L’erotisme dels segadors

Llegint el llibre de Jaume Ayats, Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional, he repassat de memòria les versions que a finals del segle passat encara recollíem pels pobles del Baix Camp i el Priorat d’un cançoner popular que havia acompanyat les feines quotidianes, al camp i a la llar. La cançó dels tres segadors i la mestressa que li proposa, al més jove, una sega particular en un camp amagat era prou comuna, tant en l’àmbit català com en altres països de la Mediterrània. En recordo alguna versió fragmentària del Priorat, però us en proposo aquesta, aplegada en una recerca de l’Obra del Cançoner Popular a Capçanes.

«Ja en baixen els segadors,/  ja en baixen de la Cerdanya,
n’han vingut de l’Empordà/  a segar la terra plana.

Sega ben arran,
sega ben arran, que la palla és cara,
sega ben arran.

El segador més petit,/  que en porta la falç moçada,
ja se l’ha anat a esmolar,/  allà en una raconada.
Una senyora l’ha vist,/  n’ha quedat enamorada,
l’ha enviat a demanar,/  per un criat de la casa.
—Senyoreta, què en voleu?/  Senyoreta, què en demana?
—Si em segaríeu un camp,/  un camp que tinc de civada;
no és a vora cap torrent/  ni en cap solar ni obaga:
pel mig passa un regadiu/  que la muntanya me’l tapa.
Segador, bon segador,/ segareu en terra plana,
en arribar mitjanit,/ direu quan val la jornada.»

Un text breu però que ja ho diu tot. Ayats, amb una llarga experiència com a col·lector de cançoner tradicional, empra l’exemple d’una versió més extensa, d’un cantador d’Espinelves, recollida pel Grup de Recerca Folklòrica d’Osona. I com diu Ayats: «Les metàfores de la magnífica falç i lligador de què està dotat el jove i atrevit segador, són prou clares fins i tot en una societat com la nostra, que ha ben abandonat els referents agrícoles. La tornada més habitual –del segar arran “que la palla va cara”– en altres versions es transforma en el polisèmic “segueu arran, tres pams enlaire”, que no cal explicar a quina alçada del cos queda situat». Això, si no s’acaba amb el recompte de la dura sega:

«—No em diràs tu, garberet,/ quantes garbes n’has lligades?
—Trenta-set o trenta-vuit,/ Trenta-nou la que faig ara!
i a quaranta arribaré,/ si el garrot no se m’aplana.
—No t’espantis, garberet,/ no t’espantis pas encara;
ja te’l faré aixecar,/ minjant ous i botifarra.»

La cançó juga amb la contraposició de poders: el social –la noia és, a cops, la jove mestressa de la casa, la filla del rei o d’un noble, o simplement la senyora– i el sexual, que mostra el jove segador quan esmola la falç en un racó –i la dama la hi veu– o se’n va a pixar. Escolteu, sinó, la versió cantada en el CD que inclou l’edició.

Personalment, entre les versions que he escoltat, n’hi ha una que m’emociona especialment. La cantava, amb una tonada preciosa, la nostra veïna –quan vivíem en un bloc de pisos, al carrer Rocamora, a Reus– mentre feinejava per casa. Dolores Moreno era una cantadora excepcional. Va venir d’Iznatoraf, província de Jaén, amb un repertori riquíssim de romanços i cançons de festa que emprava regularment en la seva funció més tradicional: acompanyar la feina. Us en poso la transcripció:

«Esto eran tres segadores/ que venían de La Habana.
Uno de mi segador/  llevaba ropa triunfada,
llevaba dedil de oro/ y unas espuelas de plata.
Esto de la media noche,/ ha subido la criada:
—Oiga usted, mi segador,/ que mi señora lo llama.
—¿Qué desea usted, señora,/  que tan deprisa me llama?
—Que si quiere usted segarme/  una poquita cebada.
—Esa cebada, ¿a onde está?/  para ir mañana a segarla.
—Ni está en cuesta, ni está en llano,/  que está en montaña cerrada.
—Esa siega no es pa mi,/  que es pa duques y marqueses.
—Siégala, buen segador,/  se la pago bien pagada.
Le ha dado dos mil doblones/  y unas espuelas de plata.»

Alguna vegada deia: «Y una noche, en su balcón,/ una señora lo llama». Potser record d’algun vers oblidat referent a com la dama es fixa amb el jove.

Cant de treball, la balada més cantada per les colles de segadors, com diu Ayats, va contribuir al naixement del nostre himne nacional. Francesc Alió va ajuntar la lletra que feia referència a la revolta dels segadors de 1640 –que cantava la mare de Jacint Verdaguer– amb la melodia de la cançó eròtica que li va cantar el canonge Jaume Colell. La lletra definitiva, la va escriure Emili Guanyavents, procedent de cercles maçons i llibertaris, a qui li havien proposat, com al reusenc Cels Gomis, que també en va fer una que mai va arribar a publicar. I Els Segadors va esdevenir himne, a cop d’intents de prohibició, i cançó revolucionària durant la Guerra Civil. Per això té sentit afirmar, com diu Jaume Ayats, que seguir la trajectòria de la cançó és com seguir la història social i emotiva del país a través del cant.

I per això, més enllà d’aquestes notes folklòriques sobre repertori eròtic, us proposo la lectura d’aquest excel·lent treball que, a més d’explicar-ne la història –Pere Anguera ho havia fet també a Els Segadors. Com es crea un himne (2010)–, proposa interessants reflexions sobre el paper de les cançons, i més quan són emblemàtiques, o el fet de cantar. «Perquè cantar junts no és només brandar un símbol, sinó viure col·lectivament la metàfora d’aquell símbol.»

Jaume Ayats,
Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional
Barcelona: L’Avenç, 2011