Aquests dies es pot visitar, al Museu Salvador Vilaseca de Reus, l’exposició «On són?», sobre les fosses de la Guerra de 1936-39 i la repressió franquista (1). En aquest context, cal recordar l’existència d’una fossa dins el nucli urbà reusenc, un pou, ubicat al terreny situat entre l’antiga Escola del Treball i la sedera Pich i Aguilera, al darrere de l’antic Hospital de Sant Joan, construït a finals del segle XIX per a proveir d’aigua el Vapor Vell. S’explica que aquest pou va servir per a desfer-se dels cadàvers dels presoners republicans, torturats i assassinats al camp de concentració que s’ubicà en aquest indret els primers mesos després de l’ocupació de la ciutat per les tropes franquistes, la tardor de 1939 (2).
Tot i que la memòria és poc precisa —se sabia de l’existència del pou—, comptem amb el testimoni d’Antoni Batlle Mas (1919-2002), que l’any 2001 publicà a El Punt un article en què explicava que el 1951, en un moment de manca d’aigua —Reus pateix de sequera crònica—, el propietari de la sedera va encarregar un informe per a mirar d’aprofitar aquest pou per a abastir la ciutat. Segons el testimoni de la persona que va fer el treball:
Camps de concentració i indrets de detenció a Reus. a l’exposició «Després de la guerra».
«Després de redactar l’informe i d’encarregar a un delineant un plànol de les instal·lacions, vaig demanar a un parent meu que inspeccionés el pou. Hi va baixar i, al cap de pocs moments, va pujar tot tremolant i sense color a la cara. Va dir que, a uns trenta metres estava tot ple de cadàvers. Espantats per la macabra descoberta, vàrem plegar i, com vaig poder, vaig redactar un afegit a l’informe, que vaig lliurar a Pich Aguilera. Després de llegir-lo em va demanar que suspengués la investigació immediatament i va ordenar a un paleta que construís una volta per tapar el pou. Així se’n va anar en orris la idea de proporcionar aigua del pou a Reus.»
Malgrat tot, el record d’aquest pou ple de morts va restar. Antoni Batlle documenta la procedència d’aquells morts a partir d’un oncle seu, flequer:
«En aquella època, acabada la guerra feia poc, hi havia un sever racionament d’aliments i altres productes, controlat per un organisme anomenat Abastos. Hi havia molta misèria i gana […] Va arribar un moment que Abastos no va poder subministrar farina de blat als flequers i, en substitució, els va facilitar farina de moresc no panificable perquè fos repartida als consumidors […], en una ocasió es va subministrar florida i podrida als flequers. Les dones es van avalotar i van protestar sorollosament, amb tota mena d’estris, davant de l’ajuntament. Les autoritats es van veure obligades a trobar una solució i van buscar uns caps de turc als quals poder carregar els neulers. Dels 60 flequers de Reus en van detenir més de la meitat —els que no estaven afiliats a la Falange— i els van tancar en un camp de concentració que s’havia habilitat a les naus de la posterior fàbrica de teixits Pich Aguilera.»
Efectivament, el febrer de 1941, a Tarragona foren detinguts diversos forners acusats d’especular amb l’elaboració del pa i, segons La Vanguardia, van ser arrestats tots els reusencs (3).
La detenció va durar quatre dies i no van patir maltractaments. «Però van parlar amb els presoners que hi havia al camp. Pel que els van explicar, els flequers van deduir que aquell lloc estava destinat a presoners de guerra seleccionats, com ara oficials, suboficials i comissaris de l’exèrcit de la República». Un fet que explicaria la continuïtat del camp, més enllà del trasllat de la majoria de presoners al camp de la plaça dels Màrtirs, un indret de tortura i execució:
«Els seus guardians els torturaven de manera brutal fins a causar-los la mort. Utilitzaven per fer-ho estris com el porrillo, un bastó que portava una bola de ferro en un extrem i que anys enrere es feia servir per trossejar pedra per reparar carreteres. Un cop mort, un mossèn militar els donava l’absolució i els llançaven al pou. Els presoners van comentar als flequers que van ser molts els qui hi van anar a raure, que tot sovint hi anava un camió carregat de calç viva i que eren ells mateixos els que havien de descarregar-la i llançar-la al pou.»
Caldria, doncs, geolocalitzar i documentar l’existència d’aquest pou, per tal de dignificar el record dels que hi foren abocats.
(1) Fins al 13 de gener de 2024, acompanyant l’exposició «Després de la guerra. La vida quotidiana sota el franquisme» que es va obrir el 2022 i acaba aquest gener.
(2) Segons Jordi Carrillo, a Los campos de concentración franquistes, el caso de Reus (1939-1942), sembla que va durar poc temps, ja que el camp de concentració principal es va ubicar a la plaça dels Quarters, aleshores dels Màrtirs i avui de la Llibertat. Però no es pot descartar que es mantingués més temps com a lloc de detenció.
(3) Segons el Diario Español de 14/2/1941, l’Alcaldia qualifica els forners detinguts d’españoles indeseables i els imposa una multa de cent pessetes, el màxim que podia aplicar. També a La Vanguardia, 15/2/1941
La Teiera 