1919, un any de conflictes socials (2)

(continua)

Contra la força creixent del sindicalisme, la patronal va optar pel locaut —de l’anglès lock-out— la clausura de les fàbriques o centres de treball, com a mesura davant els conflictes. Al 1919 s’emprà el locaut en conflictes de diversos sectors fins a la convocatòria general exigint la dissolució dels sindicats, la implantació dels contactes individuals i la llibertat d’acomiadament. Del 26 al 29 d’octubre va tenir lloc el congrés de la Federació Patronal que va declarar un tancament parcial a partir del 3 de novembre. Aquest va esdevenir total a començaments de desembre i es va perllongar, a Barcelona, fins al 26 de gener i va afectar moltes altres poblacions. A Reus, en una reunió celebrada a començaments de desembre, la patronal local va decidir no seguir el tancament que proposava la federació barcelonina «que se acordaria si las circunstancias lo exigiesen». La ciutat ja havia viscut un locaut el 1915, arran del conflicte que es va iniciar al Vapor Nou amb les treballadores del tèxtil i que acabà en una vaga general amb pocs resultats positius per al moviment obrer local.

El tancament patronal situava en condicions desesperades a moltes famílies obreres. En algunes ciutats es van haver de repartir entre la població vals de pa i de carn. La premsa reusenca reflectia la gravetat de la situació amb una paràlisi que s’estenia com una taca d’oli, tot i l’afectació indirecta a la indústria i el comerç local, amb consideracions alarmants:

Por el moment0, el lock-out determinará una alza terrible en el precio de los artículos más indispensables como consecuencia de la escasez provocada por lanparalización de las fábricas […] De las consecuencias remotas que el lock-aout puede tener, no hay que hablar. Es preferible callarse para no sembrar más inquietudes en el ánimo público.

En un manifest que reprodueix el Diario de Reus, el 23 de desembre, la patronal nega que el locaut tingués com a finalitat «rendir por miseria y por hambre a los trabajadores», al contrari, afirma, «son las masas obreras las primeras que debieran bendecir este movimiento […] librándose así de los lazos que hoy las atan a organizaciones que constituyen un engendro de tiranía y de crimen», en referència als sindicats.

En el rerefons del conflicte hi havia la possibilitat de revolució social que l’experiència russa podia propiciar. Per això la patronal amenaçava «si los obreros se deciden a interpretar  nuestro propósito , pronto vendrán la normalidad y el acuerdo, quedando frente a los Sindicatos, convencidos que su finalidad exclusiva es imitar a Rusia.»

D’aquell moment ens ha arribat un testimoni oral, una poesia de combat que recitava Joan Tarragó March, de Garcia, una població de la Ribera d’Ebre a tocar del Priorat. En desconeixem l’autoria, però de ben segur que va ser recitada en qualsevol acte obrerista en aquell moment a les nostres comarques:

Volem demostrar al públic
i a tothom en general
que’l locaut és una infàmia
i un acte molt fatal.

Tots el que en tenen la culpa
de tal vil resolució
no tenen cor ni entranyes,
ni una mica de raó.

El procediment que empleien
és perquè el treballador
sucumbeixi de misèria
i així demani perdó.
No volen de cap manera,
reconèixer el sindicat,
i en canvi tots els burgesos,
procuren estar associats.
Es valen de tots els medis
per desfer la nostra unió,
per después poguer explotar-nos
en més gran satisfacció.
I per més coses que facin,
no’ls hi darà resultat,
perquè els pobres ja fa dies
que són tots majors d’edat.

Quan se prepara una huelga
o bé un paro general,
a les juntes les agafen
i es sellen els seus locals.

No podem repartir fulles,
no podem fer reunions,
amb alguns veureu que els buscan
hasta per tots los racons.

Si el govern ne fos prou recte
i complís la obligació
ja anirien alguns burgesos
tancats dins de la presó.

Ells ne fan coses mal fetes
i com que van al segur,
tenen reunions secretes
i no els hi diu res ningú.

I encara tenen la barra,
de dir en un tono modern:
«lo que ens falta a nosaltres
és l’apoio del govern».

Dels arguments dels burgesos,
no n’hi ha cap que busqui pau,
ben clarament ens demostren
que d’ells hem de ser uns esclaus,
però els pobrets no comprenen
que com més apretaran,
els pobres, un dia o altre,
molt més se’n recordaran.

Per més que tenen la forsa,
el apoio i els calés,
els pobres tenen els braços
i sense braços no es fa res.

Mireu que sembla mentida
i hasta mi fa esgarrifar
que l’obrer que produeixi
sempre hagi de dejunar.

Es fan rics els burgesos,
amb la suor dels pobres
i, per més que s’ho mereixin,
no’ls hi volen donar res.
Ells lo que voldrien veure
és a l’obrer desorientat,
per pega’l així garrotades
quan voldrien alsar el cap.

Van fer un congrés els burgesos
per arreglar la qüestió
i que hi hagués harmonia
entre l’obrer i el patró.
Van proposar moltes coses,
van prometre qui sap què,
i el congrés es va acabar-se
sense haver quedat en res.
Al contrari, que els burgesos
mireu si van obrar brut
que en ves d’arreglar el conflicte
ens van declarar el locaut.

Per solucionar el conflicte
van formar una comisió,
ja sabeu que es componia
de amos i treballadors,
i el govern va fer unes fulles
que uns i altres van firmar,
però després els burgesos,
la firma van trepitjar.
Van interpretar una base,
tan mal i sense raó,
que van tenir la gran barra,
de triar al treballador.

En la tàctica que empleen
estos de la patronal,
nos buscan la ruina
de tothom en general.

Si no canviem de rumbo
a l’últim vindrà el tropell
i quan voldran arreglar-ho,
potser no hi haurà remei.

I podria ser molt fàcil,
i ells s’ho haurien buscat
que ens passés com a la Rússia,
que el burgès n’ha caducat.

Agraeixo a l’Albert Margalef  haver-me facilitat el testimoni del seu besavi Joan Tarragó March, de ca la Candela (1900-1979)

 

Publicat dins de memòria | Etiquetat com a | Deixa un comentari

1919, un any de conflictes socials (1)

Enguany ha fet cent anys d’una mobilització especialment significativa en la història del moviment obrer, la coneguda com a vaga de la Canadenca. Una vaga que s’inicià a Barcelona i va tenir ressò arreu del país. Les seves conseqüències, més enllà de l’àmbit local, foren importants per al conjunt de la classe treballadora: per primer cop s’acceptà la jornada laboral màxima de vuit hores i la capacitat de negociació del sindicalisme, amb la CNT al capdavant, en va sortir molt reforçada i va obligar a la patronal a formular noves estratègies per afrontar les reivindicacions obreres.

La vaga va començar el gener de 1919 quan l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro —coneguda com «La Canadenca» per ser filial de la Barcelona Traction Light and Power— va modificar les condicions de treball del personal, de facturació, i va acomiadar vuit treballadors. La resta del personal d’aquella secció es va declarar en vaga i la resposta de l’empresa fou l’acomiadament de 140 treballadors més. Com a resposta es paralitzà tota l’empresa.

El 21 de febrer el Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i va implicar també les empreses participades per La Canadenca: Catalana de Gas, Ferrocarril de Sarrià a Barcelona i Societat General d’Aigües. Els vaguistes van ocupar l’empresa i començaren vagues, primer a Barcelona i després en altres poblacions, que van acabar paralitzant el país. Aquesta fou una mobilització en què la solidaritat entre els obrers fou cabdal.

La resposta de les patronals fou la repressió, la militarització d’alguns serveis i l’empresonament de centenars de persones. Malgrat tot, la mobilització va continuar. Sense electricitat, sense transports i amb els tallers aturats, el país estava paralitzat. S’hi van implicar molts sectors productius, per exemple, el tèxtil, amb una gran majoria de treballadores. Es va crear una caixa de solidaritat, a més de bancs d’aliments i de carbó, per fer front a les necessitats bàsiques de les famílies dels vaguistes. Els treballadors de la premsa es negaren a imprimir les disposicions del govern militar i exerciren la censura sobre les informacions a la lluita.

A començaments de març, les companyies d’aigua, gas i electricitat van donar un ultimàtum als treballadors amb un acomiadament general per tots aquells que no es presentessin a la feina abans del dia 6. Però finalment, la lluita va reeixir. El 19 de març es va celebrar una assemblea gegantina a la plaça dels braus de les Arenes, i el comitè explicà que s’havien assolit els objectius. Es van readmetre els acomiadats i s’aconseguí la llibertat de la majoria de presos.

En aquest context, arreu de Catalunya van esclatar vagues en solidaritat amb Barcelona que reivindicaven la jornada de vuit hores durant la primavera de 1919. A Reus, l’any havia començat amb una vaga de tipògrafs. Ja acabada, el 23 de febrer, el Diario de Reus informava que:

Anteayer tarde quedó Barcelona sin corriente eléctrica, no pudiendo circular los tranvias ni publicarse los periódicos de la tarde. La interrupción fué debida a haberse declarado en huelga los operarios de la Canadiense.
Ayer fue objeto de muchos comentarios lo sucedido anteayer en Barcelona con la electricidad, siguiéndose con interés durante todo el día de las incidencias ocurridas, siendo esperadas con avidez las noticias de dicha capital sobre la génesi del conflicto que se conviene unánimemente en considerar reviste extraordinaria gravedad.

El 29 de març, una comunicació del governador civil de Tarragona al Ministerio de Gobernación informa que:

Autoridades Reus comunicanme que esta mañana declararon paro obreros fábricas y ramo construcción. Los de la fábrica sedera, que comenzaron trabajo, suspenderonlo después de almorzar. Huelguistas explican actitud por solidaridad con los de Barcelona, que piden libertad procesados y detenidos Monjuich. Alcalde cree que el lunes se reanudará allí trabajo. Comerciantes reusenses decidieron no abrir tiendas, no registrándose ningún incidente. Muchos huelgistas marcharon campo hasta mañana noche.

Cal considerar, però, que en el cas de Reus, la força del sindicalisme havia quedat prou debilitada després de vagues com les de 1915.

Al Priorat, el 1919 fou un any d’expansió del sindicalisme revolucionari: La CNT havia celebrat un míting al teatre de l’Artesana de Falset amb la participació de Llibertat Ròdenas, Felip Barjau o Josep Viadiu, presentats per Joaquim Llorens. Els sindicalistes van fer una campanya de propaganda per diverses poblacions.

A Bellmunt, la CNT era el sindicat majoritari a les mines de plom. Al febrer es va constituir el sindicat d’oficis varis després que, a mitjan gener, s’havia fet un míting a la Cooperativa Obrera Republicana. En aquell acte, Llibertat Ròdenas afirmava que «las sociedades no deben constituirse solamente para obtener mejoras econòmicas, sino que han de tener la capacidad y altivez necesarias para negarse a trabajar en condiciones detestables, en donde ponen en todos los momentos su vida en peligro.» (Solidaridad Obrera, 14/1/1919)

Aquell hivern de 1919 començaren les vagues reivindicant la jornada de vuit hores, a la mineria i en altres indústries. En el cas de Bellmunt cal esmentar la coordinació amb altres indústries del territori. La patronal intentà aturar-les anant a buscar mà d’obra en altres indrets de l’estat. Una crida, publicada al Boletín de la Comarca de Flix, ho explicitava:

En Camarasa, Bellmunt y Flix hay sinvergüenzas que habiendo hipotecado su dignidad, escriben a las provincias de Andalucía y Murcia para que vengan obreros de aquellas regiones para traicionar a los huelgistas de los pueblos mencionados. Esos miserables agentes de reclutación, engañan a los obreros a quienes escriben, diciéndoles que se ganan en esos trabajos sueldos fabulosos, cosa que es mentira […] Las sociedades obreras de Andalucia y Murcia deben procurar que no venga ni un obrero a Flix, Camarasa y Bellmunt, cuyos obreros están en huelga por defender los derechos y la dignidad proletarias.
Obreros: Boicot a la empresa Electro Química de Flix. Boicot a la Canadiense. Boicot a la compañía minera de Bellmunt.

De Bellmunt, s’informava que «se han declarado en huelga 300 obreros de aquellas minas, continuando en el trabajo otros 150 trabajadores forasteros. Los huelguistas que son del país, piden el 75 por ciento de aumento de sus jornales y la jornada de ocho horas». La pràctica de contractar miners en altres indrets de l’estat fou continuada durant molts anys. Més enllà de moments concrets del conflicte, el cert és que la situació dels treballadors nouvinguts afavoria el seu control per part de l’empresa.

A les mines de Bellmunt i el Molar hi acudien obrers d’altres poblacions del Priorat. També el sindicalisme agrari experimentà un notable creixement. Segons el falsetà Josep Banqué «els obrers i camperols de la comarca del Baix Priorat, afiliats a la CNT, es mobilitzaren disposats a iniciar accions decisives i per això s’armaren de tot el que tenien, escopetes, pistoles i dinamita». Aquesta insurrecció, però, no es va arribar a produir. A finals de març fou detingut Francesc Figueres, d’Ulldemolins, quan intentava coordinar l’actuació de diverses societats obreres.

L’activitat va retornar a Barcelona, a poc a poc, a la segona quinzena de març, però a diferents indrets es mantenien vagues per aconseguir la jornada de vuit hores, una fita que es va assolir per a tots els treballadors i treballadores de l’estat, al cap de poques setmanes. El 3 d’abril, el govern espanyol decretava la jornada laboral de vuit hores per a tot l’estat. A la pràctica, la mesura tardaria anys a ser efectiva. A Reus, el 3 d’abril, la premsa informava que:

Según noticias recibidas a última hora de ayer noche, va volviendo a su estado normal la vida de Barcelona, aunque no tan rápidamente como sería de desear. Los abastecimientos y servicios públicos se prestan con regularidad, habiendo aumentado notablemente la circulación rodada y empezando a prestar servicio bastante número de tranvias.

I també que:

Han vuelto al trabajo 140 obreros de la fábrica de Bellmunt, esperándose seguirán igual conducta los 160 restantes.

El governador hi va enviar la guàrdia civil.

El ressò d’aquella vaga es va fer notar en la celebració del primer de maig, a Falset, que fou multitudinària, i en els mesos següents en el creixement dels sindicats locals de la CNT. L’octubre de 1919 es va constituir la Federació Comarcal de l’Alt i el Baix Priorat, i en moltes poblacions es creà el sindicat únic. Sindicalistes com Àngel Pestaña van fer estada a Cornudella o a Ulldemolins.

Les societats obreres crearen biblioteques i escoles per a petits i adults. A l’agost de 1919, Felip Barjau, que exercia de mestre a Torroja del Priorat, fou expulsat del poble a punta d’escopeta pel somatent. Al setembre fou detingut a Reus, junt amb Àngel Pallejà, traslladat a la presó de Tarragona i després desterrat a Terol. A proposta de les societats obreres, l’Ajuntament acordà, el 3 d’octubre, manifestar la seva queixa en telegrames al governador civil i president del govern:

Ayuntamiento de Reus en sesión que acaba de celebrar por unanimidad acordó protestar enérgicamente contra violento atropello cometido con ciudadanos de ésta Ángel Pallejà y Felipe Barjau deteniéndolos por orden Gobernador Tarragona y trasladándolas a pie maniatados a dicha ciudad en altas horas de la noche, como viles criminales sin que hayan cometido la más ligera falta. Significarle además disgusto Corporación por tal hecho y rogarle encarecidamente sean puestos en libertad cuanto antes y esperando abrirá información para depurar responsabilidades.

(Continuarà)

Publicat dins de memòria | Etiquetat com a | 1 comentari

Migracions forçades

En el marc del Festival Terrer, una excel·lent proposta cultural a la comarca del Priorat, em van proposar presentar l’actuació del grup Cocanha –polifonies d’arrel tradicional occitanes– a Siurana. Recordar la vinculació d’aquesta població amb el país occità suposava anar força enrerre en el temps, quan en època medieval, els pobles de Montsant i les muntanyes de Prades van acollir pobladors que fugien de la persecució religiosa contra el catarisme, procedents de terres al nord dels Pirineus.

Si els fets són llunyans en el temps, el cert és que els motius –les guerres que tenen com a rerefons la religió i provoquen l’èxode la població– són malauradament ben vigents.

Al segle XIII, Siurana i al seu entorn –Prades, Arbolí, Gallicant, Ulldemolins, Albarca, Cornudella o Porrera, per esmentar alguns pobles, van arribar famílies des d’Occitània seguint rutes preexistents, bàsicament de transhumància, cercant refugi. Totes les persones professaven les creences càtares? No ho sabem i probablement poden pensar que no. La repressió sobre la dissidència afecta, massa cops, al conjunt de la població.

Sabem d’aquesta migració perquè a les nostres terres el catarisme també fou perseguit. Primer amb la predicació –amb fets tan significatius com que el bisbe de Tarragona demanés als cartoixans d’Escaladei sortir de la seva vida d’aïllament per anar a predicar. Després amb la repressió que, més enllà de la imatge més coneguda –la foguera– s’exercia sobre la pèrdua de drets i de propietats. El cert és que el catarisme fou present a les nostres terres entre els segle XIII i XIV.

estela_siurana.jpg

Migracions forçades –aquesta no fou la única des de terres occitanes– que ens han deixat rastres a la nostra cultura. Ho explicava davant la porta de l’església romànica de Santa Maria. I esmentava el costum d’assenyalar els enterraments amb esteles funeràries discoïdals, una pràctica que ens arriba del nord i que perdura fins a temps més recents. I cal no oblidar els nombrosos cognoms de procedència occitana que trobem als nostres pobles. De la història medieval a l’etnologia i l’onomàstica, convé per damunt de tot, però, constatar que malauradament les migracions forçades per les guerres, continuen.

……………….

Si us interessa el tema, trobareu abundant bibliografia –i haureu de destriar el gra de la palla– en paper i a la xarxa. Quant a edicions que es poden trobar a les llibreries, us recomano els d’Anne Brenon El veritable rostre dels càtars (Proa, 2017), d’Anna M. Androer, Pere Català. Càtars i catarisme a Catalunya (Rafael Dalmau, 2001) o Ezequiel Gort, Occitans i càtars a Montsant i muntanyes de Prades (Migdia, 2007). També podeu revisitar els clàssics com el de Jordi Ventura, Els heretges catalans (1963).

Publicat dins de les idees, patrimoni | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Una jornada sobre la recerca

En temps d’intensa activitat, de reivindicacions i mobilització, cal continuar treballant per la cultura, fent recerca i divulgació. Aquest dissabte dedicaré una estona a exposar la síntesi d’un treball que, amb altres persones, s’ha anat elaborant en els últims anys. Quan fa vuitanta anys de la fi de la Guerra Civil, calia recordar els moments en què els front de guerra va arribar al Priorat i al Camp, específicament a les muntanyes de Montsant i de Prades. Una recerca que ha publicat, entre 2018 i 2019, la revista La Carxana, basada en bona part en fons orals. Perquè no es tracta tant de fer història militar com d’explicar com va viure la població no combatent els bombardeigs de les últimes setmanes dels combats, la retirada de l’exèrcit republicà i l’ocupació dels pobles per part de les tropes franquistes.

Un cop més, el coneixement dels fets ens mostra la visió esbiaixada que ens ha deixat la història escrita pels vencedors. Després de la batalla de l’Ebre, l’ocupació de Catalunya pels franquistes, a partir dels volts de Nadal de 1938, no fou cap passeig triomfal. Hi hagué resistència, en clara inferioritat de condicions, i combats duríssims, com els que es van produir els primers dies de l’any 1939 entre la serra de la Llena i Montsant.

Fer memòria de moments difícils, però també de la vida quotidiana, de la vida domèstica, de les activitats productives o del folklore oral són els objectius del Centre de Documentació del Patrimoni i la Memória / Carrutxa. Una petita jornada com la que es proposa per aquest dissabte 16 de novembre vol servir per a  fer conèixer el treball  realitzat en els últims mesos, la feina quotidiana de documentació, però també per a exposar projectes de recerca, pensant en el futur, com ara la reflexió a l’entorn de la construcció d’un nou model festiu a Reus, en aquestes últimes quatre dècades.

No cal dir que les sessions són obertes i que hi sou convidades totes aquelles persones que us interessi conèixer el treball de l’associació o, si s’escau, proposar noves línies d’investigació o difusió.

Recerques en curs
Jornada de treball de Carrutxa 2019
10 – 14 h.
Local de l’associació (Travessera del C/ Nou de St. Josep, 10)

Raquel Ferret, La llum a casa
Albert Margalef, La ramaderia a Montsant
Judit Gamundi, El fons de memòria oral de Carrutxa
Graciella Pereda, Quaranta anys de festa major a Reus
Salvador Palomar, Memòria del front a Montsant, hivern 1938-39
Ezequiel Gort, Montsant i Muntanyes de Prades als temps medievals

També es presentarà l’edició dels Fulls de Treball de Carrutxa 2019

Publicat dins de cultura popular, memòria | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La mostra sobre els carnavals històrics reusencs visita Vilanova i la Geltrú

Vilanova i la Geltrú organitza, del 8 al 10 de novembre, la cinquena edició del Saló del Carnaval, un certamen que té com a objectiu la divulgació de la festa, la reflexió sobre el sentit del carnaval, i la seva història a Vilanova, comparada amb Catalunya i el món.

Les activitats tenen lloc a la plaça de la Vila. Entre altres es podrà veure, a l’estand de la plaça, una exposició amb el títol «Cuinant un Carnaval d’alçada», dedicada als Gegants de la Cuyna Vella, una parella de gegants humorístics estrenats el  Dijous Gras de 1892 per una societat vilanovina.

Amb aquest motiu també es podrà visitar, al vestíbul de l’Ajuntament, una versió adaptada de l’exposició «Semblar déu i tot lo món. Els carnavals reusencs 1859-1939», que es va presentar al Museu Salvador Vilaseca, entre el 31 de gener i el 16 de març d’enguany. L’exposició, realitzada pel Museu de Reus a partir del fons fotogràfic conservat al Centre de la Imatge Mas Iglésias i del treball de recerca del Centre de Documentació sobre el Patrimoni i la Memòria / Carrutxa, fa un repàs dels actes i costums que configuraven els carnavals històrics de la ciutat.

Enguany ha fet cent anys del que fou el darrer gran carnaval reusenc, el de 1919. A Reus, des de 1859, es diferenciava entre carnavals –amb desenes de balls de màscares, organitzats per les societats i el cafès, mascarots i accions parateatrals al carrer– i Grans Carnavals. En aquests, a més, arribava el rei Carnestoltes –sempre un ninot–, amb un seguici d’autoritats burlesques, es convocaven actes protocolaris de caire humorístic i s’organitzaven grans desfilades amb les espectaculars carrosses de les diverses societats. I es ballaven les danses i es generava una abundant literatura carnavalesca: anuncis, disposicions de Sa Magestat Carnestoltes, testaments, revistes satíriques… I no hi faltava mai l’enterrament del Carnestoltes, fins i tot quan formalment aquest no havia vingut, i que es podia perllongar en els primers dies de quaresma, amb els successius enterraments del braç, de la mà o del dit… Un model que es consolidà amb la industrialització i l’aparició d’un ric teixit associatiu de caire divers: recreatiu, cultural o polític, en una ciutat que era la segona del país en població. Allò que s’ha anomenat l’edat d’or del carnaval reusenc, si més no des d’un punt de vista associatiu i de capacitat de mobilització popular.

Era una festa que aplegava el conjunt de la comunitat i en què les classes populars podien competir per unes hores, en aparença, amb els sectors més benestants: la màscara amagava la identitat de la persona que la duia; la disfressa, la seva posició social. I les indumentàries i l’espectacularitat de les carrosses de les societats populars rivalitzaven amb les que agrupaven les classes benestants. D’aquí, el títol de la mostra.

Cal recordar que el Carnaval no va acabar, però, el 1919, sinó que va continuar fins a la Guerra Civil. Explícitament prohibit a partir de 1939, va restar amagat en balls particulars o a l’única societat tolerada pel règim, durant el franquisme, i no retornà al carrer fins al 1978.

A la mostra de Vilanova també s’hi podran veure alguns vestits antics, com la disfressa de manat de plàtans que va guanyar un concurs al Teatre Bartrina, el 1928, un pierrot cedit pel Bravium o els vestits emprats pel ball de diables, que tenien un paper destacat a la festa, tant en l’arribada com, sobretot, en els enterraments del Sa Magestat.

A vilanova, el dissabte 9 tindrà lloc una jornada amb les intervencions de Josefina Roma i Vicenç Villatoro sobre la vigència del Carnaval en la societat actual i es presentarà un recull sobre els cinc anys del Saló del Carnaval.

(Fotografies: Estudi OVNI)

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

L’amenaça del purgatori

«Hay Purgatorio; y que las almas detenidas en él reciben alivio con los sufragios de los fieles, y en especial con el aceptable sacrificio de la misa; manda el santo Concilio a los Obispos que cuiden con suma diligencia que la sana doctrina del Purgatorio, recibida de los santos Padres y sagrados concilios, se enseñe y predique en todas partes, y se crea y conserve por los fieles cristianos (…)»

El purgatori, com a estat de transició entre la Terra i el Cel, acollia –segons la religió catòlica– les ànimes que no mereixien la condemna eterna de l’infern, però que tampoc podien anar directament al paradís celestial perquè algun pecat havien de redimir: és a dir, la gran majoria de creients. El purgatori representava per tant la immediatesa del càstig que seguia a la mort: Les pregàries per les ànimes del purgatori eren el remei amb que els vius podien alleujar el patiment dels difunts.

El concili de Trento, l’any 1563, es va signar el decret sobre el purgatori. Les consignes religioses contrareformistes defensen l’existència del purgatori en contraposició a les negacions protestants.

Els vius havien de procurar pels seus difunts, mitjançant pregàries, misses i novenaris, perquè la seva estada al purgatori fos el més breu possible. Les representacions del purgatori explicitaven el patiment d’aquells que s’hi trobaven. D’aquesta forma, les captes per les ànimes esdevingueren una font d’ingressos per a l’Església gens menyspreable, sobretot a partir que el Concili de Trento ratifiqués la seva existència, vinculant-ho a la consecució d’indulgències en vida i als actes pietosos en benefici dels difunts.

Aquest mes, el Museu Salvador Vilaseca de Reus mostra en una vitrina, a l’entrada, una bacina per a captar almoines. Us adjunto l’article que vaig publicar al web del museu:

El bací de les Ànimes

«E aprés dirà lo prevere: Hajau per recomanats los bacins qui van entre Déu i vosaltres.»

La pregària per les ànimes dels difunts és un aspecte cabdal de la tradició cristiana. Per tal de cobrir les despeses que ocasionava el culte, com la realització de misses, els ornaments o la il·luminació d’un altar, s’establien diferents formes de capta, en diners o en espècies. Un exemple era el pa ofert el dia de l’enterrament o en la missa del dia dels difunts, el 2 de novembre; les famílies que havien tingut morts durant l’any n’oferien i, al final, el baciner el repartia entre els pobres. Els costums variaven segons el moment i la pràctica de cada diòcesi. D’igual forma, antigament i en el moment de l’ofertori, passaven escolans amb diverses bacines –dels sants, de la Mare de Déu del Roser, de l’Esperit Sant o de les Ànimes, per exemple– per aplegar diners. Els recursos eren administrats per alguna confraria –sovint, als nostres pobles, fou la dels fadrins– o per la parròquia. Evidentment, en cada població podrem trobar particularitats en aquestes pràctiques enumerades aquí de forma genèrica.

Al Museu de Reus es conserva, des de 1937, un bací de les Ànimes procedent de la prioral de Sant Pere: una safata rodona de llautó amb una figura femenina al mig, de fusta policromada, que representa una ànima del purgatori.

La peça de llautó mostra abundant decoració, tot i que molt desgastada. S’hi observen motius ornamentals vegetals i formes ondulades envoltant una inscripció poc entenedora –sembla que en una llengua germànica– que ocupa tot el contorn. A la base de la safata s’hi representen Adam i Eva al Paradís, amb l’arbre al mig i la serp amb la fruita prohibida, símbol del pecat original. La figura central de fusta, femenina i amb els cabells llargs i negres, en actitud de resar i voltada de flames, correspon a la representació més habitual en els altars: les ànimes visualitzades amb cossos nus, en actitud de pregar i figurant un sofriment extrem.

El Consell de la Vila reusenc acordà fer la capta del bací de les ànimes –sembla que per primer cop– el maig de 1540, tot i que ja se’n parlava l’any anterior. Els diners aplegats es guardaven en una caixa de dos panys, una clau de la qual la tenia un jurat major i l’altra el prior o un prevere de la comunitat de Sant Pere.

Segons consta a les actes municipals reusenques, el bací havia estat donat per l’arquebisbe Lluís de Cardona, entenem que uns quants anys abans. Cardona fou arquebisbe de Tarragona entre 1531 i l’any de la seva mort, el 1532. Anteriorment ho havia estat de Barcelona.

Tot i que la preocupació pel més enllà ha estat present en totes les èpoques, una de les primeres formes d’advocació organitzada és la de les confraries de les ànimes del purgatori, les quals –segons apunta Eugeni Perea– apareixen documentades a la majoria de parròquies de l’arquebisbat de Tarragona al segle XVIII, amb ordinacions que regulaven les seves funcions –organització, obligacions dels confrares, servei litúrgic i eclesiàstic i beneficis– i que sovint eren erigides a instàncies del bisbe. Les confraries havien de mantenir la il·luminació en les capelles corresponents, procurar les celebracions funeràries, el novenari d’ànimes, els aniversaris…, així com tenir cura dels tocs de campanes. Els beneficis per als confrares eren bàsicament de caire espiritual. El 1724, la confraria de les ànimes reusenca es va agermanar amb la germandat de la Mare de Déu dels Socors de Sevilla.

El culte vinculat a la vida ultramundana ens ha deixat diversos testimonis. A Reus, el tram de corredor de muralla que hi havia al costat del Fossar Vell s’anomenava, si més no al segle XVI, el corredor de les Ànimes.

També havia existit una capella de les Ànimes, al terme de Castellvell i a tocar del de Reus, que donà nom al camí que des del camí Fondo de la Bassa Nova va fins a la població veïna.

Sens dubte, però, el referent més recent de la religiositat popular a l’entorn del purgatori és l’anomenat mas de les Ànimes, a la partida del Roquís, al costat de l’antiga carretera a Falset. A la paret del mas, a la vista dels qui hi circulaven, es podia llegir una invocació als vianants perquè hi deixessin una caritat per a les ànimes del purgatori. La inscripció va desaparèixer ja fa anys, però el topònim continua ben vigent.

Perea anota retaules d’ànimes encara conservats en diverses poblacions, com el de l’Aleixar, o ben documentats, com el de Gratallops o el de Torroja. Un dramatisme visual, quant a la por al més enllà, que també es reflectia en penons, estampes i fulls. «La iconografia ajudava a fixar, precisament, aquests horrors: les penes de les ànimes traspassades al purgatori. Convenia, en primer lloc, situar l’indret, mostrar els camins o patiments d’accés, expressar els dolors de la carn que no crema i de l’ànima que pateix, per acabar ensenyant als vius la manera d’intercedir pels morts, així com d’endreçar els propis comportaments i creences.»

(*) Eugeni Perea Simón, «L’advocació de les ànimes del purgatori a l’Europa posttridentina: apunts per a una història a l’Arxidiòcesi de Tarragona», a Pedralbes. Revista d’Història Moderna, núm. 18.1 (1998), p. 519-528.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Els primers anys del nou carnaval reusenc

«Molts dels qui van instaurar el Carnaval l’any 1978, a la nostra ciutat, ja no són entre nosaltres», escrivia Antoni Zaragoza el 2016. Avui, ell tampoc hi és. La recuperació del carnaval és un component important en el conjunt de canvis culturals que es generen a Reus des del darrer quart del segle passat ençà. Ho hem recordat amb la projecció a l’Arxiu de Reus d’un recull elaborat pel Centre de la Imatge Mas Iglésias a partir de filmacions domèstiques.

El retorn de la festa als carrers de la ciutat, després d’haver estat reclosa en els balls de societat d’El Círcol al Fortuny i d’altres, força més populars, en espais particulars, es va produir el 1978, un cop mort el dictador. Si bé ja feia alguns anys que hom podia veure canalla disfressada o, fins i tot, algun adult, anant i venint, en les diades pròpies de la gran celebració hivernal, fou aquell 1978 el moment que assenyala, efectivament, l’organització de les primeres desfilades de disfresses o l’arribada del rei Carnestoltes a la ciutat, acompanyat de les corresponents autoritats carnavalesques.

Altres vegades he explicat, de paraula i per escrit, que la recuperació del carnaval es va moure entre la justificada por a la prohibició, el 1978, i la voluntat de reproduir un model de festa, d’abans de la Guerra Civil, que havia restat en el record de la gent més gran. No insistiré tampoc en les diferències que, en aquells anys, van enfrontar els impulsors de la festa amb les colles de gent jove que apostàvem per un carnaval més transgressor i satíric. La conversa amb Jaume Amenós al cicle «Testimonis», organitzat per Carrutxa el 2012, d’on surt la veu que acompanya les filmacions, aporta força informació sobre aquells moments.

Les imatges presentades ens mostren una festa en construcció on la creativitat és cabdal. Força diferent de les edicions més recents. La projecció va servir per a recordar –o cercar-se entre els participants–, però també aporta idees per a reflexionar sobre el present.

Els primers anys de retorn al carrer dels carnavals reusencs
Reus: Centre de la Imatge Mas Iglésias (Institut Municipal Reus Cultura), 2019
Edició i muntatge: Josep Torrents Alberich

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari