El cançoner popular català

Acaba de sortir el número 47 de Caramella, revista de música i cultura popular, que té com a tema destacat el centenari de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC), un dels projectes de recerca etnogràfica de més abast realitzat al país. Iniciat formalment el 1922, amb la participació de centenars de persones d’arreu del país, és una obra de gran abast que coincideix, en el temps i quant als impulsors, amb altres grans iniciatives, com l’Estudi de la Masia Catalana. Com explica Montserrat Solà, ambdós compartien instruments de recerca i criteris d’ordenació dels materials aplegats, i comptaven amb diversos col·laboradors comuns.

L’OCPC fou, en conjunt, una experiència excepcional, que queda reflectida en el conjunt d’articles de Caramella, que, com apunta Carme Oriol, mostren «la important tasca duta a terme en les missions de recerca, però també assenyala i interpreta, de manera crítica, les limitacions derivades d’un plantejament inicial del projecte que estava condicionat per uns determinants ideològics». Un fet que analitza Jaume Ayats –comissari de l’Any de l’OCPC– quan apunta, en el seu article sobre les cançons no recollides, que la cançó «havia de ser oral, anònima, antiga i pròpia. Això vol dir que no tenien en compte cançons de les quals coneixien l’autor o la producció escrita», i com, d’aquesta forma, «havien de ser cançons en llengua catalana, desestimant gairebé sempre les que fossin en llengua castellana o en llatí, malgrat fossin molt populars i cantades», perquè l’objectiu no era tant estudiar com s’expressava una societat, com consolidar un referent cultural nacional.

D’altra banda, les limitacions tècniques, respecte al present, eren notables: hom podia anotar lletres o transcriure melodies, tanmateix, no podia reflectir la vivència de la comunicació d’aquests documents folklòrics més enllà d’unes observacions, sempre insuficients, en les memòries de les missions de recerca. Gianni Ginesi ho descriu en el seu anàlisi sobre el treball de camp a l’OCPC i l’actitud dels diversos col·laboradors.

La nostra experiència en la recerca ho confirma. Hem conegut informants i familiars d’informants de l’OCPC i hem trepitjat més de mig segle després, si fa no fa, camins que ens han portat a recollir repertoris, a cops, fossilitzats en la memòria de les persones. La missió de recerca dels germans Gols al Priorat, per exemple, trobà una molt bona acollida a Ulldemolins i un rebuig aspre a Albarca, població on els hi van etzibar que «prou pena tenien d’anar per aquests mons de Déu, burlant-se dels pobres». En un article intento explicar que no es pot entendre la rebuda amb què es van trobar sense valorar el moment de crisi d’una població en procés de despoblament i la fractura social entre una dreta conservadora i catòlica, d’on surten els millors col·laboradors per a la recerca –com també va passar a Ulldemolins– i els pagesos que es troben al minúscul cafè de les esquerres.

D’aquest context, i de la voluntat de no aplegar aquelles cançons que no es corresponien amb els plantejaments del projecte, en surt una selecció de peces de vàlua però que no reflecteixen el conjunt del repertori cantat que acompanyava  el dia a dia de les persones de la població.

Aquesta aproximació, crítica i respectuosa al que va suposar l’OCPC, em fa reflexionar sobre debats que són ben vigents. Sobre si ens hem acabat de desempallegar de les visions essencialistes i romàntiques que van condicionar, en el passat, les recerques que han bastit una certa percepció del patrimoni immaterial. O, en definitiva, sobre què forma part, per anar més enllà de la cançó, de la cultura popular catalana.

Caramella. Revista de música i cultura popular
Núm. 47, octubre 2022 – març 2023

(*) A la revista es tracten altres aspectes de l’OCPC, com la importància de la fotografia en aquest projecte, els materials aplegats a les Illes, la continuïtat en les recerques, l’experiència del Càntut, en l’actualitat, pel que fa a cançó popular. A més, hi trobareu altres articles a les seccions habituals de la publicació. Vegeu revistacaramella.cat.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s