El rei moro dels fadrins

Entre els reis de broma de les festes hivernals, a Reus sabem de l’existència d’un personatge que folkloristes com Joan Amades anomenen el rei moixo dels fadrins –també podria ser el rei moixó, com és anomenat en altres poblacions–, però que a la documentació  de l’Arxiu Municipal apareix com a rei moro. Després de revisar, un cop més, els documents amb l’ajut inestimable de l’amic Ezequiel Gort, crec que –si més no, als segles XV a XVII– sens dubte cal parlar de rei moro. Aquest rei dels fadrins, el trobem ja esmentat a les actes del consell de 18 de desembre de 1496:

«Los honorables jurats an preposat per sublevar alguns escàndels los quals ja per esperiència avem vist sobre la profanitat del rei moro e que.ls par se deu vedar, que nos fasa e que serquen altres remeis per aument de la lluminària.»

Anotació que deixa prou clar que el costum venia de temps anteriors i que de la seva actuació s’obtenien beneficis econòmics per a la comunitat, per a pagar la lluminària, probablement, de les festes nadalenques. Efectivament, el consell acorda que «si levat de fer rei moro e que los secristants de sent Pere prenguen quarech de aver quatre ho sis hòmens per fer albadats es saber taules per conservar la lluminària.»

Fragment d’una acta del consell municipal on s’esmenta el rei moro (1496)

Malgrat aquesta prohibició, la figura del rei moro no va desaparèixer. El 27 de novembre de 1513, el consell municipal acorda atorgar-li exempció de càrregues per la seva tasca:

«[…] lo qui are és estat alegit per a rey moro, e los qui de si avant se alegiran, agen tot l’any franquesa de capellà en la carn, so és, mitga lliura tots jorns e a les festes de Nadal e de ninou tanta com ne volran.»

Fragment d’una acta del consell municipal on s’esmenta el rei moro (1513)

I el 27 de desembre de 1516 –segon dia de l’any de la Nativitat, 1515 en el nostre còmput– es concreta:

«Quant al rey moro, determene lo consel que per alguns trebals prenen los qui són reys que qualsevol qui hara serà rey ho en esdevenidor que li sia dada franquesa tots diumenges he festes aynals miga ab franquesa.»

El rei moro era, per tant, una institució, tenia privilegis i cal suposar que la seva funció tenia molt a veure amb l’obtenció de recursos per a la celebració.

A l’època, sovintegen les notícies sobre peticions de músics fadrins respecte a les festes de Nadal i Carnestoltes. Per exemple, el 17 de novembre de 1532 hom pregunta al consell sobre si hi haurà joglars per a les festes de Nadal a Reus, «per quant los fadrins acostumen quicun any logar los juglars per a Nadal ab totes les festes acostumadas». El consell decideix que hi haurà joglars. Recordem també les regulacions sobre les danses que organitzen els fadrins, entre Nadal i Carnaval, al darrer quart del segle XV. Un albarà pel pagament dels músics, de 16 de febrer de 1570, ens recorda la importància de les captes en l’obtenció de recursos per a la festa:

«Jo, Francesch Giscarol, confès aver rabuts dues lliures set sous nou dinés de vos, en Jaume Reusich, clavari, les quals e paguades per guastos dels juglàs més avant del que tenia del levant de taulles.»

La confraria dels fadrins fou una de les agrupacions d’aquest caire més potents de la vila, ja que segons les seves ordinacions (1616) reunia tots els joves de la vila, des dels setze anys fins al matrimoni.

A mitjan segle XIX, l’historiador i arxiver reusenc Andreu de Bofarull parla del rei moro, rei carnavalesc de segles passats: «cual hemos visto en estos últimos años en la temporada de carnaval, que se ha elegido un individuo revistiéndole de una especie de autoridad grotesca para dirigir la zambra y la broma».

Capçalera d’una peça de teatre de fil i canya, La Nit de Nadal, publicada a Reus

La descripció que fa Joan Amades de l’actuació del que anomena rei moixo dels fadrins al Mercadal és prou versemblant quant a la pràctica d’aquest tipus de personatges festius, però no en coneixem més referències:

«Els primers anys del segle passat [s. XIX] el rei moixo de Reus, avui [28 de desembre], fins a les nou del matí, era l’amo del mercat. En nom del rei es feia donar el que volia per part dels venedors sense que ningú pogués excusar-se’n. Passada aquella hora, perdia la seva jerarquia i tothom podia fer-li allò que volia, no podia moure’s del mercat fins a les deu, i durant aquesta hora era el blanc de tothom, que li tiraven pel cap allò que els hi venia a mà i li deien tot allò que els hi venia a la boca. Al punt de les deu fugia cap a la muntanya, empaitat per la gent i no tornava a la ciutat fins el dia de cap d’any, desposseït del seu càrrec de rei moixo dels fadrins.»

Finalment ha també una referència prioratina al rei moro, de Cabassers, d’on tenim aquesta descripció publicada el 1918:

«Durant aquestes festes, no’s podie anà pels carrés sense portà moneda a la buchaca: perquè la confraria dels casats capitaneijada per l’últim que’s casave en aquell añ, a qui de tant en tant los demés alsaven en l’aire cridant ¡Al rey moro!, agafant-se de les mans y donant lo crit de ¡Arca!, l’aturaven y no’l deixaven passà, ni tampoc entrà a la iglésia si no dave una moneda, encara que no fos més que un chabo (equivalent a un cèntim y mitj de peseta).»

Em pregunto si aquest crit fa referència a fer calaix o poua directament de l’àrab Harka!, fent referència a un moviment de tropes amb pas de càrrega, paraula coneguda en el llenguatge quotidià al segle XIX –com recull el diccionari Alcover-Moll– i emprada per a designar baralles a cops de pedra.

[Aquesta entrada és una versió revisada i ampliada d’un article publicat el 2010.]