El refugi antiaeri de la Canonja

Aquest dissabte 3 de desembre, l’Ateneu popular la Mina va organitzar una visita al refugi antiaeri que es conserva a la plaça de la O de la Canonja. Em van demanar de comentar l’activitat i, amb la col·laboració d’Ezequiel Gort i altres persones de l’associació, vaig intentar fer una aproximació als anys de la Guerra Civil en què la població va patir diversos atacs i moltíssimes amenaces per la seva ubicació geogràfica.

El refugi antiaeri que actualment es pot visitar a la població es va redescobrir durant les obres de pavimentació de la Plaça de la O, l’any 2009. Ocupa el subsol d’aquesta plaça i del carrer Ravaleta i compta amb dos accessos, refets a partir de les entrades originals al refugi. En el principal hi ha una petita exposició

Com en altres indrets, la construcció de refugis, a partir de 1937, fou una forma eficient de defensa de la població no combatent davant les agressions. Ubicada entre Reus i Tarragona —les dues ciutats de Catalunya que van patir més atacs de l’aviació franquista durant la guerra, després de Barcelona— i propera al camp d’aviació de Reus, la població i el seu entorn foren un clar objectiu dels bombardeigs feixistes.

El 9 d’abril de 1937, a 2/4 de 8 del matí, cinc Savoia M-81 de l’aviació italiana amb base a Mallorca van bombardejar el camp d’aviació i la seva rodalia. A la Canonja hi hagué, potser, la primera víctima mortal del Camp. D’aquell dia ens resta el testimoni escrit per una veïna, Dolors Llombart, en el seu dietari:

«El 9 d’abril de 1937, a les 7 del matía, passaren dos avions facciosos; passaren per sobre la Canonja anant en direcció al camp d’aviació, deixant caure per tota la redolada del mas de Puig diferentes bombes, causant algunes d’elles greus ferides als dos companys canongins Josep Altés i Joan Alberich. El primer morí a l’endemà mateix i l’altre es troba en aquests moments molt millorat». La premsa informa de dos ferits més al terme: « Los vecinos de La Canonja José Alter Quer, de sesenta y tres años, y Antoniio Mediano, de sesenta y uno, fueron alcanzados por la metralla de los explosivos que cayeron en el campo y resultaron los dos gravísímamente heridos.»

A Reus, aquell primer bombardeig del 9 d’abril va produir reaccions molt diverses. Des de la curiositat —hi ha qui s’ho va mirar des d’un terrat— al nerviosisme —amb un atropellament— o la por. Però el cert és que la constatació del perill que comportaven els atacs aeris va esperonar la construcció de refugis. A cap de tres dies, el consell municipal reusenc informava de l’estat dels treballs al de la plaça de Prim i el passeig Sunyer, entre altres.

La construcció de refugis fou una necessitat. A finals de maig, després d’un bombardeig sobre l’aeròdrom, «la gent restà molt alarmada; alguns es refugiaren als sótanos, tot i no està acabats; altres marxaren als afores i alguns es quedaren també a casa». Efectivament, bona part dels bombardeigs que van afectar el terme de  la Canonja ho foren per atacs contra el camp d’aviació. D’altra banda, les alarmes eren constants perquè els bombarders passaven sobre la població per atacar Reus. El 2 d’agost, per exemple,el testimoniatge de Dolors Llombart explica:

«Avui al capvespre han passat per sobre la Canonja en direcció al camp d’aviació 4 trimotors facciosos que han deixat caure les municions sobre el camp, ocasionant ferides a 4 soldats de l’aviació. A la Canonja ens hem refugiat als sótanos no deixant de sentir una mala impressió.»

O Tarragona, a començaments de setembre:

«Avui a les 6.30 s’han apagat els llums i al cap de poca estona ja hi havia una gran alarma degut a que a no gaire distància s’albiraven 2 avions del costat contrari; no ha sigut altrament puig al cap de pocs segons ja s’ha sentit una gran explosió. La gent hem corregut molt de pressa cap als refugis. L’explosió ha estat als dipòsits de la Campsa de Tarragona incendiant algunes calderes.»

Els atacs van sovintejar fins a l’ocupació franquista del Camp. Algunes bombes van caure dins al poble, que també fou bombardejat per un hidroavió —aparell que realitzava vols nocturns i era conegut per la població amb el renom de l’Isidro— però, a més, el perill era tant proper que a la vila es van construir nombrosos refugis. A més del que es pot visitar, n’hi ha un altra a sota de la plaça del Bisbe Borràs i altres que són en cases particulars, sense oblidar que als masos de la rodalia també n’hi havien força.

Els refugis als nuclis urbans—a Reus, més d’un centenar— i als masos van contribuir a salvar moltes vides i constitueixen un bon exemple de defensa civil —i molts cops d’autorganització veïnal— que s’ha de posar en valor. L’adequació per a les vistes d’algunes d’aquestes construccions possibilita recuperar-ne la memòria.

El refugi de la Plaça de la O tenia els dos accessos públics i com a mínim, un accés des d’una cas. Es troba entre sis i vuit metres de profunditat respecte al carrer. Té una llargada aproximada d’uns cinquanta metres de galeria d’uns dos metres d’ample i una alçada al centre de la volta de tova, de 1,75 metres. En el seu recorregut hi ha un pou de ventilació.

Bibliografia:

Ramon Arnabat i David Íñiguez, Els bombardejos franquistes a les comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre 1936-1939. Valls: Cossetània edicions, 2016

Juan Borràs, Una guerra a les nostres vides, La Canonja: Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví, 2006

Ezequiel Gort i Salvador Palomar, Viure sota les bombes. Els bombardeigs a Reus, 1937-1939. Reus: Arxiu Municipal. Ajuntament de Reus, 2010

Publicat dins de memòria, patrimoni | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

La castanyera de Reus. Rosa Roig, l’Allera

Hi ha una imatge, avui molt popular, de la castanyera —persona dedicada a la venda de castanyes torrades, al carrer, per Tots Sants— com el d’una dona gran, vestida a l’antiga —algú diria que tradicional— amb mocador al cap, faldilles i davantal, d’origen rural i procedent, si pot ser, d’algun poble de muntanya. No cal dir que aquesta visió folklòrica, romàntica i àmpliament divulgada per l’escola, icona emblemàtica de la resistència als morts vivents i altres morts del Halloween, no té massa a veure amb la realitat de l’ofici: persones que amb l’arribada del fred, a la tardor i a l’hivern, es guanyaven la vida, a les ciutats, venent castanyes cuites. Un ofici que, si fa no fa, ha arribat fins a temps recents abans que la venda de castanyes esdevingués una pràctica comuna per a la captació de recursos per part d’associacions, caus o esplais, amb millor o pitjor resultat segons l’experiència de cada colla.

A Reus, tanmateix, hi ha una figura, un personatge del passat que ha restat en la memòria de les generacions més grans, que sembla representar prou bé aquesta visió popular i mitificada de la castanyera: Rosa Roig Boqué, l’Allera, recordada com una senyora gran que a la dècada de 1960, ja fa mig segle, venia castanyes a la cantonada de l’edifici del Banc d’Espanya, l’actual seu del Museu de Reus, a la plaça de Catalunya.

allera

La parada de castanyes (Arxiu Antoni Zaragoza)

De l’Allera s’expliquen encara històries i anècdotes. La més coneguda, el seu tracte amb els veïns: ella no deixava diners i el banc no venia castanyes, havien acordat. Però el cert és que sovint és recordada com una persona generosa, disposada a oferir una paperina de castanyes a qui tenia gana, que complementava el seu negoci amb petites rifes… però que, en els dies de la Guerra Civil es passejava amb una pistola, o dues a la cintura.

I mirant al passat, descobrim a Rosa Roig Boqué, amb renom per l’ofici familiar, militant d’esquerres com el seu marit, l’ulldemolinenc Ramon Nebot Alabart, activista en els dies de la revolució en campanyes de solidaritat amb aquells que lluitaven al front, detinguda immediatament amb l’ocupació de Reus per part de les tropes franquistes —malgrat que també corren llegendes negres al respecte— empresonada primer a les Oblates, a Tarragona i després a la presó de dones de les Corts, a Barcelona, que perd el marit, afusellat pels franquistes i que, un cop torna a Reus, es dedicà a l’ofici pel qual es recordada.

Refer la biografia dels personatges populars, menys documentats que embolcallats de llegenda, no sempre és fàcil. Ara, gràcies a l’amable insistència d’Antoni Zaragoza Mercadé, que ha maldat per conèixer detalls de la seva biografia, i una primera recerca documental, intentarem apropar-nos a la vida d’aquesta persona, esdevinguda personatge popular, entre la memòria impregnada de rumors i el coneixement històric.

Per parlar de l’Allera ens trobarem el dijous 17 de novembre, a 2/4 de 8 del vespre, al local de Carrutxa (Travessera del C. Nou de St Josep, 10), amb Antoni Zaragoza. Esperem comptar amb els vostres records, o amb el record d’allò que s’explicava, i la vostra curiositat per conèixer allò que hem esbrinat sobre la seva trajectòria vital, i sobre l’ofici, també.

Publicat dins de cultura popular, memòria | Deixa un comentari

La castanya borda

La castanya, fruit del castanyer (Castanea sativa), és protagonista de les celebracions populars a l’entorn de la diada de Tots Sants.

Hi ha, però, un altre fruit, anomenat castanya borda (aesculus hippocastanum) o d’Índies, no apte per al consum. L’arbre que la produeix, el castanyer d’Índia és originari d’una regió dels Balcans, però s’empra en bona part d’Europa com a arbre ornamental.

Entre els usos medicinals de les seves fulles, escorça o llavors —és un tònic venós— hi ha el tractament de les hemorroides o morenes. Potser per això, hi ha la creença, ja aplegada pel reusenc Cels Gomis a la seva Botànica populat catalana (1891) que «si es porta una castanya d’Índia a la butxaca, no surten morenes, o es curen, si se’n tenen. D’altres, creuen que cura el reuma». Aquesta mena de transferència de les propietats curatives per contacte sovinteja a la medicina popular.

castanyaborda

Aquest remei és més o menys vigent. Ho testimonia la castanya borda de la fotografia, ben polida de les moltes hores que s’ha passat en alguna butxaca. Pel que sé, sembla que fa la seva feina, això sí, combinada amb pomades o càpsules que tenen com a principi actiu el castanyer bord.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Va bola!

Un altre any, algunes entitats de Reus —l’Orfeó Reusenc, la Germandat de sant Isidre i santa Llúcia i el Casal Despertaferro— han organitzat les acostumades i singulars rifes de plats de confitura i panellets, ampolles de vermut o licor, i algun altre obsequi, amb motiu de la diada de Tots Sants.

Com ja explicat més d’una vegada, i no cal repetir-ho, un dels trets característics d’aquestes rifes són les apostes orals. Engrescar a participar als assistents és cabdal per a l’èxit de l’activitat. I també cridar aquells que s’apropen als respectius locals socials. Per això la megafonia projecta a l’exterior el soroll de les boles rodant al bombo i l’incansable: —va bola!

No cal dir que fer rodar el bombo, anotar les apostes, anar cantant els números guanyadors —sempre, entre l’1 i el 20— i motivar els possibles jugadors, comporta feina.

Enguany, la rifa organitzada pel Bou de Reus a la Taverna Despertaferro comptava amb una colla de rifaires molt joves que ha engrescat força l’ambient, cridant a participar a tothom que s’hi apropava, alhora que tenia cura de les diferents tirades. Bona feina!

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Recordant els difunts

Comença el novembre i la tradició o la creença afirmen que és un moment de l’any en què s’obren les portes del més enllà, de l’altre món, i aquells que un dia van viure físicament a la terra es fan presents entre nosaltres. Que, per això, cal reunir-se en família i recordar els difunts col·lectivament, menjant productes del temps, fer ofrenes, posar flors a les tombes o encendre una espelma, potser davant la seva fotografia, o al costat de la finestra, perquè així la llum els guiarà en el seu camí. I que, d’aquesta forma, els avantpassats —satisfets per la continuïtat del llinatge familiar o de la comunitat on van viure— atorgaran la seva protecció als vius o, potser, serà el record dels que ja no hi són, el que inspirarà o guiarà les accions d’aquells que avui són damunt la terra.

Són creences i pràctiques ben comunes a moltes societats, més enllà de les històries de fantasmes i altres entreteniments. Hi podeu afegir, segons les creences religioses o la tradició cultural de cada indret, les pregàries corresponents —a casa nostra, fou el rosari en família, tot menjant castanyes i panellets— o el costumari festiu d’àpats i música als cementiris, en altres llocs.

20161101albarca01

Es pot creure en la resurrecció final, el paradís immediat, en la reencarnació o la negació de qualsevol forma d’existència més enllà de l’extinció física. O en altres nivells d’existència, més enllà de la materialitat. Però d’una o altra forma, el valor del record dels que ens han precedit ha estat sempre important.

Un record, a vegades, colpit per la incertesa, per no tenir un lloc de referència on expressar el sentiment. Com en el cas de les persones desaparegudes a la guerra o per la repressió.

Pensava en aquestes coses mentre passejava pel petit cementiri d’Albarca, un lloc on no hi tinc enterrat cap familiar directe, però on hi ha diverses persones que he conegut en vida, o indirectament, per mitjà dels testimonis orals d’altres persones que en la seva majoria, també són mortes. Un record per als avantpassats d’una comunitat que el temps ha transformat totalment en la seva forma de viure.

Publicat dins de cultura popular, personal | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Memòria d’una generació

El proper dijous 27 d’octubre, a 2/4 de 8 del vespre, es presentarà a l’Arxiu Municipal de Reus, el documental «Records de Maspujols. En parla una generació» realitzat per Ivan Cánovas i Pilar Llauradó. L’activitat és organitzada per Carrutxa i l’Arxiu i s’ha inclòs en les activitats del Dia Mundial de Patrimoni Audiovisual.

memories-maspujols

El testimoni de 23 persones grans, un seguit d’imatges, fotogràfiques i de cinema, i també algunes mostres de folklore oral, ens apropen als profunds canvis que ha viscut el poble —sens dubte, extrapolables a molts altres indrets— a la segona meitat del segle XX.

El punt de partida és la Guerra Civil, un període que ha marcat de forma absoluta la nostra història recent. A Maspujols, com en altres poblacions, són recordats especialment els episodis de més violència —els primers dies de la guerra— o de por: el córrer cap al refugi quan s’apropaven bombarders a la població. Però també la presència de soldats al poble o el moment de la retirada republicana.

La penúria encavalca els records de la vida quotidiana entre la guerra i la postguerra. Tot i que a les poblacions agrícoles no es va patir gana —ho diuen de Maspujols— perquè hi havia un cert grau d’abastiment gràcies a la terra, foren temps d’intercanvis i d’estraperlo per conseguir altres productes, de controls de la guàrdia civil i de que la gent «de Barcelona» mengés allò que en altres moments es donava als animals.

Després, el documental ens apropa als profunds canvis que han afectat la vida quotidiana a la segona meitat del segle XX, a partir dels records d’infància, els joc al carrer —espai vital per excel·lència— o a la riera, la joventut —amb el passeig per la carretera com a forma principal d’oci i de festeig—, el ball,  les feines agrícoles o les activitats econòmiques, com la cria d’aviram, que caracteritzen cada moment…

L’aparició o la popularització de nous mitjans de comunicació que canvien la relació entre les persones, la ràdio i la televisió, el telèfon, la difusió de les notícies, la mobilitat, els nous costums i pràctiques socials que els records de la gent més gran evidencien, permeten copsar un passat més llunyà en les formes de vida que en la cronologia.

El documental inclou testimonis, fotografies d’arxius familiars, imatges en moviment i també enregistraments sonors de folklore oral —cançons populars— realitzats fa anys per Montserrat Llauradó —col·laboradora també en les nostres recerques dels anys 1980— que són a l’arxiu de la URV.

Tot plegat constitueix un bon treball documental que es presenta amb voluntat de ser un llegat per a les generacions més joves. Que de ben segur té una lectura emocional, des de la proximitat, per a les persones de Maspujols, però que alhora reflecteix percepcions i situacions comunes a moltes altres poblacions. I que, per tant, ens ajuda entendre unes transformacions que porten els nostres pobles des de formes de vida encara, en bona part, arrelades a la societat preindustrial cap a un present en què, amb vertigen, els canvis són constants.

En un moment en que rebobinar és un concepte que pot resultar incomprensible per a les generacions més joves, convé recordar vivències no gaire més llunyanes per entendre formes de vida que poden semblar remotes.

Un exercici de recuperació de la memòria local que us recomano i convido a veure.

Publicat dins de cultura popular | 1 comentari

Castanyada al barri

En el moment de l’any en què s’apropa el temps de la foscor, amb les nits més llargues, i el fred de l’hivern, la nostra cultura celebra des de fa més de mil anys una festa dedicada al record dels avantpassats, dels difunts.

La diada de Tots Sants i el dia de difunts han estat històricament festes de retrobament familiar i col·lectiu, menjant productes del temps: castanyes, moniatos, confitura… o panellets, dolços fets amb ametlla, ou, sucre… aquest és l’origen del que avui anomenem castanyada, celebració inicialment familiar que, ja al segle XIX va esdevenir col·lectiva: els cafès oferien castanyes al seus clients, les societats organitzaven balls i, a l’igual que les pastisserie, organitzaven rifes de panellets, confitura i dolços que, en el cas de Reus, han perdurat fins a l’actualitat, el dia 1 de novembre.

castanyera

La castanyera del barri

La idea de retrobament comunitari al voltant de la mort és prou universal encara que, evidentment, no totes les cultures tenen la mateixa forma de relacionar-se amb els difunts ni les mateixes creences respecte al més enllà. Però sí que, arreu del món, constatem com els rituals —enterraments, cremacions…— a l’entorn de la mort o les commemoracions dels avantpassats esdevenen celebracions festives amb menjar i música. Potser cal recordar els àpats funeraris que, a casa nostra, reunien familiars i amistats amb motiu d’una defunció o les trobades als cementiris on es beu, es menja i es canta, ben vigents en alguns països.

boucastanyada

Cercavila pels carrers del barri Horts de Miró. Castanyada 2015

Més enllà de creences religioses, en una societat com la nostra on es fan presents diferents tradicions culturals, els antics referents de la castanyada semblen esvair-se i el Halloween arrela —més o menys superficialment— com a carnaval de tardor, perquè els seus referents iconogràfics —de la literatura, el cinema o els videojocs— són força més propers a la canalla que la romàntica castanyera.

robaestesa

Actuació de Roba Estesa. Castanyada 2015

Al barri —ara parlo del cas d’Horts de Miró, a Reus— de la mà de Carrutxa i l’Associació de Veïns, amb moltes complicitats, impulsem la castanyada com a trobada festiva d’una comunitat diversa, en una àrea urbana de relativa nova creació, que probablement ni es reconeix com a tal. En definitiva que, més enllà de la simpàtica castanyera o el terrible zombie ens interessa motivar les persones a trobar-se al carrer. El dissabte 29 i en horari familiar de tarda-vespre, amb la col·laboració de les escoles pel que fa a la difusió i de diferents grups festius quant a la cercavila pels carrers. Amb xocolatada i ball folk a la plaça. I el dimarts no oblidarem passar per les entitats on s’escolta la popular cantarella —i va bola!— que caracteritza les rifes de Tots Sants.

castanyada2016

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari