Diables: la construcció de la tradició barcelonina (2)

La interacció festiva entre el món rural i el món urbà ve de lluny. No pertoca, però, especular ara sobre els orígens agraris d’algunes manifestacions festives esdevingudes components dels seguicis festius, a càrrec de les confraries d’ofici, en les solemnitats i el Corpus. Ni tampoc com els models festius urbans —els carnavals del s. XIX, per exemple— esdevenen referència de les celebracions de moltes poblacions rurals. En definitiva que, des de fa segles, la ciutat incorpora components de la cultura popular del seu entorn, els transforma i els projecta de nou sobre el territori. De les professons medievals a la invenció —en el sentit de troballa— i recreació, al tombant de 1900, de les danses populars i altres mostres del que avui considerem folklore català. És clar que en aquest procés hi ha canvis significatius pel que fa a l’àmbit geogràfic d’expansió o en la homogeneïtzació d’una determinada pràctica.

El Ball de Diables, en la seva forma històrica —ball amb parlaments o de participació individual— es manté, al darrer quart del segle XX, a les comarques on perviu un model de Festa Major amb seguicis d’imatgeria i balls que mantenen evolucionades algunes pràctiques festives més que centenàries, que han evolucionat o s’han configurat al segle XIX. El cas dels castells n’és un bon exemple.

El 1977, inspirat en els balls penedesencs, neix a Barcelona una colla de ball de diables que ben aviat canviarà el nom a Diables del Clot, cercant una forma d’actuar pròpia, amb els personatges característics dels balls històrics i noves formes d’emprar el foc. La influència del Penedès també es fa notar a Gràcia amb la formació d’una colla, el 1979.

Aquest any marcarà una fita cabdal. El 1979, l’Ajuntament de Barcelona va organitzar la primera Trobada de Dracs i monstres fantàstics. Com explica Xavier Cordomí, «aquesta primera experiència amb el món del foc per part d’una ciutadania inexperta i desconeixedora de les representacions clàssiques va evolucionar ràpidament cap a un joc participatiu del públic amb les colles de dracs i diables, on el ciutadà corria davant el foc, en el que ben aviat seria anomenat Correfoc.»

El joc participatiu que Barcelona bateja com a correfoc, poua d’altres referents —la Patum de Berga, les actuacions de teatre de carrer de Comediants o els mateixos balls de diables històrics— i esdevé, en pocs anys, un actes comú a bona part de les festes majors catalanes, tot i que, amb el mateix nom, es generen propostes certament diferents que, de moment, no han estat objecte d’estudi en conjunt, crec.

Un cop més la interacció entre la ciutat i el conjunt del territori és evident. Amplificada per nous mitjans de comunicació però no tant allunyada de la dinàmica que ha caracteritzat la difusió del folklore festiu en el passat.

On també l’aparició del correfoc suposa grans canvis és a la mateixa ciutat de Barcelona. A la dècada de 1980 comencen a sorgir noves colles de diables en molts barris, amb fórmules diverses, integrant recursos del teatre de carrer, definint personatges al’estil dels balls clàssics, amb tret comú del joc amb la pirotècnia, del correfoc com a motivació, però que alhora generen nous costums i rituals que, en el seu context, esdevindran tradició en el seu context.

Aquí, la guia il·lustrada editada recentment, Diables (El Cep i la Nansa, 2017), permet intuir una diversitat, en les indumentàries i en les activitats, que poden tenir poc a veure amb les formes històriques del Ball de Diables, però que constitueixen un nou bagatge que cal tenir en compte: els versots burlescos, que recuperen la funció més important dels diables festius a banda de tirar foc, actes ben arrelats com els Tres Tombs infernals, les nits de foc per Sant Joan o nits de bruixes, rituals com el del diable de Sant Roc, representacions de carrer —actes sagramentals— però també denominacions, estris i nous personatges o el paper significatiu de les colles infantils i la vinculació a l’associacionisme de barri, més social o institucional —tot plegat, temes que mereixen ser treballats— defineixen aquesta nova tradició barcelonina, plural, amb activitats i propostes més o menys elaborades, que cal tenir en compte en una visió general del món del foc festiu a Catalunya.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | 1 comentari

Diables: la construcció de la tradició barcelonina (1)

Recentment s’ha publicat el primer volum d’una col·lecció dedicada als grups festius de Barcelona. Diables (El Cep i la Nansa, 2017) vol ser una guia il·lustrada dels diferents grups de diables que, en l’actualitat, hi ha als diferents barris de la ciutat, més d’una cinquantena, entre colles d’adults i infantils, amb la seva diversitat d’actes singulars, maneres de fer, vestuari i estris de foc. Un bon motiu per recordar la trajectòria històrica dels diables festius a Barcelona i apuntar alguna reflexió sobre el present.

diablesBCNw

Les ciutats —amb Barcelona com a paradigma, però no pas la única— són a l’origen dels actuals balls de diables. Representacions de la lluita entre el bé i el mal, entre el cel i l’infern, documentades, a partir de 1423, a les solemnitats —arribada del rei des de Nàpols— i les celebracions del Corpus, el 1424. La presència dels diables i altres figures de la imatgeria popular associades a l’infern continuarà en segles posteriors, en el Corpus i altres celebracions. Al segle XVI es parla de fer la festa «en la forma acostumada del drac y diabblona» i Xavier Cordomí esmenta una petició dels mantenidors de la professó de Corpus de Santa Maria del Mar, de 1620, en que es sol·licita a la Casa de Misericòrdia la concurrència de nens orfes per a fer de diables. Un exemple de com determinades manifestacions del que avui anomenem cultura popular eren cobertes per encàrrec, a vegades amb els sectors marginals de la població.

Tal com apunta Cordomí, les prohibicions del segle XVIII sobre els entremesos, per part de l’Església i les transformacions que, en les mentalitats i les formes de lleure i de festa, provocarà el pas cap a una societat industrial, motiven arreu la pèrdua de moltes manifestacions de cultura popular, sobretot en la mesura que s’associaven, en major o menor mesura, als rituals religiosos. Amb tot, a la segona meitat del segle XIX es constata la presència dels diables en diversos indrets. El llibre ens parla del ball de diables a la Festa Major d’Hostafrancs, entre 1857 i 1859. La Vanguardia anuncia, el 1882, el programa de festes de «la barriada de la Salud, en la ‘Montaña pelada’ de Gracia» amb un ball de diables i encara, a Hostafrancs, una nota de premsa de 1902, a La Dinastia, fa pensar que el ball de diables potser va anar sortint més durant la segona meitat del segle XIX:

«Con motivo de celebrarse la tradicional diesta mayor de esta populosa barriada, la parroquia del Santo Angel Custodio dedicó expléndidos cultos a su glorioso tutelar […] Típicos bailes al ayre libre y en los casinos políticos y recreativos de la extensa barriada, los gigantes que la visitaron y las comparsas de diablos, ball de Serrallonga, colla de diables, etc, etc daban típico y característico pueblecillo de lejanas provincias a la más inmediata barriada de nuestra antigua ciudad.»

També, al tombant de 1900 es ben coneguda la presència de colles pendesenques, com la de l’Arboç, a la ciutat. Els diables arbocencs també havien de ser presents, amb altres, en els actes amb motiu de l’Olimpíada Popular de 1936.

Aquestes quatre notes, que de ben segur la recerca de l’amic Daniel Vilarrúbias ampliarà notablement, em porten a un període clau en la història recent dels diables barcelonins i del país: el darrer quart del segle XX.

 

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Córrer les oques

A Reus, el 25 de juliol de 1538 es demanà al consell de la Vila si hi hauria joglars —els músics per a ballar eren un component fonamental de qualsevol festivitat popular— i «córrer las ocas» per la fira, que es faria el diumenge següent —el 25 de juliol era divendres— però el consell acordà que no es podia fer festa perquè la situació de la vila no era bona.

Ajut denegat, doncs, a acompanyar com era habitual, la presència d’un bon nombre de forasters a la vila i l’activitat econòmica, amb actes lúdics i d’esbarjo. La denominació «córrer las ocas» fa referència probablement al premi que rebien els guanyadors de les curses a peu, però potser es tractava d’una cursa d’aus. Designar una cursa a partir dels premis no era estrany. Tanmateix no he trobat cap més referència sobrer córrer les oques, però sí, al DCBV, «per dues ànades que es corregueren a Madona Santa Maria d’agost» (1424), aquí entenent els ànecs com a premi.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Un patrimoni de pedaços

Una característica comuna a bona part dels vestits antics de ball de diables que presenta l’exposició «La festa sota el foc» és la de mostrar signes evidents de la seva reutilització al llarg del temps.

Efectivament, aquests vestits —en part, de la primera meitat del segle XIX— que es van llogar en establiments reusencs com cal Jansà o cal Mallorca fins a finals de la dècada de 1970, foren arreglats i modificats, tant pel seu desgast com per adaptar-los a les talles de les persones que els portaven. Les peces s’anaven espatllant amb cremades i fuades —encara que no tant com ara, pel tipus de pirotècnia— i aquells models amb jaqueta força petita i cenyida al pit, amb uns pantalons grans que arribaven fins més amunt de la cintura, es van anar transformant. Allargar les mànigues, els camalls o les jaquetes, eixamplar-ne el cos, afegir un folre… foren pràctiques ben comunes que es poden observar en els vestits exposats. El catàleg de botons és també prou ric i divers, en el temps i els materials.

vestitdiable_w

Exemple d’una jaqueta que incorpora fragments de tela de diferents moments (s. XIX-XX)

A vegades, aquest joc d’afegits i pedaços crea mosaics fins i tot sorprenents. Alguna indumentaria sembla refeta a partir de fragments de vestits de diverses èpoques —tots ells centenaris— sense gaires miraments, probablement ja a la segona meitat del segle XX. Calia disposar de vestits per llogar davant la demanda que representaven festes com les de la Mare de Déu de la Riera, a les Borges del Camp, l’Encamisada de Falset i, sobretot, les solemnitats extraordinàries de trasllat de la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia a Reus.

vestitreapro

Exemple d’ús de diverses teles en un dels vestits exposats

L’observació d’aquests vestits pot generar sensacions de gaudi estètic pel conjunt o, pel contrari, un cert desassossec en constatar la destrucció d’unes peces per bastir-ne d’altres. En tot cas, permet interessants reflexions sobre l’autenticitat —concepte sempre problemàtic— del patrimoni. Sobre si el valor patrimonial es vincula a la conservació original de la peça o, més aviat, a la constatació de la seva vigència i transformacions per l’ús. Una reflexió que esdevé motiu de debat quan fem referència a molts components del patrimoni etnològic, material i immaterial.

Personalment, considero que aquests vestits apariats una i una altra vegada, sospito, tenen tot el seu valor etnològic en la forma en què han arribat fins a nosaltres, tot i que això no treu que m’interessi per la datació —que presenta moltes dificultats— de les parts que els composen. Amb el mateix criteri que observo una festa o una manifestació de la tradició popular, constatant el present, estudiant evolucions i transformacions, fent propostes si s’escau, però també dubtant i relativitzant suposades essències originals.

vestitreapro1

«La festa sota el foc. El Ball de Diables a Reus», fins al 28 d’octubre, al Museu de Reus (Plaça de la Llibertat).

Publicat dins de cultura popular, patrimoni | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Parlar de la guerra a la plaça

El primer, i ben important, component d’èxit de les jornades de recreació històrica que ha organitzades aquests dies a Reus per l’associació Mandrília és haver motivat la conversa —i el debat— sobre la Guerra Civil, al carrer i a la plaça. De la guerra i les seves conseqüències n’hem parlat força en conferències i jornades. A Reus s’han fet exposicions sobre els bombardeigs que va patir Catalunya o la mateixa ciutat. Però aquests dies s’ha parlat de la guerra al mig de la plaça del Prim o al Mercadal, a l’entorn del campament que recordava els treballs de construcció dels refugis.

retolmercadal

Alguns carrers i places han recuperat la toponímia del temps de la Guerra Civil

El segon, no menys important, ha estat la demostració de com, des de baix i el voluntarisme, amb la participació de moltes persones, joves i no tan joves, es pot tirar endavant un projecte com aquest.

Actes de recreació parateatral acompanyats d’exposicions, xerrades i visites al refugi de la Patacada, sempre plenes de gom a gom.

marxafront

Recreació de la marxa al front, juliol de 1936 (foto: Bar Campus)

A partir d’aquí podríem parlar de matisos, de detalls que es podien millorar, d’alguns errors en el guió general o en una fotografia… però també de la catarsi que va suposar la recreació a la plaça del Prim i al tomb de ravals. I parlo de catarsi no només entre els joves sinó també entre les persones més grans, aquelles que han sentit parlar poc —molts cops, amb por i amb vergonya— d’una generació, que amb encerts i errors, va intentar canviar el món i ho van pagar molt car. I de la vinculació del passat amb un present en què la necessitat de fugir de la guerra, de l’horror dels bombardeigs i de la misèria, mou milers de persones a jugar-se la vida travessant el mateix mar que mulla la sorra de les nostres platges.

miliciansgruprecreacio

L’activitat va comptar amb la col·laboració d’un grup de recreació històrica

Resta molta feina a fer, per explicar i per aprendre de l’experiència viscuda pel país ara fa vuitanta anys. Caldrà continuar organitzant conferències i exposicions, debats i vistes al refugi de la Patacada —i demanar a l’Ajuntament que inverteixi en l’adequació de les visites al refugi del Mercadal, també— i, és clar, aplegant els testimonis de les persones —cada cop menys, la biologia mana— que ens poden aportar les seves vivències d’aquells temps difícils.

Però avui em cal felicitar a l’associació Mandrília pel seu treball d’estímul de la memòria i per canalitzar tants esforços per a un objectiu comú.

Publicat dins de memòria | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La Fira d’Horts de Miró

Malgrat que quatre gotes mal comptades van mig espatllar el final, la proposta de festa de barri que organitza l’Associació de Veïns d’Horts de Miró, amb la col·laboració de diversos establiments i també de Carrutxa, com a entitat que té el seu local al barri, representa un model singular i prou interessant en el conjunt de festes de barri de la ciutat. L’edició d’enguany s’ha fet aquest dissabte 8 de juliol.

Al matí, cercavila amb diferents elements festius de Reus i d’altres poblacions de la comarca. So de gralles i tabals, del sac de gemecs que acompanyava els dracs, i trons d’una necessàriament moderada Cabra petita que no es podia estar, però, massa quieta. Figures nascudes de l’entorn escolar, com la Cucafera o la geganta Pastoreta, colles com la de Vinyols o de l’Institut Pere Mata, particulars com els Alegres… el barri compta, ara, amb una petita gegantona, una pubilla que no és la parella sel senyor Miró —tot arribarà, quan hi hagi pressupost— però que ha de servir perquè els més petits puguin endinsar-se en la pràctica de portar un gegant.

Durant tot el dia, fira amb venda de productes de menjar i dolços, mostra d’oficis com el de terrisser i cisteller, altres formes d’artesania, dinar popular, jocs tradicionals per a la canalla, música al carrer i per acabar ball folk i pluja. Poca, però suficient per mig esgarriar la proposta del grup Folkatr3s que va acabar fent bona feina amb una actuació en acústic sota els arbres de la plaça. El ball del fanalet va tancar la jornada.

Una festa tranquil·la, familiar, intercultural perquè ho és la comunitat que la celebra, amb un model de proximitat que animo a repetir l’any que ve, tot felicitant als incansables voluntaris, conscient de l’esforç  que suposa la seva preparació i organització.

Aquests dies, el local de la nostra associació oferia una petita mostra de cànters per anar a la font, transportar aigua i altres líquids, alguns dels quals són de la Galera (Montsià) obrats pel pare del terrisser —J. Cortiella— que va mostrar l’ofici a la fira d’enguany. Els vam aplegar amb altres peces que avui són al Museu de Reus, per a l’exposició «La terrissa a la vida quotidiana— que el 1983 va organitzar Carrutxa.

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | 1 comentari

El barri Gaudí estrena gegant

És ben conegut que les figures de la imatgeria festiva popular tenen, molts cops, un caire de referent que identifica l’indret al qual es vinculen. La seva presència al carrer és signe de festa i esdevenen, si s’escau, representants de la comunitat allí on van. És cert que, en altres moments, aquest caire no ha estat tant evident com ho és avui. Sense anar massa enrere en el temps, la necessitat d’algunes viles de comptar amb gegants, va motivar l’adquisició de parelles de sèrie, un rei i una reina, sense nom o conegudes —per estalviar-se maldecaps— amb els noms d’Isabel i Fernando. Sense oblidar les poblacions —Reus n’és un bon exemple— que han conservat al llarg dels segles les seves parelles històriques.

20170708bgaudi01

El cert és que, en les últimes dècades, hem assistit a un veritable esclat en la construcció de gegants i altres figures d’imatgeria festiva, ara sí amb rerefons que els vincula clarament a la història o a la llegenda, en el cas del bestiari fantàstic, amb referents locals.

Aquesta reflexió ve a tomb perquè aquest dissabte el barri Gaudí de Reus va estrenar, amb motiu de les seves festes, un nou gegant, el Marcelino, fruit de la iniciativa personal d’un veí, que reprodueix una persona real, també veí del barri, botiguer fins a la seva jubilació, col·laborador actiu en les celebracions, sobretot pel que fa al cuinar les paelles populars. De fet, el gegant el mostra amb la corresponent paella a les mans. I els que els gegants poden representar reis o antics senyors feudals d’una població, però encara més personatges del poble.

20170708bgaudi02

Amb el gegant va sortir una peça de bestiari, un dofí. Figura lleugera, fàcil de portar que treu aigua per la boca. Us preguntareu que hi fa un animal aquàtic en un barri urbà com el Gaudí de Reus. Doncs bé, en el centre d’aquest barri hi hagué, en els primers blocs de dissany, un petit estany que no va fer fortuna i que acabà cobert de ciment i convertit en plaça. Ens van explicar, que —a manca d’aigua—com a mínim ja tenien un dofí. Detall d’humor que també ens podria portar a reflexionar sobre l’evolució del barri entre l’agosarat projecte inicial i el present.

Aquest, però és un altre tema. De moment, ja tenim noves figures festives a la ciutat que esperem poder veure pels carrers —i no només del barri— a partir d’ara.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari