Identitat i festa

En una definició de diccionari, identitat és el «conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa», o dit d’altra manera, la identitat és una construcció social que possibilita l’existència de col·lectius humans que comparteixen vincles i referents simbòlics. No cal dir que les identitats que pot tenir una persona són múltiples i que aquesta percepció de pertinença al conjunt esdevé clau en l’establiment de relacions d’ajut mutu i cooperació entre les persones de cara a assolir objectius comuns. I que, alhora, pot esdevenir perillosa si es basteix exclussivament sobre la diferència i genera refús vers els altres. I no m’allargaré perquè sobre el concepte d’identitat s’ha teoritzat molt i es present a diari, per a bé i per a mal, en el debat ideològic.

Màscares de carnaval a Capçanes (1997)

Em limito ara a les identitats més domèstiques –com les associatives o les locals– pel fet que m’han demanat per al proper dissabte 1 de juny una xerrada sobre el tema a Capçanes.  Efectivament, el sentiment de pertinença a un grup social és un factor cabdal per cohesionar un grup de persones  que aporten esforços i voluntat dins un àmbit associatiu –des de la colla d’amics que organitza les festes del poble a l’ateneu, passant el club esportiu o la colla gegantera– i és prou clar que en cada individu es poden sobreposar i creuar identitats diverses.

No hi ha dubte que la festa, com a manifestacció necessàriament col·lectiva que necessita d’una comunitat que la celebri, té un component d’identitat important. Hi ha models de fer festa i pràctiques culturals concretes que fan que les persones s’identifiquin amb una localitat. Costums que esdevenen tradicions –percebudes, molts cops, com a més singulars que no pas ho són– i rituals que esdevenen referents simbòlics, més enllà de la seva significació en el passat. La transformació de moltes pràctiques de l’antiga religiositat popular n’és bon exemple.

Passant amb els carraus per setmana santa, a Capçanes (1996)

És clar, doncs, que podem definir les característiques de la festa local com a cruïlla entre models comuns. d’àmbit geogràfic més ampli –per exemple, la jota com a ball de plaça al Priorat– i l’especificitat d’uns costums locals que la poden singularitzar. I esbrinar quins són els trets característics que actuem com a referents d’identitat local a la festa. Sempre en el canvi constant que genera el pas del temps i les generacions. L’evolució del calendari festiu reflecteix –entre altres aspectes– les transformacions en la forma de guanyar-se la vida de la gent d’una població, en les creences i en la relació amb les comunitats veïnes i els grans nuclis urbans –un fet significatiu, amb l’arribada del ferrocarril al Baix Priorat. Però, alhora permet constatar com  la comunitat necessita, en cada moment, d’un temps de relació i festeig, d’esbarjo i de trencament amb la quotidianitat, de recreació dels símbols que fan que sigui ella mateixa.

Jornada de cultura popular
Festa i jota, identitat prioratina
Dissabte, 1 de juny de 2013

A 2/4 de 6 de la tarda. Tast de jota. Música i jota a Capçanes, a càrrec d’Albert Margalef, a la plaça de l’Església (cal inscripció prèvia, tel. 977 178 320)
A les 8 del vespre, xerrada de Salvador Palomar, Festa i identitat. Calendari festiu de Capçanes, presentat per Toni Orensanz. Al local de La Pedrera.
A 2/4 d’11. Ball de plaça amb «La criatura verda» a la plaça de l’Església.

Organizen l’Ajuntament de Capçanes i Carrutxa.

El «moro de foc»

«Moro de foc (Reus): nom que portava un periòdic satíric, significava falla, aparell de focs artificials.»
Diccionari Aguiló, 1915

Tot i que s’ha emprat en altres indrets, la denominació moro de foc sembla que va arrelar força a la festa del Camp i del Priorat al segle XIX. Avui, però, es fa servir ben poc.

El Diccionari Català-Valencià-Balear defineix moro de foc com «aparell pirotècnic consistent en una peça en forma de cap de moro, plena de carretilles, que, posada al cap damunt dels castells de focs artificials, engega les carretilles en totes direccions». La descripció de moltes festes ens confirma que moro de foc designa, efectivament, la culminació d’un castell de focs o l’esclat final pirotècnic, per exemple, de la crema del ninot del Carnestoltes. El moro de foc és, en definitiva, una apoteosi pirotècnica.

L’esclat final de la tronada com a exemple de moment més àlgid d’una manifestació pirotècnica

Les referències documentals són nombroses. El 1829, la confraria de Sant Antoni de la Selva del Camp es gasta quasi 80 lliures «per lo moro de foch y rodar y carretillas y los vestits [del ball de diables]». En un llistat de despeses de pirotècnia de 1833 conservat a l’Arxiu Municipal de Cambrils, hi consta «un moro de foch de 12 duros». També a la Selva del Camp, l’agost de 1850, es dispara un castell de focs «con su moro de foch que arrojaba cohetes en medio de los espectadores». I el llibre de la confraria del Roser d’Ulldemolins anota una festa en honor a sant Sebastià i sant Roc, el 1854, on «se feren fochs, carratilles y coets, rodas de fochs y un Moro de foch que ne donà mol». La solemnitat en honor de la Mare de Déu de Misericòrdia a Reus, el 1876, acaba amb el «disparo de un castillo de fuegos artificiales y por separado el tradicional ‘Moro de foch’». També a la festa major de Duesaigües, el 1880, «dando fin a los festejos el disparo de un grandioso castillo de fuegos artificiales, finalizando con el tradicional ‘moro de foch’ habiéndose confiado éstos al aplaudido pirotécnico de esta ciudad [Reus] don José Murgadas (a) Escala». A les festes del barri de Santa Anna era «el acreditado pirotécnico Jaime Espinós, el cual finalizará con las evoluciones del popular ‘Moro de Foch’ que obsequiará a los espectadores con verdaderos torbellinos de cohetes y otros proyectiles». A Riudoms, el 1883, s’anuncia: «A las nueve de la noche se disparará un tremendo moro de foch después del cual saldrán los diables a hacer diabluras con su esencial elemento». A les Borges del Camp, el 8 de setembre de 1899, després d’un concert a la plaça de l’Església, «no’s triga gayre a sentir-se la senyal de que s’anava a aviar un ‘moro de foch’ que resulta espléndit». Aquell any, a Riudoms es disparà un castell de focs de l’Espinós que va sorprendre i agradar als espectadors.

«Acabat aquest, seguí la costum tan antiga y típica, lo nunci feu lo consabut pregó de que “Qui no vulga pols que no vagi a l’era”, comensant allavors uns verdader “moro de foch”, deixant anar deslligats cohets y carretillas en tan gros número que no semblava sinó que sortís foc de la terra, produhint una impresió indescriptible aquell esclat d’espurnas, aquell espetech aixordador de carretillas, aquella cridòria de gent que disfrutavan aquell espectacle, per lo que hi són tan aficionats y que no tenen ocasió de presenciarlo sinó de lluny a lluny, poguent assegurar que com lo que’ns ocupa no n’havíam presenciat pas cap a Riudoms de molts anys a aquesta part.»

Es només una mostra dels molts exemples que la documentació d’arxiu i la premsa ens aporta.

