La festa en temps de pandèmia (1): Sant Pere 2020

Tots els sants tenen vuitada. I les festes majors potser també. Fa una setmana, Reus en celebrava una d’excepcional, condicionada per la pandèmia que afecta tot el món. Podia no haver tingut lloc. No hauria estat el primer cop, tal com recordava, en un excel·lent pregó, Coia Ballesté. Les epidèmies, entre altres situacions de catàstrofe col·lectiva, han condicionat la celebració de nombroses festes al llarg del temps.

Sant Pere 2020 es presentava com una festa confinada, per a ser viscuda des de casa, des d’una distància social que es contradiu, sens dubte, amb la funció cabdal de la festa com a moment de retrobament –i de refermança de vincles– d’una comunitat. Un cartell molt ben resolt ho explicitava.

Una celebració basada en el record del que ha estat en altres moments –des de l’àmplia difusió d’imatges a la xarxa fins a les retransmissions dels actes del 2019 a Canal Reus TV– i en el desig de tornar-hi quan la situació sanitària ens ho permeti.

L’Ajuntament, amb bon criteri, va decidir suprimir els actes que, de ben segur, haurien comportat una concentració massiva de persones al carrer: la Tronada com a exemple paradigmàtic, una mesura que va motivar un cert debat al maig.

Però certament la situació del 29 de juny, pel que fa a la mobilitat de les persones i la represa de l’activitat econòmica i social, no era la del 29 de maig. I la festa, més que estrictament confinada, esdevingué adaptada a aquest context d’incertesa que avui encara perdura.

I és aquesta adaptació que mereix una reflexió. L’aposta del govern municipal ha estat clara: campanar, prioral i actes religiosos. Amb contrastos sorprenents: d’un saló de plens buit el dia del pregó, amb un mínim de representants dels grups municipals, a una assistència nombrosa –no tots els components del consistori– als oficis d’església, amb fotografies de grup a l’entrada i a l’interior, actes que Canal Reus TV va transmetre per a tota la ciutadania. De fet, els rituals religiosos van ser els únics que es van mantenir, sense sortir al carrer, però amb tronada aèria sorpresa dedicada al sant.

Del campanar es va voler fer l’element de referència de la festa. Als tocs de campanes i al concert d’altres anys s’hi va afegir un espectacle de llum i so amb que es volia fer arribar a tota la ciutat, unes matinades confinades –que esdevingueren repetitives fins a l’avorriment, malgrat la qualitat dels intèrprets– i un ball de gralles.

Mentrestant, els carrers restaven buits de festa i plens de gent que gaudia del temps d’oci, situació perversa que representa el contrari del que ha de ser una festa, molt més que un període de no-treball. L’esclat simbòlic amb les ballades d’alguns grups festius al Mercadal, al migdia del 29, va aportar detalls emocionants i de qualitat: va evidenciar el desig d’ocupar al carrer de forma autogestionada per part d’un sector de població que viu intensament la festa des de l’associacionisme. Però va ser simbòlic: a la tarda hi havia més persones –i menys mascaretes– a les terrasses i al mig de la plaça que al migdia.

El salt, quantitatiu i qualitatiu, que va experimentar la nostra Festa Major a partir de la dècada de 1980 ha definit un model, amb el seguici festiu com a eix, que ha engrescat bona part de la població. Les figures d’imatgeria popular, les danses, els castells o les espurnes dels diables, han esdevingut icones de festa, més enllà dels dies de la seva celebració. L’escola n’ha fet difusió i el marxandatge n’ha fet joc. Paradoxalment, això fa que sigui més necessària que mai la seva presència al carrer perquè la festa sigui festa. A les xarxes podem veure ballar els gegants o petar la tronada cada dia. Amb escoltar, amb variacions i arranjaments, les tonades des del campanar o a l’interior de l’església no n’hi ha prou. La capacitat de crida a aquella nombrosa part de la població que no té interioritzada la vivència de la festa desapareix. I, tot plegat, tampoc satisfà en absolut als més festers.

La pandèmia ens ha fet molt de mal. Sant Pere ha deixat un cert regust de frustració, que pot compensar l’esperança en una recuperació més o menys propera. Però també d’indiferència i, fins i tot, que algunes persones pensin que aquesta festa no és la seva.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La difusió audiovisual de la Festa Major

En l’actualitat, veure imatges fotogràfiques o en moviment dels gegants, els balls o la tronada de la Festa Major de Reus és tan fàcil com demanar-ho al sant buscador d’Internet i, probablement, podrem triar i remenar. No sempre trobarem allò que cerquem exactament –ni amb la qualitat òptima– però el cert és que les xarxes socials van plenes d’enregistraments de diversos moments de la festa, especialment els més emblemàtics per a la població. A Reus, com en molts altres indrets, la festa es pot reviure, més enllà de les diades de la seva celebració, amb els recursos de la xarxa digital.

Enguany, en un context excepcional de desaparició de la festa tal com l’hem coneguda durant molts anys, aquestes imatges aporten un valor afegit de record, àdhuc d’emoció, front a la impossibilitat de viure l’experiència festiva al carrer o a la plaça.

No ens hem de remuntar tants anys enrere, o potser sí, en la mesura que l’evolució de la tecnologia motiva una percepció cada cop més accelerada del pas del temps, per constatar que l’ús dels formats audiovisuals en l’àmbit domèstic va constituir una eina important en la difusió i la consolidació d’una festa com la de Sant Pere que, a partir d’un nucli ritual i uns elements festius conservats des del passat, anava creixent i innovant d’any en any.

A tall d’exemple, el 1984, Carrutxa va produir un vídeo que no va tenir difusió pública però que fou abastament copiat –en format Beta i VHS– i emprat per a la divulgació:  Tres aspectes de la Festa Major, amb realització de Serveis Alternatius de Comunicació, ens apropava a la Cercavila de Foc de la Nit de Sant Joan, la Tronada i la primera gran trobada de gegants i altres figures d’imatgeria popular que va tenir lloc a Reus, a la dècada de 1980.

Algunes imatges d’aquell enregistrament –avui un document etnogràfic prou interessant– es van fer servir en una producció en VHS que va repartir el Diari de Tarragona, en col·laboració amb l’Ajuntament de Reus. Diu la llegenda que, en algunes cases, el vídeo esdevingué un recurs indispensable per a l’alimentació infantil –com a factor de motivació– i que fou projectat desenes i desenes de vegades fins al total desgast de la cinta. La Festa Major de Reus. Elements festius mostrava una celebració que començava a créixer, pouant en la història, la identitat, i la voluntat de participar activament al carrer.

Al tombant del segle actual, després de la declaració de Sant Pere com a Festa Tradicional d’Interès Nacional –un reconeixement patrimonial que anys després s’ampliaria– l’Institut Municipal d’Acció Cultural amb Canal Reus TV va produir El seguici de la Festa Major de Reus, també en VHS i la col·laboració de Carrutxa. Tot mantenint el model, els canvis eren notables i, amb un tractament més àgil, aquest enregistrament esdevingué un nou recurs per a la divulgació.

Les cintes de vídeo van deixar pas als DVD. I, evidentment, podríem parlar de més àmbits i experiències, de les edicions de música de la Festa Major o dels espais que la Festa Major ha ocupat en les televisions… no menys importants en la construcció d’aquest imaginari col·lectiu que anomenem tradició.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Les festes de la Llum de 1935 a Reus

Ara fa 85 anys, a Reus van tenir lloc unes festes de barri extraordinàries, del 24 al 26 de maig, per a potenciar l’arribada de l’electricitat a un sector del nucli urbà. Fou una celebració singular, sense referents religiosos, sorgida de la voluntat popular i amb un rerefons d’interès comercial, reflectint el canvi de mentalitat de la societat del primer terç del segle XX respecte a les antigues festes: sense patrons, però conservant algunes de les fórmules de participació veïnal que les caracteritzaven.

Portal d’entrada al carrer de les Galanes des de la plaça de Catalunya. Arxiu Carrutxa / Cedida per la família Muñoz Rovira

Les festes de la llum van implicar el veïnat entre el carrer de les Galanes i el de l’Hospital, la plaça del Castell, el raval del Pallol o la plaça de Catalunya. Formant part del nucli antic, el barri no corresponia tant a una delimitació històrica com a l’àrea en què es volien potenciar els serveis de la Cooperativa Popular de Fluid Elèctric de Reus. Alguns d’aquests carrers ja havien celebrat festes, en altres moments, com a part d’altres barris, com el de l’Hospital o el de Santa Anna. Quant a les festes del maig, a vegades, la premsa el designa com a barri del carrer d’Estanislau Figueras.

No cal insistir aquí en la importància de l’electricitat com a font d’energia i les transformacions que el seu ús va motivar en la vida quotidiana de les persones. Anomenar genèricament llum –com a manifestació més visible de l’ús de l’electricitat– el corrent elèctric s’ha conservat en el llenguatge popular.

Portal d’entrada al carrer de Vallroquetes des de la plaça de Catalunya. Arxiu Carrutxa / Cedida per la família Muñoz Rovira

Segons anota Carme Bernal a Les festes de barri a Reus, «un grup de joves del carrer d’Estanislau Figueras (avui, de les Galanes) es va engrescar per celebrar unes festes de barri que esdevindrien les primeres que no van estar dedicades a cap sant, sinó a la Cooperativa de Fluid Elèctric, que produïa energia mitjançant olis pesats». Explica que la cooperativa «va facilitar gratuïtament els fils i les bombetes elèctriques per a la il·luminació del barri, a canvi d’un determinat nombre d’accionistes». Efectivament, la cooperativa –els seus estatuts són de 1932– es nodria de les aportacions dels seus associats per tal d’anar-se implantant, i va funcionar fins a la Guerra Civil, tot i que en aquell moment ja rebia l’electricitat de Fuerzas y Riegos del Ebro.

Els treballs de guarniment dels carrers i places van començar a mitjan maig, segons anunciava el Diari de Reus el 16 de maig:

«Han començat els treballs d’adornament de varis carrers dels barris que han organitzat les festes en honor a la Cooperativa Popular de Fluid Elèctric, quins actes revestiran singular esplendor amb la seva batalla de flors, cavalcada de carrosses i carros al·legòrics, amb concerts vocals i instrumentals, focs d’artifici, festes deportives, balls populars i ball de gala al teatre Bartrina.»

D’igual forma es destacava altres actes l’endemà:

«Un dels actes esportius que organitza la Comissió de Festes dels Barris serà la Cursa d’Antorxes que es celebrarà el 24 del mes que som a les 10 de la nit. En aquesta cursa serà disputada la formosa Copa ‘Lejía Tella’, la qual obtindrà l’equip guanyador. En l’esmentada cursa hi pendran part equips dels cercles Reus Deportiu, Ploms i Gimnàstic de Tarragona.»

O també s’anunciaven els membres de l’equip del Reus Deportiu que participarien en la competició esportiva. Tot plegat, amb voluntat de generar l’ambient propici per a l’èxit de la celebració.

Guarniments del carrer de Bages. Arxiu Municipal de Reus

A banda del que reflectia la premsa, la preparació de la festa comportava la col·laboració de moltes persones. De l’organització, habitualment amb una comissió formada per homes, a la preparació dels guarniments, generalment a càrrec de les dones i la canalla.

Les festes van començar el dijous 23, a la tarda, amb els trons d’un canó de ca l’Espinós donant tombs pels carrers. Després de la inauguració oficial –amb la presència de representants de l’Ajuntament i la Cooperativa– i un vermut d’honor servit pel Bar Argentí, a la nit hi hagué ball popular a la plaça del Castell amb la banda de música La Principal reusense.

L’endemà, les cornetes i timbals de la banda de la Creu Roja van despertar el veïnat. Després, durant tot el matí, foren els nanos, acompanyats de grallers i de parelles amb el vestit típic català que van fer cercavila pels carrers en festa. Foren obsequiats amb un refresc al Centre Republicà Autonomista.

Els nanos van tornar a sortir a la tarda i es va fer un concert de gralles a la plaça de la Sang. És important constatar la vigència de la gralla a Reus en un moment en què altres formacions musicals l’havien desplaçat de moltes festes.

Grup de noies a la botiga «La Giralda» al carrer de les Galanes. Cedida per Isabel Fortuny

El veïnat de la plaça del Castell va repartir coques amb cireres a la canalla. A la nit es va fer la cursa de torxes. El mateix dia només es comptava amb equips del Gimnàstic de Tarragona i del Reus Deportiu, però al final només hi van intervenir corredors locals, del Reus Deportiu, que hi aportà un equip de deu homes. Els trofeus de les competicions esportives –per exemple, les cintes pintades a mà– s’exposaven als aparadors dels establiments del barri. Més tard, actuà l’Esbart Folklore i es van ballar sardanes a la plaça de Catalunya.

El dissabte 25, de nou, els nanos i les parelles van donar el tomb pels carrers, aquest cop repartint coques o tortells, acompanyats dels grallers, els quals oferiren un concert vermut al vespre al Bar Martí.

A la nit va sortir la banda de música i després hi hagué ball a la platea del Teatre Bartrina, amb ball d’obsequi i rifa d’objectes artístics, a càrrec de les orquestres Subi’s i Mickey. Abans s’havia fet una ballada de sardanes a la plaça del Castell, amb la Cobla Catalunya. Per la seva banda, el veïnat del raval del Pallol organitzà dos balls el dissabte i un altre encara el dilluns.

Carrossa amb un grup de noies del carrer de Bages. Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus / Fons Domingo Bonet Prats / Autor desconegut / Núm. Reg. 15752

El diumenge, després del despertar de la banda de la Creu Roja, van tenir lloc els actes més espectaculars: curses ciclistes, d’atletisme i, a la tarda, desfilada de carrosses amb batalla de flors i de confeti «a tots els llocs de la barriada on sigui possible el pas de les carrosses». La cursa ciclista tenia un recorregut de 90 quilòmetres per les poblacions dels voltants de Reus. Es disputà el trofeu «Vermut Banús» a més de diversos premis en metàl·lic. La prova d’atletisme, amb un recorregut urbà de tres quilòmetres i mig, es celebrà al migdia «amb migrat nombre de participants i aquests també foren del club del Reus Deportiu, que novament presentà un equip de deu homes». A la plaça del Castell es van enlairar globus de paper, com s’acostumava a fer en moltes festes de barri.

Carrossa amb un grup de noies del carrer de les Galanes. Cedida per Isabel Fortuny

A primera hora de la tarda tingué lloc la cursa de cintes pels carrers de la barriada, per donar pas tot seguit a la desfilada de carrosses. El punt de concentració fou la riera de Miró. Aquest acte, com els guarniments dels carrers, ens ha deixat força imatges. El gruix de la festa acabà a la nit amb un gran ball a la plaça de la República o Mercadal.

Restaven, però, el ball que havia organitzat el veïnat del raval del Pallol per al dilluns. Aquest dia van tenir lloc els únics actes religiosos de les festes: dues misses que van tenir lloc a l’església de la Sang i a l’altar de les ànimes, a la Prioral, en sufragi per les ànimes dels difunts que havien viscut al barri.

I encara el dimarts 28 s’anunciava que:

«Avui a les 10 de la nit tindrà lloc a la plaça de la Farinera un ball del tot típic amb manubri i llocs de venda de xurros i bunyols, amb quin acte acabaran les festes de barri que amb tan d’èxit s’han celebrat.»

carrossa1935b

Una altra carrossa del carrer de les Galanes Arxiu Carrutxa / Cedida per la família Muñoz Rovira

Tot plegat, una celebració que es perllongà durant cinc dies en què «estigueren en extrem concorreguts els carrers engalanats, fent tothom grans lloances del bon gust dels veïns» i que mobilitzà bona part de la població reusenca.

A banda del suport de la Cooperativa de Fluid Elèctric, la festa es va autofinançar amb les aportacions del veïnat. El 12 de maig, per exemple, es comunicava «a tots els veïns dels carrers que entren en la festa, que tots el carruatges i carrosses que s’organitzin, deuran adquirir les boles de neu, serpentines i confeti, a la Comisió de festes».

El repartiment de coques, que comporta la capta de donatius o la seva venda, havia estat una pràctica comuna a les festes de barri i encara es conserva en algunes celebracions del nostre entorn. La subhasta de coques, amb què el ballador havia d’obsequiar la seva parella, va evolucionar cap a altres objectes, com els mocadors. També les rifes han estat sempre una font de recursos. Cal tenir en compte que, a més dels residents als carrers de la barriada, es van implicar en la celebració altres entitats i clubs esportius.

Portal d’entrada al carrer de les Galanes des del Mercadal. Arxiu Carrutxa / Cedida per la família Muñoz Rovira

Un cop acabada la festa, el 27 de maig, el consell d’administració de la Cooperativa va fer públic un comunicat d’agraïment «a la Comissió de festes del Barri que en honor de la nostra Cooperativa ha organitzat en tant d’encert un bon programa d’actes celebrats durant els darrers dies amb l’èxit més falaguer. Aquest agraïment és deure de fer-lo extensiu amb tot l’afecte als veïns d’aquells carrers que amb el seu treball, per una banda, i el seu entusiasme per l’altra, han lograt que de les festes i de la Cooperativa durant dies tota la ciutat n’hagi parlat i sempre amb elogi. Gràcies a tots, doncs, en nom de l’entitat que representem, la qual guardarà un record molt agradable de les diades passades i sobretot a la història de la Cooperativa, la gesta d’aquest barri hi marcarà un solc de gruix perquè haurà contribuït d’una manera, potser la més eficaç, a propagar la nostra obra que té com a missió obtindrer l’estalvi i contribuir al renaixement de la nostra ciutat».

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El museu domèstic

Aquest passat dilluns, 18 de maig, s’ha celebrat el Dia Internacional dels Museus. Altres anys he estat treballant en activitats presencials –per exemple, fent visites comentades a l’exposició «Ara toca festa» o al refugi antiaeri de la Patacada– dins el conjunt de propostes que oferia el Museu de Reus. Enguany, l’activitat ha estat virtual, amb una programació audiovisual a la xarxa durant la jornada. Si entreu al web, podreu gaudir d’un tast de les diferents exposicions a partir d’un recorregut amb imatges de 360º

Treballant des de casa, anava reflexionant fins a quin punt l’entorn domèstic més quotidià pot esdevenir objecte de tractament museístic. És evident que sí. De fet, són nombrosos els exemples d’estances transformades en exposició perquè reflecteixen aspectes de les formes de vida del passat o bé ens apropen a un personatge notable en algun àmbit.

Deixant de banda el col·leccionisme específic d’art, per exemple, quan alguna persona entra de nou en una llar i exclama: «—Aquesta casa sembla un museu!», molts cops fa referència al conjunt d’objectes aparentment inútils que omplen racons i prestatgeries. És ben veritat, d’altra banda, que el component emocional que transmeten molts objectes, record de vivències o de persones estimades, va molt més enllà –àdhuc desafia– de qualsevol intent de classificació estètica. Amb aquest i altres exemples, voldria afirmar que tots els objectes que ens envolten, tinguin una utilitat funcional definida o no, fins i tot aquells que no sabem on els hem de posar però no acabem de suprimir-los del nostre entorn, són testimonis d’una mentalitat i d’una manera de viure. És a dir, els nostres habitatges són el museu de les nostres vides en un moment concret de la nostra història personal sempre en evolució.

Enmig d’aquestes cabòries teòriques, vaig decidir donar vida al meu compte d’Instagram –hi tenia penjada només una fotografia per provar com anava– amb una petita mostra d’objectes etnogràfics, amb referents històrics o de creació artística d’aquest #museudomèstic personal. Puntualment, vaig posar alguna imatge a altres xarxes, però no em va acabar de fer el pes.

Suposo que en el futur continuaré fent servir aquesta xarxa social, força visual i molts cops efímera. I compartint les meves cabòries teòriques des d’aquest blog. I ja està.

Publicat dins de personal | Deixa un comentari

La festa adaptada

Aquest 2020 [a Reus] hi haurà una Festa Major adaptada. És una proposta raonable de la regidoria de Cultura tenint en compte la impossibilitat de fer la festa tal com la celebrem d’any en any al carrer i a la plaça, des de la proximitat física o el frec a frec en alguns moments d’especial intensitat. Però, alhora, en una societat que compta amb recursos de comunicació i de participació virtual que no existien en el passat. Històricament, en una situació d’epidèmia o guerra, senzillament, no hi havia festa.

No es coneix el conjunt del programa d’aquesta festa adaptada. No hi haurà tronada al Mercadal, però el so de les campanes anunciarà la celebració. Potser més persones escoltaran el pregó en directe, menys pendents de que s’acabi i cremi la primera tronada. Hi haurà concerts que potser la xarxa podrà fer arribar a les cases…

Més enllà del programa concret, cal tenir clar quina és la funció de la festa en la vida d’una comunitat, com a espai de trobada o com a referent d’identitat. El component emocional d’alguns rituals –viure la tronada des de la plaça ho és– esdevé cabdal en la construcció d’aquest patrimoni immaterial que representa Sant Pere. Alhora, el repte de qualsevol festa és que sigui viscuda per la major part de la població que la celebra. Aquest juny, més que cap altre any, ens caldrà explicar la Festa Major: què representa, divulgar el coneixement d’una història, llunyana o recent, apresa o viscuda. I, sobretot, compartir experiència i emocions per aconseguir que, més enllà d’aquest temps adaptat, sigui la festa de tothom.

(Article publicat a l’edició en paper del Diari de Tarragona el dissabte 9 de maig de 2020)

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Una tronada sense públic?

És prou clar que no hi haurà Festa Major de Sant Pere a Reus. La festa comporta milers de persones als carrers i a les places, sobretot al Mercadal. Les condicions sanitàries derivades de l’actual pandèmia fan més que improbable la realització de les activitats que caracteritzen la celebració.

Així doncs, no hi haurà Festa Major. Sembla que a alguns polítics i als aferrissats defensors de la tradició a les xarxes els hi costa dir-ho. Doncs mireu, res més tradicional que no poder fer festes per epidèmies i altres catàstrofes que afectaven la comunitat. Quan els estudiosos afirmem l’absoluta continuïtat, per exemple, de la presència dels gegants de la vila a la festa des de la dècada de 1620, sovint hem de recordar l’excepció. Perquè de pestes, sequeres, guerres i altres flagells, Reus, com altres poblacions, n’ha patit unes quantes.

Com que no es pot fer la festa de cada any, si més no, la que evoluciona d’any en any, l’hem de substituir per un altre esdeveniment? Per un simulacre des de la distància social? Per una festa virtual?

Certament, hi ha persones que s’estimen –ens estimem– molt la festa. I això ens porta a aferrar-nos a propostes que ens recordin la celebració o que possibilitin afirmar que no hi renunciem i que tornarem a fer festa… quan es pugui. Doncs bé, aquestes properes setmanes seran un bon moment per apropar-nos a la història de la festa, conèixer tots els seus aspectes, reviure les anteriors edicions… De ben segur que les xarxes socials n’aniran plenes i que els mitjans locals ens oferiran propostes audiovisuals per a fer-ho. I podrem compartir vivències i emocionar-nos des de la distància social.

Però cal encendre una tronada a la plaça, sense públic (i suposo que transmesa en directe per televisió i per les xarxes)? Sens dubte aquesta antiga forma de pirotècnia és avui un referent emblemàtic de la nostra festa. I en els darrers anys és ben conegut que persones que resideixen fora vila l’han seguit en directe des dels mòbils de familiars o persones amigues. Què vol dir, però, sense públic? Que la veurà l’alcalde, mocador en mà, la premsa i les persones encarregades de la retransmissió? Que podrà entrar al Mercadal una quantitat molt limitada de persones (amb totes les susceptibilitats que hi pot haver)? Que es llogaran espais als balcons, finestres i terrats dels edificis que volten la plaça? Quin dispositiu de control social caldrà per a fer complir la norma vigent al moment?

Quina ha estat, i és, la funció històrica de la tronada? Anunciar la festa a tota la vila o destacar moments molt especials, com el retorn de completes o el pas de la professó pel Mercadal. Amb una tronada sense públic tindrem una minoria privilegiada, un sector de població que experimentarà frustració –la podrà escoltar, però no viure-la in situ– i un altre que la veurà i escoltarà, amb menys o més intensitat segons el volum de l’aparell de reproducció.

Voleu dir que cal? I si assumim que el 29 de juny no hi haurà tronada perquè no hi haurà Festa Major? I si gaudim de les anteriors per les xarxes i aprenem més coses de la festa i la seva funció social…? Què me’n dieu?

Publicat dins de cultura popular, personal | Etiquetat com a , | 1 comentari

Menjar-se la mona

El dilluns de Pasqua –en algunes poblacions, també el dimarts– assenyala l’inici del cicle primaveral de festes als afores del nucli urbà, amb àpats familiars o comunitaris, romiatges a les ermites –també el cap de setmana següent, de Pasqüetes– i el costum de menjar productes específics, en aquest cas, la mona.

La tradició, per tant, no ha estat només menjar-se la mona, ho ha estat també, i ho és, sortir a l’exterior de les poblacions, a indrets de referència compartits, i menjar en companyia de la família, de la colla d’amics o de tot el poble. Enguany això no serà possible. Però no és el primer cop que passa: les epidèmies han afectat, una i altra vegada, les celebracions festives en el transcurs de la història.

Aquests dies, moltes persones han maldat per adquirir una mona al forn o pastisseria de proximitat, l’han comprat a la xarxa i l’han rebuda a domicili, o, amb resultats més o menys sorprenents, ens l’hem feta a casa… I ens la menjarem al terrat o a la taula, sense sortir de l’habitatge.

Conscient de la importància que tenen les diades festives assenyalades per alguns establiments, em sembla ben positiu que la venda de mones s’hagi pogut mantenir, en alguna mesura, gràcies a la venda a distància. Que ens aprofiti a tothom. Però no ens enganyem, les festes són sempre més que el producte de referència que les motiva. Comprar per internet pot ser útil o necessari segons la situació personal. Tanmateix, mantenir la tradició, entesa com una pràctica que ens identifica com a comunitat, serà no perdre el sentit col·lectiu de la festa, de relació, de veïnatge, també de competència…

Si enguany no hem de sortir de casa, no ho farem, però, després, procurem que la crisi no ens deixi una societat més aïllada en què les persones cerquen solucions individuals. Prenguem-ne nota per a futures celebracions.

Publicat dins de cultura popular, personal | Deixa un comentari

Protagonistes de la festa

 

Aquests dies hem recordat, des de Carrutxa, una de les primeres exposicions itinerants que l’entitat va promoure, «Apa dones a l’ofici!», sobre els costums musicals infantils vinculats a la Quaresma i a la Setmana Santa, des del costum de serrar la vella de mitja Quaresma fins a les cançons que acompanyaven el soroll de carraus i matraques pels carrers en l’anunci de les celebracions religioses pròpies del moment.

És ben evident que durant aquest període, com en altres moments de l’any, la canalla tenia el seu paper a la festa, i no només com a espectador, sinó com a participan directe o component necessari.

La festa com a manifestació cultural de la comunitat actua com a factor de cohesió i de construcció d’una identitat col·lectiva. I transmet valors, no sempre positius. La canalla anava a matar jueus per a simbolitzar el terratrèmol que va seguir a la mort de Crist. Els jueus, com els moros, eren els altres, els enemics que la cultura popular identificava amb el mal. Avui ja no es va a matar a ningú, encara que els carraus potser encara sonin per avisar dels oficis en alguna població.

Els exemples que recull l’exposició ens mostren com la canalla era protagonista de la festa, més enllà del control dels adults: captes de casa en casa o passades pels carrers cantant –amb textos que poc tenen a veure amb la solemnitat religiosa del moment– i el soroll eixordador de carraus i matraques, també emprats a l’interior dels temples per a matar jueus juntament amb maces i bastons per colpejar els bancs de fusta, fins al punt que moltes esglésies optaven per posar una biga o uns cairats per evitar malmetre el mobiliari. Costums equivalents com el d’anar picar portes, sovint motiu de queixa durant aquests dies. O baralles, amb flaire de lluita de classes, amb palmes i palmons.

Components de transgressió, de trencament de la normalitat, a vegades amb violència simbòlica contra les persones o explícita contra els béns. Entenc, no cal justificar-ho, la desaparició de la majoria d’aquestes pràctiques, però em preocupa que la canalla esdevingui només receptora passiva de l’espectacle festiu adient. Per això, m’agrada descobrir que, aquí i allà, es mantenen captes o jocs de provocació als adults, d’Innocents a mitja Quaresma, per posar un exemple. Que xiquets i xiquetes arrosseguin rastres de llaunes i pots pels carrers per cridar als Reis d’Orient. Que cremin torxes d’espígol. Que basteixin el seu propi ritual festiu amb els elements d’un seguici imaginat. O que sonin carraus i matraques sense saber o creure massa en significats religiosos. Pel plaer de fer un bon terrabastall. De fet, com els nostres avantpassats.

Publicat dins de cultura popular, personal | Deixa un comentari

Les candeles i les devocions populars

Aquests dies de pandèmia hom recorda antigues pràctiques de devoció relacionades amb les epidèmies que han patit les poblacions en el passat. A Reus, sobretot, les vinculades a la Mare de Déu de la Misericòrdia des del 1592. En aquell moment, la pesta colpia la vila i, com altres cops, la comunitat cercava en l’ajut diví, directament o per mitjà dels seus intermediaris, la solució al problema: sant Sebastià, com a patró local, era invocat contra la malaltia; com ho era el Crist de la Sang, venerat a la seva església fora muralla, o sant Roc, a la seva ermita, més coneguda després com del Roser, entre altres. Sense oblidar, és clar, la Mare de Déu i sant Pere.

Hi ha, però, una pràctica cabdal en l’arrelament de la devoció posterior a Misericòrdia: el costum de mantenir permanentment una candela encesa davant la imatge de la Mare de Déu. Es tractava d’una devoció molt estesa per a prevenir els contagis, també davant les imatges de Crist o del Santíssim. Per exemple, a la Selva del Camp, on ja el 1293 hi cremava una candela Corporis Christi. Les primeres notícies de la devoció a Reus són també de finals del segle XIII i el 1302 ja consta el nom dels administradors de «l’almoina de la cera de la candela de la Mare de Déu».

Sembla que a finals del segle XV ja existia el costum de fer candeles tan llargues com el mateix perímetre de la vila. N’és un exemple Barcelona, el 1482. L’enorme candela, primer, es devia portar en professó i després, tallada en bocins, cremava davant els altars de Maria.

A Reus, probablement, també era coneguda. Durant la pesta de 1523, però, el Consell de la Vila, «com seria molt sancta cosa fer una candella que tingués tot lo vogí de la villa», determinà «que atès que la villa stà ab tanta pobresa que la sobredita candela no.s fassa». Tanmateix, la devoció –a la prioral– va continuar i hi havia un recaptador que en tenia cura.

aparicio

Gravat. Goigs a Maria Santíssima de Misericòrdia. Reus: Rafael Compte llib., c. 1800

La llegenda explica que, el 1592, la senyora li demanà específicament a la noieta –l’atribució del nom d’Isabel Besora és dos segles posterior– que la vila fes una candela tan llarga com el tomb de la muralla. L’acta municipal del 13 de desembre d’aquell any –la data concreta del 25 de setembre també és llegendària– sí que relaciona la creença en l’aparició amb la devoció de la candela:

«…vist lo flagel noso Senyor nos a donat y la gran devoció aquest poble té an la candela de nosa Senyora, estaria bé fer una capela alà a ont aparegut nosa Senyora a la fadrineta…»

Probablement el 1592 hi hagué una professó al voltant de la muralla seguint el costum descrit. En anys següents n’hi ha documentades d’altres.

candela2

Candela per a il·luminació

Pot sorprendre que es parli d’una candela tan llarga com el tomb de muralla. Una candela és un cilindre de cera prim al voltant d’un ble. Caragolada –a vegades, a l’entorn d’un eix de fusta–,  podia ser força llarga.  S’emprava com a ofrena, però també en la il·luminació domèstica. S’anomenava cerilla, «candeleta molt prima, que sol enrodellar-se o aplegar-se damunt ella mateixa i serveix per a fer llum a llocs que no tenen il·luminació pròpia» (DCVB). Hi ha candeles més curtes que es porten a la mà i s’empren en rituals religiosos.

Etnografia de Reus…, vol. IV, p.37

De candeles d’ofrena, se’n van fabricar a Reus fins a temps recents. A mitjan segle XX, Ramon Violant i Simorra, a l’Etnografia de Reus i la seva comarca (Associació d’Estudis Reusencs, 1959) explica:

«A Montblanc, abans, els assistents als funerals anaven a oferir portant un bocí de cerilla blanca encès a la mà. Ara, d’aquestes candeles en fan creuetes o altres figures que col·loquen enceses damunt el fèretre, segons ens digué el cerer de Reus.»

I costums semblants recull al Priorat:

«A Margalef, en la missa de difunts de l’enterrament, d’abans, la casa mortuòria buscava o llogava una dona del poble per repartir sengles bocinets de candelilla enrotllada a tots els qui anaven a l’ofertori de cada una de les misses que deien.»

Les ofrenes de llum a partir de candeles –que segons el gruix i la mida reben altres noms– són ben comunes encara en molts rituals associats a diverses creences religioses.

(Les referències als documents esmentats, les trobareu a Ezequiel Gort i Salvador Palomar, La formació de la devoció reusenca a Misericòrdia. Reus: Carrutxa, 1997)

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El poder i la malaltia

El discurs del president del govern espanyol, anunciant la declaració de l’estat d’alarma, no aporta gairebé cap novetat a la història. Al contrari, és un exemple més d’una pràctica secular del poder: intentar la cohesió de la societat davant la malaltia, reforçant l’autoritat i el control de la població. Els exemples, en diverses èpoques, són prou nombrosos.

Els episodis de pesta en temps medievals i moderns han estat força estudiats en diversos indrets. Us recomano, per exemple, l’excel·lent treball de Coral Cuadrada, El llibre de la pesta (Rafael Dalmau ed., 2012).

En el passat, el combat contra les epidèmies comptava amb un aliat fonamental: la divinitat. Amb la percepció de com les catàstrofes col·lectives eren, probablement, resultat del comportament de la comunitat, la necessitat d’invocar el cel per a deslliurar la població del càstig diví portava a manifestacions col·lectives de pregària que reforçaven els estaments del poder, cívics i religiosos. I quan s’aconseguien els favors sol·licitats –la fi de la malaltia, la pluja que alleujava la sequera i allunyava la fam–, es feien grans celebracions que cercaven reproduir i consolidar l’ordre social establert, amb la participació dels estaments del poder civil –municipal–, religiós –la parròquia i els convents– i econòmic –les confraries d’ofici o gremis.

El cas de Reus n’és prou representatiu i la història de la devoció a la Mare de Déu de Misericòrdia, des de l’aparició de la senyora a una noieta en temps de pesta, aporta nombrosos exemples a la funció social de les pregàries i solemnitats d’acció de gràcies. En vaig parlar, amb Ezequiel Gort, a La formació de la devoció reusenca a Misericòrdia (Carrutxa, 1997) i ho hem fet també en altres treballs que expliquen com es defineix el seguici festiu que avui caracteritza les nostres festes majors.

Al segle XIX es va obrir una escletxa, no tant en el model com en el destinatari final dels esforços que calia dedicar des de la comunitat. Fruit dels avenços científics en la medicina, en les epidèmies de còlera es constata un enfrontament entre una església partidària de continuar amb les professons penitencials a ermites i santuaris, i uns metges que proposen mesures higièniques i de desinfecció. Ho explicava a «El còlera de 1885» a La Carxana (2015), espero que aviat accessible en xarxa.

Si en l’Antic Règim era la divinitat qui legitimava el poder terrenal, a partir de la industrialització ho és la Ciència. Però és el poder polític qui administra, regula i disposa les mesures que hauran de permetre superar la situació excepcional que posa en perill a la comunitat.

Avui, com fa segles, davant una pandèmia que (encara) no compta amb una cura, la contenció i l’aïllament esdevenen les mesures més eficients per a prevenir el contagi. Des del tancament de les muralles a l’època medieval fins al confinament decretat aquest cap de setmana. Però avui, com ahir, les interferències entre els criteris científics i les necessitats polítiques són causa de biaixos sorprenents sinó preocupants. Del retard en l’aplicació de mesures a la perillosa flexibilitat d’algunes disposicions. O la negativa a considerar que determinats territoris presenten condicions específiques i necessiten d’actuacions més o menys radicals. I tot això embolcallat de l’eterna dèria del poder a demanar al poble que s’uneixi al darrere dels seus governants amb exaltades invocacions patriòtiques. El dissabte, el president del govern espanyol semblava voler aturar el virus a cop de Constitució. I el diumenge, un anunci inútil –però eficient per assegurar el control del mitjans a cop de publicitat pagada– consolidava el missatge. Però encara no s’ha pogut demostrar que cap bandera aturi una epidèmia/pandèmia.

Publicat dins de les idees | Deixa un comentari