El repertori de cançons de pandero

Comentava, en un article anterior, la importància dels cants femenins, acompanyant-se de panderos, a la nostra tradició. La riquesa d’aquest repertori, vigent, si més no, fins al primer terç del segle XX, és enorme i adquireix més rellevància si, al seu valor literari i musical, li afegim l’interès que té com a forma d’expressió en un context social, de vegades, ben poc favorable a l’activitat pública de les dones. Entre els molts exemples de cançons de pandero que vàrem aplegar a les nostres comarques, n’hi ha de tota mena, des de la formalitat de la salutació als familiars i convidats a un casament o un bateig, fins a l’expressió de sentiments propis o aliens –els joves que encarregaven cançons a les cantadores– d’estimació o de crítica.

Entre aquestes més formals pot servir d’exemple la salutació de les majorales de la confraria del Roser d’Ulldemolins:

En nom de la confraria
de la Verge del Roser,
llicència us demanaria
si no en fóssiu vós també;
llicència us demanaria
i no us en vull demanar,
prou ho dieu amb la cara
que ja podem ben entrar.

Un exemple de corranda amorosa seria aquesta de Margalef de Montsant:

Cavaller torne’m resposta
del que us preguntaré:
Amb quina pinta es pintina,
la cabellera que té?
Quan vostè se la pintina,
és gustosa de mirar,
la pinta a la mà dreta
i el mirall a l’altra mà.

I, una altra, de Bellmunt del Priorat:

Alt i prim sou, galant jove,
que m’animoreu lo cor,
valeu més que Barcelona,
la moneda i el tresor.
La moneda i el tresor,
no m’enganyaria a mi,
si no la vostra persona,
que me’n fa patir i morir.

Però també n’hi havia de crítiques. La Maria de la Palma d’Ebre –nascuda cap al 1902– en cantava una que havia dedicat, de jove, a «un nóvio, perquè els seus pares no em volien»:

Ai, jovenet, no en féu passos,
no en féu passos per a mi,
ja sabeu que els vostres pares,
a mi, no em poden sofrir.
Ells saben que, a mi, no em volen
i jo no m’hi vull posar,
que posada a casa vostra
n’hi tindríeu malestar.

Pandero de Torroja del Priorat, conservat al Museu Diocesà de Tarragona

I encara, a tall de curiositat, es poden esmentar aquelles que hom demanava a les cantadores per posar a prova el seu enginy. En conec algunes, per exemple, dedicades a gossos, com aquesta de Bellmunt:

No és de llana, ni és de seda,
lo vestit del sinyor gos,
no és de llana, ni és de seda,
sinó d’un pelet molt hermós.
Sinó d’un pelet molt hermós,
no és de llana, ni és de seda,
lo vestit del sinyor gos.

Tot servia per aplegar almoines per a la confraria, perquè, com cantaven a Ulldemolins,

Cantem per les bèsties mudes,
que no saben de parlar,
cantem per les bèsties mudes,
com mos mana aquest senyor;
cantem per les bèsties mudes,
sols mos pagui la cançó.

Per conèixer el repertori antic de cançons de pandero és indispensable la consulta de les obres de Valeri Serra i Boldú, que –entre altres treballs dedicats al folklore del Roser– té una monografia del 1907 –publicada en facsímil, el 1982, per Olañeta Ed.– sobre Cançons de pandero, cançons de ronda. Més recent en el temps és el recomanable treball de Dolors Sistac, Les cançons de pandero o de tambor. Estudi i noves aportacions. (Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1997). Personalment, vaig publicar el resultat de la recerca feta a Ulldemolins a la dècada de 1980 (Quaderns d’Ulldemolins, 1989 i una segona edició, Carrutxa, 1990) i diversos articles com «La confraria del Roser a Albarca», a La Carxana, o «Les cançons de pandero», a Caramella.