Tions amb barretina, o sense

Campanya d’intercanvi de tions a la Plaça Prim. Reus, 2010

Manifesto la meva simpatia per les campanyes que –d’any en any, i en diferents poblacions– reivindiquen el tió com a personatge característic de la celebració nadalenca a Catalunya, sobretot aquelles que es basen en accions informals, amb bon humor, com la de canviar tions per santaclaus, editar dibuixos irònics o segrestar alguna decoració ridícula…

No ho faig, en absolut, com a defensa aferrissada de cap mena de tradició intocable. De fet, em pot arribar a semblar tant, o tan poc, tradicional un santaclaus grasset, de galtes enceses, barba blanca i vestit vermell i blanc, cofat amb el seu corresponent barret, com un tió amb barretina –també vermella– de producció seriada i somriure pintat al cercle del tronc.

Opto pel tió perquè considero que, tant a la cultura com al medi natural, la diversitat és un valor. La confrontació entre tions i santaclaus no és una confrontació entre tradicions culturals. L’arbre de Nadal, el sant Nicolau o el Pare Noël, les plantes màgiques o les pràctiques relacionades amb la llum en els dies del solstici hivernal –a l’hemisferi nord– constitueixen un ric patrimoni que és bo de conèixer i que, si ve de gust, experimentar, com ens pot agradar la música d’arrels ètniques de tants altres indrets del món.

La confrontació entre tions i santaclaus és, en tot cas, l’enfrontament entre un referent local i l’homogeneïtzació que imposa la globalitat consumista. El Nadal ha estat, durant segles, un exemple paradigmàtic de la capacitat d’adaptació de la cultura popular a la diversitat local, a partir d’un simbolisme universal, creuant motivacions religioses amb pràctiques ancestrals, reubicant geogràficament els personatges de la narració evangèlica, prioritzant dates o personatges segons el costum de cada indret i –evidentment– creuant i incorporant constantment elements d’altres tradicions. Perquè la cultura popular és diversa i comuna, singular en cada lloc i moment, i, alhora, producte de barreges i adaptacions.

I aquesta defensa del valor de la diversitat local em porta a la necessitat de reivindicar també la diversitat que comporten les pràctiques que, poble a poble, casa a casa, genera el costum de fer cagar el tió els dies de Nadal –que no és el mateix que celebrar la festa del cagatió–, amb tot el seu patrimoni material d’objectes –hi ha tions de moltes formes i mides, del tronc a l’animal d’aparença fantàstica– i immaterial de creences, llegendes domèstiques o maneres de fer –d’on ve, com apareix, què menja, com es prepara…– i variants de les cantarelles que acompanyen la cerimònia de les bastonades.

Com a icona festiva serveix tant per als petits com per al grans. Vingui, doncs, el tió a casa, amb barretina o sense.