El dia de ninou de 1347 —segons consta al Llibre del Comú de 1346-47, conservat a l’Arxiu Municipal—, el consell de la Vila va fer una crida a «no córrer falles per carnestoltes». És una de les referències més reculades a l’ús del foc a les festes reusenques, sense oblidar que les lluminàries, per necessitat i pel que suposaven d’excepcionalitat, eren un component essencial de qualsevol celebració, tan antigues com la mateixa vila.
Aquest 2017 —sis-cents setanta anys després d’aquesta primera referència, per a les persones que els hi agrada trobar efemèrides— pot ser, a Reus, un any dedicat al foc i la festa. La segona edició del Simposi internacional dedicat als focs festius a la Mediterrània, que tindrà lloc a Reus entre el 27 i el 29 de maig de 2017, vol dedicar una atenció especial a les festes hivernals, de Nadal a l’arribada de la primavera.
Atxes d’espígol per anar a rebre els Reis d’Orient. Margalef de Montsant
Aquest és un període de l’any que compta amb un costumari festiu relacionat amb el foc riquíssim, sobretot el que s’obté amb la combustió: fogueres a les portes de les esglésies la nit de Nadal o torxes —atxes, falles, aixames…—, sovint fetes d’herbes oloroses com l’espígol, de manats d’herbes cremant o amb cordes enceses que es fan giravoltar per anar a rebre els Reis d’Orient, a l’igual que en moltes altres poblacions es fan servir fanalets. La Fia-faia, a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola, festa declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat junt amb les falles pirinenques vinculades al solstici d’estiu, constitueix un exemple excel·lent de les falles hivernals que trobem escampades arreu del país: Taradell, Tona, Aiguafreda, la Riera de Gaià, Vandellòs, Margalef de Montsant, Villores, Onil, Petrer, Xixona…, en són només alguns exemples.
Foguera a la plaça d’Ascó
Sant Antoni, la festa major de l’hivern
Sant Antoni és la gran festa de l’hivern als Països Catalans. El costum de fer fogueres, centre de l’espai festiu, abasta una gran part del territori: de les Terres de l’Ebre i el Matarranya a tot el País Valencià o les Illes. Fogueres grans i petites, a l’entorn de les quals desfilaven els animals —donant-hi tres tombs— com a ritual de protecció; o barraques de grans dimensions que es vinculen a les representacions de la vida del sant, com l’habitatge on residia i que fou cremat pels dimonis, i que comporten tot un ritual de preparació, com les del Forcall, Villores i altres poblacions dels Ports, amb una estructura de troncs de pi i un farcit de brancatge de diferents tipus. Construccions encara més grans, com la de Canals, probablement la foguera més gran d’Europa dins d’un nucli urbà. Fogueres a l’entorn de les quals es balla —la jota a Ascó, per exemple— o es cou carn, embotits i altres derivats del porc a tants indrets.
Barraca de Sant Antoni. La Todolella
Foguerons a Mallorca, com a Sa Pobla, que esdevenen espais de creació i de sàtira si s’escau, com a Manacor. Murs de foc que les cavalleries han de travessar, com a Vilanova d’Alcolea. Els exemples són molts i la llista de poblacions, llarga.
Fogueró per Sant Antoni. Manacor
Per Carnaval es pot jugar amb el foc en el ball del Tio Fresco, comú arreu del país i que encara es viu en poblacions de la Catalunya Nord. Fogueres que cremen el ninot del Carnestoltes per a redimir la comunitat dels excessos dels darrers dies del carnaval. I focs vinculats a la celebració de la mitja quaresma, a cremar la vella, darrera manifestació de les disbauxes del cicle hivernal. O a Sant Josep, la festa ja a punt d’entrar la primavera, diada que ha fixat en el calendari aquestes pràctiques i que té la seva expressió destacada en l’esclat de foc i pirotècnia de les falles valencianes. Pirotècnia que, tot i no ser l’àmbit principal d’aquestes jornades, serà present en l’ús que en fan també els diablets i botargues de les festes de Sant Antoni.
Costums que compartim amb altres països de la Mediterrània, com Itàlia, on els costums de foc per Nadal i les fogueres per Sant Antoni són presents en algunes regions. I amb altres pobles de l’Estat espanyol, com en el cas de les lumbres de San Antón andaluses o les pràctiques infantils de la Vella Quaresma.
Focs en altres festes de l’any
Finalment, aquesta segona trobada vol dedicar també un àmbit al foc de la resta de festes de l’any, conscients que sempre restaran aportacions a fer sobre temes tractats en edicions anteriors del simposi i que proposin noves temàtiques. En aquesta línia, ens sembla interessant aprofundir en els focs vinculats al solstici d’estiu, especialment al vessant occità dels Pirineus i en altres indrets d’aquesta Mediterrània més propera que aniria des d’Itàlia fins al Magreb.
Foguera de Sant Joan al Barri Gaudí. Reus
L’objectiu de les jornades que proposem a Reus és, sobretot, posar en valor, destacant l’interès patrimonial de moltes petites celebracions d’àmbit local que, en conjunt, constitueixen un mosaic de pràctiques comunes que abasten un ampli territori. Però també valorar com els canvis en la societat han condicionat l’evolució d’algunes festes, amb la necessitat de canviar dates de celebració o com algunes festes hivernals han esdevingut referents d’identitat i moments de trobada per a comunitats que comparteixen orígens locals, sense defugir l’atractiu que tenen determinades festes per als forasters o com a recurs de promoció turística del territori. Un conjunt de temes que, molt probablement, no podrem esgotar en les presentacions i debats d’aquest simposi i que, de ben segur, caldrà continuar en edicions futures.
La Teiera 