Rastres de la guerra a la muntanya

El fet que un xiquet trobés una bomba de mà de la Guerra Civil, prop de la Morera de Montsant, va ser notícia aquest començament d’agost i va motivar una breu intervenció meva explicant que, efectivament, hi va haver combats prou durs entre serra la Llena i Montsant, o per les muntanyes de Prades, des de finals de 1938 fins al 14 de gener de 1939 —dia en què l’exèrcit republicà va haver-se de retirar de la serra Major—, i que això explica que es trobi encara material de guerra per aquests termes.

De fet, l’Adrià Aragonès i jo n’havíem estat parlant feia poc amb persones de Margalef de Montsant, amb motiu de la nostra visita al poble per a fer una xerrada sobre cultura popular. Ens explicaven que, a l’igual que en altres poblacions, la recollida de ferralla fou una activitat econòmica de subsistència en els primers anys de la postguerra i que, jugant la canalla, hi hagué algun accident. Aquests dies hem tornat a parlar d’aquesta pràctica, fent entrevistes amb Montsant Fonts, a Cornudella.

La memòria de la generació de brivalls que eren massa joves per haver estat cridats a la lleva del biberó és prou contundent: hagueren d’anar obligats a enterrar —cosa difícil dalt a Montsant— els cadàvers escampats per la muntanya amb les brigades que les autoritats franquistes organitzaren a cada població. Per cert, els franquistes van tenir cura de recollir els seus, i notificar-ho a les famílies, però els soldats republicans restaren abandonats a la muntanya. També els moros anònims, de les forces de xoc franquistes, foren enterrats i oblidats, com a Prades.

Encara avui hi ha algun detall que palesa el pas del front per la muntanya: restes de parapets i trinxeres cada cop més difícils d’observar —dalt a Montsant o a Prades, on de tant en tant s’organitza alguna caminada per anar a veure les que hi ha a l’entorn de la població. I, com a exemple que he fet servir més d’un cop, el fet que quatre campanes d’ermites de Montsant —Santa Magdalena, Sant Antoni, Sant Bartomeu i Sant Salvador— siguin fetes amb la part superior d’obusos.

campanes

Campanes d’ermites a Margalef de Montsant i a Ulldemolins

Fa pocs dies, observava a Capafonts una curiosa peça, el suport d’una planxa de ferro, de les emprades per a la roba, amb la falç i el martell trepanada. Estri domèstic, potser utilitzat per l’exèrcit durant la guerra o ves a saber. L’emblema comunista potser sembla fet posteriorment a la fabricació de l’estri, però es troba afectat pel rovell com la resta. No en tinc cap altre referència.

suportplanxa

Els rastres de la Guerra Civil poden ser, doncs, físics, però també en una memòria esbiaixada per la por. Encara costa parlar de la guerra, sobretot dels fets més propers. Massa persones han callat —i ho entenc— quan n’hem volgut parlar.

Enguany, que fa vuitanta anys de l’inici del conflicte, pot ser un bon moment per anar recuperant la memòria dels fets amb voluntat d’interpretar —més enllà de quedar-nos en els tòpics— i explicar cada context. Des d’aquest coneixement, necessàriament crític, la memòria ens serà útil per al present.

 

Publicat dins de memòria | Deixa un comentari

Els gegants dels Guiamets

20160818guiamets01

La Festa Major dels Guiamets ha comptat enguany amb gegants. Uns gegants que foren bastits a la dècada de 1970 per un grup de joves i que després van deixar de sortir, com ha passat tantes vegades amb moltes figures d’imatgeria popular, de factura més o menys senzilla, que sorgeixen i desapareixen en funció de les inquietuds i les necessitats de la comunitat que les genera. Malgrat tot, les peces van estar de sort i foren conservades en una casa del poble, cal Racó. Ara, han estat restaurats per iniciativa de l’Ajuntament, fan de més bon ballar —abans eren gegants manotes de motxilla, ara porten cavallet, fet que permet canviar de portador més fàcilment— havent estat restaurats al taller de Joan Miró de la Serra d’Almos.

20160818guiamets02

La seva primera cercavila fou un èxit de participació, acompanyats de la música dels grallers, els capgrossos que havia elaborat la canalla del poble en els dies anteriors i del Drac dels Guiamets, una peça tan històrica com els mateixos gegants i prou interessat, amb un cap bastit a partir d’un pot de cartró de detergent d’aquells que s’empraven fa anys.

Els records d’aquells que un dia foren canalla i l’alegria dels que ho són avui eren prou explícits i, tot plegat, serveix per a constatar com la cultura popular es construeix a partir de complicitats col·lectives. I els elements festius esdevenen referents d’identitat local i motiven la participació. El patrimoni festiu del Priorat compta amb uns renovats gegants.

20160818guiamets03

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

El foc del cel: llamps i pedres de llamp

Totes les cultures compten amb els seus mites sobre els orígens del foc. A la nostra, el foc s’associa al cel i a l’infern. El llamp és l’esclat imparable que porta el foc del cel a la terra. Encara avui, els llamps són causa de no pocs incendis al bosc, i fou possiblement amb el llamp que la humanitat entrà en contacte amb el foc i va descobrir la seva utilitat.

El llamp és la manifestació del poder diví, una creença prou vigent al llarg de la història que encara hom troba reflectida en la tradició oral.

«Ho explicava la mare, que el dia de la festa major hi havia anat un capellà a predicar, foraster, que per lo general sempre feien venir a un de foraster a predicar. I diu que els hi va dir: —En aquest poble hi ha una casa que té un passat bastant fosc, no? I los hi cauran tres càstigs de Déu: lo primer, los hi caurà un llamp; lo segon, que se’ls moriran totes les bèsties que tenien a casa. I el tercer, que s’acabaria la generació.»

Per a la nostra informant, de Bellmunt del Priorat (el 2004), això va passar a Garcia fa molts anys, però deien que el capellà va encertar la desgràcia d’una casa i que ni ell mateix recordava haver fet aquesta mena de profecia.

«I els hi va caure un llamp. I encabat se’ls hi va morir un gat, un gos, tots los animals, un passarell que tenien, tot. I últimament, lo fill que tenien, que estava a punt de casà’s li va venir, diu que no podia anar de ventre, que era lo miserere, que en deien abans, que ara en diuen la pendis.»

Protegir-se del llamp, doncs, ha estat una preocupació en tot temps que ha motivat pràctiques parareligioses, amb oracions a sant Marc, santa Bàrbara o al nom de Jesús i creences com les pedres de llamp.

«I com a extensió, sense cap mena de dubte, del culte a la pedra, també foren objecte de veneració les destrals de pedra prehistòriques. Pedres del llamp, les anomenaven al Camp i a la Conca, perquè creien que les duien els llamps en produir-se. Per això, els pagesos, quan en trobaven alguna pel camp o allà on fos, solien guardar-la sota la teulada o bé a la lleixa de la xemeneia de la llar, per tal que els guardés la casa del llamp.»

Ramon Violant i Simorra, Etnografia de Reus i la seva comarca (1959)

pedresllamp

Pedres considerades «de llamp» en una casa d’Albarca

Quan hom trobava una pedra polida o treballada, la considerava una pedra de llamp —el senyal que resta allí on n’ha caigut un— i com que la creença era que on havia caigut un llamp no en podia caure un altre, s’emprava com a escut, posant-la sota la teulada, a la xemeneia o a la porta d’una barraca de tros. La creença era comuna arreu del país. Cels Gomis i Mestre (Reus, 1841–Barcelona, 1915) ho explicava així a Meteorologia i agricultura populars (1888):

«En tots els temps, des de la infantesa de la humanitat fins avui, en què aquesta creu trobar-se ja en un estat de complet desenvolupament, el llamp ha estat un dels fenòmens naturals més temuts per l’home. Considerat aquest meteor com el més terrible de les manifestacions del poder i de la ira dels déus, tots els pobles han tractat de sostreure’s a la seva malèfica influència ja per mitjà de talismans, ja per mitjà de pregàries.
[…] Tothom sap que el llamp ha estat i és encara considerat per la quasi totalitat dels nostres pagesos com un cos material i tangible. No hi ha ningú que no hagi sentit parlar de les pedres de llamp, aquestes pedres tallants o punxants colgades a terra que la gent del camp creu que són llamps soterrats, preocupació que no és exclusiva d’ells, puix que és tan generalment estesa que no hi ha cap nació d’Europa on no es trobi profundament arrelada. Els que estan al corrent dels avançaments fets en els estudis prehistòrics saben perfectament que aquestes pedres no són altra cosa que les eines usades per l’home primitiu.»

