Estudiantines i cants de Carnaval

Des que hi ha festa, des de que hi ha carnaval, de ben segur que es beu i es canta. La música, el ball, però també el cant són components indispensables d’una celebració transgressora que té en la paraula una eina cabdal per a l’exercici de la sàtira i la crítica. Moltes cançons de carnaval s’improvisen o es preparen per a un moment concret, ja que reflecteixen esdeveniments d’actualitat o fan referència a persones determinades.

A dotze, a dotze,
a dotze va el vi,
que el pobret Carnistoltes
s’acaba de morir.

Carnistoltes fredes,
lo blat a divuit,
quans n’hi ha que ballen
amb lo ventre buit.

Amb tornades com aquesta, de cobles per Carnaval se n’han fet moltes. Algunes, tòpiques i conegudes arreu, altres que foren interpretades –a les nostres comarques, a ritme de jota– en un context tan específic que quan anys després, algú les recorda, es fa difícil copsar la seva càrrega satírica.

Al segle XIX, els grups de cantadors, generalment homes, amb acompanyament musical de corda i algun instrument de percussió, constituïen un dels components principals de l’ambient festiu al carrer, els dies de carnaval. La premsa ho reflecteix explicitament, a la segona meitat del segle, sobretot en els anys en que no hi havia grans carnavals.

El nom més comú que s’aplica als grups que participen a la festa és el d’estudiantina. Aquesta és una denominació que s’aplica a formacions de diferents orígens. El diccionari la defineix com una «comparsa d’estudiants o d’altres persones amb el vestit propi dels antics estudiants, que surt pels carrers a cantar i sonar per captar diners, sia amb fins benèfics, sia amb fins de diversió.» Efectivament, a l’època trobem grups de procedència universitària o de caire professional que fan gira per diferents poblacions amb l’objectiu de recollir diners per alguna causa benèfica o pel propi lucre. Però, moltes vegades –si més no, en el context d’una ciutat com Reus– el mot estudiantina designa un grup d’homes que es reuneixen i fan els seus assaigs en un cafè, per sortir a cantar a les festes. Els cafès eren un dels gran espais de convivència i socialització, menys formals que les societats culturals, recreatives o polítiques, que comptaven, a vegades, amb escenari per actuacions i músics o grups corals que hi eren habituals. També es parla d’estudiantina designant un grup de carrer sorgit d’alguna societat. El 1862, per exemple, el Diario de Reus comentava el bon ambient de carrer en el diumenge anterior a la festa: «se nos olvidaba decir lo principal y es que la estudiantina anunciada recorrió las calles con gran contentamiento de las jóvenes que ya esperaban se les dirigiese una cancioncilla por tan galantes mascaritas. Estas lucieron su habilidad en la música y canto especial que como estudiantina adoptaron; y a juzgar por lo que vimos, la propina que sacaron no dejó de ser de alguna consideración.» Les comparses i «algunos mascarones de aquellos que quisiéramos se convenciesen no tienen gracia ninguna ni aún la de hacernos reir» –al conservador Diario de Reus no li feia cap gracia el carnaval que va més enllà de la cavalcada de lluïment o la broma amable– segueixen sortint per animar la festa.

Xiquets disfressats d’Estudiantina, en un carnaval reusenc de començaments de segle XX

Sortir a cantar era un recurs prou útil per a obtenir fons per a la celebració de la festa: «El domingo último por la mañana salió a recorrer las principales calles de la ciudad una estudiantina, entonando canciones y exijiendo la sonsabida contribución indirecta, que creemos era destinada a sufragar los gastos de Carnaval.» (La Redención del Pueblo, 4/2/1873).

Entre les estudiantines dels cafès tingué anomenada, en el darrer quart del segle XIX, la del cafè de Jaume Ramon, que apareix repetidament esmentada a la premsa. Per exemple:

«Esta tarde, si el tiempo no lo impide, saldrá del café de la señora viuda de don Jaime Ramón, la estudiantina que desde algunos años a esta parte, recorre en dicho día las calles de esta ciudad.» (1886)

Siguiendo la costumbre de años anteriores, ayer tarde recorrió las principales calles de esta ciudad una estudiantina organizada en el café que fue de don Jaime Ramon. (1894)

Aquesta agrupació tingué força continuïtat al carnaval reusenc, arribant als primers anys del segle XX. També ens costen la Fraternitat Republicana, dirigida el 1914 pel mestre Anguera, « recorriendo las sociedades recreativas y domicilios de diferentes personalidades de la política republicana» i l’Antigua Estudiantina del Centre Republicà Autonomista. A la dècada de 1920, també és força activa la de Casa del Poble, casal republicà ubicat a l’antic hospital, a la plaça de la Sang:

«Durante la tarde del pasado domingo animó nuestras calles una numerosa estudiantina de la Casa del Pueblo entonando la típica jota, acompañada de flautas y guitarras.» (Las Circunstancias, 8/2/1921)

El Foment també tenia agrupació pròpia. I altres societats, com «La Armonia», n’havien organitzat algun any. De fet, la presència de, com a mínim, un grup de cantaires al carnaval reusenc fou constant fins a la desaparició de la festa amb la Guerra Civil i la posterior prohibició per part del franquisme. En temps de la República, s’esmenten la colla del Centre Republicà Autonomista amb cançons dedicades «a l’amor i al carnaval» (1931) o la de la Casa del Poble que, el 1932, estrena una nova composició amb lletra de F. L. d’Alella i música del mestre Fuster. I el 1933, una altra, amb lletra de J. Sardà i Ferran i música de F. Fusté i Verdala, prou conegut com a compositor i fundador de colla musical Els Tranquils, als anys cinquanta.

Grup coral del «Círculo Republicano Històrico» de Reus, al carnaval de 1904

Malauradament, hem conservat ben poques lletres. Cal pensar que aquestes canviaven d’any en any i que les més engrescades s’aprenien només per als últims dies de Carnaval, això sinó s’improvisaven per a un moment concret. Com succeeix amb altres sàtires literàries que sovintejaven a la festa, sabem prou més de la seva existència –a vegades, de les seves conseqüències– que del seu contingut exacte. En tot cas, un exemple l’aporta Marian Roca, a les seves memòries. Reus ha estat una ciutat amb seculars problemes d’abastiment d’aigua, que s’havien agreujat –explica– al tombant del 1900, pel creixement de la ciutat:

«S’havia de veure cada estiu la quantitat de carrets, carregats amb una bóta d’aigua, que venien dels pobles de la rodalia o de les masies dels contorns a vendre l’aigua [...] Els particulars apurats per la manca d’aigua, foren molts els que perforaren pous dins llurs propietats [...] el cas és que al poble cada dia anava creixent el malestar i el descontent contra les autoritats municipals fins a l’extrem que, en un carnaval l’estudiantina que cada any sortia a cantar, una de les seves cançons deia així:

Ara sols per fer el noble
es gasten diners en gran,
però per dur aigua al poble
ningú mai no en dóna un ral;
a l’estiu els xics ho viuen,
quasi tots se’n van al mas,
dels crits del poble se’n riuen
dient ja t’arreglaràs.»

La tornada també tenia salsa, tot recordant la crema de convents:

Visca aquest poble
pàtria d’en Prim
recordeu sotanes,
l’any trenta-cinc!

I, el 1933, els joves del Centre Republicà Autonomista cantaven a l’enterrament del Carnestoltes:

Ni broma, ni gresca,
ni balls, ni gatzara!
S’apaga ja l’esca
de foc del pecat!
Tot sembla que plori,
tot sembla que fugi;
tal volta s’enyori,
un nou Carnaval.

Doneu-ne’n al poble
la seva cultura,
ben franca i ben noble,
justícia li cal!
No es pesin les presses
dels éssers que lluiten
per treure disfresses
de moda tot l’any!

(Veure també Cantar per Carnaval, publicat en aquest mateix bloc, el 28 de febrer de 2011)

Ball de gralles per Carnaval

Sembla que aquest carnaval tindrem ball de gralles, el divendres 17 de febrer a la nit, al Racó de la Palma, amb Els Ganxets i Canya d’Or. Com que en aquest món festiu, quasi tot ja està inventat, aquest no serà el primer –ni espero que el darrer– ball al so de la gralla que se celebra a la ciutat, per Carnaval.

Cercant referències històriques, podem anar un segle, o més, enrere, per trobar les gralles acompanyant alguna dansa, probablement un ball de bastons, en l’arribada improvisada del rei Carnestoltes de 1871. Però, pel que fa als balls de gralles, vull esmentar el que es va fer a l’Olimpo –és a dir, al Palau Bofarull– el diumenge 13 de febrer de 1916, a càrrec de grallers del Vendrell. Aquell any, la coneguda societat, dinamitzadora dels grans carnavals reusencs, va muntar un ball de coques, però de saló, a l’estil tradicional del país. Ho explica així el Diario de Reus:

«El ‘ball de la coca’ celebrado el domingo último en ‘El Olimpo’ ha sido otra de las fiestas anejas a las oficiales del presente Carnaval que han alcanzado un lisonjero éxito.
La ejecución de los bailables, a cargo de ‘Los Casimiros’, notabilísima ‘colla de gralles’ de Vendrell, fué superior. La concurrencia que rebosaba en mucho el gran salón de dicha sociedad, no cesó en toda la noche de prodigar sus aplausos a los dulzaineros vendrellenses.
Y la comisión organizadora, que asumía la responsabilidad económica del festejo, ha visto como la suscripción ha venido a ofrecer un superávit, el cual ha destinado integramente a adquirir tantas ‘cocas’ iguales a las del domingo, como asilados se albergan en la Casa de la Caridad, para obsequiarles en el dia de hoy.»

Els Casimiros, que agafaven el nom del seu cap de colla, Casimir Coll i Morros (1877-1939), que els dirigí des de 1895. Fou una de les millors colles de la seva època i devia tenir un excel·lent repertori de ballables. Si més no, això és el que fa pensar el que anota, anys després, una missió de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya que visita el Vendrell a la recerca del repertori dels Romees.

«Sabíem d’una altra colla al Vendrell dita dels Casimiros, per anomenar-se així el cap de colla. Per veure si ens podia fer conèixer quelcom aprofitable, la vàrem anar a visitar. No vàrem poder veure el cap de colla, però una conversa amb la seva muller, en vàrem deduir que difícilment en podríem treure res del que a nosaltres ens interessava, puix que la colla era més aviat dedicada als balls moderns.»

I de coques també n’hi ha notícies abundants per carnaval. Si més no, perquè això de repartir coca i vi als participants en una mascarada o als assistents a un ball era prou comú. La coca ha estat i és aliment de la festa. Però aquell any que es va fer el ball de coques de l’Olimpo, els republicans del Foment no es van quedar curts. El 17 de febrer van muntar una desfilada, segons El Heraldo de Reus, on hi figurava una coca enorme:

«Abrían la comitiva unos cañones de salva, siguiendo la comparsa de diablos, banda de cornetas, disfraces diversos, cuerpo de granaderos con farolillos, guardia de honor de la colosal torta que era conducida en andas, las autoridades carnavalescas y una banda de música. Numeroso público presenció el paso de la comitiva por los arrabales.»

Fa l’efecte de que es va muntar un bon sidral. Feia broma aquesta monumental coca de les coques ballades el diumenge abans? Fou la coca un dels referents del carrnaval reusenc de 1916? Honestament, no en tinc ni idea. Si ho esbrino, us ho explico.

El cant improvisat a l’escola

Fora de tot dubte la vigència i la funció social d’algunes pràctiques de cant improvisat que ens arriben del passat, el que sí que ha canviat en el present són les formes de transmissió del coneixement i les tècniques. Avui, per exemple, cantem força menys a la taverna que escoltem música enregistrada. No cantem en colla, treballant. I l’església ha deixat de ser aquell espai habitual on practicar el cant a veus. A la nostra societat, l’aprenentatge en el marc de cursos o la mateixa escola ha esdevingut necessari per a recuperar i mantenir moltes pràctiques culturals.

En aquest cap de setmana llarg a Reus, amb el cant improvisat com a protagonista, el divendres dia 27, a l’Arxiu Municipal, a 2/4 de vuit del vespre se celebrarà una taula rodona per conèixer diferents experiències i projectes sobre el cant improvisat en l’àmbit educatiu.

En aquesta taula rodona participaran Albert Casals, professor de la UAB i membre dels projectes «Corrandescola», «Glosa a Secundària» i «Corrandescola a Linguamón»; Carme Duran, professora de l’IES Salvador Vilaseca de Reus; Mateu Xuri, membre de l’Associació de Glosadors de Mallorca i col·laborador del programa ARCE impulsor del projecte «Patrimoni Cultural: la poesia oral improvisada» i Xavier Ciurans, professor de rumba a l’Aula de Sons de Reus i cantant del grup Gertrudis. Moderarà Pere Gort.

Podeu fer un tast de tot plegat, mirant el video de la jornada «Corrandaescola. Primera mostra de glosa escolar» (2011)

Música, recerca i compromís

El proper dijous 26 de gener, a 2/4 de 8, es presentarà a Reus, en el marc de les activitats prèvies a la Mostra- taller de cant improvisat del Països Catalans, el llibre Una persona amb un sac penjant. Viatge musical per les illes mediterrànies de l’associació Mapasonor, publicat per Caramella. L’obra, escrita pel documentalista Sàgar Malé amb aportacions del també documentalista Kilian Estrada i l’etnomusicòloga Maria Salicrú-Maltas, l’acompanya un DVD amb tres documentals, sobre Creta, Sicília i les Balears.

L’obra té quelcom de llibre de viatges, explicant l’experiència de treball de camp i alhora és el resultat d’una recerca etnomusicològica, amb articles que fan referència als indrets i les músiques estudiades. Prologat per l’antropòleg Josep Martí, inclou articles d’etnomusicòlegs com Robert Alzina (Menorca), Nuccia Maugeri (Sicília) i Francesc Vicens (Mallorca) així com també un assaig de l’antropòleg Jordi Alsina (Creta), que detallen en primera persona la seva visió de part de la seva cultura popular. Com afirmen els autors, «parlem del sentir profundament humà dels cantants místics de la Setmana Santa siciliana, de la militància popular per enfortir els cants improvisats o els cants de treball quasi perduts a les Balears, o de la forta relació de la vida i de les expressions musicals a Creta.»

El llibre és també una obra militant, amb voluntat d’implicació, des de la cultura, en la societat. Mapasonor és una associació dedicada a la producció audiovisual com a instrument per a promoure els drets humans, l’educació per la pau, les cultures d’arrel o l’avantguarda en l’art. I la tria per part de Caramella del treball d’aquesta associació per encetar la nova col·lecció palesa el criteri de les entitats que impulsen la revista de no desvincular les seves activitats de recerca i divulgació d’unes necessitats socials que exigeixen compromís, crítica i mobilització. Que pot generar incomoditat a qui encara veu la música i el cant popular com pràctiques de mer divertiment i esbarjo, sense lligams amb una realitat massa vegades conflictiva. I que fa reflexionar sobre els contrastos d’un món en transformació. Amb les dificultats que comporta no acabar engolits per la globalització cultural homogeneïtzadora o l’adscripció a una etiqueta –música mediterrània, per exemple– sense tancar-se en el reduccionisme mitificador de la pròpia tradició.

El llibre-DVD de Mapasonor forma part del projecte Oïdes Mediterrànies que parteix de la varietat de les músiques de la Mediterrània per mostrar la relació entre les músiques, les cultures i la societat. El projecte vol aportar activitats i instruments pedagògics per a l’educació per al desenvolupament. Mapasonor ha editat altres materials que es poden descarregar des d’Internet.

Dijous 26 de gener. Presentació de Una persona amb un sac penjant. Viatge musical per les illes mediterrànies (Creta, Sicília i Balears), a càrrec de Maria Salicrú i Sàgar Malé, de l’associació Mapasonor, i Montserrat Solà, de Carrutxa. A 2/4 de 8 del vespre, a l’Arxiu de Reus.

Qui canta, fot canya

A Reus, en les properes setmanes, les cançons –populars, improvisades, burlesques, crítiques– seran protagonistes d’un món cultural i festiu que no es resigna a callar i a esperar millors temps. Perquè res del que es prepara hauria estat possible sense voluntats i complicitats. Voluntat de fer cultura popular a partir de la complicitat entre persones i associacions per conèixer i recuperar formes d’expressió lúdica, de comunicació de sentiments i opinions, per mitjà de la paraula i la música. Amb la veu humana com a principal instrument.

La cançó improvisada és una modalitat de cant vigent en alguns indrets –per exemple, per Sant Antoni– i desapareguda en altres llocs del nostre país que, a partir de l’impuls de persones que l’han conservat i recuperat, retorna amb força. Les corrandes, les cançons de pandero, les nyacres, el cant d’estil, la glosa, el garrotín o les jotes, són, en definitiva, diferents melodies que serveixen de suport per a cantar, de manera improvisada, unes lletres en vers.

A l’entorn de la Mostra-taller de cant improvisat dels Països Catalans, el 26, 27 i 28 de gener es parlarà de i es practicarà la cançó: presentació de les recerques etnomusicològiques aplegades en el primer llibre/DVD de Caramella, debat sobre el cant improvisat com a recurs a l’educació i jornada a la Palma de Reus amb conferències, tallers i sopar final amb moltes ganes de cantar. En aquesta edició la jornada es dedica a les jotes, les corrandes, nyacres i garrotins. Hi haurà mostres de glosa mallorquina i de cant d’estil valencià. I també un taller d’instruments per a acompanyar el cant improvisat.

Els actes previs són oberts i cal inscripció per a la jornada del dissabte 28. També podeu venir al sopar i participar de la música. Encara sou a temps d’apuntar-vos.

Aquestes jornades sobre el cant arriben en temps de Carnaval. Una festa que, més enllà de les desfilades i els actes retallats, es pot viure com a experiència de petit format, sortint al carrer, fent broma de la crisi i cantant. Enguany hi tornarà a haver Cantaval, el divendres 17 de febrer, una cercavila amb música i interpretacions corals que fan referència a esdeveniments d’actualitat.

Qui canta, els seus mals espanta, diuen. I, de pas, fot canya, afegeixo.

Cançons per Sant Antoni

La festa de Sant Antoni compta amb una riquíssima tradició de literatura popular, amb cobles i cançons que es repeteixen d’any en any, i d’altres que s’improvisen en referència a persones o fets d’actualitat. És prou coneguda arreu del país –fins i tot en indrets on aquestes pràctiques han restat oblidades– la corranda que diu:

Sant Antoni i el dimoni,
jugaven al trenta-u.
El dimoni en va fer trenta,
sant Antoni, trenta-u.

En referència a l’episodi de la vida llegendària del sant en que el dimoni el repta a una partida de cartes.
Aquests textos poètics han tingut, molts cops, un caire reivindicatiu, de denúncia o de crítica. Com aquesta, força coneguda a la Terra Alta o al Matarranya, que recorda que:

Sant Antoni, sant Antoni
qui ens ho havia de dir.
Els pobres planten la vinya
i els rics es beuen lo vi.

Músics per Sant Antoni. Manacor (2007)

La pràctica del cant improvisat per la festa de Sant Antoni és ben viva a l’illa de Mallorca on, en moltes poblacions s’interpreten gloses al voltant dels foguerons. En dóna notícia Manel Carrera a El cant improvisat i Sant Antoni dins el seu portal de recomanable consulta festes.org. A la xarxa podeu trobar, a més, transcripcions de gloses interpretades en diferents poblacions, per exemple, aquestes de Sa Pobla. I hi ha nombroses publicacions i enregistraments que en recullen.

El dimoni està a l’infern,
a dins l’infern a les fosques;
i quan no té res a fer,
amb so pardal mata mosques.

Sant Antoni gloriós,
guardau-mos aquesta bota,
que si no en voleu cap gota,
naltros beurem per vós.

Com que de cançons i gloses n’hi ha a centenars i se’n fan de noves cada any, us podeu entretenir una bona estona cercant.ne i escoltant-les a la xarxa, amb imatges de major o menor qualitat. I també podeu venir a aprendre i practicar aquestes formes de cant popular a la mostra-taller que tindrà lloc el proper 28 de gener, a Reus.

Cantadors de Sa Pobla, a Barcelona (2009)

De la vigència i l’actualitat dels cants improvisats, de la validesa de la seva funció social, n’ha estat una bona mostra la celebració d’enguany on en molts carrers i places –i també a la xarxa– han sonat gloses en favor de la llengua catalana, contra la política del govern Bauzá, en una nit força reivindicativa a diverses poblacions.

Orgull de ser mallorquí
i de xerrar català,
cap govern no mos pendrà
una cosa que és d’aquí.

Em sap greu que s’hagi mort Fraga

Em sap greu que s’hagi mort Manuel Fraga Iribarne. Em dol que ho hagi fet en la impunitat, sense cap necessitat de penediment, sense haver d’afrontar responsabilitats per la seva actuació, fent bandera del seu passat franquista. Sense judici. Ho ha escrit ben clar Xavier Montanyà: «Fraga és la impunitat. Havia d’haver estat jutjat o inhabilitat per la política democràtica. En canvi, va fundar partits i va arribar a ser president de Galícia. S’imagina ningú que un nazi hagués pogut arribar a presidir un ‘land’ alemany? Impunitat total i absoluta.»

Em sap més greu que el vesteixin de pare d’una democràcia que no ho pot ser. Em fa fàstic la poca vergonya dels seus continuadors que arriben a qualificar-lo de «lluitador per la llibertat» i vergonya la complicitat de tants polítics, suposadament demòcrates, que lloen les seves aportacions a la mal anomenada transició, destaquen el seu tracte personal, o que passen de puntetes sobre la repressió i els morts del franquisme.

Un feixista més ha mort, de vell, al llit. Que, en la mort, el persegueixin les nostres memòries.

Com a il·lustració: Portada de Mariano Guindal i Juan H. Giménez, El libro negro de Vitoria (1976), un llibre que, aleshores, fou retirat de les llibreries. A Reus, hom el podia trobar a Ca l’Isidre.

La festa dels Tonis de Taradell

Aquesta galeria conté 9 fotografies.

Enguany, ens hem apropat a conèixer una mica la festa dels Tonis –que es com s’anomenen les celebracions de Sant Antoni per aquelles contrades– a Taradell. Taradell compta amb una de les festes de referència pel que fa a la … Continua llegint →

Els nous Tres Tombs

La festa dels Tres Tombs és –en moltes poblacions– un dels exemples paradigmàtics de com com la cultura popular es reinventa a cada moment històric, de com la tradició és dinàmica i es transforma en cada moment històric. Els Tres Tombs tenen els seus orígens en la festa de Sant Antoni Abad –conegut popularment com dels rucs o del gorrinet– invocat com a protector dels animals de treball, de càrrega o de companyia. El 17 de gener, pagesos i traginers acudien amb els seus animals al davant de les esglésies –a Reus, la de la Sang– de les ermites, o a la plaça on cremava una foguera, perquè aquest rebessin la benedicció. Després s’organitzaven desfilades, curses o corregudes humorístiques –a Reus, pel tomb de ravals– que, des d’antic, s’anomenaven Tres Tombs, independentment del recorregut, de ben segur en record del ritual de protecció que representa donar tres voles a un lloc, per exemple, una creu de terme, un edifici o la foguera de Sant Antoni.

De tot aquest bagatge de creences i rituals religiosos en resta poc. Perquè avui, a Reus, com en moltes altres poblacions, els animals que surten al carrer no són animals emprats quotidianament per les feines agrícoles, o pel transport de persones o mercaderies. Ni els seus conductors són pagesos o traginers. Els animals de treball han pràcticament desparegut de la nostra societat. La festa se sustenta, en l’actualitat, en l’associacionisme que té com a objectiu l’interès per les cavalleries, en la seva vessant esportiva, lúdica, cultural o patrimonial. Com, en el cas reusenc, l’Associació d’Amics del Cavall de les Comarques Tarragonines. En algunes poblacions les societats organitzadores de la festa, conserven el nom o continuen la trajectòria dels antics gremis, malgrat que, en l’actualitat, l’ús dels animals no formi part de l’activitat professional dels seus components.

L’actual festa dels Tres Tombs sorgeix, per tant, com una festa de nova creació, com una desfilada de cavalleries i carruatges de diferents tipus, que se celebra durant setmanes en diferents poblacions. Punt de trobada, poble a poble, de les persones que tenen cura de mantenir un animal, conservar una tartrana o el carro amb que els seus avantpassats anaven al tros. Amb aquest component de participació, els Tres Tombs han esdevingut una celebració que ha incorporat particularitats a cada indret. El calendari de celebracions va des del gener a l’estiu, amb un circuit programat i coordinat entre les diverses associacions organitzadores.

A l’entorn del 17 gener, es conserva, alhora, la celebració de Sant Antoni en moltes poblacions. Com a festa major d’hivern, amb un creixent protagonisme dels costums festius menys vinculats a l’existència d’animals de treball –fogueres, teatre de carrer, balls, àpats…– i amb desfilades de Tres Tombs que han reforçat el seu valor patrimonial i de participació de diferents secors de la població.

Cultura i lliurepensament

Des d’un bon començament –enguany farà cinc anys– aquest espai de comunicació a la xarxa es defineix a partir de dos grans paràmetres:  la cultura i el lliurepensament.

De cultura ja n’he parlat força. El lliurepensament és una actitud, un posicionament filosòfic contra tota mena de dogmatisme, vingui d’on vingui. Una defensa de la capacitat de les persones per raonar críticament i qüestionar arguments. De no acceptar tòpics ni , fins i tot d’aquells amb qui puc compartir adjectius i formes de veure el món. És per això que, per damunt d’altres adjectius ideològics –d’esquerres, llibertari o independentista, per exemple– ara que tinc una edat, m’agrada autoqualificar-me de lliurepensador.

Històricament, el lliurepensament –sobretot a les acaballes del segle XIX i primer terç del segle XX– fou un moviment heterogeni, on convergien el republicanisme, la maçoneria, l’anarquisme o l’espiritisme, caracteritzat pel progressisme social, i sobretot, per l’oposició a l’Esglèsia catòlica. Perquè, de fet, la religió i la l’Esglèsia han representat durant segles el paradigma del dogma imposat, de la justificació de l’autoritarisme i d’un ordre social que perpetuava les desigualtats socials.

També és cert que, històricament, una part de lliurepensament va acabar en mer anticlericalisme formal, molt combatiu amb la religió, però que alhora no qüestionava en absolut altres dogmes ben presents a la societat, com les diferències de classe o l’autoritat masculina.

Com a agnòstic, no tinc cap problema en treballar amb altres persones amb qui comparteixo valors, enunciats en nom d’un déu o de les persones. I m’interessa força la religiositat popular com a objecte d’estudi i aproximació al coneixement del comportament de les comunitats humanes. Però, avui, la crítica a les religions –evidentment, en plural– manté tota la seva vigència quan, més enllà de principis filosòfics esdevenen –i ho fan sovint– eines de dominació col·lectiva i de negació de la llibertat individual.

Encara, més enllà dels déus i els seus sacerdots hi ha molts altres dogmes a combatre. El del capitalisme –l’explotació d’unes persones per altres– com a únic sistema social possible, n’és un. El de la tecnologia com a objecte de felicitat per ella mateixa. O el papanatisme de l’estètica, de l’aparença, de la pretesa singularitat de grup –que aprofita la societat de consum– de les identitats superficials –que aprofiten els nacionalismes polítics. També el reduir les idees a noms i etiquetes. O, per no allargar més la reflexió, contra una tradició entesa com a dogma de les formes i els costums inalterables, com a negació de l’evolució de la societat, com a justificació d’ordres i autoritats.