En els seus records de joventut –abans de 1835–, Antoni de Bofarull ens parla de «la festa de la Mare de Déu del Carme, en que ‘ls frares carmelitas o de Sant Johan feyan disparar, a la nit, devant del convent, no un castell, o un hermós ramellet de fochs artificials, que és la frase tècnica del dia [publica el 1880] sinó un terrible moro de foch, és a dir, tot lo que comprèn actualment un castell o ramellet, però tenint per coronament un verdader moro, és a dir, un ninot guarnit y tip de trons y carretillas, portant en sas entranyas un tro inmens que, al rebentar-se, rebentaba també en mil bossins al que no l’havia pogut pahir. Final de festa, quan això succehia, que era de gran efecte…»

Una celebració que acabava quasi sempre amb un moro de foc era l’enterrament del Carnestoltes –o d’alguna de les seves parts, un costum molt reusenc–, en què el mateix ninot del rei de la festa esdevenia contenidor de no pocs artificis pirotècnics que li asseguraven un final enlluernador. El 1887, per exemple, se celebra l’enterrament del dit del Carnestoltes amb una manifestació de dol, encapçalada pel foc de les carretilles, que acaba a la plaça dels Quarters, «donde se disparó un fuego de artificio, denominado Moro de foch, del cual se despidieron infinidad de cohetes que en libertad recorrían la plaza, abriéndose paso entre el gentío que lo presenciaba». I afegeix el diari: «Terminó la diversión con el mayor orden», per si algú ho dubtava.

Perquè se suposa que el moro de foc havia de petar fort i escampar espurnes arreu. En cas contrari, esdevenia un «inofensivo ‘moro de foch’», com qualifica el diari el del carnaval de 1905.

L’expressió també s’emprà en el llenguatge popular en el mateix sentit figurat que avui encara fem servir «traca final», és a dir, com a culminació d’un fet o d’una situació.

La carretillada

No trobareu pas les paraules carretilla —l’artifici pirotècnic característic dels diables— ni carretillada als diccionaris normatius. Només el Diccionari Català-Valencià-Balear recull l’accepció carretilla com a «roda de focs artificials».

Els arbocencs estan molt orgullosos de la seva carretillada centenària i afirmen que el nom és exclusiu de la població, tot i que ara ha fet fortuna com a genèric per a designar les exhibicions a la plaça de moltes colles de diables. Tant, que Ramon Vallverdú, a Foc en dansa. Els balls de diables del Penedès i el Camp de Tarragona (2006), defineix carretillada com una «encesa continuada de carretilles i altres elements pirotècnics tot evolucionant en cercle al voltant de Llucifer i i/o la Diablessa, depenent dels llocs, i tot ballant al so dels tabals. La més coneguda és la de l’Arboç, on assisteixen diables d’arreu del país per gaudir d’aquest espectacle» i també «és com anomenen algunes colles l’encesa conjunta».

El cert és que la denominació carretillada apareix, fa més de cent anys, sempre associada al foc dels diables arbocencs. Al Diario del Comercio de Tarragona, el 12 de setembre de 1896, el corresponsal al Vendrell explica la festa de la població veïna:

«Uno de los actos donde asistió más concurrencia fué el celebrado frente a las Casas Consistoriales después de la procesión, pues presentaba dicha calle un cuadro de las verdaderas costumbres de un pueblo, con el baile de  los enanos, jigantes y cuantos además son organizados, los populares Xiquets de Valls  levantando sus atrevidos castells y torres al toque de las típicas grallas y finalmente el disparo por el baile de los díables, de la gran carretillada.»

En aquell moment la Festa Major —Sant Julià— se celebrava a començaments de setembre i l’exhibició dels diables, que qualifica de «gran carretillada», té lloc al davant de la Casa de la Vila. El programa de la Festa Major de 1876 —citat a E. Cruañes Ball de Diables de l’Arboç (1988)— anuncia que, davant l’Ajuntament, «ejecutarán los bailes sus piezas y finalmente el de los Diablos, que se ha distinguido siempre entre los demás de esta comarca, disparará con sus macetas unos bonitos fuegos artificiales». Òbviament, es tracta del mateix, però el nom no s’especifica. Podem pensar que la denominació es popularitza a finals del segle XIX i el cert és que, a partir, d’aquest moment, apareix ben sovint. A partir de 1901, els programes de festa sembre esmenten la carretillada.

El 1900 també ho explica així Lo Vendrellenc, en una cònica de la celebració:

«Com cada any, un dels números més curiosos y de més efecte del programa fou la carretillada, que ‘l ball de diables disparà devant de la Casa de la Vila al retornar lo Ajuntament de la professó.»

I el 1902, anunciant la festa, comenta: «Com cada any, després de la professó, se disparará devant de Casa de la Vila la vistosa y típica carretillada, un dels números més curiosos de la festa major de la bonica vila de Arbós». Aquell any, el programa parla de «fantástica carretillada» i «carretillada fantástica» a la fi de les professons, del 7 i 8 de setembre, en honor a sant Julià i els sants màrtirs.

El maig de 1904, Lo Vendrellenc anota una actuació del ball arbocenc al Vendrell, amb motiu del Congrés Agrícola que s’hi celebra:

«El diumenge cap al tart vingué a la nostra vila ‘l Ball de diables de Arbós, que enjegà una esplèndida carretillada, quan el ministre deixà nostra vila.
Demostraren lo que sabíam, que n’eran mestres en tirar carretilladas.»

Aquell any, per Festa Major de l’Arboç, els diables fan una carretillada després de l’ofici de completes, al vespre, i tot seguit es dispara un castell de focs, de la reusenca pirotècnia Espinós, a la Giralda, que acaba amb la il·luminació de tota la torre.

I així, any rere any. El 1909, a la festa —ja a l’agost i «una de las más típicas de Cataluña»— no hi falta, com apunta La Vanguardia, la «carretillada por los històricos diables».

[Més informació als comentaris]

Lo Prim serà fregit

[Participo en un un grup de treball de Carrutxa dedicat a l'estudi de la figura de Joan Prim i Prats des de l'àmbit de la cultura popular. El grup, coordinat per Ferran Sugranyes, es troba en fase de definició del programa d'activitats, per al 2014, a partir de l'interès que diverses persones hem manifestat. Des de La Teiera aniré publicant, com a primer tast, alguns exemples de llegendes, romanços i cançons sobre aquest conegut reusenc. Podeu contactar amb el grup a l'adreça de l'associació.]

Entre la tardor i l’hivern de 1843, les tropes de Prim van aixafar una revolta popular, contra el govern espanyol i la centralització de l’estat impulsada pel Partit Moderat. El mot jamància —procedent del romaní— vol dir menjar i la bullanga s’anomena així perquè es diu que la principal motivació dels voluntaris de la Junta de Barcelona era el ranxo i els cinc rals de paga.

La protesta s’inicià a l’estiu a Barcelona contra Espartero, es girà contra el govern de Madrid  i acabà amb una intervenció militar que comportà el bombardeig de la ciutat des del castell de Montjuïc i des de la Ciutadella, comandat pel general Prim i centrat contra les drassanes i les muralles, què obligà la Junta Revolucionària a capitular el 19 de novembre. Espartero fou aquell que va dir allò que alguns espanyols s’encarreguen de recordar de tant en tant: «Para que España vaya bien hay que bombardear Barcelona cada 50 años.»
«La Junta de Barcelona —explica Gras i Elias a Lo general Prim (1908)— que havia escrit en sa bandera lo lema Junta Central y’s componia de molts elements republicans, vegé amb mals ulls que’l govern declarés la majoria de la reina, donant ab això gust als moderats, y manifestà son propòsit de que ‘s constituís una Junta Suprema a València, que aussiliada de les demés Juntes procedís a la reorganització del país.»

Esclataren els combats, la ciutat fou durament bombardejada. La Junta barcelonina declarà Prim traïdor i pels carrers de la ciutat es cantava una cançó de la paella —símbol dels revoltats— que va fer fortuna. No l’hem trobada en la tradició oral, però la coneixem a partir de testimonis de l’època i articles de premsa.

«Ai, ai, xim, xim…!
Visca la Junta i mori Prim!

Ai, ai, ai, xirivit!,
madurs a la paella,
ai, ai, ai, xirivit!,
en Prim serà fregit.

Cristina, Prim, Narváez
i tots los moderats
dintre de la paella
purgaran sos pecats.
Ai, ai, ai…

[Variant:
«dins de la paella
los fregirem plegats.»]

Mori la aristocràcia,
prou mal nos han fet ja,
lo poble vol ser amo,
viva Déu que ho serà!
Ai, ai, ai…

Ja qu’esposem las vides
per a tindre llibertat,
los nostros vots que valguin
per a fer-los diputats.

Mai més que volgueu los pobres
pagar contribucions,
que’ls richs las paguin totes
ab sos robats millons.

Tampoc volem qu’hi hagi
centenars d’empleats,
prou temps per mantenirlos
hem anat despullats.

És la salut del pobre
nostra suprema llei,
aquell que la quebranti
li llevarem la pell.

Molta sanch ha de córrer
dels pillos moderats,
també la dels trapellas
que’ls vulguin imitar.

Amanim las paelles
que prompte has de servir
i amarrem forsa murris
dels que s’han de fregir.»

Prim s’hagué d’enfrontar amb els milicians republicans reusencs que acudiren a donar suport a la Jamància. Explica Gras i Elias que Narcís Ametller i Joan Martell, un dels primers republicans de Reus, van sortir de Barcelona, ocupant Sant Andreu del Palomar i Mataró. Joan Martell —que seria el primer alcalde republicà de Reus, durant el Bienni Progressista— havia fet costat a Prim en l’aixecament per a provocar la caiguda de la regència d’Espartero. Però, caigut Espartero, Prim va acceptar l’aigualiment de les propostes dels nous governants, mentre que Martell es va mantenir fidel al programa de la Junta Central de Barcelona. Les tropes de Prim i Martell es van enfrontar a Sant Andreu i després Prim continuà cap a Mataró, on trobà els homes d’Ametller. D’aquest enfrontament hi ha una llegenda local sobre com Prim va perdonar la vida a uns milicians reusencs, amb l’excusa que havien de pagar els deutes a un conegut hostal de la vila.
«Molts jamacians, los de la part més exaltada, van trigar molts anys en perdonar al Prim la conducta que havia seguit ab ells», explica Gras i Elias. I, efectivament, diversos episodis posteriors ho testimonien.

L’estiu de 1936, les Joventuts Llibertàries de Gràcia van destruir l’estàtua de Prim a la ciutat, tot recordant els fets dels segle anterior. Fou reposada pel franquisme.

Qui té canyes fa flaütes

[Amb la col·laboració de Bernat Menetrier]

Flaüta és, junt amb flabiol, la denominació més comuna amb què es coneixia, a les nostres comarques, la flauta de pastor feta de canya. Si més no, és el nom amb què les persones grans parlaven d’aquest instrument, tot i que vam anotar altres denominacions, com ara «fluriol» o «frabiol». El Diccionari Català-Valencià-Balear també anota aquesta forma arreu de l’àmbit de la llengua, aplicada a diversos tipus de flautes.

Tomàs Pons –tenia 92 anys, el 1983– fou una de les primeres persones que ens va parlar i va tocar el flabiol de canya, a Prades.

L’instrument és fet amb un canó de canya, té sis forats a la part superior i un a la part de sota. Nombrosos testimonis el vinculen a un ús pastorívol i, a la dècada de 1980, vam conèixer un pastor de Rasquera, a la Ribera d’Ebre, que el tocava prou destrament i en sabia fer. És a partir d’aquest model –que aprofita un nus per a fer la part de l’embocadura– que en vam obrar alguns altres. L’etnògraf Ramon Violant i Simorra, en obres com Els pastors i la música o Instrumentos músicos de construcción infantil y pastoril en Cataluña (1953), explica –del seu record, a Sarroca de Bellera–que els flabiols que feia la canalla eren fets molts cops amb mànecs d’escombra, sense cap nus als extrems. Però anota que un exemplar antic, fet per un pastor, portava el nus a la part inferior, sempre foradat. I, en referència a Margalef de Montsant –on va fer treball de camp el 1951– anota que els pastors, tot guardant els ramats, «feien música amb el ‘frabiol’ i la ‘donçaina’, dolçaina o gralla que, molt sovint, ells mateixos es construïen.»

Pels testimonis aplegats i després d’haver escoltat tocar-lo, és clar que cada instrument té les seves particularitats i que el sonador pot adaptar la digitació per tal d’aconseguir la melodia, emprant tres dits de cada mà per als forats superiors, el dit gros d’una mà per al forat de baix i el dit petit de l’altra per a regular l’afinació de la nota que surt per l’extrem del tub.

Les flaütes o flabiols de canya eren emprades en diversos moments. Quotidianament, mentre el pastor tenia cura del ramat. Violant ho explicita, parlant de Margalef: «cap a la tarda –sense precisar-nos la temporada de l’any–, enfilats en una ‘punta’ o turonet tocaven el flabiol o la dolçaina ‘perquè amb la música els bens s’arrefermen més i mengen més a poc a poc i millor, tot escoltant el pastor’». També esmenta, com sovint ens van explicar a nosaltres –a la dècada de 1980– persones grans dels pobles de Montsant, la presència de pastors en l’adoració de la missa del Gall, per Nadal, tocant el flabiol o la dolçaina. També ens van parlar, en algun cas, de l’ús del flabiol en les rondes dels fadrins pels carrers.

Imatges d’un enregistrament del 1987, amb un pastor de Rasquera.

Qui té canyes, doncs, pot fabricar flaütes. Hi ha una corranda popular que ho explicita. En una versió aplegada per Cels Gomis a les Terres de l’Ebre:

«Qui de canyes fa flaütes,
i de dones fa cabal,
en la vida tindrà un quarto
i morirà a l’hospital.»

La cobla, que altres folkloristes també van recollir, incideix a criticar –com tanta literatura popular– les dones, pronosticant la ruïna d’aquells que els hi prestin massa atenció. Al Baix Camp, però, en tenim una versió diferent, que afirma que qui té canyes pot fer flabiols, si en sap, acabant amb una referència geogràfica molt concreta al petit nucli del Bosquet, prop de Mont-ral, a l’Alt Camp;

«Qui té canyes fa flaütes,
i qui té do, cabal.
La llàstima és del Bosquet,
que han d’anar a missa a Mont-ral.»

Sant Jordi, la festa

Ahir vaig viure una diada de Sant Jordi prou intensa. A banda de les habituals col·laboracions amb la llibreria familar, de matinada i al vespre, el meu balanç de la festa és absolutament positiu.

Al matí, prop de cinc-cents xiquets i xiquetes –tants com es podien encabir a les sessions concertades prèviament, en horari escolar– van participar, a la sala del Castell, en l’activitat «Reus i la rosa», organitzada per Carrutxa i les regidories de Cultura i Ensenyament de l’Ajuntament de Reus. L’activitat proposava una xerrada sobre el significat de la rosa a la nostra cultura popular, amb referències a les cançons de pandero de les majorales del Roser o a les creences relacionades amb la planta, les llegendes –de la tradició local, amb la rosa a la galta de la pastoreta, a la incorporació contemporània de la rosa a la narració de l’enfrontament entre el cavaller i el drac– i, especialment, la vinculació de la rosa amb la ciutat. Efectivament, la rosa és l’element principal del seu escut des del segle XIV, que ha estat acompanyada per altres elements que s’han anat perdent més o menys en el temps. Per aquesta raó, la rosa ha esdevingut un signe d’identitat local, que identifica entitats, establiments i –en els exemples que empràvem amb la canalla– els grups festius locals.

L’activitat acabava proposant un petit recorregut per carrers del nucli antic –l’espai que acull la festa de Sant Jordi– on es poden observar des de la reproducció de l’escut del segle XIV, a les rajoles de la plaça del Castell, el de l’antiga porta de la Casa de la Vila, del 1601, o l’escut del segle XVII de la casa del campaner, fins als escuts del segle XIX de les Peixateries o del segle XX, a l’actual façana de l’edifici municipal.

Mentrestant, al carrer es podia veure una petita exposició sobre el mateix tema, al costat de la parada de Carrutxa, que també gaudia de la presència de la Víbria de Barcelona, del bestiari de Ciutat Vella, com a drac convidat. Algunes escoles, m’han comentat, es van aturar a conèixer la història d’aquesta figura festiva, un fet que, a la tarda, es va palesar en els comentaris de la canalla que explicava als grans que la bèstia exposada era una víbria.

Al matí, a les xerrades per als escolars al Castell i, a la tarda, a la parada es va repartir un retallable –amb dibuixos de Marc Díez, de l’estudi OVNI de Reus– pensat per als més petits, que proposava una visió informal de la llegenda de Sant Jordi, amb la rosa com a element destacat. Hom pot triar, entre el cavaller i la princesa, qui ofereix la rosa a qui. I, a més, hi ha quatre models rosa a triar. Se’n van repartir un miler i mig, de retallables. Mentrestant, la Víbria era objecte de constants sessions fotogràfiques amb la canalla que anava passant.

La venda de llibres –Carrutxa només munta parada amb les seves publicacions– fou testimonial. Els llibres de l’entitat es poden trobar a les llibreries i la parada té, sobretot, una funció de presència pública que enguany ha servit per a reflectir l’interès que ha despertat la creació del nostre grup de treball sobre la figura de Joan Prim.

En conjunt, cal valorar que aquest ha estat l’any amb més presència de públic des que el recorregut de la festa es va ampliar de la plaça al Mercadal –ara mateix, dubto que es pugui aconseguir, a la mateixa plaça, la interactuació amb les persones que es va generar ahir– i l’encert d’haver apostat per ubicar-nos i dinamitzar l’espai de l’absis de la prioral.

També ens hi guanyem la vida

Curt i ras, hi ha coses que em treuen de polleguera. Però anem a pams. Una és el menyspreu a la feina desenvolupada des d’una associació o una entitat cultural, amb una base de voluntariat i sense ànim de lucre, amb l’únic argument que és precisament una activitat voluntària i sense finalitats comercials. Per tant, sense impacte econòmic.

Per a resumir-ho en una frase tòpica, i amb poques paraules, és allò tan manit de: «És que vosaltres feu això perquè us agrada i nosaltres ens hem de guanyar la vida». Potser no la trobareu formulada d’una manera tan precisa, potser no en primera persona, però en podeu rastrejar el concepte implícit en algunes declaracions o comentaris que s’han fet i escrit fet aquests darrers dies a Reus, en un context de polèmica per la venda de roses durant la diada de Sant Jordi. No és el primer cop, però, ni suposo que l’últim.

En primer lloc –i potser, ara, menys important–, en l’afirmació anterior, s’hi intueix la secular percepció del treball com a càstig diví, herència de la tradició bíblica del paradís perdut. La realització o el fet de treballar en alguna activitat que t’abelleix té un regust de pecat original –ja se sap que el plaer i la felicitat sempre estan a tocar del pecat…, ni que sigui venial. La feina és la feina i la cultura, les lletres, l’art o la música, l’educació en el lleure o l’excursionisme, són entreteniments, jocs… No són feina? Com es guanyen la vida, doncs, els escriptors, els pintors, els cantants, els esportistes? Els hi sua la cansalada?

Més important –i més emprenyadora, per dir-ho clar– és, encara, la idea que l’activitat cultural gaudeix de grans avantatges respecte de l’activitat comercial –o d’altre tipus amb finalitats de negoci. Les entitats vivim en una Arcàdia feliç. on no necessitem locals, de lloguer o de propietat, per a desenvolupar les nostres activitats i finalitats, no tenim despeses d’aigua, llum, electricitat o telèfon –ens ho regalen–, no fem declaració d’IVA, ni paguem el treball que encomanem als nostres proveïdors, ni intentem generar llocs de treball o, com a mínim, pagar minutes a les persones a qui encomanem feines relacionades amb els nostres àmbits d’actuació, amb el corresponent descompte de l’IRPF, que després declarem i ingressem a l’AEAT… Tot, per a generar uns serveis a la comunitat, socialment ben valorats, però que no sempre poden ser cobrats i que, de proposar-nos-ho, generarien rebuig…, perquè com que vivim de les subvencions públiques…

La vidriola en forma de porquet, tot un símbol re la relació entre cultura i economia

Per posar-vos un exemple que m’és ben proper i conec de primer mà: la meva entitat pot editar un llibre, pagar la seva correcció, maquetació i impremta, posar-lo en distribució i recuperar el seu cost amb la seva venda, pagant els corresponents impostos. I, fins i tot, generar un romanent. En definitiva, funcionar –si voleu, en petit– com qualsevol editorial comercial, amb la diferència que els nostres autors no cobren i tots els diners generats per les vendes es reinverteixen en noves produccions o actuacions, siguin més llibres o cicles de conferències, exposicions, etc. Es pot dir, si fem cas del que estableix la llei, que som una empresa cultural sense ànim de lucre.

Altres vegades, però, es generen activitats no productives…, a primer cop d’ull, Hom no cobra entrada per una exposició al carrer, una festa oberta al barri o una conferència, però que comporten despeses considerables de producció, de contractació de grups o de pagament dels conferenciants…, per posar exemples que entren en el mateix àmbit de l’exemple anterior. Aquí no sembla haver-hi massa possibilitat de benefici, només la possibilitat de recuperar el cost a partir de la publicitat o l’esponsorització –si l’activitat ho permet–, o d’aportacions personals, o a partir de mecanismes tradicionals –com les rifes, per exemple– o contemporanis, com ara la venda d’objectes de marxandatge…

Per no parlar de l’activitat quotidiana de servei a la ciutadania que aquestes entitats realitzen–en el meu exemple, d’atenció al públic, de consultes, d’assessorament a grups festius…–, que difícilment pot generar cap mena d’ingrés.

I aquí apareix un altre tòpic que es mereix d’ésser tractat en un article a banda: les entitats tenim –potser vivim de, diuen alguns– subvencions institucionals. Podria argumentar que els ajuts institucionals són diners públics que permeten a les associacions la generació d’activitats públiques o la reducció del cost de determinades produccions, de forma que siguin assequibles a tota la població i no restin a l’abast només d’unes elits que s’ho poden permetre. Però com que la realitat és que la crisi colpeja a tothom i –si els comerços estan ofegats, no vulgueu saber la vall de llàgrimes que és el dia a dia de moltes associacions– tampoc no hi ha subvencions, deixo el tema per a una altra vegada. I, quant a normatives, caldria valorar –per exemple– quins han estat, i són, els criteris dels ajuntaments respecte a l’ocupació de la via pública en funció de l’activitat que hom hi realitza.

Tot plegat, un seguit de qüestions que es mereixen un debat raonat i en profunditat, no de fer volar coloms. En tot cas, quedi clar que si tanca un comerç es perden llocs de treball, i això és greu per a unes persones. Si una entitat plega –o el que és el mateix, passa a un estadi d’existència nominal, sense activitat–, això també afecta l’activitat econòmica, algunes empreses perden clients i, en conjunt, la comunitat se’n ressent. I encara més en una ciutat on la vida cultural i associativa ha estat motor de desenvolupament econòmic durant molt de temps.