Recursos

Més d’un cop, m’heu demanat d’on surt la informació d’alguns articles de La Teiera, o quines són les referències bibliogràfiques que esmento. Per aquesta raó obro aquesta secció on –quan tingui temps, aviso– aniré aportant dades sobre recursos documentals, bibliogràfics  i enllaços sobre alguns temes que tracto al bloc.

Bestiari fantàstic i tradicions sobre animals

Amades, Joan. «Éssers fantàstics» dins a Butlletí de dialectologia catalana XV. Barcelona, 1927

Bellés, Xavier. Els bestiaris medievals: llibres de animals i de símbols. Barceloba: Rafael Dalmau editors, 2004.
— Bestiari. Bestiari català
. València: Universitat de València, 2010.

Bestiario medieval. Edición y traducción de Ignacio Malaxecheverría Madrid: Editorial Siurela, 2008

Bestiaris. Edició a cura de Saverio Panunzio. Barcelona: Editorial Barcino, 1963

Fàbregas, Xavier. El llibre de les bèsties. Zoologia fantàstica catalana. Barcelona: Edicions 62, 1983.

Gomis, Cel. Zoologia popular catalana. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya, 1910.
La bruixa catalana. Barcelona. Ed. Alta Fulla, 1987.

Sebastián, Santiago. El Fisiólogo atribuido a san Epifanio, seguido de El Bestiario Toscano. Madrid: Ediciones Tuero, 1986.

Violant i Simorra, Ramon. «Los animales de color negro en las supersticiones españolas» dins Obra Oberta, 3. Barcelona: Ed. Alta Fulla, 1981.

Zambón, Francesco. El alfabeto simbòlico de los animales. Los bestiarios de la Edad Media. Madrid: Ediciones Siruela, 2010.

Web del programa de divulgació «Descobreix el drac»
Exposició «El bestiari fantàstic»
Quadern «Bestiari fantàstic»

———————————————————————————————-

Tradicions i llegendes relacionades amb les ermites

Les ermites són indrets de devoció, ubicats generalment fora dels nuclis urbans. Són espais de relació amb la divinitat, on se superposen successivament creences, on s’acudeix en situacions excepcionals que afecten a les persones, generant prometences i ex-vots, o a la comunitat –com les epidèmies, la sequera, les plagues al camp, les guerres…– i alhora, són punt de trobada anual, espai de convivència i conflicte entre grups socials d’un mateix poble o de poblacions veïnes.

Les ermites són expressió d’una religiositat popular que s’articula a l’entorn de la particularitat local d’una devoció genèrica, sobretot en el cas de les advocacions de la Mare de Déu. A l’entorn d’aquests indrets sovintegen les narracions llegendàries. Les més comunes són les que expliquen els seus orígens a partir de la troballa d’una imatge de la Mare de Déu, antiquíssima, que havia estat amagada probablement en temps dels moros, en algun indret aïllat, i que es manifesta d’una forma prodigiosa. Els protagonistes d’aquestes troballes són generalment pastors i pastores, persones que formen part de la comunitat però que viuen a banda, en constant contacte amb la natura, símbol d’innocència i de puresa que s’accentua, a vegades, pel fet que es tracta d’infants. L’aparició de lluminàries o d’estels fora de lloc esdevindrà el senyal que ajudarà a la descoberta. També les troben, a vegades, pagesos, amb l’inestimable ajut d’un bou que mostra un comportament atípic i insiteix en assenyalar el punt on hi ha la imatge.

Les imatges de les marededéus trobades manifesten una decidida voluntat de restar al lloc on eren. Portades a la parròquia del poble –habitualment, fins a tres vegades– retornen miraculosament al lloc on han estat trobades. Altres cops, mentre es discuteix l’indret on guardar-la, una extraordinària raresa meteorològica assenyala l’indret exacte on s’ha de construir l’edifici. Com que les ermites es troben, més d’una vegada, al límit dels termes municipals o de les jurisdiccions senyorials, les llegendes reflecteixen el conflicte territorial o vinculen a diverses poblacions. Per exemple, en la procedència del pastor, o del bou, que la troba en un altre terme, o en el cas de les imatges que, malgrat estar l’ermita en un municipi, es giren cap el poble veí.

Moltes ermites tenen els seus orígens en l’eremitisme, és a dir, la pràctica de l’aïllament respecte el món a la recerca de l’espiritualitat, amb una vida ascètica i de pregària. Moltes narracions sobre els primers ermitans presenten trets clarament llegendaris.També hi ha llegendes relacionades amb fets meravellosos, curacions o càstigs divins relacionats amb algunes ermites i, molt sovint, costums tradicionals i creences que les vinculen al festeig o la petició de prosperitat per a les persones.

Una font de coneixement de les llegendes i tradicions de cada ermita són els corresponents goigs. Els goigs o gojos són composicions poètiques religioses d’ús popular, fets a lloança de la Mare de Déu, de Crist, o dels sants, per ser cantats, que han arribat fins a nosaltres a cavall entre la tradició oral i les edicions impreses. Aguns són força antics i moltes vegades recullen les particularitats de cada advocació, el motiu pel qual es va fer l’ermita, els fets prodigiosos…

Al Baix Camp i el Priorat hi ha moltes ermites, algunes amb un àmbit d’influència estrictment local i altres que apleguen la devoció i són punt de trobada de diverses poblacions. També hi ha viles que tenen, en el seu terme, dues o més ermites. Aquest és el cas, per exemple, dels pobles de la serra de Montsant, muntanya d’antiga tradició eremítica on hi ha poblacions com Cabassers o Ulldemolins que compten amb tres i quatre ermites.

Bibliografia bàsica

Amades, Joan. Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Barcelona: Ed. Selecta/Catalonia, 1969. (També anota diverses llegendes al Costumari Català. Barcelona: Ed. Salvat/ Edicions 62, 1982.)

Blasi i Vallespinosa, Francesc. Santuaris marians de la diòcesi de Tarragona. Reus: Centre de Lectura, 1933.

Camós, Narcís. Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña (1657). Barcelona: Ed. Orbis, 1949 (Hi ha una edició de les advocacions de la diòcesi de Tarragona a càrrec dels Gogistes Tarragonins).

Gort, Ezequiel; Palomar, Salvador. La formació de la devoció reusenca a Misericòrdia. Reus: Carrutxa, 1992.

Gras i Elias, Historia de las ermitas del arzobispado de Tarragona. Reus: Imp. Sanjuan, 1909.

Palomar, Salvador; Fonts, Montsant. Santa Maria de Montsant. Religiositat popular i conflicte territorial. Reus: Carrutxa, 1992

Palomar, Salvador; Solà, Montserrat. Puix en alt lloc sou posada. Ermites i santuaris, indrets de devoció popular al Priorat. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2001

Anuncis