Del mort i de qui el vetlla

finsaqui

Amadeu Carbó i Jordi Cubillos,
Fins aquí hem arribat. Què fem i com celebrem el darrer adéu
Barcelona: Ed. Morera, 2018
Col·lecció l’Ermità, 6

Ara que s’apropen les diades de començaments de novembre —Tots Sants i el dia de Difunts— celebracions, a la nostra cultura, dedicades al record dels avantpassats, és del tot adient reflexionar sobre la importància cultural d’un fet que impregna necessàriament totes les tradicions culturals: la mort.

Inevitable per a tota la humanitat, les creences en un més enllà, el comiat i els rituals que afavoreixen el trànsit, però també l’acompanyament als vius i la necessitat de redefinir els lligams dins la comunitat després de la pèrdua, han generat un ampli ventall de costums que canvien amb el temps i la percepció que cada societat té de la mort.

Apropar-se a un fet tant cabdal i complex, des d’una òptica divulgativa, és el que ens proposen Amadeu Carbó i Jordi Cubillos en aquesta publicació de la col·lecció L’Ermità. «Un llibre original, valent, curiós i, fins i tot divertit, que ens parla sense complexos sobre què fem i com celebrem l’últim adéu.»

Un treball que ens apropa a la cultura de la mort i la seva iconografia, els costums relacionats amb els difunts i les commemoracions dedicades als avantpassats, la literatura i el teatre popular, el patrimoni artístic… sense defugir els canvis que genera la globalització i la laïcització de la societat actual, que han fet aparèixer noves pràctiques culturals com el necroturisme. O el debat, prou actual, entre la celebració de la castanyada i el Hallowen.

Una publicació assequible, amable, que motiva a reflexionar i potser a repensar alguns aspectes de la nostra relació amb la mort, farcida d’exemples singulars i curiositats —com la d’un enterrament festiu a Porrera, amb diables— que la fan atractiva i útil en una societat que té una marcada tendència a defugir, sinó amagar, la mort com a fet quotidià.

I és que en un present on la mort com a conseqüència de fets excepcionals, com els accidents catàstrofes o guerra, és notícia diària, però que allunya la seva presència més habitual en l’esdevenir de la comunitat, cal parlar més de la mort i de l’inevitable comiat de les persones properes. En una societat que abandonant —pretesament— els referents religiosos que havien aportat confiança als nostres antecessors sobre que podien esperar del més enllà, per generar un ventall d’universos fantàstics basats en altres nivells d’existència, cal conèixer quin és el llegat cultural vinculat a la mort.

El dimecres 31 d’octubre, a 1/4 de 8 del vespre, podrem parlar amb els autors en la presentació que tindrà lloc al local de Carrutxa (Travessera C/ Nou de St Josep, 10).

 

Anuncis
Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El refugi del Mercadal

Aquest cap de setmana passat, amb motiu de la celebració d’una nova edició de «Reus Ocult» s’ha pogut visitar el refugi antiaeri de la plaça del Mercadal. És una excel·lent notícia. Aquest ha estat un espai poc conegut que només s’havia obert em comptades ocasions i que, com el refugi de la Patacada, motiva l’interès de la població per conèixer com la ciutat va resistir els atacs de l’aviació franquista durant la Guerra Civil.

El Mercadal durant la Guerra Civil

És un dels refugis públics, bastit a partir de 1937 —formalment, les obres van començar el 30 d’octubre— amb una entrada original des del vestíbul de la Casa de la Vila i una altra des del soterrani del Gaudí Centre, on una galeria de nova construcció comunica amb les escales originals que sortien al mig de la plaça, prop de la cantonada del carrer de Monterols amb el de la Galera. La seva construcció va durar un any.

Aquest refugi té problemes d’inundació, ja en el moment de la seva construcció. Una persona que el va fer servir de xiqueta, encara m’ho recordava enguany: «aprop de l’Ajuntament estava ple d’aigua i hi havia unes fustes perquè t’inundaves, estava ple d’aigua». Per aquesta raó, el refugi no es va excavar a tanta profunditat com altres refugis de la ciutat i, per tal de fer-lo més segur, tota la terra que es va treure del subsol, en la construcció de les galeries, es va deixar al damunt de la plaça, protegint l’estructura.

Tant de bo aquestes visites es puguin repetir aviat. Certament, la  ciutat va destacar en el transcurs de la Guerra Civil pel treball d’autodefensa que va suposar la construcció de refugis. Encara avui se’n conserven uns quants, la majoria en masos o ubicats dins de finques particulars, de difícil accés. Amb tot, els refugis públics de la Patacada i del Mercadal són un testimoni prou fefaent dels temps difícils que va viure la població no combatent sota les bombes de l’aviació franquista.

Publicat dins de memòria, patrimoni | Deixa un comentari

Preocupacions festeres

Com a fester —en el sentit de persona que participa a la festa— em preocupa força l’evolució de les festes majors reusenques. Suposo que dir això és anar contracorrent, perquè les festes són un èxit, un esclat de llum, color i sons —o sorolls— diversos, com s’encarreguen de destacar els titulars de premsa, una mostra fefaent de la vitalitat de l’associacionisme reusenc… amb un seguici que no para de fer-se més gran, o més petit, si comptem amb la reducció a mida infantil de balls i figures. Amb uns carrers i places —comptades— plenes de famílies amb la canalla que gaudeix veient els gegants i la varietat del nostre bestiari festiu.

Em preocupa la festa, el model de festes majors que tenim, perquè l’he vist consolidar-se i créixer a partir d’uns referents històrics, amb l’esforç voluntari de moltes persones. Després de l’esclat cultural que van suposar els darrers anys del segle passat i els primers de l’actual —només cal anar comptant el reguitzell d’aniversaris que celebrem cada any— que va sotregar la festa, per fer-la més oberta i participativa, l’impuls de renovació sembla que s’ha aturat.

I no vull dir que no hi hagi dotzena i mitja de nous projectes de balls, bèsties i altres propostes en curs, més o menys definits. Això no em preocupa —o potser sí, però aquest tema el deixo per un altre dia— tant com el fet que la festa sembla que es tanqui i es conformi en l’aparença d’èxit.

Parlo de tancament geogràfic: tota la festa passa als mateixos carrers i a les mateixes places. I no és que proposi encendre la tronada al passeig Mata o fer passar la professó de Sant Pere pel barri del Carrilet. Els recorreguts històrics són històrics, però constitueixen una mínima part dels itineraris de la festa.

Lligat a aquest tancament geogràfic sembla que n’hi ha un de conceptual. Després d’anys de reivindicar el carrer, sembla que l’única alternativa possible sigui passejar-s’hi amb un got a la mà seguint un grup de música. Em cansa aquest model d’acte popular de vermut, txaranga i —si s’escau— una o més figures de la imatgeria local. La Festa Major sembla la setmana santa en què cada confraria ha de sortir a fer la seva professó —més o menys semblant— pels mateixos indrets i ja ben bé no queden dies. Una mica més d’imaginació no aniria malament.

I em preocupa la incidència que les festes majors tenen en la societat reusenca. Una part de la població la viu intensament, algunes persones encara més intensament. Una altra part la viu com una cosa de canalla. Surten al carrer, —àvies, avis, pares, mares, tiets i tietes…— perquè les criatures gaudeixin de la festa, perquè han viscut la festa de tota la vida i perquè l’escola ha fet una extraordinària tasca de difusió… també hi ha persones que ni veuen ni viuen la festa, per raons laborals o perquè ni la coneixen o consideren que no és del seu interès.

Convindria fer una reflexió sobre a quin públic arriba la festa, què mou i a quines persones a participar en els diferents actes. Un fet sembla clar: més enllà de l’àrea de confort —per emprar una expressió de moda— on es mou el programa, l’ambient és inexistent. A quatre minuts de rellotge del Mercadal diferenciar entre un dia de festa gran i un diumenge qualsevol, costa.

Són reflexions per al debat. No hi ha dubte que en l’actual model de festa hi ha moltes aspectes positius i que han anat sorgint iniciatives interessants. Però convé no adormir-se.

Al començament he aclarit que m’anava fester en el sentit humà. A Mallorca els festers són les teieres i, personalment, no vull cremar res ni a ningú. Ans al contrari, continuar treballant per la festa, tot intentant observar la realitat quotidiana.

Publicat dins de cultura popular, personal | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Els bombardeigs sobre els pobles de Montsant

Aquest estiu hem dedicat les pàgines de La Carxana a parlar, en bona part, dels bombardeigs que van patir les poblacions del Priorat, i específicament les que envolten la serra de Montsant, durant la Guerra Civil.

Atacs aeris que mai havia vist ni sofert cap població, en una guerra en que —per primer cop a Europa— l’aviació fou decissiva. Una guerra total en que qualsevol punt del territori i qualsevol persona podia esdevenir objectiu militar.

cornudella

Conferència a Cornudella, amb Ezequiel Gort

La publicació de La Carxana acompanya un cicle de conferències que hem anat fent per diverses poblacions, en col·laboració amb el Parc Natural de la Serra de Montsant, amb un notable èxit de públic, i que continuaran en els propers mesos, tot coincidint amb els vuitanta anys dels fets.

La fotografia de la portada ens mostra un detall de la façana de l’ermita de Santa Magdalena d’Ulldemolins, amb el campanar de cadireta d’on penja una campana —la part superior d’un obús reaprofitat— que ens recorda l’aniversari: el pas del front de la darrera Guerra Civil pels pobles de Montsant, entre finals de desembre de 1938 i els primers dies de gener de 1939. A les ermites de Montsant hi ha diversos projectils reaprofitats com a campanes, però hem triat aquesta perquè enguany es commemoren els 500 anys del naixement de Jaume Amigó, ulldemolinenc, impulsor de les primeres obres renaixentistes de Catalunya.

carxana22.jpg

La revista parla dels bombardeigs que van patir diverses poblacions de Montsant durant la Batalla de l’Ebre —la Figuera o la Bisbal, sense oblidar Falset, Marçà i altres indrets— i en el moment del pas del front —entre altres, Albarca i Cornudella, però sobretot Ulldemolins— i de les seves conseqüències de mort i destrucció. I de molta por, de persones refugiades en coves i masos, de marxar a peu cap a no se sap ben bé on… I convé fer memòria perquè, de persones refugiades, avui n’hi ha moltes. I molt properes.

Com que de revistes en paper en queden poques, us deixo aquí el pdf de l’article per si és del vostre interès:

bombesmontsant

Publicat dins de memòria, publicacions | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

25 d’agost de 1973

 

ciprianomartos

Un 25 d’agost fou detingut, a Reus, Cipriano Martos Jiménez. Quinze dies abans havia repartit fulls a Igualada, signats per l’Organització Sindical Obrera, amb altres dues persones. La Guàrdia Civil els aconseguí localitzar perquè un testimoni identificà el vehicle amb que es van traslladar des de Reus. El 17 de setembre, Cipriano Martos va morir, incomunicat i vigilat, a l’Hospital de Sant Joan, després d’haver estat torturat a la caserna de la Guàrdia Civil i agonitzar durant durant més de dues setmanes.

No repetiré aquí la crònica d’aquells dies i us recomano el llibre de Roger Mateos, Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista (Ed. Anagrama, 2018), una lectura del tot indispensable per apropar-nos a les circumstàncies de la seva mort, però també —i no menys important— a la seva vida, a l’emigració des de terres andaluses, a les condicions de vida d’una classe treballadora que maldava per trobar un futur. Per saber de la seva militància comunista, intransigent amb les renúncies des de l’esquerra que s’albiraven amb la decadència del règim franquista i, alhora, ingènuament confiada en una avantguarda revolucionària que havia de mobilitzar les masses. Cipriano Martos és més conegut per la seva mort —i encara molt poc, en comparació amb altres antifranquistes executats en aquells anys— que per la seva trajectòria humana.

De Cipriano Martos s’ha explicat la seva militància al PCE (m-l) i al FRAP, el posicionament ideològic d’aquesta organització, de l’ús dels anomenats còctel molotov i el seu paper en les mobilitzacions dels últims anys del franquisme en vida de Franco. I convé recordar que en definitiva va ser detingut per repartir papers que expressaven unes idees i cridaven a la lluita social.

El franquisme, diem-ne també feixisme, fou un règim assassí de començament a final: des dels bombardeigs sobre la població no combatent, amb la finalitat de sembrar el terror a la rereguarda, als experiments de l’aviació sobre pobles sense cap interès militar o als metrallaments de les columnes de refugiats civils que fugien del front. Dels afusellaments nocturns sense judici o després de farses judicials sense cap mena de garanties, a les execucions d’opositors que van anar succeint-se fins a poc abans de la mort del dictador. Dels morts de la resistència rural i urbana a totes aquelles persones que van deixar la pell en accions de protesta, en mobilitzacions sindicals, repartint propaganda o escrivint llibertat a les parets… els exemples són massa nombrosos.

Una altra lectura recomanable, en aquest sentit, és la del treball també recent de David Ballester, Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya 1964-1980 (Universitat de València, 2018), on hi trobareu a Cipriano Martos, però també a altres víctimes de la violència institucional i parainstitucional durant els darrers anys del franquisme i l’anomenada Transició.

De la mort de Cipriano Martos en fa 45 anys, un període en què potser ens hem acostumat massa a creure que hi havia llibertat d’expressió, que les idees es poden manifestar lliurement, que repartir papers pel carrer defensant unes opcions polítiques o cridant a la mobilització ciutadana entrava dins la més absoluta normalitat democràtica. Si més no, a Catalunya, malgrat el que vivia Euskadi i malgrat els continuats exemples de repressió sobre l’anarquisme, l’independentisme i els moviments alternatius. Ens han volgut fer creure allò que «sense terrorisme i violència, es pot parlar de tot».

Però avui constatem que escamots feixistes organitzats, amb el rostre cobert i armats, actuen amb impunitat contra aquells símbols que no els hi agraden, mentre exhibeixen descaradament esvàstiques i àguiles imperials, atemoreixen persones o provoquen amb violència, mentre que partits i mitjans de comunicació atien l’odi, amb manipulació i sense vergonya.

Aquest 17 de setembre —data que també ens recorda l’assassinat de dues persones a Reus, per les bombes franquistes— podem recordar Cipriano Martos com a militant antifranquista, vingut d’Andalusia com tant altres, que va viure un temps a la ciutat —al carrer Pubill Oriol— i que hi va morir de forma tràgica. Que mai s’han aclarit els fets i que els responsables han restat impunes. Però sobretot ens convé tenir molt present que el règim de 1978 —i el seu aparell judicial— és hereu de la dictadura, que el feixisme és cada cop més present en el nostre entorn immediat, com també ho és arreu d’Europa i que l’hem de combatre en tots el àmbits, des de la mobilització al carrer a l’educació.

Per això cal no perdre la memòria, recordar el passat, però mirant al present.

Publicat dins de les idees, memòria | Deixa un comentari

Una recerca sobre imatges de Cornudella

carncornudella

L’estiu de l’any passat , l’amic Miquel Saperas va trobar a les golfes de casa, a Cornudella de Montsant, un seguit de caixes amb molta pols, i vidres fotogràfics amb imatges de la vila i, en la seva majoria, retrats de persones. Una troballa que ha motivat una activitat en què la fotografia és el fil conductor d’una recerca sobre la memòria de la vida quotidiana, la festa i els esdeveniments, sense defugir el component emocional que té el retrobament amb el record del passat, els avantpassats i les persones que ja no hi són.

Aquest és un projecte participatiu, en la línia d’altres treballs de Carrutxa, que en algun moment ens ha desbordat per l’excel·lent resposta de la població.

De bon començament, es va fer una tasca de neteja dels negatius, dels anys 1920 i 1930, que han estat digitalitzats. A partir de les còpies digitals i de projeccions es va fer una presentació a Cornudella, el passat juny i durant l’estiu, s’han realitzat —i en farem d’altres— un seguit de sessions d’identificació, amb el veïnat de la població. Però, a més, han estat diverses les persones que ens han començat a portar els seus fons familiars, que anem digitalitzant al temps que apleguem dades i informació sobre les fotografies. Un treball d’equip que es complementa amb entrevistes i amb la necessària recerca documental i d’hemeroteca.

És obvi que moltes imatges s’ubiquen en l’àmbit dels esdeveniments familiars, principalment ritus de pas —primeres comunions o casaments— i en la voluntat de deixar testimoni, amb retrats, de les diferents etapes de la vida. Però n’hi ha moltes altres que ens mostren la vida al carrer i els esdeveniments públics: ball de plaça a la festa major, músics, viacrucis, professons… o fets històrics com la proclamació de la segona República.

Finalment, i no menys important, són les col·leccions de fotògrafs de la comarca que al primer terç del segle XX realitzen reportatges, editats com a postals, sobre la població i el seu entorn. Circulades o no, es conserven còpies a les cases.

En el conjunt d’imatges que hem aplegat destaquen les referents al Carnaval, una festa que històricament fou molt important a la població, pels seus balls i la diversitat de disfresses, però també per les mostres de literatura popular que ens ha deixat —sermons i testaments— o les escenificacions de la mort del Carnestoltes, que hem aplegat de testimonis orals. Un model de festa que es consolida al segle XIX a partir de la considerable activitat associativa existent a la població.

El carnaval cornudellenc va sobreviure a les prohibicions del franquisme, transformat en «Fiesta de invierno». Si els vidres fotogràfics localitzats l’estiu passat ens mostren moltes disfresses, infantils i d’adults, anteriors a la Guerra Civil, les aportacions del veïnat ens permeten documentar gràficament la festa durant el franquisme.

Retornar a la població els resultats d’aquest treball en què el veïnat participa de forma activa, ha de ser un objectiu inexcusable. En l’actualitat estem treballant en un projecte de difusió sobre el Carnaval, tot i que és evident que la recerca en curs possibilita altres propostes sobre indumentària, indústries locals, vida associativa i política… només per esmentar alguns temes.

Publicat dins de cultura popular, memòria | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Mossèn Roquer

roquer_brivalls

Imatge del llibre ‘El fet casteller al Priorat. Els Brivalls de Cornudella’ (Carrutxa, 2013)

«Qui també s’hi implica molt activament és el nou mossèn de Cornudella, Antoni Roquer, que ha estat destinat a la vila a començaments de 1977. Antoni Roquer és fill de l’Arboç, un poble amb una important tradició castellera. El seu avi ha estat casteller i ell coneix els castells de ben a prop. Des de la seva arribada al poble s’interessa per les activitats que s’hi duen a terme i ben aviat s’involucra amb els Brivalls, amb paraules seves ‘quan la colla encara anava amb bolquers’. Mossèn Roquer esdevindrà un personatge important a la vila, no només com a mossèn, sinó per la seva implicació cultural amb el poble. A la colla hi aporta l’experiència que potser hi manca en aquells primers moments. Forma part de la junta ocupant el càrrec de vocal i en les reunions dels primers anys, que per a molts són la seva primera experiència organitzativa, són molt útils els coneixements d’una persona no tant jove i amb més bagatge. […] Mossèn Roquer corregeix algunes de les cartes i textos, sovint escrits en un català que no s’ha estudiat a l’escola, que s’envien als diaris i a altres institucions per a comunicar les actuacions o la mateixa marxa de la colla. El mossèn també porta la camisa de la colla i, quan la seva feina li ho permet, assisteix a les actuacions, i en alguns casos fa mans a la pinya.»

Aquest text de David Pallejà i Alba Corbalán, un fragment del treball conjunt que vam fer el 2013 sobre el fet casteller al Priorat i els Brivalls de Cornudella, explicita prou bé l’estreta vinculació de mossèn Anton Roquer a la cultura popular.

I ben bé, no em cal afegir res més. Anton Roquer —nascut a l’Arboç, el 1932— ens ha deixat, a Reus, aquest 12 de juliol, i el seu pas per la ciutat també ha estat significatiu en l’àmbit de la festa. En el procés de recuperació  del costumari, amb el seu coneixement, esdevenint assessor ‘en afers religiosos’ de la Festa Major —com a tal, consta en els crèdits del llibre editat per l’Ajuntament de Reus  sobre la festa de Sant Pere, el 2009— O contribuint a la recreació d’antigues pràctiques, com el fet que l’Àliga balli a l’interior del santuari, per Misericòrdia. I fent observacions als estudiosos i dinamitzadors laics de la festa popular, posant en valor el ritu com a pràctica que es transmet de generació en generació.

No cal repetir que si avui les festes majors reusenques són el que són, recreació d’estructures centenàries amb renovats components, conservant pràctiques específiques, compartint espais entre la creença i el referent d’identitat, la vivència de la descoberta o el record, és gràcies a les aportacions que, des de diferents àmbit, han fet moltes persones. L’Anton Roquer n’és una.

I, com a millor homenatge, cada 28 de juny l’encesa de la teiera al carrer, mentre els pilars dels castellers saluden el consistori, continuarà precedint la cerimònia d’obrir l’armari que guarda la imatge, amb tres claus, a l’ofici de completes.  I el 25 de setembre, l’Àliga dansarà el seu ball solemne curt, en una tradició que pot semblar centenària però no ho és. Tot plegat, imatges d’una festa que es pot viure des de creences diverses i experimentar d’emocions pròpies i compartides.

aliga_roquer

PS: El ball de l’Àliga a la porta de la prioral ha estat el símbol del reconeixement del món de la cultura popular i de la ciutat a mossèn Roquer (14/07/2018)

Publicat dins de cultura popular, memòria | Etiquetat com a , | Deixa un comentari