys innocents. Són la parella protagonista de pastors els que fan digestibles algunes escenes i alguns parlaments de mentalitat anacrònica dels textos clàssics, amb el seu contrapunt burleta i informal. Que possibiliten l’actualització amb tocs de present —cal recordar que hi ha poblacions on la parella de pastors interpreta corrandes improvisades o preparades per a l’any, sobre fets d’actualitat— cercant la complicitat amb els espectadors.

Conèixer els Pastorets són, en definitiva, una excel·lent forma per apropar-se al teatre popular, vinculat als cicles festius —en aquest cas, el nadalenc— que cal entendre com un ritual. Constatar la considerable quantitat de textos i, encara més, la diversitat d’adaptacions, l’evolució d’una mateixa representació amb el pas dels anys, en funció dels canvis en els col·lectius associatius, o la diversitat de propostes, reflex d’un context local concret que ha generat costums i rituals específics. Un camp obert a la recerca sobre el nostre patrimoni festiu.

Dimecres, 3 de gener de 2018, a 2/4 de 8 del vespre.
Conferència de Raquel Ferrer i Salvador Palomar,
Teatre popular nadalenc. Els Pastorets a Reus
Carrutxa (Travessera del C/ Nou de St Josep, 10). Reus

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Un coet que no vola

20171228speteck01

Ahir, 28 de desembre i seixanta anys després del primer intent dels savis reusencs d’enlairar un coet cap a l’espai sideral, l’Speteck tampoc va aconseguir el seu objectiu.

Aquest cop no va arribar a engegar motors —fet que habitualment comporta que l’artefacte acabi voltat de flames— ja que el fort vent, habitual a Reus però especialment intens aquests dies, desaconsellava jugar amb pirotècnia.

Aquest nou fracàs es pot considerar, sens dubte, un èxit aclaparador. Intentar des de 1957 fins avui enviar un coet a Mart o a la lluna, amb tripulant o sense, des dels temps foscos del franquisme a la democràcia del 155 té el seu mèrit.

20171228speteck03

Efectivament la conya reusenca del coet Speteck ha passat per diferents etapes i constitueix avui un dels costums més singulars del cicle hivernal —aquell que diuen que va de Nadal a Carnestoltes— dels Països Catalans. Des de la transgressió de la normalitat imposada per un règim que es neguitejava quan molta gent sortia al carrer, encara que fos per un acte tant innocent, fins a la recuperació del costum pel Ball de Diables, després d’etapes més o menys lluïdes.

20171228speteck02

Avui, no hi ha sorpresa, ja se sap que l’Speteck no vola, però peta. I la gràcia es troba molts cops en la crítica del moment —memorable, en el record, l’any en què la mòmia del general Prim es va apuntar a fer d’astronauta— i en els discursos que ahir van faltar. Potser perquè, sense foc, va mancar empenta per reconvertir la proposta, tot i que els diables ja van anunciar que hi tornaran i que potser 2018 comptarà amb dos coets.

L’Speteck ens mostra, una altra vegada, com la tradició s’inventa un dia i que no sempre cal anar a cercar referents centenaris —i fer el ridícul quan no se sap de que es parla— per embolcallar la voluntat de fer festa.

Doncs, visca l’Speteck i a continuar provant-ho, colla.

20171228speteck04

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Un activista de la primera fornada

Ens ha deixat el Lluís Simó Martínez. Des del món de l’excursionisme —en l’actualitat era el vicepresident de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya— recorden la seva trajectòria com a dinamitzador d’activitats relacionades amb la muntanya i com, aquest mateix any, ha estat un dels organitzadors de l’Aplec Excursionista dels Països Catalans celebrat a Reus.

Personalment, i des de Carrutxa, recordarem al Lluís com una de les persones, activistes de la primera fornada del darrer quart de segle XX, que van engrescar la revitalització —dieu-ne recuperació o reinvenció— de la cultura popular tradicional a Reus.

Vinculat al primer nucli de la colla castellera Xiquets de Reus i a Carrutxa, graller i interessat pel món de la gralla, vam fer treball de camp, amb ell i amb la Carme, aplegant cançons i notícies de festes per pobles del Baix Camp a la Ribera d’Ebre. La seva mare havia cosit les primeres camises per a la colla castellera i també ens va fer nous vestits per al ball de diables.

Cantant junts en una trobada de l’entitat, cap al 1983

L’inici de la dècada dels vuitanta del segle passat fou un temps viscut intensament per aquelles persones que maldàvem per construir un model festiu renovat per a la ciutat. Tocava fer de tot una mica, de posar-se la camisa avellana a tirar carretilles, passant per aguantar el pal del ball de Gitanes.

El Lluís ha marxat —de ben segur abans d’hora, podem creure— però ha deixat la seva petjada en l’esport —altres ho podran explicar millor que jo— i la cultura de la ciutat. Sense persones com ell, potser no existirien avui algunes tradicions d’aquelles que són de temps immemorial i tota la vida.

Publicat dins de cultura popular, personal | 1 comentari

Un barri molt geganter

Aquest començament de desembre, el barri de la Concepció ha viscut una nova edició de les seves festes de barri, una de les celebracions històriques del nucli antic de Reus. Aquest fou, junt amb el de Santa Teresa, un dels barris que va comptar amb gegants a mitjan segle XX. El 1954 es van adquirir una parella —un rei i una reina— a la botiga {El Ingenio» de Barcelona. Aquests gegants van deixar de sortir a la dècada de 1960 i posteriorment van ser venuts a Mont-roig del Camp. Amb la recuperació actual de les festes del barri, alguns anys van ser cedits per a participar a la festa.
Sense gegants propis, però, l’esperit geganter del barri no s’ha esgotat i en conviden d’altres. Enguany l’organització de la trobada ha anat a càrrec de la colla gegantera de l’Institut Pere Mata, un col·lectiu sempre disposat a col·laborar en activitats populars, i ha comptat amb la presència de gegants d’altres barris de la ciutat —El Carrilet i Horts de Miró— i diverses poblacions, a més d’una geganta particular.

El seguici de gegants, al so diverses colles de grallers, va acompanyar la imatge de la Mare de Déu des de la seva capella al barri fins a la prioral. Més tard van fer una cercavila pel nucli antic, passant per la plaça del Mercadal.

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari