Ballar la primavera

L’arbre de maig —plantar el Maig— és un molt antic costum del temps de primavera, comú a diversos països d’Europa i encara vigent en alguns indrets del territori català. S’ha conservat, fonamentalment, com a festa de fadrins, de joves que, encara a l’actualitat, es troben una nit —pot ser la vetlla del primer de maig— per tallar un pi, un xop o àlber i plantar-lo al mig d’una plaça, despullat de brancatge excepte a la seva part superior. A cops la festa és senzillament això: aconseguir l’arbre, transportar-lo i alçar-lo de bona matinada, voltat d’esforç, gresca i alcohol.

En altres, la plantada del Maig té un caire més associatiu i comporta l’organització d’activitats culturals i àpats col·lectius al seu entorn. I encara hi ha pobles que compten amb manifestacions de folklore específiques que es vinculen a aquesta pràctica.

A Reus, també es plantà l’arbre fa segles —cal remuntar-se al 1577 per trobar notícies documentals— i, des de fa un parell d’anys, ha retornat. En aquesta recreació contemporània de la festa, el paper de l’arbre —i la seva mida— és relativament simbòlic, tot i que va guanyant alçada. Però, alhora, la proposta es presenta amb un programa que posa en valor el ball —i, de retruc, la música— com un dels components principals.

Assistim a una nova festa de primavera en què els balls habitualment associats als seguicis de festa major són presents a la cercavila pels carrers de Reus. Impulsada per la Cordinadora de Danses Tradicionals de Reus, a més d’un ball reusenc es convida a formacions d’altres viles: Aquest any, el reusenc Ball de Mossèn Joan de Vic, el Ball d’Arquets de Tàrrega i el Ball de Panderos de Vilafranca del Penedès. Però, a més, hi havia ball popular i s’ha organitzat un taller de jota, ball de plaça característic de les nostres comarques mirant al sud, una cantada de glosa, amb corrandes i garrotins, amb els Glosadors del Camp i qui s’hi volgué afegir. I, entre altres activitats, el corresponent dinar popular que no pot faltar a la festa.

L’indret, la plaça de la Patacada, ha estat un encert. Perquè té un volum i una estructura que s’adequa a la festa i perquè ens cal anar donant vida i personalitat a les places reusenques, més enllà de les més concorregudes al nucli antic. Els guarniments artesanals, un altre aspecte que caracteritza la festa, han generat un ambient diferent al que quotidianament presenta el lloc.

El balanç ha de ser, doncs, ben positiu i cal engrescar a la Coordinadora a continuar amb aquesta celebració primaveral que mostra balls i convida a ballar.

I, és clar, anar treballant en el protagonisme del pi, cada cop més alt, la seva arribada —aquest any, en carro— i el moment de plantar-lo amb la necessària col·laboració popular. Tot plegat, anar consolidant la celebració i mostrant com les tradicions, amb referents històrics més o menys llunyans, un dia o altre, una generació o altra, s’inventen. Fins l’any que ve!

 

Anuncis
Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Castells de focs a Reus

Des de finals del segle XVII, els espectacles pirotècnics esdevenen un dels grans atractius de les solemnitats festives reusenques i, en menor mesura, de la Festa Major de Sant Pere. Reus és, durant el segle XVIII, una ciutat amb un potencial econòmic important: la segona del Principat quant a població i amb una gran activitat productiva i comercial.

Efectivament, al darrer terç del segle XVII, la tronada –tal com la coneixem en l’actualitat– és un component habitual de les celebracions de la vila. El 1696, la confraria dels pagesos paga per «pólvora y los mascles y los trons», «per los trons y treballs de aviar mascles» o «per fer los coets», fet que indica que probablement ja hi havia algun pirotècnic a la població, entre altres despeses de pólvora –probablement per ser emprada pels arcabussos de les milícies de la confraria–, per a la festa de Sant Isidre. També el 1688, ens costa el pagament a Francesc Fuster, per «rodas y cuets, festa de St. Pere». I les referències als trons, mascles i coets,continuen després del 1700.

El 1683 ja tenim notícia de tres nits d’espectacles pirotècnics, amb motiu de les festes de trasllat de la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia al seu nou santuari. Segons consta al volum 1681-1720 de Resolucions de la comunitat de preveres (AMR), el dia 26 de setembre, a la nit:

«[…] se tiraren o aviaren molts cuets, ja al aire com ab dos cordas, la primera des del portal de Muntarols fins al carrer Major i la altre corda des de lo campanar fins a casa Gaspar Huguet, al Mercadal [era el jurat en cap] pujant i baixant, i després se tirà lo castell, ab dos retiradas que durà mitja hora y donà molt de foch.»

També es van fer lluminàries per tota la muralla que, en part, encara voltava la vila. Al dia següent, després de la professó, es dispararen molts coets, tant «de corda, com de voladors», i l’endemà, 28 d’octubre, «Se disparà lo altra castell, lo qual anà millor que lo primer ja de foch com de tot lo demés a plaer de tots […]. Assí mateix y hagué molts coets de corda com de voladors, i tot per la gràsia de Déu nostre Senyor, intercessió de Maria Santíssima, allà on y havia tanta gent, noi hagué ninguna desdicha».

La referència a la intercessió de la Mare de Déu s’entén perquè, segons Josep Rius a Jardin de Maria, manuscrit conservat a l’Arxiu, la nit del 26, un noi que tenia cura del castell de focs va patir un greu accident amb una càrrega de coets, del qual en sortí miraculosament deslliurat.

Segons consta al Llibre de Promenies, el 7 de novembre de 1705, la vila celebrava l’arribada a Catalunya de l’arxiduc Carles, entre altres actes, amb lluminàries i un castell de focs al Mercadal. La vinguda del rei a la ciutat, el juliol de 1706 també va motivar una altra demostració de focs d’artifici a la plaça. El 1711, també es fa un castell per celebrar la coronació del rei d’Hongria, a càrrec de Josep Fuster, que consta, amb el seu germà en altres anotacions d’aquell moment: «Francesch i Joseph Fuster, jermans, cueters, cuets fets festa de St. Pere».

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Reus, ciutat màrtir i heroica, es defensa

A començaments de març de 1938, a diferents periòdics –La Vanguardia, El día gráfico– es publicava un article, Reus, la ciudad mártir y heroica se defiende, que destacava la capacitat de la ciutat per resistir els embats dels bombardeigs feixistes, de l’afectació del Centre de Lectura, la tardor de 1937 al sagnant hivern d’aquell any que havia deixat desenes de morts.

refugiprim

Refugi antiaeri sota la plaça de Prim, avui desaparegut (Fotografia Niepce)

L’article, però, es centra en l’obra de defensa passiva, la construcció de refugis públics: el primer –el de la plaça de Prim– ja és acabat i es treballa, segons l’autor, en quatre refugis escolars i onze més, en diferents punts del nucli urbà, alguns pràcticament enllestits. Fa referència també a la construcció de refugis particulars i a l’eficiència dels serveis.

«Merece especial mención el servició contra incendios, que no sólo ha actuado en los casos de agresión contra la ciudad, sino que ha extendido su labor a otros pueblos necesitados de auxilio y, en ocasiones, ha acudido a los frentes para ayudar a los heridos a su hospitalización.»

Els atacs no es van aturar i l’hivern de 1938 va acabar com havia començat, sota el foc. Després d’uns dies de treva, Reus va haver de suportar reiterats bombardeigs a partir del dia 9 de març —que va deixar una vintena de morts— en una nova onada d’atacs que van rebre diverses poblacions catalanes. Barcelona va patir, entre el 16 i el 18, els pitjors bombardeigs de tota la guerra. I, a Reus, els avions italians van tornar el 10, el 12, el 14, el 15, el 19, el 20..

26031938reus

Bombardeig sobre Reus 26/03/1938 (Arxiu Municipal(

El 26 de març, a un quart i mig de nou del matí, sis bombarders S-79 –amb quaranta-vuit bombes de cent quilos, explosives, i vint-i-quatre més, de vint, incendiàries– van tornar a assolar la ciutat de punta a punta. Sembla que foren dos atacs seguits, amb pocs minuts de diferència

Les bombes van creuar la ciutat, des del camí de Salou a l’estació del Nord, afectant nombrosos edificis. Potser el més conegut, a la plaça del Mercadal. A la cantonada del carrer de Jesús, una bomba destruí cal Pedrol i deixà molt nalmesa la casa Navàs, que va perdre bona part del darrer pis i de la teulada, així com la torreta de la cantonada, que no s’ha arribat a reconstruir. A més, les bombes van destruir una fàbrica de persianes i cremar un magatzem de roba.

impactes2

Impactes sobre les columnes dels porxos de la plaça

Diversos testimonis afirmen que en aquest bombardeig els reusencs quedaren definitivament convençuts de la seguretat que els oferien els refugis en esclatar dues bombes a la plaça de Prim, prop del bar Solsis –a la cantonada de la plaça amb el carrer de Llovera–, directament sobre el refugi, sense provocar cap dany. Els impactes de la metralla sobre algunes de les columnes dels porxos de la plaça encara es poden observar en l’actualitat.

Com molts altres cops, el refugis antiaeris foren la millor mesura de protecció. Els morts —aquest cop, vuit— i els ferits —una dotzena— haurien pogut ésser força més. L’article abans esmentat situa l’experiència reusenca com un model a seguir: «Los técnicos en la materia han proclamado que la labor realizada en este sentido por los ciudadanos de Reus es verdaderamente ejemplar, y han invitado a las demás poblaciones a que imiten su conducta». La ciutat, un dels nuclis urbans més castigats del país, fou també exemple d’autodefensa.

impactes3

Impactes sobre les columnes dels porxos de la plaça

El dilluns 26 de març de 2018, en el vuitantè aniversari del bombardeig que va tocar la plaça de Prim, l’Ajuntament de Reus descobrirà una placa en memòria de les persones que van patir els bombardeigs aeris sobre la ciutat, durant la Guerra Civil.  Avui encara es poden observar els senyals que l’explosió d’una bomba va deixar a les columnes dels porxos de la plaça.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Teresa Vilalta, la primera regidora reusenca

El dissabte passat, en una jornada dedicada al paper de les dones en la Guerra Civil, Dolors Marín va parlar de la presència i la importància femenina en el desplegament de la sanitat republicana a Catalunya, tant a nivell legislatiu —amb Federica Montseny com a referent— com de base, en la formació de professionals, recordant el paper dels anarquistes, amb metges com Félix Martí Ibáñez i d’agrupacions com Mujeres Libres.

Per completar, amb una pinzellada reusenca, aquesta exposició, em cal recordar avui a Teresa Vilalta Sentís, que fou la primera regidora del municipi. Efectivament, l’octubre de 1936, després de l’esclat revolucionari que generà la resposta a la revolta militar, es va formar un nou consell municipal que va substituir el comitè antifeixista creat al juliol. D’aquest consistori, integrat per representants de totes les organitzacions polítiques i sindicals de la ciutat, hi formà part —com a única dona— Teresa Vilalta, escollida en representació de la Federació local de Sindicats Únics de la CNT.

Aquesta circumstància fa de Teresa Vilalta la primera regidora de l’Ajuntament de Reus. Un fet prou significatiu en la història de la ciutat, encara que ho va ser durant ben poc temps.

No sabem gaire coses de la seva biografia. Va nèixer el 29 de setembre de 1900 a Bellmunt del Priorat, els seus pares eren originaris de Cabassers. Llevadora de professió, va formar-se a Barcelona, a l’Hospital Clínic i després va venir a viure a Reus, cap al 1924. Segons dades del cens municipal, el 1930 vivia, sola i cap 1935 vivia amb el seu marit Esteve Casas-Salat, nascut a Barcelona, corredor de comerç. Treballà a l‘Hospital de Sant Joan (Hospital Civil).

19280217DR

Anunci al Diari de Reus, 17 de febrer de 1928

Afiliada a la CNT, trobem el seu nom en diverses campanyes de solidaritat amb les víctimes del feixisme, al començar la guerra. El 15 d’octubre de 1936 fou nomenada consellera, per part de l’organització anarcosindicalista, ocupant la delegació de Sanitat i Assistència Social.

Un àmbit que li representà una intensa activitat a causa de l’arribada a la ciutat de desenes de refugiats procedents de diferents indrets de l’estat i de la gestió de l’hospital reusenc. Això li comportà la necessitat d’ocupar tots els habitatges possibles, esbrinant quins pisos o masos hi havia buits i incautant-los. D’igual forma, calia aplegar recursos com llits o roba, per atendre als refugiats.

19361021DR

Diari de Reus, 21 d’octubre de 1936

Va proposar al consell la creació d’un sanatori per a fer front a l’estat sanitari d’algunes persones refugiades, que no es va arribar a fer per manca de recursos, tenint en compte que hi havia establiments a Tarragona i a Altafulla.

Es va oposar, junt amb els consellers Carrasco i Fontana, a la construcció del Mercat en l’indret on és actualment, considerant que quadaria ubicat davant de l’Hospital i molt proper a l’escola Prat de la Riba, les del Mas Vilella i de l’asil dels pobres, defensant que allí hi corresponia fer-hi jardins —l’espai havia estat ocupat pel Teatre Circ— i no una plaça de mercat. Carrasco, a més, defensava el criteri de construir «petites places mercats en distintes barriades», segons consta a les actes del consell municipal.

19361119DR

Diari de Reus, 19 de novembre de 1936

A començaments de 1937, la Federació local de la CNT la va substituir per Ventura Agustí i Gebellí. No sabem els motius, però el cert és que Teresa Vilalta va continuar la seva activitat dins l’organització confederal.

Publicà articles al periòdic llibertari Adelante en què reivindicava el ple dret de les dones treballadores a disposar de plena assegurança maternal i a rebre assistència mèdica, llevadora i medicaments. També es lamentava de les dificultats per a les dones de poblacions petites de disposar de llevadores reconegudes per l’assegurança. Així, l’11 d’octubre de 1937, fou escollida presidenta del sindicat de Sanitat de la CNT reusenca. El sindicat manifestà una especial preocupació pels presos socials, sense intentar justificar el delicte. Les seves idees queden també paleses en la proposta que féu, el 1936, al consell municipal —i que fou acceptada— de «prohibir portar al cementiri creus ni cap classe d’atribut de caràcter religiós el dia de Difunts, sinó únicament rams i poms de flors.»

Fou una de les impulsores de l’agrupació local de Dones Lliures. Adelante informa que va presidir l’assemblea constituent de l’agrupació local reusenca, l’1 de gener de 1938. Dins aquesta organització participà en els grups de treball de solidaritat i pro-presos, que tenien com a finalitat ajudar als ferits dels hospitals, refugiats i necessitats de tota mena, en particular als combatents, mutilats, presos antifeixistes.

No he pogut trobar, per ara, notícies de la seva trajectòria personal després de la Guerra Civil. Va morir a Barcelona, el 20 de maig de 2005, a l’edat de 104 anys.

Publicat dins de memòria | Deixa un comentari

El Mercadal

Als diccionaris trobareu Mercadal com a «plaça o altre lloc on se celebra ordinàriament el mercat» o, en una visió més històrica, com a «lloc on eren celebrats els mercats i les fires, generalment extramurs», etimològicament derivat de mercat, amb el sufix -al, indicador de col·lectivitat o de lloc on hi ha moltes coses (DCVB)

Josep Güell i Mercader, a les seves Coses de Reus (1889), proposa un altre origen per a la denominació de la plaça reusenca:

«De temps enrera es coneixia aquell indret amb el nom de Mercadal, que és un abreujament de mercat de dalt, i prové de quan, ans de construir-se l’actual temple de Sant Pere, la Plaça Major de Reus ocupava on ara hi ha el terreny de la Peixateria i la Carnisseria, que és on es feia el mercat. En augmentar la població, aquell lloc es degué considerar esquifit per a l’objecte al qual es destinava i es portà el mercat a l’esplanada que ocupa la actual plaça de la Constitució, gairebé despoblada tot i estar dintre de les muralles; i com que queia a la part alta de la vila, d’ací ve que al nou lloc destinat a contractació se l’anomenés mercat de dalt per distingir-lo del vell, o sigui el de la part baixa.»

Més enllà d’etimologies domèstiques, Ezequiel Gort, a Reus, del passat al present. La formació d’una ciutat (2017) incideix en la configuració del Mercadal com a espai de comerç extramurs, és a dir, fora de la primera muralla de la vila, de forma més o menys rectangular, que deixava en el su interior el primer nucli urbà reusenc. A l’interior hi havia efectivament una plaça on es feia mercat, a tocar de l’església de Sant Pere.

«Fora muralla, sortint pel portal del camí de Prades, ja hi devia haver una esplanada, convertida aviat en plaça mercadera —el Mercadal— potser ja amb algunes cases al voltant».

mercadal

El Mercadal, a començaments del segle XX

L’espai esdevingué el centre de la vila quan, després d’anar creixent fora de la primera muralla, es va bastir una segona —al darrer quart del segle XIV— per protegir la població, la que encara s’intueix en la forma de l’actual tomb de ravals.

El Mercadal ha rebut diversos noms: plaça Major o del Mercat, plaça Reial, d’Isabel II, de la Constitució, de la República —en algun moment, República Federal— i, per imposició al 1939, d’Espanya. Dir-ne la Mercadal és moda de fa quatre dies, espero que tant efímera com algun dels noms precedents.

 

 

Publicat dins de cultura popular, patrimoni | Deixa un comentari

Tu quoque, Mandríl·lia?

Aquest passat dijous gras, Mandríl·lia associació ha gosat enfrontar-se a un dels actes maleïts de l’inalterable programa del carnaval reusenc: l’arribada del Carnestoltes i el corresponent pregó. Efectivament, des de fa anys i panys, aquest acte que no omple massa la plaça del Mercadal —enguany menys, fotia un fred de nassos— es mou entre el més absolut ridícul, en el sentit menys carnavalesc de la paraula, i el festival de final de curs realitzat amb la millor intenció i, quasi sempre, amb una malversació de recursos en infraestructura, esgarrifosa i indignant.

Encarregat habitualment a alguna agrupació de la FRAC, és cert que en els darrers anys alguna colla s’ha esforçat en donar contingut als parlaments i trobar la persona que els fes entenedors al poble, fent del Carnestoltes un personatge actiu i present a la festa. Malauradament, sembla que el gruix dels participants i la majoria de colles, potser massa ocupades en acabar els preparatius per a la Rua del dissabte, prescindeixen d’aquest moment.

En aquest context, s’ha de dir que l’espectacle encarregat als Mandríl·lia —un col·lectiu cultural de la ciutat, no pas un grup de teatre professional— fou raonablement bo. Perquè no va generar malversació inútil de recursos —algun periodista ha parlat d’escenografia pobre, no hi estic d’acord—, perquè tingué una duració escaient, malgrat que el clima convidava a fer-lo encara més curt, i perquè tenia contingut crític. Potser tòpic —la recurrent capitalitat cultural— com ho era també una mica la proposta argumental de l’espectacle: un suposat Carnestoltes que es veu desplaçat per les autèntiques forces de la festa, per donar pas al veritable Carnestoltes.

pregocarnaval2018

Fotografia: Josep Martí Sedó

Tanmateix, la bona tria de la música —un aspecte a destacar, acostumats a les acostumades tonades del carnaval tropical— i la força de l’entrada dels personatges de l’inframón, amb un correcte ús de llum i el confeti, amb artefactes enginyosos com els bufadors de rotlles de paper de vàter, van generar moments de gran intensitat que haurien pogut derivar en un esclat participatiu de festa popular a la plaça.

Dic hauria, perquè no fou. Si per Festa Major, per posar un exemple, la repetició d’una i una altra vegada de la mateixa tonada aconsegueix fer saltar fins a l’èxtasi centenars de persones —en diuen fer l’indiu— aquests dijous, les crides a cridar, des de l’escenari, rebien una discreta resposta per part del públic. Qüestió de temperatura, potser. O potser no. I és que, malgrat la bona feina dels Mandríl·lia, com la d’altres Carnestoltes i colles d’alguns —pocs— anys anteriors, el Carnaval de Reus necessita una sotragada que porti a redefinir la festa més enllà de la gestió de les massificades desfilades i els balls.

Per tant, felicitats a Mandríl·lia associació que, un cop més, han mostrat la seva capacitat de construir espectacles de carrer implicant força gent jove. I ja tenim aquí el Carnaval dels quaranta anys del seu retorn al carrer, efemèride àmpliament recordada per la premsa local i la Germandat dels Set Pecats Capitals.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Quaranta anys de carnaval al carrer

Enguany fa quatre dècades que el carnaval reusenc retornà al carrer de forma pública. La ciutat que havia viscut grans carnavals al primer terç del segle XX, va veure arribar de nou, el 1978, el rei Carnestoltes. Les desfilades de disfresses van tornar als ravals.

L’efemèride ha comportat que, com a investigador de fet festiu i persona més o menys implicada en el carnaval, algú s’interessi per conèixer el meu record d’aquells primers carnavals. De fet, el 1978, jo no hi vaig participar en absolut. I, en els anys següents, amb altres persones, m’implicava en una festa alternativa de fulls satírics, mascarots, guerra de tomaques o, més endavant, de colles que no anaven a la rua. Un carnaval que coexistia —i, a vegades, s’enfrontava— amb el carnaval del programa. Un carnaval paral·lel que només es pot dibuixar en el temps com la suma d’iniciatives diverses.

Fa anys que amb el Jaume Amenòs, persona clau en aquesta recuperació del carnaval al carrer, vam compartir reflexions sobre una festa en què, durant anys, havíem defensat posicions enfrontades. Algun cop, en públic, com en la xerrada del cicle Testimonis, organitzat per Carrutxa, el 2012.

Corona fúnebre del Carnestoltes, 1978 (Autor desconegut/Arxiu Carrutxa)

Tinc la sensació que el Carnaval de Reus no ha consolidat cap dels dos models que es formulaven a finals dels anys setanta del segle passat —el més lluït i el més crític—  a vegades contraposats sense ser prou conscients que ambdues vessants havien format part indestriable de la mateixa celebració. Efectivament, el coneixement dels antics carnavals reusencs ens ha fet veure com espectacle i sàtira, desfilades, carrosses i mascarots, pregons i testaments, cançons i pirotècnia, i molts, molts balls configuraven una festa que implicava una part molt considerable de la població, de diferents classes socials.

Enguany la festa reusenca commemora, o no, aquests quaranta anys, amb un programa calcat dels anys anteriors. Personalment, m’he agafat una baixa carnavalesca, espero que temporal, per estrictes raons de condició física.

Publicat dins de cultura popular, personal | Etiquetat com a , | Deixa un comentari