A l’entorn de la Setmana Santa

Històricament, les manifestacions col·lectives de religiositat popular –pregàries, romiatges, professons…–  cercaven, d’una banda, invocar l’ajut de la divinitat davant les necessitats de la comunitat, o expressar l’agraïment pels favors rebuts, mentre que alhora eren un factor d’ordre social com a representació dels estaments de la comunitat.

En la societat preindustrial, les confraries –d’ofici o gremis, penitencials, de gènere o estat– són la forma associativa més comuna: sota una advocació religiosa i amb finalitats de devoció i culte, econòmiques o socials.

La celebració de la Setmana Santa, commemoració de la passió i mort de Crist que culmina amb la Pasqua, continua estretament vinculada a aquestes agrupacions, encara que l’evolució de la societat ha transformat, més enllà de la denominació, la seva estructura i funcions.

En una societat més laica i amb una mentalitat que deslliga l’esdevenir de la societat de la voluntat divina, podria sobtar el creixement dels actes i la generació de nous continguts que omplen la programació d’aquests dies. En el nostre cas, després de la davallada que fa unes dècades va experimentar la celebració, conseqüència de la progressiva laïcització de la societat, però també la rèmora que suposava la identificació de determinades manifestacions del catolicisme amb les imposicions del període franquista.

En el present, més enllà de les creences de les persones, aquest creixement es sustenta sobre diversos factors. D’una banda, les identitats. D’una identitat d’arrel cristiana assumida com a fonament a les identitats culturals de procedència geogràfica, però també a les identitats associatives. Formar part d’un grup amb uns referents simbòlics comuns és un element de cohesió que va més enllà de les creences i del reconeixement institucional. L’exemple de les professons metropolitanes no reconegudes per la jerarquia eclesiàstica, si més no, en un primer moment, en són bon exemple.

De l’altra, a l’igual que en el passat, la competència entre grups socials esdevé motor de solemnitat. Des de fa segles, segurament més en altres indrets de la península que a Catalunya, la competència entre associacions ha generat demostracions de luxe i manifestacions espectaculars que atrauen públic d’arreu.

Perquè tota manifestació col·lectiva al carrer pot esdevenir espectacle i més si és ordenada i integrada per agrupacions que poden competir en quantitat de membres, indumentària, qualitat dels elements icònics o acompanyament musical.

És aquesta recerca de l’espectacle, explicitada en la pròpia promoció de l’esdeveniment, que hom opta per incorporar nous recursos: convidar grups forasters, generar noves formacions musicals, guàrdies d’honor o crear indumentàries vistoses.

És interessant constatar el paper que juga aquí la tradició –en la seva relativitat més palesa– com a referent inexcusable per justificar qualsevol iniciativa.

Tot plegat, una evolució que no nega la vigència d’unes creences o la pervivència d’unes pràctiques religioses entre la població, però que va prou més enllà.

El repte de futur, i de present, és constatar si aquestes demostracions de religiositat col·lectiva poden ser realitzades per altres grups socials de creences diferents, sense provocar rebuig o trobar-se amb entrebancs que no tenen les pràctiques derivades de la tradició cristiana.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s