Migracions forçades

En el marc del Festival Terrer, una excel·lent proposta cultural a la comarca del Priorat, em van proposar presentar l’actuació del grup Cocanha –polifonies d’arrel tradicional occitanes– a Siurana. Recordar la vinculació d’aquesta població amb el país occità suposava anar força enrerre en el temps, quan en època medieval, els pobles de Montsant i les muntanyes de Prades van acollir pobladors que fugien de la persecució religiosa contra el catarisme, procedents de terres al nord dels Pirineus.

Si els fets són llunyans en el temps, el cert és que els motius –les guerres que tenen com a rerefons la religió i provoquen l’èxode la població– són malauradament ben vigents.

Al segle XIII, Siurana i al seu entorn –Prades, Arbolí, Gallicant, Ulldemolins, Albarca, Cornudella o Porrera, per esmentar alguns pobles, van arribar famílies des d’Occitània seguint rutes preexistents, bàsicament de transhumància, cercant refugi. Totes les persones professaven les creences càtares? No ho sabem i probablement poden pensar que no. La repressió sobre la dissidència afecta, massa cops, al conjunt de la població.

Sabem d’aquesta migració perquè a les nostres terres el catarisme també fou perseguit. Primer amb la predicació –amb fets tan significatius com que el bisbe de Tarragona demanés als cartoixans d’Escaladei sortir de la seva vida d’aïllament per anar a predicar. Després amb la repressió que, més enllà de la imatge més coneguda –la foguera– s’exercia sobre la pèrdua de drets i de propietats. El cert és que el catarisme fou present a les nostres terres entre els segle XIII i XIV.

estela_siurana.jpg

Migracions forçades –aquesta no fou la única des de terres occitanes– que ens han deixat rastres a la nostra cultura. Ho explicava davant la porta de l’església romànica de Santa Maria. I esmentava el costum d’assenyalar els enterraments amb esteles funeràries discoïdals, una pràctica que ens arriba del nord i que perdura fins a temps més recents. I cal no oblidar els nombrosos cognoms de procedència occitana que trobem als nostres pobles. De la història medieval a l’etnologia i l’onomàstica, convé per damunt de tot, però, constatar que malauradament les migracions forçades per les guerres, continuen.

……………….

Si us interessa el tema, trobareu abundant bibliografia –i haureu de destriar el gra de la palla– en paper i a la xarxa. Quant a edicions que es poden trobar a les llibreries, us recomano els d’Anne Brenon El veritable rostre dels càtars (Proa, 2017), d’Anna M. Androer, Pere Català. Càtars i catarisme a Catalunya (Rafael Dalmau, 2001) o Ezequiel Gort, Occitans i càtars a Montsant i muntanyes de Prades (Migdia, 2007). També podeu revisitar els clàssics com el de Jordi Ventura, Els heretges catalans (1963).

Publicat dins de les idees, patrimoni | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Una jornada sobre la recerca

En temps d’intensa activitat, de reivindicacions i mobilització, cal continuar treballant per la cultura, fent recerca i divulgació. Aquest dissabte dedicaré una estona a exposar la síntesi d’un treball que, amb altres persones, s’ha anat elaborant en els últims anys. Quan fa vuitanta anys de la fi de la Guerra Civil, calia recordar els moments en què els front de guerra va arribar al Priorat i al Camp, específicament a les muntanyes de Montsant i de Prades. Una recerca que ha publicat, entre 2018 i 2019, la revista La Carxana, basada en bona part en fons orals. Perquè no es tracta tant de fer història militar com d’explicar com va viure la població no combatent els bombardeigs de les últimes setmanes dels combats, la retirada de l’exèrcit republicà i l’ocupació dels pobles per part de les tropes franquistes.

Un cop més, el coneixement dels fets ens mostra la visió esbiaixada que ens ha deixat la història escrita pels vencedors. Després de la batalla de l’Ebre, l’ocupació de Catalunya pels franquistes, a partir dels volts de Nadal de 1938, no fou cap passeig triomfal. Hi hagué resistència, en clara inferioritat de condicions, i combats duríssims, com els que es van produir els primers dies de l’any 1939 entre la serra de la Llena i Montsant.

Fer memòria de moments difícils, però també de la vida quotidiana, de la vida domèstica, de les activitats productives o del folklore oral són els objectius del Centre de Documentació del Patrimoni i la Memória / Carrutxa. Una petita jornada com la que es proposa per aquest dissabte 16 de novembre vol servir per a  fer conèixer el treball  realitzat en els últims mesos, la feina quotidiana de documentació, però també per a exposar projectes de recerca, pensant en el futur, com ara la reflexió a l’entorn de la construcció d’un nou model festiu a Reus, en aquestes últimes quatre dècades.

No cal dir que les sessions són obertes i que hi sou convidades totes aquelles persones que us interessi conèixer el treball de l’associació o, si s’escau, proposar noves línies d’investigació o difusió.

Recerques en curs
Jornada de treball de Carrutxa 2019
10 – 14 h.
Local de l’associació (Travessera del C/ Nou de St. Josep, 10)

Raquel Ferret, La llum a casa
Albert Margalef, La ramaderia a Montsant
Judit Gamundi, El fons de memòria oral de Carrutxa
Graciella Pereda, Quaranta anys de festa major a Reus
Salvador Palomar, Memòria del front a Montsant, hivern 1938-39
Ezequiel Gort, Montsant i Muntanyes de Prades als temps medievals

També es presentarà l’edició dels Fulls de Treball de Carrutxa 2019

Publicat dins de cultura popular, memòria | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La mostra sobre els carnavals històrics reusencs visita Vilanova i la Geltrú

Vilanova i la Geltrú organitza, del 8 al 10 de novembre, la cinquena edició del Saló del Carnaval, un certamen que té com a objectiu la divulgació de la festa, la reflexió sobre el sentit del carnaval, i la seva història a Vilanova, comparada amb Catalunya i el món.

Les activitats tenen lloc a la plaça de la Vila. Entre altres es podrà veure, a l’estand de la plaça, una exposició amb el títol «Cuinant un Carnaval d’alçada», dedicada als Gegants de la Cuyna Vella, una parella de gegants humorístics estrenats el  Dijous Gras de 1892 per una societat vilanovina.

Amb aquest motiu també es podrà visitar, al vestíbul de l’Ajuntament, una versió adaptada de l’exposició «Semblar déu i tot lo món. Els carnavals reusencs 1859-1939», que es va presentar al Museu Salvador Vilaseca, entre el 31 de gener i el 16 de març d’enguany. L’exposició, realitzada pel Museu de Reus a partir del fons fotogràfic conservat al Centre de la Imatge Mas Iglésias i del treball de recerca del Centre de Documentació sobre el Patrimoni i la Memòria / Carrutxa, fa un repàs dels actes i costums que configuraven els carnavals històrics de la ciutat.

Enguany ha fet cent anys del que fou el darrer gran carnaval reusenc, el de 1919. A Reus, des de 1859, es diferenciava entre carnavals –amb desenes de balls de màscares, organitzats per les societats i el cafès, mascarots i accions parateatrals al carrer– i Grans Carnavals. En aquests, a més, arribava el rei Carnestoltes –sempre un ninot–, amb un seguici d’autoritats burlesques, es convocaven actes protocolaris de caire humorístic i s’organitzaven grans desfilades amb les espectaculars carrosses de les diverses societats. I es ballaven les danses i es generava una abundant literatura carnavalesca: anuncis, disposicions de Sa Magestat Carnestoltes, testaments, revistes satíriques… I no hi faltava mai l’enterrament del Carnestoltes, fins i tot quan formalment aquest no havia vingut, i que es podia perllongar en els primers dies de quaresma, amb els successius enterraments del braç, de la mà o del dit… Un model que es consolidà amb la industrialització i l’aparició d’un ric teixit associatiu de caire divers: recreatiu, cultural o polític, en una ciutat que era la segona del país en població. Allò que s’ha anomenat l’edat d’or del carnaval reusenc, si més no des d’un punt de vista associatiu i de capacitat de mobilització popular.

Era una festa que aplegava el conjunt de la comunitat i en què les classes populars podien competir per unes hores, en aparença, amb els sectors més benestants: la màscara amagava la identitat de la persona que la duia; la disfressa, la seva posició social. I les indumentàries i l’espectacularitat de les carrosses de les societats populars rivalitzaven amb les que agrupaven les classes benestants. D’aquí, el títol de la mostra.

Cal recordar que el Carnaval no va acabar, però, el 1919, sinó que va continuar fins a la Guerra Civil. Explícitament prohibit a partir de 1939, va restar amagat en balls particulars o a l’única societat tolerada pel règim, durant el franquisme, i no retornà al carrer fins al 1978.

A la mostra de Vilanova també s’hi podran veure alguns vestits antics, com la disfressa de manat de plàtans que va guanyar un concurs al Teatre Bartrina, el 1928, un pierrot cedit pel Bravium o els vestits emprats pel ball de diables, que tenien un paper destacat a la festa, tant en l’arribada com, sobretot, en els enterraments del Sa Magestat.

A vilanova, el dissabte 9 tindrà lloc una jornada amb les intervencions de Josefina Roma i Vicenç Villatoro sobre la vigència del Carnaval en la societat actual i es presentarà un recull sobre els cinc anys del Saló del Carnaval.

(Fotografies: Estudi OVNI)

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

L’amenaça del purgatori

«Hay Purgatorio; y que las almas detenidas en él reciben alivio con los sufragios de los fieles, y en especial con el aceptable sacrificio de la misa; manda el santo Concilio a los Obispos que cuiden con suma diligencia que la sana doctrina del Purgatorio, recibida de los santos Padres y sagrados concilios, se enseñe y predique en todas partes, y se crea y conserve por los fieles cristianos (…)»

El purgatori, com a estat de transició entre la Terra i el Cel, acollia –segons la religió catòlica– les ànimes que no mereixien la condemna eterna de l’infern, però que tampoc podien anar directament al paradís celestial perquè algun pecat havien de redimir: és a dir, la gran majoria de creients. El purgatori representava per tant la immediatesa del càstig que seguia a la mort: Les pregàries per les ànimes del purgatori eren el remei amb que els vius podien alleujar el patiment dels difunts.

El concili de Trento, l’any 1563, es va signar el decret sobre el purgatori. Les consignes religioses contrareformistes defensen l’existència del purgatori en contraposició a les negacions protestants.

Els vius havien de procurar pels seus difunts, mitjançant pregàries, misses i novenaris, perquè la seva estada al purgatori fos el més breu possible. Les representacions del purgatori explicitaven el patiment d’aquells que s’hi trobaven. D’aquesta forma, les captes per les ànimes esdevingueren una font d’ingressos per a l’Església gens menyspreable, sobretot a partir que el Concili de Trento ratifiqués la seva existència, vinculant-ho a la consecució d’indulgències en vida i als actes pietosos en benefici dels difunts.

Aquest mes, el Museu Salvador Vilaseca de Reus mostra en una vitrina, a l’entrada, una bacina per a captar almoines. Us adjunto l’article que vaig publicar al web del museu:

El bací de les Ànimes

«E aprés dirà lo prevere: Hajau per recomanats los bacins qui van entre Déu i vosaltres.»

La pregària per les ànimes dels difunts és un aspecte cabdal de la tradició cristiana. Per tal de cobrir les despeses que ocasionava el culte, com la realització de misses, els ornaments o la il·luminació d’un altar, s’establien diferents formes de capta, en diners o en espècies. Un exemple era el pa ofert el dia de l’enterrament o en la missa del dia dels difunts, el 2 de novembre; les famílies que havien tingut morts durant l’any n’oferien i, al final, el baciner el repartia entre els pobres. Els costums variaven segons el moment i la pràctica de cada diòcesi. D’igual forma, antigament i en el moment de l’ofertori, passaven escolans amb diverses bacines –dels sants, de la Mare de Déu del Roser, de l’Esperit Sant o de les Ànimes, per exemple– per aplegar diners. Els recursos eren administrats per alguna confraria –sovint, als nostres pobles, fou la dels fadrins– o per la parròquia. Evidentment, en cada població podrem trobar particularitats en aquestes pràctiques enumerades aquí de forma genèrica.

Al Museu de Reus es conserva, des de 1937, un bací de les Ànimes procedent de la prioral de Sant Pere: una safata rodona de llautó amb una figura femenina al mig, de fusta policromada, que representa una ànima del purgatori.

La peça de llautó mostra abundant decoració, tot i que molt desgastada. S’hi observen motius ornamentals vegetals i formes ondulades envoltant una inscripció poc entenedora –sembla que en una llengua germànica– que ocupa tot el contorn. A la base de la safata s’hi representen Adam i Eva al Paradís, amb l’arbre al mig i la serp amb la fruita prohibida, símbol del pecat original. La figura central de fusta, femenina i amb els cabells llargs i negres, en actitud de resar i voltada de flames, correspon a la representació més habitual en els altars: les ànimes visualitzades amb cossos nus, en actitud de pregar i figurant un sofriment extrem.

El Consell de la Vila reusenc acordà fer la capta del bací de les ànimes –sembla que per primer cop– el maig de 1540, tot i que ja se’n parlava l’any anterior. Els diners aplegats es guardaven en una caixa de dos panys, una clau de la qual la tenia un jurat major i l’altra el prior o un prevere de la comunitat de Sant Pere.

Segons consta a les actes municipals reusenques, el bací havia estat donat per l’arquebisbe Lluís de Cardona, entenem que uns quants anys abans. Cardona fou arquebisbe de Tarragona entre 1531 i l’any de la seva mort, el 1532. Anteriorment ho havia estat de Barcelona.

Tot i que la preocupació pel més enllà ha estat present en totes les èpoques, una de les primeres formes d’advocació organitzada és la de les confraries de les ànimes del purgatori, les quals –segons apunta Eugeni Perea– apareixen documentades a la majoria de parròquies de l’arquebisbat de Tarragona al segle XVIII, amb ordinacions que regulaven les seves funcions –organització, obligacions dels confrares, servei litúrgic i eclesiàstic i beneficis– i que sovint eren erigides a instàncies del bisbe. Les confraries havien de mantenir la il·luminació en les capelles corresponents, procurar les celebracions funeràries, el novenari d’ànimes, els aniversaris…, així com tenir cura dels tocs de campanes. Els beneficis per als confrares eren bàsicament de caire espiritual. El 1724, la confraria de les ànimes reusenca es va agermanar amb la germandat de la Mare de Déu dels Socors de Sevilla.

El culte vinculat a la vida ultramundana ens ha deixat diversos testimonis. A Reus, el tram de corredor de muralla que hi havia al costat del Fossar Vell s’anomenava, si més no al segle XVI, el corredor de les Ànimes.

També havia existit una capella de les Ànimes, al terme de Castellvell i a tocar del de Reus, que donà nom al camí que des del camí Fondo de la Bassa Nova va fins a la població veïna.

Sens dubte, però, el referent més recent de la religiositat popular a l’entorn del purgatori és l’anomenat mas de les Ànimes, a la partida del Roquís, al costat de l’antiga carretera a Falset. A la paret del mas, a la vista dels qui hi circulaven, es podia llegir una invocació als vianants perquè hi deixessin una caritat per a les ànimes del purgatori. La inscripció va desaparèixer ja fa anys, però el topònim continua ben vigent.

Perea anota retaules d’ànimes encara conservats en diverses poblacions, com el de l’Aleixar, o ben documentats, com el de Gratallops o el de Torroja. Un dramatisme visual, quant a la por al més enllà, que també es reflectia en penons, estampes i fulls. «La iconografia ajudava a fixar, precisament, aquests horrors: les penes de les ànimes traspassades al purgatori. Convenia, en primer lloc, situar l’indret, mostrar els camins o patiments d’accés, expressar els dolors de la carn que no crema i de l’ànima que pateix, per acabar ensenyant als vius la manera d’intercedir pels morts, així com d’endreçar els propis comportaments i creences.»

(*) Eugeni Perea Simón, «L’advocació de les ànimes del purgatori a l’Europa posttridentina: apunts per a una història a l’Arxidiòcesi de Tarragona», a Pedralbes. Revista d’Història Moderna, núm. 18.1 (1998), p. 519-528.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Els primers anys del nou carnaval reusenc

«Molts dels qui van instaurar el Carnaval l’any 1978, a la nostra ciutat, ja no són entre nosaltres», escrivia Antoni Zaragoza el 2016. Avui, ell tampoc hi és. La recuperació del carnaval és un component important en el conjunt de canvis culturals que es generen a Reus des del darrer quart del segle passat ençà. Ho hem recordat amb la projecció a l’Arxiu de Reus d’un recull elaborat pel Centre de la Imatge Mas Iglésias a partir de filmacions domèstiques.

El retorn de la festa als carrers de la ciutat, després d’haver estat reclosa en els balls de societat d’El Círcol al Fortuny i d’altres, força més populars, en espais particulars, es va produir el 1978, un cop mort el dictador. Si bé ja feia alguns anys que hom podia veure canalla disfressada o, fins i tot, algun adult, anant i venint, en les diades pròpies de la gran celebració hivernal, fou aquell 1978 el moment que assenyala, efectivament, l’organització de les primeres desfilades de disfresses o l’arribada del rei Carnestoltes a la ciutat, acompanyat de les corresponents autoritats carnavalesques.

Altres vegades he explicat, de paraula i per escrit, que la recuperació del carnaval es va moure entre la justificada por a la prohibició, el 1978, i la voluntat de reproduir un model de festa, d’abans de la Guerra Civil, que havia restat en el record de la gent més gran. No insistiré tampoc en les diferències que, en aquells anys, van enfrontar els impulsors de la festa amb les colles de gent jove que apostàvem per un carnaval més transgressor i satíric. La conversa amb Jaume Amenós al cicle «Testimonis», organitzat per Carrutxa el 2012, d’on surt la veu que acompanya les filmacions, aporta força informació sobre aquells moments.

Les imatges presentades ens mostren una festa en construcció on la creativitat és cabdal. Força diferent de les edicions més recents. La projecció va servir per a recordar –o cercar-se entre els participants–, però també aporta idees per a reflexionar sobre el present.

Els primers anys de retorn al carrer dels carnavals reusencs
Reus: Centre de la Imatge Mas Iglésias (Institut Municipal Reus Cultura), 2019
Edició i muntatge: Josep Torrents Alberich

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Un primer opuscle sobre diables

Sovintegen a les xarxes socials propostes de cadenes de recomanacions de llibres —piulant només la portada, per exemple— o de cançons que han estat importants en les nostres vides. No m’hi afegeixo. No em fa res, però, comentar publicacions, i avui em proposo fer-ho amb una de pròpia i, per tant, especial, des de la distància del temps. Si us ve de gust, la podeu llegir…

Una entrada al facebook de fa unes setmanes, em va recordar la que fou la meva primera recerca sobre el ball de diables, ara fa ben bé quaranta anys. Redactat la primavera de 1981, El Ball de Diables a Reus és un opuscle de vint pàgines dedicat a una manifestació festiva que, amb els anys, ha esdevingut l’eix d’un dels meus grans àmbits de recerca a l’entorn de la festa, el foc o la pirotècnia.

La curiositat em va motivar a rellegir el treball. Ha estat una experiència interessant. De bon començament, apunto que és una lectura relativament prescindible, bàsicament perquè ara hi ha una bibliografia molt més exhaustiva, des de llibres fins a articles de divulgació, on pouar. Però, alhora, tampoc desdibuixa, ans al contrari, la percepció que avui podem tenir sobre la trajectòria històrica del ball.

Efectivament, l’opuscle apunta cap a la singularitat dels diables al Baix Camp, sense parlaments, ni moviments de dansa, i l’absència de personatges definits dins el grup vinculats a una representació teatral de la lluita entre el bé i el mal que, malgrat tot, s’intueix com a referent: «Seria enfilar-se massa el connectar el ball de diables amb l’antic ball de Sant Miquel?»

Entre les errades més evidents, la consideració de la professó del 28 de febrer de 1603 cap a l’ermita de Misericòrdia com a primera data documentada de sortida del ball. Anys després, revisant la documentació amb l’Ezequiel Gort, vàrem constatar que aquesta no va existir. Avui, explico que el ball de diables, tal com el coneixem, es consolida a Reus al darrer terç del segle XVIII i m’interessa poc trobar una data fundacional.

Hi manquen igualment moltes dades sobre la presència dels diables en celebracions no religioses, especialment el seu paper en les festes de barri i als carnavals del segle XIX i començaments del segle XX. La relació de solemnitats anotades es nodreix, en bona part, d’un manuscrit de Francesc Torné i Domingo que em va fer descobrir Pere Anguera.

Més enllà d’aquestes consideracions, em sembla força interessant reflexionar sobre la gènesi del treball: d’alguna manera s’explicita en la presentació, amb la voluntat de divulgar els diferents components de la festa i la seva funció en les diverses celebracions, un dels objectius que motivà la creació de Carrutxa.

Cal llegir, però, el final del text per a copsar la clau del moment: «Com a punt final diré que entre els personatges que aparegueren l’any passat [1980] a la festa de la Nit de Sant Joan, que en els darrers anys ha estat recuperada per diferents entitats ciutadanes, hi havia uns quants dimonis que tiraven carretilles». M’imagino que l’ús de la paraula dimonis no és accidental. No m’atrevia, potser, a parlar de ball de diables —tot i que ho eren, amb vestits procedents de cal Jansà, a la plaça de la Farinera— en un moment en què la colla encara s’estava formant. De fet, tot l’opuscle traspua el concepte de «colles estables» en contraposició a les sortides obertes del ball que havien caracteritzat històricament el Baix Camp.

Potser perquè l’objectiu de la publicació era també desmitificar una mena de llegenda urbana que planava sobre l’intent d’una colla de gent jove de revitalitzar l’antiga manifestació de foc: aquella que afirmava que els diables «només» podien sortir cada vint-i-cinc anys, en les festes de coronació de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Recerca aplicada, que en diríem ara.

Finalment, vull esmentar que la publicació es va finançar en part gràcies a tres anuncis: la disponibilitat econòmica del col·lectiu, aleshores, era nul·la.

Salvador Palomar Abadia
El Ball de Diables a Reus
Reus: Carrutxa (grup de recerca i acció sobre festes i cultura popular), 1981
Col·l. Fulls monogràfics; 1
Fotografia de portada: Pere Martorell Jareño
Imprès per Trama, taller òfset (Ricard Solana)

Publicat dins de cultura popular, personal, publicacions | Deixa un comentari

Canalla tocant el timbal

Benvolguts pares i mares, o altres familiars o parents, que aneu a veure el pas del seguici festiu pels carrers de Reus o pel passeig de Misericòrdia, amb els xiquets o les xiquetes portant timbals de joguina: heu pensat si la millor forma d’educar musicalment els vostres fills o filles és que juguin amb l’estri esmentat (també podríem parlar, encara que en un grau menor, de trompetes i altres instruments de fer soroll) mentre balls i elements festius evolucionen?

Les nostres festes majors han aconseguit destacar, entre altres factors, per la qualitat excel·lent dels acompanyaments musicals dels grups festius, tant per la diversitat instrumental com de melodies. Des de formacions més tradicionals —colla de grallers, flabiol i cornamusa, cobles— fins a les que combinen instruments autòctons amb altres de vent… I comptant amb el fet que a les tonades històriques de ball o cercavila s’hi han afegit noves composicions, vinculades a figures de creació més recent, es pot afirmar que la música constitueix una part molt significativa dels nostre patrimoni festiu.

Veure, o no, passar els grups festius a cop descompassat de timbal de plàstic o de llauna no és la millor manera de descobrir aquest aspecte de la festa i acaba generant un entorn sonor poc propici per a gaudir de les melodies, o seguir el compàs per a ballar, si no és que acaba molestant tothom per l’excessiva concentració de canalla jugant a fer soroll en trams concrets.

És cert que hi ha xiquets o xiquetes amb una sensibilitat especial pel ritme, per als que  seguir els diferents tocs de percussió són una manera d’experimentar l’excepcionalitat del moment. Magnífic. La festa reusenca ofereix diverses propostes per a fer-ho possible, des de l’aprenentatge fins a la participació en colles que incorporen sonadors molt joves, fan assaigs específics amb la seva canalla, i surten al carrer, no només en el seguici infantil. Participar directament a la festa és una forma de viure-la amb més intensitat.

L’escola ha fet un treball excel·lent en la difusió de les festes majors reusenques pel que fa al coneixement dels seus components i com a forma de fer participar a les generacions més joves d’uns referents culturals que, en definitiva, construeixen comunitat i fomenten la convivència. Els aspectes musicals de la festa s’han treballat, amb experiències força reeixides, i es poden continuar treballant.

El ball de diables és un bon exemple de grup festiu que incorpora i forma tabalers molt joves

Ens pertoca als adults, des de l’àmbit familiar, escolar o associatiu, transmetre el sentit de la festa com a espai necessàriament col·lectiu, amb referents comuns, que combina cultura i esbarjo, on les persones tenen papers diferents en cada moment, seguint rituals comuns: com a actuants i espectadores, o tothom barrejat en moments d’esclat festiu, observant el pas d’una dansa, saludant una figura o jugant a córrer sota les espurnes en un correfoc.

Us convido, doncs, a educar en la festa, a conèixer i fer descobrir tots els seus matisos. I, evidentment, a participar-hi de les moltes maneres que el seu costumari proposa.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari