Vocabulari de la indústria terrissera catalana

El fang ha estat, des de la prehistòria, la matèria primera de nombrosos objectes emprats quotidianament. Fins a temps relativament recents, els atuells elaborats amb argila cuita eren ben presents en la vida diària: recipients per contenir i transportar líquids, per a conservar aliments, per cuinar i per posar el menjar a la taula, per a ús del bestiar… objectes en què, en la seva gran majoria, el fang ha estat desplaçat per altres matèries, en l’actualitat. Pervivint, potser, en algunes peces de vaixella o, de forma puntual, per cuinar, en l’actualitat.

La terrissa popular ha estat una terrissa utilitària, fet que la diferencia de la ceràmica de creació, artística, ben vigent avui. Això no és obstacle perquè no considerem el valor estètic de les peces de terrissa popular o que constatem l’ús de decoracions que servien per identificar una peça amb un determinat centre de producció o que aportaven un valor afegit, tenint en compte, a més que alguns atuells es vinculaven a rituals socials.

Les peces de terrissa popular tenien molts noms. Els mots són patrimoni cultural, exponent de la riquesa d’una llengua, mostra de la seva diversitat. En aquest sentit, l’obra de Ramon Violant i Simorra (Sarroca de Bellera, 1903 — Barcelona, 1956), Vocabulari tècnic de la indústria terrissera a Catalunya constitueix una aportació cabdal al coneixement dels mots vinculats a l’ofici i a la producció terrissera.

A l’abril de 1947, l’Institut d’Estudis Catalans convocà, per primer cop, el premi Marià Aguiló que s’atorgaria al millor vocabulari d’un autor català, antic o modern, o al millor vocabulari tècnic d’una indústria, art o ofici. Violant presentà, el 1950, aquest vocabulari, amb dibuixos de Ramon Noé Hierro, que fou guardonat a l’any següent junt amb un altre treball sobre la cultura de la vinya al Rosselló. L’obra, però no fou publicada i es conservava a l’IEC i en l’arxiu personal de l’autor, junt amb altres anotacions i il·lustacions. Ara, Ignasi Ros i Fontana n’ha preparat l’edició.

La relació de Ramon Violant amb el món de la terrissa ve de la seva vinculació al museu que l’any 1940 es va establir a l’espai del Poble Espanyol del 1929.  Per bastir les col·leccions del museu va realitzar diverses campanyes d’adquisició de peces. Pel que fa a la terrissa i a les comarques properes, esmentem que Violant visità obradors de la Selva del Camp (1944), Torredembarra, Miravet o Tivissa (1946), Alcover (1948) o la Galera (1950). Violant adquirí, a més, peces procedents del País Valencià (l’Alcora, la Vall d’Uixò, Traiguera, Manises, Agost, entre altres) i Joan Colomines, del Museu Arqueològic, adquirí peces mallorquines, el 1945.  Un coneixement de conjunt de la terrissa catalana que també es reflecteix en obres com l’Art popular a Catalunya.
En concret, el 1944, després de passar per Vimbodí i adquirir peces de vidre, visità la Selva del Camp, en una moment en què la seva producció més representativa —els tupins— havia entrat en crisi  i es fabricaven olles seguint el model de Breda pel fet que, després de la guerra de 1936-39, terrissers d’aquella població foren desterrats, una forma de repressió habitual en el primer franquisme, i van fer cap a la Selva.

La relació de Ramon Violant amb el Camp i el Priorat, a banda de les seves recerques anteriors, fou més intensa en els últims anys de la seva vida. Gaietà Vilella, mecenes reusenc i un dels fundadors de l’Associació d’Estudis Reusencs, li encarregà un treball, publicat com a nadala, el 1951: El càntir per aigua.
L’Associació d’Estudis Reusencs volia publicar un vocabulari de les terrisseries del Camp que no es va realitzar. En canvi, Ramon Violant i Simorra va assumir l’elaboració de l’Etnografia de Reus i la seva comarca, publicada en cinc volums, obra pòstuma en part. L’Etnografia és un estudi cabdal sobre el patrimoni etnològic del Camp, el Priorat i la Conca, abastant les formes de vida, la casa, l’activitat econòmica, la cultura material, la festa o el folklore oral d’una societat preindustrial en curs de de desaparició però encara present en diversos aspectes de la vida quotidiana. Aquí cal esmentar també la relació de Ramon Violant amb Salvador Vilaseca Anguera, prehistoriador i impulsor del Museu de Reus que, a l’època, s’ocupava d’aplegar materials per a les col·leccions del museu.

En definitiva, el Vocabulari, obra inèdita durant més de setanta anys, recull unes 1.600 paraules i 300 il·lustracions que abasten tot el procés d’elaboració, des de l’extracció de la terra fins a l’embolcall de les peces ja acabades.

Com a annexos, inclou també una monografia sobre Tamarit de Llitera (1949) i el facsímil de El càntir per l’aigua (1951)

Ramon Violant i Simorra,
Il·lustracions de Ramon Noé i HierroA cura d’Ignasi Ros i Fontana
Vocabulari tècnic de la indústria terrissera catalana (1950)
Tremp: Garsineu ed., Ecomuseu de les Valls d’Àneu, 2023

Anar a la font. Un treball quotidià de les dones

Continuant amb la pràctica de presentar petites mostres fotogràfiques al local de Carrutxa, aquest mes de març, una mostra de fotografies antigues de dones, a les fonts urbanes de diverses poblacions, acompanya les nostres activitats i ens recorda que carregar cada dia l’aigua per al consum de la casa ha estat, principalment, una tasca assignada a les dones. L’aigua s’anava a buscar a les fonts, els pous, al riu o s’aplegava a la bassa, que recollia l’aigua de pluja.

Unes imatges que ens permeten reflexionar sobre la importància del treball femení en l’àmbit domèstic, tant o més invisibilitzat que el treball assalariat, i sobre l’aigua com a element indispensable per a la subsistència.

No és casual que la majoria de fotografies concentrin dones i xiquetes al voltant dels indrets que les motiven. La font, com el rentador, era un espai de socialització femenina i, sovint, la presència del fotògraf convocava les persones que en feien ús habitual. En les imatges circulades com a postals, el títol fa referència al nom de la font, obviant la presència humana.

Les imatges ens mostren també els atuells emprats en el passat per al transport de líquids, la majoria fets de terrissa, sobretot cànters o càntirs de diverses mesures.

Dona portant els cànters a la font.
La Bisbal de Falset (Priorat)
Carrutxa / Cedida per Àngela Esquerda Gorgori

Cal recordar que transportar l’aigua era una tasca feixuga. Tot i que podia variar segons la comarca, com a mesura de volum, un cànter equivalia a dotze porrons —cada porró a quatre petricons o quarts, aproximadament, un quart de litre. La càrrega d’un cànter gran podia suposar, per tant, més de dotze quilos. Les imatges d’homes corresponen sovint a la conducció de l’animal, que, amb els argadells, carregava els cànters.

Font de la Vila. La Morera de Montsant (Priorat)
Carrutxa / Cedida per Núria Crivillé

L’aigua era un bé limitat. En funció de la sequera, l’ús de la font s’havia de regular. En alguns pobles s’empraven unes fustes, com a testimoni, que servien per a saber a quina casa tocava el torn per anar a buscar l’aigua a la font.

Fustes. Bellmunt del Priorat
Foto: Salvador Palomar

La imatge de la dona amb un cànter al braç o damunt del cap, o amb un càntir a cada mà, és ben present a la cultura popular, del refranyer a les representacions iconogràfiques. La imatge folkloritzada de la dona pagesa amb un càntir apareix sovint en les cartes postals.

Per acabar, recordem aquesta coneguda cançó de bressol —en una variant comuna al Baix Camp i al Priorat—, que enumera alguna de les tasques quotidianes de les dones:

«Sant Jaume, patró d’Espanya,
feu aclarir tot el món,
que tinc la bugada estesa
i la pasta bona al forn.
I els bouets a la llaurada,
i els cantirets a la font,
i la canalleta a casa,
que el petit plora de son.»

Carrutxa, març de 2024

La memòria gràfica

Dues narracions gràfiques amb dones com a protagonistes. Dones que van veure com una esperança de transformació social i d’igualtat s’ensorrava, que van patir la repressió d’un règim sense clemència, perdent la pròpia vida o la de les persones properes. Dones a qui es negà el dret al dol i es castigà el record. Dones, exemple de moltes altres dones, oblidades.

Maria, la Jabalina (Ed. Astiberri, 2023) de Cristina Durán i Miguel Ángel Giner Bou, ens apropa a la figura de Maria Pérez Lacruz, coneguda com a María la Jabalina —el renom li venia de sa mare, nascuda a Jabayolas (Terol)— que fou l’última dona afusellada pels franquistes al País Valencià.

Maria va créixer al voltant de la fàbrica del Port de Sagunt i les lluites dels obrers de la siderúrgia. Militant de les Joventuts Llibertàries, amb només 18 anys es va allistar com a miliciana en la Columna de Ferro, on va exercir com a infermera.

Durant la repressió de la postguerra va ser delatada, detinguda i acusada injustament de delictes que mai podia haver comés, per ser manifest que no podia ser al lloc on es van produir els fets. La narració del procés que la porta a la mort és, malauradament, la repetició de tantes trajectòries personals que van de les acusacions inversemblants a la mort. Humiliació, presó i judicis sense cap mena de garantia on l’evidència dels fets era menyspreada en favor d’una condemna dictada prèviament. El 1942, als 25 anys, fou assassinada a El Terrer, el tristament conegut mur de Paterna.

Dels assassinats i de les fosses al cementiri ens parla El abismo del olvido (Ed. Astiberri, 2023), amb guió de Paco Roca i Rodrigo Terrasa i dibuixos de Paco Roca, a partir de les històries de persones com Josefa Pepica Celda en la seva lluita contra l’oblit per aconseguir la reobertura de la fossa comuna on es trobaven les restes del seu pare.

O la de Leoncio Badía, un jove republicà condemnat a treballar com a enterramorts al cementiri del seu poble —«Así que quieres trabajar, rojito? le había dicho el alcalde. Pues a enterrar a los tuyos». A risc de patir la repressió, aquell jove lector de llibres d’història i filosofia, va esdevenir un col·laborador necessari amb les vídues dels afusellats per tal d’identificar els cadàvers i poder localitzar els enterraments. Amagà entre les restes unes ampolletes amb les dades del mort, convençut que algun dia el traurien de la fossa.

Com en el cas de El abismo del olvido ens mostra la brutalitat de la (in)justícia franquista i l’absolut menyspreu per la humanitat dels vençuts, més enllà de la mort física, alhora que reivindica la necessitat i la importància del ritus en l’assumpció del dol. Al dolor per la desaparició violenta de l’ésser estimat s’hi afegeix el càstig per no poder acomiadar-se i recordar-lo. Les fosses comunes suposen una pèrdua de la individualitat a què afegir la impossibilitat d’honorar els difunts.

D’una forma prou didàctica, el treball de Paco Roca i Rodrigo Terrasa ens apropa a les tasques d’exhumació i al treball dels antropòlegs físics i historiadors en la recuperació de les restes.

I com, per desgràcia, allò que s’explica de Paterna es pot extrapolar a d’altres indrets, treballs com Maria, la Jabalina o El absimo del olvido esdevenen eines valuoses per a la reflexió, el debat i l’educació, en definitiva, en un estat espanyol on, quasi mig segle després de la mort del dictador, encara es menysprea la memòria dels vençuts.

Les pedres rellotge

Fa molts anys que les poblacions ubicades al peu d’una serralada han observat l’ombra que es projecta sobre roques i cingles com a rellotge de sol natural. D’aquest coneixement pràctic sorgeixen topònims, per exemple, com la roca de les deu, les dotze, de les dues… ben presents al cingle de Montsant.

La guia excursionista d’Artur Osona, del 1903, explica que al cim de la serralada, la punta de la Serra Major, a Cornudella l’anomenaven roca de les dues. El nom que, en l’actualitat, tothom fa servir, la Corbatera, arrela a partir de la publicació de la Guia de les Muntanyes de Prades, el Montsant i Serra la Llena, de 1929.
Doncs, mentre aplego notícies sobre noms, formes naturals, funcions i creences sobre pedres, us desitjo un bon any 2024.

El pou de la mort

Aquests dies es pot visitar, al Museu Salvador Vilaseca de Reus, l’exposició «On són?», sobre les fosses de la Guerra de 1936-39 i la repressió franquista (1). En aquest context, cal recordar l’existència d’una fossa dins el nucli urbà reusenc, un pou, ubicat al terreny situat entre l’antiga Escola del Treball i la sedera Pich i Aguilera, al darrere de l’antic Hospital de Sant Joan, construït a finals del segle XIX per a proveir d’aigua el Vapor Vell. S’explica que aquest pou va servir per a desfer-se dels cadàvers dels presoners republicans, torturats i assassinats al camp de concentració que s’ubicà en aquest indret els primers mesos després de l’ocupació de la ciutat per les tropes franquistes, la tardor de 1939 (2).

Tot i que la memòria és poc precisa —se sabia de l’existència del pou—, comptem amb el testimoni d’Antoni Batlle Mas (1919-2002), que l’any 2001 publicà a El Punt un article en què explicava que el 1951, en un moment de manca d’aigua —Reus pateix de sequera crònica—, el propietari de la sedera va encarregar un informe per a mirar d’aprofitar aquest pou per a abastir la ciutat. Segons el testimoni de la persona que va fer el treball:

Camps de concentració i indrets de detenció a Reus. a l’exposició «Després de la guerra».

«Després de redactar l’informe i d’encarregar a un delineant un plànol de les instal·lacions, vaig demanar a un parent meu que inspeccionés el pou. Hi va baixar i, al cap de pocs moments, va pujar tot tremolant i sense color a la cara. Va dir que, a uns trenta metres estava tot ple de cadàvers. Espantats per la macabra descoberta, vàrem plegar i, com vaig poder, vaig redactar un afegit a l’informe, que vaig lliurar a Pich Aguilera. Després de llegir-lo em va demanar que suspengués la investigació immediatament i va ordenar a un paleta que construís una volta per tapar el pou. Així se’n va anar en orris la idea de proporcionar aigua del pou a Reus.»

Malgrat tot, el record d’aquest pou ple de morts va restar. Antoni Batlle documenta la procedència d’aquells morts a partir d’un oncle seu, flequer:

«En aquella època, acabada la guerra feia poc, hi havia un sever racionament d’aliments i altres productes, controlat per un organisme anomenat Abastos. Hi havia molta misèria i gana […] Va arribar un moment que Abastos no va poder subministrar farina de blat als flequers i, en substitució, els va facilitar farina de moresc no panificable perquè fos repartida als consumidors […], en una ocasió es va subministrar florida i podrida als flequers. Les dones es van avalotar i van protestar sorollosament, amb tota mena d’estris, davant de l’ajuntament. Les autoritats es van veure obligades a trobar una solució i van buscar uns caps de turc als quals poder carregar els neulers. Dels 60 flequers de Reus en van detenir més de la meitat —els que no estaven afiliats a la Falange— i els van tancar en un camp de concentració que s’havia habilitat a les naus de la posterior fàbrica de teixits Pich Aguilera.»

Efectivament, el febrer de 1941, a Tarragona foren detinguts diversos forners acusats d’especular amb l’elaboració del pa i, segons La Vanguardia, van ser arrestats tots els reusencs (3).

La detenció va durar quatre dies i no van patir maltractaments. «Però van parlar amb els presoners que hi havia al camp. Pel que els van explicar, els flequers van deduir que aquell lloc estava destinat a presoners de guerra seleccionats, com ara oficials, suboficials i comissaris de l’exèrcit de la República».  Un fet que explicaria la continuïtat del camp, més enllà del trasllat de la majoria de presoners al camp de la plaça dels Màrtirs, un indret de tortura i execució:

«Els seus guardians els torturaven de manera brutal fins a causar-los la mort. Utilitzaven per fer-ho estris com el porrillo, un bastó que portava una bola de ferro en un extrem i que anys enrere es feia servir per trossejar pedra per reparar carreteres. Un cop mort, un mossèn militar els donava l’absolució i els llançaven al pou. Els presoners van comentar als flequers que van ser molts els qui hi van anar a raure, que tot sovint hi anava un camió carregat de calç viva i que eren ells mateixos els que havien de descarregar-la i llançar-la al pou.»

Caldria, doncs, geolocalitzar i documentar l’existència d’aquest pou, per tal de dignificar el record dels que hi foren abocats.

(1) Fins al 13 de gener de 2024, acompanyant l’exposició «Després de la guerra. La vida quotidiana sota el franquisme» que es va obrir el 2022 i acaba aquest gener.

(2) Segons  Jordi Carrillo, a Los campos de concentración franquistes, el caso de Reus (1939-1942), sembla que va durar poc temps, ja que el camp de concentració principal es va ubicar a la plaça dels Quarters, aleshores dels Màrtirs i avui de la Llibertat. Però no es pot descartar que es mantingués més temps com a lloc de detenció.

(3) Segons el Diario Español de 14/2/1941, l’Alcaldia qualifica els forners detinguts d’españoles indeseables i els imposa una multa de cent pessetes, el màxim que podia aplicar. També a La Vanguardia, 15/2/1941

Una solemnitat al convent de Sant Joan (1675)

El 1620 va tenir lloc la celebració solemne de la fundació convent de Sant Joan de l’orde dels Carmelites descalços, prou recordat a la ciutat per la funció que va tenir l’edifici —a partir del segle XIX— com a hospital públic. D’aquesta solemnitat, que va tenir lloc per Sant Sebastià, antic patró de la vila, el 20 de gener de 1620, es conserva una descripció molt interessant ja que ens aporta les primeres notícies documentals de la sortida de gegants a Reus, del ball de Cavallets i altres danses no concretades i de l’ús de la pòlvora —amb trets d’armes d’avantcàrrega— per destacar determinats moments de la festa.

Uns anys després, el 13, 14 i 15 de novembre 1675, va tenir lloc una altra celebració, anotada al llibre de resolucions de la comunitat de preveres, que conserva l’arxiu reusenc. Una descripció que ens aporta més coneixements sobre les festes al segle XVII. El motiu d’aquesta festa fou la beatificació del frare Joan de la Creu, prevere i místic. que el 1568 va iniciar la reforma de l’orde carmelitana.

La diada principal fou el 14 de novembre, iniciada amb un repic general de campanes i una professó que sortí de la prioral fins al convent, «ahont la iglésia estave tan ben disposada de diversitats de colgadures, y los altars tan ricament ataviats, y lo claustro y corredor fins a tota la sacristia estave tot compost a les mil maravelles, que may (segons relatio dels més vells de la vila) se avie vist en Reus cosa més ben ataviada y al propòsit disposta». Després de la missa, cantada iamb predicació. es retornà la prioral.

A la tarda, el públic pogué visitar el nombrosos hieroglífics, denominació que el relator aplica a les composicions que guarnien els diversos espais —església, claustre i sagristia— del convent. De fet, n’hi havia de tota mena, més d’un centenar: «romances, dècimes. octaves y sonetos», resultat d’una convocatòria dels frares per a la qual «aguey premis diferents per a tots los papers dits que ab gran lliberalitat los donà lo Rvnt Pare Prior per aver posat dies abans lo cartell del certàmen ab los premis ques darien.»

L’assistència de tantes persones comportà l’entrada de moltes dones en el recinte del convent, fet que no és de gaire bon grat per al narrador de l’acte:
«La última festa que fins allí no havien entrat dones en lo claustro y la sacristia, no obstant que los pares o defensaven bé, ab violència sen entraren i seguiren i miraren no sols lo dit, sinó tot lo conent en general, que en sabero a la vila acudiren totes les dones y també les forasteres que en estas festes acudí més gent forastera que en ninguna festa se aje fet en Reus.»

A més d’aquest certamen literari, la festa comptà la vetlla i la diada amb «lluminàries, tirs y coets, de les dos nits [que] fou cosa grandiosa». Aquests tirs poden fer referència a trets amb armes o a l’ús de morters. Aquest és, efectivament, un moment en que s’abandona l’ús festiu de les armes per subsrituir-les per mascles, en el que avui coneixem com a tronada. Cal esmentar que la mateixa font documental descriu dos anys després, el 1677. la festa de Santa Susanna, patrona de la comunitat de prevères, anotant que: «[…] y aurà cantòria a 4 cors, cobla de menestrils, molta còpia de cohets de totes sorts, abundància de pa beneyt, tea, y pólvora per als tirs de mascles, y campana». Per tant, podem suposar que aquell any 1675 ja s’empraren mascles i no armes, com es confirma en altres celebracions de finals d’aquell segle.

D’altra banda, s’anoten les invencions que culminen els castells de focs d’ambdues nits: «en la una, una font que isqué molt bé y durà molt, y laltra nit un drac o llangardayx que llansà molt foc». Aquest drac s’ha d’interpretar probablement com una figura efímera, però en tot cas és la primera referència documental a l’ús festiu d’aquest ésser fantàstic en les celebracions de la Vila.

A l’època, Reus ja comptava amb una activitat pirotècnica considerable, com ens ho mostren altres enginys de foc documentats en festes com les dedicades a la Mare de Déu de Misericòrdia al 1683.

La festa de la beatificació acabà el 15 de novembre amb una missa solemne al convent de les Carmelites, a l’actual plaça de Prim. En no poder acollir al públic assistent, es desplegà una vela a fora de l’església i es van posar nombrosos seients.

«Després de la guerra», el catàleg de l’exposició

L’Institut Municipal Reus Cultura acaba de publicar Després de la guerra. La vida quotidiana sota el franquisme, catàleg de l’exposició que amb el mateix títol es pot visitar al Museu Salvador Vilaseca de Reus, des del 16 de novembre d’enguany, fins al 15 de gener de 2024, i que ha comptat amb la col·laboració de Carrutxa en la recerca.

La presentació del catàleg, el 26 d’octubre, anà a càrrec de Daniel Recasens, regidor de Cultura, i Marc Ferran, director del Museu, seguida de la conferència de Joan Navais, «La violència franquista a Reus».

En aquesta publicació, en què hi participo com a coordinador de l’exposició amb un recorregut pels continguts de la mostra, hi trobem articles de Dolors Marin —«Res no era veritat», sobre els records personals del primer franquisme i la vida de la comunitat—, Joan Navais, a l’entorn de la repressió franquista a Reus entre 1939 i 1945; Meritxell Ferré, sobre l’educació de les dones sota el franquisme; o la recerca d’Anna Pastor i Axel Baiget sobre les partides de maquis al Camp de Tarragona i les Muntanyes de Prades.

Marc Ferran ens apropa a la situació de les arts plàstiques en la postguerra i Anna Figueras a l’economia dels primers anys del franquisme. Clou aquest recull l’article d’Ester Magriñà sobre la ciutat entre 1939 i 1945, «Entre la repressió i l’autarquia».

Tot plegat, un conjunt de textos que incideixen una i una altra vegada sobre un període especialment difícil de la nostra història per a les classes populars. La memòria personal, ben present en el recorregut de l’exposició i en algun dels articles esmentats, ens aporta pinzellades, vivències i experiències, esdevenint una font de coneixement cabdal que complementa i es contrasta amb les fonts documentals i bibliogràfiques.

El disseny del catàleg, a l’igual que la mateixa exposició, ha anat a càrrec d’Ovni comunicació visual.

Autors diversos,
Després de la guerra. La vida quotidiana sota el franquisme
Reus: Institut Municipal Reus Cultura, 2023
184 pp.

L’ADN de Carrutxa

Aquest estiu passat, a les presentacions del llibre d’Ezequiel Gort sobre el comtat de Prades i la baronia d’Entença en els temps medievals, o parlant de les missions de recerca de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya al Priorat de la dècada de 1930, he intentat explicar breument perquè una entitat com Carrutxa, que sovint s’identifica només amb la cultura popular, les festes i el folklore es mou amb comoditat en l’àmbit de la recerca històrica, dels temps medievals als fets de la guerra de 1936-39 o de la lluita antifranquista. Ara he passat els meus apunts a net i aquí us els deixo.

De bon començament, cal tenir en compte el caire interdisciplinari, en l’àmbit de les cièncie socials,del col·lectiu de persones que formem part de l’entitat. Considerant aquest fet, hi ha idees que són prou presents en les nostres línies de treball.

La recerca ha de retornar a la població. No treballem per omplir de coneixement prestatgeries inaccessibles. Una recerca feta amb rigor —a partir de les fonts necessàries, documentals, orals, bibliogràfiques, d’observació…— necessita d’una divulgació adient per fer arribar a tothom els resultats. Cal compartir el coneixement i a més, en alguns àmbits, tenir molt clar que el patrimoni cultural és una construcció social. La interacció entre recerca i divulgació és cabdal.

L’entitat, nascuda a Reus, té com a objectiu prioritzar un territori proper. Perquè la nostra actuació té una capacitat limitada i perquè, històricament, les comarques que ens envolten no han estat prou ben tractades pel que fa a la recerca històrica o etnològica, amb una visió de país que massa sovint ha mirat més al nord que al sud, en molts àmbits. Així des del Baix Camp i el Priorat, hem treballat sobre la Catalunya Nova o si s’escau, sobre altres territoris dels Països Catalans o bé en relació vers altres països de la Mediterrània. La cultura local és la cultura del país.

I els protagonistes de la Història i de la Cultura són les persones. Parlem de temps medievals o del cançoner tradicional. Cal explicar la senyoria i els senyors, però també les formes de vida, el treball, l’administració de la justícia, les creences religioses o les festes.

El poble tampoc no és una agrupació indefinida ni un bosc on els investigadors troben els tresors ocults de la tradició popular. Les persones, amb les seves històries de vida, les seves idees i creences, ens transmeten visions del món que contrasten segons l’experiència viscuda i la posició social de cada individu. La cultura popular és una suma, molts cops farcida de contradiccions, de pràctiques individuals i col·lectives, observades des de fora.

En definitiva, Història i Cultura de les persones i les comunitats que ens són més properes, a partir del rigor en la recerca i la voluntat de retornar el coneixement.

(Finalment: aquestes notes reflecteixen només la meva opinió personal, el títol és una llicència literària)

A l’entorn de la festa de Misericòrdia

En primer lloc aclarir que tota festa major té diverses vessants, d’allò que podem anomenar el ritual —pautes de comportament col·lectives que venen definides pel costum— i el conjunt d’elements que conformen la programació, que tenen igualment la seva importància ja que responen als interessos i les necessitats de sectors de la població. I no cal encaparrar-se en definir la tradició. Aquesta és una percepció social que atorga valor a determinats actes o moments. En el cas de Misericòrdia, el ball de  l’Àliga a l’interior del santuari, des de temps immemorials, n’és un bon exemple.

La festa de Misericòrdia és una celebració relativament recent que es fixa en el calendari a mitjan segle XX i rep una embranzida —que defineix l’actual model— a la dècada de 1980.

Un dels trets interessants de la celebració és que la centralitat del ritual no es troba únicament al Mercadal, sense treure mèrit a la que és la plaça més emblemàtica de la ciutat. A Misericòrdia s’hi ha d’anar, de més aprop o més lluny, a peu o en vehicle.  I això no és un component menor en una ciutat en expansió des de fa dècades. Aquí, el creixement de la festa ha desbordat l’espai i cal un replantejament urbanístic amb urgència, que pot ser més o menys agosarat i tenir un cost major o menor.

Un altre aspecte no menys interessant és que bona part del ritual festiu es estrictament laic. Hom pot viure intensament la festa sense entrar al santuari, ni tan sols veure la imatge de la marededéu, o, si es vol, participar en els actes religiosos, del rosari de torxes a la missa concelebrada, o entrar al temple a expressar la seva devoció vers Maria. Malgrat pugui titllar-se de romiatge, el cert és que les anades o baixades del seguici a Misericòrdia —sense autoritats, o coincidint en el temps amb actes litúrgics— té un caire diferent d’acompanyar el consistori a ofici o participar en la professó amb la imatge del sant. I no ho contraposo. Ans al contrari, la festa del 25 de setembre ens mostra com, en una societat diversa quant a creences com la nostra, es poden assumir els referents religiosos  com a part de la història sense haver de fer-los explícits.

Una història del territori

«La feina i l’ocupació principal de l’historiador consisteix a reconstruir un passat que ens ha arribat esmicolat. Tenim milions de peces d’un immens trencaclosques sense saber quantes n’hem perdut, ni a quina època corresponen, ni quins són els patrons i els models als quals ens hem de referir per procurar refer la immensa desfeta. Si no volem recórrer a capteniments dignes d’intrusos, de franctiradors, de venedors de fum i d’encantadors de serpents, la tasca es presenta àrdua i plena de paranys. Moltes persones parlen d’història. En pontifiquen. Descobreixen la sopa d’all. No gosarien fer-ho de medicina, ni de física, ni de química, ni de teologia. D’història, sí. Com a resultat de tot plegat (i de més, que no escric) disposem d’un discurs farcit d’incongruències, de falses veritats, de preteses «objectivitats». És un edifici sense fonaments, però que assoleix unes proporcions generals gegantines. Tant, que comença a semblar indestructible. De fet, s’han aconseguit escriure llibres d’història on el gènere humà hi és tan poc present que sembla quasi absent. Increïble, però cert. Fins i tot ha esdevingut una moda.
La principal arma per abatre aquest mur d’ignorància malvenuda com a coneixement és disposar d’una història total com la que ha construït, amb èxit, Ezequiel Gort en aquesta obra.»

(Valentí Gual, pròleg a El comtat de Prades i la Baronia d’Entença)

Aquest 12 d’agost es presenta l’obra d’Ezequiel Gort Juanpere, El comtat de Prades i la baronia d’Entença en els temps medievals, publicació de Dalmau editor que ha comptat amb la col·laboració de Carrutxa. Un treball fruit d’anys de recerca que es va concretar, ara fa tres anys, en una trobada d’amics i companys en l’activisme cultural a la petita població del comtat de Prades que ara acollirà l’acte, Albarca.
El llibre, un volum de 640 pàgines, s’inicia amb la conquesta i la colonització del territori de Siurana, les cartes de poblament i la formació dels diversos nuclis, les donacions de Montsant; parla de la implantació del catarisme i del creixement demogràfic a l’entorn de 1300.
El 6 de maig de 1324, en un acte solemne a la catedral de Barcelona, el rei Jaume II creà el comtat de les Muntanyes de Prades a favor del seu fill menor, l’infant Ramon Berenguer, a partir d’uns dominis que eren de titularitat reial, als quals sumà la senyoria de Guillem d’Entença, recentment adquirida per la Corona. El nom que prengué el nou comtat fou el de «comtat de les Muntanyes de Prades», un nom que es mantingué molts anys, fins que el costum el reduí a «comtat de Prades»; i pel que fa a la baronia passà semblantment, perquè inicialment consta sempre com «la baronia que fou de Guillem d’Entença» i finalment restà com a «baronia d’Entença».
L’obra ens apropa a l’organització del poder, a la justícia, al paper de l’Església, a la relació entre els comtes i els monestirs, i documenta la biografia dels primers comtes i de les dues reines del casal de Prades, l’organització de les viles, les activitats econòmiques vinculades a la senyoria —com la mineria—, les crisis econòmiques i sanitàries (com el temps de la pesta negra), els plets amb les poblacions o la guerra civil del segle XV.
Alhora, però, aporta una visió de la vida de les persones del moment, l’hàbitat i l’urbanisme de les poblacions, la relació entre musulmans i cristians, la comunitat jueva, la importància dels camins, la ramaderia, els mercats i les fires, els molins i altres activitats productives, sense oblidar el món de les creences, la religiositat, el joc o la festa.
Es tracta d’un treball on es veuen reflectides moltes poblacions del Camp, del Priorat o de la ribera de l’Ebre, ja que per primer cop es fa una història global del comtat de Prades i de la baronia d’Entença. El resultat és, doncs, una obra de síntesi, però extensa i intensa, que abasta una bona part dels aspectes del comtat i de la baronia, i sobretot de la seva gent i dels seus comtes.
Un treball necessari, ja que aporta una visió del passat històric d’una bona part de les terres de la Catalunya Nova i contribueix a impulsar l’equilibri territorial en el coneixement de la història del Principat.

Presentacions:

ALBARCA (Priorat). Dissabte 12 d’agost de 2023, a 2/4 de 7 de la tarda. Església parroquial.
REUS (Baix Camp). Dimecres 20 de setembre de 2023, a les 7 de la tarda. Arxiu de Reus