Enguany, la fira Epíleg, dedicada als llibres i a les idees radicals i de proximitat, commemora els 150 anys del naixement de Gabriel Alomar (1873-1941), així com el centenari del reusenc Xavier Amorós (1923-2022). L’organització de l’esdeveniment és a càrrec del Casal Despertaferro
Més que per la seva obra poètica, sens dubte important, vaig descobrir Alomar pel seu vessant més polític, gràcies al fons bibliogràfic familiar. El besavi de la Montsant, Pere Estela Llopis, enquadernador i llibreter a Tarragona, venia els seus llibres a l’establiment de la Rambla Nova i m’atreveixo a suposar que el va conèixer personalment en la visita que el poeta i polític feu a Tarragona el novembre del 1908.
Per descobrir Alomar, tenim a l’abast les seves obres, publicades per Editorial Moll i Abadia de Montserrat, que va editar el volum que aplega la major part de la seva obra poètica, La columna de foc. Més recentment, l’edició del recull Republicanisme, catalanisme i socialisme (Tigre de Paper/ Lo Diable Gros, 2021) també permet apropar-se a la persona i al seu pensament.
Nascut a Palma, assagista i poeta, Gabriel Alomar i Vilallonga es va implicar en nombroses iniciatives cíviques i polítiques. Fou dels primers al país en vincular emnacipació nacional amb emancipació social.
El 1904, Alomar pronuncià una conferència a l’Ateneu Barcelonès, publicada el 1905 per la Tipografia L’Avenç, el títold’El Futurisme, amb el qual Gabriel Alomar teoritzava sobre un concepte de modernisme que continuà desenvolupant en molts dels seus escrits. De com la societat mira enrere i s’alimenta de la tradició, alhora que sorgeix un nou impuls que trenca amb apriorismes, dogmes, veritats infuses o principis innamobibles.
De la visió crítica del passat en surt una reflexió sobre la tradició que és del tot vigent: «La tradició és un element de cultura poderossísim, perquè, ja ho sabeu, no hi ha cap home qui pugui envanir-se de l’invenció total de cap idea ni de cap rpocediment. La colaboració tàcita de les passades generacions; la transmissió del vell tresor dels avis; el cúmul, penosament acarmullat, de les enciclopèdies; els mil elements espargits qui han fomentatda la nostra ment, són les veritables fonts de l’energia social, les úniques forces qui empenyen a l’acció i a la renovació de la vida, a la creació, qui no acaba mai. Més hi ha dues tradicions: la de la llum i la de fosca; la dels qui lluitaren en temps passat per la coneixença i per l’emancipació, i la dels qui consagraren totes les forces a ofegar aquell esforç. Són dues tradicions irreconciliables, antitètiques.»
A començaments del segle XX, afirma que «el catalanisme triomfarà a condició de que sia futurista», anant més enllà del tradicionalisme emprat per diferenciar Catalunya «del medi que l’englobava i l’extrenyia».
«La nova orientació del món ha de pensar no en els pares, sinó en els fills», afirmava. Certament, i sense deixar d’aplicar aquest esperit crític del que pensadors com Alomar fan bandera, qüestionant allò que el pas del temps ha redibuixat, convé rellegir textos ja centenaris que ens ajuden a interpretar el present.
Dissabte 10 de juny, a les 5 de la tarda. Homenatge a Gabriel Alomar. Conversa entre Elisabeth Ripoll i Xavier Domènech, conduïda per Xavier Grasset. Fira Epíleg 2023. Passeig de Sunyer. Reus
Cultura popular és aquell conjunt de pràctiques culturals que les persones que les realitzen no han identificat com a cultura. En resum, cultura popular és aquella que el poble no reconeixia com a cultura.
Cultura popular és el conjunt de manifestacions i pràctiques culturals en què una comunitat es reconeix com a tal.
Quan es parla de patrimoni cultural, es tendeix a identificar el patrimoni com un conjunt d’objectes: materials, immobles, com la casa Navàs o el campanar de la prioral, mobles com les pintures de Fortuny o les escultures de Modest Gené o immaterials, com l’encesa de la Tronada o el ball de l’Àliga a Misericòrdia. És clar que podria esmentar desenes d’altres exemples.
