Carnaval, cantaval…

Un any més m’ho he passat de conya sortint a cantar el divendres de Carnaval al vespre. I, com cada any, m’he trobat amb un repertori que va des de l’amable broma humorística fins a una àcida crítica política que ens mostra que el feixisme també es pot combatre, no ho dubteu, cantant. O la reivindicació feminista, amb una versió  —com les altres, de tonades més o menys conegudes— que va ser força aplaudida per moltes persones que es van trobar amb la colla de màscares i el més d’un centenar d’acompanyants que formaven la comitiva. Com cada any, però com cada any diferent, una bafarada d’aire fresc en un carnaval que, mal ens pesi, en té més el nom que cap altra cosa.

Anuncis
Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Carnavals d’abans i d’ara

Les qüestions que més sovintegen quan parlo dels carnavals històrics de Reus, o a les visites a «Semblar déu i tot lo món», l’exposició que aquests dies es pot veure al Museu, són sobre les diferències d’aquelles grans festes amb els carnavals actuals. Penso que moltes vegades es tracta de preguntes retòriques, ja que la distància més que temporal que ens separa d’aquelles celebracions és palesa i qui pregunta ja intueix la resposta.

1919programa

És clar que la societat de començaments del segle XXI no és la del primer terç del segle XX, ni Reus és aquella ciutat vuitcentista, segona en població de Catalunya, on s’organitzaven uns grans carnavals però també el primer certamen socialista de l’Estat. Les festes són el reflex de la societat que les celebra i el carnaval no n’és pas cap excepció.

A partir d’aquesta constatació, intento apuntar algunes idees sobre els carnavals històrics que poden servir d’elements de reflexió per al present.

La primera consideració, fonamental, és que el carnaval era una festa en què hi participava bona part de la ciutadania, a més d’atraure forasters, basada sobretot en l’associacionisme i els espais de sociabilitat: societats recreatives, culturals o polítiques, cafès i clubs. Entitats no específicament carnavalesques que comptaven, segons el seu volum i finalitats, amb locals socials, escenaris i sales de ball, grups musicals, corals o de teatre, espais de conversa i oci… De societats com l’Olimpo, el Círcol, la Palma, el Foment Republicà, el Centre Republicà Radical o el Centre de Lectura a cafès que programaven balls de màscares i comptaven amb agrupacions musicals que sortien a la festa.

La segona és que els grans carnavals eren festes autofinançades a partir de les desfilades de capta anteriors a la celebració dels últims dies o de l’aportació de les mateixes societats. Aquestes agrupaven des dels sectors més benestants fins a les classes populars, que, mitjançant petites quotes i molt de treball personal, podien competir amb les seves comparses al carrer amb les dels més rics. El paper de l’Ajuntament, més enllà del control sobre l’ordre públic, era minso.

I finalment, i no menys important, no hi havia gran carnaval cada any. De fet, només n’hi hagué disset de grans —amb rei Carnestoltes, seguici, grans desfilades, carrosses i danses al Mercadal—; en d’altres no hi van mancar mascarades i alguna desfilada, enterraments massius i rondes de cantadors. I no pocs van passar més discretament als carrers, tot i que mai hi faltaven els nombrosos balls de màscares. En definitiva, que el programa i la intensitat de la festa variaven segons el moment, el context econòmic i polític o la capacitat d’una societat —generalment, l’Olimpo— d’engrescar les altres.

Certament, el Carnaval de Reus va retornar el 1978 amb el mirall, potser el miratge, dels grans carnavals reusencs del passat. El Carnestoltes arriba ara cada any continuant l’ordre numèric establert pels nostres avantpassats.

El món associatiu local ha canviat molt en els darrers cent anys. Considerar que les actuals colles són hereves de les antigues societats carnavalesques és pecar de supeficial romanticisme. Fins i tot, acceptant que avui en dia és difícil que una colla compti amb local per a poder organitzar balls de màscares com en el passat, o que l’oferta cultural i recreativa ja no passa per vetllades de cafè i per balls de diumenge a la tarda. En tot cas, i salvant totes les distàncies, es poden comptar amb els dits de les mans les colles que tenen una vida associativa.

Per a la gran majoria de participants a la desfilades, per dir-ne alguna cosa, del dissabte i el diumenge —sobretot la primera— el carnaval és una oferta de mer consum, on es paga pel dret a música —algú dirà que soroll— i beguda, a dosificar amb menys o més responsabilitat.

En són bona mostra les situacions que es repeteixen d’any en any respecte a la participació a la rua. Com ara que una discoteca contracti una colla perquè els seus clients surtin al carrer. Les mesures que la FRAC implementa només serveixen per espolsar-se responsabilitats i no qüestionen gens un model d’oci massiu de consum, massa temps presentat com a èxit de la festa, que de Carnaval en té el nom però que podria celebrar-se en qualsevol altre moment de l’any, amb disfresses o sense.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

L’àlbum cornudellenc del Carnestoltes

Des del passat cap de setmana fins al 16 de març es pot visitar, a la sala d’exposicions municipal de Cornudella de Montsant, l’exposició «L’àlbum del Carnestoltes. Els carnavals de Cornudella s. XIX-XX.»

albumcornudella1

Molts cops, quan obrim un vell àlbum familiar, ens trobem amb una col·lecció de fotografies, més o menys ordenades cronològicament —a vegades prioritzant les mides— i habitualment poc referenciades quant a indrets i persones que hi surten. Un àlbum pot esdevenir un garbuix emocional de records que, segons la distància temporal de l’observador, fa més o menys difícil identificar les persones i les situacions.

albumcornudella 3

«L’àlbum del Carnestoltes» neix a partir d’una experiència de recerca i proposa dues lectures complementàries. D’una banda, ens parla d’una festa intensament viscuda en una població del Priorat, el paper de les societats culturals i recreatives, els balls o el component satíric dels testaments del Carnestoltes. En aquest sentit, els carnavals de Cornudella participen, des de la segona meitat del segle XIX, d’un model de festa urbana, basada en l’associacionisme, equivalent al que trobem en ciutats com Reus —i en moltes altres poblacions—, que, prohibida pel franquisme, sobreviurà transformada en Fiestas de Invierno, tancada als locals socials. De l’altra, esdevé un viatge al record de les persones, més enllà del context concret —la festa— en què aquestes apareixen.

albumcornudella 2

La recerca sobre els carnavals de Cornudella, a partir d’una memòria oral aplegada durant anys —les entrevistes abasten des de 1983 a l’estiu passat— i del buidat de premsa i altra documentació, ens apropa a la història i les característiques dels carnavals cornudellencs als segles XIX i XX. Les imatges, procedents en bona part del fons d’un fotògraf local dels anys 1920-30 i de fons domèstics, cedides pel veïnat, il·lustren la trajectòria d’una celebració on la creativitat i l’esforç personal en la confecció de les disfresses aportava força espectacularitat.

albumcornudella 4

Record i treball de documentació s’entrellacen en una proposta que retorna a la població el coneixement, sense oblidar el component emocional, i que pot interessar més enllà de l’àmbit local. L’exposició forma part d’un programa de recerca i difusió sobre els carnavals del Baix Camp i del Priorat.

cartell_cornudella

L’exposició es pot visitar de dilluns a dissabte, de 6 a 8 de la tarda, i els diumenges, al migdia, de 12 a 2, i de 6 a 8 de la tarda.

A finals de febrer es presentarà el catàleg de la mostra.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Un joc d’aparences carnavalesques

La màscara amagava la identitat de la persona que la portava. La disfressa, la seva posició social. Efectivament, en els carnavals reusencs de la segona meitat del segle XIX i el primer terç del segle XX —fins a la Guerra Civil—, la creativitat que cridava l’atenció, en les indumentàries o en les carrosses, era més el resultat de l’esforç col·lectiu i del treball artesà que de la capacitat econòmica. El Carnaval fou, des de 1859, la gran festa de les societats recreatives, culturals i polítiques, però també dels cafès. Una festa que aplegava el conjunt de la comunitat i en què les classes populars podien competir per unes hores, en aparença, amb els sectors més benestants.

exposemblardeu1

Un joc d’aparences, de transgressió temporal de l’ordre social, que vol reflectir el títol de l’exposició que presenta, fins al 16 de març, el Museu de Reus (raval de Sta Anna, 59): «Semblar déu i tot lo món. Els carnavals reusencs 1859-1939».

En aquest període es van celebrar disset grans carnavals. Els nostres avantpassats diferenciaven entre els carnavals de cada any i els grans carnavals en què arribava el rei Carnestoltes en persona —sempre un ninot— acompanyat del seu sèquit, s’organitzaven grans desfilades amb espectaculars carrosses i es ballaven les Danses al mig de la plaça del Mercadal. L’organització d’aquestes festes excepcionals suposava l’acord entre les entitats i la necessària recerca de recursos, però, de balls de màscares —molts anys, més d’un centenar— i d’accions parateatrals al carrer, no en faltaven mai. Els darrers grans carnavals del primer terç del segle XX foren els de 1908, 1916 i 1919, que ens han deixat desenes d’imatges. El centenari d’aquest últim esdeveniment ha estat el pretext per al muntatge de la mostra.

L’exposició, realitzada a partir del fons fotogràfic conservat al Centre de la Imatge Mas Iglesias i del treball de recerca del Centre de Documentació sobre el Patrimoni i la Memòria / Carrutxa, ha comptat amb la col·laboració d’entitats i particulars que han cedit indumentària i materials gràfics. La mostra fa un repàs als actes i costums que configuraven la festa: balls i desfilades, danses, però també matracades —burles orals de les màscares femenines—, literatura humorística i cançons. O la pirotècnia, destacant la importància del Ball de Diables en la celebració.

exposemblardeu2

L’exposició anirà acompanyada d’un seguit d’activitats: visites comentades, amb sessions temàtiques, projeccions… D’altra banda, Carrutxa presentarà una mostra digital, amb catàleg en paper, sobre l’humor, la broma i la sàtira a la festa, tot recordant que enguany fa 40 anys de la primera publicació carnavalesca contemporània, el Tururut Viola.

Apropar-se a la festa possibilita, un cop més, descobrir aspectes de la societat del passat que també són útils per a entendre el present: la importància i la força de l’associacionisme, l’esforç cooperatiu, la recerca de finançament a partir de les aportacions individuals i d’establiments, que suposa l’organització de desfilades de capta i es tradueix en àcides crítiques a persones amb poder econòmic que no hi col·laboren. I el paper força secundari de les autoritats municipals, entre la voluntat de control i el reconeixement del potencial de la festa com a dinamitzadora de la vida social i econòmica de la ciutat.

cartellsemblardeu.jpg

L’exposició acaba el 1939,  per tal d’explicitar el no retorn de la festa després de la Guerra Civil. Franco va prohibir, el 1937, el carnaval al territori ocupat per les tropes rebels i les prohibicions van continuar, amb duresa, acabada la guerra. El carnaval reusenc va restar amagat durant anys fins a tornar al carrer el 1978. Aquest pot ser un tema per a una altra exposició.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Una festa d’hivern a Reus

Per cinquè any consecutiu s’ha celebrat, a Reus, el Ball d’Hivern, una proposta festiva que agafa com a referent la tradició festiva del 20 de gener a la ciutat —primer, com a Festa Major d’hivern, després com a data d’inici de les activitats carnavalesques— i que s’inspira en el model de festa autogestionada pel veïnat, aclaparadorament present en moltes celebracions del nostre passat urbà i encara vigents en altres indrets: l’obtenció de recursos a partir de la col·laboració dels establiments del poble —en aquest cas, propers a la plaça del Castell on es fa el ball—, rifa de lots i subhasta de coques, àpat col·lectiu, ball de plaça, amb jotes i danses populars d’arreu… I la incorporació, a la cercavila de la capta, de cançons improvisades, agraint la bona voluntat dels col·laboradors o embrancant-se els cantadors, per a diversió del públic, en combats de glosa.

No insistiré en el model, que ja he descrit en anys anteriors. Enguany, la festa ha mostrat la seva capacitat d’interessar a un públic divers i s’ha desenvolupat d’una forma àgil. El fet de començar amb la subhasta o de rifar conjuntament els lots ha estat un encert. Llarga vida al Ball d’Hivern.

I, per proposar alguna cosa: podríem recuperar aquesta diada com a data d’anunci d’una altra festa popular i transgressora? (aquella que s’acaba quan comença la quaresma).

Com sempre, aprofito per a posar algunes fotografies.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Teatre popular amb àngels i dimonis

La quantitat de representacions teatrals de carrer, d’arrel tradicional —les anomenem balls parlats o d’altra forma— no para de augmentar. Aquests dies ho podeu constatar amb les vinculades a la llegendària vida del sant ermità i patró dels animals. En diverses poblacions s’anuncia la representació de La Vida, La Barraca o Les temptacions de Sant Antoni, en diversos formats: representacions dels textos històrics a l’aire lliure o a cobert, lectures dramatitzades, recreacions actualitzades de l’obra…

Aquest esclat de representacions teatrals en context de festa, vinculades a la religiositat popular, molts cops hagiogràfiques o centrades en alguna llegenda que explica els orígens d’una imatge o els miracles que van salvar una població, poden sorprendre en un temps en que la religió no viu els moments més àlgids pel que fa a la seva presència en el dia a dia col·lectiu. En què amplis sectors de la societat defensen el respecte a les religions com a expressió de les creences personals que no condicionin la vida dels altres, amb el debat sobre la discriminació d’unes creences prou presents a la nostra societat o l’excessiva dependència de les festes dels rituals generats pel catolicisme. I resulta, potser, més sorprenent si hom analitza la composició social dels grups que impulsen i realitzen aquestes representacions.

stantoni_portellada

Representació de Sant Antoni. La Portellada

A risc de per la brevetat d’un article voler simplificar massa, se m’acut que hi ha diverses raons que expliquen l’increment d’aquestes manifestacions teatrals:

—La primera, que esdevenen un referent d’identitat local, particularitzant la festa respecte al conjunt de celebracions del mateix tipus que hi ha arreu del país. Aquest és un component molt clar en els balls parlats que recullen tradicions locals i no tant en altres, amb arguments de caire més genèric. Malgrat això, cada ball té les seves característiques diferencials.

stantoni_asco

La barraca de Sant Antoni. Ascó

—La segona és que bona part d’aquestes representacions reflecteixen un tema cabdal, present en el teatre, entra altres formes narratives i d’expressió artística, com és la lluita entre el bé i el mal. Un enfrontament que  vehicula els arguments de tantes i tants producte de la creativitat humana. Pot ser el cel contra l’infern, en la tradició cristiana, o l’heroi contra el més malvat i més inversemblant dolent que la ficció cinematogràfica ens mostri. Històries de bons i dolents, amb tota la relativitat del concepte en cada moment, que funcionen. I més, si el malvats vençuts no són destruïts sinó enviats a un territori que ens és favorable: la festa. L’esclat furient de les forces infernals, cremant pirotècnia a dojo en una carretillada o calant foc a la monumental barraca de sant Antoni, en són bons exemples.

diables_igualada

Diablessa. Ball de Sant Miquel i Diables d’Igualada, en una actuació a Reus

—La tercera és la possibilitat d’actualització dels missatges. Pel caire marcadament burlesc d’algunes representacions —Dames i Vells o Malcasats, per exemple— que possibiliten i tenen la seva força en l’adequació dels parlaments a la sàtira sobre les persones o els fets d’actualitat. En l’àmbit local, reforçant la singularitat de la representació, o general. Aquest component és també molt present en els balls de Diables que inclouen els corresponents versots de crítica social. I en les representacions de Sant Antoni. Efectivament, algunes de les temptacions que va patir el sant de part dels dimonis —oferint-li diners, poder o sexe— poden actualitzar-se en crítiques àcides a la societat de consum, la política o la societat patriarcal. Sense menysprear el component humorístic que molts textos històrics inclouen, en el personatge de l’acompanyant del sant en la seva vida retirada.

damesvells_reus

Ball de Dames i Vells. Reus

Recreacions que poden arribar a creacions com els Tres Tombs Infernals de Sant Antoni, a Sant Andreu del Palomar, una experiència que em sembla del tot destacable per tots els components d’actualitat, transgressió festiva, integració del foc i la pirotècnia, o participació popular (malgrat que confesso no haver pogut conèixer tant com es mereix).

stantoni_orta

San Antoni és temptat pel dimoni. Representació a càrrec de la colla de diables Foc i Flama. Orta

Tot plegar, i alguna cosa més —les dinàmiques associatives, la voluntat de grups socials de joves, o colles festives de carrer,  de ser més presents a la festa, el desig d’inventar de nou sense renunciar a una pàtina del passat…— expliquen prou bé perquè, ben entrat el segle XXI, ens dediquem a representar les derrotes de Llucifer davant sant Miquel o la vida eremítica, farcida de trasbalsos, de sant Antoni.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Un art de necessitat

Aquest novembre, la tècnica de construcció amb pedra seca ha estat reconeguda per la UNESCO com a patrimoni immaterial de la humanitat. Aquesta és és una tècnica de construcció tradicional, emprada en molts indrets i molt present en els països de la Mediterrània, que permet bastir estructures a partir de pedres encaixades sense l’ús de cap tipus d’argamassa per unir-les.

bassot_gris

Bassot per recollir l’aigua de pluja, amb coberta de pedra seca.Ulldemolins

La declaració posa en valor, més enllà de la seva importància històrica, el fet que aquesta tècnica de construcció és un bon exemple de la relació equilibrada entre l’ésser humà i l’entorn natural, o que els murs de pedra seca són cabdals en la prevenció de danys per inundacions o desplaçaments de terra. Efectivament, l’arquitectura en pedra seca ha configurat el nostre paisatge a partir dels marges que possibiliten adaptar el terreny per al conreu, els mur, els aixoplucs per deixar les eines o les cabanes per fer-hi estada en determinats moments del cicle agrícola. Les cledes o corrals per als ramats, els anjubs o bassots per conservar l’aigua captada de la pluja, les escales de marge o els ponts sobre els barrancs són exemples de l’esforç humà per a viure en un territori, adaptant-lo a les seves necessitats vitals a partir dels recursos que l’entorn ofereix.

barraca_montroig

Barraca dels Comuns del Pellicer. Mont-roig del Camp

En aquest sentit, la valoració d’aquesta arquitectura que ha generat estructures monumentals i que ens poden impactar estèticament, no ha de fer oblidar el seu caire funcional i al servei de les persones i la comunitat. Cal tenir present que aquest, com moltes altres tècniques que avui definim com a art, era un art de necessitat. Monuments populars bastits durant generacions.

marge_margalef

Marge sobre el cingle. Margalef de Montsant

A les nostres comarques, les construccions en pedra seca són prou abundants. De fet, el Baix Camp fou un dels primers indrets on es van estudiar. En concret, algunes barraques de Mont-roig del Camp, ja investigades per Salvador Vilaseca, prehistoriador i impulsor del museu reusenc. En l’actualitat, cinc d’aquestes barraques han estat declarades Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.

cami_vilaplana

Camí entre marges. Vilaplana

També el Priorat és prou ric en aquestes estructures que, des de Carrutxa, vam treballar en el marc del programa de recerca «Petjades sobre el coster» de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya i ha continuat amb treballs sobre la serra de Montsant, amb publicacions com la relacionada amb l’aprofitament de l’aigua.

arneres_lafiguera

Arneres. La Figuera

L’estudi de l’arquitectura popular en pedra seca ens apropa al coneixement de les formes de vida del passat però també ens aporta reflexions per al futur, amb conceptes tan actuals com equilibri o sostenibilitat. La tècnica, més enllà del seu reconegut valor patrimonial, és vigent i útil en el present en la construcció d’elements funcionals que configuren el nostre paisatge.

pont_cavaloca

Pont sobre el barranc de Cavaloca. Cabassers

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari