Cremar cordes la vetlla de Reis

El costum d’anar a esperar els Reis d’Orient amb focs ha estat ben comú arreu del país i és present encara, en forma de torxes —atxes, falles o aixames— d’espígol o altres herbes aromàtiques en la nit de Reis a poblacions com, per exemple, —al Camp i al Priorat— a la Riera de Gaià, Vandellòs o Margalef de Montsant.

rodacordafoc

Fa pocs dies, parlant de costums nadalencs, l’Antoni Pallarès, nascut a Reus, però que va viure tota la seva infància a Torredembarra, ens explicava del seu record que la canalla d’aquesta població anava a rebre els Reis —a finals de la dècada de 1950— fent giravoltar llibants encesos:

«Anàvem a les sínies, que funcionaven amb un catúfols, que anaven lligats amb unes cordes grosses. I aquestes cordes s’anaven canviant perquè amb la humitat de l’aigua es podrien. Aquestes cordes, normalment sobre la paret de la mateixa sínia, el pagès les deixava allí. Nosaltres anàvem allí a agafar aquells trossos de cordes llarg que ja estaven secs, enceníem una foguera i enceníem aquests trossos de corda i voltant-les anàvem a rebre els Reis.»

Aquestes cordes portaven quitrà per preservar-les millor de la humitat, explica Raül Flores en un article publicat al blog de l’Agrupació de Balls Populars de la Riera.

«L’efecte visual, per fer-nos una idea, era com els d’un encenedor de metxa, que al fer-lo girar ràpidament deixa anar una paraigües d’espurnes similar a una carretilla —en mal estat, és clar— a més els girs també feien un brunzit que augmentava l’efecte. Imagineu, només que cinquanta nens portessin un llibant cadascun, l’efecte que deurien causar…»

La canalla cantava:

«Els reis, els Reis,
la barba els hi creix.
La cua els hi penja,
el llop se la menja…»

L’Antoni ens va comentar que, de més grandets, els xiquets  canviaven la lletra per dir:

«Els Reis, els Reis,
la fava els hi creix…»

Aquesta fou una pràctica comuna a diverses poblacions. L’article esmentat la recull de Vilanova i la Geltrú, on als llibants vells n’hi deien «restus». Ben explícit és també aquest ban de 1859 de Tarragona:

«Para evitar los funestos efectos que acarrean los incendios y los abusos que suelen cometerse por los muchachos en la vigilia de Reyes yendo y gritando por las calles con mechas o cuerdas encendidas, he acordado prevenir:
Artículo único. Ninguna persona de cualquier edad o sexo podrá ir con cuerdas, mechas o tizones encendidos por las calles y plazas bajo multa de 20 rs. vn., que serán satisfechos por los correspondientes padres, tutores o encargados cuando los infractores sean menores de edad.
La Guardia municipal, serenos y demás de mi autoridad, quedan encargados de vigilar por el exacto cumplimiento del presente bando.
Tarragona, 4 d enero de 1859. José Rossell y Comas.»

La prohibició, però sembla que no tenia prou efecte, si més no a la segona meitat del segle XIX, ja que trobem notícies a la premsa que ens diuen que la pràctica continuava:

«Anoche, como de costumbre, resonaban por las calles los ecos de los cuernos que los chiquillos estaban tocando con afán, y con toda la fuerza de sus pulmones, llamando á los Reyes. Algunos iban con cuerdas encendidas para alumbrar a los Magos, que no venían, y hubo más de una chamusquina.» (Diario de Tarragona,1872)

«Los muchachos callejeros armaron anoche un escándalo con sns bocinas y hachas de esparto, siguiendo la tradicional costumbre de pasar á recibir á los Reyes magos.» (La Provincia de Tarragona, 1887).

De ben segur, la llista d’exemples podria ser força més àmplia. En pobles de la costa, la canalla anava per la platja fent cremar les cordes:

«Fer sogall. Anar la mainada per la platja fent giravoltar trossos de corda encesos, la nit de Reis, per fer senyals als Reis d’Orient i orientar-los en llur suposar desembarcament (Costa de Llevant).» (DCVB)

Fins a la dècada de 1960, els xiquets de Benicarló esperaven els Reis fent girar lo rest, una corda gruixuda, mentre cantaven:

«Los Reis m’han portat un peix,
calça cagà i un sombrero vell…»

Aquesta pràctica ha estat objecte d’una recuperació recent.

 

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s