S’explicava que les pedres de llamp, en arribar a terra, s’enfonsaven set canes i després anaven emergint, a cana per any, fins arribar a la superfície. Si se sabia on havia caigut un llamp, doncs, només calia esperar un temps per localitzar-la, però és clar que la majoria es trobaven de forma casual, llaurant o treballant al camp. També es diu que un procediment per a saber si una pedra és o no és o no és una pedra de llamp és lligar-la a un cordill i posar-la al foc: si el cordill no es crema, aquesta és una pedra de llamp.

Malgrat que el llamp és considerat molts cops una manifestació de la voluntat divina, especialment com a instrument de càstig, també es relaciona amb el diable i els seus aliats. És prou coneguda la creença en el poder de les bruixes per a provocar les tempestes. També hi havia qui considerava que les pedres de llamp eren fabricades per les bruixes i llençades per aquestes quan obraven una pedregada. Per això una pedra d’aquestes, posada sota la teulada, a la finestra o al fumeral, defensava la casa contra l’embruixament.

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El foc més quotidià

Aquest estiu estem fent recerca i activitats de divulgació sobre el foc a la cultura popular. Durant anys ens hem apropat molts cops a la cultura del foc en el seu vessant més simbòlic i festiu, a les fogueres d’hivern o de la nit de Sant Joan, a la pirotècnia o als grups de foc, diables i bestiari.

Ara, però, estem treballant sobre el foc més quotidià, l’emprat en el passat com a font d’energia bàsica per a obtenir escalfor, cuinar o il·luminar les cases i els carrers. Ho fem quan a la memòria encara resten noms d’estris i atuells vinculats al foc a terra o a la preparació dels aliments que avui ja no es fan servir, quan l’obtenció del foc és senzilla i en un moment en què ha estat pràcticament desplaçat de l’àmbit domèstic.

focterramargalef

Foc a terra en una casa de Margalef de Montsant

Ens hi motiva la riquesa patrimonial que s’evidencia en el lèxic, en la cultura material, en els oficis més directament vinculats al foc, però també en el conjunt de costums i creences que vinculaven, en el passat, foc i vida quotidiana. Però també la necessitat de reflexionar, des del present, sobre els canvis de percepció respecte al foc a la nostra societat. El foc és, efectivament, copsat com un risc, com un perill i, molts cops, en el seu vessant més destructor. Alguna persona, en arribar a fer una xerrada, em comentava que potser parlar de foc, prop de Montsant, no és el tema més adequat en un estiu sec com aquest…

El foc és l’amenaça sobre l’entorn natural que motiva el tancament d’espais de muntanya, a l’estiu, davant el risc d’incendi. S’oblida, tanmateix, la funció cabdal del foc en la configuració del territori humanitzat, el seu paper en les pràctiques agrícoles i en la ramaderia. La visió del foc s’associa moltes vegades a la catàstrofe, a la guerra. El foc més carregat de simbolisme, dels ciris i atxes de vent, és substituït per la llum basada en l’electricitat. Les fogueres festives es regulen amb criteris on compta ben poc la seva funció social. I, alhora, la crema de contenidors de brossa esdevé senyal de revolta o, simplement, patologia —el cas de Reus n’és un bon exemple— difícil d’interpretar.

20160811cabassers

Presentació a Cabassers

En una societat en què la seguretat esdevé paradigma de norma, on massa cops s’aposta més per la prohibició que per la pedagogia, el coneixement de segles —o mil·lennis— de convivència humana amb el foc també ens pot ser útil per a treballar el present.

Treballar des de la proximitat —aquest estiu, en col·laboració amb el Parc Natural de Montsant— ens ajuda, també i un cop més, a entendre la riquesa cultural que palesa explicar fets i pràctiques que, en bona part, són universals a partir de les particularitats locals, costums generals que presenten diferències en els nom i en les formes. Es tracta, com altres vegades, d’un treball que compta i necessita de moltes complicitats: per a entrar a les cases i documentar gràficament llars i estris, per a aplegar mots i creences, per a conèixer tècniques i copsar mentalitats.

20160722vilellalta

Presentació a la Vilella Alta

Per tant, amb altres persones de l’associació, estem treballant sobre el foc a la cultura popular en un projecte que vol complementar l’aproximació al foc festiu, que, d’altra banda, serà objecte de les nostres activitats l’any proper.

