De dimonis i diables

El cinquè Simposi sobre focs festius a la Mediterrània atorga el protagonisme a la figura del dimoni, o del diable, segons l’acostumem a denominar segons el moment i el context.

De fet, els diccionaris fan equivalents els dos mots. Com a personificació de l’esperit del mal. El Català-Valencià-Balear, monument i inestimable font de coneixement, també, però a més d’anotar la seva relació amb els àngels rebels i al seu príncep Satanàs, aporta algunes denominacions de dimonis populars, vinculats a l’infern, i com també es parla del diable com a ésser fantàstic, espècie d’esperit familiar anomenat a certes regions follet. Sense oblidar els oficis, eines o animals que són anomenats així, dimonis o diables.

El cert és que el personatge mític és polièdric i incorpora altres figures, un fet que es pot constatar en moltes festes populars. El seu simbolisme pot anar del dimoni cristià derrotat per sant Miquel en el seu inútil intent de portar la desgràcia a la humanitat, a la temptadora presència que vol allunyar sant Antoni del camí eremita, del geni que desperta la natura i propicia la fecunditat en els rituals festius hivernals al que juga a allunyar mesuradament el públic de l’espai sagrat on es desenvolupa la dansa…

I si el foc és el medi, en podem dir natural, de residència del diable, també és l’instrument –no pas l’únic– que li permet exercir les seves funcions a la festa. El dimoni és descarat i provocador i pot dir o fer allò que als altres ens està vedat.

Tot això passat pel sedàs de la contemporaneïtat, on els antics símbols i els drets a la transgressió s’esvaeixen.

Per tal, no cal justificar en absolut perquè un simposi sobre focs festius a la Mediterrània es dedica a la festa, el foc i al dimoni o diable. Pot ser una magnífica oportunitat de conèixer la diversitat de figures en el context d’unes celebracions on sovint hi figura. I d’intercanviar coneixements i experiències entre persones de tot el país que ens dediquem a l’estudi de la festa, des del seus referents en el passat fins a la seva funció en el present. Tot plegat, en el marc d’una cultura mediterrània que, com arreu del món, té els seus dimonis.

I el diable és, sobretot, transgressió festiva, encarnació de l’esperit trencador de la festa respecte a quotidianitat, crític i punyent. De contestació burlesca al poder.

La convocatòria d’aquest simposi és una bafarada que més que ser d’aire calent i pudent –com hauria de semblar si parlem de l’infern– ho és de frescor, després de mesos de pandèmia que, més enllà de prohibicions i limitacions concretes necessàries en alguns moments, pot deixar massa rastre de regulacions interessades. Perquè reivindicar el dimoni és reivindicar la festa popular.

Trobareu més informació del V Simposi de Focs Festius a la Mediterrània a l’indret web de l’Institut Ramon Muntaner

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Mal moment per a la festa

La pandèmia ha afectat molts aspectes de la nostra vida quotidiana. I ho continua fent en aquest moment d’incerteses quan l’augment constant de persones vacunades coincideix amb l’increment de contagis entre la població, amb el rerefons de la por a les variants del virus.

Tot plegat, no cal dir-ho, la cultura n’ha quedat malmesa com tantes altres branques de l’activitat humana. I, tampoc caldria recordar-ho, en la diversitat inherent al concepte, alguns àmbits de la cultura han restat més perjudicats que altres.

Entre els més, la festa –no pas l’únic– perquè aquesta és una manifestació necessàriament col·lectiva, que es vincula a una comunitat, petita o gran, de referència. I sense interacció social i vivència compartida des de la proximitat o el contacte físic, si s’escau, tota festa pot esdevenir simulacre.

Durant el confinament més estricte es van multiplicar les festes virtuals, les propostes digitals en substitució de la pràctica presencial. En alguns casos, mer record d’un passat recent amb voluntat de satisfacció emocional, en altres, potent eina de divulgació patrimonial o, finalment, mostra de creativitat en la recreació del sentit de la celebració. Amb resultats positius en la construcció de comunitats virtuals, més enllà dels àmbits geogràfics propis.

Tot plegat, però, amb una percepció de temporalitat i de voluntat irrenunciable de retorn a una normalitat que s’intuïa hauria de ser diferent.

I ara, mal moment per la festa. Mal moment entre el festival i el botellot, entre l’activitat regulada, amb reserva prèvia –sigui o no de pagament– en espais delimitats, i l’oci indefinit, que dura mentre no és reprimit.

Mal moment per a la festa que és un estat de diferència, de transgressió amb la normalitat quotidiana, però que alhora construeix en els seus rituals i els seus costums interioritzats un ordre, a vegades sagrat, que la caracteritza. Celebrar festes no és el mateix que programar festivals. I trencar amb la quotidianitat no és exactament el mateix que fugir-ne.

Podem pensar que tant la festa adaptada i regulada com l’oci espontani o descontrolat, segons des d’on s’observa, obeeixen a una percepció de la cultura festiva com un mer producte de consum individual en què hom participa en allò que ha adquirit o gaudeix d’allò que li ve de gust.

Sovintegen els relats que equiparen consum a participació, alhora que es generen actes simbòlics per cohesionar minories, obviant que les estructures socials sobre les quals s’hauria de sustentar la festa –si es vol afirmar popular– han quedat tocades, i que caldrà recuperar el temps i el terreny perdut.

En un sistema que prioritza l’economia a l’existència, cal salvar les activitats professionals –evident, tothom té dret a guanyar-se dignament la vida– però sembla que compta massa poc la visió d’una societat complexa, en què la cultura actua com a factor de cohesió, de cooperació i implicació en la vida social. I, si cal, com a expressió de conflicte.

No podem anar a models de futur en què tot s’haurà de comprar o reservar amb el mòbil. Cal que la superació dels condicionaments sanitaris, quan arribi, no acabi en la reducció del potencial de la festa, com a marc de gaudi col·lectiu però també de construcció de comunitats i de transformació social, i resti en mer acte de consum regulat.

Publicat dins de cultura popular, les idees | Deixa un comentari

Els balls que fan festa

Enguany s’escauen els 25 anys del retorn del ball de Cercolets a les festes reusenques. L’efemèride ve a tomb per recordar que, durant segles, les danses de carrer han estat un component important en la construcció del moment festiu, d’aquesta excepcionalitat que feia dels dies de festa, jornades diferents de les de l’esdevenir quotidià.

El ball de Cercolets, anomenat també d’Arquets al País Valencià, és una dansa que evoluciona pel carrer seguint el curs d’una cercavila o professó, en què les persones que la ballen porten uns cèrcols guarnits amb flors, amb els que formen diverses figures. Tot i que alguns estudis de folklore el vinculen a les cerimònies i festes de la verema, el cert també és que l’ús de cèrcols guarnits és comú en danses festives i ritus de pas d’arreu d’Europa. Podríem dir que els arcs guarnits fan festa.

El ball a la Festa Major de 1996

Aquest forma part del repertori habitual que ha conformat els seguicis de Festa Major i de solemnitats de moltes poblacions. A Reus, la primera referència documental del ball és de 1725, per Sant Pere, festa major que va tenir especial relleu per commemorar la Pau General, el tractat de Viena, signat entre l’emperador Carles i Felip V. La data és relativament tardana, però cal tenir en compte que la documentació municipal reflecteix la sortida de colles gremials o contractades per la Vila. La trobem també en altres festes, al segle XVIII.  Al tombant de 1800, la dansa estava vinculada al gremi de corders. La relació de balls que participen en les festes del juliol de 1833, però, anota dues colles de cercolets: la dels corders i una altra de particular, per tant, pagada per algun establiment o comerciant de la Vila. El memorial de la solemnitat n’anota una breu descripció:

«Los sogueros se distinguieron con la llamada dels Cercolets, que consiste en formar vistosas figuras con medios aros hermosamente aderezados, siendo de notar que particulares aficionados duplicaron este agradable objeto.»

La seva presència es repeteix en altres solemnitats. El 1844, per exemple, l’Ajuntament paga tres duros al gremi per les despeses de la sortida del ball.

Com passa amb altres manifestacions festives, les notícies s’esvaeixen al darrer terç del segle XIX –l’última referència documental és la del programa de les festes en honor a la Mare de Déu, el novembre de 1865–  i no serà fins a les acaballes del segle XX que el ball de Cercolets retornarà a les festes majors reusenques.

Aquesta breu síntesi històrica, a tomb de l’aniversari, em mou a insistir en la necessitat d’anar més enllà de l’estricte reguitzell de dades que ens han deixat les cròniques del passat. Dit d’altra forma, la presència de les danses de carrer a la vida festiva local anava necessàriament força més enllà en la participació en els seguicis cívics o religiosos de les solemnitats. Les danses que evolucionaven pels carrers, acompanyades del flabiol, la gralla, el tabal o altres instruments, eren el recurs necessari per a construir la festa. No implicaven tant una estructura associativa formal, tal com l’entenem avui, com la formació de colles més o menys efímeres, amb assaigs previs a una celebració, amb continuïtat –o no– d’una festa a altra, creades entre el veïnat o que es podien llogar a la comissió d’un altre barri, que no apareixen en els programes perquè molts actes eren coneguts per costum o es comunicaven oralment. Algunes notícies de balls de bastonets, balls parlats, d’assaigs domèstics, de moixigangues indefinides, gegants d’efímera existència i diables, potser il·lustren aquesta dinàmica.