El risc de la percepció del patrimoni només com a objectes és que facilita, d’una banda, el seu aïllament respecte al moment històric en que foren bastits o gerats i, de l’altra, la seva consideració com a mercaderia, afavorint aquells elements patrimonials que aporten una rendabilitat econòmica. I aquí, el pes del factor turisme és cabdal: cal protegir, conservar, restaurar allò que es pot mostrar, que pot atraure visitants, que pot generar benefici econòmic. Hi ha edificis que es consideren emblemàtics però n’hi ha d’altres que, malgrat ser molt representatius de l’època en que foren bastits, no mereixen gaire cura perquè no són subjectes d’explotació turística.
És clar que no tot és blanc o negre i que ràpidament trobaríem exemples que matisen aquesta reflexió. Per posar un parell d’exemples molt propers en la geografia urbana: els rentadors del Carme o el refugi antiaeri de la Patacada s’han conservat pels seu valor com a representatius d’un moment històric o la seva funció social. Però també trobaríem prou exemples del contrari, des de cases senyorials o magatzems del temps del modernisme que han anat a terra a masos que resten oblidats.
El cas del patrimoni immaterial no és menys interessant. Reduir la cultura popular a un patrimoni d’objectes pot ser empobridor: podem preservar un costum protocolari o mantenir un ball tradicional, però si és manté desconnectat de tot significat, com a mera repetició –imitació– d’allò que s’havia fet, potser serà dificil trobar-hi aquest component de referent per a la comunitat que configura la categoria de patrimoni.
[Tinc més d’una llibreta plena d’anotacions resultat de la meva participació, com a ponent o espectador en diverses activitats relacionades amb el patrimoni cultural i la memòria. He considerat oportú anar-les deixant al blog. No són textos massa elaborats, de ben segur, poden ser motiu de continuar el debat o la conversa. Per la meva banda, encantat]
Aquest dissabte 4 de març, la presentació a Ulldemolins de l’exposició sobre els cent anys de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, organitzada per la revista Caramella, ha estat tot un èxit. Per la quantitat de persones que hi van assistir, però també —com comentava Jaume Aiats, comissari dels actes del centenari— perquè s’hi va cantar. A la presentació hi vam participar, a més, M. Carme Jiménez, directora de l’Institut Ramon Muntaner, Montserrat Solà, redactora de Caramella, i jo mateix
Apropar-nos a una recerca de la magnitud de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, i fer-ho amb una mirada crítica, permet copsar el gran valor patrimonial de l’enorme quantitat de material literari i musical que es va aplegar, sense oblidar que la recerca va deixar de banda altres repertoris, per la perspectiva ideològica que guiava el projecte. I descobrir l’ús de la cançó en el context d’unes formes de vida que han canviat amb el temps, com a forma d’acompanyar el treball o les tasques domèstiques, com a expressió d’unes creences, eina de comunicació entre les persones, de festeig o de crítica… Però, alhora, reflexionar sobre el fet de cantar i fer-ho conjuntament, en un present immers en la comunicació individual, en una societat que tendeix a l’aïllament individual i al consum de la música com a mercaderia.
A Ulldemolins, però, hi hagué cançons gràcies al treball de l’Associació de Dones «La Carena» que van recuperar –després de treballar sobre les versions que, més o menys fragmentàriament restaven en la memòria– una petita mostra del repertori local de cançó popular. Un repertori del que Xavier Gols i Antoni Brunet en van aplegar una considerable quantitat, l’any 1932, en una missió de recerca de l’Obra del Cançoner. I que, en part, continuava viu a les acaballes del segle XX quan, des de Carrutxa, vam aplegar materials per al Cançoner tradicional del Baix Camp i el Montsant o sobre les cançons de pandero de les majorales del Roser, entre altres exemples.
La característica del patrimoni immaterial, explicava en la meva intervenció a l’acte, és la seva estreta vinculació a la vida de la comunitat. I les transformacions en la societat poden fer desaparèixer determinades pràctiques en dues generacions, sense que en resti poc més que un record esvaït. També és cert, però, que determinats components d’aquest patrimoni poden adquirir, més enllà de ser objectes d’estudi i conservació museística, nous valors per al col·lectiu que els posseeix. Cantar velles cançons, descobrir la riquesa, i la complexitat, de la literatura popular en la construcció d’una narrativa que s’interpreta amb una tonada, repensar críticament el missatge que traspuen les lletres o els fets que descriuen… Si, tot plegat, engresca i a més connecta amb l’emoció d’una experiència viscuda per la comunitat, doncs endavant, a cantar…!
A Catalunya, ala dècada de 1960 es genera un moviment cultural, que, més enllà de la resistència simbòlica, vol redreçar el país a partir de la llengua, els llibres i la música. La creació d’Edicions 62, quant als llibres, o d’EDIGSA, pel que fa als discos en són exemples representatius d’una represa que se suma a la d’editorials històriques –per exemple Rafael Dalmau, que inicia la seva col·lecció «Episodis de la història»– o la de publicació de nous volums del Diccionari Català-Valencià- Balear. Cal tenir en compte que moltes d’aquestes publicacions es venien directament per subscripció.
En aquest context neix la llibreria Gaudí, el 1965, impulsada per un grup de socis de Barcelona i de Reus, amb l’objectiu prioritari de difondre les edicions, les revistes i els enregistraments de cançó en català.
Al capdavant de la llibreria, la societat hi posa a l’Isidre Fonts Masdeu, activista prou conegut a la comarca i a mig país, per la seva activitat, des de molt jove, en l’organització d’esdeveniments culturals i d’afirmació nacional, entre els que destaquen els Aplecs de la Selva del Camp. Isidre Fonts, nascut el 1931, amb el nom de “El noi del flabiol” condueix un programa d’actualitat sardanista i cultural a Ràdio Tarragona al 1950-51, organitzant trobades i aplecs que permetran anar definint una xarxa de col·laboradors locals, de reivindicació cultural i política, en aquells moment sota l’aixopluc d’una part de l’Església que trencava amb el nacionalcatolicisme franquista.
Parada de la llibreria a la Fira de Reus (1966)
La llibreria, en els primers anys també sala d’art, esdevindrà un establiment de referència quant a la cultura comarcal, de venda de llibres, discos, joguines o revistes, però també punt de trobada de vells i nous militants antifranquistes, sempre vigilada i objecte de registres policials i amb alguna detenció de l’Isidre, que va continuar impulsant iniciatives com la celebració de la festa de Sant Jordi al Mercadal.
Les dificultats econòmiques de l’establiment, malgrat el suport de diverses persones de la ciutat que van subscriure accions, portaran a la dissolució de la societat anònima, el 1971, quedant la llibreria en propietat de l’Isidre Fonts, a canvi de fer front a tots els deutes, que, juntament amb la Maria Pallach van seguir amb l’activitat llibretera.
Enguany, als seus 91 anys, l’Isidre Fonts ha cedit a l’Arxiu Municipal de Reus un conjunt de documents que fan referència a la creació de la llibreria, però també a la seva activitat personal com a activista a Reus, a la Selva del Camp i en altres poblacions, a banda d’una vessant literària poc coneguda: va obtenir premis als Jocs Florals a l’exili celebrats a Marsella el 1967, entre altres reconeixements.
Per aquest motiu, el dijous 23 de febrer, després de formalitzar la donació, a l’Arxiu de Reus vaig fer una conferència amb el títol de «Llibres, cultura i antifranquisme. Ca l’Isidre, 1965-1975» amb voluntat de contextualitzar la trajectòria de la llibreria Gaudí i de l’Isidre Fonts en el marc de la lluita per l’alliberament nacional i la justícia social, en els anys del franquisme. L’activitat formava part del cicle sobre memòria històrica que acompanya l’exposició «Després de la guerra. La vida quotidiana sota el franquisme» que es pot visitar al Museu Salvador Vilaseca de Reus.
El cert és que la recerca continua perquè la documentació aportada per l’Isidre Fonts ens apropa a un moviment popular de reivindicació nacional i social pel país sencer, contra la dictadura franquista.
Podeu veure la conferència al canal de youtube de l’Arxiu Municipal:
El 15 de gener de 1939, les tropes franquistes entraven a la ciutat de Reus. En els primers dies de l’ocupació es van repartir milers de racions de menjar entre una població castigada per l’escassetat provocada per la guerra i els bombardeigs. Des d’un primer moment, el nou règim es presentà com a garantia del benestar de la població empobrida, assumint necessitats bàsiques, i com a redemptor de la dominación roja. Les aspiracions de justícia social del període republicà foren substituïdes per l’acció d’un estat paternalista i opressor de les classes treballadores, que afavorí l’enriquiment d’una minoria sobre la base de l’empobriment de la majoria. El franquisme intentà compensar la misèria de les classes populars amb mesures de beneficència –indispensables per a evitar el col·lapse– que esdevenien, alhora, instruments de propaganda i consolidaven les desigualtats.
Una de les principals institucions benèfiques de l’aparell franquista fou l’Auxilio Social, creada durant la guerra seguint el model d’organitzacions semblants de l’Alemanya nazi. S’encarregava de repartir menjar entre la població i va anar obrint, durant i després de la guerra, menjadors de beneficència i centres per a canalla òrfena o abandonada –com a resultat de la repressió–, sempre sota la disciplina i l’ideari formatiu del nacionalcatolicisme. Fiu una tasca reservada en bona part a les falangistes de la Sección Femenina, d’acord al paper que atorgava el règim les dones. La institució, molt activa durant el primer franquisme, va perdurar fins a la mort del dictador.
Logo de l’Auxilio Social
Amb l’ocupació, una de les primeres mesures de les noves autoritats fou requisar els locals de les clausurades entitats republicanes. Així, la Casa del Poble –a la cantonada del carrer de l’Hospital amb la plaça de la Sang– esdevingué la seu de l’Auxilio Social, alhora que requisaven també els locals del Foment Nacionalista Republicà, al carrer de la Perla, i del Centre Republicà Autonomista, a la plaça de Catalunya. Segons informes oficials, sota la direcció de la Falange, un grup de noies procedents de les Terres de l’Ebre fou l’encarregat d’organitzar el primer menjador a la ciutat. El dia 16 de gener es repartiren 1.500 pans grans, cada un dividit en 5 trossos, amb un total de 7.500 porcions, a més d’altres 2.500 racions consistents en pots de llet, rajoles de xocolata i pa, segons un informe oficial esmentat per Montserrat Duch.
De la situació desesperada del moment, en són bona mostra els saqueigs de magatzems col·lectivitzats, un cop abandonats pels republicans, com ens explicà, per exemple, l’Emília:
«Passaven gent amb càntirs i ferrades [que anaven a buscar oli d’un dipòsit municipal], estaven plens els cups i el poble no en tenia. I la gent va obrir les portes. Jo també hi vaig anar amb ma cunyada, vam anar a buscar oli també, hi anava tothom. […] Aquí dalt, a les monges que hi havia al carrer Amargura, estava ple de sacs de pataques. I la gent van obrir i les van prendre. Ma cunyada i jo també hi vam anar allà i en vam baixar un sac també. Cot! teníem de menjar xuravies i moniatos… Hi havia molta gana, eh!»
Un fet que també recullen les memòries de Miquel Serra, que explica que es van rebentar bótes o tines de cal Rofes i el vi corria carrer avall:
«També deixaren anar l’oli de la casa Gasull, encara que allí no hi havia tant per vessar, ja que molt oli es trobava en cups, algunes tines o bidons, i clar, allí l’oli quasi no va arribar al carrer perquè la gent, al donar-se’n compte, corregué la veu i corregué amb garrafes, llaunes i altres envasos que tenien a mà i a empentes, a mirar qui era el primer que arribava i així poder omplir.»
O, en paraules de Xavier Amorós:
«Però a Reus, seguia havent-hi misèria, gana. Era cert que a l’arribada de les tropes vencedores s’havien repartit algunes camionades de pa i que, fins i tot, abans de l’entrada, en les hores que la ciutat no era de ningú, grups de gent havien saquejat magatzems de queviures que l’exèrcit republicà no havia pogut endur-se perquè l’enemic baixava de trascantó, però això només eren anècdotes.
Per una banda, els proveïments que arribaven tampoc eren gaire abundosos, però, per l’altra, hi havia l’enorme necessitat que patia un gran nombre de famílies, a les quals, amb els homes fora, els faltava qualsevol mena d’ingrés. La gent menjava pa tant com podia, com a aliment bàsic d’acord amb hàbits seculars, i als forns hi havia llargues cues perquè a partir d’allí era on la majoria s’espolsava la fam de sobre, i era això el que havíem guanyat.»
En aquest context d’escassetat i misèria, amb la distribució d’aliments limitada i controlada pel racionament, la política de beneficència esdevingué cabdal.
Auxilio Social, com a institució «destinada a la extinción de la mendicidad y evitar el hambre, el frío y la miseria», gestionava menjadors per a la canalla i gent gran, repartia vestits, flassades o espardenyes, mitjançant l’Obra Nacional del Ajuar, i tenia cura dels infants, amb l’Obra Nacional Sindicalista de protección a la Madre y el Niño.
Per tal de complir els seus objectius, Auxilio Social comptà amb formes de finançament que, a la pràctica, van esdevenir noves mesures de control sobre la població. D’una banda, la capta de diners mitjançant la venda d’emblemes n’era una. Aquests havien de ser exhibits en públic com a mostra d’adhesió al règim. De la seva venda, se n’encarregaven les dones de la Sección Femenina.
Una altra fou la Ficha Azul, una subscripció –en principi voluntària– per la qual ajuntaments, entitats i persones es comprometien a lliurar una quantitat cada mes per a l’obra benèfica. Aquest caire voluntari va esdevenir aviat un mecanisme de coacció econòmica, una imposició falangista –no pas l’única– sobre una població que havia de demostrar constantment la seva «fidelidad y adhesión inquebrantable al Nuevo Régimen». El nom dels subscriptors es feia públic i els governadors civils s’encarregaven de mantenir la recaptació. La negativa a contribuir-hi podia ser objecte de càstig.
Tal com explica Montserrat Duch, el governador civil publicà, el gener de 1942, una circular en què recordava les disposicions adreçades a fomentar l’obra d’Auxilio Social i la prohibició d’entrada a cafès, bars i cinemes a tota persona que en dies de col·lecta no mostrés l’emblema corresponent. Una altra font de finançament fou el «Día del plato único», una imposició als restaurants i fondes de servir, en algunes dates, un plat únic com a menú, cobrant el mateix preu que cada dia. En la mateixa línia, s’establí el «Día sin postre», quan es volia que les famílies renunciessin als postres per a fer donatius a beneficència. Mesures que, en definitiva, descarregaven l’Estat de la seva obligació de fer front a les conseqüències de la guerra i d’una economia autàrquica condicionada per l’aïllament del règim, obligant a exercir una caritat forçada a la mateixa població.
Acaba de sortir el número 47 de Caramella, revista de música i cultura popular, que té com a tema destacat el centenari de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC), un dels projectes de recerca etnogràfica de més abast realitzat al país. Iniciat formalment el 1922, amb la participació de centenars de persones d’arreu del país, és una obra de gran abast que coincideix, en el temps i quant als impulsors, amb altres grans iniciatives, com l’Estudi de la Masia Catalana. Com explica Montserrat Solà, ambdós compartien instruments de recerca i criteris d’ordenació dels materials aplegats, i comptaven amb diversos col·laboradors comuns.
L’OCPC fou, en conjunt, una experiència excepcional, que queda reflectida en el conjunt d’articles de Caramella, que, com apunta Carme Oriol, mostren «la important tasca duta a terme en les missions de recerca, però també assenyala i interpreta, de manera crítica, les limitacions derivades d’un plantejament inicial del projecte que estava condicionat per uns determinants ideològics». Un fet que analitza Jaume Ayats –comissari de l’Any de l’OCPC– quan apunta, en el seu article sobre les cançons no recollides, que la cançó «havia de ser oral, anònima, antiga i pròpia. Això vol dir que no tenien en compte cançons de les quals coneixien l’autor o la producció escrita», i com, d’aquesta forma, «havien de ser cançons en llengua catalana, desestimant gairebé sempre les que fossin en llengua castellana o en llatí, malgrat fossin molt populars i cantades», perquè l’objectiu no era tant estudiar com s’expressava una societat, com consolidar un referent cultural nacional.
D’altra banda, les limitacions tècniques, respecte al present, eren notables: hom podia anotar lletres o transcriure melodies, tanmateix, no podia reflectir la vivència de la comunicació d’aquests documents folklòrics més enllà d’unes observacions, sempre insuficients, en les memòries de les missions de recerca. Gianni Ginesi ho descriu en el seu anàlisi sobre el treball de camp a l’OCPC i l’actitud dels diversos col·laboradors.
La nostra experiència en la recerca ho confirma. Hem conegut informants i familiars d’informants de l’OCPC i hem trepitjat més de mig segle després, si fa no fa, camins que ens han portat a recollir repertoris, a cops, fossilitzats en la memòria de les persones. La missió de recerca dels germans Gols al Priorat, per exemple, trobà una molt bona acollida a Ulldemolins i un rebuig aspre a Albarca, població on els hi van etzibar que «prou pena tenien d’anar per aquests mons de Déu, burlant-se dels pobres». En un article intento explicar que no es pot entendre la rebuda amb què es van trobar sense valorar el moment de crisi d’una població en procés de despoblament i la fractura social entre una dreta conservadora i catòlica, d’on surten els millors col·laboradors per a la recerca –com també va passar a Ulldemolins– i els pagesos que es troben al minúscul cafè de les esquerres.
D’aquest context, i de la voluntat de no aplegar aquelles cançons que no es corresponien amb els plantejaments del projecte, en surt una selecció de peces de vàlua però que no reflecteixen el conjunt del repertori cantat que acompanyava el dia a dia de les persones de la població.
Aquesta aproximació, crítica i respectuosa al que va suposar l’OCPC, em fa reflexionar sobre debats que són ben vigents. Sobre si ens hem acabat de desempallegar de les visions essencialistes i romàntiques que van condicionar, en el passat, les recerques que han bastit una certa percepció del patrimoni immaterial. O, en definitiva, sobre què forma part, per anar més enllà de la cançó, de la cultura popular catalana.
Caramella.Revista de música i cultura popular Núm. 47, octubre 2022 – març 2023
(*) A la revista es tracten altres aspectes de l’OCPC, com la importància de la fotografia en aquest projecte, els materials aplegats a les Illes, la continuïtat en les recerques, l’experiència del Càntut, en l’actualitat, pel que fa a cançó popular. A més, hi trobareu altres articles a les seccions habituals de la publicació. Vegeu revistacaramella.cat.
Aquests dies d’estiu, a les festes majors o de barri hi sovintejaven els jocs de cucanya com a divertiment per a la canalla. Un dels més coneguts és el de trencar l’olla.
El joc consisteix a aconseguir trencar, a cops de bastó i amb els ulls tapats, una olla de terrissa que penja d’una corda. L’atuell sol contenir caramels i llaminadures, monedes o alguna petita joguina, però també aigua o farina que pot caure sobre qui la trenqui.
Trencant l’olla a la festa del barri del Carme. Plaça de la Font Nova Fotografia: Josep Aragonés Martorell CIMIR /Arxiu de l’Agrupació Fotogràfica de Reus. Núm. reg.: 23591
La corda que sosté l’olla està fixada per un extrem, però es pot moure per l’altre. L’olla es pot moure i el xiquet o xiqueta participant, amb una bena als ulls i desorientat, perquè de bon començament se li fan donar uns quants tombs sobre si mateix, ho té més difícil per a encertar el cop. El públic el pot ajudar, o no, amb indicacions de “fred” o “calent” i exclamacions. Tot plegat és motiu de gresca.
El joc tenia versió d’adults en els balls de la pinyata, balls de Carnaval que tenien lloc el primer cap de setmana després del Dimecres de Cendra. Aquests balls, una forma de perllongar la festa un cop entrat el període de restriccions, havien estat molt comuns a les societats reusenques en el grans carnavals del segle XIX i primer terç del XX.
Fotografia: Josep Aragonès Martorell CIMIR /Arxiu de l’Agrupació Fotogràfica de Reus. Núm. reg.: 23590
El joc ens mostra com l’olla de terrissa, un objecte comú, necessari, emprat a diari en el passat, pot perdre la seva funció i ser sacrificat per a contribuir a la diversió festiva.
El poc valor econòmic d’aquesta peça de terrissa, desplaçada en el seu ús per atuells metàl·lics i per l’evolució de les cuines, motivà que a les acaballes del segle XX l’olla de fang esdevingués més un estri de joc que altra cosa. Es començaren a obrar també, en alguns tallers, olles d’argila sense envernissar, destinades només a ser trencades. D’aquestes, encara se’n fabriquen.
Les catifes de Corpus són una mostra –més o menys reeixida segons la població– dels guarniments que solemnitzaven diverses festivitats en el passat. Efectivament, la transformació de l’espai urbà era un component substancial en la construcció del moment festiu. Arcs triomfals, enramades, altars, domassos, construccions temporals de fusta i tela…, i, sobretot, lluminàries, atorgaven a la festa el caire diferencial necessari respecte al temps quotidià.
D’aquesta arquitectura efímera, n’han restat alguns exemples i s’ha conservat, amb major o menor incidència, el costum de penjar de balcons i finestres banderes i domassos, no tant de teles nobles com dels elaborats específicament per a les celebracions. A Reus, per exemple, aquest Sant Pere triomfa una banderola dibuixada que reprodueix l’esclat d’un morter de la Tronada, manifestació pirotècnica emblemàtica de la nostra Festa Major. En anys anteriors s’havien editat altres elements tèxtils semblants, entre altres, els referents als components del seguici festiu.
Banderes i domassos són senyals de festa i esdevenen una forma d’implicació en la celebració des de l’àmbit domèstic. L’expansió d’aquests senyals pot ser indicatiu de com la festa es percep en diferents punts del nucli urbà.
Els guarniments festius, però, tenen moltes més possibilitats que la mera participació individual. La construcció de guarniments, enramades, escenaris o portals d’entrada a un carrer, si s’escau –en l’actualitat, amb materials de baix cost, si pot ser de reciclatge–, comporta treball col·laboratiu, de preparació de la festa, creativitat artística i esforç col·lectiu que reuneix la comunitat que els prepara i els permet mostrar-se davant la resta de població.
La preparació de la festa, ja sigui recollir fustes per a una foguera de barri de la Nit de Sant Joan o bastir una escenografia de carrer, és part de la mateixa festa i és motiu d’una experiència compartida que a la vida diària ens fa falta.
No tant per recordar el passat com per gaudir un futur més amable, guarnir els carrers fa festa!
El Corpus és la festa de l’Església que venera Crist en l’eucaristia. A l’igual que les solemnitats de rebuda d’un rei o del senyor feudal, la celebració d’una victòria militar o l’acció de gràcies a la Mare de Déu pels beneficis obtinguts, la festa del Corpus s’estructura, a l’Antic Règim, com una representació idealitzada de la societat i l’ordre establert: l’espai urbà es transforma amb guarniments, catifes i altars, i la professó esdevé una desfilada, ordenada protocol·làriament, dels diferent estaments socials: les confraries d’ofici o gremis; el món eclesiàstic, convents i parròquia; les autoritats civils; tots ells amb els seus elements simbòlics –penons, banderes– i les corresponents demostracions festives. Moltes de les referències documentals més antigues de gegants, figures de bestiari, diables o balls de seguici les trobem en les professons dels Corpus urbans.
Les catifes han estat la forma de guarniment dels carrers que ha perviscut en el temps. La imatge, d’autor desconegut, és de mitjan segle XX Fons CIMIR. Núm. reg. 26280
Al segle XIX, amb la fi del món gremial, la festa manté la seva vigència, tot i que perd part dels components que l’havien caracteritzat. A Reus, per exemple, es manté el costum que les figures de propietat municipal –gegants i mulassa, l’àliga havia desaparegut al segle XVIII– encapçalin la professó i que surtin la vetlla a fer cercavila pels carrers, per a divertiment de la canalla que els seguia tot menjant coca amb cireres.
Amb la darrera reforma del calendari litúrgic, la professó té lloc el diumenge, però els gegants encara surten el dijous, en la que ha estat, històricament, la diada de la festa.
Al segle XIX, però, no només hi havia una professó. A la de la Vila s’hi afegien les que organitzaven, per Corpus i durant la vuitada de la festa, els convents i els barris. Moltes d’aquestes celebracions incorporaven, acompanyant Crist a la custòdia, manifestacions de cultura popular, com, per exemple, les tronades:
«Ayer tarde tuvo lugar la procesión del Corpus que todos los años celebra la comunidad de monjas carmelitas establecidas en esta ciudad. A las siete poco más o menos, salió SD Majestad de la iglesia que poseen dichas religiosas, dirigiéndose por la calle de Monterols a la plaza de la Constitución, dió la vuelta por ella regresando por el mismo punto. Al entrar el Sacramento al indicado templo fué saludado con una salva de morteretes.» (1861)
«Ayer tuvieron lugar las funciones religiosas propias de la octava de Corpus, costeadas por el barrio […] de la calle Mayor. A las 9 de la mañana dio principio en la parroquial de San Pedro un solemne oficio […]. Al llegar a la elevación del Señor se disparó en la plazuela de la iglesia una salva de morteretes.
»Por la tarde, salió la procesión que fue bastante concurrida y al regresar al templo otro disparo de otra salva de morteretes dio fin a la festividad del dia y a la octava de Corpus.» (1885)
La vuitada es celebrava especialment a la parròquia de Sant Francesc, hereva de l’antic convent franciscà de Jesús, amb una professó on no hi solien faltar gegants.
«La procesión celebrada el domingo pasado y que salió de la parroquia de San Francisco revistió la solemnidad de todos los años. Abrían la marcha una sección de batidores del brillante regimiento de Alcántara, siguiendo los dos gigantes moros precedidos de las tradicionales dulzainas, iban en correcta comitiva varias corporaciones y colegios de esta ciudad […].» (1897)
Quant als actes populars de les festes dels barris, cal esmentar els guarniments, l’ús abundant de la pirotècnia o, com en la festa patronal del juliol, que al barri de Santa Anna alguns anys també es fessin castells:
«Recorreren los carrers las collas dels Xiquets de Valls y al mitx dia ‘s verificà una ‘corrida’ (cós) d’homes, otorgant la comissió diferents premis humorístics als vencedors. En la tarde se ballaren cocas en la plassa de Sant Narcís.» (1880)
Aquests són només alguns exemples i és clar que no sempre hi havia la mateixa quantitat de festes. Hi ha moments en què el context polític o de conflicte –carlinades– condicionen les celebracions.
Podeu trobar més informació en aquestes altres entrades del blog:
En aquest bloc hi trobareu, entre altres, entrades sobre festes, diables, bestiari, danses, castells, gegants, pirotècnia, cançons, jocs, arquitectura popular o gastronomia. També reflexions sobre el patrimoni cultural, ressenyes de publicacions o d'activitats; anotacions sobre la memòria històrica, les escoles racionalistes, l'associacionisme obrer, la Guerra Civil...
Tot adobat amb reflexions pròpies sobre les idees o els fets d'actualitat.
Com que és un bon batibull, podeu fer servir el recurs de cerca, o anar llegint, si teniu temps i ganes...
La Teiera 