El Priorat en temps de guerra

Dues publicacions recents ens proposen conèixer els llocs que testimonien el pas del front de la Guerra Civil pel Priorat. Espais de la Batalla de l’Ebre al Priorat, de Josep Munté i Mateu, recull 105 fitxes de vestigis existents a la comarca  vinculats a la Batalla de l’Ebre (juliol-novembre 1938), presentats municipi a municipi. Hi trobem relacionats edificis que foren emprats pels comandaments militars o com a hospitals de sang, posicions militars, parapets, fosses col·lectives i tombes individuals, i també altres indrets on van succeir fets o es van fer fotografies emblemàtiques, testimoni d’aquells moments.

L’inventari ha estat impulsat per l’associació No Jubilem la Memòria, amb l’objectiu de continuar amb l’estudi i elaborar unes rutes pels espais històrics de la comarca, que es voldrien degudament senyalitzats i dignificats.
Tal com apunta Albert Sabaté, president de l’associació, «molts dels estudis sobre la Batalla de l’Ebre s’han basat en l’escenari principal de l’enfrontament: la vora dreta del riu Ebre.»

Efectivament, el Priorat fou cabdal en la preparació i transcurs de la Batalla. El ferrocarril i les carreteres que travessen la comarca foren vies de pas per al transport de tropes i material bèl·lic, algunes poblacions  van acollir brigadistes en els mesos anteriors a l’ofensiva i, al Priorat, s’ubicaren els comandaments de l’exèrcit republicà. Durant els combats hi hagué diversos hospitals de campanya i al pla de l’estació de Pradell de la Teixeta – La Torre de Fontaubella va tenir lloc l’última desfilada de les Brigades Internacionals abans de la seva retirada del front.

La comarca fou, malauradament, més protagonista durant la campanya de Catalunya, a partir de finals de desembre de 1938,  que portà a la total invasió del Principat per part de les tropes franquistes. Senyals de guerra a Montsant és un opuscle que forma part de la col·lecció de quaderns que edita el Parc Natural de la Serra de Montsant amb l’objectiu de divulgar el patrimoni natural, històric i etnològic de la serralada.

La publicació proposa, d’entrada, una reflexió sobre el paisatge des del coneixement dels fets històrics succeïts al territori. Tot paisatge és resultat de la interacció entre la natura i les comunitats humanes, fins i tot en aquells en què l’acció humana es pot considerar mínima. El valor que s’atorga als paisatges es vincula al coneixement i la percepció cultural de les persones que els contemplen.L’activitat humana sobre l’entorn natural conforma el paisatge, tot modificant l’entorn i generant elements arquitectònics que possibiliten la vida de les comunitats. Els fets històrics també hi han deixat la seva petjada.

La serra de Montsant conserva un ric patrimoni d’elements arquitectònics que evidencien la secular activitat humana sobre el territori i és, en aquest sentit, un espai de memòria històrica. Apropar-se al paisatge des del coneixement dels fets que hi van succeir ens ajuda a interpretar la història i a copsar les vivències de les persones que la van protagonitzar. Montsant fou rereguarda de la Batalla de l’Ebre –amb indrets destacats com l’observatori de l’exèrcit republicà a la Figuera o la cova hospital de la Bisbal– escenari de bombardejos sobre els pobles, i d’enfrontaments sagnants entre desembre de 1938 i gener de 1939, en els darrers mesos de la Guerra Civil espanyola, uns combats poc coneguts que van comportar centenars de morts en l’intent de les tropes franquistes de travessar des de les Garrigues cap al Camp de Tarragona, superant la difícil orografia. Els rastres físics d’aquells enfrontaments es troben encara en parapets i trinxeres desdibuixades pel pas dels anys o en les campanes de les ermites, fetes amb projectils d’artilleria, sense oblidar els molts desapareguts, soldats mai identificats i civils que sabem que van morir perquè mai més ningú els va veure.

El quadern sintetitza, amb voluntat divulgativa, treballs realitzats en els últims anys per membres del Centre de Documentació del Patrimoni i la Memòria/ Carrutxa i que han estat objecte de conferències i activitats sobre el terreny. La revista La Carxana d’Albarca, en commemoració dels vuitanta anys del pas del front per Montsant, va publicar, el 2018 i 2019, dos treballs que recullen una recerca basada tant en fonts documentals com en el testimoni de persones que van viure aquells moments.

La publicació ha comptat amb el suport del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya.

Josep Munté i Mateu, Espais de la Batalla de l’Ebre al Priorat.
Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, 2020

Salvador Palomar (coord.), Senyals de guerra a Montsant.
Albarca: Parc Natural de la Serra de Montsant, 2020

Publicat dins de memòria | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El dijous, a Reus, coca d’ou

A Reus és típic, el Dijous Gras, menjar coques: de llardons, com en molts indrets, però també d’ou. Aquestes són coques de pasta adobada que van cobertes d’una una barreja d’ou i sucre, que qualla al forn durant els últims minuts de cocció de la massa.

Coca d’ou d’un forn de proximitat 🙂

La diada, també anomenada Dijous Llarder, és adient al menjar abundant i gras, inici d’un període que culminarà amb els tres darrers dies del Carnestoltes. Uns menjars en que els derivats del porc i els ous són ingredients comuns. Arreu del país s’acostumen a consumir, entre altres receptes tradicionals, botifarres d’ou o truites de botifarra: «El Dijous Gras, botifarra menjaràs» com diu la cançó.

També són molt comunes les coques de llardons. Els llardons són els trossos de sagí –greix del porc– més o menys rostits, que resten després d’extreure’n el llard. De fet, cal recordar com les coques són una menja prou comuna en moltes celebracions festives.

El Dijous Gras havia estat una diada d’àpats col·lectius, familiars o de colla, amb sortides a l’exterior quan la meteorologia convidava. El text costumista d’Andreu de Bofarull (1851), Reus en el bolsillo,  parla d’aquest dijous com un dia de cassola i coca «condimentada la primera con manos de cerdo, morcillas y rebozada con huevos y azúcar, y la segunda, tachonada con lonjas de tocino y longaniza.»

Una recepta força semblant la trobem en la veïna població de Valls on havia estat típica la cassola de Carnaval, un arròs preparat amb brou de porc, amb botifarra, cobert amb una capa d’ou i sucre. La cassola es posa al forn a gratinar per a fer la crosta. El plat està documentat des del segle XVIII i s’ha reivindicat en els últims anys com a element característic del patrimoni festiu vallenc.

Sembla, doncs, que la cassola elaborada amb porc i coberta d’ou i sucre havia estat una menja pròpia del Dijous Gras. A seu Costumari Català, el folklorista Joan Amades la descriu a Barcelona:

«Havia estat gairebé general fer un àpat gras propi i especial de les Carnestoltes, cuinat a base de carn de porc, ous, llom, orella, ventre, botifarra, i altres carns de les més delicades. Es duia al forn amb ous debatuts amb canyella i sucre, se manera que en prendre’s els ous formaven com una crosta que els donava un sabor exquisit per als paladars d’aleshores.»

Hi ha referències més antigues de plats semblants. I, a més de les botifarres d’ou i les coques de llardons, podríem enumerar moltes propostes gastronòmiques vinculades al Dijous Gras: les truites de botifarra, la fogasseta en poblacions del Baix Ebre, les olles i cassoletes, botifarrades, la Baldanada popular de Tortosa, el cóc de brossat, les ensaïmades farcides de sobrassada i melmelada de carabassa…

En tot cas, constatem que la pràctica de menjar coca d’ou, elaborada en l’actualitat a molts forns i pastisseries de la ciutat, és ben vigent a Reus. I que no s’acabi.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Carnaval

Què és el Carnaval? Es podria dir que és la Festa. Cap altra celebració com el Carnaval exemplifica el caire de la festa com a temps diferent de la quotidianitat. Cap festa com el Carnaval ha representat, de forma tan explícita, el trencament amb la normalitat diària, la transgressió de costums i pautes de comportament, en definitiva, l’excepcionalitat.

Però alhora, és difícil definir el Carnaval. És una festa que s’ha celebrat durant molts segles i en diverses tradicions culturals, que ha viatjat d’un continent a l’altre, que ha retornat, transformat. Hi ha molts carnavals. O si voleu, moltes pràctiques festives que reconeixem com a Carnaval.

Aquí apunto quatre idees que, de ben segur, només volen encetar la reflexió que ha estat i és aquesta festa que s’escau a l’hivern, en data mòbil, d’acord al cicle de la lluna i amb la referència de l’arribada de la primavera.

En aquest sentit, podem entendre el Carnaval com un conjunt de rituals que tenen com a finalitat propiciar el pas de l’hivern a la primavera, el despertar de la natura, la resurrecció de la vida… un visió ancestral de la festa que ha deixat el seu rastre en els carnavals rurals, de poblacions de muntanya, amb l’ós com a protagonista, amb màscares elaborades amb els recursos més a l’abast que transformen les persones en éssers d’arrels mitològiques. I que avui són espectacle turístic.

També el Carnaval com a festa d’inversió, de canvi de papers, ja present en el món clàssic, dels homes transformats en dones, dels privilegis temporals dels esclaus o de la canalla, del fadrins i les dones substituint momentàniament l’autoritat establerta… en un temps de Carnaval que s’escau de Nadal a Carnestoltes, amb Sant Antoni –primer dia que pot ser Dijous Gras– com a celebració de referència.

O com a festa d’ostentació, de fer veure i fer creure allò que no ets. De transgressió social amb la disfressa que iguala o desdibuixa els estaments socials.

Festa de broma i sàtira, basada en la paraula, amb veus desdibuixades i cançons burlesques, de papers, d’ençà la popularització dels fulls impresos, de romanços i versots, de sermons i testaments… De representacions populars, de danses rituals i balls de saló, de colles i mascarades, de desfilades de lluïment, de carrosses i d’accions provocadores de teatre de carrer…

Tot plegat, amb les referències a la religió que embolcalla la nostra vida, el cristianisme. La Pasqua –commemoració de la resurrecció de Crist– primer diumenge després de la primer lluna plena de primavera, determina la Quaresma i el tres dies de Carnestoltes, culminació del cicle festiu de l’hivern. S’ha dit que el Carnaval és el període de disbauxa, de menjar gras, de relaxament moral –segons quina moral–, de crítica social i política, de broma punyent, de deixar de ser un mateix per esdevenir personatge sota la disfressa… de trasbals i subversió perquè tot torni a ser com abans l’endemà del dimarts de Carnestoltes, o del dimecres de Cendra, segons el costum local.

I tots aquests components, diversos i acumulats en el temps, modificats segons la pròpia evolució de les societats, regulats o prohibits segons el context polític, arriben als nostres dies en un aiguabarreig que poua de costums antics i de pràctiques difoses pels mitjans de comunicació, en una constatable necessitat de fer i ser diferents per uns dies o unes hores. De participar o d’observar l’espectacle, de cremar greix corporal a ritme de músiques tòpiques o aprofitar per deixar anar aquella crítica que, en un dia qualsevol, ens costaria de verbalitzar. De sortir la normalitat, endinsant-nos en el col·lectiu o fent del nostre aïllament, la singularitat desitjada. I aquesta necessitat de festa es tradueix en models diferents i genera situacions diverses, a cops, no menys conflictives en l’actualitat que en el passat. El Carnaval és el treball de preparació, l’elaboració d’una disfressa, o l’assaig d’una coreografia, la vivència d’una colla, o la compra d’una pijama de supermercat, la carota del tot a euro… el menjar i el beure, o el beure molt i segons què.

Perquè,  si alguna cosa defineix al Carnaval és el fet de ser una Festa. No com cada dia.

[Notes per a la meva participació en el taller digital «La vida quotidiana i la festa», amb Carrutxa. Biblioteca Pública de Tarragona, febrer de 2021.]

Publicat dins de carnaval, cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

El carnaval virtual

Una rere altra, moltes festes del calendari s’han anul·lat,  un cop era palès que l’ajornament seria indefinit, o substituït per rituals simbòlics o virtuals. De les tres gràcies demanades a una imatge de Crist en una església tancada, el Divendres Sant, a la desfilada del carro de Sant Antoni, a tall de commemoració dels Tres Tombs, els exemples són abundants.

El paper dels mitjans de comunicació –especialment els de proximitat– i de la xarxa ha estat cabdal, possibilitant fer arribar a l’interior de les cases aquella proposta simbòlica que havia d’emocionar o el record de la festa d’anys anteriors. Alguns actes, a porta tancada i amb aforament limitat, s’han pogut realitzar, amb resultats més o menys satisfactoris per a la població.

A vegades, la festa ha esdevingut mer espectacle retransmès, mancat de l’emoció que comporta compartir la vivència; altres, amb imaginació i bona feina comunicativa, s’ha aconseguit superar la distància digital i hem gaudit d’excel·lents exemples de  creativitat festiva. Si la festa ha de ser excepció respecte a la vida quotidiana, la festa dins la pandèmia haurà estat, i és, encara més excepcional, si s’arriba a celebrar.

I ara arriba el Carnaval, per a molts, la festa de les festes. Una celebració sense actes de culte que exemplifica el concepte de moment diferent en el temps, en què les persones –amb l’ajut de la màscara o disfressa– ens comportem de forma diferent a com ho hauríem de fer cada dia. Un espai per a la broma i la sàtira que pot qüestionar l’ordre diari encara que sigui per retornar a la normalitat l’endemà.

Però quin pot ser el trencament amb la normalitat en un any en què el dia a dia està condicionat per la incertesa, quan les pautes de comportament s’han vist significativament alterades per les necessitats sanitàries. Quin sentit té posar-se la màscara quan en portem cada dia i a vegades ens costa reconèixer qui ens saluda pel carrer? Però, sobretot, quin sentit té emmascarar-se, esdevenir un altre, si no podem interactuar amb la resta, fer comèdia, cantar desafinadament, repartir fulls satírics, esdevenir protagonistes de l’espectacle o suar la cansalada ballant pels carrers?

Perquè la festa és sempre necessàriament col·lectiva. I la festa implica contacte, relació, vivència compartida, sinó contrafur, provocació i conflicte. I el Carnaval, diuen, és la festa de les festes.

I l’acudit satíric virtual, la burla des de l’anonimat, la crítica provocadora han deixat de ser patrimoni del carnaval: s’exerceixen a diari des de les xarxes socials, amb la paraula i la imatge. Més que mai, el carnaval necessita ser presencial per existir.

El carnaval virtual és un miratge. El millor exemple de la festa aparent d’una comunitat damnada per no poder exercir el dret a la disbauxa. Que només pot recordar allò que va ser o que li agradaria que hagués estat. Desitjant tornar ben aviat als carrers, sense prevencions sanitàries ni formes de control social derivades.

No cal cercar justificacions per dir que no farem festa si la festa no ha de ser festa.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Notes sobre el concepte de tradició

Més d’un cop, i de dos, m’han proposat que definís el concepte de tradició. De fet, és una de les preguntes tòpiques que sorgeixen tot parlant de costums i festes populars, i la resposta no és pas fàcil. Moltes vegades començo afirmant que definir ‘tradició’ seria tema per a una altra xerrada. Però en absolut intento defugir la qüestió.

D’una banda, podem entendre tradició com a llegat, com a transmissió entre generacions de coneixements: de fets històrics, de costums, de tècniques, de creences… En aquest sentit hi ha moltes tradicions que es vinculen a diverses comunitats. Hi ha, per exemple, tradicions familiars amb pràctiques concretes que tenen tot el significat dins d’aquest nucli, tradicions locals —costums festius que són viscuts intensament en una població i potser ni es coneixen en altres—, fins arribar a poder parlar, de forma genèrica, d’un símbol propi de la tradició cristiana…

Aquesta definició de la tradició es vincularia, per tant, a la història i a les formes de vida d’una societat, amb un sentit que ens porta del passat al present.

De l’altra, podem afirmar que la tradició és la percepció que cada comunitat té respecte d’unes pràctiques o costums col·lectives. Dit d’altra manera, que és tradicional allò que col·lectivament, en un indret i moment de la història, una comunitat humana considera que és tradicional. Els exemples no són menys nombrosos. Constantment s’aplica el qualificatiu de tradicional a moltes pràctiques des d’aquesta percepció subjectiva.

Ambdues concepcions no són antagòniques, ans al contrari. Ens situen en una visió absolutament dinàmica i canviant: cada grup social, cada generació, en cada indret, defineix quina és la seva tradició a partir del llegat que ha rebut i d’allò que ha creat amb percepció de continuïtat o no —i aquí tradició i innovació sumen—, i, evidentment, mantenint una diversitat que és absolutament enriquidora.

Un càntir, una olla o una gerra de terrissa són ceràmica tradicional. I una garrafa de plàstic, que ens serveix igualment per a recollir aigua d’aquella font on raja tan bona, potser no ho és. Moltes vegades, la categoria de tradicional s’aplica a objectes i tècniques obsoletes que es coneixen o conserven com a part d’un llegat o amb un component simbòlic que ens reafirma, per exemple, com a part d’una comunitat. Així, la barretina és tradicional.

Des d’aquesta visió dinàmica, allò que en diem neotradicions són circumstancials. El consens entre els membres d’una família, d’una colla, d’un barri o d’una població…, pot generar noves pràctiques culturals —fet que no exclou que tinguin com a referent el passat— que esdevenen tradicions.

Qualsevol costum, creença o forma d’expressió artística col·lectiva, poden esdevenir tradicionals? Sens dubte. Qualsevol costum, creença o forma d’expressió artística col·lectiva, són tradicionals? No.

En aquest batibull de reflexions he intentat creuar aportacions a aquest univers complex: connexió amb el passat, transmissió —oral, escrita, iconogràfica…–—, creació i valorització a partir d’una percepció consensuada dins la col·lectivitat, canvi que no sobta…

La mera repetició no fa tradició. Els trencaments que esguerren no fan tradició, però la transgressió pot ser tradicional. La violència dels poders per mantenir la dominació genera tradicions. La imposició de costums ha generat tradicions.

Una pràctica totalment generalitzada no suposa pas la seva tradicionalitat immediata. No és tradicional portar mascareta sanitària pel carrer i dubto que ho sigui, tot i que potser, en el futur, veurem col·leccions de mascaretes tematitzades a les vitrines d’un museu.

Però del patrimoni, ja en parlarem un altre dia.

[He escrit això per a participar en un taller sobre patrimoni immaterial a la xarxa, però si ho voleu debatre, m’hi apunto.]

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Una tradició fascinant i viva

«Tió de Nadal,
ca d’animal,
tu que m’ets padrí,
caga torrons per mi.»

Aquest dijous 3 de desembre es va presentar a Reus el llibre de Pep Fornès sobre el tió de Nadal. Una activitat condicionada per la pandèmia, amb aforament limitat, a l’església de Sant Joan i amb el suport d’una associació gitana.

Josep Fornès i Raquel Ferret, de Carrutxa, que va introduir l’acte

El llibre ens apropa a una visió general dels orígens d’aquesta pràctica, avui emblema de la celebració del Nadal a Catalunya, en relació a la pervivència d’antics cultes i el paper del foc a les festes populars, de Nadal a Sant Joan, i les creences relacionades amb el bosc, els arbres i les plantes.

Una segona part, força interessant, ens endinsa en la memòria del tió. En els últims anys han sovintejat els reculls de cançons del tió, cantarelles que presenten nombroses variants arreu i que constitueixen, sens dubte, un bon exemple de patrimoni immaterial viu. La seva diversitat, malgrat els processos d’homogeneïtzació que ha comportat l’escola —que ha estat, d’altra banda, una eina fonamental en la difusió del costum—, és notable. El treball de Fornès n’aplega una bona mostra, però les contextualitza en la descripció dels records d’infantesa de persones d’arreu del país. Testimonis semblants que repeteixen pautes que expliquen l’evolució del costum i les seves formes: el pas d’un tió rural —el tronc que cremava al foc a terra— a un d’urbà —l’ésser amb aparença més o menys zoomòrfica— o la seva desaparició a les ciutats —«això només ho feien als pobles»—; el ritual, amb la forma de preparar la canalla per a fer-lo cagar, i el tipus de productes amb què obsequiava.

Quant al Priorat, l’autor ens explica què és el vin blanc, beguda que apareix sovint a les cançons de la comarca, i ens recorda altres costums com el de fer petar bufetes de porc durant la missa del gall, una pràctica ben antiga que coneixem de Reus, entre molts altres indrets, en temps més allunyats. I de Reus, té especial interès el relat d’Antoni Carbonell, en «Sicus», músic i cantant de rumba gitana catalana. Ell parla del tió a casa dels seus avis, el seu tió gitano, potser no tant diferent d’altres. Un testimoni, però, força interessant perquè ens parla de la importància cabdal de la festa com a moment de retrobament familiar.

I del record del passat, a un present en què el tió esdevé referent del Nadal a Catalunya. El tió a l’escola, als carrers i a les places. Tions en grup que la canalla transmet a uns adults que no el coneixien per tradició familiar, activitats associatives, recurs per al joc entre amics, fixació de la figura amb una barretina que referma la seva catalanitat, mostren, com s’afirma, citant Josep Santesmases, que «les tradicions evolucionen, sobretot quan reben l’impuls comercial i mediàtic i d’alguna manera s’oficialitzen».

Tanmateix, Fornès es mulla —com es fa en algunes cases amb els bastons per a picar al tió— i apunta el seu propi manual per a aquelles persones que vulguin introduir el costum, optant per un tronc recaragolat i, si pot ser, amb algun forat, sempre al costat d’una font d’escalfor…, una proposta que vol allunyar-lo de models folkloritzats de consum, però que, sens dubte, és una més de les possibilitats que poden trobar-se en una tradició viva amb una considerable diversitat de variants en la forma i en el ritual. El meu tió de petit era obra de fuster i el nostre tió familiar actual és, efectivament, una peça de fusta sense faccions definides i amb un bon forat al mig, però no és un tronc. Prové d’una premsa del taller d’enquadernació de l’àvia de la Montsant.
El llibre acaba amb uns apèndixs —dites, refranys, endevinalles i creences en el món clàssic— que il·lustren i amplien el coneixement de la tradició.

En definitiva, un llibre per a conèixer més el passat del costum —i aquests orígens que sovint preocupen als practicants actuals de qualsevol ritual festiu— i, segons el cas, introduir-lo en l’àmbit domèstic o associatiu o, si ja hi és, fer-hi alguna modificació a partir de la descoberta de costums semblants. Perquè és a partir de la difusió com, també, les tradicions evolucionen.

Josep Fornès i Garcia
El tió de Nadal. Orígens i tradició
Sant Vicenç de Castellet: Farell edicions, 2020

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

La queda, la veda i el seny del lladre

El diccionari defineix la queda com «un toc de campana, format de més de vint batallades, que es tocava a les nou de la nit en l’hivern i a les deu en l’estiu i era el senyal perquè tothom es retiràs a reposar; les persones que després del toc de la queda eren trobades pel carrer sense causa justificada, eren empresonades» (DCVB). Altra forma, més antiga, d’anomenar aquest aquest toc de confinament nocturn era el seny –de senyal– del lladre. A Reus el trobem esmentat al Llibre de la Cadena, que recull les ordinacions medievals de la Vila: «que si nengú és trobat al bordell pus que lo seny del lladre aia tocat, encare que tinga foch, que pach v sous de ban».

La denominació toc de queda ens arribà, fa segles, de l’espanyol. Del francès couvre-feu surt cobrefoc, un nom que també ha sovintejat aquest dies, en referència a la necessitat d’apagar el foc a les nits, quan les cases eren de fusta, per evitar els incendis.

Tocar la queda. Actes municipals, 3/5/1677. Arxiu Municipal de Reus

A Reus ens consta el toc de queda ja al segle XVII, en les actes del Consell de la Vila. Així, el 3 de maig de 1677, per tal d’evitar robatoris, hi llegim:

«En lo qual consell fonch propossat per dits senyors de jurats dient: Magnífichs Senyors, ha vista de la experiència se té conforme vostres mercès veuen que lo jovent per la llibertat que thenen no deixen de rondar moltes parts de la nit, lo que se té experiència de algunes morts y robos de fruites y altres cosses; que encara que és veritat que lo senyor balle de sa part fa lo que li toca en rondar, però després de retirats a part hora no deixen dessprés de haver-se retirat lo senyor balle de succseyr alguns encontres. Y per evitar aquells, propossam a vostres mercès miren lo remey se puga donar, que allò que vostres mercès delliberaran se farà.

»Fonch delliberat per lo Honrrat Consell que per evitar los molts danys se poden succeyir, que de vuy en avant se fassa un pregó notificant a tot lo pobla que ninguna perssona gossa ni presumesca de rondar per la vila sinó tan solament fins a les deu ores de la nit, en pena de 3 lliures. Y qui no tindrà per a pagar la pena, trenta dies de pressó. Y per a que sia esta cossa notòria, que·s toca a la queda donades les deu ores. Y tots los que de aquella ora en avant se trobaran, caigan en dita pena. Aplicada aquella, dos terssos per la confraria del Santíssim Sacrament y lo ters per lo senyor balle y per aquells que no tindran per a pagar la pena, los dies de pressó, ha coneguda dels senyors de jurats.»

La queda, doncs, començava a les 10 de la nit. Certament, aquesta només era la prohibició més estricta entre aquelles que al llarg dels segles han afectat l’activitat de les persones durant la nit. Cal recordar que, a les hores nocturnes, els carrers eren totalment foscos i que l’enllumenat –les teieres o graelles– només s’encenia en situacions excepcionals.

Pere Barrufet, que recull aquesta notícia al seu llibre Les campanes del nostre campanar (1953), malgrat que amb la data errònia, anota també acords de no poder circular pels carrers sense portar un llum: per exemple, el 4 de desembre de 1622, en què es proposa si «per la policia y bon govern sis tocaria la vadada en ser vespra», i el Consell acorda «que al punt de las set hores de vespre ques toca la campana y ques fasa crida que tocada la vadada, que ninguna persona gosa ni puga anar per la vila sense que no porta llum, y qui alcontrari ferà caigua en pena de sinch sous».

Lo tocar la vadada. Actes municipals, 4/12/1622. Arxiu Municipal de Reus

La vedada seria també el nom d’una campana, emprada en algunes poblacions com a senyal en el moment de la consagració, a la missa, tal com recull el Diccionari Català-Valencià-Balear. Per tant, podríem parlar de veda o toc de veda, després del qual no es podria sortir al carrer sense portar un estri indispensable. Potser podríem afirmar, doncs, que ens trobem en veda de sortir a cara descoberta.

Les festes, com a moments excepcionals en què s’ocupava el carrer, són excepcions d’aquestes restriccions nocturnes. I del segle XV ençà ens trobem com el Carnaval o determinades celebracions domèstiques, com les noces, possibiliten una major circulació de persones pel carrer.

Així, doncs, noms històrics per a designar situacions prou actuals.

(Amb el meu agraïment a Montserrat Flores i a Elisenda Cristià)

Publicat dins de cultura popular | 1 comentari

La memòria cantada: el cançoner del Priorat

Fa uns mesos va sortir publicat El Priorat. Cançons i tonades de la tradició oral, un llibre disc editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, de la col·lecció de la Fonoteca de Música Tradicional Catalana. La situació sanitària ha impossibilitat fer-ne, de moment, una presentació presencial.

Aquesta publicació recull el treball realitzat entre 1985 i 1992 per Josep Crivillé i Ramon Vilar, entre altres persones, per a la Fonoteca de Música Tradicional Catalana, a poblacions de la comarca del Priorat. El llibre, amb tres discos amb enregistraments directes –selecció de Ramon Vilar i Herms– inclou estudis sobre les recerques històriques de cançoner a la comarca, comentaris lingüístics i etnomusicològics del repertori, a més de la relació d’informants o la memòria del treball de camp.

No és el primer cop que la Fonoteca publica materials de camp sobre la comarca. Al juny de1992 es van presentar al local de Carrutxa, aleshores a la plaça del Mercadal, els dos primers volums de la col·lecció, dedicats a la música de tradició oral a Catalunya –en una visió general– i a les músiques de festa de Valls. En el primer hi figuren documents sonors aplegats en el curs de la recerca de l’associació.

Ramon Vilar, Josep Crivillé i Antoni Anguela, al 1992
(Foto Yvonne Masip/ Nou Diari, 6/6/1992)

Efectivament, a la dècada de 1980, des de Carrutxa, s’inicia una considerable tasca de recollida de  testimonis orals en poblacions del Baix Camp i del Priorat, amb dos eixos temàtics de referència: les festes populars i el cançoner, especialment pel que fa a la baladística. El resultat fou la publicació del Cançoner tradicional del Baix Camp i el Montsant (1988). El 1985, Josep Crivillé i Ramon Vilar van iniciar el seu treball de camp en terres prioratines. Josep Crivillé creà l’Associació de Recerca Etnomusicològica, dedicada a la pràctica de la recerca en treballs col·lectius. Una línia d’investigació que es consolida a partir de l’any 1987 quan el Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Popular i Tradicional de la Generalitat de Catalunya, amb Antoni Anguela al capdavant del servei de patrimoni etnològic, va posar en marxa el programa de recerca i conservació del patrimoni musical català, amb la creació de la Fonoteca de Música Tradicional Catalana.

La publicació que es presenta ara esdevé, doncs, una excel·lent mostra dels reculls de folklore oral que, a les últimes dècades del segle XX, fou possible de realitzar, a partir dels testimonis d’unes generacions que havien emprat el cançoner com a recurs per acompanyar les tasques quotidianes, que recordaven pràctiques, on la cançó era un component necessari en el ritual. Ordenades per blocs temàtics, les cançons i cantarelles incloses en aquesta edició evidencien la presència constant de la música i el cant en totes les etapes de la vida de les persones i en tots els àmbits: el treball i la festa, el cicle de l’any, les creences i la religiositat, el curs de la vida, del naixement a la mort… cançons que reflecteixen una visió del món i uns valors, a cops molt diferents dels que voldríem en el present –per exemple, en el paper de les dones– i que servien per a vehicular sentiments, exercir la crítica, o comunicar-se segons uns codis prèviament acceptats per la comunitat.


Documents que constitueixen, en conjunt, una aproximació sonora a les formes de vida d’una societat encara preindustrial en molts aspectes, què els nous mitjans de comunicació –física, sonora o visual– anaven transformant, si és que no ho havien fet definitivament. Una memòria cantada que ens ajuda a interpretar la societat del passat.

La publicació d’aquest volum de cançons i tonades de la tradició oral ens fa recordar també la tasca de dues persones de la mateixa generació que avui ja no hi són: Josep Crivillé i Bargalló (1947-2012), destacat etnomusicòleg –cal esmentar, a banda de la creació de la Fonoteca, publicacions com els quatre volums de música tradicional catalana (Ed. Clivis)– i d’Antoni Anguela i Dotres (1947-2010), persona que, procedent del món sardanista, va saber copsar la riquesa i complexitat de la cultura popular, a partir de la seva tasca institucional, obrint el servei i impulsant iniciatives en diversos àmbits.

Publicat dins de cultura popular, publicacions | Deixa un comentari

El dia del nom

La pràctica de celebrar la festa onomàstica ha estat ben comuna a la nostra cultura. Habitualment havia estat associada al santoral cristià o, en força menor mesura, a altres. Però, en el present, la diversitat de procedència dels noms que es donen a les criatures, en una societat cada cop més laïcitzant, ha motivat que aquesta vinculació es desdibuixi, malgrat que molts cops, quan el nom té referent en el santoral, s’aprofiti la data.

 

Roser silvestre, gavarrera

La nostra filla petita –que ja no ho és– té nom de planta de flors molt boniques i tiges que punxen, un nom que li escau plenament. Nom laic, alhora que equivalent a una advocació de la Mare de Déu que he estudiat força per la riquesa del costumari popular que porta associada, entre cançons de dones, aplecs i danses. Podria celebrar la seva diada del nom a la primavera, temps de flors, el primer o el segon diumenge. O bé per la segona Pasqua. O, per tenir una data fixa, optar per la celebració instituïda per commemorar un fet de guerra –origen de no poques festes– en aquest cas, la victòria de la coalició cristiana, contra les galeres turques, el 7 d’octubre de 1571, en la llarga lluita pel control de la Mediterrània.

Com que la data fixa fa de més bon recordar, feliç dia del nom, Roser

Publicat dins de cultura popular, personal | Deixa un comentari

«La Baixada», un ritual singular en l’àmbit dels diables festius

Enguany, malgrat que finalment no es celebrarà, l’Institut Municipal Reus Cultura ha dedicat la postal núm. 45 de la sèrie sobre actes i components de les festes majors de Reus a la Baixada del Ball de Diables de Reus al santuari de Misericòrdia, cada 25 de setembre. Com he explicat sovint és una tradició relativament nova que recull una pràctica antiga i que caracteritza el model històric dels diables al Baix Camp. Una mostra de com la cultura popular crea nous rituals:

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari