Protagonistes de la festa

 

Aquests dies hem recordat, des de Carrutxa, una de les primeres exposicions itinerants que l’entitat va promoure, «Apa dones a l’ofici!», sobre els costums musicals infantils vinculats a la Quaresma i a la Setmana Santa, des del costum de serrar la vella de mitja Quaresma fins a les cançons que acompanyaven el soroll de carraus i matraques pels carrers en l’anunci de les celebracions religioses pròpies del moment.

És ben evident que durant aquest període, com en altres moments de l’any, la canalla tenia el seu paper a la festa, i no només com a espectador, sinó com a participan directe o component necessari.

La festa com a manifestació cultural de la comunitat actua com a factor de cohesió i de construcció d’una identitat col·lectiva. I transmet valors, no sempre positius. La canalla anava a matar jueus per a simbolitzar el terratrèmol que va seguir a la mort de Crist. Els jueus, com els moros, eren els altres, els enemics que la cultura popular identificava amb el mal. Avui ja no es va a matar a ningú, encara que els carraus potser encara sonin per avisar dels oficis en alguna població.

Els exemples que recull l’exposició ens mostren com la canalla era protagonista de la festa, més enllà del control dels adults: captes de casa en casa o passades pels carrers cantant –amb textos que poc tenen a veure amb la solemnitat religiosa del moment– i el soroll eixordador de carraus i matraques, també emprats a l’interior dels temples per a matar jueus juntament amb maces i bastons per colpejar els bancs de fusta, fins al punt que moltes esglésies optaven per posar una biga o uns cairats per evitar malmetre el mobiliari. Costums equivalents com el d’anar picar portes, sovint motiu de queixa durant aquests dies. O baralles, amb flaire de lluita de classes, amb palmes i palmons.

Components de transgressió, de trencament de la normalitat, a vegades amb violència simbòlica contra les persones o explícita contra els béns. Entenc, no cal justificar-ho, la desaparició de la majoria d’aquestes pràctiques, però em preocupa que la canalla esdevingui només receptora passiva de l’espectacle festiu adient. Per això, m’agrada descobrir que, aquí i allà, es mantenen captes o jocs de provocació als adults, d’Innocents a mitja Quaresma, per posar un exemple. Que xiquets i xiquetes arrosseguin rastres de llaunes i pots pels carrers per cridar als Reis d’Orient. Que cremin torxes d’espígol. Que basteixin el seu propi ritual festiu amb els elements d’un seguici imaginat. O que sonin carraus i matraques sense saber o creure massa en significats religiosos. Pel plaer de fer un bon terrabastall. De fet, com els nostres avantpassats.

Publicat dins de cultura popular, personal | Deixa un comentari

Les candeles i les devocions populars

Aquests dies de pandèmia hom recorda antigues pràctiques de devoció relacionades amb les epidèmies que han patit les poblacions en el passat. A Reus, sobretot, les vinculades a la Mare de Déu de la Misericòrdia des del 1592. En aquell moment, la pesta colpia la vila i, com altres cops, la comunitat cercava en l’ajut diví, directament o per mitjà dels seus intermediaris, la solució al problema: sant Sebastià, com a patró local, era invocat contra la malaltia; com ho era el Crist de la Sang, venerat a la seva església fora muralla, o sant Roc, a la seva ermita, més coneguda després com del Roser, entre altres. Sense oblidar, és clar, la Mare de Déu i sant Pere.

Hi ha, però, una pràctica cabdal en l’arrelament de la devoció posterior a Misericòrdia: el costum de mantenir permanentment una candela encesa davant la imatge de la Mare de Déu. Es tractava d’una devoció molt estesa per a prevenir els contagis, també davant les imatges de Crist o del Santíssim. Per exemple, a la Selva del Camp, on ja el 1293 hi cremava una candela Corporis Christi. Les primeres notícies de la devoció a Reus són també de finals del segle XIII i el 1302 ja consta el nom dels administradors de «l’almoina de la cera de la candela de la Mare de Déu».

Sembla que a finals del segle XV ja existia el costum de fer candeles tan llargues com el mateix perímetre de la vila. N’és un exemple Barcelona, el 1482. L’enorme candela, primer, es devia portar en professó i després, tallada en bocins, cremava davant els altars de Maria.

A Reus, probablement, també era coneguda. Durant la pesta de 1523, però, el Consell de la Vila, «com seria molt sancta cosa fer una candella que tingués tot lo vogí de la villa», determinà «que atès que la villa stà ab tanta pobresa que la sobredita candela no.s fassa». Tanmateix, la devoció –a la prioral– va continuar i hi havia un recaptador que en tenia cura.

aparicio

Gravat. Goigs a Maria Santíssima de Misericòrdia. Reus: Rafael Compte llib., c. 1800

La llegenda explica que, el 1592, la senyora li demanà específicament a la noieta –l’atribució del nom d’Isabel Besora és dos segles posterior– que la vila fes una candela tan llarga com el tomb de la muralla. L’acta municipal del 13 de desembre d’aquell any –la data concreta del 25 de setembre també és llegendària– sí que relaciona la creença en l’aparició amb la devoció de la candela:

«…vist lo flagel noso Senyor nos a donat y la gran devoció aquest poble té an la candela de nosa Senyora, estaria bé fer una capela alà a ont aparegut nosa Senyora a la fadrineta…»

Probablement el 1592 hi hagué una professó al voltant de la muralla seguint el costum descrit. En anys següents n’hi ha documentades d’altres.

candela2

Candela per a il·luminació

Pot sorprendre que es parli d’una candela tan llarga com el tomb de muralla. Una candela és un cilindre de cera prim al voltant d’un ble. Caragolada –a vegades, a l’entorn d’un eix de fusta–,  podia ser força llarga.  S’emprava com a ofrena, però també en la il·luminació domèstica. S’anomenava cerilla, «candeleta molt prima, que sol enrodellar-se o aplegar-se damunt ella mateixa i serveix per a fer llum a llocs que no tenen il·luminació pròpia» (DCVB). Hi ha candeles més curtes que es porten a la mà i s’empren en rituals religiosos.

Etnografia de Reus…, vol. IV, p.37

De candeles d’ofrena, se’n van fabricar a Reus fins a temps recents. A mitjan segle XX, Ramon Violant i Simorra, a l’Etnografia de Reus i la seva comarca (Associació d’Estudis Reusencs, 1959) explica:

«A Montblanc, abans, els assistents als funerals anaven a oferir portant un bocí de cerilla blanca encès a la mà. Ara, d’aquestes candeles en fan creuetes o altres figures que col·loquen enceses damunt el fèretre, segons ens digué el cerer de Reus.»

I costums semblants recull al Priorat:

«A Margalef, en la missa de difunts de l’enterrament, d’abans, la casa mortuòria buscava o llogava una dona del poble per repartir sengles bocinets de candelilla enrotllada a tots els qui anaven a l’ofertori de cada una de les misses que deien.»

Les ofrenes de llum a partir de candeles –que segons el gruix i la mida reben altres noms– són ben comunes encara en molts rituals associats a diverses creences religioses.

(Les referències als documents esmentats, les trobareu a Ezequiel Gort i Salvador Palomar, La formació de la devoció reusenca a Misericòrdia. Reus: Carrutxa, 1997)

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El poder i la malaltia

El discurs del president del govern espanyol, anunciant la declaració de l’estat d’alarma, no aporta gairebé cap novetat a la història. Al contrari, és un exemple més d’una pràctica secular del poder: intentar la cohesió de la societat davant la malaltia, reforçant l’autoritat i el control de la població. Els exemples, en diverses èpoques, són prou nombrosos.

Els episodis de pesta en temps medievals i moderns han estat força estudiats en diversos indrets. Us recomano, per exemple, l’excel·lent treball de Coral Cuadrada, El llibre de la pesta (Rafael Dalmau ed., 2012).

En el passat, el combat contra les epidèmies comptava amb un aliat fonamental: la divinitat. Amb la percepció de com les catàstrofes col·lectives eren, probablement, resultat del comportament de la comunitat, la necessitat d’invocar el cel per a deslliurar la població del càstig diví portava a manifestacions col·lectives de pregària que reforçaven els estaments del poder, cívics i religiosos. I quan s’aconseguien els favors sol·licitats –la fi de la malaltia, la pluja que alleujava la sequera i allunyava la fam–, es feien grans celebracions que cercaven reproduir i consolidar l’ordre social establert, amb la participació dels estaments del poder civil –municipal–, religiós –la parròquia i els convents– i econòmic –les confraries d’ofici o gremis.

El cas de Reus n’és prou representatiu i la història de la devoció a la Mare de Déu de Misericòrdia, des de l’aparició de la senyora a una noieta en temps de pesta, aporta nombrosos exemples a la funció social de les pregàries i solemnitats d’acció de gràcies. En vaig parlar, amb Ezequiel Gort, a La formació de la devoció reusenca a Misericòrdia (Carrutxa, 1997) i ho hem fet també en altres treballs que expliquen com es defineix el seguici festiu que avui caracteritza les nostres festes majors.

Al segle XIX es va obrir una escletxa, no tant en el model com en el destinatari final dels esforços que calia dedicar des de la comunitat. Fruit dels avenços científics en la medicina, en les epidèmies de còlera es constata un enfrontament entre una església partidària de continuar amb les professons penitencials a ermites i santuaris, i uns metges que proposen mesures higièniques i de desinfecció. Ho explicava a «El còlera de 1885» a La Carxana (2015), espero que aviat accessible en xarxa.

Si en l’Antic Règim era la divinitat qui legitimava el poder terrenal, a partir de la industrialització ho és la Ciència. Però és el poder polític qui administra, regula i disposa les mesures que hauran de permetre superar la situació excepcional que posa en perill a la comunitat.

Avui, com fa segles, davant una pandèmia que (encara) no compta amb una cura, la contenció i l’aïllament esdevenen les mesures més eficients per a prevenir el contagi. Des del tancament de les muralles a l’època medieval fins al confinament decretat aquest cap de setmana. Però avui, com ahir, les interferències entre els criteris científics i les necessitats polítiques són causa de biaixos sorprenents sinó preocupants. Del retard en l’aplicació de mesures a la perillosa flexibilitat d’algunes disposicions. O la negativa a considerar que determinats territoris presenten condicions específiques i necessiten d’actuacions més o menys radicals. I tot això embolcallat de l’eterna dèria del poder a demanar al poble que s’uneixi al darrere dels seus governants amb exaltades invocacions patriòtiques. El dissabte, el president del govern espanyol semblava voler aturar el virus a cop de Constitució. I el diumenge, un anunci inútil –però eficient per assegurar el control del mitjans a cop de publicitat pagada– consolidava el missatge. Però encara no s’ha pogut demostrar que cap bandera aturi una epidèmia/pandèmia.

Publicat dins de les idees | Deixa un comentari

Cultura popular, comarca i memòria històrica

Comencem l’any presentant un llibre —primer a la Selva del Camp i  aquest dimecres 11 a Reus— sobre els aplecs a l’ermita de Paretdelgada entre 1959 i 1964. És una publicació que, des de l’associació Carrutxa, ens calia impulsar. Efectivament, els aplecs de la Selva del Camp foren una manifestació de cultura popular —sardanes, castells, concerts…— de la nostra comarca. Apropar-nos a la trajectòria dels aplecs és, alhora, un exercici de memòria històrica, a la resistència antifranquista cívica i cultural i als moviments de redreçament del país, com explicita el treball de Quim Masdeu. Com afirmà Rafael Català, que n’ha fet el pròleg, no és un llibre d’història local, sinó dels Països Catalans, àmbit de referència que es dibuixa en l’emblema del grup Germanor, que impulsava l’aplec, on s’esmenten els territoris de parla catalana. I es palesa en el fet que el 1962 Joan Fuster va guanyar el segon concurs literari de l’aplec, amb un treball, Qüestió de noms, on es reivindicava per primera vegada l’expressió Països Catalans.

Presentació a la Selva del Camp (foto: Montsant Fonts)

Els aplecs de la Selva són història de petites resistències, sorgides des de la base, que connecten amb persones i iniciatives d’arreu del país —torno a citar a Rafael Català—, un «aprofitar al màxim les sinergies locals i nacionals; als organitzadors se’ls escauria ben bé el lema de l’activisme contemporani ‘pensa localment, actua globalment’. Amb una idea clara de catalanitat completa, amb una presència volguda de la cultura d’arreu dels països de parla catalana, eixamplant les mires del sardanisme i de l’Església de la qual partia».

Efectivament, Quim Masdeu no es limita a la crònica dels esdeveniments, sinó que situa els aplecs en un context d’iniciatives personals i de moviments associatius que malden per superar les prohibicions del règim franquista, de les sardanes a l’escoltisme, incidint en el paper d’una Església alternativa a la jerarquia que havia legitimat la revolta militar franquista, obtenint el control de la moral i l’educació del poble. Una Església local, allunyada del nacionalcatolicisme, que propicià l’aparició de grups de joves de caire cultural.  El llibre ens apropa a l’associacionisme selvatà a mitjan segle, d’on sorgeixen els sis grans aplecs que van tenir lloc a l’ermita de Paretdelgada.

Si tot plegat justificaria sobradament que una associació com Carrutxa, que reivindica la cultura popular i la memòria, publiqui ara aquest llibre, la història dels aplecs selvatans té encara un altre component, personal i familiar, que la fa especialment important: l’Isidre Fonts, un dels impulsors més significats —no pas l’únic, ell ho recorda cada cop que en parlem— de l’aplec.

L’Isidre, pare de la Montsant i avi de les nostres filles, ha estat i és un activista cultural. El vaig acompanyar fa bastants anys, anant pels pobles del Baix Camp a fer comarca, dinamitzant grups locals amb voluntat de construir alternatives de base (i jo fent animació infantil i titelles) o experimentant les que considerava —amb innocència— les últimes fuetades del franquisme. L’Isidre ha estat implicat amb la nostra associació en diversos moments, sempre preocupat per preservar la memòria de les persones que des del carrer i des de la seva tasca van lluitar per transformar la societat.

A Reus, la llibreria familiar, que enguany fa 55 anys —va obrir el febrer de 1965—, es coneix com ca l’Isidre. La Gaudí, que va començar com una experiència d’activisme cultural militant —de llibres en català a sala d’exposicions— és hereva, si més no en part, de l’esperit que va moure l’Isidre a organitzar els aplecs. El 1964, any del darrer aplec, l’Isidre fou acomiadat de la feina a la Selva —a més de passar per comissaria, a Reus— i li van proposar treballar en un projecte que d’alguna forma participava d’aquella voluntat de redreçament cultural de país que implicava persones de Reus i de Barcelona. L’experiència no va reeixir del tot, o sí, perquè l’Isidre va acabar assumint l’establiment i la Gaudí esdevingué ca l’Isidre. Però aquesta és una història que tampoc convé no oblidar i que altres persones poden explicar.

El llibre recull un seguit de textos del moment, força interessants per a copsar les diverses visions que van confluir en aquell moment, i una cronologia que contextualitza les edicions dels aplecs. L’11 de setembre de 1964 es convocava una manifestació —no autoritzada—, la primera des de 1939, davant el monument a Rafael de Casanova. Aquell mateix any es publicà Els altres catalans de Francesc Candel.

Joaquim M. Masdeu Guitert
Els aplecs de Paretdelgada. 1959-1964
Resistència cívica i cultural en el redreçament del país
Reus: Carrutxa (Migdia SC), 2020

Dimecres 11 de març, a 2/4 de 8 del vespre,
a l’Arxiu de Reus (C/ St. Antoni M. Claret, 3)
Presentació del llibre amb Raquel Ferret, Rafael Català i Joaquim M. Masdeu

Publicat dins de cultura popular, personal, publicacions | Deixa un comentari

Fotografia i revolució social

«L’imaginari que s’ha acabat imposant sobre els anarquistes està molt més a prop de la llum encegadora de l’explosió d’una bomba o d’una església en flames que del fulgor d’una espelma al voltant de la qual s’agrupaven obreres i obrers, després d’una extenuant jornada laboral, per llegir un llibre, un diari o discutir un text col·lectivament.
En l’intent de propagar la idea, els anarquistes van utilitzar invariablement la impremta, encara que fos molt humil, com a arma.»

Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social 1936-1939 és una mirada, potser només un cop d’ull, al riquíssim bagatge visual que l’anarquisme, com a moviment de transformació social, ens ha deixat. Treball col·lectiu de l’Observatori de la Vida Quotidiana, publicat per l’Ajuntament de Barcelona, recull una selecció d’imatges, fotografies i fotomuntatges, per a publicacions i cartells, procedents del fons CNT-FAI de l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam. Una visió gràfica, en part coneguda, que permet reflexionar un cop més sobre la memòria històrica, «camp de batalla de la lluita de classes» en què la visió de l’anarquisme ha estat massa sovint deformada.

Però més enllà del combat ideològic, Gràfica anarquista ens apropa a unes propostes comunicatives, a partir de la tecnologia a l’abast, amb un enorme potencial. La fotografia com a document i com a recurs per a la construcció d’un missatge, o esdevenir mirall –il·lusió– d’una nova realitat. Del cos nu com a forma d’atac als prejudicis de la moral catòlica, com a expressió de llibertat, de formes de vida naturals, de protesta, a la recerca d’unes imatges de les classes populars que reflectissin valors contraposats al paternalisme burgès.

«Quan va ser possible, es va fer», s’afirma recollint l’experiència del temps revolucionari, amb l’Oficina d’Informació i Propaganda de la CNT-FAI i el treball de fotògrafes i fotògrafs com Antoni Campañà, Katalin Deustch Blau (Kati Horna), Margaret Gross o David Marco. També el de la família Pérez de Rojas, conservat a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

La mort de Durruti assenyalà un dels moments àlgids en l’imaginari iconogràfic llibertari: l’enaltiment de l’heroi, símbol de la revolució, al qual «l’Estat i les seves institucions subalternes li van retre tots els honors, potser perquè ja no tornaria a fer nosa», en paraules de Felipe Aláiz. Després dels Fets de Maig la veu anarquista es va començar a apagar i la derrota a mans del franquisme va suposar la fi d’una etapa.

Una obra que ens aproxima, en una visió de conjunt, a un somni compartit que es va voler transmetre gràficament.

Andrés Atebi, Pablo González, Teresa Ferré i Roger Adam.
Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social 1936-1939
Barcelona: Ajuntament, 2020

Publicat dins de les idees, memòria | Deixa un comentari

La reivindicació popular de «La Palma» reusenca

La Palma. Reúne locales para invierno y verano: el primero en la calle de las Galanas, núm. 8 y el segundo en unos grandes jardines de la calle Castelar, nún. 75, teniendo ambos locales toda clase de recreos. En el teatro de invierno caben 340 personas y en el de verano 800, dándose con frecuencia lucidos bailes al terminar las funciones de teatro.
(Monografia geográfica de Reus, 1905)

El local de la Palma, situat al carrer Ample, prop de l’estació, té una llarga tradició de balls. teatre, festes, concerts, etc. Després de bastants anys de no fer-se servir, calia suposar que el nou Ajuntament miraria de recuperar-lo com a espai a utilitzar pels ciutadans, amb actes de tot tipus, aprofitant les intsal·lacions. Però al contrari, amb l’actual Ajuntament ens arriben rumors que volen tirar a terra La Palma i aixecar-hi un edifici d’oficines, posar-hi el parc de bombers […] seria molt trist de veure com l’Ajuntament democràtic, que diu representar i defensar els interessos del poble, fos el continuador de les malifetes i les destrosses urbanístiques realitzades per anteriors ajuntaments franquistes.
(Comunicat del grup “La Palma pel poble”, agost de 1979)

A partir d’aquest dimecres 19 de febrer es podrà visitar al local de Carrutxa una petita mostra fotogràfica, un recull d’imatges de la cercavila que, el 3 d’agost de 1979, una colla de gent jove va començar pels carrers del nucli antic de Reus. L’objectiu era sensibilitzar la població sobre el fet que l’Ajuntament, el primer consistori escollit democràticament després del franquisme, volia enderrocar La Palma.

Aquest era el local d’estiu, al carrer Ample, de la societat del mateix nom, ubicada al carrer de les Galanes, clausurada el 1939. Era una societat cultural i recreativa, popular i progressista, fundada el 1897, molt activa durant el primer terç del segle XX, al servei de les classes populars. Per al poble –el Círcol era dels senyors– si l’Olimpo fou el referent del grans carnavals vuitcentistes i de començaments del segle, la Palma ho fou d’aquells que es van celebrar fins a la Guerra Civil.

El franquisme va esborrar en bona part la seva memòria, però aquell local d’estiu va sobreviure a l’especulació urbanística que va malbaratar edificis de gran valor històric. Poc utilitzat durant anys i en constant degradació, l’espai, aleshores de propietat municipal, semblava condemnat.

El record dels més grans d’allò que havia estat fou el punt de partida per aquells que vam sortir al carrer, aquell estiu de 1979, per a reivindicar «La Palma per al poble». I no era un fet menor: d’una banda, es defensava un espai adequat per a la cultura i l’esbarjo, amb un valor patrimonial més vinculat al seu ús que, estrictament, a la seva arquitectura. De l’altra, es reivindicava la Palma per al poble front a un govern municipal legitimat per les urnes. De fet, el detonant de la campanya fou una proposta que havia d’anar al ple de part d’un regidor socialista al govern.

Cartells a les parets i pintades artesanals, accions de carrer…, que van aconseguir aturar l’enderrocament i obrir una etapa en què, poc a poc, i amb la voluntat de diversos col·lectius i entitats, es va fer de la Palma el referent cultural i festiu que encara és avui. Tot i que, des d’aleshores, el conjunt ha experimentat diverses reformes, l’adequació d’espais i canvis en la seva gestió.

Aquestes imatges, recuperades d’un fons personal, poden servir de motiu per a reflexionar i obrir debats que van més enllà del record d’aquells que hi vam ser. Sobre la necessitat de reivindicar equipaments d’ús públic o sobre els límits d’una democràcia que només s’entengui com l’exercici del vot. Però també la interacció entre la cultura popular d’arrel tradicional i l’espectacle d’animació –l’experiència de Taronjada Natural, el col·lectiu que va impulsar la mobilització és prou interessant– o sobre el carrer com a espai de relació, de conflicte, de vida…

Temes que avui com, fa quatre dècades, continuen sent de plena actualitat.

Publicat dins de cultura popular, memòria | Deixa un comentari

Any d’aniversaris

Enguany, a casa, celebrem doble aniversari. D’una banda, la llibreria Gaudí fa 55 anys i, de l’altra, Carrutxa, 40.

La llibreria Gaudí va obrir el 1965 i durant anys ha estat coneguda com ca l’Isidre. Amb una llarga trajectòria de compromís amb la cultura i el país, l’Isidre Fonts, als seus 88 anys, és un dels referents de la comarca –si més no– pel que fa a la militància cívica, de base, més enlla de sigles de partit: impulsor de la celebració de la diada de Sant Jordi al Mercadal i activista de la reivindicació de la comarca com a espai de proximitat per a la construcció del país. I l’establiment, amb l’Isidre i la Maria, d’haver estat punt de trobada de resistents diversos al franquisme.

La llibreria amb l’aparador dedicat a la publicació que Carrutxa va editar amb motiu del centenari de R. Violant i Simorra (2003)

Canvi de generació. Ara, la llibreria, la porta la Montsant –amb la seva germana Aràntzazu– i molts dies hi podeu trobar les nostres filles darrere el taulell. Segur que els temps han canviat, o no tant, però una llibreria ha de ser alguna cosa més que una botiga on es venen llibres. I la Gaudí compleix sens dubte aquesta funció. D’una porta de vidre farcida de cartells anunciant activitats diverses a un aparador on es mostren els fulls carnavalescos, quan n’hi ha, fins a lloc de recollida d’entrades per a esdeveniments culturals o de col·laboració en campanyes ciutadanes.

I Carrutxa, creada, com a grup de recerca i acció sobre la festa i la cultura popular, el 1980, quinze anys després de la llibreria, en un context diferent, en què l’aparent superació del període franquista necessitava de coneixement i volia omplir els carrers de cultura. L’experiència de quatre dècades de treball en el que avui es defineix com un centre de documentació del patrimoni –sobretot immaterial– i la memòria ha estat molt positiva i en podem anar parlant. Però avui, potser, cal remarcar la vinculació entre ambdues trajectòries, més enllà de l’evident connexió personal. Certament, tant la llibreria com l’associació responen a una voluntat de difusió del coneixement i de dinamització cultural estretament vinculada a una reivindicació clarament poítica, la d’un país i d’una societat bastida de baix a dalt, la d’una cultura implicada amb els moviments socials.

Una publicació conjunta, de 2001

O, quant a consideracions més pràctiques, la consolidació de Carrutxa com a centre de documentació hauria estat força més difícil sense el considerable avantatge que ha suposat l’accés al coneixement de les novetats editorials o de les publicacions especialitzades gràcies a la bona feina de llibreria. Abans d’Internet i encara avui. I també perquè la llibreria ha continuat essent aquest punt de contacte i referència per a propostes culturals.

Tot plegat, doncs, estem d’aniversari compartit i, de ben segur, en tornaré a parlar. Però volia començar compartint una perspectiva familiar que forma part d’una experiència més àmplia i amb voluntat de futur.

Publicat dins de cultura popular, personal | Deixa un comentari