Publicat dins de cultura popular, patrimoni | Etiquetat com a | 1 comentari

Una festa reusenca al juliol

Aquest cap de setmana s’han celebrat les recuperades, o reinventades, festes del barri de Santa Anna de Reus. Després del salt qualitatiu d’enguany, amb la participació de la majoria d’establiments de restauració del barri —amb alguna excepció significativa— i els carrers d’aquesta part del nucli antic plens de gent, es pot pensar que aquesta proposta ja és una de les fites assenyalades del calendari festiu de la ciutat.
Certament, la festa ens ensenya com, a vegades, la història —en aquest cas, la importància de les antigues festes del barri i la presència del castells com a component destacat— s’alia amb el present —amb el fet que els Xiquets de Reus tinguin el seu local al carrer Rosic— per a motivar una reinvenció que, en pocs anys, s’ha anat consolidat.

20160730stannaMFJ

Una xerrada parlant de la història de les festes de barri va servir per a presentar l’últim número de la revista Caramella (Fotografia: Montserrat Flores)

Participació d’establiments comercials, amb proposta gastronòmica —les tapes de Santa Anna—, però sobretot ambient: guarniment dels carrers, algunes enramades —insisteixo que la decoració de l’espai urbà és cabdal en la creació de l’excepcionalitat festiva—, tast de vins, cinema a la fresca, sindriada, tallers, jocs, sopar de jo porto

Sense oblidar que el dissabte el Museu de Reus —al raval de Santa Anna— oferia entrada lliure a l’exposició «Eduard Toda i Güell: de Reus al món» i a la permanent de Prehistòria.

Tarda castellera amb els Xiquets de Reus (4d8, 2d8f, 3d8), els Brivalls de Cornudella (3d6a, 4d7, 2d6) i els Xiquets de Cambrils (3d6, 4d6), i els pilars de comiat. I també cercaviles pels carrers del barri amb les bèsties festives que hi resideixen habitualment —el Bou i l’Àliga petita—, gegants convidats, de Mont-roig, bon ritme amb Enxancarra i música a la nit.


En definitiva, un èxit pel qual cal felicitar el sagristà i a tothom qui hi ha col·laborat. Personalment, és clar, que em satisfà —vaig tornar a prometre que, un any o altre, acabaré el llibre sobre les antigues festes de barri—, i només em dol, i molt, haver vist el Casal Despertaferro tancat. Que hi ha establiments que no col·laboren, privatitzen l’espai públic i fan pressió a l’Ajuntament perquè posi pals a la roda a la festa, ja ho podem suposar. Però que una entitat que reivindica la festa i la lluita, la participació i el carrer com a espai de trobada, estigui tancada aquests dies, això no s’entén gens ni mica.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Gats, guineus i pokémons

A Albarca no tenim pokémons. Bé, suposo que n’hi hauria d’haver, descarregada l’aplicació corresponent en algun telèfon mòbil, perquè la seva presència és mera il·lusió digital. Però tenim moltes altres bestioles.

Per a començar, gats que no són de ningú, viuen on els hi ve de gust i de tant en tant apareixen per les eixides a veure si cau alguna cosa. Que interaccionen, més aviat poc, amb els humans, que creixen, es reprodueixen i desapareixen. Probablement, gràcies a les guineus que no s’estan de passejar pel nucli urbà i dedicar-se a empaitar gats si s’escau. Sigui com sigui, la població felina es manté en uns nivells prou mesurats.

gatet

Hi ha molts altres animalons, però esmento aquests perquè han estat protagonistes del nostre oci estiuenc. Fa dies que una gat va criar en un pati del veïnat, mantenint els gatets a refugi entre una pila de llenya, durant el dia. Res d’especial. Però, fa dues nits, el cau fou assaltat per una guineu que s’esforçà en moure alguns troncs i no sabem si aconseguí arribar a alguna presa. El cert és que alguns van quedar entre el munt de llenya, inaccessibles per a la mare.

