Les professons reusenques a l’entorn de 1900

En el transcurs de la història, la celebració de la setmana santa a Reus ha viscut moments crisi i de conflicte. En són bon exemple els anys a l’entorn del canvi de segle, del XIX al XX. D’una banda cal considerar que, a l’època, Reus és una població on han arrelat les idees racionalistes i de progrés social, molt crítiques amb la religió catòlica. Una ciutat capdavantera del republicanisme, amb una notable activitat cultural i editorial, quant a premsa, que propicia el debat. On s’ha obert la primera escola laica per a xiquets i xiquetes, que es veurà clausurada per la ferotge repressió contra l’obrerisme i l’anarquisme de 1896, després d’un atemptat a Barcelona.

Però alhora, la crisi en les solemnitats públiques vinculades a la religió obeeix a un canvi en les formes d’associacionisme que, a partir de la industrialització, privarà als actes de la base social amb que havien comptat en el passat. Les antigues confraries d’ofici, o gremis, han pràcticament desaparegut i la commemoració cristiana resta a càrrec de la confraria penitencial que, des del segle XVI, ha encapçalat les celebracions: la Sang, com es coneix popularment a la Reial Congregació de la Puríssima Sang de N.S.J.

A finals del segle XIX i en els primers anys del segle XX són diversos els anys en què la congregació decideix no organitzar la professó de l’Enterrament, el divendres, i altres en què aquesta surt només amb els passos o misteris de la seva propietat. Surten, no sempre, el dels Natzarens i el del Descendiment, de la confraria dels pagesos. Altres, dels antics gremis, resten desats, es perdran o acabaran cedits a la mateix congregació de la Sang. Com comenta el diari Lo Somatent, el 1887, «únicament la representació de dos gremis figurava en la processó». Entre 1890 i 1910, la Sang renuncia a fer la professó de l’Enterrament nou vegades.

L’acte central, públic i al carrer, són les professons del migdia i tarda del divendres: el trasllat de la imatge de Crist crucificat des del temple de la Sang a la Prioral de Sant Pere i el seu retorn, després de la funció de l’Agonia. El recorregut d’aquesta professó varia segons si es preveu realitzar o no la del vespre. Més llarg o més curt, com a l’anada. Altres actes, com les visites als monuments, el dijous Sant o la Coronació, el diumenge de Pasqua, tenen lloc a l’interior dels temples.

anunci1897

Crida a la premsa, demanant ajut per a la realització de la funció de l’Agonia

L’enfrontament entre partidaris i detractors de la celebració no es centra tant en el fet que es realitzin aquestes manifestacions que, en aquest moment han deixat de ser representatives del conjunt de la població, com del fet que l’Ajuntament col·labori econòmicament en la seva realització. Efectivament, la Sang rebia anyalment un donatiu —l’unça d’or— de part del municipi, una aportació que en aquell moment se situa en les vuitanta pessetes. En el debat, els regidors republicans defensen que el municipi té altres despeses més importants, amb incidència en les de caire social, mentre que els conservadors argumenten que és una tradició i que l’Ajuntament no ha renunciat a fer despeses o a donar subvencions per altres motius, com els homenatges als voluntaris de la llibertat que van morir als camps del Morell, els ajuts al Centre de Lectura o la celebració del Carnaval. Alguns anys, les votacions ajustades i el vot de l’alcalde acaben decidint si hi ha o no ajut. Quan aquest es negat, fet que passa sovint, la Sang organitza uns subscripció popular per recollir els diners.

Malgrat que, si no hi havia suport municipal, la Congregació —segons els seus estatuts— es podia negar a organitzar la funció de l’Agonia, sembla que mai va arribar a fer-ho, si més no en aquest moment.

Cap any es va prohibir la sortida de les professons o les celebracions religioses. Ans al contrari, en moments de governs municipals de majoria progressista laica es mantenen les ordenances municipals restrictives de la circulació, el soroll o l’activitat en aquests dies.

El debat, però, és ben present a la premsa i al carrer, on no manquen episodis de tensió. Les associacions republicanes i lliurepensadores organitzen sopars de promiscuació i esmorzars d’embotits al pas del viacrucis. El pas de la professó de l’Enterrament es rebutjat amb xiulets i amb la clàssica mesura de boicot: aviar animals —gossos i gats— en el curs del recorregut. De la tensió amb que es viuen els actes religiosos al carrer en són bona mostra l’alarma que mouen petits incidents anecdòtics o el pànic que motiva un imprevist moviment de la cavalleria al pas de la professó, el 1896. Per no recordar aquell trasbals involuntari que provocaren els obrers del forn de vidre, a l’anar a la prioral, el dijous Sant.

professomigdia

Sortida de la professó del migdia, c. 1900 (autor desconegut)

La resposta dels catòlics, en aquests temps de crisi, es centra en potenciar el component emocional de la professó més viscuda per un sector significatiu de la població, la del retorn de la imatge del Crist de la Sang a l’església titular de la congregació. La petició individual d’ajut diví en un moment assenyalat —una creença que pot ser tan antiga com la mateixa professó— esdevé ritual, a partir de 1907, en el moment en què el portador de la imatge, la mostra a les persones concentrades a la plaça, abans d’entrar al temple. El que coneixem com les Tres Gràcies.

Anuncis
Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Dues publicacions a l’entorn del Carnaval

Quan arriba l’abril toca fer balanç de les novetats editorials. A Carrutxa, acabem enguany un període de força activitat dedicada als carnestoltes, amb la col·laboració en l’exposició que el Museu de Reus ha fet sobre els grans carnavals reusencs anteriors a la Guerra Civil, o la que l’associació va presentar a Cornudella sobre la festa en aquesta població.

Les mostres van tancar a mitjan març però han servit per iniciar una col·lecció de llibres catàleg, que espero tingui continuïtat i serveixi també per recuperar alguna dels temes que, en els últims anys, han estat motiu d’exposicions divulgatives.

llibrescarnaval

Aquestes publicacions són dues: L’àlbum del Carnestoltes, amb textos de Raquel Ferret i Salvador Palomar, i un ampli recull de les imatges aplegades a Cornudella sobre els carnavals de la vila; i Qui no es fum de tot… humor i sàtira al Carnaval reusenc, de Salvador Palomar, amb un estudi sobre les diferents formes de broma i sàtira —mascarades de carrer, literatura oral, cançons, fulls impresos…— presents al carnaval de Reus fins al primer terç del segle XX. Es prepara, en aquesta línia, un estudi centrat en el període 1978, any en qué la festa retorna al carrer després de la prohibició del franquisme, i el 2018.

Publicat dins de cultura popular, publicacions | Deixa un comentari

Carnaval, cantaval…

Un any més m’ho he passat de conya sortint a cantar el divendres de Carnaval al vespre. I, com cada any, m’he trobat amb un repertori que va des de l’amable broma humorística fins a una àcida crítica política que ens mostra que el feixisme també es pot combatre, no ho dubteu, cantant. O la reivindicació feminista, amb una versió  —com les altres, de tonades més o menys conegudes— que va ser força aplaudida per moltes persones que es van trobar amb la colla de màscares i el més d’un centenar d’acompanyants que formaven la comitiva. Com cada any, però com cada any diferent, una bafarada d’aire fresc en un carnaval que, mal ens pesi, en té més el nom que cap altra cosa.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Carnavals d’abans i d’ara

Les qüestions que més sovintegen quan parlo dels carnavals històrics de Reus, o a les visites a «Semblar déu i tot lo món», l’exposició que aquests dies es pot veure al Museu, són sobre les diferències d’aquelles grans festes amb els carnavals actuals. Penso que moltes vegades es tracta de preguntes retòriques, ja que la distància més que temporal que ens separa d’aquelles celebracions és palesa i qui pregunta ja intueix la resposta.

1919programa

És clar que la societat de començaments del segle XXI no és la del primer terç del segle XX, ni Reus és aquella ciutat vuitcentista, segona en població de Catalunya, on s’organitzaven uns grans carnavals però també el primer certamen socialista de l’Estat. Les festes són el reflex de la societat que les celebra i el carnaval no n’és pas cap excepció.

A partir d’aquesta constatació, intento apuntar algunes idees sobre els carnavals històrics que poden servir d’elements de reflexió per al present.

La primera consideració, fonamental, és que el carnaval era una festa en què hi participava bona part de la ciutadania, a més d’atraure forasters, basada sobretot en l’associacionisme i els espais de sociabilitat: societats recreatives, culturals o polítiques, cafès i clubs. Entitats no específicament carnavalesques que comptaven, segons el seu volum i finalitats, amb locals socials, escenaris i sales de ball, grups musicals, corals o de teatre, espais de conversa i oci… De societats com l’Olimpo, el Círcol, la Palma, el Foment Republicà, el Centre Republicà Radical o el Centre de Lectura a cafès que programaven balls de màscares i comptaven amb agrupacions musicals que sortien a la festa.

La segona és que els grans carnavals eren festes autofinançades a partir de les desfilades de capta anteriors a la celebració dels últims dies o de l’aportació de les mateixes societats. Aquestes agrupaven des dels sectors més benestants fins a les classes populars, que, mitjançant petites quotes i molt de treball personal, podien competir amb les seves comparses al carrer amb les dels més rics. El paper de l’Ajuntament, més enllà del control sobre l’ordre públic, era minso.

I finalment, i no menys important, no hi havia gran carnaval cada any. De fet, només n’hi hagué disset de grans —amb rei Carnestoltes, seguici, grans desfilades, carrosses i danses al Mercadal—; en d’altres no hi van mancar mascarades i alguna desfilada, enterraments massius i rondes de cantadors. I no pocs van passar més discretament als carrers, tot i que mai hi faltaven els nombrosos balls de màscares. En definitiva, que el programa i la intensitat de la festa variaven segons el moment, el context econòmic i polític o la capacitat d’una societat —generalment, l’Olimpo— d’engrescar les altres.

Certament, el Carnaval de Reus va retornar el 1978 amb el mirall, potser el miratge, dels grans carnavals reusencs del passat. El Carnestoltes arriba ara cada any continuant l’ordre numèric establert pels nostres avantpassats.

El món associatiu local ha canviat molt en els darrers cent anys. Considerar que les actuals colles són hereves de les antigues societats carnavalesques és pecar de supeficial romanticisme. Fins i tot, acceptant que avui en dia és difícil que una colla compti amb local per a poder organitzar balls de màscares com en el passat, o que l’oferta cultural i recreativa ja no passa per vetllades de cafè i per balls de diumenge a la tarda. En tot cas, i salvant totes les distàncies, es poden comptar amb els dits de les mans les colles que tenen una vida associativa.

Per a la gran majoria de participants a la desfilades, per dir-ne alguna cosa, del dissabte i el diumenge —sobretot la primera— el carnaval és una oferta de mer consum, on es paga pel dret a música —algú dirà que soroll— i beguda, a dosificar amb menys o més responsabilitat.

En són bona mostra les situacions que es repeteixen d’any en any respecte a la participació a la rua. Com ara que una discoteca contracti una colla perquè els seus clients surtin al carrer. Les mesures que la FRAC implementa només serveixen per espolsar-se responsabilitats i no qüestionen gens un model d’oci massiu de consum, massa temps presentat com a èxit de la festa, que de Carnaval en té el nom però que podria celebrar-se en qualsevol altre moment de l’any, amb disfresses o sense.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

L’àlbum cornudellenc del Carnestoltes

Des del passat cap de setmana fins al 16 de març es pot visitar, a la sala d’exposicions municipal de Cornudella de Montsant, l’exposició «L’àlbum del Carnestoltes. Els carnavals de Cornudella s. XIX-XX.»

albumcornudella1

Molts cops, quan obrim un vell àlbum familiar, ens trobem amb una col·lecció de fotografies, més o menys ordenades cronològicament —a vegades prioritzant les mides— i habitualment poc referenciades quant a indrets i persones que hi surten. Un àlbum pot esdevenir un garbuix emocional de records que, segons la distància temporal de l’observador, fa més o menys difícil identificar les persones i les situacions.

albumcornudella 3

«L’àlbum del Carnestoltes» neix a partir d’una experiència de recerca i proposa dues lectures complementàries. D’una banda, ens parla d’una festa intensament viscuda en una població del Priorat, el paper de les societats culturals i recreatives, els balls o el component satíric dels testaments del Carnestoltes. En aquest sentit, els carnavals de Cornudella participen, des de la segona meitat del segle XIX, d’un model de festa urbana, basada en l’associacionisme, equivalent al que trobem en ciutats com Reus —i en moltes altres poblacions—, que, prohibida pel franquisme, sobreviurà transformada en Fiestas de Invierno, tancada als locals socials. De l’altra, esdevé un viatge al record de les persones, més enllà del context concret —la festa— en què aquestes apareixen.

albumcornudella 2

La recerca sobre els carnavals de Cornudella, a partir d’una memòria oral aplegada durant anys —les entrevistes abasten des de 1983 a l’estiu passat— i del buidat de premsa i altra documentació, ens apropa a la història i les característiques dels carnavals cornudellencs als segles XIX i XX. Les imatges, procedents en bona part del fons d’un fotògraf local dels anys 1920-30 i de fons domèstics, cedides pel veïnat, il·lustren la trajectòria d’una celebració on la creativitat i l’esforç personal en la confecció de les disfresses aportava força espectacularitat.

albumcornudella 4

Record i treball de documentació s’entrellacen en una proposta que retorna a la població el coneixement, sense oblidar el component emocional, i que pot interessar més enllà de l’àmbit local. L’exposició forma part d’un programa de recerca i difusió sobre els carnavals del Baix Camp i del Priorat.

cartell_cornudella

L’exposició es pot visitar de dilluns a dissabte, de 6 a 8 de la tarda, i els diumenges, al migdia, de 12 a 2, i de 6 a 8 de la tarda.

A finals de febrer es presentarà el catàleg de la mostra.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Un joc d’aparences carnavalesques

La màscara amagava la identitat de la persona que la portava. La disfressa, la seva posició social. Efectivament, en els carnavals reusencs de la segona meitat del segle XIX i el primer terç del segle XX —fins a la Guerra Civil—, la creativitat que cridava l’atenció, en les indumentàries o en les carrosses, era més el resultat de l’esforç col·lectiu i del treball artesà que de la capacitat econòmica. El Carnaval fou, des de 1859, la gran festa de les societats recreatives, culturals i polítiques, però també dels cafès. Una festa que aplegava el conjunt de la comunitat i en què les classes populars podien competir per unes hores, en aparença, amb els sectors més benestants.

exposemblardeu1

Un joc d’aparences, de transgressió temporal de l’ordre social, que vol reflectir el títol de l’exposició que presenta, fins al 16 de març, el Museu de Reus (raval de Sta Anna, 59): «Semblar déu i tot lo món. Els carnavals reusencs 1859-1939».

En aquest període es van celebrar disset grans carnavals. Els nostres avantpassats diferenciaven entre els carnavals de cada any i els grans carnavals en què arribava el rei Carnestoltes en persona —sempre un ninot— acompanyat del seu sèquit, s’organitzaven grans desfilades amb espectaculars carrosses i es ballaven les Danses al mig de la plaça del Mercadal. L’organització d’aquestes festes excepcionals suposava l’acord entre les entitats i la necessària recerca de recursos, però, de balls de màscares —molts anys, més d’un centenar— i d’accions parateatrals al carrer, no en faltaven mai. Els darrers grans carnavals del primer terç del segle XX foren els de 1908, 1916 i 1919, que ens han deixat desenes d’imatges. El centenari d’aquest últim esdeveniment ha estat el pretext per al muntatge de la mostra.

L’exposició, realitzada a partir del fons fotogràfic conservat al Centre de la Imatge Mas Iglesias i del treball de recerca del Centre de Documentació sobre el Patrimoni i la Memòria / Carrutxa, ha comptat amb la col·laboració d’entitats i particulars que han cedit indumentària i materials gràfics. La mostra fa un repàs als actes i costums que configuraven la festa: balls i desfilades, danses, però també matracades —burles orals de les màscares femenines—, literatura humorística i cançons. O la pirotècnia, destacant la importància del Ball de Diables en la celebració.

exposemblardeu2

L’exposició anirà acompanyada d’un seguit d’activitats: visites comentades, amb sessions temàtiques, projeccions… D’altra banda, Carrutxa presentarà una mostra digital, amb catàleg en paper, sobre l’humor, la broma i la sàtira a la festa, tot recordant que enguany fa 40 anys de la primera publicació carnavalesca contemporània, el Tururut Viola.

Apropar-se a la festa possibilita, un cop més, descobrir aspectes de la societat del passat que també són útils per a entendre el present: la importància i la força de l’associacionisme, l’esforç cooperatiu, la recerca de finançament a partir de les aportacions individuals i d’establiments, que suposa l’organització de desfilades de capta i es tradueix en àcides crítiques a persones amb poder econòmic que no hi col·laboren. I el paper força secundari de les autoritats municipals, entre la voluntat de control i el reconeixement del potencial de la festa com a dinamitzadora de la vida social i econòmica de la ciutat.

cartellsemblardeu.jpg

L’exposició acaba el 1939,  per tal d’explicitar el no retorn de la festa després de la Guerra Civil. Franco va prohibir, el 1937, el carnaval al territori ocupat per les tropes rebels i les prohibicions van continuar, amb duresa, acabada la guerra. El carnaval reusenc va restar amagat durant anys fins a tornar al carrer el 1978. Aquest pot ser un tema per a una altra exposició.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Una festa d’hivern a Reus

Per cinquè any consecutiu s’ha celebrat, a Reus, el Ball d’Hivern, una proposta festiva que agafa com a referent la tradició festiva del 20 de gener a la ciutat —primer, com a Festa Major d’hivern, després com a data d’inici de les activitats carnavalesques— i que s’inspira en el model de festa autogestionada pel veïnat, aclaparadorament present en moltes celebracions del nostre passat urbà i encara vigents en altres indrets: l’obtenció de recursos a partir de la col·laboració dels establiments del poble —en aquest cas, propers a la plaça del Castell on es fa el ball—, rifa de lots i subhasta de coques, àpat col·lectiu, ball de plaça, amb jotes i danses populars d’arreu… I la incorporació, a la cercavila de la capta, de cançons improvisades, agraint la bona voluntat dels col·laboradors o embrancant-se els cantadors, per a diversió del públic, en combats de glosa.

No insistiré en el model, que ja he descrit en anys anteriors. Enguany, la festa ha mostrat la seva capacitat d’interessar a un públic divers i s’ha desenvolupat d’una forma àgil. El fet de començar amb la subhasta o de rifar conjuntament els lots ha estat un encert. Llarga vida al Ball d’Hivern.

I, per proposar alguna cosa: podríem recuperar aquesta diada com a data d’anunci d’una altra festa popular i transgressora? (aquella que s’acaba quan comença la quaresma).

Com sempre, aprofito per a posar algunes fotografies.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari