A l’entorn de l’arquitectura tradicional i el paisatge

El paisatge es pot definir, entre moltes altres aproximacions conceptuals, com una construcció cultural. Considerem paisatge una part d’un territori on hi figuren o intervenen, de forma més o menys dinàmica, elements naturals i humans en major o menor mesura. Paisatges urbans, amb un alt percentatge d’intervenció humana o considerats naturals en què, quasi sempre, l’acció humana es fa evident. A casa nostra, pocs paisatge resten on aquesta petjada humana no sigui palesa. I, és clar, la valoració que fem del paisatge, estètica o emocional, apuntant necessitats de conservació o de restauració, també ho és cultural, generada a partir de percepcions personals o consensuades d’allò que és bell, o del coneixement científic que aporta importància a determinats elements o a la seva relació amb el conjunt.

cami_vilaplana

Camí. Vilaplana

L’arquitectura, com a art de bastir estructures i edificacions de tota mena, construeix el paisatge. Allò que ara anomenem arquitectura tradicional no és sinó el resultat d’una interacció secular entre les comunitats humanes i el seu entorn natural per satisfer unes necessitats de subsistència o simbòliques —refugi, habitatge, conreu de la terra, trànsit pel territori, defensa, culte a la divinitat i moltes altres— a partir dels recursos a l’abast —pedra, terra, fusta, metalls o fibres vegetals…— en cada moment.

marge

Els marges fan evident l’aprofitament humà del territori. Margalef de Montsant

Reflexions —si voleu, tòpiques— que em sembla adient de recordar quan a Reus ens disposem, amb un seguit d’activitats organitzades durant els mesos d’abril i maig, a tractar l’arquitectura i el paisatge, amb l’exposició «Construint el territori. Arquitectura tradicional i paisatge a Catalunya», que es podrà veure al Museu de Reus entre l’1 de març i el 18 d’abril, una mostra fotogràfica sobre les barraques de Mont-roig del Camp i diverses xerrades i taules rodones que tractaran de la història de la recerca sobre les construccions de pedra seca o les barraques del terme de Mont-roig, com a exemple important i proper, i alhora de les necessitats de present i futur pel que fa a la conservació i a la gestió del patrimoni arquitectònic, també amb el referent proper de la comarca del Priorat.

Us convido, en aquestes properes setmanes, a visitar les exposicions i seguir les activitats programades.

barraca_aleixar

Barraca de pedra seca. L’Aleixar

Exposició itinerant «Construint el territori. Arquitectura tradicional i paisatge a Catalunya».
Mostra fotogràfica sobre les barraques de Mont-roig del Camp
Museu de Reus (Raval de Santa Anna, 59)
De l’1 de març al 18 d’abril

Dijous 2 de març, a 2/4 de 8 de la tarda
Conferència de Jaume Massó, Les primeres recerques sobre construccions de pedra seca a les nostres contrades

Dimarts 14 de març, a 2/4 de 8 del vespre
Taula rodona sobre Arquitectura i paisatge: patrimoni i futur
Amb la participació de Roger Costa, Vicent Loscos i Roser Vernet

Divendres 24 de març, a 2/4 de 8 de la tarda
Conferència d’Esther Bargalló i Martí Rom, Les barraques de pedra seca de Mont-roig del Camp. El diumenge 26 tindrà lloc una sortida per  visitar diverses barraques de Mont-roig del Camp

Dijous 6 d’abril, a 2/4 de 8 de la tarda
Conferència de Montserrat Solà, Conservació i gestió del patrimoni arquitectònic al Parc Natural de la Serra de Montsant

conreria

La Conreria d’Escaladei, al peu de Montsant

Més informació a www.carrutxa.cat

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Que us guardi del mal de gola!

La diada de Sant Blai, el 3 de febrer, és una altra de les grans celebracions del cicle hivernal. Moltes poblacions fan aquest dia la seva festa major i són força els costums vinculats a la jornada, el més conegut, la benedicció dels aliments i dels populars blaiets.

A Albarca, al Priorat, per Sant Blai els fadrins sortien a fer una capta per les cases de la població:

«Al matí se vestien dos joves que passaven per les cases a captar. Un se vestia com si hagués sigut de Sant Blai, amb una capa i un gaiato, i després l’altre que l’acompanyava al detràs, amb unes alforjes posades al coll.»

A les cases els hi donaven nous, avellanes, pomes o vi. Els del mas del Lluc, que era la propietat més important del terme i donava feina a  mig poble, els hi donaven quasi sempre vi, «que feien un vi ben bo», ens van explicar. Tot allò que s’arreplegava es portava a la casa que solia fer de cafè i servia per a fer festa, al so de l’acordió. Quan passaven per les cases a captar feien aquesta cantarella:

«—Caritat a Sant Blai, que us guardi del mal de gola!»

Alguna persona gran l’havia anomenat com la diada dels guilandos. Respecte al caire de la celebració, és ben explícita l’anotació que consta a la consueta de la parròquia, escrita cap al 1866: «Esta festa se fa com alguns puestos en lo dia dels Innocents, esto és, pels ximples. Lo Pàrroco, després de la Missa, sens moure’s del altar, fa la benedicció dels fruits»; amb un afegit posterior, de finals de segle: «A la tarde se diu lo Rosari y no res més… bueno». Les últimes vegades que es va fer aquesta capta , a mitjan segle XX,  sembla que només hi anava la canalla.

motlleblaiets1

Motlle de fer blaiets. Reus

Entre les poblacions properes que celebren la seva festa major d’hivern podem esmentar l’Aleixar, al Baix Camp, o Cabassers, al Priorat. Sens dubte, però, la pràctica més coneguda és la de beneir aliments, als quals s’atribueixen propietats curatives. En una descripció del Reus de 1850:

«Salid por la mañana y obervareis a las mugeres y niños como acuden a la Iglesia con sus cestas llenas de frutas, para recibir la bendición del sacerdote. Vereis como levantan cuanto pueden la ofrenda apartando la blanca servilleta, debajo de la cual aparecen las doradas manzanas y amarillos membrillos, con profusión de panzas que ha puesto la candorosa y tierna madre, persuadida de que serán el mejor específico para curar la tos de su niño. Otras cestas de mayo tamaño, sostenidas por la fresca y robusta labradora, contienen no poca cantidad de negras y lucientes alagarrobas, que con buena fe conservará para sanar al mulo, que es el sostén de la familia.»

Es considerava que els aliments beneïts aquest dia tenien propietats curatives per a les persones —mal de gola— i els animals. Reus compta amb un carrer dedicat al sant —que ara s’anomena de sant Pau i sant Blai— i a començaments del segle XVII el veïnat del carrer de les Galanes li volgué dedicar una capella. Les anotacions sobre el costum de portar a beneir els aliments a les esglésies, amb major o menor afluència de participants, sovintegen a la premsa. Només a tall d’exemple:

«Con el ceremonial de costumbre se celebró ayer en todas las iglesias de esta ciudad la fiesta de San Blas, habiendo concurrido extraordinario número de fieles para la bendición de distintas clases de comestibles.» (La Vanguardia, 5/2/1902)

motlleblaiets2

A la ciutat eren i són molt populars els blaiets, galetes aromatitzades amb llimona que porten estampada la figura del sant, feta amb un segell metàl·lic, antigament de ferro colat i ara d’alumini, que es pot trobar a la llauneria Mata. També podeu trobar la recepta al web de la Mariona Quadrada. El consum de blaiets en els primers dies de febrer s’ha popularitzat més enllà de les creences religioses i, beneïts o no, aquests dies esdevenen postres a moltes taules.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El patrimoni del foc a les festes d’hivern

El dia de ninou de 1347 —segons consta al Llibre del Comú de 1346-47, conservat a l’Arxiu Municipal—, el consell de la Vila va fer una crida a «no córrer falles per carnestoltes». És una de les referències més reculades a l’ús del foc a les festes reusenques, sense oblidar que les lluminàries, per necessitat i pel que suposaven d’excepcionalitat, eren un component essencial de qualsevol celebració, tan antigues com la mateixa vila.

Aquest 2017 —sis-cents setanta anys després d’aquesta primera referència, per a les persones que els hi agrada trobar efemèrides— pot ser, a Reus, un any dedicat al foc i la festa. La segona edició del Simposi internacional dedicat als focs festius a la Mediterrània, que tindrà lloc a Reus entre el 27 i el 29 de maig de 2017, vol dedicar una atenció especial a les festes hivernals, de Nadal a l’arribada de la primavera.

margalef2017

Atxes d’espígol per anar a rebre els Reis d’Orient. Margalef de Montsant

Aquest és un període de l’any que compta amb un costumari festiu relacionat amb el foc riquíssim, sobretot el que s’obté amb la combustió: fogueres a les portes de les esglésies la nit de Nadal o torxes —atxes, falles, aixames…—, sovint fetes d’herbes oloroses com l’espígol, de manats d’herbes cremant o amb cordes enceses que es fan giravoltar per anar a rebre els Reis d’Orient, a l’igual que en moltes altres poblacions es fan servir fanalets. La Fia-faia, a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola, festa declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat junt amb les falles pirinenques vinculades al solstici d’estiu, constitueix un exemple excel·lent de les falles hivernals que trobem escampades arreu del país: Taradell, Tona, Aiguafreda, la Riera de Gaià, Vandellòs, Margalef de Montsant, Villores, Onil, Petrer, Xixona…, en són només alguns exemples.

asco2009

Foguera a la plaça d’Ascó

Sant Antoni, la festa major de l’hivern

Sant Antoni és la gran festa de l’hivern als Països Catalans. El costum de fer fogueres, centre de l’espai festiu, abasta una gran part del territori: de les Terres de l’Ebre i el Matarranya a tot el País Valencià o les Illes. Fogueres grans i petites, a l’entorn de les quals desfilaven els animals —donant-hi tres tombs— com a ritual de protecció; o barraques de grans dimensions que es vinculen a les representacions de la vida del sant, com l’habitatge on residia i que fou cremat pels dimonis, i que comporten tot un ritual de preparació, com les del Forcall, Villores i altres poblacions dels Ports, amb una estructura de troncs de pi i un farcit de brancatge de diferents tipus. Construccions encara més grans, com la de Canals, probablement la foguera més gran d’Europa dins d’un nucli urbà. Fogueres a l’entorn de les quals es balla —la jota a Ascó, per exemple— o es cou carn, embotits i altres derivats del porc a tants indrets.

todolella2016

Barraca de Sant Antoni. La Todolella

Foguerons a Mallorca, com a Sa Pobla, que esdevenen espais de creació i de sàtira si s’escau, com a Manacor. Murs de foc que les cavalleries han de travessar, com a Vilanova d’Alcolea. Els exemples són molts i la llista de poblacions, llarga.

manacor2007

Fogueró per Sant Antoni. Manacor

Per Carnaval es pot jugar amb el foc en el ball del Tio Fresco, comú arreu del país i que encara es viu en poblacions de la Catalunya Nord. Fogueres que cremen el ninot del Carnestoltes per a redimir la comunitat dels excessos dels darrers dies del carnaval. I focs vinculats a la celebració de la mitja quaresma, a cremar la vella, darrera manifestació de les disbauxes del cicle hivernal. O a Sant Josep, la festa ja a punt d’entrar la primavera, diada que ha fixat en el calendari aquestes pràctiques i que té la seva expressió destacada en l’esclat de foc i pirotècnia de les falles valencianes. Pirotècnia que, tot i no ser l’àmbit principal d’aquestes jornades, serà present en l’ús que en fan també els diablets i botargues de les festes de Sant Antoni.

Costums que compartim amb altres països de la Mediterrània, com Itàlia, on els costums de foc per Nadal i les fogueres per Sant Antoni són presents en algunes regions. I amb altres pobles de l’Estat espanyol, com en el cas de les lumbres de San Antón andaluses o les pràctiques infantils de la Vella Quaresma.

Focs en altres festes de l’any

Finalment, aquesta segona trobada vol dedicar també un àmbit al foc de la resta de festes de l’any, conscients que sempre restaran aportacions a fer sobre temes tractats en edicions anteriors del simposi i que proposin noves temàtiques. En aquesta línia, ens sembla interessant aprofundir en els focs vinculats al solstici d’estiu, especialment al vessant occità dels Pirineus i en altres indrets d’aquesta Mediterrània més propera que aniria des d’Itàlia fins al Magreb.

barrigaudi2015

Foguera de Sant Joan al Barri Gaudí. Reus

L’objectiu de les jornades que proposem a Reus és, sobretot, posar en valor, destacant l’interès patrimonial de moltes petites celebracions d’àmbit local que, en conjunt, constitueixen un mosaic de pràctiques comunes que abasten un ampli territori. Però també valorar com els canvis en la societat han condicionat l’evolució d’algunes festes, amb la necessitat de canviar dates de celebració o com algunes festes hivernals han esdevingut referents d’identitat i moments de trobada per a comunitats que comparteixen orígens locals, sense defugir l’atractiu que tenen determinades festes per als forasters o com a recurs de promoció turística del territori. Un conjunt de temes que, molt probablement, no podrem esgotar en les presentacions i debats d’aquest simposi i que, de ben segur, caldrà continuar en edicions futures.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

La Farinera

La Farinera és una plaça del nucli antic de Reus, ben coneguda, al costat del carrer de Santa Anna, on hi conflueixen el carrer d’Aleus, el de Vallroquetes i el de la Vaqueria. Aquest últim és un carrer sense altra sortida que la mateixa plaça, del qual avui ni es recorda gaire el nom. Durant uns anys —des de mitjan segle XX fins al 1985— va ser nomenada oficialment de Sant Bernat Calvó, denominació que no va arrelar entre el poble que n’ha dit sempre plaça de la Farinera —o, senzillament, la Farinera— per costum, esvaït el record de l’oficina —«casa y botica de vender la arina»— que hi va establir l’Ajuntament el 1756. Ramon Amigó, al seu estudi sobre els noms de lloc i de persona reusencs, aporta diverses referències sobre la vigència del topònim que sovint apareix reflectit en la premsa del segle XIX, això sí, amb alguna confusió respecte a una altra plaça, ubicada més enllà de la Riera, on hi havia La Industrial Farinera, la plaça del Molí.

Més enllà del comerç de la farina, que es desplaçà cap a altres indrets, la plaça havia estat indret d’una intensa activitat econòmica amb establiments de tota mena. Només fent referència al segle XX, podem recordar botigues de queviures com cal Fargas, i el seu menjablanc de sobre, o la ben coneguda ferreteria Casals —que s’anunciava sense fer cas del nom oficial—, on es podien trobar tota mena d’eines i objectes metàl·lics per als usos més diversos. I la casa Jansà, que llogava indumentària per als grups de teatre de mitja comarca, disfresses per al Carnaval o els vestits de ball de diables que possibilitaven el model de participació individual que ha caracteritzat històricament aquesta manifestació festiva al Baix Camp i al Priorat.

«Llavors, les places poc transitades, com les de la Farinera, Boada, Garrofes, Sant Miquel, etc., eren els llocs escollits per als jocs i les entremaliadures dels nois que concorrien a les escoles del Sr. Sotorra, del Sr. Antonet o del Sr. Magriñà, així com el barranc de l’Escorial i els Escorredors mereixien la predilecció dels estudiants de l’Institut.»

Ho explica Pere Cavallé, dels seus records, a l’entorn de 1900. Efectivament, les places eren lloc de trobada i de joc. De trobada de les dones que anaven a buscar aigua i de joc per a la canalla: flèndit, bòlit, boles i motllos, entre molts altres. La plaça era escenari d’una cultura popular de carrer indissociable de la vida quotidiana.

fontfarinera

Font de la plaça, cap al 1925 (Francesc Borrell. Col·lecció Antoni Zaragoza Mercadé)

La plaça de la Farinera forma part del barri de Santa Anna i va veure desfilar gegants, nanos i danses populars. S’hi van disparar tronades. Es pot dir que era una plaça castellera, on els Xiquets de Valls —força habituals en les celebracions del barri— van aixecar les seves construccions. Podria haver vist el 1859 un castell de deu pisos de no haver plogut, però en va veure de vuit el dia abans. Encara el 1877, el programa publicat a la premsa explicita que, acabat el repartiment de les coques i «concluída la corrida, la comparsa de Xiquets de Valls ejecutará arriesgadas y difíciles torres de hombres en la plaza de la Harinera, teniendo lugar al propio tiempo el disparo de una nutrida y numerosa salva de morteretes». Els castells van retornar a la Farinera, a les acaballes del segle XX, amb els Xiquets de Reus.

El 1880 es va fer un enlairament de globus aerostàtics des de la plaça. I seria repetitiu esmentar els cops que grallers i altres músiques, balls i grups festius van arribar a passar per aquest indret.

farinera1935

La plaça guarnida a les festes de barri de 1935. Col·lecció Antoni Zaragoza Mercadé

La placa es guarnia per a la festa. Per Corpus s’hi feien altars —es troba en el recorregut tradicional de la professó general de la Vila— i també en les solemnitats. «La calle de Santa Ana y plaza de la Harinera ofrecían un hermoso golpe de vista con sus arcos de follaje y flores de papel», apunta una crònica del 1900. El 1901, a les festes de barri, s’hi va instal·lar una font màgica, en un moment en què ja es comptava amb il·luminació elèctrica. Pel que diu la premsa figurava una cascada lluminosa que es va encendre el dia 25 de juliol en el transcurs d’una cercavila amb banda de música. I l’endemà, tronada al migdia.

Les festes, abans de la seva recuperació recent, van deixar de celebrar-se el 1935 i d’aquell any es conserven fotografies dels guarniments que decoraven la plaça. Fou indret d’arribada d’una cursa ciclista i s’hi va fer una xocolatada per a la canalla. El dia de la patrona, 26 de juliol, s’hi concentraren «les parelles de nens i nenes del barri, les quals, acompanyades dels nans i música, recorreran els carrers, fent ofrena de pomells de flors a la imatge de Santa Anna» i, al vespre, s’hi féu un ball popular, organitzat pels veïns del carrer. El dia 28 s’hi va fer una ballada de sardanes.

farinera2017

La plaça, avui

Aquests són només uns apunts sobre la vida cultural i festiva d’una plaça del nucli antic reusenc que mereix ser recuperada per al conjunt de la població, més enllà que sigui un indret de pas. Lloc de trobada i d’activitat, amb una ocupació variable, amb terrasses de posar i treure, segons el moment. Com a indret de referència per a renovades festes urbanes, de barri o de la ciutat. Per a superar la grisor d’aquests últims anys.

Publicat dins de cultura popular | 6 comentaris

Festes per trencar el gel quotidià

De festes, n’hi ha moltes, de grans i de petites, que mobilitzen milers de persones durant uns dies o que ocupen només una part del temps quotidià, que pouen d’antics costums o es reinventen.

Hi ha festes que, malgrat el seu petit volum, són molt participatives perquè, de bon començament, no es poden fer sense una pila de complicitats. I d’altres que comporten organitzacions professionalitzades i una mobilització considerable de recursos.

De les primeres, de les petites, us en comento dos exemples des de la proximitat. La primera, una celebració de Sant Antoni al Vendrell que té com a protagonista el porc, un animal molt vinculat a la llegenda i a la iconografia del sant. La rifa d’un porc era una pràctica comuna a moltes poblacions que es va anar perdent en la mesura que els porcs van deixar d’anar pels carrers, i que les normatives sanitàries contemporànies han fet desaparèixer. Al Vendrell el costum es va recuperar el 2001, en una forma actualitzada, per iniciativa de Les Gralles del Baix Penedès i el grup Ço del Botafoc.

rifaporc2017

Com que en l’actualitat no és possible tombar amb un porquet pel carrer, es rifen lots de productes derivats del porc que aporten les xarcuteries, cansaladeries i carnisseries de la vila, que alhora regalen números als seus clients.

Aquest divendres 13 es farà la cercavila amb un carro que porta la imatge del sant i l’acompanyament musical de Ço del Botafoc i altres músics de la comarca. Durant la cercavila es venen els últims números i en acabar, a la plaça dels tossinos, es fa la rifa.

stantonivendrell

Carro de Sant Antoni. El Vendrell

La segona celebració és el ball d’hivern que tindrà lloc a Reus, el dissabte 21. Fa tres anys, per iniciativa del grup de danses La Relliscada, de l’Aula de Sons, i de Carrutxa es va reinventar una celebració d’hivern —amb el referent històric del patronatge de sant Sebastià sobre la vila reusenca, fins al segle XVIII— que incorpora pràctiques del costumari festiu del passat, però alhora ben actuals, com l’autofinançament de la festa a partir de la capta de productes per diferents establiments del nucli antic, que després són subhastats o rifats durant el ball a la plaça, la del Castell, que es fa després del sopar popular. Tot plegat, embolcallat de música, durant la cercavila, amb la interpretació de corrandes dedicades als establiments i improvisades en funció del moment inspirat dels participants.

ballhivern2017

De ben segur que, ara mateix, us en podria posar molts altres exemples. Festes organitzades a partir de l’esforç voluntari, on la música és un component fonamental per trencar el gel de l’hivern, o de la normalitat adotzenada. I que han de comptar necessàriament amb la participació col·lectiva en la seva realització. Amb referents històrics però adaptades al present. Autofinançades a partir del mateix ritual festiu…

cercavilaballhivern.jpg

Cercavila de Sant Sebastià. Reus

Us animo a descobrir aquestes i altres activitats que, més del que pot semblar, sovintegen al país.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Fanalets de Reis

«Des dalt del carrer de la Rambla baixen una colla de vailets movent gran xibarri. Van esperar els Reis. […] Obren la marxa una colla de xavals amb llaunes i galledes foradades sostingudes amb una corda passada en bandolera que van repicant amb tota força plens d’entusiasme esbojarrat. D’altres bufen despietadament dins d’un corn marí treient sons udolosos i estridents que exciten els nervis. Segueixen després colles de nens i nenes que porten penjant d’una canya una bomba de paper de vives coloracions com un fanal oscilant que omplena de goig el seu tendre cor. Al darrera, seguint la ruta, vénen les mares. […] El cor general de la mainada que canta a la una al compàs de les llaunes:

Visca els tres Reis
de l’Orient
que porten torrons
per tota la gent.
I una botifarra,
per la meva mare,
i un got de vi,
pel meu padrí.»

La nota, publicada el gener de 1931 en un setmanari de Sant Feliu de Guixols, L’Avi Muné, descriu una pràctica ben arrelada a les comarques de la Catalunya Vella que ha esdevingut comuna a moltes poblacions, la d’esperar o rebre els Reis d’Orient amb un fanalet de paper que porta una espelma encesa al seu interior. Un costum que pot acabar com l’estàndard de referència arreu del país, ja que la pràctica és prou atractiva per a les escoles o les programacions d’activitats nadalenques.

A més, aquest 2017, els fanalets de Reis són notícia —i això contribuirà a la difusió de la pràctica— pel rebombori que el PP i Ciutadans, amb l’habitual suport de la caverna mediàtica, han fet amb el fanalet de l’estelada de Vic.

Al Baix Camp i al Priorat, el foc per anar a rebre els Reis o guiar-los en el seu camí s’hi ha manifestat més en forma d’atxes, falles i torxes d’espígol i altres herbes que de fanalets. He trobat, però, una descripció de la festa a Girona, una ciutat on el costum és molt arrelat i on ara s’organitza un concurs de fanalets per a les escoles —el 2016 ha estat el XXIII—, en un article al Diario de Reus del 6 de gener de 1901 que em sembla prou interessant:

«Como preludio de la fiesta se celebra un mercado de farolillos de papel, elemento necesario y imprescindible para la fiesta que se acerca.
Los hay de caprichosas formas, de delicados adornos y al alcance de todas las fortunas, de modo que al anochecer no hay familia que no cuente con su farolillo.
[…] Cuando el sol llega a su ocaso, empiezan a salir con su farol encendido, los niños y niñas todos, sin distinción de clases […] los más pequeños van acompañados de su familia o de su niñera, que, bajito, les enseñan lo que han de cantar. En todo Gerona no se oyen más que gritos de:

Viva ‘ls tres Reys — del Orient
que portan turrons — a tota la gent,
i una butifarra — per la meva dent.

[…] No faltan grandullones, traviesos o envidiosos que estorban a los inocentes y, parodiando su canto, dicen:

Viva ‘ls tres Reys — del any passat;
que pares y mares — ho posen al plat.

Pero los chiquillos no les hacen caso y siguen cantando con la misma buena fe.»

L’article continua descrivint el gran ambient que hi havia pels carrers, especialment a la Rambla, previ a l’arribada dels Reis en tren.

Són moltes les poblacions que, en l’actualitat, acostumen a rebre els Reis amb fanalets: Badalona, Terrassa, Granollers, Rubí, Palamós, Espolla o Moià, en són només algunes. Si voleu afegir-ne o ampliar aquesta informació, podeu deixar el vostre comentari.

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Cremar cordes la vetlla de Reis

El costum d’anar a esperar els Reis d’Orient amb focs ha estat ben comú arreu del país i és present encara, en forma de torxes —atxes, falles o aixames— d’espígol o altres herbes aromàtiques en la nit de Reis a poblacions com, per exemple, —al Camp i al Priorat— a la Riera de Gaià, Vandellòs o Margalef de Montsant.

rodacordafoc

Fa pocs dies, parlant de costums nadalencs, l’Antoni Pallarès, nascut a Reus, però que va viure tota la seva infància a Torredembarra, ens explicava del seu record que la canalla d’aquesta població anava a rebre els Reis —a finals de la dècada de 1950— fent giravoltar llibants encesos:

«Anàvem a les sínies, que funcionaven amb un catúfols, que anaven lligats amb unes cordes grosses. I aquestes cordes s’anaven canviant perquè amb la humitat de l’aigua es podrien. Aquestes cordes, normalment sobre la paret de la mateixa sínia, el pagès les deixava allí. Nosaltres anàvem allí a agafar aquells trossos de cordes llarg que ja estaven secs, enceníem una foguera i enceníem aquests trossos de corda i voltant-les anàvem a rebre els Reis.»

Aquestes cordes portaven quitrà per preservar-les millor de la humitat, explica Raül Flores en un article publicat al blog de l’Agrupació de Balls Populars de la Riera.

«L’efecte visual, per fer-nos una idea, era com els d’un encenedor de metxa, que al fer-lo girar ràpidament deixa anar una paraigües d’espurnes similar a una carretilla —en mal estat, és clar— a més els girs també feien un brunzit que augmentava l’efecte. Imagineu, només que cinquanta nens portessin un llibant cadascun, l’efecte que deurien causar…»

La canalla cantava:

«Els reis, els Reis,
la barba els hi creix.
La cua els hi penja,
el llop se la menja…»

L’Antoni ens va comentar que, de més grandets, els xiquets  canviaven la lletra per dir:

«Els Reis, els Reis,
la fava els hi creix…»

Aquesta fou una pràctica comuna a diverses poblacions. L’article esmentat la recull de Vilanova i la Geltrú, on als llibants vells n’hi deien «restus». Ben explícit és també aquest ban de 1859 de Tarragona:

«Para evitar los funestos efectos que acarrean los incendios y los abusos que suelen cometerse por los muchachos en la vigilia de Reyes yendo y gritando por las calles con mechas o cuerdas encendidas, he acordado prevenir:
Artículo único. Ninguna persona de cualquier edad o sexo podrá ir con cuerdas, mechas o tizones encendidos por las calles y plazas bajo multa de 20 rs. vn., que serán satisfechos por los correspondientes padres, tutores o encargados cuando los infractores sean menores de edad.
La Guardia municipal, serenos y demás de mi autoridad, quedan encargados de vigilar por el exacto cumplimiento del presente bando.
Tarragona, 4 d enero de 1859. José Rossell y Comas.»

La prohibició, però sembla que no tenia prou efecte, si més no a la segona meitat del segle XIX, ja que trobem notícies a la premsa que ens diuen que la pràctica continuava:

«Anoche, como de costumbre, resonaban por las calles los ecos de los cuernos que los chiquillos estaban tocando con afán, y con toda la fuerza de sus pulmones, llamando á los Reyes. Algunos iban con cuerdas encendidas para alumbrar a los Magos, que no venían, y hubo más de una chamusquina.» (Diario de Tarragona,1872)

«Los muchachos callejeros armaron anoche un escándalo con sns bocinas y hachas de esparto, siguiendo la tradicional costumbre de pasar á recibir á los Reyes magos.» (La Provincia de Tarragona, 1887).

De ben segur, la llista d’exemples podria ser força més àmplia. En pobles de la costa, la canalla anava per la platja fent cremar les cordes:

«Fer sogall. Anar la mainada per la platja fent giravoltar trossos de corda encesos, la nit de Reis, per fer senyals als Reis d’Orient i orientar-los en llur suposar desembarcament (Costa de Llevant).» (DCVB)

Fins a la dècada de 1960, els xiquets de Benicarló esperaven els Reis fent girar lo rest, una corda gruixuda, mentre cantaven:

«Los Reis m’han portat un peix,
calça cagà i un sombrero vell…»

Aquesta pràctica ha estat objecte d’una recuperació recent.

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari