Diables i àngels a cobert

20160923ballstmiquel01

Del riquíssim repertori de balls parlats amb que havia comptat la ciutat de Reus —capital d’aquest gènere de teatre popular al segle XIX, segons Bofarull— n’ha perviscut un, de caire religiós, que només surt al carrer en festivitats assenyalades, el de la Mare de Déu. I se n’han reinventat dos, el de Dames i Vells i el de Sant Miquel. Tots dos compten amb referències documentals prou antigues. Tant que el Ball de Sant Miquel no seria sinó l’antic ball parlat dels diables, desaparegut a Reus al primer terç del segle XIX per donar pas al model de ball de diables de participació individual que ha arribat fins al present, i que pou reescrit i representat, si més no a la comarca, a la segona meitat d’aquell segle.

Però no ve a tomb ara parlar d’història. És clar que un ball parlat com el de Sant Miquel no es podia recrear sense l’existència d’una colla estable de diables. Però no és menys significatiu que els dos balls que, ja al segle XXI, s’han consolidat en el panorama festiu de la ciutat siguin de caire burlesc. D’una banda perquè la sàtira i la provocació són components importants de la transgressió festiva i, de l’altra, perquè permeten una constant actualització dels continguts, fent referència a persones i fets, i dels petits recursos escenogràfics —sembre a l’abast del carrer— mostrant com la tradició aquí consisteix precisament en innovar.

20160923ballstmiquel03 20160923ballstmiquel02

Dit això, que es podria dir cada any, voldria apuntar que la representació d’enguany —a cobert, excepte en les enceses, per raó de la meteorologia adversa— ha estat una de les millor que he vist d’aquest ball. És clar que el repte continua essent el deixar els paperets amb els versots nous de l’any, que sovintegen. Però bé, a la fi, també forma part del joc i la representació ha estat àgil, divertida i amb alguna interpretació memorable. Els diables han estat derrotats un cop més per unes forces celestials que, amb parla clara i entenedora, els han engegat a nodriza.

La parella que formen Llucifer i la Diablessa ja és un clàssic. L’haurem d’afegir a aquelles que, en la història del teatre popular local, es coneixen de les representacions dels Pastorets o del Cuan Tanorio.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Per molts anys, Carrasclet

carrascletalbarca1993

Una fotografia ja històrica: el gegant, amb la colla i músics, al peu de Montsant, a la Festa Major d’Albarca (1993)

Ahir el gegant Carrasclet va celebrar els seus 30 anys amb l’estrena d’una nova indumentària, una festa i el corresponent pastís. Aquest gegant reusenc és un bon exemple de com el patrimoni festiu o, de retruc, la tradició, es construeix a cada moment.

carrascletreus2007

En una imatge més recent, a la Festa Major de Reus (2007)

La tria del personatge, molt vinculat al territori i símbol de resistència; la qualitat de la figura —és considerat, en competència amb l’indiu, el gegant més ben plantat— ; la música que l’acompanya, un aspecte que no ha estat descurat… i la filosofia de sortir quan correspon i pel que toca, sense escarafalls, l’han fet el gegant de Reus, que no és de la Vila, més popular.

I, per molts anys, a la festa.

carrasclet30anys

El pastís d’aniversari

(El nou vestit ja el documentaré, amb millor llum i climatologia més favorable…)

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Els altres italians

frontegandesa

Parlant dels bombardeigs que va patir Reus durant la Guerra Civil sovint parlem dels italians com els agressors perquè fou l’aviació de Mussolini, amb base a Mallorca, la responsable de la gran majoria d’atacs que va rebre la ciutat.

Es ben coneguda la participació italiana a la guerra espanyola ja sigui des de l’aire o des de terra —les tropes del CTV, corpo truppe volontarie— en suport a Franco i els militars revoltats. Però també cal recordar que hi hagué italians antifeixistes, anarquistes o comunistes, que lluitaren aquí al costat de la República, a les brigades internacionals.

Gianpaolo Giordana ha publicat Sul fronte de Gandesa. Volontari del Canavese, del Ciriacese e delle Valli di Lanzo dall’emigrazione alla guerra civile spagnola (1936-1939), un estudi sobre els italians del nord de la regió del Piemont, que vingueren a lluitar contra Franco.

De ben segur que aquest és un altre llibre dels centenars que s’han publicat sobre la Guerra Civil i que, amb tota probabilitat, no hauria descobert de no ser pel fet de conèixer l’autor. Gianpaolo Giordana —nascut el 1939 a Dronero,Vall Maira, a les valls occitanes d’Itàlia— és un activista cultural, membre fundador de Valados Usitanos, amb una llarga trajectòria de recerca i difusió de la història i la cultura del seu país. Des de Carrutxa el vam convidar, ja fa bastants anys, a donar a conèixer el treball d’aquesta associació a Reus.

Aquest treball de Gianpaolo Giordana es particularment interessant perquè no es limita a fer un llistat de persones sinó que investiga en la seva trajectòria abans i després de la guerra de 1936-39. Són fitxes biogràfiques de prop d’una trentena de persones que ens ajuden a entendre com, darrere el fet d’haver vingut a lluitar a casa nostra, hi ha vides d’exili per haver patit ja el feixisme, i de compromís militant que, quan no van deixar la pell a la Serra de Cavalls, va continuar en el combat contra el nazisme a la segona Guerra Mundial.

Són històries de vida de la gent d’un territori. I això em serveix de motivació per a reivindicar la importància de la memòria local, la que torna a la història noms que tenen valor des de la proximitat geogràfica, a partir de treballs fets amb rigor. I també perquè, cada cop que parli de les ales negres feixistes —i ho faig sovint— que van fer de Reus una ciutat màrtir el 1938, recordaré que altres italians lluitaren per la llibertat i la justícia social.

 

Gianpaolo Giordana, Sul fronte de Gandesa.
Castellamonte (Torino): Editrice Tipografia Baima-Ronchetti, 2015

Publicat dins de memòria | Deixa un comentari

12 de setembre de 1976

Aquests dies s’ha recordat força l’acte de Sant Boi i menys el final de la Marxa de la Llibertat, una mobilització popular que es va construir a partir de moltes iniciatives local autogestionades, connectades més per una voluntat comuna de fer visible la reivindicació de llibertat i un lema comú que per una estructura organitzativa. I que les forces repressives van tenir bona cura d’amplificar, fent evident amb la seva presència i l’intent d’evitar el seu pas, que alguna cosa excepcional passava.

samarretamarxa

Una mobilització amb poc marxandatge, que en diem ara, moltes samarretes i moltíssimes enganxines. Ignorada pels mitjans o tot just presentada com a incidentes de orden público. Molt diferent de les grans mobilitzacions actuals, amb molts més recursos tecnològics i força més teatralitzades. Aleshores no esperàvem el pas de l’helicòpter, ans al contrari.

La marxa acabà en un Poblet bloquejat el 12 de setembre. El mateix diumenge, a Montblanc, també ocupat, i a Tarragona —on ens va tocar córrer força– hi va haver manifestacions.

No us explicaré anècdotes. Només recordar i reivindicar el valor d’una mobilització popular que per alguns polítics fa de mal recordar. Sobretot perquè fou descentralitzada de veritat adaptant-se, en cada lloc, en funció de cada grup de persones, associació i col·lectiu que hi donava suport, i de la situació de repressió que hi havia.

Publicat dins de les idees, memòria, personal | Deixa un comentari

Reflexions del dia abans

Considero que posar símbols o guarniments al balcó en diades assenyalades, ja sigui un domàs de festa o l’estelada, atorga la necessària excepcionalitat al paisatge urbà que reforça el significat de l’esdeveniment. Potser més que mantenir senyeres que amb el pas del temps poden perdre color i, sovint, esdevenen invisibles als ulls del veïnat. Amb tot el respecte per qui opini una altra cosa i és ben lliure de posar, treure o deixar banderes, considerant que és una forma d’explicitar a diari el seu posicionament.

En tot cas, la reivindicació i la mobilització sí que ha de ser quotidiana. A vegades es visibilitza molt en accions puntuals, en moments excepcionals, però s’ha de fer present en el dia a dia. Sóc menys de banderes que de converses, o debats, i —sobretot— actuacions pràctiques que, des de la proximitat, puguin contribuir a sumar cap a la llibertat.

Publicat dins de les idees, personal | Deixa un comentari

El ritual de foc amb que acaba l’estiu

Ahir, 7 de setembre, el Ball de Diables de les Borges del Camp va acompanyar la imatge de la Mare de Déu de la Riera, encapçalant la professó que la trasllada des de la seva ermita a la parròquia. És un ritual que es repeteix d’any en any. La presència dels diables a la festa és documentada des del segle XIX i potser les festes que van tenir lloc ara fa cent anys, amb motiu de la coronació de la imatge, van contribuir a consolidar-la. De fet, un dels mèrits de la tradició local és la continuïtat del ball durant tot el segle XX i fins avui, excepte en els anys de la Guerra Civil.

20160907lesborges01

El foc dels diables entre oliveres

Un ball en què els diables caminen entre els arbres, creuen la riera i entren amb gran intensitat de foc per l’anomenat Pont de l’Oriol. Ara hi ha força gent que fa el recorregut amb ells, compartint espurnes i trons. Hi ha qui diu que és un correfoc, però el cert és que no corre ningú. Després de l’entrada de la imatge a la vila —que hom pot interpretar com la representació simbòlica del triomf del bé sobre el mal— les salutacions i el cant de la Salve, els diables hi tornen i la professó continua per portar a la patrona, després de veure el castell de focs, fins dalt al Replà, on els diables aturaran una estona més el pas de la imatge fins que, ja sense foc, aquesta entri a l’església. També aquí hi podeu trobar simbolismes. O no, però en tot cas, dubto que es pugui reduir aquest ritual centenari a considerar-ho un mer correfoc.

20160907lesborges02

Camí del poble

Per cert, abans el castell de focs es tirava dalt, al costat de l’església, però ja fa anys que per una raonable mesura de seguretat va passar a disparar-se des del pati de l’escola. Només en resten artificis de pal i, sobretot, la típica capelleta il·luminada amb bengales.

20160907lesborges03.jpg

Encendre la carretilla amb les flames d’un civader cremat, segur que porta bona sort

Això és sabut i ho he explicat més d’un cop, però em sembla que convé recordar-ho. Per cert, als programes de festes que reprodueix la premsa molts cops no hi surten esmentats els diables. De fet, fins fa ben pocs anys —la colla neix a la dècada de 1980— el ball de diables consistia en anar a llogar vestits a Reus, a títol individual, comprar les carretilles a ca l’Espinós i cremar davant la professó. I tampoc era notícia, només el que es feia i s’ha fet cada any.

20160907lesborges04

Cada diable porta la seva pirotècnia

Personalment, la Festa Major de les Borges assenyalava la fi de l’estiu i la visió dels diables borgencs és el meu primer referent en la pròpia passió pel foc festiu i la pirotècnia. El ritual de foc amb que acaba l’estiu.  I ara que perdem significats m’està bé de recordar-ho.

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Rastres de la guerra a la muntanya

El fet que un xiquet trobés una bomba de mà de la Guerra Civil, prop de la Morera de Montsant, va ser notícia aquest començament d’agost i va motivar una breu intervenció meva explicant que, efectivament, hi va haver combats prou durs entre serra la Llena i Montsant, o per les muntanyes de Prades, des de finals de 1938 fins al 14 de gener de 1939 —dia en què l’exèrcit republicà va haver-se de retirar de la serra Major—, i que això explica que es trobi encara material de guerra per aquests termes.

De fet, l’Adrià Aragonès i jo n’havíem estat parlant feia poc amb persones de Margalef de Montsant, amb motiu de la nostra visita al poble per a fer una xerrada sobre cultura popular. Ens explicaven que, a l’igual que en altres poblacions, la recollida de ferralla fou una activitat econòmica de subsistència en els primers anys de la postguerra i que, jugant la canalla, hi hagué algun accident. Aquests dies hem tornat a parlar d’aquesta pràctica, fent entrevistes amb Montsant Fonts, a Cornudella.

La memòria de la generació de brivalls que eren massa joves per haver estat cridats a la lleva del biberó és prou contundent: hagueren d’anar obligats a enterrar —cosa difícil dalt a Montsant— els cadàvers escampats per la muntanya amb les brigades que les autoritats franquistes organitzaren a cada població. Per cert, els franquistes van tenir cura de recollir els seus, i notificar-ho a les famílies, però els soldats republicans restaren abandonats a la muntanya. També els moros anònims, de les forces de xoc franquistes, foren enterrats i oblidats, com a Prades.

Encara avui hi ha algun detall que palesa el pas del front per la muntanya: restes de parapets i trinxeres cada cop més difícils d’observar —dalt a Montsant o a Prades, on de tant en tant s’organitza alguna caminada per anar a veure les que hi ha a l’entorn de la població. I, com a exemple que he fet servir més d’un cop, el fet que quatre campanes d’ermites de Montsant —Santa Magdalena, Sant Antoni, Sant Bartomeu i Sant Salvador— siguin fetes amb la part superior d’obusos.

campanes

Campanes d’ermites a Margalef de Montsant i a Ulldemolins

Fa pocs dies, observava a Capafonts una curiosa peça, el suport d’una planxa de ferro, de les emprades per a la roba, amb la falç i el martell trepanada. Estri domèstic, potser utilitzat per l’exèrcit durant la guerra o ves a saber. L’emblema comunista potser sembla fet posteriorment a la fabricació de l’estri, però es troba afectat pel rovell com la resta. No en tinc cap altre referència.

suportplanxa

Els rastres de la Guerra Civil poden ser, doncs, físics, però també en una memòria esbiaixada per la por. Encara costa parlar de la guerra, sobretot dels fets més propers. Massa persones han callat —i ho entenc— quan n’hem volgut parlar.

Enguany, que fa vuitanta anys de l’inici del conflicte, pot ser un bon moment per anar recuperant la memòria dels fets amb voluntat d’interpretar —més enllà de quedar-nos en els tòpics— i explicar cada context. Des d’aquest coneixement, necessàriament crític, la memòria ens serà útil per al present.

 

Publicat dins de memòria | Deixa un comentari