Ponts de memòria

La Cooperativa de Bellmunt del Priorat commemora aquests dies els seu cent anys d’existència amb una mostra d’eines i estris vinculats a la producció agrícola i a la vida al camp. L’exposició és resultat de la recuperació dels materials conservats al propi sindicat i, un cop més, de la participació del veïnat, que ha aportat tota mena d’objectes i de l’esforç d’un grup de persones que han tingut cura de la neteja i adequació de l’espai, de l’ordenació i la presentació del conjunt.

cooperativabellmunt

Tot i que la mostra aporta alguns documents, el seu objectiu no és fer la història de la institució. Es tracta d’una exposició que bàsicament vol evocar un passat, entre recent i llunyà, a partir d’un seguit d’objectes, bona part dels quals ja no s’utilitzen i que han format part de la vida quotidiana de les persones que s’apropen a visitar-la.

En aquest sentit, per a una part significativa del públic, són innecessaris els textos descriptius que, en un context més urbà, serien indispensables. Un conjunt de fotografies, també recuperades en bona part de fons familiars, transmeten informació del context d’ús dels diferents objectes. I l’equip de realització ha tingut especial cura en anotar les denominacions, locals o generèriques, que designen cada estri.

Tot plegat, i més enllà d’aquesta evocació emocional que s’intueix com a objectiu principal, aporta algunes idees bàsiques: que el treball agrícola, malgrat ser la població més industrial del Priorat —per les mines de plom— era cabdal, que la producció del vi ha estat, sens dubte, la que identifica la comarca, però que no cal oblidar el conreu de l’olivera i la dels cereals, necessaris per a l’obtenció de menjar tan bàsics com el pa, o l’alimentació dels animals de treball, no era menys significativa. I, evidentment, que els salts tecnològics i els canvis en les formes de vida des de la segona meitat del segle XX han estat enorme.

I és aquí on la mostra pot passar del sentiment també al coneixement. L’observació d’aquests objectes fa emergir des d’anècdotes a històries de vida. En un moment, per exemple, en que arreu de la Mediterrània es posen en valor les construccions de pedra seca, l’estri que servia per carregar pedres a l’animal, et motiva a descobrir com, en cada indret, les característiques del terreny condicionen el tipus de construccions i la forma d’obtenció del material per a bastir-les. I d’aquí pots acabar parlant de la cura del matxo, com a auxiliar cabdal de tantes feines rurals. L’exposició esdevé un pont de memòria en què cada conversa aporta informacions que ens permeten copsar aspectes importants que han d’acompanyar l’estudi de la cultura material. Part d’aquest patrimoni immaterial —ara que el concepte és tant de moda— efímer, si no es recull, en la mesura que associa a l’experiència viscuda per unes generacions.

Per això, alhora que felicito a la Cooperativa Agrícola per la commemoració, engresco a l’equip que ha realitzat la mostra a continuar en la seva feina d’aplegar objectes, fotografies i testimonis —de motivacions no en faltaran— i documentar els materials per tal d’aprofitar tot aquest bagatge en que sentiment i coneixement es poden complementar sense problema.

Bellmunt del Priorat, des de l’impuls local a la musealització de la Mina Gran, avui plenament consolidada com un dels atractius de la comarca pel que fa al patrimoni, a les exposicions que en els últims anys s’han anat realitzant és un bon exemple a seguir.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Divendres 14 d’abril de 2017

La història ha donat prou tombs i, a vegades, el concepte de “tradició” l’amaga, presentant com a únics i inalterables un seguit de costums o pràctiques concretes que s’han modificat amb el temps o han provocat la contestació d’una part de la població en algun moment.

La tradició de la setmana reusenca és considerable, amb professons com les del migdia del divendres —amb les conegudes Tres Gràcies— que són patrimoni del país. Enguany el ritual, a més, s’ha enriquit amb la lectura de la sentència de Pilat, a partir d’un text de l’entorn del 1600 que es conserva a l’Arxiu. Una proposta d’escenificació feta amb sobrietat i dignitat.

Tot això no ens ha de fer oblidar que, al mateix temps que es consolidava la devoció al Crist de la Sang amb el costum de girar-lo cara al públic al final de la professó de les tres, un altre sector de la població considerava absurdes aquestes cerimònies i responia a les privacions de la quaresma i la setmana santa organitzant àpats i costellades al pas del viacrucis.

I encara, un altre 14 d’abril, de 1933 —segon aniversari de la proclamació de la República— fou motiu d’enfrontament entre aquells que volien celebrar l’esdeveniment polític i aquells que, d’acord a la pràctica religiosa, consideraven que no podien tocar les campanes, amb motiu de ser, com enguany, Divendres Sant.

 

Publicat dins de cultura popular, memòria | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Una contribució a la història de Montsant

«Lo terme que l’abadessa de Bonrepòs e son convent e los seus posesions a Munsant comence dellà lo riu de Ulldemolins en huns estruylls de roques qu·s apellen los mollons…»

Si busqueu al mapa el monestir de Bonrepòs, al peu de Montsant, no el trobareu. Podeu localitzar el mas de Sant Blai i algú del territori us explicarà que en aquest indret, fa més de cinc cents anys, hi hagué un convent de monges. I fins i tot, pouant en el llegendari, algú pot afirmar que aquest fou primer dalt a la serralada, prop de l’actual ermita.

Més enllà de la manca d’evidències materials a la vista —seria prou interessant iniciar treballs arqueològics al mas— conèixer la història d’aquest monestir cistercenc femení és important per apropar-nos a la història del territori i explicar fets que, com l’extensió del terme de la Morera de Montsant, arriben fins al present.

llibrebonrepos

Amb voluntat de contribuir a aquest coneixement, la col·lecció «Els llibres de la Carxana» publica el seu tercer volum, obra d’Ezequiel Gort Juanpere, Santa Maria de Bonrepòs. El monestir cistercenc de Montsant. Aquesta col·lecció de llibres vol ser un complement a la revista que, des de fa més de vint anys, editem a Albarca la Montsant Fonts i jo mateix. Una experiència del tot positiva gràcies a la col·laboració de l’ajuntament —Albarca és dins el municipi de Cornudella de Montsant— i del veïnat d’Albarca, Cornudella i Ulldemolins.

Santa Maria de Bonrepòs es fa formar a començaments del segle XIII i es trobava dins l’actual terme de la Morera. Era una comunitat cistercenca, filla de la Santa Maria de Vallbona, que es pot vincular a la tradició eremítica de la serra de Montsant. Prop seu i ben coetani és el monestir cartoixà que dóna nom a la comarca: Escaladei, també dins el terme de la Morera, encara que fundat incialment a Poboleda.

Les relacions entre ambdues comunitats, pel que fa al domini que exercien sobre el territori no foren fàcils i, quan a mitjan segle XV, Bonrepòs va desaparèixer, els seus béns es repartiren entre Santes Creus i Escaladei. Apropar-se a la trajectòria de les comunitats monàstiques suposa, evidentment, endinsar-se en el plets sobre jurisdiccions i la propietat del territori. Amb moments de conflicte com quan, el 1335 el monestir fou assaltat per homes armats procedents de Cornudella.

El treball d’Ezequiel Gort ens apropa, doncs, a un establiment poc conegut. Potser només esmentat perquè el 1429 hi morí la reina Margarida de Prades, que n’havia estat abadessa.

Bonrepòs arribà fins a 1452. La comunitat va desaparèixer, a causa de la crisi de llarga durada que afectà el país després dels efectes catastròfics de la pesta negra del segle XIV.

Després de la seva desaparició, el monestir fou enderrocat i els cartoixans van fer construir al seu lloc, el mas de Sant Blai. En aquesta edició hi figuren, a més de les de l’actual mas, imatges del monestir de Santa Maria de les Franqueses, al terme de Balaguer, coetani de Bonrepòs i un bon model per explicar com podia ser aquest. També dels claustres posterior del monestir de Santes Creus —on, hipotèticament fou traslladat el de Montsant— i el de catedral de Tortosa, estílisticament semblant. Un apèndix documental recull l’abaciologi i l’extensió del terme de Bonrepòs.

Publicat dins de patrimoni, publicacions | Etiquetat com a | 1 comentari

9 d’abril de 1937

A començaments d’abril de 1937, un xivato —aparell d’observació— italià volava sobre Reus per obtenir fotografies de possibles objectius, fet que va motivar la demanda de caces per al camp d’aviació, per part del cap de la fàbrica que hi havia instal·lada a l’antiga Escola del Treball, on es muntaven els xatos de l’aviació republicana.

A Reus, el primer bombardeig es va produir el 9 d’abril, al matí. Els Savoia italians —dos o cinc, segons les fonts— van deixar caure les seves bombes, una seixantena, entre l’Hort d’Olives i el camp d’aviació. No en va caure cap dins el nucli urbà.

L’atac va provocar diversos ferits, dos dels quals de la Canonja, que foren traslladats immediatament a l’hospital de Reus. Un va morir, fou probablement la primera víctima mortal d’un bombardeigs de l’aviació franquista al Camp de Tarragona. L’endemà. La Vanguardia ho explicava així:

«Alrededor de las seis y media de esta mañana han aparecido en el horizonte cinco aviones facciosos. Dos de ellos se han quedado vigilando las costas vecinas. Los otros tres se han dirigido hacia esta ciudad. Inmediatamente se han dado las señales de alarma y toda la población se ha puesto en movimiento.
Una de las bombas facciosas ha causado dos heridos, llamados Juan Alberich Vidal y José Altes, que estaban trabajando en una pieza de tierra. Otra ha caído en la carretera de Castellvell, causando daños en el edificio conocido por ‘Mas del Llevat’. El vecindario de Reus ha conservado una serenidad y un estado de ánimo insuperables.
Nuestros cañones antiaéreos y nuestros aviones de caza han actuado eficazmente, haciendo desaparecer con prontitud los aparatos facciosos.»

El cert és que els canons antiaeris, en aquell moment, encara no eren operatius i no hi havia caces. La crònica des de Tarragona apuntava que «la población civil de Reus ha abandonado pacíficamente la ciudad, trasladándose al campo». Malgrat no afectar directament la ciutat, aquest primer bombardeig va alarmar una part de la població. Altres van pujar als terrats per veure l’efecte de les bombes. Comportament inconscient que evidencia fins a quin punt la guerra aèrea era desconeguda fins al moment. Aquest bombardeig va provocar, a més, la primera víctima indirecta: un soldat fou atropellat pel cotxe dels bombers al Campanaret, ferint-lo de consideració.

La premsa apuntava que «el material lanzado por los aviones facciosos, es de pésima calidad» o que la majoria de les bombes incendiàries que va deixar anar un dels avions no van arribar a esclatar, en un intent de minimitzar l’eficiència dels atacs.

Des del territori ocupat pels franquistes, la notícia era que «nuestra aviación llega a Reus». El taller on es muntaven els xatos a l’Escola del Treball era l’objectiu —ho repetia nit rere nit Queipo de Llano en les seves intervencions a la ràdio des de Sevilla— que destacava la premsa franquista.

Fou el primer avís d’un malson que duraria fins al gener de 1939.

expobombardeigsw

Durant aquest mes d’abril es pot visitar al local de Carrutxa (Travessera del C/ Nou de St Josep, 10), l’exposició “Reus sota les bombes (abril 1937-gener1939)”.

Publicat dins de memòria | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Les barraques de Mont-roig del Camp

De barraques i altres construccions de pedra seca —és a dir, bastides encaixant les pedres, sense cap mena de ciment o argamassa— n’hi ha per tot el país. I en molts altres indrets de la Mediterrània i del món. Però al costat de casa, al terme de Mont-roig del Camp, n’hi ha un excel·lent conjunt que ha estat inventariat i divulgat gràcies a la tasca d’un grup de persones vinculades al Centre Miró d’aquesta població.

Hauria estat un pecat no incloure, en el marc de les activitats que s’han programat aquest març i abril a Reus sobre l’arquitectura tradicional i el paisatge, no apropar-nos al coneixement d’aquest interessant patrimoni de la comarca.

Guiats per Esther Bargalló i Martí Rom, que divendres passat van fer una presentació del treball realitzat al Museu de Reus, aquest diumenge de primavera hem fet un recorregut per visitar algunes barraques del terme de Mont-roig del Camp, bàsicament aquelles que han estat declarades Bé Cultural d’Interès Nacional en la catergoria de zona d’interès etnologic. Algunes d’aquestes construccions foren estudiades fa anys pel prehistoriador Salvador Vilaseca i la seva filla Lluïsa.

Les barraques, que avui ens poden sorprendre pel seu volum monumental o per l’esforç i l’habilitat que implica la seva construcció, tenen una primera funcionalitat que cal no oblidar: la necessitat de treure pedra per facilitar el conreu de la terra. No és estrany, doncs, que s’ubiquin en les partides del terme on el terreny és més aspre i que avui, abandonats els trossos per la seva poca rendabilidat agrícola, es trobin enmig dels boscos que han reocupat el territori. Bastides, la majoria, a partir de la tècnica denominada de falsa cúpula, el cert és que en l’acabat final presenten una considerable diversitat de tipologies i volums. Al seu interior hi trobem cocons, espais per a posar, per exemple, el càntir o fornícules per deixar-hi el menjar. Algunes compten amb una menjadora per a l’animal o amagatalls on deixar-hi algun objecte o eina.

Després d’aquesta sortida, les activitats continuaran amb una conferència sobre la conservació i gestió del patrimoni arquitectònic a la serra de Montsant. L’exposició «Construint el territori. Arquitectura tradicional i paisatge» i la mostra fotogràfica sobre les barraques de Mont-roig restaran obertes fins al 18 d’abril al Museu de Reus (raval de Sta Anna, 59).

Les fotografies corresponen a les barraques dels Comuns del Pellicer, del Miquel Terna, de les atzavares —aquesta, restaurada recentment— del Jaume de la Cota, la barraca en espiral i la dels lliris.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Notes sobre el patrimoni festiu immaterial

S’han fet molts debats i s’ha escrit força sobre el concepte de patrimoni. El patrimoni material, moble o immoble, pot perviure més enllà de la funció per al qual fou creat. És clar que un castell pot mantenir el seu valor patrimonial malgrat no serveixi per a vigilar cap frontera. I que pot ser admirat per la seva arquitectura fins i tot sense conèixer el seu paper en la història del territori. O que una imatge religiosa pot tenir un valor artístic independent de les creences que representa. O que podem considerar com a peça d’art una màscara ritual sense conèixer la cultura que la va produir. No he d’afegir, en aquest breu apunt, gaire cosa.

Amb el patrimoni immaterial aquestes reflexions s’emboliquen una mica més. La immaterialitat radica en la pràctica cultural o festiva concreta? O bé en la seva vinculació a una comunitat determinada, a unes creences, a unes necessitats o a les formes de vida d’unes generacions, en un moment històric concret?

Tenint en compte que les persones som efímeres, que les comunitats es transformen a vegades només amb un canvi generacional, o que les necessitats d’un grup humà es poden modificar en un temps relativament breu, considero que allò que considerem valors immaterials d’una manifestació cultural està subjecte a una constant transformació. En definitiva que el concepte de patrimoni immaterial és tan dinàmic que considerar «objectes de patrimoni immaterial» pot arribar a ser un oxímoron, si no es fa comptant amb la caducitat de la catalogació.

Faig aquestes reflexions mentre observo una festa que fa ben pocs anys no dubtava en presentar com a exemple de generació de patrimoni i de referent d’identitat col·lectiva per a una comunitat local i que avui em sembla, en bona part, una proposta d’oferta lúdica, seguint un model estàndard, que conserva això sí el nom i la pràctica que li atorga singularitat, però perdent molts component de vinculació —intangibles, potser, per al públic foraster— al conjunt de la població.

I faig aquest apunt sense lamentacions ni estrips. Ans al contrari, puc pensar que aquesta transformació sobtada era una possible sortida a una inevitable necessitat de canvi, probablement derivada del relleu generacional. I que aquesta nova etapa pot generar percepcions diferents. Només afirmo que el factor patrimonial —immaterial— que descrivia fa uns anys, avui ja no hi és en bona part. Potser en sorgirà un altre.

És evident que una tonada, una cançó, una dansa, poden perviure —com l’edifici o l’estàtua— més enllà de la pèrdua de la seva funció en un moment donat i, àdhuc, desvinculades de la comunitat humana que les va generar. Són objectes d’una cultura immaterial que poden ser valorats per la seva estètica o adquirir un nou paper a la societat. Ens cal, però, ser-ne conscients.

En tot cas, el patrimoni més immaterial és el coneixement.

Ps. Reflexions, en veu alta i a partir de notes de camp, sobre el patrimoni festiu immaterial, subjectes a debat i a revisió.

Publicat dins de cultura popular, personal | Deixa un comentari

El reusenc Joan Montseny

Reus commemora enguany el 75 aniversari de la mort de Joan Montseny i Carret (1864-1942), més conegut com a Federico Urales. Mestre, escriptor, editor, publicista i propagador dels ideals llibertaris, el seu pensament va influir notablement en els moviments socials de l’estat espanyol i d’altres indrets del món. Nascut a Reus, va obrir amb la seva companya Teresa Mañé —Soledad Gustavo— la primera escola laica per a xiquets i xiquetes de la ciutat. La repressió contra l’anarquisme motivà el tancament de l’escola el 1896 i, després del procés de Montjuïc —moment en que va rebre un considerable suport del poble de Reus— s’exilià a Londres per tornar després a l’estat, a Madrid i més endavant a Barcelona.

joanmontseny

Amb Teresa Mañé, veritable ànima del projecte editorial de la família, impulsà publicacions de gran abast com La Revista Blanca, que reuní un ampli ventall de col·laboradors, amb un ventall ideològic divers: lliurepensadors, republicans, anarquistes… Editaren també Tierra y libertad, entre 1904 i 1923, periòdic que esdevingué un a mena d’òrgan oficiós dels grups anarquistes de l’estat. I La novela ideal, un producte de gran difusió, adreçat a un públic popular, una col·lecció de relats que plantejaven problemàtiques socials, denunciaven la hipocresia dels poderosos o presentaven protagonistes que desafiaven la moral establerta. A més Joan Montseny va publicar centenars d’articles als diaris, llibres per infants com Sembrando flores, per a l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, obres de teatre com El castillo maldito o autobiogràfiques com Mi vida.

Joan Montseny i Teresa Mañé no van perdre el contacte amb Reus. Sovint feien estada a casa de familiars o amics a Reus, o en pobles del Baix Camp, com Duesaigües. Durant bona part la Guerra Civil, Montseny va residir a l’Espluga de Francolí on es dedicà a visitar i a explicar contes a la canalla de les colònies que organitzava la CNT. Va mantenir una bona amistat amb Evarist Fàbregas —va escriure les seves memòries en un mas de la seva propietat— i va publicar diversos articles a la premsa reusenca, entre els que destaca una sèrie a Foment on reflectia la seva visió de la utopia llibertària. Com recordà la seva filla Frederica, en una visita a la ciutat, el 1983: «quan era joveneta, no hi havia algun any que no vinguéssim a passar alguns dies aquí. [Joan Montseny] sempre es va sentir reusenc en el fons del seu cor i, fins i tot, el meu català és el català de Reus.»

El record del personatge ens porta a apropar-nos al seu temps. La tasca educadora dels anarquistes en les escoles de les societats obreres, els ateneus i els sindicats i la renovació pedagògica que s’enceta a l’escola pública catalana culmina, el 1936, amb la creació del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU). un projecte escolar aleshores revolucionari que, malauradament, només es va portar a terme en part i en un context de guerra. Per aquest motiu, en un moment en que commemorem els vuitanta anys de la Guerra Civil, entitats —Carrutxa i el Centre de Lectura—  i les institucions municipals dedicades al patrimoni —Arxiu, Museu i Biblioteca— han programat un seguit d’activitats per a recordar aquest reusenc i tota la vessant educadora dels moviments socials al primer terç del segle XX.

El franquisme anorreà aquella voluntat d’educar per transformar la societat que inspirà tantes persones compromeses amb l’ensenyament que van patir la repressió i l’escola catalana tardaria anys en recuperar fites ja assolides als anys trenta.

Publicat dins de memòria | Etiquetat com a | Deixa un comentari