Aquest reflexió sobre les dinàmiques de festa popular en el passat té un component de plena actualitat. Aquestes dècades de revitalització festiva han aportat desenes de nous actuants, balladores i balladors, músics i formacions musicals, que haurien de ser l’eina de construcció d’una festa diversa en motivacions i descentralitzada en la geografia urbana, amb el necessari suport municipal i la complicitat del veïnat. Més enllà d’acompanyar ritualment al consistori i encapçalar les professons, les figures d’imatgeria popular festiva o els balls han de ser, alhora que components de la conservació de rituals històrics, eines de construcció de nous models de festa descentralitzada i participativa que, sospito, tenen molt a veure amb aquest passat divers que volem denominar tradició.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Sortí l’Àliga i dansà

En referència al seguici festiu reusenc, des de Carrutxa explicàvem al primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana (1981-82) que la recuperació festiva sumava, a la voluntat i la necessitat de participació de nous col·lectius a la festa, l’interès per dotar cada celebració de referents d’identitat propis. Quinze anys després, el 1996, el treball coordinat del Col·lectiu Reusenc d’Activitats Culturals (CRAC) i l’entitat en fou un bon exemple: recerca i divulgació històrica, difusió amb la col·laboració dels mitjans de comunicació, participació d’establiments locals i del conjunt de la població, van fer possible el retorn de la figura de l’Àliga a les festes reusenques. Aquesta Festa Major, amb els condicionants que ens ha deixat la pandèmia, Carrutxa ho commemora amb una exposició fotogràfica al seu local.

Presentació de l’Àliga (1996)

Un retorn que volia aportar fa 25 anys, a més d’un nou component per al seguici, la recuperació d’un seguit de funcions protocol·làries que aquest havia tingut històricament, tot divulgant alhora el coneixement del context polític que va motivar la seva desaparició al segle XVIII. Fou una experiència reeixida perquè, alhora que coneguda abans de sortir la carrer, l’Àliga impactà tant per la qualitat de la figura, obra de Manel Llauradó, com per la seva dansa, amb composicions de Jesús Ventura i l’excel·lent treball dels balladors del CRAC. En definitiva, una suma de factors que anava més enllà de la novetat per ser un referent de la festa.

Avui, cal preguntar-se si la generació que ha conegut l’Àliga com un element festiu de tota la vida, o que ha assimilat els seus rituals com a part indestriable de les celebracions de Sant Pere o de Misericòrdia, mantindrà aquesta percepció de l’especificitat de la figura, el seu significat i la seva trajectòria en el temps. O si, senzillament, l’ha interioritzat com una part indestriable de la festa, que hi és perquè hi ha de ser. La cultura popular funciona així.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

La cultura popular en temps de Franco

Hi ha una cultura popular de la dictadura? És evident que sí. Una cultura popular de resistència –o de simple supervivència– que fa broma del drama, burla de l’opressor, crítica del règim… una cultura popular derivada de la ingerència del poder en tots els àmbits possibles de la vida quotidiana de les persones, de la voluntat de controlar i d’anihilar la diferència, de reduir a superficialitat innòcua les pràctiques culturals que sustentaven la diversitat.

La dictadura franquista ens ha deixat un considerable bagatge cultural, ben vigent per exemple, en costums i rituals festius avui acceptats com procedents dels temps immemorials en què, moltes vegades, la imprecisa memòria popular situa l’origen de les tradicions…

El franquisme va suposar un retorn a visions del món d’una societat preindustrial on la religió impregnava les actuacions de les persones i de la comunitat, en que el poder era atorgat per la divinitat –Franco també era «caudillo por la gracia de Dios»– i en què els comportaments socials s’ajustaven a les imposicions del poder polític i d’una moral catòlica definida des de la jerarquia. I va tolerar, sinó acceptar, aquelles interpretacions fossilitzades de la cultura popular que la despullaven de tota funció que no fos un mer record romàntic d’un passat imaginat.

Entre els molts oblits de la mal anomenada transició política –el règim del 78– hi ha el de reflexionar sobre fins a quin punt determinades pràctiques culturals o festives ben vigents són hereves de la societat de la postguerra, malgrat hom pugui emmirallar-se en el record de costums centenaris. O com han passat dècades des de la mort del dictador i seguim descobrint –a vegades, comencem a descobrir– una cultura popular obrera, lliurepensadora i laica que va florir als nostres pobles fins al trauma de la Guerra Civil, obrint camins diversos a la interpretació del món, des del coneixement científic i la reivindicació de la justícia social. Una cultura popular que el franquisme va tenir bona cura d’esborrar i substituir per un folklore de les aparences.

Jordi Martí i Aleix Cardona, a la presentació de la revista al local de Carrutxa, aquesta tarda

En aquest context, publicacions com la del darrer número de la revista Caramella són necessàries i contribueixen a omplir el buit encara massa gran que resta a l’entorn de Franco i la cultura popular.

Per saber més de les impostures i les escletxes del règim, de la recerca de models alternatius al dirigisme de Coros y Danzas i al seu programa d’homogeneïtzació espanyolista, de com la Patum va ser utilitzada com a mostra folklòrica d’exaltació del règim, com el ritual de la festa fallera va canviar a partir de 1939, amb actes que encobrien clares manifestacions politicoideològiques, com les presentacions de les falleres majors de València. Però també com Franco va cremar en una falla impulsada per l’exili republicà, a Perpinyà, el 1946. La revista inclou, a més, l’edició facsímil del llibret de la falla plantada pels valencians, amb el lema «Cremem a Franco». I de la presència de la figura del  dictador en les celebracions falleres posteriors a la seva mort.

La revista ens parla de la poesia popular contra Franco, de la crítica i la sàtira en les gloses i versets cantats o de la permissivitat del règim davant formes d’expressió oral que considera inofensives, com les cançons nadalenques, o de la construcció d’un gènere, barreja de cuplets d’abans de la Guerra amb la copla , amb girs flamenquistes i nous tòpics de cant i de ball elaborats per al consum i per al turisme.

Tot plegat, un bloc monogràfic en absolut exhaustiu però prou interessant que es complementa amb altres entrevistes i reportatges sobre música i cultura popular, i que encapçala el record al recentment desaparegut Jordi Fàbregas. Amb aquest bloc monogràfic que tanca una entrevista d’absoluta actualitat, a Jordi Borràs i Miquel Ramos, sobre la batalla cultural i les xarxes, prioritats actuals del neofeixisme rejovenit.

Publicat dins de cultura popular, memòria | Deixa un comentari

Què podem fer amb els refugis antiaeris?

Moltes ciutats i poblacions de la rereguarda republicana foren castigades pels bombardeigs de l’aviació al servei de Franco durant la Guerra Civil espanyola. En el cas català, les més properes a la costa es trobaven a l’abast dels bombarders italians amb base a Mallorca, tot i que també ho foren pels alemanys des de l’interior a mesura que avançava la guerra. Reus n’és un clar exemple, amb prop d’un centenar d’atacs documentats des de la tardor de 1937 –encara que abans ja havia estat bombardejat, el municipi, un parell de vegades– fins al 15 de gener de 1939, dia en què les tropes franquistes van ocupar la ciutat.

Les limitacions de la defensa militar, derivades en bona part de la impossibilitat de preveure els atacs –el radar era encara un secret militar britànic– deixaven la població civil en una situació d’indefensió que només van poder pal·liar les actuacions de defensa passiva, és a dir, la construcció de refugis antiaeris per a salvaguardar les persones.

Se’n van fer centenars, en moltes poblacions, impulsats pels consells municipals o per iniciativa del mateix veïnat. En el cas de Reus, divuit grans refugis públics –planificats amb temps–, que havien de poder acollir la totalitat dels habitants de la ciutat, però també més de vuitanta bastits per iniciativa del veïnat d’un carrer, de les persones que treballaven en un taller, magatzem o servei…, als quals cal afegir un nombre indeterminat de refugis construïts en els masos i masets del municipi, o en termes veïns, com Castellvell, Cambrils, Vila-seca o Tarragona, on van acudir a refugiar-se moltes famílies de la ciutat.

A Reus, l’estudi d’aquestes construccions i de les vivències associades als bombardeigs rep un impuls als anys noranta del segle passat. El 1997, amb motiu de les obres de remodelació de la plaça del Mercadal, es va obrir temporalment l’accés al refugi que hi ha al seu subsòl i es va fer una exposició a l’Arxiu Municipal. Posteriorment, el 2007 es va redescobrir el de la Patacada, constatant el seu excel·lent estat de conservació. Aquest dos refugis públics són els que es poden visitar en l’actualitat, tot i que només el de la Patacada de forma continuada, gestionat des del Museu de Reus. Paral·lelament, es desenvolupa una investigació –sempre oberta– sobre el període dels bombardeigs, a partir del considerable volum de documentació municipal conservada a l’Arxiu, de nombroses entrevistes a persones que van viure aquells moments i d’altres fonts, com la premsa o la memòria personal escrita. Entre altres iniciatives de divulgació, es publicà el treball d’Ezequiel Gort i Salvador Palomar, Viure sota les bombes. Els bombardeigs a Reus 1937-1939,dins les publicacions de l’Arxiu Municipal, i s’elaborà una exposició itinerant, Reus sota les bombes, que va recórrer els centres cívics i diversos centres educatius de la ciutat. A més, els bombardeigs sobre Reus han estat objecte de nombroses conferències i jornades monogràfiques. El 2008 es va ubicar una placa a la plaça de Prim, en un indret on es conserven rastres de la metralla que va afectar els edificis, en record de les víctimes d’aquells atacs.

El cas de Reus no és una excepció i, en els últims anys, són diverses les poblacions on s’ha recuperat la memòria dels refugis antiaeris i s’han habilitat físicament algunes d’aquestes construccions per a ser visitades pel públic.

L’estudi i conservació, si escau, d’aquests espais patrimonials, testimoni d’un període de la història prou recent, és un repte de present i cal reflexionar sobre el seu ús en el futur.

De bon començament, és clar que cal documentar-los tots, tant com sigui possible, a partir de les restes físiques, en les seves característiques arquitectòniques, però també d’altres fonts documentals i de memòria oral. És evident que la biologia determina, però el recull de vivències, transmeses a altres generacions és útil per a contextualitzar l’ús de cada construcció i personalitzar-la dins el conjunt. Sobre la seva conservació, cal considerar-ne la propietat i constatar el seu ús posterior, amb diverses finalitats. En tot cas, quant a Reus, l’existència de dos dels gran refugis públics –el del Mercadal i el de la Patacada– en molt bon estat de conservació representa un excel·lent punt de partida per a treballar sobre el temps de la Guerra Civil, un tema prou ampli que exigeix sempre seleccionar en funció de les característiques del públic: edat, formació acadèmica…

En la recuperació de la memòria històrica:

— La Guerra de 1936-1939: la revolta militar contra el govern de la República, el suport del feixisme italià i el nazisme alemany a Franco, amb tropes i, sobretot, amb l’aviació, front al suport limitat que representaren les Brigades Internacionals i el condicionat suport soviètic, les fases del conflicte…

— El refugi com a espai per a explicar els bombardeigs: l’ús de l’aviació com a arma de la guerra total, els atacs de l’aviació italiana des de Mallorca, les limitacions de la defensa militar, la defensa passiva, les característiques del refugi…

— La situació de la població no combatent durant una guerra: la resposta del veïnat per a la construcció de refugis, l’autoorganització de la població, la vida quotidiana sota l’amenaça constant de les bombes, l’impacte dels bombardeigs en la rereguarda sobre la moral dels soldats al front…

En la reflexió sobre el present:

— El model de guerra total, en què qualsevol persona –en qualsevol indret del territori en conflicte– pot ser un objectiu i els atacs a la població no combatent formen part de l’estratègia militar, que és plenament vigent.

— Les persones refugiades: les guerres provoquen inevitablement el desplaçament de la població no combatent a la recerca de llocs més segurs, a indrets més o menys llunyans, massius, de la canalla –avui en diríem menors no acompanyats­– i també, com en el cas de Reus, de famílies senceres amb motiu del trasllat de les indústries de guerra, amb les necessitats d’acolliment i els contrastos culturals que comporta. En aquest àmbit es pot fer referència també a l’exili del final de la guerra.

En l’experiència del Museu de Reus hem adaptat el discurs a diferents nivells, començant amb escolars del primer cicle de primària, per als quals la guerra és un concepte ben conegut, però no s’entra en absolut en les circumstàncies històriques concretes. En aquest sentit, hem desenvolupat, amb bons resultats, visites en col·laboració amb escoles, a partir de contes que fomenten la cultura de la pau —per exemple, Si tingués la màgia d’un mag—, tot incidint en el fet dels refugiats…

Capacitat d’organització de la població civil i visió d’una rereguarda molt més organitzada del que els anys del franquisme han presentat.

L’ús de de la memòria personal, amb exemples concrets, permet connectar el públic amb les vivències, alhora que amb el coneixement dels fets. En aquest sentit, és important constatar com les aportacions de testimonis –viscuts, fa uns anys, i cada cop més de segona o tercera generació, a partir de les pròpies activitats– són un component prou interessant que ha generat aportacions d’història oral prou interessants.

Finalment, el fet que el refugi sigui un espai de memòria l’ha fet referent de commemoracions ciutadanes com la recent del Dia Internacional de Record de les Víctimes del Nazisme, el 5 de maig.

[Comunicació presentada a la taula rodona «La memòria dels refugis antiaeris», dins Recercat, jornades de recerca i cultura local dels territoris de parla catalana. Tortosa, 7 de maig de 2021]

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Els internacionals que van morir al Priorat

En  una nova publicació Josep Munté ens apropa als voluntaris internacionals que van morir a la comarca del Priorat durant la guerra de 1936 a 1939.

A mesura que vas llegint, a tall de lúgubre desfilada, es fa inevitable un cert desassossec, pensant que darrera cada nom hi havia una vida, uns ideals… Un excel·lent treball de documentació reuneix la relació de persones, massa joves, que van deixar els seus països d’origen per venir a morir a casa nostra. Des d’Europa: Alemanya, Anglaterra, Àustria, França, Finlàndia, Gal·les, Hongria, Montenegro, Noruega, Països Baixos, Polònia, Romania, Suècia; o des de l’altre costat de l’ocèa, els Estats Units, sense oblidar aquells que reivindicaren la pertinença a la nació jueva. Històries conegudes en part com la de John Cookson o Clarence Kaitlin i algunes molt emotives, com la de Fernando Iaffa, que no va morir en el conflicte, però que va voler que les seves cendres reposin amb les dels seus companys al «Chabola Valley», entre Marçà i la Torre de Fontaubella, la vall de les barraques on instal·laren el seu campament els brigadistes.

Notícies de morts accidentals i monuments efímers, com el dedicat a Gerszon Rotholc. Notes biogràfiques que ens permeten copsar la diversitat de procedència i d’ofici dels brigadistes:  paletes, serrallers, escriptors, fusters, militars d’ofici… disposats a lluitar i a perdre la vida per oposar-se a una amenaça que afectava el món, el feixisme.Lluitadors que no vingueren a fer turisme, ni a gaudir del paisatge no de la gastronomia, que es van relacionar amb la població local i, en algun cas van establir vincles afectius.


Al Priorat hi ha nombrosos indrets de memòria, on —més enllà de les evidències físiques– hi ha el record d’allò que hi va passar. El mateix Josep Munté n’ha fet un exhaustiu recull en una publicació, també recent, Espais de la batalla de l’Ebre al Priorat (Tarragona: URV, 2020). Amb aquest nou llibre, d’edició acurada, amb fotografies localitzades de diferents arxius i publicacions i un treball rigorós de documentació, Josep Munté ens convida al record i a l’homenatge. A recórrer la geografia propera i a no oblidar que, malauradament, el feixisme no ha desaparegut.

Josep Munté i Mateu,
Els nostres brigadistes. Els voluntaris internacionals morts al Priorat
Edició de l’autor, 2021

Publicat dins de les idees, memòria | Deixa un comentari

Feina feta no fa destorb

Avui, l’avi de les nostres filles fa noranta anys, que no és poca cosa. Es diu Isidre Fonts i Masdéu, i als que el coneixeu, o en sabeu de la seva trajectòria, no cal que us expliqui gaire res més.

Nascut a la Selva del Camp, poeta des de la joventut, impulsor dels aplecs de Paretdelgada, llibreter durant molts anys a la llibreria Gaudí de Reus ―coneguda com ca l’Isidre per moltes persones de la ciutat i de la comarca―, un punt de referència de l’antifranquisme local. L’Isidre, dinamitzador de la celebració de la diada de Sant Jordi a la plaça del Mercadal i de no poques parades militants de llibres en poblacions de l’entorn, activista de la cultura i de la memòria popular: la dels vençuts, la de les persones menys conegudes que no es van rendir i la d’aquelles que van recomençar…

Suposo que podria parlar força més del seu compromís social i polític, o de les seves vivències de lluita, algunes compartides des de fa bastants anys. Sempre em costa, però, parlar de «personatges» quan són persones molt properes. I tampoc cal que us ompli ara de detalls i anècdotes que van de dinars d’estiu al Florida a moltíssims cafès a casa de l’Isidre i la Maria –mentre la Montsant es feia gran–  i de mobilitzacions per reivindicar la identitat comarcal; d’intents frustrats de construir la unitat popular en l’àmbit municipal, des de baix i des de les esquerres ―d’això en fa 35 anys, no us penseu― o de la seva participació incansable, en temps prou més recents, en les acampades al Mercadal. I també com a primer president d’una entitat sense presidències com és Carrutxa…, i moltes coses més que em deixo al calaix o que ja he explicat quan he considerat necessari.

.

L’Isidre, a la presentació del llibre sobre els aplecs de la Selva, al febrer de 2020

Afirmar que l’Isidre Fonts és una persona cabdal per entendre la meva pròpia experiència vital em sembla obvi. Potser en el meu pensament polític hi ha una barreja de l’independentisme social de l’Isidre i l’anarquisme del Ramon. Però posats a destacar un aspecte del seu pensament ―que assumeixo totalment com a llegat― esmentaré la insatisfacció crònica: amb l’evolució del país, amb la superació de la rèmora del franquisme, amb la construcció de noves formes de fer política al servei de les persones, amb la memòria del passat, fent crítica punyent als seus… Una insatisfacció permanent que, lluny d’esdevenir bloqueig o de justificar l’abandonament, sempre ha acabat, després de moments de desànim i cansament, essent motor de noves iniciatives.

Per tant, avui, als noranta anys i amb els condicionants que imposa una pandèmia mal gestionada ―un exemple més del que suara esmentava― pels nostres polítics, només puc dir-li que feina feta no fa destorb. I que déu n’hi do la feina que ha fotut. I que continuarà fent-ne, encara que sigui conspirant idees al pati de casa.

I que continuarem tenint-lo com a referent, amb aquesta insatisfacció ja no crònica sinó constant que, a cops, ens porta a pensar que res no ha canviat però que, malgrat tot, ens engresca a continuar lluitant per canviar-ho tot.

Per molts anys, Isidre.

Publicat dins de les idees, personal | 4 comentaris

Testimoni de la presència dels llops a Montsant

A l’exposició «La feina que no es pot deixar. Pastors a Montsant» es mostren diversos exemplars de collars de gos, emprats per protegir, antany, els gossos que defensaven els ramats dels atacs dels llops. L’exposició es pot visitar a la seu del Parc Natural, a la Morera, fins al 3 de juliol.

Collar de defensa de gos, conservat al Mas Gregori (Porrera)
Fotografia: Montserrat Solà

Els últims llops de Montsant van ser exterminats a finals del segle XIX. L’animal fou objecte d’una persecució secular, especialment intensa en algun períodes, pels danys que podia comportar als ramats i que la llegenda s’encarregava d’amplificar. De fet, hem escoltat explicar que es deia que en poblacions com Albarca o la Morera els llops corrien per arreu, que s’emportaven les criatures dels pobles i que hi havia diverses mesures, des d’arrossegar la faixa, encendre fogueres o portar un objecte lluent fins a tocar una trompeta, per espantar-los i evitar els seus atacs.

Jaume Estella, secretari de l’Ajuntament d’Ulldemolins al segle XIX, transcriu actes municipals de la població i anota que el 1558:

«Muchos eran los lobos que había en este país y como se pagaba a razón de un sueldo por lobo que se presentaba al Jurado, lo mismo vivo que muerto, en este año se pagaron veinte y dos sueldos por otros tantos lobos presentados.»

Ramon Violant i Simorra, a l’Etnografia de Reus i la seva comarca, explica que «quan encara hi havia llops a la comarca, cada ramat anava acompanyat del seu gos de gira (Ulldemolins) o ‘gos gros del bestiar’ –citat alguna vegada en les ordinacions– o mastí. Anaven arreats amb un collar de ferro, de ganxos o grapes molt afilats, un exemplar del qual conserven encara els amos de cal Roig d’Ulldemolins –forjat, segurament, al mateix poble, a mitjan segle passat. El duien per defensar-se de les escomeses d’aquells carnissers, els pitjors enemics del bestiar i dels pastors».

.

Detall del collar d’Ulldemolins
Ref. MR 348

Aquest collar, que forma part en l’actualitat del fons dels Museus de Reus, porta efectivament un paper apegat on es pot llegir: «Collà defensa. Fins a 1890 que foren exterminats, los llops donaven a entendrer als remats y corrals. Si bé en ínfim nombre feyen niu per Montsant […] per defensar els mastins guardadors dels remats de les escomeses que tenien ab los llops, los hi aplicaven aquesta mena de collars. Aquest probablement fou forjat a mitj segle dinou.»

Segons la memòria oral del poble, l’últim llop va ser mort a les Creus Velles –indret que rebia aquest nom perquè hi anava el viacrucis–, al camí de Prades.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

El moro, de personatge folklòric a qualificatiu racista

La figura del moro és molt present a la nostra cultura popular: protagonista de contes que ens transporten a terres llunyanes on les catifes volen o de rondalles ubicades en imaginats temps medievals, referent de construccions arquitectòniques bastides en temps immemorial, present en les celebracions amb balls que recorden antics enfrontaments, imatge exòtica de recurs per a disfresses de Carnaval…, els moros són, en definitiva, els altres a la nostra tradició popular.

Geogràficament, el concepte abasta un territori amplíssim: s’aplica tant als habitants del Magreb –d’aquí vindria el nom– com als turcs, als pobles de l’Orient Mitjà i a d’altres encara més llunyans, tots associats a la religió musulmana.

La història d’enfrontaments —des de la lluita per la dominació del territori en temps medievals fins al control de les rutes marítimes— fins al segle XVIII o les guerres colonials del XIX pel control europeu dels territoris africans han deixat una forta petjada en la nostra cultura.

Més enllà d’afirmar que el moro és, sens dubte, l’altre per excel·lència, la categoria és absolutament imprecisa. «Nosotros, los moros, no sabemos dónde empieza y termina lo moro, tampoco cómo se es moro ni cómo se deja de serlo. Sin embargo, cualquiera que esté leyendo esto sabe qué es un moro, tiene una idea clara y podría, incluso, dibujarlo», expliquen Ainhoa Nadia Douhaibi i Salmia Amazian. I és que, efectivament, el moro és una construcció social, una diferenciació secular —ara categoria— que agrupa pobles i cultures diversos amb trets diversos, agrupats pel color de la pell o la pertinença a un món àrab i/o musulmà, una altra construcció colonial de límits imprecisos però prou útil per a la geopolítica europea, com afirmen les mateixes autores.

Gegant moro de Reus, figura del voltant de 1800

Entre l’exotisme dels contes i el record del conflicte, la figura del moro ha estat idealitzada o temuda. Llegendes com el salt de la reina mora de Siurana perpetuen el record d’una dominació feudal musulmana –aquesta fou terra de moros– que queda molt lluny en el temps. En podeu trobar a Llegendes de moros i cristians (2003), entre moltes altres publicacions. Més recents en el temps són algunes construccions de vigilància i defensa vora el mar –moros a la costa!–  i les narracions de pirateria i d’atacs a les poblacions del litoral, o la poc coneguda història de la balandra corsària Misericòrdia, finançada pels comerciants reusencs, a finals del segle XVIII. Encara més propers són els testimonis orals que les últimes generacions han anat transmetent sobre les guerres colonials a l’Àfrica des de la segona meitat del segle XIX o sobre el paper de les tropes marroquines emprades per Franco a la Guerra Civil.

A les festes, tenim balls de cavallets i de galeres, de moros i cristians, relats de pirateria, com el Ball de Marcos Vicente, o de cavallers que tornen de la guerra contra els moros, com el de Mossèn Joan de Vic. La llista de representacions festives seria molt llarga. L’exposició Ballar el moro (2014), presentada per primer cop al II Congrés de Balls Parlats, a Tarragona, o les actes del congrés La dansa dels altres aporten una considerable informació sobre aquest conjunt de manifestacions. Tenim gegants moros, des de fa segles, en viles i ciutats. I, per Carnaval, disfressar-se moro és un recurs prou a l’abast.

En el present, però, les persones procedents o amb orígens familiars a l’altra riba de la Mediterrània han esdevingut part de la nostra vida quotidiana. I, sense la llunyania que propicia l’acceptació de l’exotisme, els tòpics i les imatges folklòriques, o els records de passats llunyans o recents, esdevenen recança; i la por a la diferència, arma política.

Els mites i les mentides històriques continuen ben presents a la nostra societat: és absolutament habitual que es parli de la reconquesta cristiana medieval, idea que va impregnar l’ensenyament durant dècades i un dels pilars del nacionalcatolicisme franquista. Apareixen noves llegendes urbanes, rumors contemporanis adreçats a fomentar el rebuig vers les persones migrades o l’odi contra tota aquella que per aparença o indumentària s’hi associa, encara que hagi nascut a la pròpia ciutat. S’oblida que totes les religions han generat fanatismes i violència —«Totes les doctrines comencen amb uns màrtirs i acaben amb una inquisició», afirmà Joan Fuster. Es mesura l’altre en funció de la seva posició social: no és el mateix ser un turista àrab o un jugador de futbol que que venir a treballar a la verema o a collir fruita. I el concepte de moro, més enllà de les definicions de diccionari, esdevé insult en boca de racistes i xenòfobs.

Ens podem preguntar fins a quin punt la presència del moro en l’imaginari col·lectiu té algun paper en la construcció de l’altre en la societat actual. Certament, la distància geogràfica i temporal és inherent a la majoria d’aquests personatges festius, que apareixen representats segons un models tòpics no necessàriament propers a cap realitat passada o present.

El moro folklòric del passat, com els dracs o els diables, pot ser reconegut i representat. Són màscares o carcasses, són personatges de fantasia literària. En aquest sentit, potser no cal deixar d’explicar rondalles ni llegendes ni tampoc canviar la toponímia. No ens cal deixar de ballar per festa major. Això sí, hem de treballar perquè en la composició social dels nostres grups festius no hi hagi fractures culturals. Que tothom hi participi i hi interpreti el paper que li abelleixi.

Però, alhora, hem d’entendre que el que avui és llegenda i joc festiu en algun moment fou eina d’adoctrinament, de canalització de les pors o de generació d’odi. Perquè la cultura popular no és neutra ni innòcua. La cultura popular ha propiciat la transmissió de mites i creences que sustentaven la desigualtat i justificaven la injustícia. I en el present, la difusió de nous relats llegendaris sobre les persones immigrades o d’imatges simbòliques –moro, musulmà, terrorista– no s’atura.

No es el mateix emprar moro com a categoria genèrica que s’aplica a persones diverses: homes i dones de diferents generacions, nascudes al Magreb o a Catalunya, de llengua àrab o amazic, creients, més o menys practicants o no, d’ideologies vàries… Un qualificatiu genèric que serveix per a construir ara mateix una comunitat a la qual atribuir suposats comportaments col·lectius que afecten a tots els seus membres. Ho exemplifica prou bé l’escriptor Saïd el Kadaoui a Radical(s) (2020) quan parla de la seva pròpia experiència després dels atemptats de Barcelona.

Publicat dins de cultura popular | 2 comentaris