Un art de necessitat

Aquest novembre, la tècnica de construcció amb pedra seca ha estat reconeguda per la UNESCO com a patrimoni immaterial de la humanitat. Aquesta és és una tècnica de construcció tradicional, emprada en molts indrets i molt present en els països de la Mediterrània, que permet bastir estructures a partir de pedres encaixades sense l’ús de cap tipus d’argamassa per unir-les.

bassot_gris

Bassot per recollir l’aigua de pluja, amb coberta de pedra seca.Ulldemolins

La declaració posa en valor, més enllà de la seva importància històrica, el fet que aquesta tècnica de construcció és un bon exemple de la relació equilibrada entre l’ésser humà i l’entorn natural, o que els murs de pedra seca són cabdals en la prevenció de danys per inundacions o desplaçaments de terra. Efectivament, l’arquitectura en pedra seca ha configurat el nostre paisatge a partir dels marges que possibiliten adaptar el terreny per al conreu, els mur, els aixoplucs per deixar les eines o les cabanes per fer-hi estada en determinats moments del cicle agrícola. Les cledes o corrals per als ramats, els anjubs o bassots per conservar l’aigua captada de la pluja, les escales de marge o els ponts sobre els barrancs són exemples de l’esforç humà per a viure en un territori, adaptant-lo a les seves necessitats vitals a partir dels recursos que l’entorn ofereix.

barraca_montroig

Barraca dels Comuns del Pellicer. Mont-roig del Camp

En aquest sentit, la valoració d’aquesta arquitectura que ha generat estructures monumentals i que ens poden impactar estèticament, no ha de fer oblidar el seu caire funcional i al servei de les persones i la comunitat. Cal tenir present que aquest, com moltes altres tècniques que avui definim com a art, era un art de necessitat. Monuments populars bastits durant generacions.

marge_margalef

Marge sobre el cingle. Margalef de Montsant

A les nostres comarques, les construccions en pedra seca són prou abundants. De fet, el Baix Camp fou un dels primers indrets on es van estudiar. En concret, algunes barraques de Mont-roig del Camp, ja investigades per Salvador Vilaseca, prehistoriador i impulsor del museu reusenc. En l’actualitat, cinc d’aquestes barraques han estat declarades Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.

cami_vilaplana

Camí entre marges. Vilaplana

També el Priorat és prou ric en aquestes estructures que, des de Carrutxa, vam treballar en el marc del programa de recerca «Petjades sobre el coster» de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya i ha continuat amb treballs sobre la serra de Montsant, amb publicacions com la relacionada amb l’aprofitament de l’aigua.

arneres_lafiguera

Arneres. La Figuera

L’estudi de l’arquitectura popular en pedra seca ens apropa al coneixement de les formes de vida del passat però també ens aporta reflexions per al futur, amb conceptes tan actuals com equilibri o sostenibilitat. La tècnica, més enllà del seu reconegut valor patrimonial, és vigent i útil en el present en la construcció d’elements funcionals que configuren el nostre paisatge.

pont_cavaloca

Pont sobre el barranc de Cavaloca. Cabassers

Anuncis
Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Xalets Quintana: la Guerra Civil i la demanda de refugis

El 10 de setembre de 1937 , el president del Casino Gaudí, en nom de tot el veïnat del barri dels Xalets Quintana de Reus, s’adreçava al consell municipal demanant la construcció d’un refugi antiaeri. La data és significativa perquè en aquell moment, la ciutat encara no havia patit el bombardeig que creuà el nucli urbà, deixant una dotzena de morts i diverses cases afectades, entre aquestes el Centre de Lectura, on va morir la bibliotecària i un usuari. Un atac que restà en la memòria com el primer gran bombardeig sobre Reus.

Però el veïnat d’aquest barri, ben proper a la línia del ferrocarril, podia ser conscient del perill que comportaven els atacs aeris, si més no des del 24 d’agost, quan les primeres bombes van caure sobre l’estació del Nord —ubicada on ara hi ha el Parc de Sant Jordi— i el Reus Deportiu. Fos com fos, la  carta —conservada a l’Arxiu de Reus— adreçada a l’Ajuntament, deia:

«Ciutadà president del Consell Municipal d’aquesta ciutat:

La junta del Casino Gaudí, enclavat en la Urbanització Quintana i en nom dels veïns de la mateix, atentament us exposem:

Que en nom d’uns trescents veïns aproximadament que viuen en la mateixa urbanització, us preguem que vulgui incloure aquest consell municipal en el pla general de refugis antiaeris, aquesta barriada.

Per el que sol·licitem tingueu a bé cedir aquest Consell Municipal els tècnics i material necessari per la construcció d’un refugi antiaeri que podria realitzar-se en la plana central de dita urbanització, o bé salvo opinió tècnica, utilitzar una mina morta a 10 metros de profunditat de la superfície la que passa transversalment per un carrer de la urbanització Quintana, per al que els veïns també contribuiríem amb el seu esforç personal, amb el seu treball voluntari.

Amb espera que aquest consell municipal se farà ressó d’aquesta justa sol·licitut i que tindrà el màxim interès perquè sigui prompte una realitat, per alque us restarán altament reconeguts els veïns de dita urbanització Quintana.

Reus, 10 Septembre 1937
Visqueu molts anys per la salut de la ciutat.
Per la junta, el president, Ignasi Esteve»

refugiquintana

Projecte de refugi públic (Arxiu de Reus)

Sobre la construcció d’aquest refugi es conserva l’expedient a l’Arxiu Municipal. Hi ha dos projectes amb notables variants del refugi públic i  encara al plànol general dels refugis surt dibuixat diferent. S’anoten  les dades tècniques dels projectes (llargada, profunditat, accessos, etc…). La capacitat es calculava multiplicant els metres quadrats per 3,5. En aquest cas serien 240 m2, és a dir es preveia per a unes 850 persones, fet que indica que s’havia previst per a la població de la zona, comptant amb l’augment que podia suposar la presència de refugiades o de persones procedents d’altres indrets de la ciutat.

No hem pogut esbrinar si el refugi públic es va construir, si més no en part, però hem començat a documentar altres refugis, obrats per iniciativa dels veïns. L’existència de refugis obrats per iniciativa particular no es contradiu amb la construcció d’un refugi públic. Per tot Reus es van construir petits refugis, per iniciativa veïnal, que evitaven a la població haver de córrer massa distància, a vegades sota les bombes, en cas d’atac.

Als  Xalets Quintana, en són exemples l’ubicat al carrer Guillem M. de Brocà, que travessa el carrer amb entra a dues cases que confronten, al qual no hem pogut accedir de moment. I també el que es troba al carrer de Martí Folguera. És un refugi particular, no correspon a cap dels plànols que es conserven a l’arxiu. Té una entrada principal amb escales i segona sortida pel pou.

refugicherto.jpg

Un dels refugis veïnals del barri

Cal recordar que les alarmes per bombardeigs foren constants i que les persones que vivien al barri, molt proper a la lìnia de ferrocarril, els van experimentar a tocar. Van caure bombes cap entre el cementiri, la via, el Petroli i el camí de Valls que tot i que no sabem si van tocar algun dels xalets, almenys sí que van esclatar molt aprop..

L’únic bombardeig que sabem que va afectar directament al barri va ser el 7 d’agost de 1938, el 7 d’agost. L’alarma va tenir una durada de poc més de mitja hora, de les 9.38 a les 10.15. En aquest curt, però intens espai de temps, primer sobrevolà Reus un estol enemic que passà sense atacar i, a continuació, Reus va rebre dos bombardeigs seguits.

Primer passaren cinc avions que enfilaren tot seguit cap al sector de Riudecanyes-Botarell-Montbrió, sembla que cercant l’edifici de la comandància militar, prop de Botarell. A continuació, sis aparells més bombardejaren la part nord de Reus, ocasionant desperfectes al voltant de la subcentral elèctrica, inutilitzant sis línies elèctriques i el cable telefònic de comunicació directe amb Bellmunt. població on hi havia un punt d’observació de la DECA que era fonamental per prevenir els atacs des de l’interior. El reguitzell de bombes va anar des dels Xalets Quintana fins a la riera de la Boada, tot seguint el camí de la pedrera del Còbic. Arnabat i Íñiguez consideren que és un dels atacs més durs que va patir Reus.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Notes breus sobre els Xalets Quintana en temps de la República i la Guerra Civil

Fa pocs dies, des de Carrutxa vam recordar, en col·laboració amb l’Associació de Veïns, alguns episodis dels primers anys dels Xalets o Urbanització Quintana. Un barri reusenc que va néixer a mitjan dècada de 1920 a partir del moment en què, com explica Ramon Amigó «el senyor Quintana, sastre de professió, propietari d’una gran parada de vinya i garrofers […] s’hi va fer la primera casa, en va iniciar la parcelació i hi va deixar el nom.»

Fou doncs, dels primers barris amb que comptà la ciutat clarament separat del nucli urbà més antic, ubicat més enllà d’Illa i de l’antiga ermita del Roser —avui Institut Gabriel Ferrater—, al costat de la carretera de Montblanc.

Ben aviat, aquesta urbanització de cases unifamiliars amb jardí, va comptar amb vida associativa. La diada de Sant Pere de 1928 va obrir el Saló «Buenos Aires» de tir al blanc. El 1932 ja funcionava el «Casino Gaudí», entitat recreativa que organitzava balls i altres activitats lúdiques. Durant la Festa Major  d’aquell any, va impulsar una jornada que comptà amb la participació dels gegants de la ciutat, com explica el Diari de Reus:

«Altament simpàtica resulta la festa organitzada pel Casino Gaudí de la Urbanització Quintana per a celebrar la diada de Sant Pere, puix que tot el veïnat passà un dia complert d’esbarjo, contribuint en gran manera a fer les delícies de la mainada l’amabilitat que tingué l’Ajuntament en autoritzar que els gegants de la nostra ciutat arribessin fins a l’esmentada urbanització, els quals foren rebuts amb molta gatzara per petits i grans.»

Amb aquest motiu, el propietari del Forn de Reus va regalar coques amb cireres a tota la canalla del barri. Aquestes iniciatives van continuar en els anys posteriors. Coneixem, també per la premsa, que el juny de 1935:

«Per la revetlla de Sant Joan el Casino Gaudí, de la Urbanització Quintana, està organitzant un magnífic ball, que serà amenitzat per l’Orquestra Gallart’s-Jazz».

A més d’organitzar activitats recreatives, el Casino actuava —com recullen diverses actes municipals— com a portaveu del veïnat en la demanda de millores per al barri.

Un cop dissolt, es va liquidar tot el seu patrimoni entre els anys 1953 i 1954. L’Arxiu de Reus conserva els documents relatius a la seva liquidació, donats per Maria Franqués, el gener de 2014.

salonbuenosaires

Anunci publicat al Diari de Reus (juliol de 1928)

(continuarà)

Publicat dins de memòria | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Quatre dècades voltats de bèsties (festives i fantàstiques)

Aquest diumenge, l’Agrupació de Bestiari de Catalunya ha atorgat un premi Best a Carrutxa en reconeixement de la tasca de recerca, divulgació i dinamització de l’associació de diferents àmbits de la cultura popular i el patrimoni, en especial a les comarques del Baix Camp i el Priorat. El bestiari popular n’és, efectivament, un.

Raquel Ferret, coordinadora del Centre de Documentació i Montsant Fonts, presidenta de l’entitat, han recollit el guardó.

Al llarg dels segles, el bestiari popular ha reflectit una visió mítica del món que expressava les creences i recollia les pors de les societats humanes. Animals que podien simbolitzar, segons cada cultura, el poder incontrolat de les forces desfermades de la natura o que s’associaven als inferns. Animals fantàstics —o atributs fantàstics d’animals reals— a l’entorn del quals s’han bastit llegendes i explicat rondalles, que han generat una riquíssima iconografia que es tradueix en pintures i elements arquitectònics, gravats o figures d’imatgeria popular festiva.

La vinculació entre la nostra associació i el bestiari popular ve del primer dia. Carrutxa va néixer a l’entorn de la festa i la cultura popular, amb voluntat de coneixement i de pràctica. La seva primera acció de carrer fou, de fet, participar en la creació d’un animal de foc: la Cabra, per a la cercavila de la Nit de Sant Joan de Reus, probablement un dels primers animals festius del país creats específicament per allò que avui anomenem correfoc, paraula que aleshores la festa de la Mercè de Barcelona encara no havia inventat, com bé ha recordat avui Bienve Moya —guardonat també per la seva trajectòria personal— i popularitzat arreu del país.

En la vessant més de recerca, que ens defineix com a Centre de Documentació del Patrimoni i la Memòria, Carrutxa publica el 1987, el Llibre dels Gegants i altres entremesos de Reus, de Ricard Solana on s’apuntaven les dades històriques de figueres com la mulassa, el drac o l’àliga reusenca. Més tard, Salvador Palomar publicaria un treball monogràfic sobre el drac reusenc del segle XIX, una peça certament singular pel seu significat polític: figura festiva bastida pels frares per anar a cremar davant les cases dels liberals, que va fer mala fi el 1835.

De fet, a Reus, bestiari i política han anat força lligats. També en el cas de l’Àliga, que va començar a sortir a la dècada de 1620, a l’igual que els gegants i la mulassa, però que va adquirir rellevància durant la guerra de Successió com a símbol dels partidaris de la casa d’Àustria. Per desgràcia seva perquè fou eliminada de la festa reusenca després de la victòria dels Borbons. I no fou recuperada fins el 1996 gràcies al treball conjunt de Carrutxa i del Col·lectiu Reusenc d’Activitats Culturals (CRAC) que en són els seus portadors, amb un ampli suport popular que la va fer esdevenir tradicional de tota la vida el mateix dia de sortir al carrer.

Des de Carrutxa hem treballat el bestiari fantàstic, especialment a les escoles, a partir dels elements arquitectònics i de la imatgeria festiva, de xerrades i exposicions. A tall d’exemple: Descobreix el drac, un programa d’èxit que diverses escoles i altres poblacions han fet seu. I com hem fet amb altres elements del seguici, hem contribuït a documentar el ball de cavallets i a fer difusió de les noves figures que han sorgit a Reus. Hem fet exposicions sobre el drac i n’hem convidat de diverses poblacions a participar en la nostra diada de Sant Jordi.

La recerca sobre la pirotècnia festiva ens va portar a descobrir que la fàbrica reusenca, Ca l’Espinós, comptava amb bous de foc. Una vell bou malmès, recentment restaurat pel Museu de Reus i que es podrà veure a l’exposició Ara toca festa sobre les festes majors reusenques, va servir de model per a la reincorporació de la figura a les nostres festes.

A més de Bienve Moya i Carrutxa, l’Agrupació de Bestiari de Catalunya ha premiat la feina de la Revista Canemàs, l’Associació de Gegants i Cabets d’Ontinyent i les millors iniciatives impulsades per les entitats federades: la Trobada «40 anys, 40 bèsties», dels Amics del Drac de la Geltrú; el Taller «Fes la teva Mula Baba» de Girona i les activitats del 450è aniversari de la Mulassa de Barcelona.

L’acte ha estat presentat per l’humorista Ferran Aixalà i la física i meteoròloga Mònica Usart —que ha recordat la seva vinculació a la colla de diables i al Camell de Molins de Rei— ha estat nomenada Ambaixadora del Bestiari Festiu 2019.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Glosa a la Taverna

IMG_5424

Quan tot era punt, va començar a ploure. Mal acostumats com estàvem a les tardors benignes dels darrers anys, havíem programat una trobada a l’aire lliure que la meteorologia va esgarriar. La trobada de glosa celebrada a Reus aquest dissabte fou un èxit, malgrat però, haver quedat reclosa a cobert, al Casal Despertaferro —entitat organitzadora, amb Carrutxa, de l’activitat.

La mostra que es va oferir va agradar i va engrescar el públic que omplia la Taverna Despertaferro: per la qualitat dels participants i per l’encert de combinar estils diem-ne més tradicionals, com els garrotins o les tonades de romanço, amb el hip hop. Però també per la fórmula adoptada, amb un seguit de reptes individuals o en grup que, sense caire competitiu, posaven a prova l’habilitat dels participants. Excel·lent conducció de Martí Ruiz per a les intervencions de Ferriol Macip, Laia Pedrol i el reusenc Joel Prieto Fetitxe13. Moments emocionants amb relats de vida o diàlegs extraordinàriament divertits i provocadors. Personalment vaig trobar molt interessant el creuament entre les jotes cantades per la Laia —amb base rítmica— i el hip hop del Joel. I si l’un es posa a cantar garrotins, l’altra rapeja amb gràcia… Tot plegat, una experiència molt interessant sobre diversos estils d’improvisar textos en vers, amb l’acompanyament musical de Núria Casals a l’acordió o de les corresponents bases rítmiques quan convenia.

En aquest any que Reus es defineix com a ciutat que dedica especial atenció a la música, calia reivindicar el paper de la cançó improvisada, en les seves diferents variants, com a part d’un patrimoni musical que ens arriba del passat i, alhora, com una forma plenament vigent d’expressió en llibertat.

Un dinar al mateix Casal va agermanar —en poc espai— les més de setanta persones inscrites que, després, van per tornar a la taverna per escoltar els glosadors de més aprop. A casa hi ha voluntat, però ens manca pràctica i escola i caldrà continuar organitzant esdeveniments com aquest, a cobert i a l’aire lliure, per aprendre i per obrir-nos a més públic. Continuarem.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Del mort i de qui el vetlla

finsaqui

Amadeu Carbó i Jordi Cubillos,
Fins aquí hem arribat. Què fem i com celebrem el darrer adéu
Barcelona: Ed. Morera, 2018
Col·lecció l’Ermità, 6

Ara que s’apropen les diades de començaments de novembre —Tots Sants i el dia de Difunts— celebracions, a la nostra cultura, dedicades al record dels avantpassats, és del tot adient reflexionar sobre la importància cultural d’un fet que impregna necessàriament totes les tradicions culturals: la mort.

Inevitable per a tota la humanitat, les creences en un més enllà, el comiat i els rituals que afavoreixen el trànsit, però també l’acompanyament als vius i la necessitat de redefinir els lligams dins la comunitat després de la pèrdua, han generat un ampli ventall de costums que canvien amb el temps i la percepció que cada societat té de la mort.

Apropar-se a un fet tant cabdal i complex, des d’una òptica divulgativa, és el que ens proposen Amadeu Carbó i Jordi Cubillos en aquesta publicació de la col·lecció L’Ermità. «Un llibre original, valent, curiós i, fins i tot divertit, que ens parla sense complexos sobre què fem i com celebrem l’últim adéu.»

Un treball que ens apropa a la cultura de la mort i la seva iconografia, els costums relacionats amb els difunts i les commemoracions dedicades als avantpassats, la literatura i el teatre popular, el patrimoni artístic… sense defugir els canvis que genera la globalització i la laïcització de la societat actual, que han fet aparèixer noves pràctiques culturals com el necroturisme. O el debat, prou actual, entre la celebració de la castanyada i el Hallowen.

Una publicació assequible, amable, que motiva a reflexionar i potser a repensar alguns aspectes de la nostra relació amb la mort, farcida d’exemples singulars i curiositats —com la d’un enterrament festiu a Porrera, amb diables— que la fan atractiva i útil en una societat que té una marcada tendència a defugir, sinó amagar, la mort com a fet quotidià.

I és que en un present on la mort com a conseqüència de fets excepcionals, com els accidents catàstrofes o guerra, és notícia diària, però que allunya la seva presència més habitual en l’esdevenir de la comunitat, cal parlar més de la mort i de l’inevitable comiat de les persones properes. En una societat que abandonant —pretesament— els referents religiosos que havien aportat confiança als nostres antecessors sobre que podien esperar del més enllà, per generar un ventall d’universos fantàstics basats en altres nivells d’existència, cal conèixer quin és el llegat cultural vinculat a la mort.

El dimecres 31 d’octubre, a 1/4 de 8 del vespre, podrem parlar amb els autors en la presentació que tindrà lloc al local de Carrutxa (Travessera C/ Nou de St Josep, 10).

 

Publicat dins de cultura popular | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El refugi del Mercadal

Aquest cap de setmana passat, amb motiu de la celebració d’una nova edició de «Reus Ocult» s’ha pogut visitar el refugi antiaeri de la plaça del Mercadal. És una excel·lent notícia. Aquest ha estat un espai poc conegut que només s’havia obert em comptades ocasions i que, com el refugi de la Patacada, motiva l’interès de la població per conèixer com la ciutat va resistir els atacs de l’aviació franquista durant la Guerra Civil.

El Mercadal durant la Guerra Civil

És un dels refugis públics, bastit a partir de 1937 —formalment, les obres van començar el 30 d’octubre— amb una entrada original des del vestíbul de la Casa de la Vila i una altra des del soterrani del Gaudí Centre, on una galeria de nova construcció comunica amb les escales originals que sortien al mig de la plaça, prop de la cantonada del carrer de Monterols amb el de la Galera. La seva construcció va durar un any.

Aquest refugi té problemes d’inundació, ja en el moment de la seva construcció. Una persona que el va fer servir de xiqueta, encara m’ho recordava enguany: «aprop de l’Ajuntament estava ple d’aigua i hi havia unes fustes perquè t’inundaves, estava ple d’aigua». Per aquesta raó, el refugi no es va excavar a tanta profunditat com altres refugis de la ciutat i, per tal de fer-lo més segur, tota la terra que es va treure del subsol, en la construcció de les galeries, es va deixar al damunt de la plaça, protegint l’estructura.

Tant de bo aquestes visites es puguin repetir aviat. Certament, la  ciutat va destacar en el transcurs de la Guerra Civil pel treball d’autodefensa que va suposar la construcció de refugis. Encara avui se’n conserven uns quants, la majoria en masos o ubicats dins de finques particulars, de difícil accés. Amb tot, els refugis públics de la Patacada i del Mercadal són un testimoni prou fefaent dels temps difícils que va viure la població no combatent sota les bombes de l’aviació franquista.

Publicat dins de memòria, patrimoni | Deixa un comentari