Els rituals al voltant del foc

Ben entrat el segle XXI, el foc —de les fogueres a la pirotècnia— conserva i renova el seu paper com a creador de l’espai festiu, punt de trobada de la comunitat, generador d’espectacles efímers o factor de risc assumit per a jugar-hi. A l’entorn dels focs festius trobem costums i pràctiques que pouen d’antics rituals i de creences que corresponen a visions del món en el passat o que es reinventen en el present.

El IV Simposi sobre Focs Festius a la Mediterrània, que tindrà lloc al Centre de Congressos d’Andorra la Vella, del 22 al 24 de novembre d’enguany, té com a proposta de referència «Les simbologies i rituals del foc». La trobada continua així la tasca iniciada amb la convocatòria de Vic, el 2016, i que continuà amb les de Reus (2017) i Gandia (2018), aquest cop organitzada per la Societat Andorrana de Ciències, la Taula Nacional de Fallaires de les Valls d’Andorra, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Institut Ramon Muntaner.

Del passat a l’actualitat, el simposi vol tractar des de la presència de costums fins al calendari festiu, amb vinculacions a creences paganes o cristianes, a temes com la incidència de la declaració patrimonial de la UNESCO quant a les falles pirinenques en les diferents festivitats, el turisme o l’aparició de problemàtiques no previstes. També es vol incidir en el paper de l’associacionisme, que contribueix, amb la seva pràctica, al manteniment de les festes de foc.

La salvaguarda i reconeixement de les festes de focs, la presentació de recerques realitzades en els últims anys o la d’entitats, persones i publicacions, són àmbits d’aquesta reunió, que es complementarà amb propostes lúdiques i festives. La presentació de comunicacions és oberta fins al 14 d’octubre.

Nosaltres hi participarem un cop més. L’estudi de les festes on el foc és un component significatiu ha estat, i és, una de les línies de recerca permanent de Carrutxa. I encara més des del 2017, quan, a partir de l’organització del segon simposi, vam reforçar els nostres lligams amb altres associacions que treballen als Països Catalans i a Occitània en aquest àmbit. Entenem que jornades d’aquest tipus han de servir per a compartir coneixements i experiències que després es reflecteixen en les pràctiques locals.

Podeu trobar-ne més informació a:

IV Simposi Internacional Focs Festius a la Mediterrània. “Les simbologies i els rituals al voltant del foc”

Publicat dins de cultura popular, patrimoni | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Agost de 1979, la Palma per al poble

L’agost de 1979, ara fa quaranta anys, un grup de joves sortia al carrer per a reivindicar que el local d’estiu d’una societat reusenca històrica, la Palma, aleshores de propietat municipal, no fos enderrocat per a ubicar-hi nous equipaments.

La cercavila de Taronjada Natural, grup d’animació festiva, música i teatre de carrer —també una experiència singular de vida, al Reus de finals dels anys setanta—, fou una de les mobililitzacions que, en els anys següents, van contribuir a salvar l’històric local de la destrucció per esdevenir un espai habitual d’organització d’activitats culturals i lúdiques per a la ciutadania. Efectivament, aturat el primer projecte d’enderrocament, s’obrí un període en què la realització d’actes a la Palma, fins ben entrats els anys vuitanta, era un exercici d’imaginació i militància per les condicions en què es trobava.

Ho recordava fa pocs dies, després de l’actuació de Jaume Arnella i Ferran Martínez, tots dos membres de l’Orquestrina Galana,  acompanyant habitualde les castanyades populars d’aquells anys.

De la mobilització per preservar la Palma, de les inquietuds de persones joves, de les frustracions d’una transició política que va possibilitar la recuperació del carrer però no va anar, ni de bon tros, tan lluny com cantava Llach a «Viatge a Ítaca»…, en va sorgir un moviment de renovació cultural i festiva que ha generat no pocs costums i pràctiques, avui de tota la vida.

Potser caldrà fer un repàs a aquestes quatre dècades de mobilització i construcció de cultura popular per a constatar encerts i aprendre dels errors. Avui em limito a recordar el moment —tinc el vici de documentar allò que visc— sense escarafalls nostàlgics, i continuar amb la reivindicació de l’espai públic, la cultura i la festa.

Publicat dins de cultura popular, memòria, personal | Deixa un comentari

La ramaderia a Montsant

Aquest agost s’ha presentat a Cabassers el darrer opuscle editat pel Parc Natural de la Serra de Montsant, en col·laboració amb Carrutxa, d’una sèrie que té com a objectiu donar a conèixer el patrimoni cultural de la serralada; dit d’altra forma, de com la activitat humana al llarg dels segles ha participat en la configuració d’aquest espai que avui volem preservar i gestionar com a parc natural. En aquest cas, sobre la ramaderia a Montsant. Altres publicacions han estat dedicades als masos, als molins hidràulics, a les ermites o a les construccions dedicades a l’aprofitament de l’aigua.

Ramat d’ovelles a Montsant

La pràctica de la pastura a la muntanya ha estat constant al llarg del temps. Ben recordats els ramats de proximitat, amb ovelles i cabres de llet —era habitual que moltes cases tinguessin un animal que deixaven al pastor cada dia—, i els procedents de les terres de l’Ebre, de cabra blanca, que feien estiueig dalt a la serra.

Ramat de cabres a la fira de Rasquera

Com en altres treballs, l’opuscle recull una síntesi d’una recerca prou més àmplia i apunta els trets bàsics d’un ofici ancestral que, en l’actualitat, manté la seva vigència com a necessari per a la gestió del territori.

Decoració d’una clavilla de collar (IMRC / Museu de Reus)

L’activitat ramadera ens ha deixat també un ric llegat patrimonial en l’arquitectura (carrerades, corrals, dormidors, anjubs…), l’artesania (clavilles i tota mena d’objectes d’ús quotidià), la música i la literatura popular, el folklore festiu o les creences.

En la recerca, coordinada per Albert Margalef, amb la col·laboració de Salvador Palomar quant al llegat patrimonial, hi han participat Raquel Ferret, Montsant Fonts i Montserrat Solà.

ramaderiamontsant

 

Publicat dins de publicacions | Etiquetat com a | 1 comentari

Sant Pere sense sant Pere

Enguany —any d’aniversaris com cada any— hi ha una efemèride que considero especialment significativa: l’abolició per part de l’Ajuntament de Reus de la festa de Sant Pere el 1869, ara fa cent-cinquanta anys.

Ja n’he parlat altres vegades. El 26 de juny d’aquell any, Reus va suprimir la festa de Sant Pere, substituint-la per una festa popular, cívica i laica del 29 de juny. Hi hagué tronada, balls i gegants, i la Vitxeta va lluir la gorra frígia, d’acord amb el costum d’adequar el seu vestit al moment, com a símbol del pensament republicà.

Commemorar aquella data té un doble interès: d’una banda, recordar un moment històric en què Reus fou una ciutat de referència, a tot l’Estat, quant a republicanisme i a les idees de transformació social.

i d’una altra, encara més important: la celebració de 1869, i les d’anys següents, ens mostren com, més enllà de creences religioses, la festa té tot el sentit com a espai i temps de gaudi col·lectiu a partir d’unes manifestacions que són referents d’una comunitat. Efectivament, hi hagué tronades i van ballar els gegants —també per Corpus, posteriorment, malgrat que s’havia suprimit la festa— i el veïnat va guarnir als carrers i es van organitzar balls. Però no es va fer professó ni el consistori va anar als oficis religiosos, que, tanmateix, no es van prohibir. De fet, fins ben entrat el segle XX i en un context de dictadures, foren molts els anys en què la presència de les autoritats municipals als actes religiosos fou ben minsa.

I aquesta és una lliçó que cal tenir molt present. Avui, quan la comunitat local és diversa en les seves creences, majoritàriament no practicant, la religió no és per ella mateixa, en conjunt, una tradició. Hi ha tradicions religioses i les creences religioses han generat costums que perduren en el temps. La festa, però, pot ser —hauria de ser— una celebració cívica i popular, respectuosa amb les creences de totes les persones que integren la comunitat, però no únicament supeditada als rituals que tenen els seus orígens en la religió. Una festa que cridi al veïnat a participar des de tots els racons de la ciutat no només a esdevenir públic en uns espais concrets, sinó que ha de generar nous rituals que, sense renunciar al bagatge del passat, trobin l’encaix en la realitat present.

No voldria pas entrar ara en polèmiques sobre el patronatge del sant. El fet religiós no és l’objectiu d’aquestes reflexions. Només vull recordar que avui, com fa 150 anys —amb tots els matisos que el pas del temps comporta—, les celebracions es poden repensar en funció de noves mentalitats i contextos socials. I que es poden crear nous símbols i rituals de festa.

Publicat dins de cultura popular, les idees | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Jugar amb avantatge

En el recurrent debat sobre tradició i innovació, hi ha manifestacions festives que juguen amb avantatge. Els balls parlats de caire burlesc troben en la renovació dels seus parlaments i accions teatrals —i, per tant, en la innovació— la forma de mantenir la seva funció tradicional: satiritzar i fer crítica de personatges i esdeveniments d’actualitat.

20190622reus11

Xiques del ball de Dames i Vells de Reus

No és estrany, doncs, que balls com els de Dames i Vells, de Malcasats o el mateix ball de Diables, que també incorpora parlaments burlescos, es trobin entre les representacions teatrals de carrer que gaudeixen de millor salut en l’actualitat.

El dissabte 22 de juny en vam poder gaudir a Reus d’una bona mostra, amb motiu de la celebració dels deu anys de la incorporació del ball de Dames i Vells a la nostra Festa Major. El ball de Vells de Valls, el de Malcasats de Vilafranca del Penedès i el de Malcasats de Vilanova i la Geltrú, van acompanyar el ball reusenc en actuacions per diverses places del nucli antic i espais tancats, com cal Massó o els jardins de la Casa Rull.

Ball de Vells de Valls

Amb una línia argumental comuna —les picabaralles entre parelles mal avingudes, amb la intervenció posterior del poder—, els diferents grups van mostrar una interessant diversitat de tractaments. Des de l’ús de màscares en el ball vilanoví —que surt per Carnaval— fins al canvi de rols sexuals entre els actuants del ball de Reus, passant per la interpretació concreta que cada colla fa de les autoritats civils i religioses: alcaldes o alcaldesses, jutges, capellans o bisbes, amb els corresponents agutzils o mossa d’esquadra. Tot això embolcallat de somriures i rialles, davant els acudits i la provocació en la paraula i les actituds dels diversos personatges.

Ball de Malcasats de Vilafranca del Penedès

Teatre de proximitat, per a ser vist a curta distància i escoltat sense gaire soroll ambiental, fou un privilegi poder gaudir, en un dia i en uns espais ben coneguts, d’un seguit de peces que cal anar a veure a cada localitat i saber trobar en el seu lloc i moment. I que no sempre es pot copsar en tota la seva càrrega satírica. És clar que els grups van versionar els seus propis balls per adaptar-los, més o menys, a un context diferent. I és que la crítica a les persones i als fets locals és cabdal en aquestes representacions. En aquesta línia, cal destacar sobretot el treball dels Malcasats de Vilafranca, que van incorporar nombroses referències reusenques, per a gaudi del públic, als seus parlaments.

Aquests balls satírics són, en certa forma, un bon reflex de la mateixa evolució d’allò que sovint anomenem cultura popular en referència a les seves arrels històriques. D’una banda, en el paper d’homes i dones en el desenvolupament de l’argument. Lluny dels sermons contra les dones que sovintegen en els textos de fil i canya del segle XIX, continuen, però, persistint els tòpics, que són el mirall d’una societat que és igualment lluny de desterrar-los. Les figures o les referències exagerades i estripadores a la sexualitat són una necessària vacuna contra una societat que fa de l’aparença física producte de consum. I no hi manquen les referències explícites contra el masclisme.

Ball de Malcasats de Vilanova i la Geltrú

Dures crítiques a l’Església que podrien semblar fora de temps, en un moment en què la religió ha deixat d’impregnar molts aspectes de la vida social, però que revifen a partir dels nombrosos casos d’abusos sexuals que s’han conegut en els últims anys. Més enllà d’aquests fets punyents, la figura del capellà representa una moral social dominant en el passat que cal fer objecte de sàtira perquè no retorni, si és que ha marxat del tot.

I és en l’àmbit local on les representacions palesen més la crítica al poder. És clar que, en aquest cas, millor anar a veure cada ball a casa seva i comptar amb l’ajut d’alguna persona de la població. En el cas de Reus, caldrà esperar a la versió integral de Dames i Vells d’enguany, els dies 27 i 28 de juny, per saber com surten esquitxats els polítics de la casa del Mercadal. Un ball que, en l’actualitat, compta amb una figura, el jutge, clar reflex del moment històric que vivim i patim.

20190622reus03

L’alcalde vallenc

En tot cas, manifestacions festives transgressores i necessàries, paròdia i mirall d’una societat imperfecta, que ha de fer broma de les seves misèries, que ens fan riure però també ens fan pensar. Com a arbocenc, que diria aquell alcalde vallenc que aspira a més, m’ho vaig passar d’allò més bé. Gràcies al ball de Dames i Vells, i a tots els convidats, per la diada. I per molts anys.

20190622reus23

Músics del ball vilanoví

Toca…!

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Benvinguda Moixiganga

Aquest dimarts 18 de juny es va presentar, a la plaça de la Patacada, la nova Moixiganga de Reus. Fou una actuació excepcional, una exhibició a plaça de les diverses figures que la colla ha preparat. La resposta del públic fou entusiasta i espero, com altres, poder veure ben aviat la Moixiganga evolucionant en cercavila pels carrers, aturant-se per a bastir les seves construccions, en el curs del ritual de la festa.

És cert que encara hi ha feina a fer. Per exemple, en l’acompanyament musical, que, tot conservant la melodia antiga, haurà de comptar amb tonades per a la cercavila. Es poden treballar els estris a emprar en algunes construccions. És clar que els ciris o les atxes de vent —més enllà de la interpretació religiosa que hom sovint els hi atorga— havien estat en el passat un recurs funcional,que aportava espectacularitat en uns temps en què l’enllumenat dels carrers era molt limitat.

Però, sobretot, caldrà treballar l’encaix d’aquesta nova manifestació festiva en el conjunt de la festa. I no només a la Festa Major de juny: l’aparició d’aquesta nova manifestació festiva podria constituir una aportació excel·lent a la necessària reflexió sobre el model festiu que la ciutat ha generat en els últims anys.

En tot cas, benvinguda Moixiganga! Que les seves demostracions de força i habilitat, al so de la gralla i el tabal, omplin ben aviat els carrers de Reus!

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

La festa dels més joves

En els debats sobre la Festa Major apareix sovint el tema de com fer participar als més joves a la festa i assegurar-ne la continuïtat. El seguici infantil, com a conjunt de grups festius que reprodueixen els balls, danses o figures del seguici adult, compta amb partidaris i detractors.

Personalment, a mi no m’ha fet mai el pes. No tant perquè trobi malament la presència de la canalla al carrer com a actuants de la festa, ans al contrari. Més aviat perquè considero que les festes han generat sempre els mecanismes perquè tothom hi trobi el seu lloc. I hi ha molts exemples de costums i pràctiques festives en què xiquets i xiquetes són els protagonistes absolut. Em preocupa, però, la infantilització en general de la festa ­–aquest és un fet en què intervenen, però, més factors– en la mesura que comporta una pèrdua del sentit ritual de la celebració per a esdevenir mer espectacle.

Si parlem de Sant Pere, és clar que cada manifestació festiva ha generat les seves pròpies dinàmiques històriques. Els gegants embadaleixen la canalla, que els segueix, mengin o no coca amb cireres. No hi hauria castells sense dosos, aixecadors i enxanetes. Hi hagué diables molt joves en el passat. Però ni moltes danses, ni figures, van tenir reproduccions a petita escala.

Potser es tracta, en definitiva, d’atorgar el protagonisme als més joves, no tant a partir de copiar mimèticament allò que fan els adults, com de bastir les seves pròpies experiències festives. Demostracions festives que generin, com passa amb els grans, sentiment de pertinença a un grup o associació per a mostrar-se a tota la comunitat.

La Cucafera de Reus, de l’escola Els Ganxets

A Reus comptem amb algunes experiències prou positives, en l’àmbit escolar, en aquesta línia. D’una banda, la construcció de gegants o bèsties festives que corresponen a un centre educatiu ha estat una pràctica comuna a diverses poblacions, amb resultats diversos. Amb el pas dels anys, alguns s’han perdut i altres són referents d’identitat de l’escola. Aquest dissabte, la Cucafera de l’escola Els Ganxets celebrava els seus primers cinc anys. La seva creació fou una proposta trencadora: per primera vegada sortia una figura petita que no tenia equivalent en les grans. El cert és que la Cucafera de Reus ha esdevingut una figura molt popular, amb una identitat ben definida en el conjunt del bestiari festiu local.

Cal felicitar, doncs, la Cucafera, que dissabte va sortir acompanyada de les gegantes Montsant, de l’escola homònima, i la Pastoreta, de La Salle, i del drac de l’escola Prat de la Riba.

El Ball de Marcos Vicente, a càrrec de l’escola La Vitxeta, amb els músics del Pi del Burgar

De l’altra, també cal parlar d’una altra experiència no menys interessant: el ball parlat de Marcos Vicente, en una versió recreada, a càrrec dels alumnes de l’escola La Vitxeta. Una història inicialment de sang, fetge, assassinat, adulteri i enfrontament entre moros i cristians –tal com agradava als nostres avantpassats– que esdevé una aventura de pirates que, malgrat tot, conserva el fil argumental del seu referent històric. Una adaptació feta no només a l’edat dels participants, sinó a un present en què cal repensar el concepte de bons i dolents o determinats valors morals que comunicaven aquestes peces teatrals.

La preparació d’un ball parlat, com a representació de teatre al carrer i en un context de festa, necessita d’un treball interdisciplinari on hi entra la llengua, la música i la dansa, amb una colla que canvia d’any en any. En l’aspecte musical, el ball compta amb la col·laboració dels grup de flabiols de l’institut escola Pi del Burgar. El resultat, excel·lent.

El drac de l’escola Prat de la Riba

En definitiva, hi ha experiències que ens mostren com ès possible treballar la festa des de l’àmbit escolar, atorgant protagonisme als més joves i generant referents que són reconeguts per tota la població. Per molts anys!

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari