El ball de bastons del saurí

Fa poc més de vint anys es va reinventar, en temps de Carnaval, una antiga dansa reusenca –d’aquelles que descriu Joan Amades– amb un resultat prou reexit: el ball de bastons del saurí.

Explica el folklorista que «a Reus havien fet un ball molt excepcional. Hi intervenien dos personatges que feien els papers més importants. Un d’ells portava el cos encreuat per dues garlandes de fulles, faldellí, calces curtes i espardenyes. A les mans duia un fuet i una bufa que mai no desemparava. Aquest personatge era qualificat de dimoni, però no en portava cap atribut ni símbol. L’altre personatge era l’anomenat el saurí. Vestia si fa no fa com el diable, però en lloc de fuet i bufa portava com una forca de fusta d’avellaner, amb la qual feia com si cerqués corrents d’aigua com fan els saurins. Sostenia els dos pollegons de la forqueta, un amb cada mà, posades aquestes als costats de manera que el mànec o agafador de la forqueta li venia a parar al davant. La gent donava al gest sentit maliciós. Vuit ballaires estranyament vestits feien un ball de bastons molt diferent als comuns […]».

El saurí

En resum, que mentre els bastoners ballaven, el saurí, amb un virot de tres pams ben posat, es dedicava a cercar les zones humides de les espectadores fins que arribava el diable i repartia cops de bufeta.

En el nostre muntatge, la indumentària del dimoni s’apropava a la dels diables que participen a les festes de Sant Antoni als Ports o al Matarranya. La música que acompanyava la dansa era feta per un flabiolaire, que interpretava la tonada de la «Cançó del Camp de Tarragona», segons l’anomena Amades. Una peça que, ara per ara, encara no ha reivindicat ningú com a himne de la vegueria i que recullen diversos cançoners:

Vora del Camp de Tarragona,
si n’hi ha un arbre que brotona.
Quan l’arbre és verd,
l’ombreta és bona,
quan l’arbre és verd.

El dimoni

En un moment de la dansa, el saurí trempava monumentalment i els bastoners es revoltaven contra el diable, mentre uns sonadors de rústegues tarotes –Amades diu que eren d’escorça d’avellaner, les nostres eren de fusta– movien un gran xivarri. I la disbauxa servia per canviar d’escenari i anar a buscar altres espectadors… i espectadores.

A Joan Amades, tot plegat, li semblava «la resta d’alguna cerimònia relacionada amb el conreu de les avellanes; i si l’arbre verd que brotona; així com la bona estada fruïda a la seva ombra mentre és verd, segons canta la cançó, pot referir-se a l’avellaner. […] Pot tractar-se de la supervivència d’una cerimònia ritual de caràcter màgic, qui sap si relacionada amb la recerca de corrents subterranis portadors d’aigües per al regament i assegurament de les collites». Sense anar tan lluny, a nosaltres ens va semblar un divertiment carnavalesc, amb connotacion sexuals molt adients a la temporada. Ho constato en una nota de presentació, escrita el gener de 1989: «Tot plegat ens hem apropat a la dansa més amb un esperit lúdic i de divertiment que amb pretensions de restauració històrica. Ens hem proposat reinventar una dansa a partir d’un conjunt de referències concretes, sense voler recuperar altra cosa que el fet de sortir al carrer i fer festa». Una crítica, a la fi, a la necessitat –encara no superada– de vestir de tradició algunes creacions contemporànies, més enllà del sentit o el valor estètic que puguin tenir per elles mateixes.

Els bastoners

El ball va tenir un èxit tan considerable com absolutament efímer, perquè només va sortir al carrer un any. El grup que la ballava s’autoanomenà Esbart Dansaire «La molla fluixa», fent broma del costum que tenien els esbarts locals –ara sembla que s’ha perdut, o no– d’escindir-se i crear noves agrupacions de dansa. El nom, prou grotesc, també va fer fortuna i, arran de l’aparició a la premsa de la notícia de la sortida del ball, des de fora vila s’intentà contactar amb la nova entitat.

Aquests dies, remenant papers, m’he trobat amb les notes de la preparació d’aquella acció de carrer i m’ha semblat un treball realitzat amb rigor notable. No sé si m’enteneu.