El concert de miols ploraners i les bufades de la mare quan t’hi apropaves, feien evident el problema. A la fi, intervenció humana, rescat dels tres afectats i proposta de nou allotjament a l’exterior de casa, en principi, més segur. La guineu, mentrestant, es deixava veure pel territori, sense por. Els gats grans li plantaven cara.

guineu

A la nit, la mare els va retrobar i, de moment, conte contat. La lliçó d’aquesta història intrascendent és que qui fa vacances, el gat es mira (o el pentina, si es deixa). Tampoc provarem d’ensinistrar gats com a pokemons, van a la seva.

(Fotografies de Montsant Fonts)

Publicat dins de cultura popular, personal | Deixa un comentari

La fira de Sant Jaume

Avui era el dia gran de la fira de Sant Jaume que, enguany s’ha celebrat aquest cap de setmana amb la Fira del Cavall com a referent, al Parc de la festa.

La fira fou concedida pel rei Pere III, l’any 1343. Inicialment es celebrava a l’interior de la vila, entre el Mercadal, el carrer Major i la plaça de Sant Pere. Hi havia parades de tota mena: calcers, drapers, calderers, espasers, llancers, manyans, sabaters… artesans que oferien els seus productes sota la vigilància d’un mostassaf, és a dir, una persona pagada pel municipi que vetllava perquè no es cometessin abusos en les transaccions.

Des del segle XIV fins al XIX l’àrea d’influència de la fira va ser prou gran: des del Baix Camp fins a algunes poblacions dels Ports o del Matarranya, és a dir, bona part de les comarques meridionals del Principat, a excepció de l’àrea d’influència de Tortosa.

Però més enllà de la seva vessant comercial, la fira tenia un component festiu important, amb l’objectiu d’atreure els forasters i aportar divertiment al públic. El dia central de la fira era el 25 de juliol. Des d’antic, en aquest dia es matava i es menjava bou, hi havia professó, s’organitzaven cóssos –curses a peu– i es llogaven joglars per a fer ball.

En aquest dia feia festa el barri de Sant Jaume:

«Primer día de la feria en Reus. Las funciones religiosas, músicas, iluminaciones, bailes, fuegos de artificio y carreras, del barrio de S. Jaime se cumplieron ayer segun lo anunciado en el programa. El primer premio en la carrera de hombres lo ganó el vecinos de Montblanch, el mismo que hace años lo ha conseguido siempre y que hasta ahora no ha encontrado rival ni competidor entre los habitantes de este campo. Las sacristanas se presentaron lindamente ataviadas y ostentando en su cabeza los artísticos peinados que de algún tiempo a esta parte hacen lucir y dan fama a las graciosas menestralas.» (Diario de Reus, 26/7/1863)

El seu aspecte lúdic resultava també potenciat per la coincidència amb les festes del barri de Santa Anna que tenien com a diada principal el 26 de juliol. Les festes d’aquest barri, potser unes de les més lluïdes de la ciutat al segle XIX, comptaven amb la presència de grallers, danses, exhibicions castelleres, balls d’envelat, diables o castells de focs, esdevenint així una potent oferta festiva que complementava l’activitat estrictament comercial. Aquest era, sens dubte, un dels moments de l’any amb més intensitat festiva i amb major presència de forasters, com una mena de segona Festa Major d’estiu.

«Escriben de Reus que, a juzgar por los preparativos que se notan en posadas, tiendas y cafés, el movimiento que se observa en algunas sociedades de recreo y por lo que se dice en proyectos tocando a diversiones públicas, todo induce a creer que la próxima feria en Reus será una de las más animadas que han tenido lugar en estos últimos años.» (La Correspondència de España, 12/7/1863)

A la segona meitat del segle XIX, la importància econòmica de la fira va anar minvant, si bé es conservà amb un caire local i també en la seva vessant recreativa amb productes adreçats a la canalla i atraccions per a l’esbarjo dels visitants. L’aparició de les Fires d’Octubre —precedent del que després esdevindria la Fira de Mostres, al segle XX— va assenyalar la seva definitiva decadència com a fira comercial. La industrialització, els canvis en el mitjans de transport i en la comercialització dels productes agrícoles havia afectat, com a tantes altres fires, a la de Sant Jaume. La comparvenda de bestiar i, posteriorment, de maquinària agrícola anà minvant fins a desaparèixer a finals del segle XX. Ara té un caire lúdic i festiu, de fira nocturna, amb sopars a la fresca i exhibicions de cavalls. També és ben característica la cursa de portadors de sacs d’avellana.

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari