Reus, ciutat màrtir i heroica, es defensa

A començaments de març de 1938, a diferents periòdics –La Vanguardia, El día gráfico– es publicava un article, Reus, la ciudad mártir y heroica se defiende, que destacava la capacitat de la ciutat per resistir els embats dels bombardeigs feixistes, de l’afectació del Centre de Lectura, la tardor de 1937 al sagnant hivern d’aquell any que havia deixat desenes de morts.

refugiprim

Refugi antiaeri sota la plaça de Prim, avui desaparegut (Fotografia Niepce)

L’article, però, es centra en l’obra de defensa passiva, la construcció de refugis públics: el primer –el de la plaça de Prim– ja és acabat i es treballa, segons l’autor, en quatre refugis escolars i onze més, en diferents punts del nucli urbà, alguns pràcticament enllestits. Fa referència també a la construcció de refugis particulars i a l’eficiència dels serveis.

«Merece especial mención el servició contra incendios, que no sólo ha actuado en los casos de agresión contra la ciudad, sino que ha extendido su labor a otros pueblos necesitados de auxilio y, en ocasiones, ha acudido a los frentes para ayudar a los heridos a su hospitalización.»

Els atacs no es van aturar i l’hivern de 1938 va acabar com havia començat, sota el foc. Després d’uns dies de treva, Reus va haver de suportar reiterats bombardeigs a partir del dia 9 de març —que va deixar una vintena de morts— en una nova onada d’atacs que van rebre diverses poblacions catalanes. Barcelona va patir, entre el 16 i el 18, els pitjors bombardeigs de tota la guerra. I, a Reus, els avions italians van tornar el 10, el 12, el 14, el 15, el 19, el 20..

26031938reus

Bombardeig sobre Reus 26/03/1938 (Arxiu Municipal(

El 26 de març, a un quart i mig de nou del matí, sis bombarders S-79 –amb quaranta-vuit bombes de cent quilos, explosives, i vint-i-quatre més, de vint, incendiàries– van tornar a assolar la ciutat de punta a punta. Sembla que foren dos atacs seguits, amb pocs minuts de diferència

Les bombes van creuar la ciutat, des del camí de Salou a l’estació del Nord, afectant nombrosos edificis. Potser el més conegut, a la plaça del Mercadal. A la cantonada del carrer de Jesús, una bomba destruí cal Pedrol i deixà molt nalmesa la casa Navàs, que va perdre bona part del darrer pis i de la teulada, així com la torreta de la cantonada, que no s’ha arribat a reconstruir. A més, les bombes van destruir una fàbrica de persianes i cremar un magatzem de roba.

impactes2

Impactes sobre les columnes dels porxos de la plaça

Diversos testimonis afirmen que en aquest bombardeig els reusencs quedaren definitivament convençuts de la seguretat que els oferien els refugis en esclatar dues bombes a la plaça de Prim, prop del bar Solsis –a la cantonada de la plaça amb el carrer de Llovera–, directament sobre el refugi, sense provocar cap dany. Els impactes de la metralla sobre algunes de les columnes dels porxos de la plaça encara es poden observar en l’actualitat.

Com molts altres cops, el refugis antiaeris foren la millor mesura de protecció. Els morts —aquest cop, vuit— i els ferits —una dotzena— haurien pogut ésser força més. L’article abans esmentat situa l’experiència reusenca com un model a seguir: «Los técnicos en la materia han proclamado que la labor realizada en este sentido por los ciudadanos de Reus es verdaderamente ejemplar, y han invitado a las demás poblaciones a que imiten su conducta». La ciutat, un dels nuclis urbans més castigats del país, fou també exemple d’autodefensa.

impactes3

Impactes sobre les columnes dels porxos de la plaça

El dilluns 26 de març de 2018, en el vuitantè aniversari del bombardeig que va tocar la plaça de Prim, l’Ajuntament de Reus descobrirà una placa en memòria de les persones que van patir els bombardeigs aeris sobre la ciutat, durant la Guerra Civil.  Avui encara es poden observar els senyals que l’explosió d’una bomba va deixar a les columnes dels porxos de la plaça.

Anuncis
Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Teresa Vilalta, la primera regidora reusenca

El dissabte passat, en una jornada dedicada al paper de les dones en la Guerra Civil, Dolors Marín va parlar de la presència i la importància femenina en el desplegament de la sanitat republicana a Catalunya, tant a nivell legislatiu —amb Federica Montseny com a referent— com de base, en la formació de professionals, recordant el paper dels anarquistes, amb metges com Félix Martí Ibáñez i d’agrupacions com Mujeres Libres.

Per completar, amb una pinzellada reusenca, aquesta exposició, em cal recordar avui a Teresa Vilalta Sentís, que fou la primera regidora del municipi. Efectivament, l’octubre de 1936, després de l’esclat revolucionari que generà la resposta a la revolta militar, es va formar un nou consell municipal que va substituir el comitè antifeixista creat al juliol. D’aquest consistori, integrat per representants de totes les organitzacions polítiques i sindicals de la ciutat, hi formà part —com a única dona— Teresa Vilalta, escollida en representació de la Federació local de Sindicats Únics de la CNT.

Aquesta circumstància fa de Teresa Vilalta la primera regidora de l’Ajuntament de Reus. Un fet prou significatiu en la història de la ciutat, encara que ho va ser durant ben poc temps.

No sabem gaire coses de la seva biografia. Va nèixer el 29 de setembre de 1900 a Bellmunt del Priorat, els seus pares eren originaris de Cabassers. Llevadora de professió, va formar-se a Barcelona, a l’Hospital Clínic i després va venir a viure a Reus, cap al 1924. Segons dades del cens municipal, el 1930 vivia, sola i cap 1935 vivia amb el seu marit Esteve Casas-Salat, nascut a Barcelona, corredor de comerç. Treballà a l‘Hospital de Sant Joan (Hospital Civil).

19280217DR

Anunci al Diari de Reus, 17 de febrer de 1928

Afiliada a la CNT, trobem el seu nom en diverses campanyes de solidaritat amb les víctimes del feixisme, al començar la guerra. El 15 d’octubre de 1936 fou nomenada consellera, per part de l’organització anarcosindicalista, ocupant la delegació de Sanitat i Assistència Social.

Un àmbit que li representà una intensa activitat a causa de l’arribada a la ciutat de desenes de refugiats procedents de diferents indrets de l’estat i de la gestió de l’hospital reusenc. Això li comportà la necessitat d’ocupar tots els habitatges possibles, esbrinant quins pisos o masos hi havia buits i incautant-los. D’igual forma, calia aplegar recursos com llits o roba, per atendre als refugiats.

19361021DR

Diari de Reus, 21 d’octubre de 1936

Va proposar al consell la creació d’un sanatori per a fer front a l’estat sanitari d’algunes persones refugiades, que no es va arribar a fer per manca de recursos, tenint en compte que hi havia establiments a Tarragona i a Altafulla.

Es va oposar, junt amb els consellers Carrasco i Fontana, a la construcció del Mercat en l’indret on és actualment, considerant que quadaria ubicat davant de l’Hospital i molt proper a l’escola Prat de la Riba, les del Mas Vilella i de l’asil dels pobres, defensant que allí hi corresponia fer-hi jardins —l’espai havia estat ocupat pel Teatre Circ— i no una plaça de mercat. Carrasco, a més, defensava el criteri de construir «petites places mercats en distintes barriades», segons consta a les actes del consell municipal.

19361119DR

Diari de Reus, 19 de novembre de 1936

A començaments de 1937, la Federació local de la CNT la va substituir per Ventura Agustí i Gebellí. No sabem els motius, però el cert és que Teresa Vilalta va continuar la seva activitat dins l’organització confederal.

Publicà articles al periòdic llibertari Adelante en què reivindicava el ple dret de les dones treballadores a disposar de plena assegurança maternal i a rebre assistència mèdica, llevadora i medicaments. També es lamentava de les dificultats per a les dones de poblacions petites de disposar de llevadores reconegudes per l’assegurança. Així, l’11 d’octubre de 1937, fou escollida presidenta del sindicat de Sanitat de la CNT reusenca. El sindicat manifestà una especial preocupació pels presos socials, sense intentar justificar el delicte. Les seves idees queden també paleses en la proposta que féu, el 1936, al consell municipal —i que fou acceptada— de «prohibir portar al cementiri creus ni cap classe d’atribut de caràcter religiós el dia de Difunts, sinó únicament rams i poms de flors.»

Fou una de les impulsores de l’agrupació local de Dones Lliures. Adelante informa que va presidir l’assemblea constituent de l’agrupació local reusenca, l’1 de gener de 1938. Dins aquesta organització participà en els grups de treball de solidaritat i pro-presos, que tenien com a finalitat ajudar als ferits dels hospitals, refugiats i necessitats de tota mena, en particular als combatents, mutilats, presos antifeixistes.

No he pogut trobar, per ara, notícies de la seva trajectòria personal després de la Guerra Civil. Va morir a Barcelona, el 20 de maig de 2005, a l’edat de 104 anys.

Publicat dins de memòria | Deixa un comentari

El Mercadal

Als diccionaris trobareu Mercadal com a «plaça o altre lloc on se celebra ordinàriament el mercat» o, en una visió més històrica, com a «lloc on eren celebrats els mercats i les fires, generalment extramurs», etimològicament derivat de mercat, amb el sufix -al, indicador de col·lectivitat o de lloc on hi ha moltes coses (DCVB)

Josep Güell i Mercader, a les seves Coses de Reus (1889), proposa un altre origen per a la denominació de la plaça reusenca:

«De temps enrera es coneixia aquell indret amb el nom de Mercadal, que és un abreujament de mercat de dalt, i prové de quan, ans de construir-se l’actual temple de Sant Pere, la Plaça Major de Reus ocupava on ara hi ha el terreny de la Peixateria i la Carnisseria, que és on es feia el mercat. En augmentar la població, aquell lloc es degué considerar esquifit per a l’objecte al qual es destinava i es portà el mercat a l’esplanada que ocupa la actual plaça de la Constitució, gairebé despoblada tot i estar dintre de les muralles; i com que queia a la part alta de la vila, d’ací ve que al nou lloc destinat a contractació se l’anomenés mercat de dalt per distingir-lo del vell, o sigui el de la part baixa.»

Més enllà d’etimologies domèstiques, Ezequiel Gort, a Reus, del passat al present. La formació d’una ciutat (2017) incideix en la configuració del Mercadal com a espai de comerç extramurs, és a dir, fora de la primera muralla de la vila, de forma més o menys rectangular, que deixava en el su interior el primer nucli urbà reusenc. A l’interior hi havia efectivament una plaça on es feia mercat, a tocar de l’església de Sant Pere.

«Fora muralla, sortint pel portal del camí de Prades, ja hi devia haver una esplanada, convertida aviat en plaça mercadera —el Mercadal— potser ja amb algunes cases al voltant».

mercadal

El Mercadal, a començaments del segle XX

L’espai esdevingué el centre de la vila quan, després d’anar creixent fora de la primera muralla, es va bastir una segona —al darrer quart del segle XIV— per protegir la població, la que encara s’intueix en la forma de l’actual tomb de ravals.

El Mercadal ha rebut diversos noms: plaça Major o del Mercat, plaça Reial, d’Isabel II, de la Constitució, de la República —en algun moment, República Federal— i, per imposició al 1939, d’Espanya. Dir-ne la Mercadal és moda de fa quatre dies, espero que tant efímera com algun dels noms precedents.

 

 

Publicat dins de cultura popular, patrimoni | Deixa un comentari

Tu quoque, Mandríl·lia?

Aquest passat dijous gras, Mandríl·lia associació ha gosat enfrontar-se a un dels actes maleïts de l’inalterable programa del carnaval reusenc: l’arribada del Carnestoltes i el corresponent pregó. Efectivament, des de fa anys i panys, aquest acte que no omple massa la plaça del Mercadal —enguany menys, fotia un fred de nassos— es mou entre el més absolut ridícul, en el sentit menys carnavalesc de la paraula, i el festival de final de curs realitzat amb la millor intenció i, quasi sempre, amb una malversació de recursos en infraestructura, esgarrifosa i indignant.

Encarregat habitualment a alguna agrupació de la FRAC, és cert que en els darrers anys alguna colla s’ha esforçat en donar contingut als parlaments i trobar la persona que els fes entenedors al poble, fent del Carnestoltes un personatge actiu i present a la festa. Malauradament, sembla que el gruix dels participants i la majoria de colles, potser massa ocupades en acabar els preparatius per a la Rua del dissabte, prescindeixen d’aquest moment.

En aquest context, s’ha de dir que l’espectacle encarregat als Mandríl·lia —un col·lectiu cultural de la ciutat, no pas un grup de teatre professional— fou raonablement bo. Perquè no va generar malversació inútil de recursos —algun periodista ha parlat d’escenografia pobre, no hi estic d’acord—, perquè tingué una duració escaient, malgrat que el clima convidava a fer-lo encara més curt, i perquè tenia contingut crític. Potser tòpic —la recurrent capitalitat cultural— com ho era també una mica la proposta argumental de l’espectacle: un suposat Carnestoltes que es veu desplaçat per les autèntiques forces de la festa, per donar pas al veritable Carnestoltes.

pregocarnaval2018

Fotografia: Josep Martí Sedó

Tanmateix, la bona tria de la música —un aspecte a destacar, acostumats a les acostumades tonades del carnaval tropical— i la força de l’entrada dels personatges de l’inframón, amb un correcte ús de llum i el confeti, amb artefactes enginyosos com els bufadors de rotlles de paper de vàter, van generar moments de gran intensitat que haurien pogut derivar en un esclat participatiu de festa popular a la plaça.

Dic hauria, perquè no fou. Si per Festa Major, per posar un exemple, la repetició d’una i una altra vegada de la mateixa tonada aconsegueix fer saltar fins a l’èxtasi centenars de persones —en diuen fer l’indiu— aquests dijous, les crides a cridar, des de l’escenari, rebien una discreta resposta per part del públic. Qüestió de temperatura, potser. O potser no. I és que, malgrat la bona feina dels Mandríl·lia, com la d’altres Carnestoltes i colles d’alguns —pocs— anys anteriors, el Carnaval de Reus necessita una sotragada que porti a redefinir la festa més enllà de la gestió de les massificades desfilades i els balls.

Per tant, felicitats a Mandríl·lia associació que, un cop més, han mostrat la seva capacitat de construir espectacles de carrer implicant força gent jove. I ja tenim aquí el Carnaval dels quaranta anys del seu retorn al carrer, efemèride àmpliament recordada per la premsa local i la Germandat dels Set Pecats Capitals.

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari

Quaranta anys de carnaval al carrer

Enguany fa quatre dècades que el carnaval reusenc retornà al carrer de forma pública. La ciutat que havia viscut grans carnavals al primer terç del segle XX, va veure arribar de nou, el 1978, el rei Carnestoltes. Les desfilades de disfresses van tornar als ravals.

L’efemèride ha comportat que, com a investigador de fet festiu i persona més o menys implicada en el carnaval, algú s’interessi per conèixer el meu record d’aquells primers carnavals. De fet, el 1978, jo no hi vaig participar en absolut. I, en els anys següents, amb altres persones, m’implicava en una festa alternativa de fulls satírics, mascarots, guerra de tomaques o, més endavant, de colles que no anaven a la rua. Un carnaval que coexistia —i, a vegades, s’enfrontava— amb el carnaval del programa. Un carnaval paral·lel que només es pot dibuixar en el temps com la suma d’iniciatives diverses.

Fa anys que amb el Jaume Amenòs, persona clau en aquesta recuperació del carnaval al carrer, vam compartir reflexions sobre una festa en què, durant anys, havíem defensat posicions enfrontades. Algun cop, en públic, com en la xerrada del cicle Testimonis, organitzat per Carrutxa, el 2012.

Corona fúnebre del Carnestoltes, 1978 (Autor desconegut/Arxiu Carrutxa)

Tinc la sensació que el Carnaval de Reus no ha consolidat cap dels dos models que es formulaven a finals dels anys setanta del segle passat —el més lluït i el més crític—  a vegades contraposats sense ser prou conscients que ambdues vessants havien format part indestriable de la mateixa celebració. Efectivament, el coneixement dels antics carnavals reusencs ens ha fet veure com espectacle i sàtira, desfilades, carrosses i mascarots, pregons i testaments, cançons i pirotècnia, i molts, molts balls configuraven una festa que implicava una part molt considerable de la població, de diferents classes socials.

Enguany la festa reusenca commemora, o no, aquests quaranta anys, amb un programa calcat dels anys anteriors. Personalment, m’he agafat una baixa carnavalesca, espero que temporal, per estrictes raons de condició física.

Publicat dins de cultura popular, personal | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Recordatori

Portar uns quants mesos amb dolor tot el dia, no dormir ni descansar prou, és quelcom que li passa a més d’una persona. Però quan et passa, aguantes i fas el que pots. Però no arribes a fer tot el que volies. Disculpeu.

Publicat dins de personal | Deixa un comentari

Pastorets: teatre popular, ritual, festa

El pastor ha estat un personatge cabdal en la cultura popular. És aquell que viu fora del poble, però en forma part, en contacte íntim amb la natura, dotat d’enginy i saviesa emprírica. Encarna sovint uns valors d’honestedat i sentit primari de la justícia que s’associen simbòlicament a la puresa que comporta el seu relatiu aïllament de la col·lectivitat i els seus conflictes quotidians. Aquest pastor imaginat i idealitzat, que ocupa les seves hores tocant el flabiol o treballant la fusta amb el ganivet, que acumula un tresor de saber fruit de l’experiència, que condueix el ramat i coneix els recursos per plantar cara als perills i fer vida on la civilització s’esvaeix, és l’altre perfecte. Forma part i alhora és foraster a la comunitat i, per això, pot manifestar-se, per exemple, des de la seva innocència simbòlica sobre afers que no es fàcil expressar públicament des de dins de la pròpia comunitat.

20171230pastorets02

Representació dels Pastorets a l’Orfeó Reusenc (2017)

De pastors i pastoretes n’hi ha molts en l’imaginari popular. Són protagonistes de romanços i cançons. El seu paper és principal en la troballa d’imatges amagades a la muntanya o en les aparicions de la Mare de Déu. Els pastors són protagonistes o tenen un paper destacat a les festes de diversos moments de l’any: als balls de Pastorets de les festes majors del Camp iel Penedès, o formant part de les representacions del Nadal.Aquesta ha estat, de sempre, una festa on la canalla i els pastors, que comparteixen el simbolisme de la innocència, han estat rellevants. El nostre Nadal té en les representacions teatrals dels Pastorets un costum prou arrelat. Teatre popular a càrrec de grups associatius sense ànim de lucre, argument amb diverses variants segons el text emprat, però que té com a fil conductor —ben conegut per tot el públic— la narració evangèlica amb no pocs afegits de la tradició local. Representació, en definitiva, de l’eterna lluita entre el bé i el mal.

Els Pastorets nadalencs necessiten, efectivament, d’aquest rerefons de canalla que crida quan els dimonis s’emporten els pastors cap a l’infern o riu quan Satanàs els provoca amb enganys innocents. Són la parella protagonista de pastors els que fan digestibles algunes escenes i alguns parlaments de mentalitat anacrònica dels textos clàssics, amb el seu contrapunt burleta i informal. Que possibiliten l’actualització amb tocs de present —cal recordar que hi ha poblacions on la parella de pastors interpreta corrandes improvisades o preparades per a l’any, sobre fets d’actualitat— cercant la complicitat amb els espectadors.

Conèixer els Pastorets són, en definitiva, una excel·lent forma per apropar-se al teatre popular, vinculat als cicles festius —en aquest cas, el nadalenc— que cal entendre com un ritual. Constatar la considerable quantitat de textos i, encara més, la diversitat d’adaptacions, l’evolució d’una mateixa representació amb el pas dels anys, en funció dels canvis en els col·lectius associatius, o la diversitat de propostes, reflex d’un context local concret que ha generat costums i rituals específics. Un camp obert a la recerca sobre el nostre patrimoni festiu.

Dimecres, 3 de gener de 2018, a 2/4 de 8 del vespre.
Conferència de Raquel Ferrer i Salvador Palomar,
Teatre popular nadalenc. Els Pastorets a Reus
Carrutxa (Travessera del C/ Nou de St Josep, 10). Reus

Publicat dins de cultura popular | Deixa un comentari