Aquest cap de setmana passat, el primer de setembre, Santa Margalida va celebrar les festes de la Beata. La que, des de fa anys, es denomina com a «processó més típica de Mallorca» concentrà diumenge milers de persones, vingudes d’arreu de l’illa, per participar en la desfilada vestides amb la indumentària tradicional. Una desfilada que s’ha de contextualitza –a banda de la corresponent programació lúdica de tota festa major– en un ritual farcit de vells i nous costums, des de la pràctica d’escampar murtra pels carrers o l’encesa de festers –teieres– fins a l’ofrena floral del dissabte i la nova tradició del gat escaldat… La festa és, doncs, espectacle, tant per als vileros –com s’anomenen els habitants de Santa Margalida– com per als forasters, un reclam potent per apropar-se a la vila. Però és, alhora, vivència compartida i un clar referent d’identitat per al poble.
La professó té els seus orígens al 1792, quan arreu de l’illa se celebrà la beatificació de sor Catalina Tomàs –avui santa– i està documentada des de 1829. Les descripcions de la primera meitat del segle XIX ens parlen de representacions de la vida de la beata i de la presència d’uns diables que feien riure el públic i incomodaven la noia que representava el paper de la beata. Fins al punt que, del 1849, es coneix una carta del bisbe al rector de la parròquia ordenant el canvi de l’horari de la professó –que es fa diumenge al vespre– i impedir la sortida dels dimonis, una prohibició que no s’arribà a consolidar. Significativament, encara avui, és l’Ajuntament qui s’encarrega d’organitzar la professó i, tot i que surt i arriba a l’església, la parròquia no participa a la desfilada.
La beata, a la sortida de l’ofici del matí del diumenge (Roser Palomar Fonts)
La professó s’ha transformat durant el segle XX. En l’actualitat, els passatges de la vida de la santa, els representen un seguit de carrosses, entre les quals desfilen centenars de parelles, vestides amb la indumentària tradicional de pagès, que porten una gerra de terrissa, desfilant al so de les colles de xeremiers o les bandes de música que interpreten repetitivament la cançó de Sor Tomasseta… Més abans que ara, la tria de parella per sortir a la professó representava una forma de fer evident les relacions entre els joves.
Colla de xeremiers (Salvador Palomar)
Un passatge de la vida de la santa, que, segons la tradició, fou objecte de diverses malifetes per part dels dimonis, dóna motiu al joc que constitueix l’atractiu folklòric de la professó: els dimonis intenten arrabassar les gerres –cànters d’anar a buscar l’aigua– a les pageses per portar-les a trencar als peus de la santa. Fer de Beata a peu, és a dir, interpretar el paper de la santa durant la professó, és un honor cobejat per moltes noies, que han de ser majors d’edat i fadrines. Es designa per sorteig, però tenen possibilitats aquelles que han sortir més anys interpretant altres personatges –àngels, santes o les beates de les carrosses…– ja que així el seu nom és a més paperets entre els quals s’extreu el nom de l’afortunada. No cal dir que, en casar-se, perden el dret a ser-ho i que alguna, com la d’enguany, ho aconsegueix en la seva última oportunitat.
Els dimonis (Salvador Palomar)
Els dimonis de Santa Margalida són personatges d’antiga tradició. La seva indumentària s’ha homogeneïtzat durant el segle XX –camisa negra, calçons, caputxa amb banyes…– i conserven trets característics que els singularitzen, com els picarols –esquelles– penjant a l’esquena i uns pelleringos de roba a tall de faldellí. A la mà porten un gros garrot de donarda –atzavara–, una fusta ben lleugera.
Com en tantes festes, els dimonis són els encarregats de preservar l’espai festiu, encara més en un acte que concentra milers de participants i d’espectadors. I com en tants altres indrets, la percepció del personatge ha canviat radicalment en els últims temps. No fa tants anys, cap jove volia fer de dimoni, ja que aquests se situaven en el graó més baix de l’escala festiva. Calia pagar aquells que havien de fer de dimoni i anar-los a cercar als pobles de la rodalia. En l’actualitat succeeix absolutament el contrari. Als més menuts ja els vesteixen de dimoni. És un fenomen que s’ha repetit en molts indrets respecte als diables i a d’altres personatges festius, i que s’ha d’entendre en el marc de l’assumpció de la festa com a part del patrimoni cultural de la comunitat que la celebra i dels personatges festius com a referents d’identitat local.
Pageses i dimonis no es posen d’acord sobre qui ha de tenir les gerres (Salvador Palomar)
Avui, amb més de vuitanta dimonis al carrer, l’organització procura perquè els participants –els dimonis, però també les pageses– siguin conscients de quins són els límits del joc festiu en els inevitables moments de tensió que es produeixen quan els dimonis volen robar les gerres. És evident que les pageses malden per conservar la gerra durant tota el recorregut. Fet i fet, la peça de terrissa és una icona de la festa i moltes persones guarden la de cada any.
Un dimoni disposat a trencar una gerra, davant la beata, en la trencadissa final (Salvador Palomar)
Només quatre dimonis –dos per tradició familiar i dos per sorteig– són els encarregats d’esclafar les gerres als peus de la santa durant la professó. En acabar el recorregut, tots els dimonis trenquen algunes desenes de gerres, en el que s’anomena la trencadissa, a la porta de l’església.
La trencadissa de gerres es fa evident (Roser Palomar Fonts)
Els dimonis de la Beata són certament uns personatges singulars en una illa farcida de dimonis festius, acompanyant sant Antoni o en algunes danses, amb motiu de les festes majors. La seva indumentària ha inspirat la de la colla de foc, els dimonis de Hiachat –el nom àrab de Santa Margalida–, que van realitzar un potent correfoc el divendres a la nit.
La Teiera 
Moltes de gràcies pel teu escrit!