La Patacada no era una plaça

El topònim de la Patacada s’associa actualment, a Reus, a una plaça i al refugi antiaeri que fou bastit en el seu subsòl. Però, fins al darrer quart del segle xx, la plaça no existia. Si més no, era «un pati, al carrer de Sant Llorenç, rodejat de magatzems, enderrocats fa poc temps», afirmava Ramon Amigó el 1988. En el seu estudi sobre els noms de lloc i de persona del terme de Reus, explica que el nom deriva del fet que «hi havien tingut lloc balls públics, a partir del 1822 en què s’hi va inaugurar un local per a saraus». I esmenta, significativament, els balls celebrats per Sant Sebastià —data tradicional d’inici dels balls de màscares a la ciutat— aquell any: «hubo tres bayles públicos, uno al Teatro, otro a la Patacada», segons el dietari d’Antoni Pons (1808-1846), qui també explica com –el 1835– els balls de màscares es van perllongar en aquest local fins al segon diumenge de quaresma.

L’origen de la denominació l’actual plaça deriva, per tant, del fet que hi hagué un local on es feia ball per a les classes populars. El Diccionari de la Dansa defineix Ball de Patacada com a «qualificatiu aplicat a un ball fet entre persones de molt baix estament, i també quan en ell són permeses certes llibertats». En el seu costumari reusenc, Reus en el bolsillo, publicat el 1851, Andreu de Bofarull explica del carnaval reusenc: «con la luz concluian los máscaras diurnos y no volvían en escena hasta la hora de asistir a los bailes públicos. La diferencia que marcaba el tipo de los concurrentes al Teatro y Patacada se observaba en las especies que despachaba cada uno de sus cafés.»

Sembla, doncs, que –com a local de ball– va restar actiu durant la primera meitat del segle XIX. A banda, l’espai servia també per a reunions i actes de caire polític. N’és un exemple la que celebrà el Partit Progressista, liberal, per tal de reorganitzar aquesta formació a la ciutat, el 22 d’abril de 1851.

A la segona meitat del segle, trobem que una part de l’edifici estava ocupat per un magatzem de guano, un fertilitzant orgànic molt emprat a l’època. Amb tot, la Patacada conservava l’espai de ball, com ho mostren –per exemple– els anuncis de balls amb orquestra, amb motiu de les festes del barri, l’agost de 1893. També, al tombant del 1900, el nom apareix vinculat a una fonda –si és que l’edifici no va tenir, des d’abans, aquesta funció.

Quan es va bastir el refugi antiaeri per a defensar les persones dels atacs de l’aviació franquista durant la guerra Civil, el nom era ben vigent i, a la documentació, se l’anomena Refugi de la Patacada. Era un dels refugis planificats des del Consell Municipal per a encabir-hi tota la població reusenca. S’hi va treballar durant gairebé un any, entre 1937 i 1938. Era el tercer de la ciutat en capacitat.

Després de la guerra, el refugi va restar inaccessible durant molts anys. Redescobert arran d’unes obres al carrer de la Girada, les obres de l’edifici que allotja el centre cívic del Carme van afectar una de les escales originals. Aleshores es va construir un nou accés, emprat actualment per a les visites. A l’exterior, amb l’enderroc dels edificis, l’espai va esdevenir durant un temps un gran parterre de gespa. El juny de 2012 es va inaugurar la remodelació de la plaça.

[Article publicat a l’indret web del Museu de Reus]

Anuncis
Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Recrear costums: l’Arbre de Maig

Aquest cap de setmana s’ha celebrat, a Reus, la festa de l’Arbre de Maig. Una proposta de la Coordinadora de Danses Tradicionals que, a partir d’una antiga pràctica festiva, coneguda arreu d’Europa —i també documentada a Reus— comença amb l’arribada de l’arbre, el maig, un pi despullat de les seves branques excepte de la part superior.

Lluny encara d’arribar a la mida que expliquen les cròniques o que és vigent en altres poblacions, l’arbre reusenc va creixent d’any en any. I aquest 2019 ha fet un recorregut des de l’entrada de la població a la plaça de la Patacada, espai central de la festa. Certament aquest passeig ha aportat aquell punt de transgressió necessària perquè la festa sigui, efectivament, un espai diferent de la quotidianitat. Veure una colla de gent jove amb un pi a les espatlles per algun dels carrers més comercials de la vila, davant la sorpresa dels vianants, ja és una festa.

La plantada de l’arbre i el guarniment de la plaça, els jocs populars, l’àpat col·lectiu, la cercavila de les danses i els balls a la plaça, els tallers de dansa, els vermuts i la cantada de corrandes i garrotins van conformar el programa, de divendres a diumenge.

Una festa organitzada des de la base, l’associacionisme, que es va consolidant. I, amb el desig d’una llarga vida a aquesta nova celebració de referents antics, em permeto alguna reflexió.

No posaré en absolut l’accent en el rigor de la forma. De ben segur que cal tenir en compte el coneixement de com era el costum en el passat, tot i ser conscients que no retornaran ni la confraria de fadrins, ni probablement les picabaralles entre colles per veure qui plantava l’arbre més alt. Tanmateix,  no hi dubte que la mida de l’arbre aporta espectacularitat a la festa i és un bon repte per a l’organització. És clar, però, que tota recreació festiva consolida la seva identitat a partir dels nous components —en el cas reusenc, la importància de les danses— que la configuren.

Un indicador de la capacitat d’una pràctica cultural per reivindicar-se com a tradicional es troba també en el coneixement que el conjunt de la població —hi participi o no, li agradi o li sigui indiferent— en té. El repte de celebracions com l’Arbre de Maig reusenc és que acabi formant part d’un calendari conegut, més enllà de ser una pila d’actes més d’un atapeït programa de cap setmana. En aquest sentit, el treball de difusió, la implicació de la gent del barri, la participació en el transport i plantada de l’arbre —que espero necessiti cada cop més persones— són aspectes cabdals en què, des de la Coordinadora de Danses Tradicionals, amb la col·laboració d’altres entitats i persones, caldrà anar treballant.

Com és habitual, aquestes fotografies no reflecteixen el conjunt de la festa, que només vaig poder seguir en part. Són només una contribució a les moltes imatges que, de ben segur, trobareu a la xarxa.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Pel Dijous Sant, pengen el Judes cada any

Recentment, l’afusellament i crema d’un ninot que representava al president Puigdemont. en una població sevillana, ha escandalitzat bona part de la societat catalana. És una tradició, han argumentat, un costum de temps immemorials. I és cert. El costum de bastonejar —com també passa en altres indrets d’Europa— penjar o cremar un ninot, en els dies setmana santa, representant a l’apòstol traïdor ha estat present a molts llocs. La dita que serveix de títol a aquest article, ens ho recorda. I  ho explica, com no, Joan Amades:

«Havia estat costum, sobretot per la Catalunya nova, figurar la mort de Judes penjant un ninot fet de parracs, tan ridícul i estrafet com es podia. El suspenien enlaire amb una corda estesa al mig del carrer, lligada de finestra a finestra […] El ninot restava penjat fins al toc d’al·leluia del Dissabte de Glòria.»

O si voleu, una referència més propera en la geografia, però prou llunyana en el temps, aquesta del Diario de Tarragona de 1868:

«Otra costumbre cuyo uso se va perdiendo es la de vestir con trapos muñecos de paja, que representan a Judas, los cuales se cuelgan en las calles y sirven de blanco a los muchachos para toda clase de insultos. De ahí proviene el dicho de ‘estar hecho un Judas’ para denotar que una persona esta mal y haraposamente vestida.»

Per no parlar del matar jueus, esgarrifós nom que designava una pràctica molt sorollosa però força més inofensiva, com era fer sonar carraus i matraques, o picar fustes, per recordar el moment de la mort de Crist. Un costum que ha arribat fins a temps força més recents i que és viu encara en el record de diverses persones.

Tot plegat ens ha de fer reflexionar. Potser no som conscients de que la cultura popular ha estat vehicle de transmissió de coneixements, experiències, creences, pràctiques lúdiques o formes d’entreteniment… però que alhora ha reforçat visions del món que condicionaven el paper de les dones a la societat, estigmatizaven determinats col·lectius o identificava els  altres amb el mal. La nostra tradició popular compta amb nombrosos exemples de jueus traïdors i moros que s’identifiquen amb el mateix diable.

Per tant és clar que no podem acceptar de forma acrítica les pràctiques considerades tradicionals. Quan ens dol veure la representació d’un president legítim forçat a restar a l’exili, però també quan acceptem, amb un somriure de circumstàncies, la reproducció de determinats continguts en les nostres festes populars.

Insisteixo en el concepte: mai l’acceptació acrítica. Perquè en absolut proposo esborrar de cop i volta tota una pila de costums, balls, cançons o narracions que tenen com a protagonistes, no sempre afortunats en el paper que els hi correspon, a cristians i musulmans, dones i sogres, moros, jueus o gitanos.

No es tracta de prohibir costums que, avui, potser han perdut la seva càrrega ideològica inicial. Però tampoc d’amagar els seus orígens ni deixar de fer-ne la crítica. Ens cal explicar la història i apropar-nos al coneixement dels altres que, sovint, hem percebut com a encarnació del mal.

La cultura popular és dinàmica, es transforma i evoluciona. De la tradició, cada generació en va fent la seva reinterpretació. I de nosaltres, no pas del passat, depèn el significat que avui atorguem a una determinada pràctica cultural.

 

Publicat dins de cultura popular, les idees | Deixa un comentari

Les professons reusenques a l’entorn de 1900

En el transcurs de la història, la celebració de la setmana santa a Reus ha viscut moments crisi i de conflicte. En són bon exemple els anys a l’entorn del canvi de segle, del XIX al XX. D’una banda cal considerar que, a l’època, Reus és una població on han arrelat les idees racionalistes i de progrés social, molt crítiques amb la religió catòlica. Una ciutat capdavantera del republicanisme, amb una notable activitat cultural i editorial, quant a premsa, que propicia el debat. On s’ha obert la primera escola laica per a xiquets i xiquetes, que es veurà clausurada per la ferotge repressió contra l’obrerisme i l’anarquisme de 1896, després d’un atemptat a Barcelona.

Però alhora, la crisi en les solemnitats públiques vinculades a la religió obeeix a un canvi en les formes d’associacionisme que, a partir de la industrialització, privarà als actes de la base social amb que havien comptat en el passat. Les antigues confraries d’ofici, o gremis, han pràcticament desaparegut i la commemoració cristiana resta a càrrec de la confraria penitencial que, des del segle XVI, ha encapçalat les celebracions: la Sang, com es coneix popularment a la Reial Congregació de la Puríssima Sang de N.S.J.

A finals del segle XIX i en els primers anys del segle XX són diversos els anys en què la congregació decideix no organitzar la professó de l’Enterrament, el divendres, i altres en què aquesta surt només amb els passos o misteris de la seva propietat. Surten, no sempre, el dels Natzarens i el del Descendiment, de la confraria dels pagesos. Altres, dels antics gremis, resten desats, es perdran o acabaran cedits a la mateix congregació de la Sang. Com comenta el diari Lo Somatent, el 1887, «únicament la representació de dos gremis figurava en la processó». Entre 1890 i 1910, la Sang renuncia a fer la professó de l’Enterrament nou vegades.

L’acte central, públic i al carrer, són les professons del migdia i tarda del divendres: el trasllat de la imatge de Crist crucificat des del temple de la Sang a la Prioral de Sant Pere i el seu retorn, després de la funció de l’Agonia. El recorregut d’aquesta professó varia segons si es preveu realitzar o no la del vespre. Més llarg o més curt, com a l’anada. Altres actes, com les visites als monuments, el dijous Sant o la Coronació, el diumenge de Pasqua, tenen lloc a l’interior dels temples.

anunci1897

Crida a la premsa, demanant ajut per a la realització de la funció de l’Agonia

L’enfrontament entre partidaris i detractors de la celebració no es centra tant en el fet que es realitzin aquestes manifestacions que, en aquest moment han deixat de ser representatives del conjunt de la població, com del fet que l’Ajuntament col·labori econòmicament en la seva realització. Efectivament, la Sang rebia anyalment un donatiu —l’unça d’or— de part del municipi, una aportació que en aquell moment se situa en les vuitanta pessetes. En el debat, els regidors republicans defensen que el municipi té altres despeses més importants, amb incidència en les de caire social, mentre que els conservadors argumenten que és una tradició i que l’Ajuntament no ha renunciat a fer despeses o a donar subvencions per altres motius, com els homenatges als voluntaris de la llibertat que van morir als camps del Morell, els ajuts al Centre de Lectura o la celebració del Carnaval. Alguns anys, les votacions ajustades i el vot de l’alcalde acaben decidint si hi ha o no ajut. Quan aquest es negat, fet que passa sovint, la Sang organitza uns subscripció popular per recollir els diners.

Malgrat que, si no hi havia suport municipal, la Congregació —segons els seus estatuts— es podia negar a organitzar la funció de l’Agonia, sembla que mai va arribar a fer-ho, si més no en aquest moment.

Cap any es va prohibir la sortida de les professons o les celebracions religioses. Ans al contrari, en moments de governs municipals de majoria progressista laica es mantenen les ordenances municipals restrictives de la circulació, el soroll o l’activitat en aquests dies.

El debat, però, és ben present a la premsa i al carrer, on no manquen episodis de tensió. Les associacions republicanes i lliurepensadores organitzen sopars de promiscuació i esmorzars d’embotits al pas del viacrucis. El pas de la professó de l’Enterrament es rebutjat amb xiulets i amb la clàssica mesura de boicot: aviar animals —gossos i gats— en el curs del recorregut. De la tensió amb que es viuen els actes religiosos al carrer en són bona mostra l’alarma que mouen petits incidents anecdòtics o el pànic que motiva un imprevist moviment de la cavalleria al pas de la professó, el 1896. Per no recordar aquell trasbals involuntari que provocaren els obrers del forn de vidre, a l’anar a la prioral, el dijous Sant.

professomigdia

Sortida de la professó del migdia, c. 1900 (autor desconegut)

La resposta dels catòlics, en aquests temps de crisi, es centra en potenciar el component emocional de la professó més viscuda per un sector significatiu de la població, la del retorn de la imatge del Crist de la Sang a l’església titular de la congregació. La petició individual d’ajut diví en un moment assenyalat —una creença que pot ser tan antiga com la mateixa professó— esdevé ritual, a partir de 1907, en el moment en què el portador de la imatge, la mostra a les persones concentrades a la plaça, abans d’entrar al temple. El que coneixem com les Tres Gràcies.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Dues publicacions a l’entorn del Carnaval

Quan arriba l’abril toca fer balanç de les novetats editorials. A Carrutxa, acabem enguany un període de força activitat dedicada als carnestoltes, amb la col·laboració en l’exposició que el Museu de Reus ha fet sobre els grans carnavals reusencs anteriors a la Guerra Civil, o la que l’associació va presentar a Cornudella sobre la festa en aquesta població.

Les mostres van tancar a mitjan març però han servit per iniciar una col·lecció de llibres catàleg, que espero tingui continuïtat i serveixi també per recuperar alguna dels temes que, en els últims anys, han estat motiu d’exposicions divulgatives.

llibrescarnaval

Aquestes publicacions són dues: L’àlbum del Carnestoltes, amb textos de Raquel Ferret i Salvador Palomar, i un ampli recull de les imatges aplegades a Cornudella sobre els carnavals de la vila; i Qui no es fum de tot… humor i sàtira al Carnaval reusenc, de Salvador Palomar, amb un estudi sobre les diferents formes de broma i sàtira —mascarades de carrer, literatura oral, cançons, fulls impresos…— presents al carnaval de Reus fins al primer terç del segle XX. Es prepara, en aquesta línia, un estudi centrat en el període 1978, any en qué la festa retorna al carrer després de la prohibició del franquisme, i el 2018.

Publicat dins de cultura popular, publicacions | Deixa un comentari

Carnaval, cantaval…

Un any més m’ho he passat de conya sortint a cantar el divendres de Carnaval al vespre. I, com cada any, m’he trobat amb un repertori que va des de l’amable broma humorística fins a una àcida crítica política que ens mostra que el feixisme també es pot combatre, no ho dubteu, cantant. O la reivindicació feminista, amb una versió  —com les altres, de tonades més o menys conegudes— que va ser força aplaudida per moltes persones que es van trobar amb la colla de màscares i el més d’un centenar d’acompanyants que formaven la comitiva. Com cada any, però com cada any diferent, una bafarada d’aire fresc en un carnaval que, mal ens pesi, en té més el nom que cap altra cosa.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Carnavals d’abans i d’ara

Les qüestions que més sovintegen quan parlo dels carnavals històrics de Reus, o a les visites a «Semblar déu i tot lo món», l’exposició que aquests dies es pot veure al Museu, són sobre les diferències d’aquelles grans festes amb els carnavals actuals. Penso que moltes vegades es tracta de preguntes retòriques, ja que la distància més que temporal que ens separa d’aquelles celebracions és palesa i qui pregunta ja intueix la resposta.

1919programa

És clar que la societat de començaments del segle XXI no és la del primer terç del segle XX, ni Reus és aquella ciutat vuitcentista, segona en població de Catalunya, on s’organitzaven uns grans carnavals però també el primer certamen socialista de l’Estat. Les festes són el reflex de la societat que les celebra i el carnaval no n’és pas cap excepció.

A partir d’aquesta constatació, intento apuntar algunes idees sobre els carnavals històrics que poden servir d’elements de reflexió per al present.

La primera consideració, fonamental, és que el carnaval era una festa en què hi participava bona part de la ciutadania, a més d’atraure forasters, basada sobretot en l’associacionisme i els espais de sociabilitat: societats recreatives, culturals o polítiques, cafès i clubs. Entitats no específicament carnavalesques que comptaven, segons el seu volum i finalitats, amb locals socials, escenaris i sales de ball, grups musicals, corals o de teatre, espais de conversa i oci… De societats com l’Olimpo, el Círcol, la Palma, el Foment Republicà, el Centre Republicà Radical o el Centre de Lectura a cafès que programaven balls de màscares i comptaven amb agrupacions musicals que sortien a la festa.

La segona és que els grans carnavals eren festes autofinançades a partir de les desfilades de capta anteriors a la celebració dels últims dies o de l’aportació de les mateixes societats. Aquestes agrupaven des dels sectors més benestants fins a les classes populars, que, mitjançant petites quotes i molt de treball personal, podien competir amb les seves comparses al carrer amb les dels més rics. El paper de l’Ajuntament, més enllà del control sobre l’ordre públic, era minso.

I finalment, i no menys important, no hi havia gran carnaval cada any. De fet, només n’hi hagué disset de grans —amb rei Carnestoltes, seguici, grans desfilades, carrosses i danses al Mercadal—; en d’altres no hi van mancar mascarades i alguna desfilada, enterraments massius i rondes de cantadors. I no pocs van passar més discretament als carrers, tot i que mai hi faltaven els nombrosos balls de màscares. En definitiva, que el programa i la intensitat de la festa variaven segons el moment, el context econòmic i polític o la capacitat d’una societat —generalment, l’Olimpo— d’engrescar les altres.

Certament, el Carnaval de Reus va retornar el 1978 amb el mirall, potser el miratge, dels grans carnavals reusencs del passat. El Carnestoltes arriba ara cada any continuant l’ordre numèric establert pels nostres avantpassats.

El món associatiu local ha canviat molt en els darrers cent anys. Considerar que les actuals colles són hereves de les antigues societats carnavalesques és pecar de supeficial romanticisme. Fins i tot, acceptant que avui en dia és difícil que una colla compti amb local per a poder organitzar balls de màscares com en el passat, o que l’oferta cultural i recreativa ja no passa per vetllades de cafè i per balls de diumenge a la tarda. En tot cas, i salvant totes les distàncies, es poden comptar amb els dits de les mans les colles que tenen una vida associativa.

Per a la gran majoria de participants a la desfilades, per dir-ne alguna cosa, del dissabte i el diumenge —sobretot la primera— el carnaval és una oferta de mer consum, on es paga pel dret a música —algú dirà que soroll— i beguda, a dosificar amb menys o més responsabilitat.

En són bona mostra les situacions que es repeteixen d’any en any respecte a la participació a la rua. Com ara que una discoteca contracti una colla perquè els seus clients surtin al carrer. Les mesures que la FRAC implementa només serveixen per espolsar-se responsabilitats i no qüestionen gens un model d’oci massiu de consum, massa temps presentat com a èxit de la festa, que de Carnaval en té el nom però que podria celebrar-se en qualsevol altre moment de l’any, amb disfresses o sense.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari